UE EL DESCENS A LA INSIGNIFICÀNCIA

nuevatribuna/2 de agosto de 2025

La Unió Europea sempre ha estat vista com a un “gegant econòmic i un nan polític”. Però actualment es podria definir millor com a “un espai polític i econòmic insignificant” degut fonamentalment a la seva pròpia actuació en tots els àmbits.

La UE està en crisi i encara hi ha molta gent que no ho vol veure. La seva creació va tenir lloc  per a aconseguir la fi de les confrontacions intra-europees i la unitat es basava fonamentalment en la conjunció de les grans famílies polítiques europees, fonamentalment socialdemòcrates i democratacristians, en un intent d'aconseguir que Europa fos econòmica i políticament influent. Això sí sota el paraigües militar americà per  tal de fer front a l'adversari de l'est soviètic.

Els últims processos d'ampliació han comportat una UE major, però alhora menys compacta. I això s'ha notat en la dificultat de prendre decisions d'acord amb les necessitats del conjunt i de cadascun dels països.

Això es va demostrar ja amb l'última gran crisi econòmica on les grans potències, especialment Alemanya va exercir un “diktat” sobre els països del Sud, sense tenir en compte la voluntat dels seus ciutadans. El major exemple va ser el dur tracte donat a Grècia en contra de la voluntat democràtica dels seus ciutadans.

Posteriorment els diversos equips de dirigents de la Comissió Europea han anat perdent qualitat en quant a intentar una major uniformitat i unitat política i social de les ciutadanies dels diversos països. Això ha comportat que la ciutadania europea s'allunyi cada vegada més dels ideals d'una UE com a referent polític i apareguin de nou amb força sectors que retornen cap a una reacció nacionalista.

En els últims anys hem pogut comprovar com les forces democràtiques perden força en els diversos països i apareixen cada cop amb major força partits ultranacionalistes i d'extrema dreta. El primer avís va ser el Brexit i la sortida de Gran Bretanya de la UE. Posteriorment hem vist països tradicionalment progressistes com els nòrdics en els que apareixen forts corrents de dreta i extrema dreta que qüestionen la realitat comunitària. Així  Holanda, Suècia, Finlàndia, Hongria o Itàlia entre altres estan governats per coalicions amb forta influència de la ultradreta nacionalista. Alhora en països importants com Alemanya i França, la ultradreta nacionalista es confirma com a gran força electoral, i finalment en països com Espanya i Portugal també van sumant descontents les formacions com Vox i Chega.

Aquesta situació té molt a veure amb la pèrdua de valors europeistes en la direcció de la UE. No es plantegen avanços en la federalització de la UE ni en la democratització de les seves institucions cada cop més obsoletes i allunyades dels interessos de les majories ciutadanes. La burocratització de la UE i la seva falta d'impuls federal de millora de la qualitat de vida dels seus ciutadans és la primera causa de la desafecció cap a la UE dels ciutadans europeus. Els quals perceben a la UE com una maquinària burocràtica al servei dels grans poders econòmics. I això malgrat el “miratge positiu” de la seva actuació davant l'epidèmia de la COVID i les seves conseqüències econòmiques posteriors

Però la falta de capacitat política de la UE s'ha vist i comprovat en diversos aspectes de les seves polítiques recents. La primera va ser la seva actuació a Ucraïna. La UE s'ha dedicat en exclusiva a la donació d'ajuda militar i econòmica a Ucraïna seguint les indicacions dels Estats Units a través de l'OTAN. Ni una sola iniciativa política per a solucionar el conflicte i aconseguir la pau. Això es deixava en mans del “Germà gran americà”.

Una actuació similar però molt més vergonyosa ha estat la seva actitud davant el Genocidi de Gaza. La UE s'ha demostrat impotent per a exigir a Israel el cessament de la seva agressió a la població palestina. No s'ha fet el més mínim pas per a frenar a Netanyahu i la seva política de crims contra la humanitat. Pocs països com Espanya i Irlanda han alçat la veu en l'escena internacional. L'actuació del conjunt europeu ha estat una autèntica vergonya com ho testifica la posició i el rebuig de gran part de la seva ciutadania enfront del silenci còmplice de la UE i els seus governs.

I per si faltava alguna cosa en els últims temps hem vist com la UE i els països europeus es plegaven a tots els desitjos del “egòlatra emperador TRUMP”. En l'OTAN els desitjos de Trump i els Estats Units han estat dictats als seus vassalls que excepte l'honrosa excepció d'Espanya han acceptat un increment de la despesa militar que comportarà un dèficit que sens dubte es compensarà amb retallades socials. I aquesta despesa no servirà per a consolidar un pol de defensa militar europeu, sinó per a incrementar la dependència dels Estats Units ja que aquesta despesa es dedicarà a la compra de material militar USA. És a dir, els països de la UE s'han comportat com a deixebles aplicats del “Gran Amic Americà”, l'indiscutible amo i senyor del “cotarro”. Els països europeus han renunciat a la seva autonomia i han acceptat el paper d'apèndixs o colònies de la potència americana.

I ja per a posar el tancament final a aquest capítol vergonyós de la submissió europea hem assistit al “acord sobre aranzels” acordat per Trump i Von der Leyden. L'acceptació total de nou del “diktat econòmic” americà ha estat total. S'accepten aranzels del 15% per a les importacions europees en alguns productes. Uns altres com l'alumini i l'acer són aranzels del 50%. Als productes que s'importin dels USA, la UE, no aplicarà cap aranzel. I a més la UE es compromet a comprar 600 mil milions de dòlars de gas americà i un altre punt en material militar. Tot per a evitar diuen una guerra comercial. Per descomptat no haurà de moment guerra comercial perquè hi ha hagut una rendició total.

Només uns pocs països demostren la seva decepció, Espanya, França i Hongria. La majoria inclina el cap, disposats a acceptar el sotmetiment i la dependència cap als EUA, en lloc d'intentar resistir i obrir-se a altres espais econòmics alternatius.

Amb aquesta UE, el projecte europeu està abocat al fracàs i a la pèrdua de confiança i a un allunyament cada cop major de la societat europea cap a les seves institucions.

En lloc d'impulsar un federalisme europeu i una autonomia en tots els aspectes, inclòs l'econòmic i militar del projecte europeu, obert a la relació equitativa amb el conjunt dels països i espais econòmics del planeta, la UE s'ha decidit per continuar amb el seguiment en tots els sentits del “Emperador americà” malgrat que aquest sigui un veritable “Neró”.

I aquest camí només té un final: la seva major intranscendència i a la llarga disgregació.

 

 

INTENT DE “COP” DEL PP CONTRA EL GOVERN

La direcció del "Cop"

nuevatribuna/28 de julio de 2025

Per terra, mar i aire, el PP i tot el seu entramat fàctic s'han llançat a una ofensiva contra el Govern Progressista i especialment contra el President del Govern amb una ferotgia mai vista.

La cosa ve des de lluny, amb la constitució del primer govern de coalició des de les files populars es va qualificar al Govern com a “il·legítim” és a dir mancat de legitimitat democràtica. Tot això sense cap base, simplement perquè va articular una majoria sobre la base d'aliances amb altres forces polítiques de diversa índole. I així va aconseguir efectuar una important legislatura que el va reafirmar com el “govern més progressista” des de la Transició Democràtica.

Posteriorment en les noves eleccions, i amb una molt fràgil aliança amb altres forces parlamentàries de divers signe, el Govern del PSOE i SUMAR, ha continuat la seva tasca de govern amb major dificultat, a causa de la necessitat de vots de forces “molt especials” com Junts i Podemos, les quals no es regeixen pels criteris normals d'altres forces polítiques. Existeix en aquesta legislatura un conjunt de forces polítiques que de forma generalitzada s'inclouen en el suport al Govern com són ERC, PNB, EH-Bildu i BNG fonamentalment a les quals cal afegir amb majors dificultats a les dues anteriorment citades i a Coalició Canària.

És evident que hi ha una raó fonamental, el rebuig a una possible alternativa del PP i VOX, al costat d'UPN, és a dir a un govern de la dreta i la ultradreta, una aliança que de forma sobrada ha demostrat el PP que no li fa escarafalls. Amb ells ha governat en CCAA, fins a una suposada ruptura que continua en majories parlamentàries en diverses comunitats i en múltiples ajuntaments.

El més important de l'estratègia i tàctica polítiques de les forces reaccionàries no es basa a plantejar alternatives a les propostes de govern, sinó a oposar-se a tot sobre la base de desqualificacions del govern acusant-lo sobre la base de mentides i tergiversacions d'una situació irreal on tot va malament per culpa de l'acció del govern. Tot això malgrat que els seus plantejaments es confronten amb una realitat totalment contrària, on tots els indicadors de la situació econòmica, social i laboral són favorables a l'actuació del govern. Però l'oposició del PP i VOX se situa en una realitat virtual paral·lela. A més, tots els seus plantejaments s'efectuen a partir d'una política de desqualificacions personals i insults que no tenen cap base real.

Això es deu al fet que l'acció d'aquest govern pot ser per primera vegada en la història democràtica ha “trepitjat calls” als poders fàctics. I això ha comportat que tota una sèrie de sectors i poders fàctics, des de les patronals i els grups empresarials, molt crítics amb les mesures progressistes en matèria laboral, fins els nombrosos grups de comunicació conservadors i la Magistratura, s'hagin aliat amb l'oposició política en una campanya de “assetjament i enderrocament” del govern, ampliant i generant falses notícies i falsos debats que s'utilitzen com a ariets contra el govern.

És evident que últimament la “trama” de Cerdán i Ábalos i la corrupció que comporta ha estat un cop dur contra el Govern i el seu President, malgrat una ràpida reacció. Malgrat això molt abans ja s'han plantejat nombroses actuacions que són com a mínim de dubtosa legitimitat.

Des de la Magistratura, majoritàriament en mans conservadores s'han vist actuacions judicials difícilment justificables. L'assetjament a la família de Pedro Sánchez amb tota una sèrie de casos, començant pel de la seva esposa, que semblen no conduir enlloc, han servit de base per a un constant assetjament que malgrat tot no ha aconseguit acabar amb la resiliència de Pedro Sánchez. El cas contra el Fiscal General de l'Estat derivat del delicte confés del company de la Presidenta de la Comunitat de Madrid és delirant. Es processa al Fiscal, amb nombroses acusacions, moltes d'elles rebatudes que no es concreten en res, només  per a mantenir el cas obert. Mentre el cas original del delicte del nuvi d'Ayuso va a un ritme molt més lent. També es va obrir un procediment contra el Ministre de Presidència, cas ja tancat de manera favorable al Ministre.

Tots aquests casos han estat plantejats per suposades associacions “ultres” com Fes-te Sentir, Mans Netes i altres similars, i que la magistratura de manera ràpida els ha donat curs sense dubtar-ho ni un moment malgrat que alguns es basin en mers articles de premsa ultra.

L'oposició de dretes i ultradretes, una majoria de la Magistratura, el conjunt d'una gran part de la premsa i mitjans de ràdio i televisió conservadors, les patronals i els grups empresarials. Tots ells al costat de grups ultres amb pseudoperiodistes, i l'ús radical en els mitjans i xarxes digitals. I no podríem descartar algun sector policial, derivats de l'antiga “policia patriòtica” creada pel Govern de Rajoy, formen, tots ells, un conjunt de “Organització Ultra” l'objectiu de la qual és crear un estat d'opinió favorable a la caiguda del govern per tots els mitjans possibles.

Fins ara per sort es tracta únicament d'un intent no aconseguit de “Cop Tou” que tracta d'acabar amb el govern a partir de l'atac sistemàtic a Sánchez.

És realment preocupant per a l'estat de la nostra democràcia aquesta situació. Que no és nova. La dreta espanyola, el PP, mai ha estat, per molt que ho diguin, plenament democràtica. Són els deixebles de l'Aliança Popular de Fraga, la que mai va aplaudir l'actual Constitució. És el PP d'Aznar, el que ens va embarcar en guerres com les de l'Iraq, que va fer una política de liquidació de les empreses públiques substancials. Alguna de les quals com Telefónica deixà en mans del seu amic Villalonga. I el més greu va mentir sobre els responsables de l'atemptat terrorista de Madrid,  l’11 de març del 2004, responsabilitzant  ETA malgrat saber que era mentida i ocultant el seu coneixement de  que era un atemptat islamista, possiblement com a resposta a la seva participació en la guerra de l'Iraq.

I és el partit de la corrupció amb Mariano Rajoy, que va ser condemnat en els jutjats. Amb casos de corrupció per onsevulla a Madrid, València, etc. I el dels sobresous en negre, entre ells a un tal “M.Rajoy”. Un partit podrit de corrupció en totes les seves administracions, a Madrid o la Comunitat Valenciana. I un partit que quan el seu President Casado acusà de corrupció a la Presidenta de Madrid, ràpidament es reuneix la seva direcció i cessen l'acusador i nomenen nou President a Feijoó amb l'aquiescència de la Presidenta de Madrid que era l'acusada de corrupció.

Aquest partit i tots els seus “adjunts mediàtics i fàctics”, són el “fuet” contra la suposada corrupció “sanchista”. Ells els que no són suposats, sinó que han estat declarats corruptes des de Rato a Zaplana, i el propi partit.

I això secundat per poders fàctics com la Magistratura, ja de per si mateixa molt conservadora però ara estimulada en sentir-se ofesa per l'Amnistia concedida als condemnats del “procés” català.

Hem vist la reacció de la majoria dels jutges i fiscals conservadors davant una llei que pretén democratitzar l'accés a les institucions de la Magistratura. Aquests senyors i senyores jutges i fiscals fan vaga malgrat  la tenen prohibida pel seu càrrec. I no passa res, ni sanció, ni tan sols descompte per la vaga com els passa a la resta dels mortals.

Res ens pot sorprendre del PP, ho porten en els seus gens antidemocràtics. A títol d'anècdota per a finalitzar només recordar que Margarita Mariscal de Gante, que va ser ministra de Justícia amb José María Aznar, i posteriorment consellera del Tribunal de Comptes, és filla de Jaime Mariscal de Gante, el qual va ser Comissari de la Brigada Polític-Social franquista a Saragossa i després va ser Jutge del TOP (Tribunal d'Ordre Públic franquista) on va instruir causes contra activistes i sindicalistes antifranquistes.

Res ens pot sorprendre d'un PP que és un partit al·lèrgic a la democràcia, sempre corrupte i mentider i amb “els seus somnis humits” encara vinculats a les seves reminiscències d'un règim anterior que enyoren.