LA SOLITUD DEL SINDICALISME

 

nuevatribuna/noviembre de 2024

Són temps dolents per al sindicalisme de classe. En l'actualitat el sindicalisme es troba sol i aïllat en la seva defensa dels drets integrals d'una classe treballadora més complexa i diversa. Això últim és una novetat, però no és un problema sinó un repte per al sindicalisme que tracta d'adaptar-se a aquesta nova situació del post-fordisme, perquè hi ha un element que no varia que és l'explotació que s'efectua sobre la classe treballadora en benefici de la classe empresarial.

La novetat és que en la situació present el sindicalisme no es veu acompanyat en la seva lluita social pels denominats partits d'esquerra. L'esquerra clàssica socialista o comunista tenia forts vincles amb el sindicalisme. Això excepte rares excepcions ja no es dona. Els partits d'esquerra estan més interessats a proposar relats polítics més tàctics que estratègics, en lloc d'intentar solucionar de manera prioritària els greus problemes d'aquesta classe treballadora diversa i de vegades contradictòria. D’altra banda els nous moviments de l'esquerra alternativa es centren molt més en qüestions d'identitats diverses que en la problemàtica social i econòmica de les classes treballadores subalternes.

El context ha canviat i s'ha fet més difícil la pràctica del sindicalisme. Existeixen avui múltiples factors que determinen que el conjunt de la classe treballadora no sigui conscient de la seva situació, la qual cosa dificulta la seva presa de consciència social que és la que permet la transformació d'una “classe en si”, en una “classe per a si”, que diria el clàssic.

Abans tot era més senzill quan els treballadors exercien el seu treball en grans naus industrials, on tots efectuaven treballs similars, l'única diferència estava entre els treballadors de “coll blau” i els de “coll blanc” o oficinistes. Així mateix, no era infreqüent que les persones treballadores, fonamentalment masculines visquessin en els mateixos barris o similars amb condicions de vida semblants per a tots. Tot això eren factors afavoridors, juntament amb l'activisme polític o sindical, per a crear les condicions per a la presa de “consciència de classe” és a dir de pertinença al col·lectiu obrer o treballador.

En l'actualitat tot és diferent, la major part de les grans factories ha desaparegut i les indústries centrals es nodreixen normalment de múltiples empreses auxiliars que els aporten nombrosos elements del producte final que es pot realitzar en l'empresa principal, tot això al marge de nous treballs de tanta o major importància que el producte com pot ser el màrqueting o la publicitat, per a la venda del producte als futurs usuaris, i que cada vegada tenen més importància.

El desenvolupament social i la revolució tecnològica ha canviat de manera substancial la situació del món del treball.

És evident que el paper del sindicalisme és avui molt més complex i complicat, al costat de la diversitat de treballs i la creació de nous llocs de treball que en moltes ocasions individualitzen el propi treball. No hi ha dubte que les concepcions ideològiques han canviat. Al canvi del model de treball i la seva major complexitat s'acompanya el paper cada vegada més sofisticat de les ideologies dominants que permeten i fomenten la constant divisió dins de la classe treballadora.

A nivell comunicatiu  parlen constantment de classes mitjanes i de la individualització del treball i la retribució individualitzada. També de manera constant les dretes tracten de confrontar  sectors de la classe treballadora amb altres sectors. Així hem vist com es pretén enfrontar els actuals treballadors amb els pensionistes; els treballadors no fixos amb els fixos; els nacionals amb els immigrants, etc. Així mateix, s'han incrementat, especialment amb la incorporació de la dona al treball, diverses formes de treball en molts casos en el sector serveis amb centres de treball quasi individuals o amb un mínim de personal. La potenciació dels denominats “autònoms”, en una gran part falsos autònoms, permet la individualització dels treballadors.

El canvi en el model de treball, fruit de la digitalització i la modernització tecnològica i la internacionalització econòmica, no hi ha dubte que han provocat canvis radicals en el món del treball.

I els sindicats de classe en molts casos estan fent ingents esforços per a adaptar-se a aquesta nova situació, modificant estructures i canviant models d'acció sindical. En aquests moments hi ha sindicats que no només plantegen el seu treball de reivindicació laboral i social, sinó que plantegen alternatives de tota mena, des de les problemàtiques purament laborals i de negociació col·lectiva fins alternatives i propostes sobre el sistema de cobertura social,  la desocupació, les pensions, propostes sobre salut pública, educació o alternatives al problema de l'habitatge.

És en aquest sentit d'adaptació a les noves realitats laborals i a tots els aspectes relacionats amb la realitat d'aquesta classe treballadora diversa, que avui alguns sindicats, al contrari de l'actuació dels partits polítics anomenats de l'esquerra, s'han convertit en els únics “intel·lectuals orgànics” de la classe treballadora que per descomptat no poden substituir al concepte gramscià del “intel·lectual orgànic polític i col·lectiu de la classe treballadora” que hauria de ser un partit polític, però que actualment i desgraciadament no existeix.

Alhora es dona un problema que el sindicalisme d'un país no pot solucionar i que és clau, la necessitat d'abordar el fet de que les alternatives per a defensar a les classes treballadores no poden donar-se sinó tenen una dimensió internacional, com a mínim en el nostre cas a escala europea. I aquest és un “handicap” que fins al moment sembla difícil de superar quan les organitzacions sindicals internacionals, fins i tot les que són únicament a escala europea com la CES (Confederació Europea de Sindicats) no tenen ni els mitjans, ni la capacitat d'analitzar i plantejar alternatives, ni de disciplinar al conjunt no homogeni del sindicalisme europeu.

Així i tot, el sindicalisme al nostre país, com hem dit, té clars exemples d'intents d'adaptar la pràctica sindical a la complexitat diversa del món del treball, per això fa temps ja vaig titular un article “CCOO “intel·lectual col·lectiu” de l'esquerra”. Concepte en el qual em ratifico en tots els seus punts a la vista de la incapacitat des de la política, amb alguna merescuda excepció personal, de plantejar-se reivindicacions bàsiques d'aquesta classe treballadora diversa com és la “participació dels treballadors en les empreses”. Cal després de més de 40 anys de democràcia al nostre país acabar amb el que amb raó deia Marcelino Camacho: “la democràcia es queda a l'entrada de les empreses”.

UN GENOCIDI QUE CREARÀ UN FUTUR D'ODI

La brutalitat sionista

 

La resposta d'Israel a l'atac de Hamàs a l’octubre de 2023 ha degenerat en un genocidi mai previst. És cert que, des de la creació d'Israel per una Resolució de NNUU l’any 1947, (fruit del xoc provocat per l'Holocaust nazi), Orient Mitjà mai ha estat realment pacificat. Com a mínim quatre guerres s'han succeït entre l'Estat d'Israel i els seus països veïns. Tot això sense comptar amb els enfrontaments entre els israelians i les organitzacions integrades en l'OLP, que van comportar de vegades la invasió del Líban, o la repressió continuada sobre la població palestina en els territoris ocupats per Israel, tot això va donar lloc a 1a 1ª i a la 2a Intifada palestines severament reprimides per les autoritats israelianes.

Amb el temps i amb posterioritat als acords d'Oslo i Camp David, es va reconèixer sobre el paper una Autoritat Nacional Palestina que mai va poder desenvolupar les seves funcions per la supervisió, control i intervencionisme continuat de les forces militars de l'Estat d'Israel i el seu suport a la progressiva construcció d'assentaments de colons sionistes dins dels territoris palestins.

A poc a poc la resistència palestina laica va anar sofrint un fort deteriorament a favor de les forces islamistes de Hamàs i el Gihad Islàmic, l'objectiu del qual es plantejava més com l'eliminació de l'Estat d'Israel que la consecució de l'Estat Palestí.

La relació d'Israel amb els palestins, inclosos els que tenen ciutadania israeliana, ha estat sempre basada en una posició de força, de supremacia derivada del seu potencial militar. La repressió contra la resistència palestina sempre ha comportat l'ús de la força no només contra els combatents sinó també sobre el conjunt de la població palestina. Els empresonaments sumaris, els presos sense judici, les demolicions de cases, els controls armats de carreteres per a entrar a Israel i per a circular pels territoris teòricament sota el control de l'ANP, han estat permanents.

La situació de Palestina pot analitzar-se com una situació d'una població sotmesa a un “apartheid” per les autoritats sionistes que abusen quotidianament de la seva supremacia armada.

Però si tota aquesta història de sotmetiment no fos suficient, en el segle XXI s'ha incrementat fins a arribar al seu moment culminant amb la resposta militar de l'Estat d'Israel als atemptats d'octubre de 2023 amb l'assassinat de més de 1.200 ciutadans israelians a les mans de Hamàs.

La resposta d'Israel ha estat d'una brutalitat increïble. Israel ha castigat amb la major crueltat el conjunt de la població civil palestina de Gaza. Més de 42.000 morts, en la seva majoria dones, ancians i nens, prop de 100.000 ferits, i un número no identificat de desapareguts que poden superar la xifra d'altres 100.000.

La destrucció total de Gaza, sense respectar res, ni hospitals, ni centres mèdics ni col·legis de la UNRWA. Assassinats conscients de periodistes i personal mèdic. Prohibició a tota entrada d'aliments, ni aigua, ni medicines ni combustible a la Franja de Gaza. És a dir, un autèntic Genocidi i un atemptat a totes les Lleis Internacionals, tant de guerra com humanitàries.

Podem dir que Israel està cometent un crim contra la humanitat semblant i en la línia del que el nazisme va cometre contra el poble jueu durant el segle XX.

Però Israel no podria fer el que està fent si no fos amb el consentiment de poderosos aliats que el financen, no sols econòmicament sinó militarment. En primer lloc, si no tingués el suport i el patrocini a tot nivell dels Estats Units. Sense el seu suport explícit i el seu subministrament no sols d'armament sinó d'intel·ligència militar i de força subsidiària és difícil que Israel s'atrevís a arribar als extrems als que ha arribat en la seva matança de palestins, no sols en la Franja de Gaza sinó a Cisjordània on s'han produït més de 1.000 morts palestins a les mans de colons o militars israelians, o ara en la invasió del Líban i probablement les represàlies a l'Iran. I cada dia és més evident pels propis comentaris públics dels dirigents polítics d'Israel que estan disposats a ocupar el conjunt de Cisjordània i si pot ser expulsar a la població palestina de la seva terra.

Però no és només el suport dels Estats Units, també els països del denominat Occident democràtic, començant per la Unió Europea, excepte honroses excepcions, s'han decantat per donar tot el seu suport explícit i en molts caos amb subministrament d'armaments a l'Estat israelià en la seva pràctica genocida. Per cert, la mateixa Unió Europea que aplica una doble vara de mesurar sigui el cas de la guerra de Rússia contra Ucraïna, o enfront de la matança israeliana de població civil palestina.

Aquesta actuació dual d'Occident és observada amb una mirada negativa per part dels països del Sud Global i no hi ha dubte que repercutirà en les relacions internacionals del planeta.

El genocidi de l'Estat d'Israel, amb la seva matança que creiem intencionada dels menors palestins tindrà conseqüències de futur molt greus. La política israeliana ha anat dirigida a liquidar no sols als milicians de Hamàs sinó especialment als nens palestins per a evitar un ressorgiment de l'enemic en un futur. Però succeirà el contrari. Aquest Genocidi romandrà en la memòria de les futures generacions palestines i molt probablement anirà aparellada a un odi profund cap a l'Estat d'Israel i els seus habitants. I possiblement alimentarà les posicions més radicals i partidàries de la venjança per aquests fets que fins fa poc ens semblaven inimaginables en aquests temps.

Creiem que l'Estat d'Israel s'ha situat per mèrits propis en el graó més baix dels Estats criminals just al nivell de l'Alemanya nazi i més enllà de la Sud-àfrica del “apartheid”.

DEMAGÒGIA SOBRE LA IMMIGRACIÓ

 

No podem obviar que la immigració és un fenomen complex que s’ha d'analitzar i tractar de donar-li solucions que no passin ni per “portes obertes” ni per repressió i expulsions indiscriminades. És un tema que no és senzill i que no pretenem abordar en la seva globalitat. L'única cosa que intentem en tot cas és denunciar el fet que les dretes de tota mena als països occidentals utilitzen la immigració com a un element per a llançar una campanya demagògica presentant-la com el principal problema de les nostres societats.

Les societats occidentals on es donen fortes pulsions contràries a la immigració són alhora demandants de la mateixa des del punt de vista econòmic. Davant la falta de mà d'obra nacional, les empreses demanden mà d'obra externa no sols per a la seva utilització sinó per a tenir el necessari “exèrcit de reserva” que permeti rebaixar les exigències de la població treballadora.

Aquest no és un problema actual. L'emigració s'ha produït al llarg de la història moderna. Només cal recordar que la població blanca dels Estats Units o Austràlia és fruit de l'emigració europea. Els Estats Units varen tenir una primigènia immigració blanca, anglosaxona i protestant que avui compon la minoria “WASP” dominant i que inclou a la majoria de les elits del país. Posteriorment va rebre nombroses poblacions d'un altre tipus, unes forçades com els esclaus negres, o mà d'obra xinesa, i una altra d'origen europeu (irlandesos, italians, nòrdics, eslaus, etc.). És a dir, és un país d'immigrants que ara vol frenar l'al·luvió d'emigració pobra procedent de Llatinoamèrica, i que serveix de base a la campanya electoral de Trump que els presenta com el perill més greu per a una inexistent identitat nord-americana.

La utilització demagògica de la immigració com a base de les polítiques de les dretes s'estén com una ona també a la UE. La demagògia sobre els perills de l'emigració, substancialment africana o àrab s'està convertint en la base d'una hegemonia ideològica de la dreta en aquests moments que ha arribat a contagiar  governs de centre esquerra com l'alemany o el britànic i que és carta de naturalesa de pràcticament tota la dreta continental.

Tot això és contradictori amb la pròpia història de molts països. Portugal, Espanya, Itàlia o Grècia van ser no fa gaire temps exportadors d'immigració cap a Alemanya, Suïssa, Bèlgica, França o Llatinoamèrica. Una emigració forçada de caràcter polític, com l'espanyola després de la guerra civil o com la econòmica a la recerca de treball en les dècades posteriors a la II Guerra Mundial.

La dreta i gran part de la població sembla oblidar aquest passat recent. Hem d'insistir que es tracta d'una posició ideològica i dogmàtica, l'objectiu de la qual és desgastar la base electoral de l'esquerra. Aquesta posició contrasta de manera directa amb les necessitats de la pròpia dreta econòmica i les necessitats socials de més treballadors per a potenciar el desenvolupament econòmic.

Un dels objectius de la dreta i la ultradreta política és enfrontar els sectors més desfavorits de la classe treballadora nacional amb la immigració a la qual es presenta com a competidora que ven a disputar-los no sols el treball sinó les ajudes socials, i els serveis públics sanitaris o educatius. Tot això a partir d'arguments fal·laços. Un exemple d'això es demostra en les eleccions en la part oriental d'Alemanya, on la ultradreta de AFD utilitza la campanya de la por als perills de la immigració en uns estats, zones empobrides respecte a la resta del país, on contradictòriament la presència de l'emigració és escassa.

Altres casos es basen en la difusió de faules sobre la delinqüència i atacs a ciutadans per part d'immigrants, en molts casos falsos però que han permès en casos com Gran Bretanya que la ultradreta hagi provocat greus disturbis socials violents. El lamentable és que enfront d'això, l'esquerra moderada plantegi restriccions en la seva política migratòria com ha anunciat el canceller Sholtz, o com el “premier” Strarmer buscant a la Itàlia de la neofeixista Meloni solucions per a aplicar com l'externalització de centres d'internament en tercers països. Això significa rendir-se a l'ofensiva il·liberal capitanejada des de les ultradretes “trumpistas” i neofeixistes.

Totes les anàlisis econòmiques demostren l'efecte positiu de la immigració en tots els sentits, tant d'aportació econòmica i fiscal al país com, donada la seva joventut, la reduïda utilització dels serveis públics, tot això al marge del rejoveniment d'una població envellida derivada de l'escassa taxa de natalitat.

És necessari denunciar la hipocresia en el cas espanyol de les campanyes antimmigració iniciades per VOX i secundades ara pel conjunt de la dreta. Recordem que tot es va iniciar per la proposta de redistribució dels menors no acompanyats entre les diverses comunitats autònomes. Aquesta primera discussió que va provocar la ruptura dels governs del PP i Vox, es transforma en una campanya antinmigració global del PP contra el Govern de Coalició, finalitzada amb la visita de Feijoó a Meloni.

Cal assenyalar així mateix que totes les mirades es dirigeixen cap a l'arribada de “cayucos” i dels emigrants africans o magrebins, mentre ningú assenyala que la principal porta d'immigració a Espanya és l'aeroport de Barajas per on entra la majoria de la immigració, que és fonamentalment llatinoamericana al nostre país. Ningú parla de la immigració xinesa o asiàtica en part perquè aquesta crea els seus propis petits negocis i no competeix amb la mà d'obra nacional.

És destacable així mateix el racisme que comporta. Així tot el rebuig cap els emigrants negres o musulmans es converteix en enhorabones enfront dels ucraïnesos, més de 200.000 en protecció temporal, mentre l'asil cap a refugiats d'altres procedències s'aplica amb gran restricció. No sabem si és degut a les seves característiques europees, de refugiats de pell clara, rossos i cristians. També sembla més acceptable la llatinoamericana amb la qual ens uneix idioma i religió.

El fariseisme és notori. Ningú observa com els treballs més durs, treballs en obres públiques o construcció estan ocupats en gran part per mà d'obra africana o magrebina. S'obvia sempre a la mà d'obra Llatinoamèrica, especialment femenina que s'ocupa de l'assistència a la llar o de les necessitats de les persones de la tercera edat.

La petjada racista és notòria i provoca fets com els atacs a campaments d'emigrants en zones rurals, on són bons pel treball, però als quals després no volen veure passejant pels pobles després del treball, siguin aquests a Huelva o Lleida. O la contractació a Huelva per a la recollida de la maduixa on prefereixen personal femení magrebí més dòcil i fàcil d'explotar i fins i tot en alguns casos de sotmetre a abusos.

Aquesta situació al nostre país no és nova, es va donar també  durant el franquisme quan la immigració d'Andalusia, Múrcia, Galícia, Aragó i altres regions cap a Catalunya o Euskadi (llavors País Basc), exigida pel desenvolupament econòmic va ser rebuda per part de la població autòctona com si fossin estranys (“charnegos” o “maquetos”). I es dona la paradoxa que en molts casos van ser immigrants els integrants fonamentals en la lluita antifranquista, per la democràcia i pel reconeixement dels drets nacionals en aquestes comunitats.

A l'inici ja hem assenyalat la complexitat del tema de l'emigració i de la necessitat d'una regulació ajustada al compliment de la legalitat humanitària internacional. El que hem volgut centrar és el fet que en l'actualitat és un tema utilitzat de manera demagògica per les dretes per a situar a la defensiva a una esquerra que té dificultats per a articular un discurs que sense ser el de “portes obertes” sigui capaç de plantejar una política d'immigració amb drets.

Tot això comportaria també una reflexió per part dels països occidentals, especialment els que van colonitzar Àfrica o continuen explotant els seus recursos.

Aquests països haurien de dur a terme unes polítiques eficaces de col·laboració i desenvolupament dels països originaris de l'emigració i del conjunt del continent.

RECORDEM A GAZA I PALESTINA CADA DIA

El dia a dia a Gaza

 

nuevatribuna/ 28-08-2024

Portem més de deu mesos des que l'atac terrorista de Hamàs a Israel va desencadenar la resposta desproporcionada i generalitzada d'una destrucció total per part de l'Estat israelià sobre Gaza, sense oblidar-nos de l'increment d'intervencions dels militars i colons armats contra els habitants de Cisjordània.

L'estat d'Israel ha desencadenat una guerra d'extermini sobre la població palestina especialment a Gaza. No hi ha dubte que ens enfrontem a un cas de genocidi buscat i planificat des del Govern de Netanyahu per a fer desaparèixer del mapa la població palestina.

És evident que l'Estat d'Israel no representa el conjunt dels jueus. Però la veritat és que un Estat creat per les Nacions Unides com a resposta al genocidi jueu per part dels nazis, s'ha convertit amb el temps en un imitador dels seus antics botxins, denunciant fins i tot a l'organització internacional que va ser l'origen del propi estat israelià.

Hi ha una diferència entre una guerra i l'actuació de l'Estat d'Israel que no està lliurant una guerra, sinó que està massacrant sense cap escrúpol una població indefensa sense respectar ningú, homes, dones, nens i ancians són sotmesos a una brutalitat assassina. I això no sols s'efectua mitjançant els continus canvis d'ubicació dels gazians, fent-los deambular contínuament cap a suposades zones segures que després són bombardejades. Es sotmet també la població a la destrucció total, escoles, hospitals, edificis d'habitatges. Tot és bombardejat i alhora la població es veu sotmesa a la falta d'aigua, d'aliments, de les mínimes condicions sanitàries i humanes de vida.

Fa ja deu mesos que assistim a l'eliminació sistemàtica de la població. Més de 40.000 morts, un número inimaginable de desapareguts sota els enderrocs. La demolició i destrucció de pràcticament tots els edificis. Els atacs a escoles, hospitals i instal·lacions de les NNUU i de les ONG internacionals, l'assassinat de centenars de periodistes i personal humanitari. Res ha evitat les ànsies genocides de l'Estat d'Israel, el govern del qual ja no oculta la intenció d'expulsar tota la població palestina i construir el Gran Israel.

Enfront d'això Occident calla, o com a màxim fa lleugeres critiques amb la boca petita. És evident que Israel no s'atreviria a portar a terme aquests crims contra la humanitat si no comptés amb el suport dels Estats Units i de bona part dels països occidentals, especialment de la Unió Europea. No pot ser més farisea l’actitud  de molts governs que critiquen la guerra de Rússia contra Ucraïna, i alhora callen enfront de l'eliminació d'una població civil per part d'Israel. Un silenci que és culpable i els fa copartícips de l'actuació de l'Estat d'Israel.

Però encara és més greu que les informacions que alguns mitjans continuen emetent sobre la realitat del dia a dia a Gaza,  no podem per menys que elogiar la informació de TVE 24h i la gran corresponsal Almudena Ariza, sembla que no fan reaccionar a les nostres ciutadanies.

Enfront el silenci dels governs i la falta de  presa de mesures enèrgiques com l'embargament a Israel o la ruptura de relacions, també es nota a faltar una reacció massiva de la ciutadania.

És cert que s'han produït manifestacions, especialment importants a Gran Bretanya, i reprimides en països com Alemanya o França. Al nostre país hi ha hagut manifestacions de repulsa, però hem d'assumir que no han estat tan nombroses com la situació requereix. Lamentablement sembla que les grans manifestacions que es van produir en el “Règim del 78”, en contra de l'entrada a l'OTAN, o més properes contra la Guerra de l'Iraq, ara no s'ha aconseguit reproduir.

Això sens dubte ens dona una imatge preocupant de la capacitat de sensibilització de la nostra societat. Alguna cosa està fallant en l'esquerra i en el conjunt de la ciutadania quan la visió permanent del “horror” i de “la ignomínia genocida” no ens fa sortir al carrer a demostrar el repudi ciutadà a aquestes situacions dignes del major dels repudis.

On estan els partits polítics, les grans organitzacions ciutadanes, la mobilització dels intel·lectuals compromesos amb la defensa dels valors de la humanitat?.

El fet d'una capacitat reduïda de convocatòria de les mobilitzacions, malgrat la dignitat de la ciutadania que presencialment va participar, ens hauria de fer reflexionar sobre la salut democràtica del nostre país.

L'estat de la salut democràtica té molt a veure amb la capacitat d'indignació enfront situacions que cal denunciar com els greus atemptats als drets humans més bàsics.

Podem qualificar que el que està succeint en Palestina i més concretament a Gaza, supera els qualificatius de les situacions més greus que recentment hem pogut contemplar. L'assassinat permanent, l'opressió més radical, la reducció de més de dos milions de persones a una situació infrahumana creiem que és el més semblant a allò vist en els camps de concentració nazis.

Per molt que el secretari general de l'ONU s'esgargamelli en les seves critiques raonades a Israel. Per molt que ACNUR i les diverses Onegés humanitàries denunciïn la situació quotidiana sobre el que succeeix de manera permanent a Gaza i la Palestina ocupada, res canviarà davant uns governs occidentals que immutables aproven l'actuació de l'Estat d'Israel.

Només la mobilització de la ciutadania podria fer-nos sentir no responsables d'aquesta situació execrable i radicalment condemnable.

Recordem cada dia el que està succeint a Gaza i Palestina. NO OBLIDEM MAI EL QUE ESTEM VEIENT.

SUMAR I EL PROBLEMA DEL “EGO” DELS SEUS DIVERSOS COMPONENTS

 

Els objectius inicials de SUMAR

El projecte de SUMAR va sorgir en un moment difícil. Es tractava de fer front a la descomposició de Podemos i intentar crear un nou projecte d'esquerra alternativa que permetés la continuació del Govern de coalició progressista, aquest era el repte.

No hi ha dubte de les dificultats del repte, i més en un moment de perspectives de processos electorals continuats. Per a intentar-ho es va referenciar en la personalitat de Yolanda Díaz i en el seu saber fer com a Vicepresidenta i ministra de Treball, i en el seu projecte polític més partidari de canviar les coses en benefici de les classes populars que de plantejaments de propostes ideals. És a dir canviar les coses, crear nous drets, treballar per aconseguir beneficis concrets per a les classes treballadores i populars i fugir de demagògies fàcils per a reemplaçar-les per consecucions reals.

És evident que la personalitat de Yolanda Díaz i la seva proposta de “nou laborisme” van tenir una bona recepció. Però a la dirigent li faltava un element fonamental, una estructura organitzativa que permetés concretar la seva proposta política.

He aquí el problema amb el qual ha hagut de bregar la proposta de SUMAR. Davant la falta d'una organització sòlida es va construir una plataforma de múltiples organitzacions de l'esquerra alternativa de tota mena. Això va ser positiu en un primer moment però ha estat el punt flac de la seva continuació.

En un inici tots es van avenir a unir-se a la proposta de Díaz. Tots tenien raons objectives per a donar-li suport. Tots sortien guanyant. Així doncs, des de Más País i els Comuns a Compromís, Esquerra Unida, o grups més petits com la Chunta Aragonesista, o Més a Balears, una infinitat de partits es van unir a la proposta. A més el marc era ideal,  unes Eleccions Generals on tots podien millorar les seves expectatives electorals. En l'últim moment i tot  Podemos es va unir a la proposta de mala gana i amb reticències. És evident que el propi projecte va crear un ambient il·lusionant que va fer que gent dels diversos partits, organitzacions sindicals i societat civil organitzada donessin el seu suport i treballessin per a la candidatura.

El resultat va ser positiu per a un projecte nounat obtenint una bona representació parlamentària, tres milions de vots, i aconseguint una reedició del Govern de coalició amb el PSOE. I en gran part va ser degut  a la pròpia personalitat de la Vicepresidenta Díaz i la seva activa participació en la campanya, acompanyada en cada lloc per líders territorials. Bona part dels principals grups van millorar els seus resultats, amb l'excepció de Podemos, i alguns petits van aconseguir tenir una representació que no haguessin tingut en una altra ocasió.

El grup Parlamentari ha funcionat, fins el moment, amb una bona connexió. A més Sumar va aconseguir cinc ministeris. El primer problema que ja era previsible va ser la ruptura de Podemos i el seu pas al grup mixt.

Els problemes han sorgit amb posterioritat, quan cada partit s'ha preocupat més per conrear la seva parcel·la territorial que de plantejar-se un treball comú de crear organització en els diversos territoris. La manca de coresponsabilitat en l'expansió del projecte per tot el territori nacional ha estat total per part dels diversos partits ancorats en el seu territori i reticents a col·laborar en les necessitats del projecte comú. Ha faltat voluntat de construir organització i s'ha deixat en mans del petit nucli establert entorn de Yolanda Díaz la tasca de responsabilitzar-se en exclusiva de l'extensió.

Els resultats estan a la vista de tots. A Galícia el resultat de Sumar va ser molt deficient al no obtenir ni un escó en el Parlament Gallec. El mateix pot dir-se d'Euskadi on tan sols es va aconseguir un diputat per Àlaba.

Posteriorment es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. Aquí els Comuns van considerar que tot era de la seva competència i Yolanda i la gent de SUMAR només van participar d'acompanyament. Els resultats tampoc van ser favorables, els pitjors obtinguts pels Comuns, que no van aconseguir obtenir els darrers resultats d'ICV-EUiA en el Parlament.

Amb posterioritat s'han celebrat les Eleccions al Parlament Europeu. En aquestes eleccions entre altres factors SUMAR s'enfrontava a la competència directa d'Irene Montero com a candidata de Podemos. La candidatura de SUMAR va ser confeccionada segons les pressions dels principals grups que componen la coalició. No es va buscar fer una bona candidatura sinó que es va sucumbir a les pressions dels partits que semblaven més forts en els seus territoris com Compromís o els Comuns que van situar als seus candidats entre els tres primers de la candidatura relegant fins i tot al candidat d'IU que és el partit que té més infraestructura territorial i que finalment es va quedar, per primera vegada, fora del Parlament Europeu. El fet més significatiu va ser que el candidat triat dels Comuns va perdre a Catalunya enfront de Podemos que no té pràcticament organització en la comunitat la qual cosa és demostrativa de l'error  en l'elecció. Així mateix aquests candidats, excepte la candidata que encapçalava la candidatura i el candidat d'IU, pràcticament no van tenir presència fora dels seus territoris tradicionals. Finalment un partit que forma part de SUMAR en el Congrés dels Diputats com és Més de Balears, va formar candidatura amb els independentistes d'ERC-EHB-BNG.

A conseqüència de totes aquestes circumstàncies Yolanda Díaz ha dimitit del seu càrrec a SUMAR amb la qual  s'obre un fort interrogant: Què ha de fer SUMAR per a tenir futur quan perd el seu millor capital com és  Yolanda Díaz?

No hi ha dubte que l'imprescindible és replantejar-se el projecte. No es pot acceptar una coalició quan els partits que en formen part no es responsabilitzen del conjunt del projecte i només els preocupa el seu propi “EGO” de ser els únics representants del seu territori. El cas de Compromís és clar. Es troba a faltar la presència de dirigents com Mónica Oltra o Joan Ribó en la seva direcció. A Compromís, com als Comuns, o fins tot a Más Madrid, només els preocupa ser les úniques referències en les seves parcel·les territorials, i tenir un paraigua més ampli que els permeti millors resultats en les generals.

Aquests és “l’egoisme” i res té a veure amb la cooperació. En tots aquests territoris existeixen altres partits com és el cas d'Esquerra Unida o altres menors que han de comptar i formar part d'una estructura de SUMAR en tots els territoris. I totes les organitzacions han de ser solidàries en les qüestions de l'organització de SUMAR en el seu conjunt.

Cal definir una organització o unitària o federada que permeti donar resposta a un electorat que es va il·lusionar davant la perspectiva d'una esquerra plural, allunyada dels tòpics “adanistas” de canvis “ideals” poc realistes i que defensi una agenda social que vagi a l'arrel dels problemes, en defensa dels drets laborals i socials, dels valors de l'ecologisme i del feminisme i que defensi les idees del federalisme tant en l'àmbit de l'Estat com de la UE, així com la defensa de la pau, la justícia i la solidaritat en l'àmbit internacional.

Si entre totes, o si és el cas entre unes quantes de les organitzacions associades a SUMAR, no són capaces d'ajudar al fet que el projecte conjunt sigui possible de realitzar política i organitzativament, el problema de la “miopia dels egos” acabarà amb el projecte i afectarà negativament el conjunt de l'esquerra alternativa i a cadascun dels seus components.

UN FANTASMA RECORRE EUROPA, I NO ÉS EL COMUNISME

 

Le Pen i Orban: la nova ultradreta

nuevatribuna/12 DE JULIO DE 2024

El títol parafraseja l'inici del Manifest Comunista de Marx i Engels. Realment en l'actualitat el fantasma que recorre Europa, tota ella, és el de la ultradreta. Des de l'Atlàntic als Urals els plantejaments il·liberals i antidemocràtics van avançant.

Ja no parlem de la situació a Rússia amb un govern autocràtic i despòtic que tracta d'emular la Rússia dels tsars. Tampoc és un exemple Ucraïna, el règim de la qual està molt lluny de ser una autèntica democràcia tenint en compte la seva restricció de llibertats polítiques i socials, tot això dissimulat per la guerra davant la invasió russa i l'ajuda occidental.

Passant a la Unió Europea cada vegada hi ha més governs en mans de la ultradreta com  són Itàlia i Hongria, i altres amb participació o suport de la ultradreta com Croàcia, Eslovàquia, Finlàndia, Països Baixos, i Suècia amb el suport extern de la ultradreta. Cal recordar  que alguns d'aquests països van ser exemple en un passat no llunyà de governs progressistes.

I fins i tot és més greu analitzar, al marge d'Itàlia, la situació dels països més importants de l'oest europeu. És el cas d'Espanya on hi ha un govern progressista però que en aquesta segona legislatura té una majoria força precària i cinc de les seves comunitats autònomes estan co-governades per Vox, i amb una ultra dretanització del tradicional  PP.

Una altra situació amb cada vegada majors incògnites és la d'Alemanya, el motor de la UE, on l'extrema dreta de AfD pot constituir-se com a segona força política després de la dreta democratacristiana, i veurem si resisteix el cordó sanitari.

Finalment hem d'assenyalar la situació de dos grans països com Gran Bretanya i França, on recentment s'han realitzat eleccions parlamentàries. Si analitzem els resultats, més enllà dels titulars de la premsa veurem com l'extrema dreta ha tingut importants avanços a nivell electoral.

En el cas britànic s'ha aconseguit  un govern laborista però si analitzem els resultats electorals del 2017 amb els del 2024 observem algunes paradoxes interessants derivades del seu especial sistema electoral majoritari.

En les eleccions del 2017 els Conservadors van aconseguir la majoria amb 13.667.213 vots, un 42,4% el que va comportar 318 escons. Els Laboristes del “radical” Corbyn van obtenir 12.874.985 vots amb un 40% i 262 escons.

En les últimes eleccions recentment celebrades els Laboristes del “moderat” Starmer van aconseguir 9.698.409 vots, un 33,7% i 412 escons. Els Conservadors van obtenir 6.824.809 vots, un 23,7% i només 121 escons. La novetat és l'aparició del partit Reformar RU del dretà Nigel Farage ( el promotor del Brexit) que va aconseguir 4.114.287 vots, només 5 diputats però amb un 14,3% dels vots.

Resumint la “gran victòria laborista” ve determinada pel sistema d'elecció majoritari i que comporta paradoxes com que Starmer amb molts menys vots que els que va obtenir Corbyn obtingui una gran majoria absoluta. I que la divisió de les dretes i la seva dretanització fa que perdin de manera rotunda malgrat obtenir 10.939.096 vots amb un 38% dels vots. Tot això ens porta al fet que la majoria socialista s'aconsegueix enfront d'una dretanització social que obté en conjunt 1.240.897 vots més que els laboristes.

També resulta d'interès analitzar les recents Eleccions parlamentàries a França. Les eleccions franceses es presenten com un fracàs de la ultradreta que queda en tercer lloc enfront del NFP i els macronistas que obtenen el primer i el segon lloc en diputats. Però la situació no és la mateixa si analitzem els vots, especialment en la primera volta abans dels desistiments en la segona volta.

En la primera volta el Nou Front Popular va obtenir 9.042.485 vots, un 28,14%. El partit de Macron va obtenir 6.820.446 vot, el 21,27%. Mentre que la ultradreta de Marine Le Pen va obtenir 10.647.914 vots, un 31,15% del total, és a dir el partit més votat en vot popular.

Cal destacar que en les Eleccions del 2022, Marine Le Pen va obtenir 4.248.616 vots, això és un 18,68% del total de votants. No hi ha dubte que la comparació amb les eleccions de fa dos anys és clara. La ultradreta creix un 12,47% de vots, que són en números globals 6.399.198 vots més. El que comporta un creixement espectacular i obre un futur bastant negre respecte a l'evolució de la política francesa.

Tot això ens porta a plantejar que Europa, i especialment la UE té davant seu una realitat política difícil que comporta que les polítiques han de canviar si no es vol que en un futur pròxim la mateixa UE pugui  explotar davant el creixement de les ultradretes ultranacionalistes, xenòfobes i antidemocràtiques i davant el rebuig a la UE d'àmplies capes de la població que la fan responsable de la seva situació.

No hi ha dubte que el conjunt de les forces democràtiques, no sols les d'esquerra, haurien de reflexionar sobre la necessitat de modificar les causes d'aquesta desafecció cap els partits tradicionals.

La UE ha de plantejar-se la urgència d'un canvi profund de les seves polítiques que comportin un acostament cap a les necessitats de la majoria ciutadana i no només centrar-se en la macroeconomia. El camí sols pot anar en una direcció, davant els reptes de futur cal explicar clarament que els nacionalismes estatals existents no poden fer front als reptes de futur, com la globalització, la mundialització de l'economia, la digitalització, etc. Però alhora  això només no és suficient. És necessari un reforçament de la UE, i un reforçament del servei a la ciutadania europea. La ciutadania europea dóna símptomes de por davant el futur i això porta a una part a refugiar-se en propostes ultraconservadores irrealitzables. El que es precisa és avançar en la Unió, en la via de la federalització de les seves polítiques, i en l'avanç d'una Europa fiscal i social que doni cobertura a les necessitats de la seva població. Federalització de la UE, creació d'una Europa Social en subsidis, salaris mínims, en condicions de treball, etc. Una Europa fiscal, amb un major pressupost que superi el ridícul 1% actual sobre la riquesa del conjunt de les economies. Major participació democràtica, amb un govern i un parlament que governin la UE, i si cal amb una segona cambra federal destinada a la representació dels estats membres (de manera similar a l'actual Bundesrat de l'Alemanya Federal).

Posar  la ciutadania en el centre i reforçar la democratització i federalització de la UE és imprescindible si es vol evitar la seva deterioració i fracàs que seria sens dubte el de tota la seva ciutadania. O avançar o fracassar aquest és el dilema de la UE. Més que pensar en ampliacions s’ha de consolidar  l'actual Unió. Més estrènyer i consolidar abans que abastar més. I per cert la defensa de la pau ha de ser un factor bàsic de la política europea, tornant als principis dels “pares fundadors” que van crear l'embrió de la Unió per a bandejar el fantasma de més guerres europees.

COMUNS: FINS AQUI S’HA ARRIBAT

 

Asens i Colau

nuevatribuna/ 23 de junio 2024

Tot fa pensar que l’etapa del “Comuns” a la vida política de Catalunya arriba al seu final. Desprès de la seva aparició fulgurant l’any 2015 com a “Barcelona en Comú” en les eleccions municipals de Barcelona aconseguint situar-se com a principal força amb 176.337 vots i un 25,21%. Mentre  a la resta de Catalunya majoritàriament es va presentar la marca de ICV-EUiA i també va aconseguir un nombre important de vots 190.274 i 347 regidors. En conjunt en el total de Catalunya van ser 366.611 vots, un 11,78% del vots de Catalunya.

Aquest fenomen es va repetir al 2019, on ja es presentaren totes les candidatures com a ”Comuns-Podem” però amb un cert descens de vots i regidors. A Barcelona s’aconseguí ser la segona força tot just darrera de Junts amb 156.493 vots i un percentatge del 20,82%, i amb el suport dels PSC es renovà l’alcaldia de Barcelona. A la resta de Catalunya els resultats global també es reduïren una mica obtenint 171.767 vots. En total a Catalunya s’aconseguiren 258 regidors, un centenar menys que l’any 2015,  amb 328.260 vots es a dir un 9,39%.

Finalment al 2023 els Comuns, ja sense Podem, s’obtenen a la ciutat de Barcelona 131.594 vots, un 19,77% de l’electorat de la ciutat i aconsegueix ser la tercera candidatura. Al conjunt  de Catalunya les candidatures obtenen un total de 244 regidors, 266.061 vots i un 8,85% del total de votants. Es a dir del 2015 al 2023, es perden a Barcelona ciutat uns cent mil vots, prop d’un 3% del total de votants. A la resta de Catalunya els vots també es redueixen obtenint 134.467.

Per fer una comparativa amb la darrera vegada que es va presentar arreu de Catalunya ICV-EUiA els seus resultats van ser de 241.919 vots (62.979 a Barcelona ciutat i 178.940 a la resta de Catalunya) i un total de 398 regidors/res.

Es pot dir amb una certa aproximació a la realitat que els “Comuns” han estat pel que fa al àmbit municipal un fenomen especialment propi de Barcelona ciutat i que la seva repercussió fora de la capital ha tingut una influencia reduïda i ara clarament de baixada generalitzada, i quedant fora de Barcelona en una situació pitjor a la existent abans de l’aparició del fenomen Colau.

Un altre fet rellevant és la comparació entre els resultats dels Comuns en les Eleccions al Congrés dels Diputats amb resultats excel·lents i el mediocres en les Eleccions al Parlament de Catalunya. Això es pot explicar pel fet de la influencia de la marca electoral estatal, és a dir  la importància del fenomen de Podemos.

A l’any 2015 en les Eleccions al Parlament de Catalunya els “Comuns” no es presenten, sí ho fa una Coalició de ICV-EUiA i Podem amb el nom de ”Catalunya Sí que es Pot” que aconsegueix 356.018 vots i 11 diputats, un 8,9%.

El mateix any en les eleccions al Congrés se confirma la candidatura de “En Comú Podem” amb Comuns, Podem i ICV-EuiA, on aconsegueix un resultat espectacular al ser la força mes votada amb 12 escons i 927.940 vots, un 24,74%.

En les següents eleccions al Parlament de Catalunya al 2017  “En comú-Podem” té una pèrdua important de vots i diputats al obtenir 326.360 vots, un 7,46% dels vots i 8 diputats. En les següents al 2021 continua la seva regressió i obté només 195.345 vots el 6,87% i 8 diputats.

Tots el resultats  al Parlament de Catalunya mai han pogut superar els resultats aconseguits per ICV-EUiA al 2012 amb 358.857 vots, un 9,9% i 13 diputats.

Al contrari els resultats en les eleccions al Congrés continuen sent bons, malgrat sempre en declivi.  Així a l’Abril del 2019 reben 614.738 vots i passen de primera a tercera força electoral a Catalunya i 7 escons, cinc menys que al 2016. En les següents eleccions el mateix 2019 al novembre baixen a 546.733 vots i mantenen els 7 diputats.

Desprès de la ruptura amb Podemos, els resultats dels “Comuns” dins de la sigles de Sumar continuen en la seva caiguda en totes les eleccions, especialment en les del Parlament de Catalunya i el Parlament Europeu. Així en les generals del 2023 al Congrés manté els 7 diputats amb 493.548 vots, un 14,03% i es situa com a segona força a Catalunya. Malgrat això a les eleccions al Parlament de Catalunya només aconsegueix 6 escons i baixa a 181.795 vots el 5,82 %. Per últim en les Eleccions al Parlament Europeu només aconsegueix el 4,30% dels vots, 102.831, i és sobrepassada fins i tot per Podemos, és la única comunitat on aquest fet s’ha produït. Cal destacar entre altres coses que quan els caps de llista són els que els electors desitgen, com va ser el cas de les darreres eleccions al Congrés, els resultats són bons tant a Barcelona com a Girona o Tarragona, i quan hi ha candidats imposats com ha estat el cas de Girona i Tarragona a les eleccions al Parlament o el candidat de les Europees  hi ha una davallada important de vots

Desprès d’aquesta exposició de dades ja podem fer una certa anàlisi d’un fenomen molt particularitzat que té en la que ha estat alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i un cercle de persones agrupades al seu voltant provinents de l’Observatori DESC, la base on es forma al voltant del moviment dels indignats i del sorgiment de Podemos, la idea de crear un subjecte polític dirigit a conquerir el poder en l’Ajuntament de Barcelona.

Ada Colau és la figura central però també hi han d’altres, com per exemple  Joan Subirats, potser el líder teòric del grup, o Jaume Asens i Gerardo Pisarelo  i sens dubte Adrià Alemany peça fonamental per a garantir el predomini del plantejament del grup dirigent sobre el conjunt del subjecte polític, primer Barcelona en Comú i posteriorment Catalunya en Comú.

Podríem dir que Barcelona en Comú és la base del subjecte  polític i Catalunya en Comú un element subsidiari complementari.

Barcelona en Comú apareix com un moviment espontani al voltant de l’Ada Colau i el moviment contra els desnonaments, i a l’escalfor del moviment del 15-M i els indignats, dels que Colau aconsegueix aparèixer com a figura capdavantera d’un moviment de canvi a Barcelona.

Posteriorment i de forma subalterna s’incorpora la gent de ICV i de EUiA, partits que s’han vist superats, o així ho veien els seus dirigents, per dues onades, la dels indignats i la dels independentistes, i que es resignen a jugar un paper complementari i que Colau i els comuns sempre han considerat com de segona fila subalterna, pel seu pecat de ser partits polítics de l’esquerra tradicional, malgrat la seva trajectòria de partits de “lluita i govern”.

La realitat és que als Comuns els hi manca una concepció política estructurada, apliquen un "adanisme" de ser els defensors del radicalisme polític com si res hagués existit prèviament. No tenen ni un ideari estructurat ni uns objectius estratègics ni tàctics fora de conquerir el poder municipal. No tenen cap estratègia organitzativa que no sigui la de l’activisme. Ni tenen cap plantejament extensiu com a organització i ni es plantegen impulsar l’organització al conjunt de l’àmbit de Catalunya. Es tracta simplement d’aprofitar el moment i aparèixer com un subjecte regenerador davant una política tradicional caduca. Són els Ajuntaments pel Canvi que es potencien al llarg de la geografia espanyola i que en poc temps aconsegueixen uns resultats importants, que malauradament en la majoria del casos no duran més d’una legislatura municipal.

A nivell general Barcelona en Comú, després Catalunya en Comú conflueixen amb Podemos en l’àmbit estatal aconseguint resultats molt importants que sembla que puguin comportar un trasbals polític però que en poc més d’una legislatura comencen a perdre posicions degut al que hem plantejat anteriorment: manca d’objectius estratègics clars i realistes, falta d’organització i de militància activa, manca de debat, i l’existència d’un poder personalista dels dirigents incapaços d’obrir-se a un debat polític amb unes bases inexistents i continuades ruptures per enfrontaments personalistes. De vegades els seguidors d’aquesta denominada “nova política” semblen més “fans” d’uns dirigents que seguidors d’una opció política que es diu progressista i renovadora de les polítiques tradicionals.

Com podem veure per les dades, les “purgues” dels dissidents, les ruptures, la decepció poc a poc van afectant la nova política fins arribar a la situació actual.

Els “Comuns” no són aliens a aquest desgast. El resultat de les generals amb SUMAR va ser un “miratge” a Catalunya.  Però els resultats de les darreres eleccions autonòmiques i europees fan palès aquest desgast. En l’últim cas amb l’error d’escollir un candidat poc apropiat, amb una campanya desencertada, parlant de tot menys del que es tractava, sense saber situar-se com a candidat a unes europees, parlant de problemes casolans i “picant l’ullet” als adversaris de Podem, i així arribant a un resultats que han  estat deplorables. Això sí, sense la més mínima autocrítica.

Es evident que el camí recorregut fins ara pels Comuns ha arribat a un final. I no s’arregla amb un canvi de cares. El que cal és un canvi seriós en tots els terrenys.

Cal un canvi polític que defineixi que es vol ser. Si un partit d’esquerres que es vincula als moviments sindicals i socials, si es defineixen clarament com a Federalistes i Europeistes, si la política és la pròpia d’una organització basada en el fil roig de la lluita social i sindical, un fil verd en defensa d’una transició ecològica justa en defensa del planeta, i en un fil lila del feminisme racional. I en el pla organitzatiu una organització que cerqui la implantació organitzativa en tot l’àmbit de  Catalunya, amb militància organitzada, que pagui quota i que debateixi la política a dur a terme. En definitiva un canvi cap a una organització seriosa que tracti de fer política amb objectius clars i realistes amb la intenció d’aconseguir-los. Una organització d’àmbit català però amb voluntat de federar-se a nivell de l’Estat amb altres que vulguin els mateixos objectius.

Això, o continuar en un camí de degradació que no porti enlloc.

Cal alçar la bandera d’Europa

Quin futur volem per la UE

nuevatribuna/24 DE MAYO DE 2024,

 Publicat a:  Revista Treball/ 22 de maig de 2024                                       

El pròxim 9 de juny tenim eleccions al Parlament Europeu i en teoria triarem els nostres parlamentaris per a decidir cap a on ha de dirigir-se la Unió Europea. No obstant això, en aquestes eleccions difícilment afrontarem debats de fons en els quals es plantegin quines són les diverses opcions sobre el que ha de ser el futur de la Unió Europea. Possiblement, i no sols a Espanya, els debats se centraran més en la confrontació dels diversos partits en clau estatal.  Sobretot en qüestions nacionals i no en el futur de la Unió.

A Espanya tindrem de nou la competició entre PSOE i PP per a veure qui obté una major representació electoral. El mateix succeirà en la resta de països de la UE. Després es veurà com tot això es concreta en correlacions entre les diverses opcions en l’àmbit europeu per capitalitzar més poder a la UE, però sense que en cap cas es pugui valorar què proposa cadascú sobre el futur europeu. I això per una senzilla raó: els diversos grups polítics a Europa ni tan sols tenen una homogeneïtat interna ni una concepció comuna de què ha de ser la UE i quin paper ha de jugar en l’àmbit internacional.

Tot això provoca que la UE tingui un paper cada cop més subordinat al de les altres potències internacionals avui predominants, com la Xina o els EUA. I, alhora, no té opinió pròpia sobre com ha d’actuar davant l’actual globalització de les finances, la tecnologia, la digitalització i la comunicació que estan portant a una mundialització de l’economia i del capital i que són impossibles de controlar des de l’àmbit dels estats nacionals. Només podrien ser mínimament controlats en tots els seus aspectes des d’un nivell europeu.

Un altre aspecte fonamental és la necessària transició ecològica justa, una qüestió global però sobre la qual la UE, per la seva feblesa interna, no té cap funció decisiva en el pla internacional. Avui dia, la UE s’ha subordinat cada vegada més a ser un apèndix polític, econòmic, militar, tecnològic, etc., de “l’amic americà”. Ni tan sols ha estat capaç de fer els deures prioritaris per a enfortir la Unió fent passes concretes cap als seus dos principals dèficits: l’homogeneïtzació i la integració dels seus àmbits fiscals i socials mitjançant una única política europea, qüestió imprescindible per aconseguir una major vinculació de la UE amb la seva ciutadania i la seva pròpia configuració com a actor internacional.

Al llarg de la seva història, la Unió Europea s’ha anat ampliant i, alhora, ha incorporat durant el seu procés de construcció diversos àmbits en les seves competències: un mercat comú, una moneda comuna, la justícia, les polítiques de seguretat i defensa o les polítiques agràries i comercials comuns. No obstant això, ha deixat fora les polítiques fiscals i les polítiques socials, cosa que, en moments de crisi com els que ha sofert l’Europa actual, ha provocat desafeccions de sectors de la societat. Desafeccions socials que són el camp de cultiu de les ultradretes nacionalistes antieuropees.

D’altra banda, des de l’esquerra europea s’ha estat incapaç d’impulsar l’Europa Social, cosa esperable per part de la dreta que només està interessada en l’Europa econòmica sense aranzels ni duanes. Això provoca que, en moments de crisi, hi hagi sectors de la població que se sentin atrets pels cants de sirena de propostes polítiques reaccionàries que davant les inseguretats del futur plantegen com a falsa panacea el retorn impossible a un estat nacional que els pugui protegir de les inclemències de la globalització. I això sense tenir en compte que, per molta demagògia que difonguin, l’estat nacional és encara més incapaç de fer front en solitari als actuals reptes de la mundialització.

Cal assumir l’evidència de que les esquerres europees, i fins i tot els moviments sindicals europeus, han estat incapaços de plantejar propostes de federalització europea amb fiscalitat i condicions laborals i socials unificades com sí s’ha efectuat en altres temes. Això és degut a l’imperi de la miop visió nacional de cada partit o sindicat enfront de la manca d’estructuració i organització real a escala europea. Mentrestant, les dretes europees, cada cop més llunyanes del seu passat democratacristià fundacional, estan absolutament poc inclinades a tot el que signifiqui unió fiscal o Europa social.

Exemple a destacar com a vergonya de totes les esquerres europees és la solitud en què van deixar Grècia i el seu govern d’esquerres en el període de la crisi financera. O la poca solidaritat, en la mateixa època, del conjunt de la UE davant les dificultats del deute sobirà dels anomenats PIGS (Portugal, Itàlia, Irlanda, Grècia i Espanya).

La realitat és que la UE ha continuat les seves ampliacions, però ha perdut alhora cohesió i coherència interna. Des dels temps de Jacques Delors s’ha perdut la idea de fer un avanç real en la integració política i social interna de la UE. I en el moment actual, i enfront de la crisi d’Ucraïna, s’ha subordinat política i militarment al dictat de l’OTAN, és a dir dels EUA. Alhora hem vist la inacció i passivitat de la UE com a actor global i suposat bressol de la democràcia enfront del genocidi de Gaza i la impossibilitat d’una posició única dels diversos estats enfront d’aquesta situació condemnable i aberrant.

Ara, en la campanya de les eleccions europees, es parlarà poc de política europea més enllà de plantejar-se els efectes de la previsible pujada de l’extrema dreta i els ultranacionalistes, que aquestes sí que saben el que volen: menys Europa i més estats nacionals. El perill de posicions nacionalistes i antieuropees és justament la raó per la qual els pares fundadors van crear l’embrió de la Unió.

Malgrat això, un dels partits que en el seu passat va donar suport a la creació de l’incipient projecte europeu, el partit successor de la democràcia cristiana europea, s’ha obert a establir aliances, com ja ha fet en diversos països, amb els ultradretans antieuropeus. I això s’acompanya del declivi i la falta de renovació d’idees sobre el futur d’Europa de la socialdemocràcia i de les molt diverses esquerres.

Les esquerres haurien de ser radicalment proeuropees i favorables a l’enfortiment de la Unió, especialment en els àmbits deficitaris de la fiscalitat i el de l’Europa social. L’única manera de frenar la mundialització del capital és crear espais polítics amplis que puguin exigir i establir normes que els regulin i tractin de controlar-los. Cal abandonar vells esquemes que s’han d’abolir per ser referents reaccionaris com la crítica a una suposada Europa del capital.

Al capitalisme de la globalització només se li podrà fer front des d’una Europa unida, enfortida i social. I qüestions com la urgència d’una transició ecològica justa, o la defensa dels interessos de les majories socials, només es podran dur a terme des d’una Europa més cohesionada i federal. El federalisme europeu, la construcció d’una Europa forta, cohesionada i federal ha de ser la idea bàsica de les forces d’esquerra i democràtiques. Sense avançar en aquesta direcció, la UE serà cada vegada més un galliner de petites nacions irrellevant en l’àmbit mundial. I la ciutadania europea en pagarà les conseqüències.

Lamentablement, les qüestions nacionals seran virals en la campanya de les eleccions europees. I tot això quan en aquestes eleccions, i enfront dels nacionalismes retrògrads i incapaços de fer front als reptes del futur, seria imprescindible defensar davant la ciutadania de les diverses nacions de la UE la necessitat d’alçar la bandera d’una Europa federal integrada i cohesionada econòmica, fiscal i socialment. Aquest seria el millor sistema per tal d’aconseguir un futur sòlid per a la UE i per al benestar de tota la seva ciutadania

ELECCIONS A CATALUNYA: PER UN PUNT I APART

Illa, Aragones i Albiach

 

nuevatribuna/5 DE MAYO DE 2024, 

Cal esperar que les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya  signifiquin un punt i apart respecte  a l'última “dècada perduda” de la Catalunya del “procés”. Ja és hora que Catalunya torni a la realitat i s'aparti dels infaustos anys de l'independentisme que han sumit  Catalunya en la decadència econòmica, social i política.

Aquestes eleccions es presenten com la possibilitat d'un canvi de pàgina que permeti afrontar les necessitats i les urgències que la societat catalana precisa.

Les dades econòmiques i socials determinen de manera clara el temps perdut a Catalunya i la urgència d’afrontar el futur des d'un nou tipus de govern i de polítiques. Catalunya ha perdut el seu paper capdavanter del progrés a Espanya com ho va significar durant el segle XX. Des dels anys del Govern Tripartit la política catalana dirigida per un independentisme anacrònic a la recerca de “l'estat que mai va existir” va abandonar el govern de les necessitats reals i quotidianes de la població. La situació dels serveis socials de Catalunya ha retrocedit dècades amb dèficits en sanitat o en educació molt greus. La situació econòmica ha patit una important sortida d'empreses del territori. D'altra banda Catalunya s'ha marginat de les noves necessitats entre elles la imprescindible transició energètica sostenible, situant-se com a l'última comunitat en energies renovables (avui dia Catalunya es proveeix bàsicament d'energia nuclear), per no parlar de la falta de previsió davant problemes com el de la sequera. És propi d'un Govern autonòmic delegar als ajuntaments les normes per a afrontar la sequera?

Catalunya precisa un canvi radical, abandonar la política virtual d'un independentisme històricament superat per l'actual realitat mundial.

Catalunya necessita un nou impuls, un govern que aposti per fer front a les necessitats de tota mena de la societat catalana i que permeti superar la situació de retard derivada de la inacció i ineficiència dels governs procesistas.

Catalunya ha d'optar ja per un govern aferrat a la societat i les seves necessitats i amb l'objectiu de transformar-la i adaptar-la als reptes del futur. Un nou govern i una nova forma de govern que sigui transversal i que afronti el canvi des de la realitat social.

El canvi no pot sorgir d'un govern de forces independentistes que a més s'han dedicat a competir permanentment per l'hegemonia de l'espai. El canvi en aquest moment només té l'alternativa a la vista de les opcions que es presenten a les eleccions del 12 de maig d'un govern plural i amb polítiques de progrés que es dediquin a afrontar les necessitats reals de la societat catalana. Un govern plural que permeti suturar les ferides d'una societat profundament dividida i afectada per les polítiques divisòries provocades per tots els efectes del “procés”.

Un govern plural que trenqui les divisions de blocs identitaris i això només serà possible a partir d'un govern de progrés que reculli les millors experiències del “tripartit”. Per a això es precisarà de capacitat política, voluntat d'enteniment i generositat per totes les parts.

En aquest moment i a la vista de les previsions que ens presenten les enquestes pre-electorals l'únic govern amb possibilitats seria un govern tripartit de PSC, ERC i Comuns(Sumar). I és la millor fórmula perquè ningú pot oblidar el paper de cola que va jugar en l'anterior tripartit el soci més petit ICV que amb Joan Saura al capdavant va ajudar a superar les discrepàncies que en determinats moments van sorgir en el Govern Tripartit. La suma de tres partits situats a l'esquerra que ja conflueixen en les polítiques del govern de l'Estat, totes elles vinculades històricament al catalanisme polític i que amb més o menys accent social és avui dia l'única alternativa. L'altra possibilitat, si obtenen els escons suficients seria un nou govern fracassat per endavant, de coalició inestable independentista entre la dreta i el centre esquerra independentista que significaria un nou govern de JUNTS i ERC, que no faria més que continuar amb una política virtual, aliena a la realitat social, que conduiria a incrementar el fracàs i el retard econòmic i social de Catalunya.

Si els votants progressistes de Catalunya aconseguissin una majoria suficient d'aquestes tres formacions de progrés, la societat catalana no sols faria un pas endavant a superar l'etapa política de l'última dècada, sinó que permetria obrir un futur nou amb perspectives de millora quant a convivència i benestar social. Allunyant de la política el fantasma retrògrad liderat per Puigdemont, i alhora deixant en els límits de la política catalana  la dreta i la ultradreta del nacionalisme espanyolista no hi ha dubte que s'obriria un nou camí a Catalunya.

Alhora el Govern de coalició progressista d'Espanya es veuria reforçat a Catalunya. És evident que el PSC seria el principal soci, però ERC permetria un trànsit democràtic dels independentistes més realistes i menys il·luminats, i alhora els Comuns (Sumar) compensarien en bona manera les pulsions “sociovergents” d'alguns sectors importants del PSC inclinats a la deriva “desarrollista” còmplice amb la patronal de Foment.

Un Govern d'aquest tipus a Catalunya reforçaria al conjunt de l'esquerra de progrés en el conjunt de l'Estat, però alhora podria ser un vector que ajudés a aconseguir un procés de reforma en el conjunt de l'estat cap a unes normes més favorables a la consecució de camins federalistes més solidaris en el conjunt de l'estat. El que comportaria un estat més comprensiu i favorable cap a les particularitats i necessitats de les diverses nacions i regions que componen el conjunt de l'estat espanyol. Un estat que serà més sòlid quant millor sigui el just acomodament de les seves diverses parts a partir d'una visió d'igualtat però amb ple reconeixement de les seves diferents particularitats.