Estem assistint en
els últims anys a un avanç que sembla imparable de les forces de les
ultradretes nacionalistes en el conjunt dels països de la Unió Europa sense
excepció com a complement de l'auge del “trumpisme” en el món.
La ultradreta tracta
de presentar-se com la defensora dels valors tradicionals de la nació i dels
seus ciutadans, i en aquest sentit com a la defensora de les classes populars
nacionals enfront del perill d'una immigració que els vol arrabassar els seus
drets i els seus llocs de treball. Aquest
plantejament sentimental fent valer uns suposats valors “patris”
enfront de l'allau d'una immigració amb valors, concepcions i raça diferents,
intenta atreure a les classes populars tradicionals tot presentant-se la
ultradreta com a defensora dels valors tradicionals i per tant defensors dels
“veritables nacionals” enfront de la “invasió” dels diferents vinguts d'altres
latituds.
En realitat,
l'extrema dreta enganya aquestes classes populars menys afavorides que es
creuen desfavorides enfront d'uns estrangers als quals es presenta com a
responsables de la pèrdua dels seus drets i la seva capacitat adquisitiva, a
més de competir a l'hora d'utilitzar els serveis socials com l'educació, la
sanitat i fins i tot el dret a tenir un habitatge social.
El problema és que en
la majoria dels casos les forces democràtiques i especialment l'esquerra es veu
incapaç de combatre l'ideari de la ultradreta, així com la ruptura dels sectors
que componen en l'actualitat la diversitat de les classes treballadores,
enfrontant-los entre sí i especialment enfront dels treballadors immigrants,
als quals la ultradreta presenta com a responsables de tots els seus problemes.
L'esquerra en lloc de
plantejar els problemes comuns que afecten el conjunt de les classes populars
sense distinció, en lloc de plantejar els interessos objectius i les
necessitats conjuntes de les classes treballadores i populars es refugien en la
defensa de diversos interessos parcials de part del seu electorat. És així com
temes referents a situacions importants com les de gènere o la
multiculturalitat, que afecten una part de la societat se superposen sobre el
debat substancial de l'explotació laboral i social i cultural del conjunt de
tots els que componen les classes treballadores. I en lloc d'agrupar els
sectors explotats de la societat s'opta per agrupar parcial i diferencialment a
sectors del conjunt de les classes oprimides.
Les dretes proposen
una defensa “nacional” enfront dels emigrants, diferents racial i culturalment,
mentre les esquerres es divideixen en la defensa d'aspectes parcials i moltes
vegades culturals del conjunt de les classes treballadores, és a dir en “guerres
culturals”.
No hi ha dubte que la
modernització capitalista accelerada ha creat un malestar social enfront de les
profundes transformacions socials. Especialment per la falta de reacció per
part de l'esquerra especialment socialdemòcrata que ha liderat aquestes transformacions
sense complementar-les amb polítiques socials integradores per a les capes
populars. Això, al costat de la falta d'avanç en el desenvolupament d'una
unificació de l'Europa política i social ha provocat un fracàs en el procés
d'integració d'Europa i el naixement de forces euroescèptiques amb respostes i
reaccions xenòfobes contra el projecte europeu i contra la necessària, per al
desenvolupament econòmic, immigració.
L'error comès per
Europa fent que el procés d'integració europeu hagi estat únicament econòmic
sense compaginar-lo amb una integració social i laboral del conjunt de la UE ha
fet perdre en molts sectors populars el suport popular a la causa europea. El pes
únic de la integració econòmica sense acompanyar-la de competències i
pressupostos, per a una integració de l'Europa social han portat al declivi de
la legitimitat democràtica de la UE.
L'avanç cap a una
Europa política i social seria el millor antídot enfront de les amenaces
“trumpistes” i les demagògies de la ultradreta reaccionària que cada cop
més conquesta a les dretes tradicionals en països com Itàlia o Espanya. Una EU
amb poder polític i social, és a dir competències i pressupost, basat en el
suport popular podria dur a terme la reacció necessària de suport al procés
d'integració federal.
Però el principal
problema ja no és només la falta d'una dreta europeista, sinó la pròpia falta
d'una esquerra que defensi el caràcter federal de la UE que li permeti actuar
amb major capacitat a nivell mundial en aquests moments de canvis profunds.
Fins ara l'esquerra europea no ha defensat amb convicció la construcció d'una
Unió que es plantegi objectius com són intentar acabar amb l'evasió fiscal o la
imposició d'una estricta regulació dels mercats financers. No hi ha una
esquerra europeista que defensi la construcció d'una unió capaç de controlar un capital que en l'actualitat campa a plaer.
La falta d'una
esquerra potent als països de la UE que sàpiga atreure amb polítiques clares de
defensa els interessos de les classes treballadores i populars en els àmbits
estatals i europeus serà nefasta per al projecte europeu. Per a defensar una
democràcia forta i segura en el conjunt europeu s’ha d'acabar amb el
distanciament econòmic existent entre els membres de l'eurozona, sense avanços
en els àmbits polítics, socials i laborals. Tot això ajudarà sens dubte al
creixement i enfortiment de forces populistes d'extrema dreta, que avalades per
el “trumpisme”, portaran a una erosió de la mateixa UE i de les democràcies
nacionals. Sense avançar en un Federalisme polític, econòmic, social i de
defensa a la UE, se sembren les bases per a un futur incert i s'obren
possibilitats per a la seva descomposició.
