1975 RUPTURA SINDICAL ABANS DE LA TRANSICIO

 

nuevatribuna/26 de junio de 2025

Al juny de l'any 1975, mesos abans de la mort del dictador, es van celebrar Eleccions Sindicals, les últimes abans de la democràcia. La repercussió d'aquestes eleccions va ser important perquè van significar la implosió del Sindicat Vertical franquista des del seu interior.

La política, inspirada pel PCE i el PSUC, de la infiltració del sindicalisme clandestí de Comissions Obreres en les estructures del sindicat franquista ja venia des de lluny. Però en les Eleccions Sindicals del 1975 va ser un veritable assalt per la gran multiplicació de Candidatures Unitàries Democràtiques, en un gran nombre d'empreses, fins i tot en sectors poc sindicalitzats.

No hi ha dubte que la important victòria de les Candidatures Unitàries i Democràtiques en les eleccions sindicals va ser una demostració de força de l'oposició dels treballadors al franquisme, i un impuls per a l'oposició política als pocs mesos anteriors a la mort del dictador.

No obstant això, la victòria obrera en les Eleccions Sindicals va ser més un signe de ruptura que de transició. En el pla polític va ser necessari un pacte per a la transició democràtica, però no hi ha dubte que tant la radical oposició obrera com un moviment estudiantil mobilitzat i antifranquista i els moviments ciutadans dels barris van ser elements que van afavorir la transició de la dictadura a la democràcia.

Personalment puc explicar la història viscuda en un sector poc sindicalizat relativament ben remunerat com era el de les Caixes d'Estalvis catalanes. Era un sector sense tradició sindical, però que demostra que una activitat ben orientada pot transformar una relativa placidesa en un cert onatge.

L'any 1974, deu companys (nou companys i una companya) constituïm a la primavera la Comissió Obrera de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. Paral·lelament altres companys la van constituir a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis. En la nostra entitat una de les principals eines eren els Cinema Fòrum realitzats per la Comissió de Cultura on es projectaven des de pel·lícules no vistes als cinemes (ni en els d'Art i Assaig) com va ser el cas de “Escenes de caça en la Baixa Baviera” fins a pel·lícules amb un cert rerefons com “REDS” o Isadora Duncan” entre altres. A la projecció es continuava amb un col·loqui que es ramificava en mil temes d'actualitat.

Durant tot l'any següent la nostra funció va ser anar ampliant l'afiliació a CCOO de cara a la preparació de les futures eleccions sindicals.

 A les Eleccions de 1975 presentàrem una Candidatura d'Unitat Democràtica i vàrem tenir uns resultats molt importants. Vàrem aconseguir més de 2/3 dels 40 membres de la Junta Sindical (conjunt de representants triats), que va ser presidida per un afiliat de CCOO. En el Jurat d'Empresa (Representació davant l'empresa) la candidatura de l'Empresa va aconseguir els 2 representants dels Caps i els 2 dels Subalterns. Per contra, els 4 representants dels Oficials van ser de la nostra candidatura, 3 de CCOO i un del SOC; en la candidatura dels Auxiliars també vam obtenir els 4 delegats tots ells de CCOO.

El mateix va succeir a la majoria de les altres Caixes on va haver-hi eleccions. Així assistim a la constitució de l'Agrupació d'Estalvi, dins de la UTT (Unió de Tècnics i Treballadors) de Banca i Estalvi. En la Junta de l'Agrupació tots els components eren delas candidatures unitaries,, un president del SOC, un vicepresident de CCOO i quatre vocals 3 de CCOO i un de l'USO.

Juntament amb els companys de Banca presentem una candidatura a la UTT de Banca i Estalvi, però no aconseguim la majoria.

Des dels nous Jurats d'Empresa s’inicien una sèrie de canvis en les relacions amb la direcció de caràcter més reivindicatiu, així mateix utilitzàvem les eines del sindicat vertical, així des de l'Agrupació llancem nombroses circulars sobre diversos temes, les circulars havien de ser distribuïdes per les empreses de manera obligatòria, va ser així com llancem des de circulars en solidaritat amb la lluita dels miners d'Astúries, fins sobre problemes i regulacions laborals en les entitats d'estalvi.

Així mateix, aquesta experiència va ser molt profitosa perquè ens va permetre una major coordinació amb els companys de les altres CCOO de Caixes i amb els companys de Banca que tenien molta més antiguitat organitzativa. Alhora ens va servir de prova per a preparar-nos per a unes futures eleccions sindicals en democràcia, així com per a donar suport a les demandes de llibertat en la societat.

Aquesta és una experiència significativa perquè no és la d'un sector caracteritzat per la lluita obrera sindical com molts altres sectors fabrils. Era la introducció inicial en un sector del que podria denominar-se com a “burgesia treballadora” o els anomenats “Colls blancs”. Un sector on les condicions laborals i socials eren superiors a les de la mitjana dels sectors laborals i on el sindicalisme havia estat absent des dels temps de la II República, on el President de la Comissió de Gestió, militant de la CNT, en finalitzar la guerra civil va ser afusellat.

Mai hi ha bon final sense un inici incert. I d'aquests inicis sindicals finalment va sorgir una potent secció sindical, especialment després de la fusió de la CAMPB amb la CPVE, que amb els anys no sols ha estat durant més de 20 anys hegemònica sindicalment en la Caixa sinó també en el sector d'Estalvi. I la secció sindical amb més afiliació del conjunt de les empreses privades.

Aquesta és una gota d'aigua de la marea rupturista que van significar les últimes Eleccions Sindicals del sindicalisme franquista. Les següents ja van ser eleccions lliures on cada treballador era un vot eliminant les votacions per estrats.

Sens dubte les eleccions del 1975 van ser un enorme encert de la política de les Comissions Obreres i una embranzida cap a una transició democràtica que comportés una democràcia sense exclusions i una Constitució amb drets, també laborals.

AUSTERITAT RACIONAL O MALBARATAMENT CONSUMISTA

           

Austeritat o Malbaratament

nuevatribuna/11 de junio de 2025

L'actual model de globalització dirigit a un consum generalitzat sense regles, especialment en les societats del món més desenvolupat, ens ha portat a una situació de malbaratament de béns en una part del globus mentre en la part menys desenvolupada la carestia, les fams i la falta dels mitjans més bàsics són la realitat diària.

Aquesta situació entre una part de la població mundial centrada en el consum, mentre en altres latituds i en les seves pròpies societats hi ha sectors mancats del mínim necessari com és l'habitatge i l'accés a l'alimentació és un exemple de la greu contradicció en què ens trobem.

L'actual moment de la globalització hiperconsumista, no sols planteja a nivell de les nacions i del planeta la segregació d'una part de la societat mundial que no té accés a les mínimes necessitats vitals, sinó que està qüestionant la perspectiva pròpia de l'existència futura de la humanitat. El superdesenvolupament sense regles està posant en qüestió la pròpia naturalesa amb greus problemes com són el canvi climàtic, el malbaratament de matèries naturals i la devastació d'àmplies zones del planeta, i qüestionant les possibilitats de regeneració dels hàbitats en el món globalitzat.

La globalització sense regles està comportant cada vegada més una acumulació excessiva i fins i tot grollera de la riquesa en poques mans i en pocs països, mentre la pobresa extrema es dona ja en bona part de les societats opulentes i encara més als països i societats de la perifèria de l'anomenat primer món. No hi ha dubte de que les contradiccions són cada cop més extremes. I fins al moment sembla com si ningú s'adonés dels perills per al futur de les societats actuals corroïdes cada vegada més per ideologies excloents que es donen cada cop amb més força en el conjunt dels països del món suposadament desenvolupat.

S'han anat diluint les ideologies més racionalistes fonamentades en els principis de la “Llibertat, Igualtat i Fraternitat”, i estan sent substituïdes per propostes excloents, egoistes i obertament contràries a tot allò que pugui catalogar-se de “diferent” per qualsevol condició. Sembla que cada vegada més tornem a una situació semblant però molt més perillosa que la viscuda en la meitat dels anys trenta del segle passat. Sembla que no haguéssim  après res de les experiències del passat. Estem assistint en directe al creixement de nous models polítics basats en sembrar por i odi. Els dirigents mundials estan assistint sense parpellejar a un genocidi, com el de Gaza, que diàriament es transmet en els mitjans de comunicació. Estem contemplant com la utilització de la mentida, la demagògia i l'odi es difonen per bona part dels dirigents polítics, especialment per part de forces profundament reaccionàries que cada dia s'escolten amb major normalitat per part de bona part de la massa social.

Es tracta d'inculcar en el pensament de l'individu la necessitat de reforçar el seu individualisme i presentar com a enemic el suposat competidor més pròxim. Veiem en el nostre propi país com es tracta d'enfrontar a diversos sectors que tenen més coses en comú que les que els diferencien. Cal presentar  l'immigrant com a un enemic per al treballador pobre, els joves amb baixos salaris enfront dels fixos, els treballadors en actiu amb els jubilats,  l'home contra la dona, el d'un territori contra un altre de diferent cultura o llengua i així fins a l'infinit. Però pocs plantegen la contradicció principal la dels treballadors o petits empresaris amb el gran capital financer o especulatiu. La contradicció principal s'oculta sota contradiccions menors, però més fàcils de manipular incitant els baixos instints de la gent. S'enveja al més pròxim perquè no t'adones de quins són els responsables reals de la teva situació ja que ni tan sols ets conscients d'això.

Lamentablement són poques les persones que en les últimes dècades han desenvolupat un pensament i una influència en contra de l'actual model de desenvolupament globalitzat de hiperconsum i depredació i malbaratament del nostre planeta.

En la història de la nostra literatura moderna va haver-hi un escriptor admirable per la seva coherència i honestedat com va ser Antonio Machado, un exemple de vida i de mort. Un home excel·lent que va saber viure com ell mateix deia “lleuger d'equipatge”. La intel·ligència no té res a veure amb la riquesa seria una conclusió sobre la seva existència.

Recentment ens ha deixat un personatge polític, dirigent d'un petit país que no obstant això ha tingut una àmplia projecció en el món, més que pel seu fer polític que també, pel seu mode de vida. Es tracta del recentment mort José “Pepe” Mujica, ex president de l'Uruguai, En el llibre sobre alguns dels seus discursos, titulat “Jo vinc del sud”, Mujica defineix la seva manera de viure, d'una austeritat quasi radical, com de sobrietat i radicalment contrari al hiperconsum.

Així defineix el seu pensament personal “No esclavitzar la vida per qüestions materials per a tenir més marge de llibertat i temps de vida”, ” Mentre hagi de lluitar per elements materials per a sostenir la meva vida no soc lliure, estic sotmès a la Llei de la necessitat. Ser frugal i sobri és un càlcul ben premeditat que permet temps per a ser lliure”.

Així mateix, analitza críticament el context de la globalització: “Vivim en una globalització que no té més govern que el mercat i el capital financer. Mai s'havia produït tant de menjar i mai s'havia malgastat tant, i no obstant això continua havent-hi fam en el món. ”, ” Lluitar per una altra cultura no podem continuar governats pel mercat, sinó que hem de governar el mercat”

Mujica proposa una alternativa al model de malbaratament consumista: “No es defensa la pobresa sinó la sobrietat per a poder ser lliure. L'objectiu no és viure per a treballar sinó treballar per a viure. Si no defensem la nostra llibertat i dediquem la nostra vida a pagar quotes, en un suposat progrés que no és més que una acumulació infinita de consum material, se'ns acaba la vida.”

Molts anys abans l’any 1977, Enrico Berlinguer va fer un discurs en el qual va confrontar la idea d'un model de “Austeritat” des de l'esquerra contrari tant al “austericidi” de les dretes com al malbaratament de l'actual model de consum globalitzat. Confrontava el model d'Austeritat enfront de la política de les dretes “Per a nosaltres, per contra, l'austeritat és el mitjà d'impugnar per l'arrel i establir les bases per a la superació d'un sistema que ha entrat en una crisi estructural i de fons, no conjuntural, i les característiques distintives del qual són el malbaratament i el desaprofitament, del consumisme més desenfrenat. Austeritat significa rigor, eficiència, serietat i també justícia, és a dir, el contrari del que hem conegut i sofert fins ara i que ens ha conduït a la greu crisi els danys de la qual fa anys que s'acumulen i es manifesten avui”.

Bàsicament Berlinguer oposa al malbaratament del consumisme individualitzat la potenciació de majors i millors servei públics de tota mena, alhora que un canvi de valors en la consciència de la societat: “Per això la política d'austeritat, de severitat, de guerra al malbaratament, s'ha convertit en una necessitat ineludible per a tots i, al mateix temps, en la tecla a prémer per a fer avançar la lluita per la transformació de la societat en les seves estructures i en les seves idees bàsiques”, “configurar una organització social i una política econòmica i financera orgànicament dirigides contra el malbaratament, els privilegis, els parasitismes, la dilapidació de recursos; realitzen el que haurien de constituir l'essència del que per naturalesa i per definició és una veritable política d'austeritat. És més, es podria observar que, de la mateixa manera que en les societats en decadència van amb freqüència aparellades i imperen les injustícies i el malbaratament, en les societats ascendents s'estableix una vinculació entre justícia i frugalitat”

Desgraciadament Berlinguer no va tenir l'oportunitat de plasmar en realitat les seves idees i ara ens veiem reduïts a exemples radicals com el de “Pepe” Mujica.

No obstant això les forces progressistes haurien de plantejar-se, si no volen continuar sent sobrepassades per l'ona “ultra reaccionària”, polítiques i propostes ideològiques dirigides a millorar les condicions bàsiques de les classes treballadores, dels ciutadans i del planeta, i tractar de potenciar un canvi de mentalitat social basada en la prioritat i importància d'uns serveis públics de tota mena, majors i de millor qualitat, educar socialment sobre la necessitat del finançament públic i la fiscalitat progressiva i la imprescindible necessitat d'un canvi de mentalitat que tingui en compte la fragilitat del nostre entorn ecològic i l'imprescindible dels canvis en la nostra cultura de consum com a societat.

I hem de tenir en compte que el temps corre en contra i les perspectives de tota mena semblen ser molt pessimistes.

GAZA HA D'ESTAR SEMPRE EN PRIMER PLA

 

El dia a dia a Gaza

nuevatribuna/24 de mayo de 2025

Gaza hauria d'estar cada dia en primer pla de l'agenda informativa. El que ocorre diàriament en la franja i en el conjunt de Palestina és tan inacceptable que hauria d'impregnar constantment la consciència de la població.

El que estem contemplant a Gaza no és una cosa a la qual puguem acostumar-nos en la nostra Europa ufana i autocomplaent. L'HORROR en majúscules es presenta davant els ulls del conjunt de la població. Els mitjans de comunicació haurien d'obrir cada dia amb el que ha succeït a Gaza en tots els seus noticiaris. És tot massa horrible.

No és una guerra, no és Ucraïna amb tot el terrible que allà succeeix. Això de Gaza és l'extermini de tota una població dia a dia davant els nostres ulls. No són els bombardejos sistemàtics, els assassinats de l'exercit israelià, és molt més que això. És una política d'un Govern i un Estat fanàtic com el d'Israel que ha decidit erradicar  una població sencera. No és una guerra contra Hamàs pels seus assassinats, és un extermini de tota una població, homes, dones, ancians i nens, a la qual es considera responsable dels assassinats d'una organització terrorista.

Imaginem-nos per un moment que durant els anys del terrorisme d'ETA l'Estat es dediqués a fer responsable de la situació a tota la població d'Euskadi i apliqués mesures com les que efectua Israel a Gaza. Seria inconcebible. O que El Regne Unit ho hagués fet en les comunitats catòliques d'Irlanda del Nord. Seria inconcebible i monstruós. Inimaginable no? Perquè és el que cada dia està succeint a Gaza davant els ulls de tot el món.

I que ha fet fins ara Occident? O callar o defensar  Israel. Què ha fet el centre d'aquesta comunitat exemple de democràcia que és la UE? Res o més que això impedir qualsevol condemna a l'Estat d'Israel. El genocidi nazi en la II Guerra Mundial és excusa perquè un estat com Israel, que per sort no representa tots els jueus del món cometi un nou genocidi amb la població palestina.

Crec que no hi ha excusa i que l'anomenat “món civilitzat” hauria de mobilitzar-se per a evitar amb tots els mitjans la massacre genocida que amb bombes o amb fam està eliminant a milers de persones pel sol fet de viure a Gaza.

Ara, després de prop de 60.000 morts, i incomptables desapareguts sota les runes del que en el seu moment van ser les ciutats de la Franja, el Govern genocida té com a objectiu desplaçar  la població i expulsar-la de la seva terra expandint una vegada més l'Estat d'Israel.

Tota l'actuació de l'Estat d'Israel està clarament caracteritzada com a un genocidi, assassinats massius, fam, destrucció del conjunt de la franja, etc. I el seu objectiu és clar expandir el seu territori cap a la conquesta del “Gran Israel” que comporta no sols l'expulsió de tots els palestins, ara de Gaza i després de Cisjordània i continuar per zones de Síria (com ja ha efectuat amb els Alts del Golàn) i del sud del Líban o d'Egipte, cosa que recorda també la teoria del “espai vital hitlerià”.

I és ara quan alguns governs dels anomenats estats democràtics europeus i altres comencen a plantejar-se les primeres crítiques a la conducta de l'estat israelià i del seu govern genocida secundat lamentablement per una majoria de la seva població fanatitzada. En aquest context cal valorar la importància i el valor d'una honrosa minoria de la població israeliana, així com el paper del diari Haaretz, contraris a la política execrable del seu govern.  Es significatiu que més de 600.000 israelians hagin abandonat Israel en els últims mesos.

Els països occidentals arriben tard i malament. No és hora de sancions. És temps de donar suport a la justícia internacional i al TPI i aplicar sancions contra el govern i els seus dirigents que sàpiguen de manera clara que el món, també l'occidental els rebutja. No és hora d'amenaçar amb acabar amb la compra d'armes a Israel ni anul·lar algunes relacions comercials, que és el màxim que els governs més agosarats de l'òrbita occidental s'han plantejat. És el moment de la suspensió de les relacions diplomàtiques amb un estat genocida. I aplicar les ordres de detenció sobre els seus dirigents si surten del seu país. Cal complir les resolucions de l'Assemblea General de Nacions Unides, no del seu bloquejat Consell de Seguretat davant el veto dels Estats Units.

Totes les altres opcions, donada la gravetat del que dia a dia ocorre, i que lamentablement sembla insensibilitzar a les opinions públiques, és tan inútil com intentar buidar la mar amb una galleda.

Els països occidentals, especialment la Unió Europea, s'enfronten a ser jutjats per les seves actuacions. No poden presentar-se com a capdavanters de la democràcia i estar callats i inactius enfront del que està succeint a Gaza. La falta de condemna clara, explícita i amb actuacions contra l'actual Govern d'Israel i el seu ostentós orgull davant el Genocidi que està efectuant  dels palestins a Gaza i davant les actuacions paral·leles a Cisjordània amb les expropiacions de terres i les morts i agressions comeses tant pel seu exercit com pels seus colons, és injustificable i inadmissible.

Com molt bé va denunciar Sud-àfrica, possiblement per haver sofert en les seves pròpies carns el “apartheid”, en presentar la seva demanda contra l'Estat d'Israel davant el TPI estem de nou davant un acte d'agressió i genocidi davant un poble, el palestí i més concretament el que habita a Gaza. Pot ser que no hi hagi res més horrible que els descendents d'un poble que va sofrir un genocidi en les seves carns efectuïn ara un genocidi contra un altre poble. Els successors dels assassinats convertits ara en assassins.

La majoria parlamentària del Govern d'Israel en res es diferencia del nazisme. El seu rebuig al diferent, la seva pretensió de poder fer tot el que li plagui amb les vides i els drets de “els altres” als quals no sembla considerar com a éssers humans els porta a tenir una mentalitat similar a la dels nazis del “III Reich”.

La seva “egolatria racial” considerant-se un poble triat que pot fer el que vulgui sense tenir en compte la legalitat internacional els allunya del que va ser en el seu moment el poble jueu perseguit pel nazisme. Aquest Estat d'Israel no té res en comú amb els jueus morts a l'Holocaust, una gran majoria dels quals es consideraven ciutadans dels seus països de residència i alguns dels intel·lectuals  van donar mostres d'un alt sentit de responsabilitat ciutadana. Crec sincerament que el Govern actual de l'Estat d'Israel amb la seva actuació genocida deshonra la memòria de tants jueus que van resistir i van morir sota el nazisme.

Els països occidentals que tenen un poder econòmic important i que es vanaglorien de ser el centre de la democràcia i de la cultura no poden amagar-se més i haurien de comportar-se com a tals. En l'actualitat, excepte honrades excepcions no han estat a l'altura de les circumstàncies i no poden fer gala de ser un model per a ningú si són incapaços d'actuar davant l'HORROR que diàriament succeeix prop de les seves fronteres, A GAZA, A PALESTINA.

ELS DRETS NO S'HERETEN ES DEFENSEN

 

Defensar i guanyar drets

nuevatribuna/11 de mayo de 2025

Tot tipus de drets, polítics, socials o laborals no són perpetus. En un moment històric determinat cadascun d'ells va ser conquerit. Però de la mateixa manera poden perdre's en un altre moment històric.

La pròpia idea de democràcia es va iniciar amb la Revolució Francesa i van passar dècades fins que es va consolidar en la majoria dels països occidentals tal com els coneixem ara. En el nostre país va ser a la fi dels anys 70 del segle XX quan es va aconseguir després de molta lluita i d'una llarga dictadura que va durar més de 40 anys des de 1939 fins a 1978 quan la ciutadania va votar l'actual Constitució.

Amb aquesta Constitució s'han aconseguit una gran part de les llibertats polítiques i de tota mena: associació, reunió, expressió, etc. Des de llavors moltes de les llibertats establertes van tenir un posterior desenvolupament i altres drets de nou tipus es van conquerir després d'anys de mobilització. Així drets com el del divorci, l'avortament, el reconeixement legal de l'homosexualitat, etc., van ser noves conquestes derivades de la mobilització social.

Però tot això no ha seguit una línia recta sinó que ha tingut alts i baixos derivats de qui governés i de la correlació de forces. S'ha avançat fonamentalment amb governs progressistes i s'ha retrocedit en la majoria de les ocasions amb governs conservadors. S'han donat conquestes de drets laborals derivats de mobilitzacions sindicals dels treballadors contra governs de dretes i algunes vegades contra governs socialistes. I també s'han donat retrocessos, amb el Govern de Rajoy es van retallar els drets laborals establerts en l'Estatut dels Treballadors que no s'han recuperat fins l'arribada de l'actual govern progressista. Rajoy també deixà sense cap pressupost en els seus vuit anys de govern la Llei de Memòria democràtica.

Així mateix, hem viscut actuacions profundament antidemocràtiques com la “guerra bruta” contra ETA per part de grups parapolicials vinculats al Govern de Felipe González. O l'intent del segon govern d'Aznar en mentir sobre els autors dels atemptats a Madrid de l’onze de març de 2004, que va pretendre atribuir a ETA quan se sabia que era un atemptat islamista. En tots dos casos finalment les urnes van castigar els governs responsables.

També s'han donat grans mobilitzacions populars que no han aconseguit els seus objectius com va ser la campanya contra l'OTAN que es va perdre en el referèndum sobre el tema. Així mateix en el 2011se va efectuar una profunda Reforma de la Constitució que va comportar un important retrocés dut a terme amb un ràpid acord del PSOE i el PP per a prioritzar l'estabilitat pressupostària per sobre de la inversió social, la qual cosa va comportar més desigualtat, i tot això sense la ratificació de la ciutadania.

Gran part de les noves generacions no són conscients de que molts dels drets actuals van costar molt d'esforç conquistar-los i costa mantenir-los. Ningú ha regalat res a la ciutadania i si aquesta no és conscient d'això existeix en moltes ocasions el perill de perdre'ls. Per això és tan important la Memòria Històrica, i per això és tan forta la resistència de les dretes i dels més poderosos perquè no es difongui.

La Memòria Històrica no hauria de ser una relíquia que cal salvaguardar, sinó que ha de ser un element viu, que es doni en l'ensenyament a tot nivell, és conèixer la nostra història. El desconeixement del que han costat els actuals nivells de llibertat i drets socials de tota mena és el pitjor enemic per a la seva supervivència i manteniment.

Existeixen molts drets consagrats en la Constitució que després de més de quaranta anys encara no s'han desenvolupat en gran part perquè no hi ha consens entre els que desitgen avançar en drets i els poderosos que es resisteixen a perdre privilegis. El dret social a l'habitatge per exemple és un d'ells, textualment la Constitució diu: “Article 47: Aquest article estableix el dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat per a tots els espanyols”. I delega en els poders públics l'obligació de promoure les condicions necessàries per a garantir-ho. Això implica regular la utilització del sòl, entre altres mesures, per a impedir l'especulació i assegurar que l'habitatge sigui accessible, els poders públics tenen l'obligació de promoure les condicions necessàries per a garantir-ho.

I com aquest existeixen molts altres exemples d'articles de la Constitució pendents de desenvolupament com per exemple el referent a la participació dels treballadors en l'empresa. En l'Article 129.2 diu “Els poders públics promouran eficaçment les diverses formes de participació en l'empresa i fomentaran, mitjançant una legislació adequada, les societats cooperatives. També establiran els mitjans que facilitin l'accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció”. El seu no desenvolupament és el que convertia en realitat l'afirmació de Marcelino Camacho quan deia: “la democràcia encara no ha entrat en les empreses” en referència al poder absolut i no democràtic dels empresaris.

En la seva formulació la Constitució Espanyola és una de les més avançades d'Europa, però falten molts preceptes per desenvolupar i és evident que el problema és la diversitat de posicions polítiques entre les esquerres i unes dretes cada vegada amb tints menys democràtics i de vegades demagògics. Com explicar sinó la radical oposició del PP a la Llei del “Matrimoni Igualitari” que es va aprovar en el 2005, que permetia el matrimoni entre persones del mateix sexe i, com a conseqüència, tots els drets que això suposava: adopció conjunta, herència i pensió. Oposició que poc temps després es va convertir en celebració del matrimoni de Javier Maroto, alcalde de Vitòria i futur portaveu del PP, amb una persona del mateix sexe i amb la participació en l'acte dels màxims dirigents del partit. Hi ha una cosa més hipòcrita que això?

En el moment actual és necessari tenir memòria de la nostra història per a saber que hem de conservar i millorar la situació de la nostra societat. I per a això hem d'emparar-nos en el record de les conquestes socials que s'han aconseguit per a preservar-les. I alguna cosa més perquè siguin punt de partida per a avançar en noves conquestes socials i laborals que ens permetin fonamentar nous drets d'aquest Segle XXI, i evitar els intents de la reacció conservadora, molt activa en aquests temps a nivell global per a fer-nos retrocedir en aquestes conquestes de les societats avançades que han de ser cada cop més globalitzades.

I la conservació dels avanços en drets democràtics aconseguits ha de ser només el prefaci o la palanca per a plantejar-nos la conquesta de nous drets derivats de les noves necessitats reguladores enfront del desenvolupament de l'actual món global. Millorar els drets conquerits, crear nous drets i avançar en la reivindicació d'un món més just, més social i per tant més lliure.

I entre altres coses anar en la direcció que ha plantejat Unai Sordo, secretari general de la CS. de CCOO: “Hem de generar polítiques públiques que donin resposta als anhels de la majoria. El que ja vam fer els sindicats en la clandestinitat. Millorar les condicions laborals era el que xocava amb el règim"… "Es tracta de canalitzar aquests anhels d'una ciutadania que és del segle XXI, i no del XX. El missatge d'esperança em sembla absolutament determinant. El pessimisme és profundament polític i reaccionari."

CONTRA L'ALZHEIMER SOCIAL

Mobilització de treballadors al 1971

nuevatribuna/19 de abril de 2025

Tots sabem que l'Alzheimer és una malaltia degenerativa de la consciència personal que arriba a anul·lar la personalitat de l'individu.

Una cosa semblant li passa a la societat i especialment en l'actual època de discursos i realitats virtuals que regnen en els nous mitjans de comunicació. I això afecta fonamentalment a la memòria col·lectiva de les societats. I Espanya no és un cas a part.

Al nostre país sembla que s'hagi esborrat de la majoria de la societat la memòria del passat recent del segle XX. I el més greu és que a les noves generacions no les eduquen en el coneixement d'aquest passat històric més recent la qual cosa comporta greus conseqüències.

La falta d'una memòria col·lectiva del que va succeir fa menys d'un segle al nostre país, no conèixer els fets que van marcar el que va ser la realitat històrica del país en els anys cinquanta o setanta és greu i condiciona la vida i la realitat conscient de la ciutadania actual.

Sembla com si un Alzheimer col·lectiu s'hagués estès sobre una gran part de la societat espanyola, la qual cosa comporta un profund desconeixement dels capítols més recents de la nostra història.

No saber que des de 1939 i fins a finals dels anys setanta va existir una dictadura que va durar gairebé quaranta anys, que aquest país va viure aïllat del món sota aquesta fèrria dictadura en la qual tots els drets personals i socials estaven intervinguts i prohibits és una greu deficiència per a la societat actual i en més d'un sentit.

Vivim en una democràcia que té menys de cinquanta anys. I només qui ha conegut la dictadura sap el que és viure sense drets. Sense dret a expressar les teves opinions, sense poder llegir el que desitges, sense poder fer el que vols fer, sense poder relacionar-te ni circular lliurement. Sense LLIBERTAT, devent sempre procurar no cridar l'atenció, submergir-te en una multitud uniforme inexpressiva on la més mínima acció o expressió diferencial podia ser reprimida, i on la rebel·lia estava severament castigada.

Aquesta Espanya va sorgir d'una insurrecció militar, enfront d'un règim democràtic plural, secundada per les forces més poderoses de les oligarquies econòmiques i terratinents, així com per l'Església que es veia qüestionada per un règim laic. La insurrecció secundada també pels règims nazi-feixistes d'Hitler i Mussolini amb forces militars i armament, enfront d'un govern democràtic deixat al marge pels governs democràtics va comportar una llarga guerra de resistència del poble enfront d'un enemic potent que després de més de tres anys de guerra va sotmetre a la societat a una dictadura de llarg recorregut.

La dictadura es va instaurar enfront d'una societat civil delmada i sotmesa per la por a les represàlies, la mort i la presó. Amb milers de ciutadans exiliats i expulsats del seu país. Aquesta és la part inicial d'una història que no es recorda i que està reduïda a l'anomenada “Memòria Històrica”, en lloc de ser d'obligat coneixement en l'educació de les noves generacions.

Van seguir dècades de fam, sofriment i repressió sobre la majoria de la societat especialment de les classes populars. Amb forts desplaçaments de població des de les zones rurals cap a les grans capitals com Barcelona, Madrid o Bilbao.

Desplaçaments derivats de la cerca d'un futur millor forçats per la fam i fugint dels latifundistes. I ben utilitzats i explotats per empresaris necessitats d'una mà d'obra barata que va permetre la puixança de zones com Catalunya o el País Basc. Va ser una emigració de gent forçada a sortir de la seva terra per la fam i l'explotació.

L'Alzheimer social comporta el sorgiment de moltes històries mentideres. A Catalunya moltes gents interessades, descendents molts d'ells d'una petita o gran burgesia, difonen dues grans faules: a) que la insurrecció va ser una guerra contra Catalunya i b) que l'emigració va ser fomentada pel règim franquista per a acabar amb la identitat catalana. Aquests són dos exemples de faules derivades de la falta d'educació històrica al nostre país.

Hem de destacar que enfront de la dictadura va haver-hi resistència des del primer moment. Primer un moment de resistència armada per part de grups guerrillers o “maquis”. Molts d'ells esperant que al final de la Segona Guerra Mundial amb la caiguda dels règims nazi-feixistes, les potències aliades alliberessin també Espanya del franquisme. Falsa il·lusió.

Així mateix, malgrat les dures condicions de la dictadura sempre van subsistir nuclis obrers que es van oposar, amb greus conseqüències per als seus components, a la dictadura. Aquesta situació es va incrementar a mitjans dels cinquanta i especialment als anys seixanta.

Va sorgir un nou moviment obrer que va donar com a fruit les Comissions Obreres, en primer lloc, com a forma d'organització que es creava per a una lluita concreta en una empresa concreta i que després desapareixia, i després com a una estructura organitzada que cada vegada va adquirir major força i que es va infiltrar fins  l'interior dels sindicats franquistes incrementant el nivell de les mobilitzacions obreres.

Va créixer el moviment estudiantil, format en bona part pels fills dels vencedors de l'alçament militar,es rebel·laven enfront d'una societat grisa i falta de la mínima democràcia. Tot això va arribar a un moment àlgid a la fi dels seixanta i principi dels setanta, amb unes cada vegada majors mobilitzacions d'obrers i estudiants i d'una cada vegada major implicació de la ciutadania.

És evident que la força política motriu que estava darrere de les mobilitzacions era el Partit Comunista d'Espanya i el seu bessó a Catalunya el PSUC, llançant la política de la necessària “Reconciliació Nacional”. La major part dels milers de presos polítics detinguts i empresonats van ser militants de CCOO i comunistes.

Com es recorda en el valuós documental “La conquesta de la Democràcia” que en l'actualitat emet RTVE la dictadura no va morir amb Franco. El dictador senil va morir en el llit, però la dictadura va morir als carrers a conseqüència de l'enfortiment de les lluites obreres, estudiantils i en els últims anys ciutadanes als carrers. La democràcia no la va regalar cap rei ni  cap poder establert, sinó que va ser fruit de “una lluita que va ser sorda i constant” com cantava Raimon.

El problema al nostre país és que la política necessària de reconciliació nacional s'ha convertit amb els anys en una política d'oblit de la lluita que va permetre la conquesta de les llibertats democràtiques. I aquest oblit en part pot ser pel fet de que a gran part del poder polític no li interessa la memòria.

Davant la desaparició virtual dels comunistes, i la voladura de l'únic partit de dreta democràtica, o de centre, que ha existit a Espanya, la UCD d'Adolfo Suárez, el record no té padrins més enllà de les Associacions de la Memòria Democràtica. Ni als socialistes, partit amb més de 100 anys d'història, però amb “quaranta de vacances”, i molt menys a la dreta del PP, filla de l'Aliança Popular que va recollir als orfes franquistes i que només va créixer després de la demolició de la UCD els interessa massa recordar la dictadura franquista ni la lluita democràtica. Tampoc als “nous polítics” que prefereixen denominar despectivament a la transició democràtica qualificant-la de manera despectiva com el “règim del 78”.

I així durant molts anys s'ha abandonat en un racó l'explicació de la història de la dictadura d'aquest país i el que va significar de sofriment, repressió i falta de llibertats. Crec que ningú pot entendre el que significa la falta de llibertats més que els que l'han sofert, i aquests ara ja anem envellint o desapareixent.

Que millor exemple per a explicar el fenomen de l'emigració que el nostre país rep que explicar la nostra història. I explicar no sols l'emigració política, l'exili de centenars de milers després de la guerra, sinó la gran emigració de milions d'espanyols, en els anys 50 i 60, de les regions més pobres a països com Alemanya, Suïssa, Bèlgica, etc. per a guanyar-se la vida. O la gran emigració interna cap als nuclis industrials com Barcelona o Bilbao i els estigmes de “xarnego” o “maqueto” amb els que sectors nacionalistes els van rebre.

Com diu en la mateixa cançó Raimon “qui perd els orígens perd la identitat”. En l'actual situació del nostre país no recordar tots els sacrificis de molta gent que es van efectuar per la conquesta de la democràcia, la lluita perquè tots poguéssim viure en una societat lliure i amb drets és una pèrdua social que ens pot portar a un retrocés difícil de preveure. Hem de ser conscients que els drets no s'hereten i que s’han de defensar en cada moment. Si no defensem els drets i les llibertats democràtiques aquestes poden devaluar-se i arribar a perdre's.

La Memòria Històrica no pot continuar sent un petit reducte de resistents que busquen justícia i reparació. Un règim democràtic ha de ser el responsable de defensar els valors democràtics que comporta un sistema de llibertats i això ha de difondre's des de l'escola i els mitjans de comunicació públics. Les conquestes democràtiques no són eternes, si no es defensen quotidianament poden ser objecte d'enderrocament parcial o total. Explicar a les noves i novíssimes generacions la nostra història és la millor vacuna enfront d’aquells que volen un retorn al passat.

BERNIE SANDERS LA VEU CONSCIENT ANTI-TRUMP

Bernie Sanders i Ocasio-Cortez

 nuevatribuna/0 de marzo de 2025, 

Després de la rotunda victòria de Trump en les eleccions presidencials el Partit Demòcrata sembla haver-se quedat sense rumb i orfe de direcció. Així s'ha vist amb la decisió del líder demòcrata al Senat, Schumer va permetre el suport de diversos senadors demòcrates a favor de la pròrroga pressupostària de Trump dividint  la minoria demòcrata.

El Partit Demòcrata està encara immers en un profund caos i atordit per la seva sonora derrota en les eleccions de novembre del 2024.

Enfront d'això s'ha alçat la veu del senador Bernie Sanders, independent triat en les llistes demòcrates. Cal destacar que en 2016 Sanders va estar a punt de donar la sorpresa en les primàries enfront Hillary Clinton.

Bernie Sanders, l'únic senador que es confessa socialista, s'ha llançat als seus 83 anys a una campanya de mítings populars al llarg del país sota el lema “Combatre l'oligarquia”.

Aquesta campanya recentment iniciada aquest passat mes ha congregat milers de ciutadans en els seus actes amb la finalitat de mobilitzar  les bases demòcrates desmoralitzades després del fracàs electoral. És evident que el seu objectiu és preparar els votants demòcrates per a les eleccions de meitat de mandat que poden canviar la correlació de forces en el Congrés i el Senat.

És evident que la campanya de Bernie Sanders, un lluitador incansable en la seva llarga trajectòria política amb més de 40 anys representant l’estat de Vermont, primer en la cambra de representants i després 20 anys al Senat, no té un objectiu personal a la seva edat, sinó rellançar un discurs il·lusionant i potenciar a possibles candidats de futur en el Partit Demòcrata. En aquest sentit la participació en algun dels seus mítings de la jove congressista per Nova York Alexandria Ocasio-Cortez, de 35 anys, pot suposar una possible hereva dels seus plantejaments polítics progressistes.

La campanya d'actes té com a objectiu la crítica radical a la política de Trump en tots els seus aspectes i la defensa de les conquestes socials existents. Tot això amb el clar objectiu de sensibilitzar i donar moral a les bases demòcrates de cara al pròxim futur i disputar el discurs demagògic de l'Administració Trump.

El seu discurs anti-Trump incideix tant en la crítica del poder de l'oligarquia que representa la nova administració republicana i la seva proximitat a elits multimilionàries, com en la defensa dels interessos i drets de les classes treballadores, oblidades durant molt de temps pels dirigents demòcrates. L'objectiu és tornar a connectar amb les classes treballadores en la defensa dels seus drets laborals i socials ara qüestionats per l'administració republicana.

Els seus mítings tenen com a objectiu tornar a reconnectar amb les masses treballadores amb un discurs que sembla inspirat en les posicions defensades en el seu temps pel president Roosevelt i el seu New Deal. Sanders considera que la presidència de Trump és una greu crisi per a la societat nord-americana.

Els seus plantejaments són clars i directes i li estan permetent connectar amb una bona part de la societat  estatunidenca en “xoc” per les mesures adoptades en aquests primers mesos per Trump i el seu consorci directiu amb Elon Musk al capdavant.

Tal com  esbossa el lema de la seva campanya que ha mobilitzat en els seus primers quatre mítings a una ciutadania de desenes de milers de persones, el seu objectiu és aquest combat contra una oligarquia que ha pres el control de l'estat per a posar-lo al servei dels seus interessos privats.

Sanders planteja clarament la necessitat de mobilitzar-se contra l'actual govern. “Si alguna vegada hi ha hagut un moment en la història moderna d'aquest país en el qual la gent hagi hagut d'aixecar-se i lluitar, aquest és el moment”.

Així mateix, ho planteja com un conflicte directe en defensa dels valors democràtics. “La nostra lluita és assegurar-nos de continuar sent una democràcia. Una persona, un vot. No multimilionaris comprant eleccions”.

I efectua plantejaments que directament parlen de les contradiccions entre les classes dominants, els multimilionaris, i les necessitats de la majoria de la població. És a dir, una contraposició entre un govern al servei dels més rics i una política al servei de la majoria social.

Bernie Sanders diu clarament que “enfront de l'autoritarisme i l'oligarquia cal detenir qualsevol projecte de llei de retallada de Medicaid [l'assegurança sanitària pública] per a donar als multimilionaris encara més exempcions fiscals”.

Sanders utilitza un llenguatge senzill i comprensible per al seu auditori i planteja preguntes com “A algú li sembla lògic que tinguem un sistema de finançament de campanyes on un home (Musk) pot invertir 270 milions de dòlars perquè Trump surti triat i després la seva recompensa és convertir-se en la persona més poderosa del govern? Això no és democràcia. Això és oligarquia”.

L’objectiu de Sanders en aquesta campanya de mobilització és intentar arribar a les bases democràtiques del país i fins i tot impulsar nous lideratges en defensa dels interessos socials i  polítiques i polítics compromesos amb un canvi del sistema social que beneficiï les majories populars i  la majoria treballadora i els seus interessos polítics, socials i laborals.

La proximitat de Sanders amb nous valors polítics com Ocasio-Cortez es basa en la seva coincidència en la idea de la necessitat de per una banda plantar cara de manera clara i confrontar-se a les polítiques de Donald Trump i d'altra banda tornar a prestar més atenció a les necessitats reals de la classe treballadora.

Com planteja Alexandria Ocasio-Cortez “Requerim reconstruir la comunitat perquè és el pilar més poderós que tenim contra el feixisme, per a derrotar l'autoritarisme i erradicar la corrupció”.

Finalment podem dir en paraules de Bernie Sanders, en una entrevista en el New York Times, que l'objectiu és impulsar nous lideratges, sorgits des de les bases: “Un dels objectius d'aquesta gira és impulsar la gent a participar en el procés polític i a presentar-se com a candidats “ “Hi ha un gran lideratge en tot el país a nivell de base. Hem d'impulsar-ho. I si ho fem, podrem derrotar el trumpisme i transformar la situació política als Estats Units”

Bernie Sanders està demostrant que la voluntat i una consciència i una concepció política clares poden ser el revulsiu necessari davant d’una situació que pot conduir en altres casos a la desesperació. Una concepció clara i amb fonament ideològic és la millor vacuna davant una situació políticament crítica. I la veu i l'acció de Bernie Sanders és avui la veu conscient davant el desert existent en el partit demòcrata.

REFLEXIONS SOBRE LA AUTONOMIA MILITAR DE LA UE.

 

Tancs alemanys Leopard

nuevatribuna/18 de marzo de 2025,

En principi podem afirmar que, des del final de la II Guerra Mundial, Europa Occidental mai ha tingut autonomia militar tant en un continent dividit en blocs com després de la caiguda de la Unió Soviètica. Europa ha supeditat la seva defensa militar deixant-la en mans de l'OTAN. Es a dir, cedint la seva sobirania militar a la direcció dels Estats Units.

Al final de la “guerra freda” amb l'arribada de Gorbatxov al poder a la Unió Soviètica, aquest va oferir la dissolució del Pacte de Varsòvia, replica soviètica a l'OTAN, a canvi de que no s'ampliés cap a l'est l'Organització Atlàntica. Gorbatxov va ser el responsable de la caiguda del “mur de Berlín” i de la dissolució del Pacte de Varsòvia. Però els EUA i Europa Occidental no van respectar el seu compromís i van ampliar l'OTAN a tots els antics “satèl·lits” de la Unió Soviètica.

Encara que costi hauríem d'entendre la mentalitat russa que ha considerat que els atacs, en l'època moderna, sempre li han arribat des d'Occident, des de la invasió napoleònica, fins a les dues guerres mundials. Això ha creat una obsessió en la mentalitat russa sobre la necessitat de tenir un matalàs territorial entre les seves fronteres i occident. Ja en el final de la II Guerra Mundial, l'URSS en els acords de les grans potències va incorporar-se una important porció de territori polonès en l'est a l'URSS. En compensació es va atorgar a Polònia una porció similar de territori de l'est d'Alemanya.

Durant tota l'època de la “Guerra Freda” les actuacions militars soviètiques es van limitar a disciplinar els països del Pacte de Varsòvia. Fins i tot en el cas de la crisi dels “míssils a Cuba” va ser una resposta a la instal·lació de coets nord-americans a Turquia. El resultat va ser unes negociacions en les quals de cara al públic Jrushchov va acordar retirar els míssils soviètics de Cuba. Però al poc temps EUA, sense publicitat va retirar els seus míssils de Turquia tal com es va establir en l'acord entre les dues potències.

El conjunt d'Europa en tota aquesta època ha subordinat la seva defensa militar al seu país guia, és a dir els EUA. Ara amb l'administració Trump aquesta situació ha fet fallida i el conjunt dels països europeus ha entrat en un cert pànic escènic i s'ha llançat a plantejar la necessitat d'un rearmament i increment dels seus pressupostos militars.

La pregunta és: Per a què? Amb quin objectiu?

Entendria la necessitat d'un rearmament del conjunt dels països europeus si aquest estigués dirigit a adoptar una posició militar defensiva autònoma. I per autònoma significaria tres coses: 1.- Al marge de l'OTAN; 2.- De caràcter defensiu; i 3.- Amb una planificació comuna per a la constitució d'un exèrcit conjunt europeu, amb projectes militars conjunts de producció europea i sense duplicitats nacionals.

Es a dir, eliminar una OTAN obsoleta que només obeeix els interessos nord-americans, i crear una Aliança Europea militar conjunta de caràcter defensiu. Sense estar dirigida contra ningú sinó en defensa del conjunt de països europeus que s'adhereixin a aquesta aliança, amb pressupostos militars conjunts.

És evident que això és summament difícil si no va acompanyat d'una voluntat d'avançar en una Europa federal no sols econòmica sinó social i política la qual cosa comportaria un salt qualitatiu sobre l'actual UE.

Per què la ciutadania hauria d'entendre un increment de fons per a militarització europea sense visualitzar alhora una major aproximació i projecció d'una millor ciutadania conjunta europea pel que fa al benestar social?.

Europa no pot tenir enemics prèviament determinats, ni Rússia, ni la Xina ni els Estats Units. Europa ha de tenir un projecte comú i propi de bon veïnatge sense seguidisme d'altres potències.

Ja hem vist com els EUA canvia de posició quan li interessa, i Europa no pot ser el seu servidor sinó reivindicar la seva independència i per tant la seva autonomia en tots els aspectes. El temps del Pacte de Varsòvia va passar i va ser superat i ara hem de superar el temps d'una OTAN creada en la guerra freda. I hem de tractar de tenir pactes de bon veïnatge amb tots, també amb Rússia i entendre les seves pors i temors.

No té sentit fer seguidisme dels EUA en tot fins i tot considerar adversari estratègic la Xina. LaXina avui és la gran potència emergent mundial en tots els aspectes i Europa ha de tractar de tenir les millors relacions comercials i de tota mena amb ella.

En tot cas també seria important que dirigíssim la nostra mirada prioritària cap al Sud global des d'una perspectiva no colonialista, com en el passat, sinó com a objectiu d'unes relacions econòmiques i financeres que puguin servir a totes dues parts sense voluntats ni idees preestablertes de superioritat. El desenvolupament del Tercer Món pot ser objectivament interessant per a uns interessos europeus amb voluntat de relacions igualitàries.

Per tant, des de l'esquerra no s’ha de caure en infantilismes pseudo pacifistes de radical oposició a increments de la despesa militar sinó plantejar una posició d'exigir al motiu al que van dirigits. Si és per a continuar amb una organització com l'OTAN evidentment NO. Si és per a explorar altres objectius com una major unitat i fortalesa d'una Europa més unida social i políticament amb una real autonomia europea, també en l'àmbit de defensa militar, llavors l'esquerra ha de defensar tots els àmbits que comportin un aprofundiment d'unitat europea.

No obstant això plantejar l'increment militar, a costa d'altres objectius, com per a defensar-nos de Rússia, vista com a potencial perill i sense replantejar-nos que paper té l'OTAN, llavors: “d'entrada i sortida no”.

ODI ALS INDIFERENTS

nuevatribuna/16 de febrero de 2025
 

El títol de l'opuscle de Gramsci de l'any 1917 es podria completar amb allò escrit pel poeta Gabriel Celaya “maleeixo la poesia de qui no pren partit, partit fins a tacar-se”.

Tot això ve a col·lació per l'actual situació social en què es troba sumit el nostre país, la UE i fins i tot el món sencer. És evident, que l'arribada al poder als EUA de Trump i els seus magnats tecnològics ens col·loca a tots en una situació de vulnerabilitat increïble fa poques dècades.

No hi ha dubte que la confrontació polític-social es troba en un moment només comparable als anys 30 del segle XX. La confrontació entre la força i la raó està arribant a límits difícils d'imaginar. I no és només un conflicte global, sinó també ho és en l'àmbit dels diversos estats, especialment a la UE. La ultradreta creix en un món en el qual “les mentides repetides cent vegades es converteixen en veritat” seguint a Goebbels. Les ultradretes estan sobreexcitades i avançant i creuen en la possibilitat d'aconseguir una superioritat ideològica en la societat. Les mentides i les “faules” es difonen arreu i són assumides i pregonades des de diversos mitjans de comunicació i en xarxes socials poderoses que les presenten com a realitats.

Ho estem vivint en la realitat mediàtica del nostre país, en gran part dels països europeus i en els sistemes de comunicació globals en mans de magnats tecnològics de la ultradreta “trumpista”. Ho estem observant a tot arreu amb la presentació de la immigració com el gran problema per als nostres estats, quan la realitat és que necessitem  la immigració en les nostres societats envellides per a continuar amb la productivitat de les nostres economies. Esta passant  que el lliberticidi de la llei del més fort es presenta com a sinònim d'una falsa llibertat, només n'hi ha prou amb analitzar la realitat en la Comunitat de Madrid. Sembla que ens acostem a l'exposat per Orwell en la seva novel·la “1984” amb una societat sotmesa a la manipulació informativa dels “supermagnats”. De manera quotidiana es veu davant les barbaritats diàries de Trump i la seva successió de mentides que pretén fer passar com a realitat. Tot això ens acosta a un abisme en el qual el conjunt de les societats pot caure. Pretenen imposar el concepte d'una falsa llibertat oposada als conceptes d'igualtat i fraternitat. És en suma un concepte d'individualització de la llibertat totalment asocial.

Enfront de tot això, només una petita part de les societats semblen haver-se adonat  del canvi de paradigma. Una gran part de la població, no només la més rica, sinó gran part de les masses socials es deixen portar per una plèiade de falses informacions en les quals en molts casos creuen a ulls clucs, i en el pitjor ho observen amb indiferència des d'una cantonada de la societat, com si fos una cosa pròpia  “dels polítics” en plural, sense que els concerneixi com a ciutadans.

La societat actual es troba absent davant el pols antisocial que la reacció en mans de forces poderoses està duent a terme en àmplies parts del planeta. Ho estem veient no sols als Estats Units de Trump, ni a l'Argentina de Milei o El Salvador de Bukele. Això succeeix també en molts països de la UE, a la Itàlia de Meloni, a l'Holanda de Wilders, o a l'Hongria de Orban. I avança als països escandinaus, a França, a Alemanya i a Àustria. I evidentment a Israel, dins dels països de l'anomenat Occident.

Per això l'anàlisi de Gramsci cobra avui tota la seva vigència. Ell planteja l'odi a aquell que davant d’aquestes situacions es situa com a indiferent davant el canvi a pitjor de les nostres societats. A aquell que considera que tot això no va amb ell, que és una cosa que a ell no l'afecta. L'indiferent, el que no es compromet no és més que un col·laborador amb la reacció de la ultradreta. El que no s'ofèn davant el genocidi sistemàtic d'Israel, el racisme d'una part de la societat, davant el que odia al diferent sigui per la seva raça, el seu sexe o la seva nacionalitat. El que considera que l'única sortida en la societat és l'individualisme i s'inhibeix de l'articulació social i política per un món més igualitari i solidari. El que cedeix davant els poderosos perquè creu que a ell no l'afectarà, aquest és l'indiferent, el còmplice necessari dels nous poders opressors.

Com citava Gramsci “La indiferència és apatia, és parasitisme, és covardia, no és vida. La indiferència opera amb força en la història, passivament, però opera…. És la matèria bruta que es rebel·la contra la intel·ligència i l'escanya…. abdica de la seva voluntat, deixa fer” i fa el joc al més fort, al poderós. I quan aquest aconsegueix els seus propòsits i instaura la seva voluntat sobre la majoria social, els indiferents, els falsos neutrals, els no compromesos no entenen perquè les conseqüències els afecten tant a ells com als compromesos que s'oposaven al poderós. I les conseqüències negatives de la victòria de la reacció els irritaran perquè pensaven que no anava amb ells.

Com els retreu Gramsci als indiferents “ningú o molt pocs culpen a la seva pròpia indiferència, al seu escepticisme, a no haver ofert les seves mans i la seva activitat als grups de ciutadans que, precisament per a evitar aquest mal, combatien”.

No hi ha dubte que la desmobilització social davant una situació que tant a nivell nacional com internacional és de summa gravetat no és només responsabilitat de les organitzacions polítiques o socials. Les nostres societats semblen adormides i sempre pensen que els canvis no els afectaran. És per això que és necessari fer una crida a la societat abans que sigui massa tard.

És necessari a Espanya que la societat reaccioni si no vol perdre la llibertat, la solidaritat i els avanços aconseguits en els últims anys. Al nostre país s'han fet passos a millorar les condicions de la majoria de la població, pot ser són insuficients però el conjunt de la població ha de ser conscient que la correlació de forces és la que és. I que l'actual Govern Progressista es sustenta en una “molt feble majoria”, que fa el que pot malgrat això. I que l'alternativa és la de la ultradreta amb la dreta, com ha succeït en altres països, i això significaria pèrdua de drets socials i laborals, com ha succeït ja en anteriors governs de la dreta.

I les societats en cada àmbit han d'adonar-se del canvi de paradigma que significa l'arribada de Trump a la Casa Blanca, i el que pretenen amb la seva coalició de “megarics” i propietaris dels nous sistemes de comunicació. Amb una ideologia que subverteix tots els ordres morals i fomenta una comunitat antisocial. La seva única raó és el poder del més fort i el càstig a qui s'oposi als seus “deliris” antisocials. I totes les forces reaccionàries es conjuren amb la política ultra reaccionària del “trumpisme”. El conjunt de la societat ha d'adonar-se que ens enfrontem a una situació on la ultradreta pretén portar-nos a un fenomen que consideràvem superat i que ens fa pensar en una nova realitat assimilable al nazi-feixisme del segle XX.

Per tot això hem d'exigir la reacció de la ciutadania i posar-los davant el mirall del que pot succeir. I la responsabilitat no és només de la societat conscient organitzada en partits i moviments sindicals i socials, hem d'exigir la responsabilitat de la ciutadania i especialment dels intel·lectuals i els mitjans de comunicació. Cal plantejar la necessitat de que el conjunt de la societat sigui conscient del perill que corre. Una situació on no cap l'absentisme ni la indiferència.

Els indiferents seran tan responsables dels danys socials com els propis enemics de la societat democràtica que pretenen soscavar els principis democràtics de la Igualtat, la Llibertat i la Fraternitat solidària.