![]() |
Trump i la política del "Big Stick" |
El nou mandat de Trump sembla significar
el retorn a les polítiques imperialistes dels EUA de començaments del XX. Ens
referim a la política de Theodore Roosevelt del “Big Stick” (El
Gran Garrot).
El famós “gran garrot” de Roosevelt va acabar per determinar la doctrina internacional que va aplicar com a president. Realitzar negociacions i pactes amb els seus adversaris interns i externs, però sempre mostrant la possibilitat d'una actuació violenta com a forma de pressió per a realitzar negociacions i pactes amb els seus adversaris interns i externs. És a dir, una política basada en la potenciació d'una visió nord-americana sobre el conjunt d’Amèrica, i ara sobre el paper dels EUA en el món.
Si les anteriors polítiques, aplicades
durant gairebé tot el segle XX a Amèrica Llatina es basaven en les
intervencions militars, directes o clandestines dirigides a beneficiar les
posicions econòmiques i polítiques afins al Gran Germà americà, en l'actualitat
sense amagar el recurs militar s'utilitzen altres recursos com els aranzels per
a protegir i imposar els interessos dels Estats Units.
L'actual Administració Trump es creu en el
dret d'imposar la seva llei i els seus desitjos al conjunt del planeta. El
primer que ha fet és desqualificar els organismes internacionals com ara l'ONU
o l'OMC, i considerar que la llei internacional s’ha d'adaptar als seus
interessos o capritxos.
Des del primer moment vàrem veure una
sèrie de declaracions que ens van semblar forassenyades però que eren
significatives de les seves idees imperialistes. Les seves ambicions sobre
Groenlàndia o el Canadà, la seva reivindicació sobre la sobirania del canal de
Panamà, o el “resort turístic a Gaza” ens van semblar deliris de
grandesa. Però Trump va de debò. Utilitza el seu poder militar quan li sembla
oportú, vegeu les amenaces a Veneçuela o la seva participació al costat
d'Israel en els atacs a l'Iran. No obstant això, aquesta actitud de pinxo se la
guarda quan comporta possibles conflictes seriosos com succeiria enfront de
Rússia o la Xina.
No obstant això, Trump ha implantat un
vassallatge militar sobre els països europeus, com es va veure en la cimera de
l'OTAN, on va obligar a tots els països membres a acceptar una despesa militar del
5% (amb l'honrosa excepció d'Espanya que es va limitar a acceptar un 2%). Cal
dir que l'objectiu d'aquesta despesa militar no és enfortir l'Aliança Atlàntica
en el seu conjunt sinó ratificar la subordinació al “amic americà” on s’hauran
d’invertir la major part d'aquestes despeses en la seva industria armamentista
reforçant alhora la dependència militar en relació als USA
Així mateix, la política d'aranzels trenca
amb tot el sistema de comerç existent fins l'actualitat. Trump estableix els diversos
percentatges segons el seu capritx i tenint en compte el nivell de vassallatge
de cada país i en últim terme el seu capritx personal.
I és evident que s'utilitzen criteris per
a reforçar el seu domini econòmic i la condició de vassallatge de la resta dels
països. Fins i tot hem pogut veure com a vegades s'ha pretès intervenir en la
política interna d'un país com ha estat el cas del Brasil, a qui s'han imposat
un 50% d'aranzels en bona part pel judici per intent de “cop d'estat” a Bolsonaro (rèplica
del que va intentar el mateix Trump en perdre les seves anteriors eleccions).
Per contra, la seva relació és molt pròxima amb governs il·liberals o
autoritaris com els de Milei a l'Argentina o Burkele a El
Salvador.
La veritat és que la seva actuació li ha
donat resultats positius per als seus interessos, un exemple ha estat l'acceptació de l’acord d’aranzels de la UE i la
seva vergonyosa submissió al “diktat” americà, ara
falta veure la seva repercussió en l'economia dels EUA. S'accepten uns aranzels
a la UE que no són recíprocs i a més es comprometen, no se sap com, a efectuar
inversions de més de 600.000 milions als EUA. Realment entre l'acord de l'OTAN
i aquesta rendició econòmica la UE es configura com una colònia de govern
americà.
Però no tot són enhorabones, els aranzels han causat gran ressentiment en aliats asiàtics com el Japó i Corea del Sud. I l'India s'ha allunyat de la bona relació amb els Estats Units., i ha respost refermant els seus llaços amb la Xina i els BRICS com a resposta a Trump. Perquè no ha intentat una cosa similar la UE? és un misteri, malgrat que Sánchez va donar una pista possible amb la seva visita a la Xina i a Xi Jin Ping.
Tota la fanfarroneria de Trump sembla
desaparèixer quan s'ha d'enfrontar a contraparts fortes i que el tracten de tu
a tu, com són els casos de Rússia i la Xina. És interessant veure com Trump va
amenaçar amb aranzels del 120%, a la Xina que va respondre amb una resposta
similar. Així mateix, va posar en venda 50.000 milions de dòlars de bons del
Tresor americà (la Xina és el segon major propietari de deute de EEUU amb
761.000 milions de dòlars). Tot això va acabar establint aranzels recíprocs del
34%, amb un rotund fracàs de les amenaces de Trump.
Totes les seves bravates sobre la fi de la
guerra d'Ucraïna, que anava a resoldre en dos dies, han quedat en això. És
incapaç de frenar el genocidi d'Israel, segurament perquè no ho desitja i
l'objectiu sigui el de liquidar tota possibilitat d'existència d'un Estat
Palestí amb la creació d'un “Gran Israel” gendarme americà en la zona, amb la
comprensió i el vassallatge de les monarquies petrolieres de la península
aràbiga, a les quals protegirà de fenòmens com l'iranià o el dels huties del
Iemen.
La nova doctrina de Trump va dirigida a
“la major part del món dependent dels Estats Units”, i la seva política del “Big Stick”
(gran garrot), s'efectua mitjançant el seu potencial militar i la seva colonització i sotmetiment
econòmic de les altres economies.
I enfront d'aquest imperi americà només hi
ha un altre bloc en formació, però que pot arribar a ser potent i una
alternativa per als anomenats “països del Sud”, el bloc dels BRICS, amb la Xina
com a gran potència comercial i econòmica capaç de superar econòmica i
tecnològicament als Estats Units, i amb el suport nuclear de Rússia i altres.
I la UE?, lamentablement els països de la
Unió Europea estan en un greu declivi. Cada vegada menys units i amb el cada
vegada major avanç i presència en la majoria d'ells de forces
ultranacionalistes que poden portar a la decadència i fins i tot la implosió de
la UE. En l'actualitat està en un moment econòmic difícil, ningú parlaria avui
de “gegant econòmic”, i continua sent un pigmeu polític i militar i cada vegada
més poc cohesionat.
Es necessita un revulsiu que ningú sembla
albirar d'un ressorgiment polític i ideològic important a favor d'una renovació
cap a una Europa federal política, econòmica i fins i tot militar, o cada cop
més el pessimisme serà major i ressorgiran els dimonis nacionals que ens
portarien a una situació encara més penosa de vassallatge respecte del “Imperi
Americà” .