GAZA: VERGONYA PER A LA HUMANITAT

 

nuevatribuna/2 de octubre de 2025, 

Així va qualificar la relatora de l'ONU per a Gaza, Francesca Albanese, el comportament de la Comunitat Internacional. I hem de donar-li la raó, molt pocs països, com Sud-àfrica o el Brasil, van reaccionar des del principi condemnant i instant les instàncies judicials internacionals a jutjar l'actuació de l'Estat d'Israel sobre Gaza i qualificant-la com a “crims contra la humanitat” i posteriorment com a “Genocidi”.

Evidentment ningú es va sorprendre pel suport continuat i l'ajuda en armes i intel·ligència dels EUA, això es donava per descomptat, però ha sorprès el silenci de la UE, considerada sempre com el bastió de la defensa dels valors, llibertats i principis democràtics.

També ha sorprès el silenci aclaparador dels països àrabs, especialment els rics països del Golf Pèrsic, més atents al posicionament de l'Iran que a les massacres de l’exèrcit de l'Israel.

Perquè des del començament de la crisi, provocada per una sagnant massacre de ciutadans israelians, per part d'Hamàs, i la captura d'ostatges, es va comprovar que els objectius de la resposta del Govern d'Israel eren clarament desaforats i fora de tota resposta equilibrada. Tota la ciutadania de Gaza va ser objectiu dels atacs de l’Exercit israelià sense distinció d'edats. No va ser una resposta contra Hamàs, sinó un càstig generalitzat contra una comunitat com la gazatí tancada des de fa anys en un espai que és un gegantesc camp de concentració.

Però la resposta no s'ha donat només a Gaza també a la Cisjordània ocupada on s'han reforçat tant els controls i actuacions militars com l'actuació dels colons extremistes que han atacat sense motiu a la població palestina, en una actuació que sembla precedir a l'ocupació total del territori palestí.

Durant aquests llargs anys hem vist dia a dia l'extermini en directe, a través de la televisió, de la població de la Franja, i no sols fruit del bombardeig militar sinó amb la sistemàtica destrucció de les seves poblacions, amb el tancament de l'entrada d'aliments i medicines, de l'atac sense quarter als hospitals i centres sanitaris, tant dels Hospitals de Gaza com dels centres d'auxili mèdic de les ONG. Hem vist com els nens i els periodistes s'han convertits en objectius de les forces israelianes. En fi, hem presenciat en directe un GENOCIDI en les nostres llars del món civilitzat, i les respostes han estat mínimes comparades amb l'HORROR que s'ha contemplat.

No és comparable Gaza amb Ucraïna. A Ucraïna hi ha una guerra fomentada per Rússia, però és una guerra. A Gaza hi ha un GENOCIDI, la massacre totalment planificada d'una població civil. I per primera vegada ho veiem en directe. L'Holocaust nazi es va descobrir amb la derrota del nazisme, però el genocidi de Gaza l’estem veient tot el mon civilitzat de manera directa i diària. I la resposta no ha estat a l'altura.

Només últimament una part dels estats de la nostra civilitzada UE s'han posicionat contra el genocidi palestí i ha reconegut a l'Estat de Palestina. Molt tard i malament. Per fi s'ha vist un esbronc generalitzat i una boicot a la presència del president “Assassí” de l'Estat d'Israel a les NNUU. Massa tard i novament malament.

La proposta de Pau unilateral de Trump i Netanyahu ha estat saludada de manera favorable ràpidament pels països occidentals i la UE com una sortida al conflicte. Com pot ser una solució a un conflicte una proposta que oblida a una de les parts més afectada com és Palestina? Perquè una proposta de Pau no es discuteix en el si de l'ONU, que és l'organisme que hauria de debatre una proposta com aquesta?

Doncs perquè aquesta suposada proposta no és més que un “ultimatum” per a la soferta població gazatí i palestina. “És això o la liquidació”. Netanyahu ja ho ha deixat clar “si no accepten l'ultimàtum anirem fins al final”. I tots sabem que el final és la liquidació dels gazatíes i amb posterioritat previsiblement la liquidació de tots els palestins per a la consecució del Gran Israel o “Yeretz Ysrael” que els ultres sionistes somien.

La proposta de Trump és deixar-li crear el seu “empori” turístic a Gaza, com ja va dissenyar en un principi i per a dur-lo a terme comptarà amb una autoritat presidida per ell mateix i delegarà en un “Consell” de gent afí i acceptant la participació dels països rics del Golf Pèrsic. “Consell” al qual igual conviden a l'Autoritat Palestina si així ho consideren. És a dir, un “resort autònom” en la línia del que és Dubai.

I s'oblida que a la població de Gaza no sabem quin futur li espera, si el d'executors de les obres o l'exili. En tot cas no tenen ni veu ni vot. I el futur de Palestina, i la proposta dels dos estats? D'això res de res. I els nostres dirigents europeus tan lúcids i seriosos, i fins i tot el mateix Sánchez: Què diuen? Saluden la proposta que sembla que si Hamàs l'accepta acabarà amb l'extermini, o no?

I Palestina? Quin futur els espera? Això no sembla de moment ser gens important.

I què hem de fer els ciutadans, aquí al nostre país? El més oportú és rebutjar aquest pla aberrant i continuar amb les mobilitzacions del pròxim dissabte dia 4 d'octubre i donar suport a les mobilitzacions dels sindicats en les empreses amb  l'atur de dues hores del dia 15 d'octubre.

Més que mai Gaza i Palestina han d'ocupar els nostres cors.

TRUMP O EL RETORN A LA POLITICA DEL “GRAN GARROT”

Trump i la política del "Big Stick"

nuevatribuna/14 de septiembre de 2025

El nou mandat de Trump sembla significar el retorn a les polítiques imperialistes dels EUA de començaments del XX. Ens referim a la política de Theodore Roosevelt del “Big Stick” (El Gran Garrot).

El famós  “gran garrot” de Roosevelt va acabar per determinar la doctrina internacional que va aplicar com a president. Realitzar negociacions i pactes amb els seus adversaris interns i externs, però sempre mostrant la possibilitat d'una actuació violenta com a forma de pressió per a realitzar negociacions i pactes amb els seus adversaris interns i externs. És a dir, una política basada en la potenciació d'una visió nord-americana sobre el conjunt d’Amèrica, i ara sobre el paper dels EUA en el món.

Si les anteriors polítiques, aplicades durant gairebé tot el segle XX a Amèrica Llatina es basaven en les intervencions militars, directes o clandestines dirigides a beneficiar les posicions econòmiques i polítiques afins al Gran Germà americà, en l'actualitat sense amagar el recurs militar s'utilitzen altres recursos com els aranzels per a protegir i imposar els interessos dels Estats Units.

L'actual Administració Trump es creu en el dret d'imposar la seva llei i els seus desitjos al conjunt del planeta. El primer que ha fet és desqualificar els organismes internacionals com ara l'ONU o l'OMC, i considerar que la llei internacional s’ha d'adaptar als seus interessos o capritxos.

Des del primer moment vàrem veure una sèrie de declaracions que ens van semblar forassenyades però que eren significatives de les seves idees imperialistes. Les seves ambicions sobre Groenlàndia o el Canadà, la seva reivindicació sobre la sobirania del canal de Panamà, o el “resort turístic a Gaza” ens van semblar deliris de grandesa. Però Trump va de debò. Utilitza el seu poder militar quan li sembla oportú, vegeu les amenaces a Veneçuela o la seva participació al costat d'Israel en els atacs a l'Iran. No obstant això, aquesta actitud de pinxo se la guarda quan comporta possibles conflictes seriosos com succeiria enfront de Rússia o la Xina.

No obstant això, Trump ha implantat un vassallatge militar sobre els països europeus, com es va veure en la cimera de l'OTAN, on va obligar a tots els països membres a acceptar una despesa militar del 5% (amb l'honrosa excepció d'Espanya que es va limitar a acceptar un 2%). Cal dir que l'objectiu d'aquesta despesa militar no és enfortir l'Aliança Atlàntica en el seu conjunt sinó ratificar la subordinació al “amic americà” on s’hauran d’invertir la major part d'aquestes despeses en la seva industria armamentista reforçant alhora la dependència militar en relació als USA

Així mateix, la política d'aranzels trenca amb tot el sistema de comerç existent fins  l'actualitat. Trump estableix els diversos percentatges segons el seu capritx i tenint en compte el nivell de vassallatge de cada país i en últim terme el seu capritx personal.

I és evident que s'utilitzen criteris per a reforçar el seu domini econòmic i la condició de vassallatge de la resta dels països. Fins i tot hem pogut veure com a vegades s'ha pretès intervenir en la política interna d'un país com ha estat el cas del Brasil, a qui s'han imposat un 50% d'aranzels en bona part pel judici per intent de “cop d'estat” a Bolsonaro (rèplica del que va intentar el mateix Trump en perdre les seves anteriors eleccions). Per contra, la seva relació és molt pròxima amb governs il·liberals o autoritaris com els de Milei a l'Argentina o Burkele a El Salvador.

La veritat és que la seva actuació li ha donat resultats positius per als seus interessos, un exemple ha estat l'acceptació de l’acord d’aranzels de la UE i la seva vergonyosa submissió al “diktat” americà, ara falta veure la seva repercussió en l'economia dels EUA. S'accepten uns aranzels a la UE que no són recíprocs i a més es comprometen, no se sap com, a efectuar inversions de més de 600.000 milions als EUA. Realment entre l'acord de l'OTAN i aquesta rendició econòmica la UE es configura com una colònia de govern americà.

Però no tot són enhorabones, els aranzels han causat gran ressentiment en aliats asiàtics com el Japó i Corea del Sud. I l'India s'ha allunyat de la bona relació amb els Estats Units., i ha respost refermant els seus llaços amb la Xina i els BRICS com a resposta a Trump. Perquè no ha intentat una cosa similar la UE? és un misteri, malgrat que Sánchez va donar una pista possible amb la seva visita a la Xina i a Xi Jin Ping. 

Tota la fanfarroneria de Trump sembla desaparèixer quan s'ha d'enfrontar a contraparts fortes i que el tracten de tu a tu, com són els casos de Rússia i la Xina. És interessant veure com Trump va amenaçar amb aranzels del 120%, a la Xina que va respondre amb una resposta similar. Així mateix, va posar en venda 50.000 milions de dòlars de bons del Tresor americà (la Xina és el segon major propietari de deute de EEUU amb 761.000 milions de dòlars). Tot això va acabar establint aranzels recíprocs del 34%, amb un rotund fracàs de les amenaces de Trump.

Totes les seves bravates sobre la fi de la guerra d'Ucraïna, que anava a resoldre en dos dies, han quedat en això. És incapaç de frenar el genocidi d'Israel, segurament perquè no ho desitja i l'objectiu sigui el de liquidar tota possibilitat d'existència d'un Estat Palestí amb la creació d'un “Gran Israel” gendarme americà en la zona, amb la comprensió i el vassallatge de les monarquies petrolieres de la península aràbiga, a les quals protegirà de fenòmens com l'iranià o el dels huties del Iemen.

La nova doctrina de Trump va dirigida a “la major part del món dependent dels Estats Units”, i la seva política del “Big Stick” (gran garrot), s'efectua mitjançant el seu potencial militar i la seva colonització i sotmetiment econòmic de les altres economies.

I enfront d'aquest imperi americà només hi ha un altre bloc en formació, però que pot arribar a ser potent i una alternativa per als anomenats “països del Sud”, el bloc dels BRICS, amb la Xina com a gran potència comercial i econòmica capaç de superar econòmica i tecnològicament als Estats Units, i amb el suport nuclear de Rússia i altres.

I la UE?, lamentablement els països de la Unió Europea estan en un greu declivi. Cada vegada menys units i amb el cada vegada major avanç i presència en la majoria d'ells de forces ultranacionalistes que poden portar a la decadència i fins i tot la implosió de la UE. En l'actualitat està en un moment econòmic difícil, ningú parlaria avui de “gegant econòmic”, i continua sent un pigmeu polític i militar i cada vegada més poc cohesionat.

Es necessita un revulsiu que ningú sembla albirar d'un ressorgiment polític i ideològic important a favor d'una renovació cap a una Europa federal política, econòmica i fins i tot militar, o cada cop més el pessimisme serà major i ressorgiran els dimonis nacionals que ens portarien a una situació encara més penosa de vassallatge respecte del “Imperi Americà” .