ISRAEL: DESPRÉS DE GAZA, CISJORDÀNIA

                                             

Després del genocidi perpetrat per l'Estat d'Israel a Gaza, amb el suport clar dels EUA, sembla que no pensen desistir de continuar amb la conquesta del seu ideal del Gran Israel.

No hi ha dubte que el “alto-el-foc” que no pau, proposat per Trump amb el consens(?) de la majoria del Consell de Seguretat de l'ONU, ha estat considerat pel govern de Netanyahu com un “xec en blanc” per a continuar amb el seu objectiu d'acabar amb qualsevol possibilitat de creació d'un Estat Palestí.

No li falten motius per a creure-ho. La resolució 2803 aprovada pel Consell de Seguretat significa la normalització d'una ocupació colonial sobre la Franja de Gaza, tot això amb el contuberni de diversos països àrabs, especialment els de la península Aràbiga, i per gran part dels europeus.

El Consell de Seguretat de l'ONU, amb l'abstenció de Rússia i la Xina, han premiat als autors del genocidi de Gaza, atorgant el comandament oficial a Trump i als seus sequaços de l'Estat d'Israel per a decidir i dissenyar el futur de Gaza.

La resolució basada en el pla de Trump, normalitza l'ocupació il·legal israeliana de més de la meitat de Gaza. La nova Línia Groga divideix Gaza en dues parts. L'àrea ocupada per l'Exèrcit israelià –un 53%– es dirà Zona Verda i estarà destinada a centrar els negocis de la “reconstrucció” d'aquesta zona, al capdavant de la qual estarà el mateix president dels EUA, com a “amo totpoderós” d'aquest protectorat. Mentre la zona palestina o Zona Vermella està condemnada a ser una espècie de “gueto o bantusán”, una zona minoritària de la Franja de Gaza, aïllada del món, envoltada per tot arreu per la zona Verda, excepte la platja.

Una zona sense terres fèrtils (les quals estan situades en la Zona Verda sota control israelià) segregada, sense infraestructures ni inversió, a la qual fins al moment no arriba ni un terç de l'ajuda necessària, ni aliments, refugis ni ajuda sanitària ni de cap altre tipus.

Es dissenya aquest nou gueto palestí, amb menys de la meitat de la superfície anterior i, mentre Israel continua assassinant a Gaza. És evident que aquesta situació és incompatible amb qualsevol aplicació del dret internacional i negant els drets bàsics a la població palestina.

La situació sembla similar a la que es va donar a l'Iraq, on la norma va ser el caos, la Zona Vermella podrà ser bombardejada amb qualsevol excusa, com ja està passant. L'objectiu final no és la pau, sinó la creació d'un escenari idoni per al control i l'apropiació de recursos.

La força militar i els crims massius efectuats per l'Estat d'Israel, inclòs el de genocidi, va conformar la primera part del pla. L'alto-el-foc, que no “pla de pau”, de Trump i l'aprovació d'aquesta resolució consoliden la neteja ètnica i actuen sobre la segona part després de les accions militars israelianes, i no per a solucionar la situació ni per a reparar el mal causat, sinó per a prosseguir l'objectiu dissenyat per Israel amb el vistiplau dels estatunidencs.

Des de l'entrada en vigor de la treva, el 10 d'octubre, s'ha produït l'assassinat de 347 gazatís morts, mentre que 889 persones han resultat ferides en aquest mateix període. Fins al moment més de 69.785 palestins han mort i 170.965 han resultat ferits, molts d'ells greus amb amputacions o lesions permanents. Sense comptar els desapareguts dins dels enderrocs generalitzats.

I mentre continuen les polítiques d'ocupació, silenciades fins ara pel genocidi de Gaza, a la Cisjordània i a Jerusalem Est. Part juntament amb Gaza del que hauria de ser l'Estat Palestí.

Israel s'ha plantejat crear 22 nous assentaments a la Cisjordània ocupada. La major expansió des dels Acords d'Oslo de 1993. En aquells acords l'Estat israelià es va comprometre a no establir nous assentaments il·legals segons el dret internacional.

En els Acords d'Oslo es va establir la divisió del territori palestí en tres àrees i es preveia una retirada progressiva de les forces israelianes, el fet es  que mai es va concretar ni es va complir per Israel. L'expansió ara transformarà de manera dràstica la Cisjordània i la possibilitat del projecte d'un futur Estat palestí, i enfortirà i consolidarà l'ocupació il·legal per part d'Israel.

El ministre de defensa d'Israel, Katz, ho ha deixat molt clar en afirmar que amb aquesta mesura "impedeix l'establiment d'un Estat palestí que posaria en perill a Israel".

L'ONU afirma que Israel ha construït al voltant de 160 assentaments que alberguen a uns 737.000 colons israelians (gairebé un terç d'ells a Jerusalem Est) que viuen entre 2,7 milions de palestins des que va ocupar Cisjordània i Jerusalem Oriental (terres que els palestins reclamen com a part del seu futur Estat) des de la guerra de 1967.

L'ONU constata que “La contínua transferència de competències sobre els territoris palestins ocupats per l'exèrcit israelià al govern israelià facilita el continu avanç il·legal dels assentaments israelians a Cisjordània i la integració progressiva de la Cisjordània ocupada a l'Estat d'Israel”.

Segons un informe de l'ONU, s'estan construint més de 20.000 habitatges en assentaments de colons israelians nous o existents a Jerusalem Oriental, mentre que 214 propietats i estructures palestines van ser demolides.

Aquesta ocupació constant de terreny palestí per part dels colons, amb el suport de l'exèrcit d'Israel, basada en patrons de discriminació sistemàtica, segregació, opressió, dominació, violència i altres actes inhumans contra el poble palestí, així com el control dels seus territoris ocupats es podrien qualificar com a constitutius “d'una situació d'apartheid”.

Les agressions de colons israelians, amb el suport de les seves forces militars, sobre la població palestina són constants a Cisjordània. Els colons centren també la seva agressivitat en la tasca d'arrencar olivars, els quals han estat tradicionalment la font de l'agricultura palestina, fins a convertir-se l'olivera en un símbol de la resistència palestina.

L'agència de l'ONU per a Palestina denúncia que a les ciutats de Cisjordània s'han intensificat les batudes i la repressió de l'Exèrcit durant el 2025, i han afectat directament almenys a 95.000 palestins. L'agència va documentar, a més, 1.680 atacs de colons israelians en més de 270 comunitats de tot el territori palestí, amb una mitjana de cinc agressions per dia.

El territori palestí de Cisjordània ha experimentat un auge de la violència des de la signatura de l'alto-el-foc a Gaza a principis d'octubre.

Com a conclusió podem dir que el suposat Pla de Pau de Trump no és més que un pas més per al seu control d'Orient Mitjà, amb el beneplàcit de les monarquies aràbigues i d'Israel, i amb la connivència d'ulls tancats dels suposats demòcrates de la UE. I per descomptat amb el sacrifici del dret del poble palestí a tenir un Estat Palestí a Jerusalem Est, Cisjordània i Gaza.

Malgrat tot al 2025, 155 dels193 Estats membres de ple dret de les Nacions Unides ( més del 80 %) reconeixen l’Estat de Palestina.

Com va sentenciar ja en el seu temps Friedrich Engels: “Un poble que oprimeix a un altre poble no pot ser lliure”

FEIJOÓ MENTIDER CONTUMAÇ

 

Feijoó: la mentida reaccionària

nuevatribuna/2 de diciembre de 2025,

Núñez Feijoó és un mentider permanent. Dissimula l'opacitat de les veritables polítiques que el seu Partit pretén impulsar recorrent a dues formes constants en el seu discurs: l'insult permanent, la mentida i una permanent banalitat en el seu discurs.

El recurs a l'insult és una constant que és pernicio perquè provoca en l'interlocutor caure en la mateixa provocació. Com el vell refrany de “creu el lladre que tots són de la seva condició”, porta la política a un procés de desqualificacions on el “ i tu més” desgraciadament s'ha situat en el centre del debat polític. I com tots sabem en el debat de mentides i desqualificacions la dreta sempre té les de guanyar.

Però concretarem les mentides de Feijoó en un dia qualsevol. En la recent clausura de l'acte del XXX Aniversari de la Unió Europea de Majors, el líder popular va anunciar que la seva formació “presentarà en el Congrés dels Diputats una proposició de llei per a garantir l'actualització de les pensions en 2026, fins i tot en el cas que l'any vinent torni a produir-se una pròrroga dels Pressupostos Generals de l'Estat”.

Feijoó sembla oblidar, més ben dit, obvia descaradament, que la legislació existent avui dia, aprovada per la majoria progressista del Congrés, ja va aprovar la legislació que estableix l'increment de les pensions. I que les pensions en l'actualitat i per llei es revaloritzen a l'inici de cada any en funció de l'IPC mitjà de l'any anterior, fixat de novembre a novembre. I també sembla desconèixer o amaga de manera conscient que aquesta llei va substituir al sistema establert en 2013 pel Govern del PP que desvinculava l'increment de les pensions de la inflació i fixava en un màxim del 0,25% l'increment màxim anual.

Feijoó tracta d'enganyar la gent. La majoria dels pensionistes, malgrat la seva edat madura no som ximples i recordem el que va fer el PP. I això es demostra en què la majoria dels votants jubilats no voten al PP i són un graner per al vot a les opcions de progrés.

En el mateix acte el líder popular ha sembrat tot un discurs falsari i contrari al que ha estat la història política del PP. Així Feijoó ha defensat la necessitat d'un suport entre majors i joves i rebutjat un conflicte generacional. Textualment a dit "els majors no guanyen si els joves perden i viceversa". Ha de ser  que el que realment pensa és que tant majors com joves han de perdre per igual, com han demostrat sempre les polítiques que ha realitzat el Partit Popular, retallant en pensions, en ajudes socials i en la precarització dels serveis públics, i potenciant la seva privatització.

Per això hem de denunciar la hipocresia i la mentida constant de Feijoó i el PP. En el mateix acte el líder del PP ha alertat de la dificultes dels joves per a accedir a l'habitatge (?) i la seva dificultat  per a tenir fills o la dificultat de sostenir l'actual nivell dels serveis públics (?) i diu que tot això “acaba per empobrir el conjunt del país”. I textualment ho diu sense el mínim rubor “No vull ser un president que es conformi amb uns joves amb treballs precaris i pisos compartits” i ell sap que menteix. El líder del PP que va voler reduir les pensions, que defensa la llibertat en els preus de l'habitatge, les autonomies en les quals governa el PP es privatitzen habitatges de protecció social, només cal observar la Comunitat de Madrid, i no apliquen les zones tensionades en les comunitats que governen. Privatitza els serveis públics alhora que els deteriora per falta de pressupostos derivant-los cap a sectors privats de manera permanent. És a dir, Feijoó es presenta com a capdavanter de tot el contrari del que fa.

Com en un sol acte es pot mentir tant i tan seguit? realment sembla estar afectat per una psicopatia que el porta a mentir.

Però és possible que no sigui culpa de Feijoó, potser és que en el PP els crien així, els formen així i els ensenyen que mentir és la millor manera de fer política.

Feijoó i el PP denuncien la corrupció real o imprecisa dels seus oponents, però ells mai han fet res davant la seva corrupció provada. A Núñez Feijoó no li agrada que li recordin la seva amistat amb Marcial Dorado el contrabandista condemnat per suborn i blanqueig de capitals. Feijoó va venir a Madrid a defenestrar a Casado, líder del PP, per que havia denunciat la corrupció d'Isabel Díaz Ayuso. Tot un indici.

Feijoó i el PP mai han reconegut les seves mentides i errors i n'hi ha majúsculs. Ningú ha reconegut, sinó simplement la releguen al passat, la corrupció durant l'etapa de Rajoy com a president del Govern. És més, la malvolença a Sánchez és provocada perquè va guanyar la moció de censura denunciant la mentida i la corrupció del PP de Rajoy. És més, Feijoó ha fet marxa enrere en la promesa de l'anterior president del PP, Pablo Casado, de deixar la seu de Gènova finançada amb la corrupció.

El PP ens ha mentit al llarg de la història de manera greu. Aznar amb la guerra de l'Iraq i més greu encara amb la falsa autoria d'ETA en els atemptats contra els trens a Madrid de l'11 de març del 2004, ocultant l'autoria del yihadisme . Rajoy amb els pous de corrupció en el seu mandat i en casos tan greus com els del Madrid d'Aguirre o els de la Comunitat Valenciana, només cel recordar la trama Gürtel.

I en l'actualitat només fa falta veure l'actuació constant d'Ayuso a Madrid, sembrant mentides, o a la Comunitat Valenciana respecte a la Dana, o a Andalusia respecte als cribratges. El PP està abonat a la mentida com a manera de fer polítiques reaccionàries.

I el més greu d'aquest partit corrupte, mentider i reaccionari, és que el PP faci gala del seu constitucionalisme, la qual cosa és històricament falsa. El PP, abans AP, va ser el partit menys constitucional de la Transició. Com a refugi de les restes del franquisme no va tenir clara la seva posició enfront de la Constitució, va ser el refugi dels hereus del franquisme. La dreta constitucional va ser la UCD, mai AP.

AP o el PP mai han tingut la mínima voluntat d'obertura, ha votat en contra de tot el que significava avanç en els drets de la societat espanyola, ni la llei del Divorci de la UCD, ni les lleis del matrimoni gai, malgrat que alguns dels seus membres de pes després la van aprofitar, ni la llei de l'Avortament, ha votat sempre contra millores en les pensions, contra la reforma laboral progressista d'aquest govern.

No és un partit ni constitucional ni de centre sinó de dreta extrema per això bolca el seu futur en el pacte amb Vox, el partit ultra sorgit del seu mateix sí. Cal destacar la seva negació respecte a l'esperit de reconciliació de la transició espanyola i la millor prova és la seva oposició frontal a la Llei de Memòria Històrica i a tota denúncia del passat franquista.

Feijoó és un fill del PP i d'AP. No és cap reformador, és mentider, fal·laç i reaccionari. La bona imatge la va deixar a Galícia. I en arribar a Madrid hem vist la veritable cara de Feijoó, mentider compulsiu, rancuniós i reaccionari i que només aspira a governar de la mà de Vox per a desfer camí de progrés i tornar a les posicions reaccionàries i les seves polítiques d'avantatges per als amos del capital i les retallades de l'estat del benestar i en contra de les classes treballadores.

Així com donar un cop de rosca cap al centralisme i l'aplicació de polítiques reaccionàries en tots els àmbits des dels mitjans de comunicació, a les polítiques econòmiques, laborals, socials o internacionals.

Enfront de la Mentida de la reacció només pot vèncer la Voluntat d'una societat conscient, democràtica, activa i mobilitzada.

SINDICALISME: RECUPERAR L’ESPERIT DE 1975

 nuevatribuna/26 de noviembre de 2025,

Aquest any 1975 es compleix el 50 aniversari de la “ruptura sindical” del sindicalisme franquista amb la conquesta per part de CCOO principalment juntament amb la HOAC i USO de les estructures del sindicat vertical franquista.

 L'assalt del sindicalisme democràtic i de classe va arraconar  les estructures verticalistes i va ser el primer espai de llibertat conquerit per a la democràcia. Com ja he comentat en un altre article la ruptura sindical va precedir a la política que no va arribar fins  molt entrat l'any 1977.

Ara el que seria interessant és extreure lliçons per al present de l'actualització de les característiques d'aquell moviment sindical. No hi ha dubte que en les eleccions sindicals del 1975 es va demostrar la força i la implantació del sindicalisme entre la classe treballadora. És evident que la comparació amb l'actualitat és impossible però sí que podem extreure algunes conclusions.

El sindicalisme  a l’any 1975 tenia una forta vinculació amb la classe treballadora, en l'actualitat la força del sindicalisme de classe és molt més important tant en afiliació com en força electoral. No obstant això, en aquells difícils moments el sindicalisme havia de plantejar propostes clares i senzilles per tal d’aconseguir l'adhesió d'una classe treballadora sotmesa a les lleis de la dictadura.

Per tant calia que l'actuació dels sindicalistes i els seus missatges fossin clars, concisos i comprensibles per al conjunt dels treballadors. Una relació pròxima amb propostes i conceptes molt concrets i fàcilment comprensibles. Aquestes propostes plantejaven reivindicacions molt lligades a la situació concreta de les persones treballadores amb plantejaments més amplis i de caràcter polític que contextualitzaven les mancances derivades de la dictadura política.

Eren plantejaments concrets i pedagògics fàcilment comprensibles, les reivindicacions laborals es contextualitzaven respecte a la pròpia existència d'un règim dictatorial i repressor al servei del capital. I això va portar a mobilitzar en les eleccions sindicals del 1975 a una gran part de la classe treballadora que va votar  les Candidatures Unitàries Democràtiques l'objectiu de les quals era introduir-se en el “Sindicat Vertical Franquista” per a derruir-lo des de dins.

D'aquella experiència podem extreure conclusions per a un moment com l'actual de canvis estructurals en el panorama laboral derivats dels canvis no sols tecnològics sinó en la pròpia terciarització i fragmentació del món laboral.

El sindicalisme de classe té avui un gran potencial d’afiliació i una important representativitat, però té un repte molt important i és mantenir i reforçar la seva vinculació directa no només amb la seva afiliació sinó també amb el conjunt dels seus representats.

Hem d'entendre que l'organització sindical, i parlaré específicament de la que conec millor com són les Comissions Obreres, té una capacitat d'anàlisi i de plantejaments que considero que la conformen com el principal “intel·lectual orgànic col·lectiu” del nostre país. El sindicat no sols es dedica a les seves tasques tradicionals de defensar els interessos dels seus afiliats i dels treballadors en les diferents empreses, sectors i en general, sinó que també és capaç d'elaborar propostes sobre altres temes generals que superen el seu estricte àmbit laboral.

És així com el sindicat té propostes clares sobre temes com les prestacions socials, sobre el manteniment del sistema de pensions i altres més generals com pot ser el cas del problema de l'habitatge entre molts altres.

No obstant això, el sindicalisme ha de ser capaç no sols d'elaborar propostes socials sinó també de donar-los la difusió necessària. El sindicat sap difondre les seves propostes referents al sector o  l'empresa en temes com la negociació col·lectiva o la pròpia situació econòmica i social de l'empresa o el sector del que es tracti divulgant-les mitjançant informacions o pel treball dels delegats o delegades sindicals. De la mateixa manera seria important difondre les seves posicions sobre per exemple com donar sortida a l'atur juvenil o com he referit anteriorment el problema de l'habitatge.

De res serveix una bona anàlisi i proposta si aquesta després no es difon adequadament. Primer entre l'estructura sindical, la representació i l'afiliació, i després entre el conjunt dels treballadors. Sense difusió ni informació les propostes perden la major part de la seva eficàcia. I en aquest sentit el sindicalisme té un dèficit. Tenim organització, tenim bones propostes, ara cal que els aspectes principals de les mateixes arribin al conjunt de les persones vinculades amb el sindicat.

CCOO té més d'un milió cent mil persones afiliades, UGT prop del milió. Només a Catalunya CCOO va obtenir més d'un milió i mig de vots en les eleccions sindicals i la seva representació en el conjunt de l'estat és de més del 35% dels delegats elegits. Aquestes dades ens donen una breu pinzellada del seu nivell d'implantació i representació.

Però el sindicalisme no ha de tenir un paper tan sols referent a la representació a nivell de la negociació col·lectiva i la representació laboral en les empreses i a nivell institucional en les negociacions amb el Govern. El sindicalisme de classe com a principal agent social existent al país ha de plantejar les seves propostes en l'àmbit sociopolític i institucional, per a aconseguir canvis que beneficiïn al conjunt no sols de les persones treballadores sinó al conjunt de la societat.

I en aquest sentit ha de reforçar la seva vinculació amb les seves pròpies estructures sindicals i amb el conjunt dels afiliats i el conjunt dels treballadors i la societat en general. Per a això i per a reforçar-se en plantejar temes dels quals ja té propostes elaborades com a alternatives a l'actual problema d'habitatge, o la reivindicació de la participació dels treballadors en la gestió de les empreses, ha d'efectuar una labor divulgativa de les seves propostes entre les seves pròpies bases i en el conjunt de la societat.

És en aquest sentit que s'han d'extreure lliçons de l'actuació del sindicat en la seva lluita contra el franquisme i l'èxit de la campanya a favor de les Candidatures Unitàries i Democràtiques en el seu assalt a l'estructura franquista del Sindicat Vertical que sens dubte va ser la primera victòria democràtica enfront de la dictadura i l'inici del procés cap a una societat plenament democràtica.

JUNTS O EL CAMÍ A LA IRRELLEVÀNCIA

JUNTS: Nogueras, Puigdemont i Turull

 nuevatribuna/8 de noviembre de 2025,

Junts el partit de Puigdemont, hereu del que va ser en el passat l'omnipresent partit de Jordi Pujol, CiU, no acaba de trobar una nova estratègia després de la seva aventura fallida del “Procés”.

Durant més de 10 anys embarcats en una aventura que no anava enlloc, sobre una il·lusòria “independència” que ningú des d'una neutralitat real podia creure factible, i durant els quals va tenir lloc la declaració per part de Rajoy de l'article 155, i la fugida de Puigdemont a Waterloo.

Amb l'arribada al poder del Govern Progressista i l'aprovació de l'Amnistia, els polítics presos van sortir al carrer i la “epopeia independentista” va començar a diluir-se en la major part de la societat catalana.

ERC va semblar entendre la lliçó i va reajustar la seva política, més en la seva pràctica que en el seu llenguatge i es va aprestar a reconduir la seva política mitjançant una negociació política amb el govern de progrés convertint-se en part dels suports del nou govern en minoria d'Espanya.

Junts malgrat votar la investidura sempre s'ha mostrat reticent a la col·laboració amb el govern mantenint un discurs inflamat moltes vegades contradictori amb la seva pròpia actuació en les votacions al Congrés.

En el moment actual Junts ha perdut una gran part del capital del pujolisme. Els seus resultats electorals van constantment a la baixa, tant a les eleccions estatals com a les catalanes i les municipals.

Està duent a terme un clar procés de dretanització declarada molt diferent del discurs ambigu del pujolisme, malgrat que la seva pràctica clarament dretana sigui la mateixa.

Únicament té la referència de la patronal Foment del Treball, en aquests moments en posicions més dures que la pròpia CEOE.

En l'àmbit del Parlament de Catalunya el seu paper és nul. El Govern del PSC té uns clars referents en ERC i els “Comuns”, no precisa de Junts per a res i es queda a l'oposició amb altres forces amb les quals no té futur conjunt com són el PP, Vox i Aliança Catalana.

Enfront del bloc dels partits d'esquerra, on es pot incloure a la Cup, el bloc de partits de la dreta opositora són un tots contra tots. I especialment en el cas de Junts amb una força emergent, com és Aliança, que està disposada a disputar i arrabassar-li en la mesura del possible el seu paper de referent de la dreta independentista.

Junts no pot pactar amb les altres forces de la dreta, ni amb PP ni Vox, que no comparteixen el seu nacionalisme català, ni amb Aliança Catalana que persegueix amb més radicalitat competir amb l'electorat de la dreta catalana cada cop més conservador i intransigent en temes com la immigració. Tot això provoca que Junts es vegi forçada a radicalitzar-se cap a aquestes polítiques del seu competidor. Però tothom és conscient que entre l'original i la còpia acostuma a guanyar l'original. I en aquest cas pel que fa a independentisme, racisme i polítiques islamofóbicas i antiimmigració Aliança sempre serà més clara que Junts i per tant tractarà de limitar-li el seu espai polític.

La base electoral de Junts és clarament ruralista. A nivell municipal el seu millor resultat l'obté en Sant Cugat, la dotzena ciutat de Catalunya, i la majoria de les alcaldies de Junts estan en petits o mitjans pobles fonamentalment de Girona, Lleida o Tarragona. És a dir, sempre ha estat la Catalunya més rural on en el passat creixien els “carlistes” i on encara hi ha un somni d'una Catalunya inexistent en l'actualitat. Tinguem en compte que els més radicals dels independentistes titllaven de “colons” els emigrants arribats en els primers anys cinquanta del Segle XX. Això ens porta a entendre com veuen ells  la nova immigració d'altres països. I tot això malgrat que els necessiten per als seus camps i indústries. En pobles de Lleida o Girona els agradaria que els immigrants existissin de dia per a treballar els seus camps o empreses, però no els voldrien veure pels seus pobles després de la feina. És a dir, és un tipus de nacionalisme, que fins ara votava a Junts, racista per expressar-ho clarament.

I és aquest electorat que pot ser fàcilment presa d'un partit clarament independentista i clarament xenòfob com és Aliança Catalana que planteja sense embuts les seves propostes xenòfobes i que en el camp polític només planteja presentar-se en eleccions catalanes, autonòmiques i municipals, rebutjant presentar-se al Congrés dels Diputats.

D'altra banda, Junts té dificultats en l'àmbit estatal. El seu vot servirà per a alguna cosa?

Si descarta el vot a l'esquerra, que vulguin o no els ha permès fer política en el Congrés i que ha aconseguit avançar en temes per a la normalització dels independentistes: Que els queda?

Un PP lligat per força amb Vox és una alternativa per a Junts? No ho sembla, i si això és així, per a què serveix votar a Junts en unes futures eleccions generals? I en l'àmbit català ara han d'afrontar la competència d'una líder com Silvia Orriols que té un discurs radical més clar en el seu reaccionarisme i en el seu independentisme i que Junts no pot superar i que li pot costar bona part del seu graner de vots en les zones rurals i a les ciutats mitjanes.

Difícil situació per a un partit que és hereu de la Convergència de Jordi Pujol que va mantenir la seva hegemonia omnipresent durant dècades.

NO OBLIDAR GAZA: LA PAU “FAKE” DE TRUMP

nuevatribuna/ 28 de octubre de 2025

La suposada pau a Gaza establerta per Trump i Netanyahu no és més que un fràgil alto-el-foc sobre un territori devastat i una població sotmesa durant dos anys a una política planificada de genocidi per part d'Israel amb el ple suport dels governs dels Estats Units.

Per principi una pau s'acorda entre les parts bel·ligerants i aquí és imposada per una potència global com els EUA i el seu satèl·lit guardià a la regió, l'estat d'Israel.

En aquest presumpte acord de pau falta una part, la representació del poble palestí, sinó no és una pau és un “diktat”. I això malgrat les salutacions de l'occident global, en molts casos sense convicció, perquè és millor un alto-el-foc unilateral que la continuació de les matances.

No obstant això, aquest suposat pla de Pau amb absència de les NNUU i dels representants de la societat agredida no permet augurar una solució que doni satisfacció a la part més feble és a dir a Palestina.

Tot acord que no es basi en un reconeixement dels dos estats l'israelià i el palestí amb fronteres mútuament reconegudes no permetrà creure en una solució duradora. I no estem ni de lluny en aquesta situació.

Estem simplement davant un alto-el-foc que no és poc després de tanta atrocitat, però que no dibuixa una solució de futur. L'objectiu dels EUA és clar, en primer lloc defensar els interessos d'Israel que són els seus propis interessos, mantenir el seu “gendarme” militar a la regió. I un segon objectiu un alto-el-foc que li permeti afermar la seva relació amb les autocràtiques monarquies sunnites de la península aràbiga, salvant-los la cara amb el cessament del genocidi, de moment.

Que futur li espera a Gaza i el conjunt de Palestina?. Hem de valorar el menyspreu de Trump cap a l'estat palestí, i la nul·la voluntat de pau del govern d'Israel, amb la seva negativa a reconèixer un estat palestí. Això es manifesta de manera clara en la negativa israeliana d'alliberar a Marwan Barghouti, el polític pres des de fa més de vint anys i a qui tots reconeixen la capacitat i l'autoritat moral de poder negociar un acord de pau per al reconeixement dels dos estats.

Però ni Israel ni el seu mentor americà desitgen solucionar el conflicte, tan sols sortir d'una situació que estava  aconseguint cotes de mobilització important en contra de la visió diària d'un genocidi retransmès en directe a tot el món..

Només cal destacar la falta de solucions reals per a finalitzar el conflicte que no es dibuixen en el pla de pau. Un suposat pla de pau dissenyat únicament per una de les parts i l'objectiu de la qual és desactivar la repercussió mundial de la massacre i establir un hipotètic programa de reconstrucció de Gaza que no se sap quina intenció té i al servei de qui està. Es limita a establir una autoritat tècnica sense concretar, supervisada per una autoritat superior dirigida pel propi Trump, amb l'objectiu de reconstruir Gaza, obviant la dificultat de reconstruir un lloc totalment devastat i en ruïnes on malviuen dos milions de gazatis palestins, i tot això obviant conscientment tota intervenció de l'Autoritat Palestina.

Alhora no es parla en cap moment de solucionar el problema real existent, la necessitat, defensada per la immensa majoria de les nacions representades a les Nacions Unides, de reconèixer l'Estat de Palestina.

En el pla de pau no es parla del fons del problema, del fet que un tractat de pau veritable ha de partir del reconeixement dels dos Estats Israel i Palestina, sinó tot seran pegats momentanis. Perquè mentre es parla de “alto-el-foc” a Gaza es multipliquen les accions de “colons” i soldats israelians a Cisjordània, ocupant terrenys i expulsant als seus pobladors palestins, és a dir tractant d'impedir “de facto” l'existència d'un futur estat palestí i menyspreant a una deteriorada “Autoritat Palestina” amb seu a Ramalla.

El “diktat” del mal anomenat Acord de Pau de Trump i Netanyahu no és més que un “fake” l'objectiu del qual és com hem dit rentar la cara a les reaccionàries monarquies aràbigues davant l'opinió pública mundial, així com a països àrabs satèl·lits dels EUA com Egipte o el Marroc. Acabar amb les atrocitats, reestructurar la destruïda Gaza, amb inversions occidentals, segurament de països europeus, instaurant un protectorat americà en la zona, fer callar la indignació mundial existent, i impedir l'existència d'un estat palestí.

Aquest és l'objectiu de l'anomenat “acord de pau”, un acord com hem dit només subscrit per Trump i el seu soci israelià, i amb les enhorabones dels europeus que començaven a estar inquiets davant les mobilitzacions populars.

Un Alto-el-foc mal anomenat “Acord de Pau” que té un únic perdedor, el poble palestí i la solidaritat internacional derivada de les atrocitats diàriament perpetrades i retransmeses a tothom.

S'ha aconseguit la que podríem dir “pau en el cementiri”. Una fase de destrucció total d'un territori amb genocidi inclòs mai vista des de la II guerra mundial i que començava a horroritzar tot l'orbe.

Ara es tractarà, si és possible, que el tema de Gaza desaparegui a poc a poc de les notícies de capçalera dels mitjans. Amb un Trump “salvador”, amb un Israel enfortit, amb unes monarquies aràbigues satisfetes, i amb un occident amb la seva mala consciència salvada.

Però no és difícil de creure que tot aquest panorama idíl·lic per als “trumpistes” pot torçar-se en un futur no llunyà per dues raons: la contínua ambició dels “falcons israelians” que somien amb reconquerir el “gran Israel” i per la resiliència del poble palestí que voldrà impedir costi el que costi una nova i definitiva “nakba” pitjor que la de 1948.

És una obligació de tota la gent de progrés, al nostre país i al món sencer mantenir la flama de la solidaritat amb Palestina, i que en aquests temps ombrívols on la involució apareix en tots els horitzons no ens facin oblidar l'obligació de mantenir la flama de solidaritat amb el poble palestí.

Recordem que malgrat aquest  alto-el-foc continuen assassinant persones a Gaza i llançant atacs violents a Cisjordània.

 

 

GAZA: VERGONYA PER A LA HUMANITAT

 

nuevatribuna/2 de octubre de 2025, 

Així va qualificar la relatora de l'ONU per a Gaza, Francesca Albanese, el comportament de la Comunitat Internacional. I hem de donar-li la raó, molt pocs països, com Sud-àfrica o el Brasil, van reaccionar des del principi condemnant i instant les instàncies judicials internacionals a jutjar l'actuació de l'Estat d'Israel sobre Gaza i qualificant-la com a “crims contra la humanitat” i posteriorment com a “Genocidi”.

Evidentment ningú es va sorprendre pel suport continuat i l'ajuda en armes i intel·ligència dels EUA, això es donava per descomptat, però ha sorprès el silenci de la UE, considerada sempre com el bastió de la defensa dels valors, llibertats i principis democràtics.

També ha sorprès el silenci aclaparador dels països àrabs, especialment els rics països del Golf Pèrsic, més atents al posicionament de l'Iran que a les massacres de l’exèrcit de l'Israel.

Perquè des del començament de la crisi, provocada per una sagnant massacre de ciutadans israelians, per part d'Hamàs, i la captura d'ostatges, es va comprovar que els objectius de la resposta del Govern d'Israel eren clarament desaforats i fora de tota resposta equilibrada. Tota la ciutadania de Gaza va ser objectiu dels atacs de l’Exercit israelià sense distinció d'edats. No va ser una resposta contra Hamàs, sinó un càstig generalitzat contra una comunitat com la gazatí tancada des de fa anys en un espai que és un gegantesc camp de concentració.

Però la resposta no s'ha donat només a Gaza també a la Cisjordània ocupada on s'han reforçat tant els controls i actuacions militars com l'actuació dels colons extremistes que han atacat sense motiu a la població palestina, en una actuació que sembla precedir a l'ocupació total del territori palestí.

Durant aquests llargs anys hem vist dia a dia l'extermini en directe, a través de la televisió, de la població de la Franja, i no sols fruit del bombardeig militar sinó amb la sistemàtica destrucció de les seves poblacions, amb el tancament de l'entrada d'aliments i medicines, de l'atac sense quarter als hospitals i centres sanitaris, tant dels Hospitals de Gaza com dels centres d'auxili mèdic de les ONG. Hem vist com els nens i els periodistes s'han convertits en objectius de les forces israelianes. En fi, hem presenciat en directe un GENOCIDI en les nostres llars del món civilitzat, i les respostes han estat mínimes comparades amb l'HORROR que s'ha contemplat.

No és comparable Gaza amb Ucraïna. A Ucraïna hi ha una guerra fomentada per Rússia, però és una guerra. A Gaza hi ha un GENOCIDI, la massacre totalment planificada d'una població civil. I per primera vegada ho veiem en directe. L'Holocaust nazi es va descobrir amb la derrota del nazisme, però el genocidi de Gaza l’estem veient tot el mon civilitzat de manera directa i diària. I la resposta no ha estat a l'altura.

Només últimament una part dels estats de la nostra civilitzada UE s'han posicionat contra el genocidi palestí i ha reconegut a l'Estat de Palestina. Molt tard i malament. Per fi s'ha vist un esbronc generalitzat i una boicot a la presència del president “Assassí” de l'Estat d'Israel a les NNUU. Massa tard i novament malament.

La proposta de Pau unilateral de Trump i Netanyahu ha estat saludada de manera favorable ràpidament pels països occidentals i la UE com una sortida al conflicte. Com pot ser una solució a un conflicte una proposta que oblida a una de les parts més afectada com és Palestina? Perquè una proposta de Pau no es discuteix en el si de l'ONU, que és l'organisme que hauria de debatre una proposta com aquesta?

Doncs perquè aquesta suposada proposta no és més que un “ultimatum” per a la soferta població gazatí i palestina. “És això o la liquidació”. Netanyahu ja ho ha deixat clar “si no accepten l'ultimàtum anirem fins al final”. I tots sabem que el final és la liquidació dels gazatíes i amb posterioritat previsiblement la liquidació de tots els palestins per a la consecució del Gran Israel o “Yeretz Ysrael” que els ultres sionistes somien.

La proposta de Trump és deixar-li crear el seu “empori” turístic a Gaza, com ja va dissenyar en un principi i per a dur-lo a terme comptarà amb una autoritat presidida per ell mateix i delegarà en un “Consell” de gent afí i acceptant la participació dels països rics del Golf Pèrsic. “Consell” al qual igual conviden a l'Autoritat Palestina si així ho consideren. És a dir, un “resort autònom” en la línia del que és Dubai.

I s'oblida que a la població de Gaza no sabem quin futur li espera, si el d'executors de les obres o l'exili. En tot cas no tenen ni veu ni vot. I el futur de Palestina, i la proposta dels dos estats? D'això res de res. I els nostres dirigents europeus tan lúcids i seriosos, i fins i tot el mateix Sánchez: Què diuen? Saluden la proposta que sembla que si Hamàs l'accepta acabarà amb l'extermini, o no?

I Palestina? Quin futur els espera? Això no sembla de moment ser gens important.

I què hem de fer els ciutadans, aquí al nostre país? El més oportú és rebutjar aquest pla aberrant i continuar amb les mobilitzacions del pròxim dissabte dia 4 d'octubre i donar suport a les mobilitzacions dels sindicats en les empreses amb  l'atur de dues hores del dia 15 d'octubre.

Més que mai Gaza i Palestina han d'ocupar els nostres cors.

TRUMP O EL RETORN A LA POLITICA DEL “GRAN GARROT”

Trump i la política del "Big Stick"

nuevatribuna/14 de septiembre de 2025

El nou mandat de Trump sembla significar el retorn a les polítiques imperialistes dels EUA de començaments del XX. Ens referim a la política de Theodore Roosevelt del “Big Stick” (El Gran Garrot).

El famós  “gran garrot” de Roosevelt va acabar per determinar la doctrina internacional que va aplicar com a president. Realitzar negociacions i pactes amb els seus adversaris interns i externs, però sempre mostrant la possibilitat d'una actuació violenta com a forma de pressió per a realitzar negociacions i pactes amb els seus adversaris interns i externs. És a dir, una política basada en la potenciació d'una visió nord-americana sobre el conjunt d’Amèrica, i ara sobre el paper dels EUA en el món.

Si les anteriors polítiques, aplicades durant gairebé tot el segle XX a Amèrica Llatina es basaven en les intervencions militars, directes o clandestines dirigides a beneficiar les posicions econòmiques i polítiques afins al Gran Germà americà, en l'actualitat sense amagar el recurs militar s'utilitzen altres recursos com els aranzels per a protegir i imposar els interessos dels Estats Units.

L'actual Administració Trump es creu en el dret d'imposar la seva llei i els seus desitjos al conjunt del planeta. El primer que ha fet és desqualificar els organismes internacionals com ara l'ONU o l'OMC, i considerar que la llei internacional s’ha d'adaptar als seus interessos o capritxos.

Des del primer moment vàrem veure una sèrie de declaracions que ens van semblar forassenyades però que eren significatives de les seves idees imperialistes. Les seves ambicions sobre Groenlàndia o el Canadà, la seva reivindicació sobre la sobirania del canal de Panamà, o el “resort turístic a Gaza” ens van semblar deliris de grandesa. Però Trump va de debò. Utilitza el seu poder militar quan li sembla oportú, vegeu les amenaces a Veneçuela o la seva participació al costat d'Israel en els atacs a l'Iran. No obstant això, aquesta actitud de pinxo se la guarda quan comporta possibles conflictes seriosos com succeiria enfront de Rússia o la Xina.

No obstant això, Trump ha implantat un vassallatge militar sobre els països europeus, com es va veure en la cimera de l'OTAN, on va obligar a tots els països membres a acceptar una despesa militar del 5% (amb l'honrosa excepció d'Espanya que es va limitar a acceptar un 2%). Cal dir que l'objectiu d'aquesta despesa militar no és enfortir l'Aliança Atlàntica en el seu conjunt sinó ratificar la subordinació al “amic americà” on s’hauran d’invertir la major part d'aquestes despeses en la seva industria armamentista reforçant alhora la dependència militar en relació als USA

Així mateix, la política d'aranzels trenca amb tot el sistema de comerç existent fins  l'actualitat. Trump estableix els diversos percentatges segons el seu capritx i tenint en compte el nivell de vassallatge de cada país i en últim terme el seu capritx personal.

I és evident que s'utilitzen criteris per a reforçar el seu domini econòmic i la condició de vassallatge de la resta dels països. Fins i tot hem pogut veure com a vegades s'ha pretès intervenir en la política interna d'un país com ha estat el cas del Brasil, a qui s'han imposat un 50% d'aranzels en bona part pel judici per intent de “cop d'estat” a Bolsonaro (rèplica del que va intentar el mateix Trump en perdre les seves anteriors eleccions). Per contra, la seva relació és molt pròxima amb governs il·liberals o autoritaris com els de Milei a l'Argentina o Burkele a El Salvador.

La veritat és que la seva actuació li ha donat resultats positius per als seus interessos, un exemple ha estat l'acceptació de l’acord d’aranzels de la UE i la seva vergonyosa submissió al “diktat” americà, ara falta veure la seva repercussió en l'economia dels EUA. S'accepten uns aranzels a la UE que no són recíprocs i a més es comprometen, no se sap com, a efectuar inversions de més de 600.000 milions als EUA. Realment entre l'acord de l'OTAN i aquesta rendició econòmica la UE es configura com una colònia de govern americà.

Però no tot són enhorabones, els aranzels han causat gran ressentiment en aliats asiàtics com el Japó i Corea del Sud. I l'India s'ha allunyat de la bona relació amb els Estats Units., i ha respost refermant els seus llaços amb la Xina i els BRICS com a resposta a Trump. Perquè no ha intentat una cosa similar la UE? és un misteri, malgrat que Sánchez va donar una pista possible amb la seva visita a la Xina i a Xi Jin Ping. 

Tota la fanfarroneria de Trump sembla desaparèixer quan s'ha d'enfrontar a contraparts fortes i que el tracten de tu a tu, com són els casos de Rússia i la Xina. És interessant veure com Trump va amenaçar amb aranzels del 120%, a la Xina que va respondre amb una resposta similar. Així mateix, va posar en venda 50.000 milions de dòlars de bons del Tresor americà (la Xina és el segon major propietari de deute de EEUU amb 761.000 milions de dòlars). Tot això va acabar establint aranzels recíprocs del 34%, amb un rotund fracàs de les amenaces de Trump.

Totes les seves bravates sobre la fi de la guerra d'Ucraïna, que anava a resoldre en dos dies, han quedat en això. És incapaç de frenar el genocidi d'Israel, segurament perquè no ho desitja i l'objectiu sigui el de liquidar tota possibilitat d'existència d'un Estat Palestí amb la creació d'un “Gran Israel” gendarme americà en la zona, amb la comprensió i el vassallatge de les monarquies petrolieres de la península aràbiga, a les quals protegirà de fenòmens com l'iranià o el dels huties del Iemen.

La nova doctrina de Trump va dirigida a “la major part del món dependent dels Estats Units”, i la seva política del “Big Stick” (gran garrot), s'efectua mitjançant el seu potencial militar i la seva colonització i sotmetiment econòmic de les altres economies.

I enfront d'aquest imperi americà només hi ha un altre bloc en formació, però que pot arribar a ser potent i una alternativa per als anomenats “països del Sud”, el bloc dels BRICS, amb la Xina com a gran potència comercial i econòmica capaç de superar econòmica i tecnològicament als Estats Units, i amb el suport nuclear de Rússia i altres.

I la UE?, lamentablement els països de la Unió Europea estan en un greu declivi. Cada vegada menys units i amb el cada vegada major avanç i presència en la majoria d'ells de forces ultranacionalistes que poden portar a la decadència i fins i tot la implosió de la UE. En l'actualitat està en un moment econòmic difícil, ningú parlaria avui de “gegant econòmic”, i continua sent un pigmeu polític i militar i cada vegada més poc cohesionat.

Es necessita un revulsiu que ningú sembla albirar d'un ressorgiment polític i ideològic important a favor d'una renovació cap a una Europa federal política, econòmica i fins i tot militar, o cada cop més el pessimisme serà major i ressorgiran els dimonis nacionals que ens portarien a una situació encara més penosa de vassallatge respecte del “Imperi Americà” .

 

CCAA COMPETÈNCIES I RESPONSABILITATS

Onada d'incendis

nuevatribuna/ 30 de agosto de 2025

La Constitució Espanyola defineix Espanya com a un Estat autonòmic. Això suposa que una sèrie de competències i responsabilitats recauen en el Govern de la Nació, i una altra sèrie de competències, que poden ser variables entre unes i altres autonomies recauen en el poder polític de les autonomies.

L'Estat autonòmic comporta l'establiment d'un estat descentralitzat no igualitari. Hi ha competències que una autonomia pot sol·licitar i es poden acordar mentre que altres autonomies poden no desitjar-les. Això estableix un mapa desigual pel que fa a competències i responsabilitats. Així existeixen autonomies que assumeixen, per cessió de l'Estat competències en seguretat interior, cas d'Euskadi o Catalunya, o de Trànsit com Euskadi, Catalunya i Navarra i altres no.

Tot això comporta una realitat política molt complexa i diferent de la dels Estats Federals. A Alemanya per exemple la Constitució Federal estableix dues Cambres legislatives, el Bundestag que és el Parlament Estatal i el Bundesrat que és la Cambra dels Estats Federats, i és en aquesta última on es legislen els temes que afecten el conjunt d'aquests estats i  les seves competències (les mateixes per a tots).

Dit això, i a la vista dels últims esdeveniments derivats de l'ona d'incendis forestals, es demostra la incapacitat de moltes Comunitats Autònomes en relació als recursos necessaris per a la prevenció i extinció. S'ha comprovat la falta manifesta d'inversió en la prevenció, neteja i cura de la massa forestal el que ha comportat, en un estiu tòrrid, la proliferació d'incendis forestals en diverses autonomies.

El primer que cal dir és que en un tema com aquest és més important la política de prevenció, la neteja fora de temporada de les males herbes i el sotabosc, que les polítiques d'extinció, és a dir les intervencions dels bombers i les brigades forestals, i en cas de desbordament dels efectius de la pròpia autonomia i a petició d'aquesta la intervenció d'efectius d'extinció estatals. Però el que és clar és la necessitat de destinar la inversió suficient per a fer front a la competència assumida.

Aquest és un cas exemplificador de com hi ha qui intenta carregar la culpa de la seva inacció a un organisme superior tot culpant-lo de les fallades ocasionades per una mala política de prevenció, responsabilitat de la Comunitat Autònoma, així com de la falta d'efectius suficients, d’una deficient política de plantilles i recursos humans i tècnics permanents. La utilització de recursos humans temporals, mal preparats i pitjor remunerats, així com una insuficient capacitat de recursos tècnics, són en gran manera responsables de la deficiència en l'extinció dels incendis forestals. I després es pretén desviar el resultat de les seves deficiències a l'actuació de l'Estat.

Des del govern de l'Estat s'ha deixat ben clara la diferència en l'actuació preventiva de diversos governs autonòmics dirigits pel mateix partit de l'oposició. D'aquí la diferència en la situació d'Andalusia on s'han efectuat al llarg del curs tasques de prevenció, amb la situació de Galícia, Extremadura i especialment de Castella-Lleó, amb nul·les actuacions preventives que són l'origen de la gran extensió i durada dels incendis.

Aquest tema d'actualitat serveix com a exemple de que la petició de competències per part de les autonomies ha d'anar acompanyada d'una capacitat i responsabilitat per a executar aquestes competències. I si no s'està preparat per a assumir les responsabilitats millor no demanar competències, i si és el cas si es veu una incapacitat clara sol·licitar la devolució al Govern de l'Estat.

El que és absolutament hipòcrita és tractar de responsabilitzar al Govern de l'Estat del fracàs d'una competència de la seva responsabilitat. Ho vam veure a la fi d'any amb la DANA de València, com des del PP de Feijoó s'ha pretès carregar les culpes a fallades de serveis estatals quan és evident la incapacitat, per dir-ho suaument del Govern de la Comunitat Valenciana.

El mateix ocorre ara amb la decisió del trasllat de menors no acompanyats amb petició d'asil a les diverses comunitats autònomes i la reticència d'aquestes a complir amb un deure de solidaritat. És indignant per no dir alguna cosa pitjor la falta de solidaritat d'algunes comunitats que s'oposen al trasllat d'aquests menors. Encara és més indignant la demagògia d'alguns dirigents del PP com el President de la Junta d'Andalusia en intentar presentar-se com agreujat per rebre major nombre de menors que altres comunitats com Catalunya o Euskadi, sense aclarir que aquestes comunitats estan per sobre de la ràtio per població que les altres comunitats, i per tant estan per sobre del contingent.

Els partits governants en les diverses Comunitats Autònomes han de triar entre afrontar la responsabilitat de complir amb totes les tasques que comporten les competències assumides o renunciar a les competències que es vegin incapaces de dirigir i governar. Competència comporta responsabilitat i inversió per a aplicar-la correctament. No val tenir la competència, no invertir, i quan hi ha una emergència tractar no d'afrontar-la sinó intentar delegar la responsabilitat i fins i tot la culpa d'una mala gestió en el Govern de l'Estat.

En aquests moments de confrontació política exacerbada la societat no es pot veure embolicada en falses polèmiques sobre qui és responsable de què.

La demagògia política de la dreta i la ultradreta ha de denunciar-se amb dades i no amb controvèrsies. Que ha passat amb la Dana i amb els incendis forestals de l'estiu i qui és responsable d'haver comès errors.

 És evident que malgrat el que diguem la campanya d'intoxicació està en marxa. I hi ha un fet clau, sembla que els governs autonòmics del PP tenen com a prioritat usar el seu poder regional per a desacreditar al govern de l'Estat i no acomplir les seves responsabilitats. Per tal d’evitar qualsevol tipus d'acord sobre qualsevol tema.

La confrontació amb l'única intenció de que a través dels seus portaveus mediàtics s'ataqui  un Govern, que malgrat la seva minoria parlamentària ha realitzat una acció de govern envejable i contra el qual només cap la desqualificació personal i com menys veraç i més grollera millor.

Espero que en aquest complex món del govern d'un Estat autonòmic les mentides no triomfin sobre la realitat dels fets. Sigui sobre la responsabilitat de la Dana, ara sobre la falta de prevenció dels incendis forestals, o sobre la política de repartiment de menors amb petició d'asil.

I paradoxalment recorreré a una frase de l'Evangeli, de la religió que tant  li agrada presumir a la dreta, “Només la veritat us farà lliures”.

UE EL DESCENS A LA INSIGNIFICÀNCIA

nuevatribuna/2 de agosto de 2025

La Unió Europea sempre ha estat vista com a un “gegant econòmic i un nan polític”. Però actualment es podria definir millor com a “un espai polític i econòmic insignificant” degut fonamentalment a la seva pròpia actuació en tots els àmbits.

La UE està en crisi i encara hi ha molta gent que no ho vol veure. La seva creació va tenir lloc  per a aconseguir la fi de les confrontacions intra-europees i la unitat es basava fonamentalment en la conjunció de les grans famílies polítiques europees, fonamentalment socialdemòcrates i democratacristians, en un intent d'aconseguir que Europa fos econòmica i políticament influent. Això sí sota el paraigües militar americà per  tal de fer front a l'adversari de l'est soviètic.

Els últims processos d'ampliació han comportat una UE major, però alhora menys compacta. I això s'ha notat en la dificultat de prendre decisions d'acord amb les necessitats del conjunt i de cadascun dels països.

Això es va demostrar ja amb l'última gran crisi econòmica on les grans potències, especialment Alemanya va exercir un “diktat” sobre els països del Sud, sense tenir en compte la voluntat dels seus ciutadans. El major exemple va ser el dur tracte donat a Grècia en contra de la voluntat democràtica dels seus ciutadans.

Posteriorment els diversos equips de dirigents de la Comissió Europea han anat perdent qualitat en quant a intentar una major uniformitat i unitat política i social de les ciutadanies dels diversos països. Això ha comportat que la ciutadania europea s'allunyi cada vegada més dels ideals d'una UE com a referent polític i apareguin de nou amb força sectors que retornen cap a una reacció nacionalista.

En els últims anys hem pogut comprovar com les forces democràtiques perden força en els diversos països i apareixen cada cop amb major força partits ultranacionalistes i d'extrema dreta. El primer avís va ser el Brexit i la sortida de Gran Bretanya de la UE. Posteriorment hem vist països tradicionalment progressistes com els nòrdics en els que apareixen forts corrents de dreta i extrema dreta que qüestionen la realitat comunitària. Així  Holanda, Suècia, Finlàndia, Hongria o Itàlia entre altres estan governats per coalicions amb forta influència de la ultradreta nacionalista. Alhora en països importants com Alemanya i França, la ultradreta nacionalista es confirma com a gran força electoral, i finalment en països com Espanya i Portugal també van sumant descontents les formacions com Vox i Chega.

Aquesta situació té molt a veure amb la pèrdua de valors europeistes en la direcció de la UE. No es plantegen avanços en la federalització de la UE ni en la democratització de les seves institucions cada cop més obsoletes i allunyades dels interessos de les majories ciutadanes. La burocratització de la UE i la seva falta d'impuls federal de millora de la qualitat de vida dels seus ciutadans és la primera causa de la desafecció cap a la UE dels ciutadans europeus. Els quals perceben a la UE com una maquinària burocràtica al servei dels grans poders econòmics. I això malgrat el “miratge positiu” de la seva actuació davant l'epidèmia de la COVID i les seves conseqüències econòmiques posteriors

Però la falta de capacitat política de la UE s'ha vist i comprovat en diversos aspectes de les seves polítiques recents. La primera va ser la seva actuació a Ucraïna. La UE s'ha dedicat en exclusiva a la donació d'ajuda militar i econòmica a Ucraïna seguint les indicacions dels Estats Units a través de l'OTAN. Ni una sola iniciativa política per a solucionar el conflicte i aconseguir la pau. Això es deixava en mans del “Germà gran americà”.

Una actuació similar però molt més vergonyosa ha estat la seva actitud davant el Genocidi de Gaza. La UE s'ha demostrat impotent per a exigir a Israel el cessament de la seva agressió a la població palestina. No s'ha fet el més mínim pas per a frenar a Netanyahu i la seva política de crims contra la humanitat. Pocs països com Espanya i Irlanda han alçat la veu en l'escena internacional. L'actuació del conjunt europeu ha estat una autèntica vergonya com ho testifica la posició i el rebuig de gran part de la seva ciutadania enfront del silenci còmplice de la UE i els seus governs.

I per si faltava alguna cosa en els últims temps hem vist com la UE i els països europeus es plegaven a tots els desitjos del “egòlatra emperador TRUMP”. En l'OTAN els desitjos de Trump i els Estats Units han estat dictats als seus vassalls que excepte l'honrosa excepció d'Espanya han acceptat un increment de la despesa militar que comportarà un dèficit que sens dubte es compensarà amb retallades socials. I aquesta despesa no servirà per a consolidar un pol de defensa militar europeu, sinó per a incrementar la dependència dels Estats Units ja que aquesta despesa es dedicarà a la compra de material militar USA. És a dir, els països de la UE s'han comportat com a deixebles aplicats del “Gran Amic Americà”, l'indiscutible amo i senyor del “cotarro”. Els països europeus han renunciat a la seva autonomia i han acceptat el paper d'apèndixs o colònies de la potència americana.

I ja per a posar el tancament final a aquest capítol vergonyós de la submissió europea hem assistit al “acord sobre aranzels” acordat per Trump i Von der Leyden. L'acceptació total de nou del “diktat econòmic” americà ha estat total. S'accepten aranzels del 15% per a les importacions europees en alguns productes. Uns altres com l'alumini i l'acer són aranzels del 50%. Als productes que s'importin dels USA, la UE, no aplicarà cap aranzel. I a més la UE es compromet a comprar 600 mil milions de dòlars de gas americà i un altre punt en material militar. Tot per a evitar diuen una guerra comercial. Per descomptat no haurà de moment guerra comercial perquè hi ha hagut una rendició total.

Només uns pocs països demostren la seva decepció, Espanya, França i Hongria. La majoria inclina el cap, disposats a acceptar el sotmetiment i la dependència cap als EUA, en lloc d'intentar resistir i obrir-se a altres espais econòmics alternatius.

Amb aquesta UE, el projecte europeu està abocat al fracàs i a la pèrdua de confiança i a un allunyament cada cop major de la societat europea cap a les seves institucions.

En lloc d'impulsar un federalisme europeu i una autonomia en tots els aspectes, inclòs l'econòmic i militar del projecte europeu, obert a la relació equitativa amb el conjunt dels països i espais econòmics del planeta, la UE s'ha decidit per continuar amb el seguiment en tots els sentits del “Emperador americà” malgrat que aquest sigui un veritable “Neró”.

I aquest camí només té un final: la seva major intranscendència i a la llarga disgregació.