ARA TOCA REFORÇAR UN SINDICALISME DE CLASSE RENOVAT

El sindicalisme continua viu

Nuevatribuna | 24 de Febrero de 2016
 

No hi ha dubte que la classe treballadora i el sindicalisme de classe han patit directament l’impacte de la crisi econòmica. Una profunda crisi com la que hem sofert és el pitjor marc per a la defensa dels interessos dels treballadors. L’augment de l’atur a mesura que la crisi creix i la por entre els treballadors amb treball a incrementar les files dels aturats creen un marc de temor en el conjunt dels assalariats que redueix la seva capacitat de mobilització i resposta. En consonància amb aquesta situació de la pròpia classe cal entendre que l’actuació del sindicalisme, malgrat fer front a múltiples agressions, ha estat més defensiva que ofensiva. Han tractat de limitar les polítiques del dur ajustament imposat pel Govern però amb unes forces afeblides degut no sols a la pròpia situació de por del conjunt de la classe treballadora sinó al fet de que en la política laboral s’ha fet una profunda retallada pel que fa als drets laborals i sindicals. La legislació de la darrera Reforma Laboral del PP ha comportat una clara retallada de la capacitat d’intervenció sindical, ha reduït el paper de la Negociació Col·lectiva, i fins i tot ha establert mesures de penalització de l’activitat sindical com és l’establiment de l’article 315.3 del Codi Penal que criminalitza l’actuació del piquets en cas de vaga. Malgrat les dificultats el sindicalisme no ha estat quiet i dins de les seves possibilitats ha tractat de limitar l’ofensiva neoliberal però és evident que ho ha fet des de posicions de debilitat objectiva.

El sindicalisme confederal va impulsar dues vagues generals, el 2010 i el 2012, ha donat musculatura i suport a les marees ciutadanes en temes com la sanitat i l’educació, i la prova de la seva resistència són els més de 300 sindicalistes que han estat encausats penalment per la seva participació en piquets en el decurs de les vagues generals, pels quals per cert es demanaven penes més greus que les que s’apliquen a implicats en corrupció. Només cal veure que pels 8 sindicalistes d’Airbus la fiscalia demanava 8 anys de presó mentre que a Diaz Ferran, ex-president de la patronal, tan sols li demanaven 4 anys pel cas de la seva implicació en la fallida fraudulenta de  Viatges Marsans. Cassos com la lluita i la victòria judicial de “CocaCola” de Fuenlabrada o la mobilització en defensa del “8 d’Airbus” o la campanya “Vaga no és delicte” i molts altres, fan veure que malgrat tot el sindicalisme continua dia a dia la seva lluita. Tot això malgrat les crítiques d’aquells que de forma interessada i/o desinformada es dediquen a criticar el sindicat, i que en molts cassos gaudeixen de drets que són fruit de la lluita del sindicalisme.

Ahir i avui de la lluita sindical

Però ara estem ja en una nova situació, hi ha indicis de recuperació econòmica i d’un canvi profund en la situació política. I es fa evident que per que hi hagi un canvi real és imprescindible la participació del sindicalisme de classe que ha de passar a la ofensiva per tal no de recuperar drets sinó de que aquests permetin fer front a la nova situació social de profunda desigualtat social.

No hi ha dubte que el sindicalisme confederal ha d’exigir als polítics que es reclamen del canvi el restabliment de nou dels drets retallats com el de la Negociació Col·lectiva i el restabliment del Diàleg Social com a marc de les relacions laborals. Però no hi ha prou amb recuperar els antics drets eliminats per la reforma laboral sinó que cal establir nous drets de participació del sindicalisme confederal, tant el marc de l’organització del treball en la empresa, com pel que fa a la seva participació en les tasques parlamentàries amb l’objectiu de ser escoltades les seves opinions tant en l’establiment de la política econòmica com en els temes relacionats amb les polítiques laborals i socials que afecten el conjunt de les classes treballadores. No hi ha dubte que no hi haurà canvi social real sense reforçar l’instrument de transformació que significa el sindicalisme confederal de classe.

La crisi ha obligat els sindicats, i especialment en el cas de CCOO, a efectuar un “aggiornamento” tant pel que fa a la seva organització interna com a les seves polítiques que permeti la seva adaptació a una situació social canviant. La crisi ha obligat al sindicat a establir un Codi Ètic de Conducta intern; l’ha fet actuar sobre la seva estructura interna, unificant organitzacions i agilitzant-lo reduint estructures; l’ha fet establir les prioritats de la seva actuació; i l’ha fet obrir-se a les noves situacions socials derivades de la crisi i les desigualtats que ha provocat, així com els canvis dins de la pròpia classe treballadora. CCOO ha iniciat un camí d’actualització d’estructures  i prioritats per tal de ser útil per a les noves necessitats de la classe treballadora en el seu conjunt i a partir de seves diferències internes existent dins del conjunt de la classe.

La classe treballadora, l’antiga classe obrera, ha sofert profundes transformacions internes a les que el sindicat ha de donar resposta per a canalitzar els seus interessos. L’objectiu del sindicalisme i especialment de CCOO  ha de ser unificar les situacions diverses que es donen dins de la classe per tal d’evitar el que la dreta política i econòmica vol que és enfrontar els treballadors amb salaris més dignes amb els aturats, els precaris o els treballadors pobres. No és en les diferents situacions que es donen dins de la classe treballadora on hi ha la base de les desigualtats sinó que està en els sectors més poderosos del capital financers i especulatiu que mentre el conjunt de la classe treballadora patia, de formes diferents, els efectes de la crisi ells obtenien més beneficis que mai.

La classe treballadora avui no es pot identificar amb l’antiga classe treballadora industrial. Avui cada vegada més en el nostre país tenen major volum del sectors de serveis, amb treballs potser menys durs, però més precaris i mal remunerats. Altrament hi ha milions de persones aturades per sobre del 20% d’aturats estructurals, amb una gran part sense prestacions ni subsidis, més de 2 milions de persones. També hi ha un volum molt important de més de 5 milions de persones, el 20% de la gent que treballa, que és pobre amb sous per sota el 700 euros, en gran part gent amb treballs temporals i/o a temps parcial. El sindicat avui a nivell general, però també en l’àmbit de l’empresa ha d’establir una política reivindicativa global però que contempli totes les particularitats.

El sindicat avui ha de entrar directament en nous temes, ha de continuar amb la seva tasca pel que fa al repartiment primari de la renda entre  salaris i beneficis empresarials, però s’ha d’involucrar clarament també en el repartiment secundari de la renda, el del paper redistributiu que ha de fer l’Estat, és a dir el que determina l’estat del benestar, serveis públics, sanitat, educació, subsidis, Renda Mínima, pensions etc.

I el sindicat fins hi tot ha de sortir de l’empresa. Avui ja cada vegada existeixen menys els grans complexos fabrils a l’entorn dels quals s’establia la vida de les famílies treballadores i on creixia de forma quasi espontània “l’instint de classe” que desprès per l’acció sindical o política es transformava en “consciència de classe”. Avui és tot molt més complex, però el sindicat ha de plantejar-se el seu paper de representació dels treballadors en la seva totalitat, en el treball però també en els entorns on viuen.

Es evident que l’objectiu bàsic de la política sindical es aconseguir una economia que es basi en la creació d’ocupació, amb treballs decents i salaris decents, i això només és possible amb ocupació de qualitat, amb treball productiu, estable i amb drets. Sense això no es pot parlar d’un estat del benestar digne.

Però fins aconseguir-ho cal actuar també sobre la situació actual que comporta incidir sobre els aspectes més greus de la pobresa, la desigualtat i la exclusió social. Es per això que el sindicat ha d’implicar-se com ja s’ha dit en el repartiment secundari de la renda i lluitar per abordar temes més urgents tot plantejant mesures com la Renda Mínima, manteniment de subsidis per a les persones en atur, millora del SMI, restabliment del poder adquisitiu de les pensions, però alhora mesures contra la pobresa energètica o contra els desnonaments.

El sindicalisme confederal i en concret CCOO està fent passos clars en aquesta direcció dirigits a establir una major vinculació amb els moviments socials ciutadans i amb els nous actors polítics.

Toxo, Méndez i Pablo Iglesias

I els passos es van donant per les dues parts. Així hem vist com alguns nous subjectes polítics, que fins fa poc definien els sindicats confederals com  a “casta sindical”, avui han establert relacions no tan sols cordials sinó de col·laboració continuada amb els sindicats i han fet seves les propostes econòmiques i socials  concretades per CCOO en la “Propuesta para un modelo más democràtico de relaciones laborales y un cambio en la política econòmica y social”
Aquesta és una nova situació que pot ser positiva per ambdues  parts. Permet una major incidència del sindicalisme en l’àmbit de la política, i permet als nous subjectes polítics gaudir de l’experiència del coneixement de la realitat que tenen per la seva pràctica els sindicats.

Alhora pot permetre fugir als nous subjectes polítics de falsos plantejaments, com  l’existència d’una classe formada pel “precariat” enfrontada amb els treballadors estables, i comprendre la realitat global i complexa del que és la classe treballadora fugint de conceptes poc concrets com parlar dels de “ a baix” i els de “ a dalt” i retornar a la concepció del conflicte de classes.  

L'actualitat de la lluita de classes
Paco Ibañez: La poesía es un arma cargada de futuro



REFUGIATS: LA VERGONYA D’EUROPA

El drama dels refugiats

Nuevatribuna | 09 de Febrero de 2016


La Unió Europea continua lliscant per la pendent dels seu procés de degeneració com a comunitat de nacions. Cada dia que passa sembla que s’estigui anant cap  una unió intergovernamental sense cap govern comú. Cada vegada més veiem com els interessos estatals predominen sobre les normes i els interessos comuns.

Amb el tema dels refugiats l’actitud de la Unió Europea ha estat completament desafortunada i només pot qualificar-se com de vergonya per a qui té un mínim de sensibilitat social. Davant de la realitat de centenars de milers de persones que fugen davant de situacions límit en condicions desesperades la reacció de la UE ha estat tardana, limitada, insuficient i finalment incomplerta pels estats membres.

L’UE s’ha vist retratada com a una eina inútil i incapaç de respondre. Davant la demanda i el clam de socors dels refugiats, la UE i els estats que la composen han actuat amb displicència, sense preses davant d’una situació que demandava urgència i capacitat de resposta inmediata.

Es incomprensible com una UE, que és un espai econòmic i social ric dins del món, hagi estat incapaç de fer el que d’altres estats més pobres han fet en innumerables ocasions. Que una comunitat de més de 500 milions de persones sigui incapaç de fer front a una marea d’1 milió, que representa sols el 0,2% de la població de la UE, només poc qualificar-se de vergonyosa i indignant per a qualsevol observador neutral. Cal recordar que països com la mateixa Síria va acollir  més de 2 milions de refugiats iraquians durant la invasió occidental. El mateix podem dir de Jordània o el Líban en nombroses ocasions amb refugiats palestins, iraquians o sirians. I mentre la nostra comunitat benestant ha estat incapaç d’acollir la gent que arriba sense res a les nostres fronteres.

Molts ciutadans de la UE, especialment dels països més afectats, han reaccionat amb solidaritat envers els refugiats i indignació envers els líders polítics. Això no pot amagar tampoc les reaccions hostils dels qui aprofiten la situació per a impulsar moviments xenòfobs envers els refugiats.

Europa està mostrant cada vegada amb més intensitat una cara vella i egoista que té molt a veure amb el renaixement en molts països d’un fort sentiment nacionalista que rebutja el diferent i que és incompatible amb el sentiment comunitari europeu. Europa s’enfonsa i reneixen els nacionalismes egoistes i identitaris.  Però no hi ha dubte que els principals responsables d’aquesta situació són els líders dels països de la UE i de la pròpia Unió. Si la Unió ha estat insolidària amb la ciutadania dels propis països membres que han patit més la crisi; si els ciutadans dels països rics han vist com s’ha denigrat i s’ha creat incomprensió envers als ciutadans dels països del sud als que s’ha denigrat i fet responsables de la crisi.  Que es podia esperar respecte els refugiats?.

Imatges de solidaritat

El que està succeint avui amb un greu i gran problema com és l’onada de refugiats ja s’estava donant abans respecte els immigrants que arribaven a les fronteres en menor mesura a les ribes europees de la Mediterrània. Europa no ha fet els deures pel que fa a tenir una política adequada d’immigració ni d’asil. Els problemes migratoris s’han deixat de forma insolidària a l’actuació dels estats més afectats, fos Itàlia en el cas dels magrebins i subsaharians, sigui ara Grècia en el cas dels refugiats. L’únic que sembla interessar a la resta d’estats és que no els hi arribi el problema, que quedi limitat a l’estat receptor. I que no tingui un cost econòmic excessiu, i en tot cas col·laborar per a impedir l’arribada i que els que arribin no es moguin de l’estat on han arribat. Així podem veure com l’operació de salvament italiana “Mare Nostrum”,  que durant un any va comporta el salvament de més de 150.000 persones, va ser substituïda per la europea “Frontex” més dedicada al control que al salvament i amb el resultat de només 24.000 salvaments.

El problema migratori que ha estat amagat, excepte en cassos puntuals d’arribada massiva o desgràcies amb nombre important de morts, com ha passat en diverses ocasions a Lampedussa, s’ha desbordat ara en el cas dels refugiats que arriben o moren en les costes de les illes gregues com Lesbos.

I la cara insolidària i més fosca d’Europa ha emergit amb tota la seva lletjor. Els països de l’Est han estat els primers en negar-se a acceptar refugiats, en alguns cassos rebutjant aquells que siguin musulmans. Però la situació s’ha generalitzat a molts d’altres fins i tot  alguns com els nòrdics que fins ara tenien fama de acollidors. Dinamarca i diversos “lands” alemanys confiscant els valors, diners o joies, dels refugiats. Altres demanant el retorn dels refugiats i fins i tot com Bèlgica instant Grècia a retornar-los de forma immediata, demanda  rebutjada pel govern grec.

Cal veure com els més comprensius han estat els països més afectats com Itàlia o Grècia, i on els governs simplement han demanat suport i solidaritat a la resta de membres de la Unió sense obtenir  la resposta deguda.

La UE finalment i desprès de molts intents va acordar en el mes de setembre el repartiment de 160.000 refugiats entre els diversos estats de la Unió. No cal dir que és un acord totalment insuficient i purament simbòlic. Però ni això s’ha fet, només uns centenars han estat realment acollits a hores d’ara, en el cas d’Espanya només 18 dels 14.931 compromesos.

Finalment sembla que la UE en comptes d’afrontar el problema vol optar per subcontractar el problema, i en aquest sentit està l’acord amb Turquia a la que li plantegen donar-li 3.000 milions d’euros  al govern autoritari d’Erdogan a canvi de que contingui els refugiats. Europa renuncia a disposar d’instruments operatius per acollir i integrar els refugiats i immigrants presents i futurs. Tot això malgrat la necessitat  real que tenen molts dels països de la UE d’incrementar la seva població avui molt envellida i on només unes polítiques d’immigració, amb acollida i integració garantirà en el futur els sistemes de seguretat social. Perquè cal dir de forma clara i forta que, com està demostrat en estudis empírics, els immigrants aporten en impostos i contribucions socials el doble de la despesa que provoquen en serveis.

Es per això que forces democràtiques, com els sindicats, que treballen molt d’a prop els temes d’immigració als diversos països, defensen que una societat laica, oberta i inclusiva genera més benestar que una societat excloent. Com reivindicava Ignacio Fernàndez Toxo de CCOO “Europa ha de donar una sortida coherent a una crisi de magnitud insuportable”, cal denunciar la insensibilitat de les institucions de la UE i dels estats davant el drama dels refugiats i “cal la veu de la societat civil per acabar amb aquesta vergonya” que produeix l’increment de reaccions xenòfobes i populistes als diversos països.

Sindicats en suports dels migrants i refugiats

No hi ha dubte que la situació actual està comportant una reducció de drets social a Europa amb el tancament de fronteres, la qual cosa significa l’anul·lació a la pràctica de l’espai Schengen i la lliure circulació de persones que pot ser l’inici d’una nova renacionalització i marxa enrere de l’ideal europeu.

Només cal veure com el Regne Unit en la seva negociació amb la UE per a evitar un possible “Brexit” (sortida dels britànics de la UE) ja plantegen que els immigrants comunitaris no tinguin drets socials els quatre primers anys de la seva estada al Regne Unit.

Tot és un conjunt.  Comencem per no voler refugiats ni immigrants extra-europeus, no establint sistemes d’entrada i obligant-los a l’entrada il·legal i s’acaba establint normes per a que no tinguin drets socials els immigrants, inclosos els intra-comunitaris. En definitiva no evitarem la immigració, que d’altra banda la nostra econòmica precisa, però la farem més barata.

Solidaritat amb els refugiats

FELIPE FOT EL CAMP!!

Felipe González

Nuevatribuna | 29 de Enero de 2016


Ja seria hora que Felipe González i la resta de “dinosaures” del PSOE desapareguessin de l'escena política del país. Ha perdut ja en els últims temps l'escassa credibilitat que pogués tenir. És hora que el vell “mascle alfa” del socialisme espanyol passi al retir definitiu perquè les seves últimes actuacions són lamentables.

No hi ha dubte que Felipe i el “felipisme” tenen un espai en la recent història d'aquest país. No hi ha dubte que va agafar un partit inexistent, que havia passat quaranta anys, de la seva centenària història, de vacances, i el va portar en la transició fins al Govern de l'Estat. No hi ha dubte que la victòria socialista va ser com una finestra d'aire nou. Aire que després es va viciar gradualment fins a la seva decadència. No pot dubtar-se de la modernització que va efectuar González al país, amb aspectes positius com la sanitat universal, l'impuls a l'educació pública, l'establiment d'una política fiscal o l'entrada en la UE. Però tampoc podem oblidar els aspectes més foscos com la desideologització del socialisme, la seva progressiva vinculació als poders fàctics econòmics i financers, actuacions com la reconversió industrial, l'enfrontament amb els sindicats, la LOAPA, l'entrada a l'OTAN, les privatitzacions, i aspectes més tèrbols com la corrupció (Guerra, Roldán) o el finançament il·legal (cas FILESA), fins a arribar al punt més negre com la guerra bruta dels GAL que va portar a presó el ministre Barrionuevo i el cap de la seguretat de l'estat Vera.

Felipe abraça a Vera i Barrionuevo a la pressó

Ja en aquells temps González va començar a conrear “males companyies” com l'empresari veneçolà Cisneros a qui li va col·locar la privatitzada Preciados, que aquest va vendre després a un major preu a El Corte Inglés. D'aquí i de la seva relació estreta amb el president veneçolà d'Acció Democràtica, Carlos Andrés Pérez-CAP, ve la seva vinculació amb Amèrica Llatina i amb les principals fortunes econòmiques de la regió com Carlos Slim. No oblidem que el seu amic veneçolà CAP va ser el causant, amb les seves polítiques neoliberals i corruptes, del “caracazo” de febrer i març de 1989, on va emprar contra les protestes populars armes de guerra que van provocar més de 300 morts reconeguts oficialment, que oficiosament creixen fins a més d'un miler, sense tenir en compte els ferits. Aquestes eren i són les amistats del “company” Felipe González i que expliquen la seva oposició activa enfront dels governs chavistes.

Felipe amb el veneçola Andrés Pérez

És evident que la posició internacional de Felipe en relació a Veneçuela és molt contradictòria pel que fa a altres governs com el d'Aràbia Saudita al que no ha criticat en relació a les més de cent execucions efectuades recentment contra opositors. Felipe ha callat i no sabem si això té a veure amb la venda de la seva mansió de Tunisia a la família real saudita. Com a mínim pot dir-se que González té una doble o triple vara de mesurar a l'hora d'analitzar la realitat internacional.

Al seu torn Felipe González és un dels més coneguts cassos de “portes giratòries” com a conseller de Gas Natural. El “company” Felipe és avui el “conseller” González, una mostra del seu travestisme cap al seu enriquiment personal i la seva clara funció de representant de l'interès del capital econòmic-financer que domina el nostre país.

Per això no ha de sorprendre'ns que en l'actual conjuntura Felipe coincideixi amb Aznar al convertir-se en els detractors de qualsevol possible acord del PSOE amb PODEMOS. Per als expresidents i avui consellers d'empreses de l'IBEX, els de Pablo Iglesias són perillosos “chavistes” o “leninistes 3.0” que volen acabar amb la democràcia espanyola.

Aznar, González i les "portes giratòries"

La història de Felipe ha estat una història ascendent des de representant polític d'un partit que deia defensar  la classe treballadora fins el seu paper de defensor “àulic” dels interessos del poder establert. En el que sempre ha estat conseqüent ha estat en la seva oposició a tot el que signifiqués lliscament cap a l'esquerra, dins del seu partit liquidant als defensors del marxisme i en les males relacions que sempre va tenir amb la gent a la seva esquerra, fossin  els sindicats de classe fos el PCE o ara Podemos o Izquierda Unida, ell és i ha estat des de la seva arribada al poder un fidel aliat del poder econòmic constituït. I aquí segueix.

És evident el que Felipe i el “felipisme” han significat i signifiquen per al PSOE. Els seus barons actuals, amb rares excepcions, li rendeixen homenatge i els seus seguidors, els antics i els nous, consideren que el PSOE no ha de sortir-se de la senda marcada, el social-liberalisme que ha reemplaçat al pensament socialdemòcrata tradicional. Malgrat que en impedir la seva renovació els “felipistes” puguin conduir a sacrificar a curt o mig termini el propi PSOE.

L'espectacle orquestrat en l'últim mes per Felipe i el seu “alter ego” Cebrián és el més semblat a un “aquelarre”. El primer amb les seves declaracions parlant de gran coalició o de deixar governar  la dreta del PP amb C´s; el segon orientant editorialment  “El País” en el mateix sentit. La mobilització del dinar dels “veterans de l'antic PSOE” encapçalats per Corcuera (el famós ministre de l'Interior de la “puntada a la porta”) s'acompanya amb la contínua campanya del diari de Cebrián que culmina amb l'entrevista a quatre pàgines al propi Felipe. Tot per a tractar de canalitzar el Comitè Federal del PSOE a fi de subjectar el secretari general Pedro Sánchez. L'únic objectiu és impedir qualsevol aventura a la seva esquerra i plantejar la necessitat d'obrir-se al centre, és a dir al que molts sabem que és la dreta.

Felipe ha estat molt important per al PSOE, el va portat al seu triomf com a partit. Però aquest partit sense una profunda reconversió pot ser un referent en el futur per a l'esquerra d'aquest país? En l'actual conjuntura, sense una profunda renovació ideològica que el situï en posicions d'esquerra, en la línia que Corbyn ha plantejat als laboristes, el PSOE ho té difícil especialment per aguantar l'envestida d'aquest aprenent de González anomenat Pablo Iglesias que pretén copiar l'avanç cap al triomf de la seva nova formació emulant el populisme del PSOE del 1982 que el va portar a la victòria electoral.

En definitiva per a evitar nous espectacles de vergonya aliena: Felipe fot el camp!

Victòria del PSOE al 1982

Javier Krahe: "Cuervo Ingenuo"

HIPERLIDERATGE ALS PARTITS EMERGENTS

Iglesias i Colau els liders emergents

Nuevatribuna | 26 de Enero de 2016
Els nous subjectes polítics que s’aglutinen en l’anomenada “nova política” semblen conformar-se entorn a “líders” indiscutibles com a punt de referència. Líders sorgits en alguns cassos dels àmbits mediàtics, cas de Pablo Iglesias, o del lideratge de moviments socials amb una bona utilització mediàtica, cas d’Ada Colau.

Aquests nous subjectes polítics semblen crear-se en contra de l’existència dels aparells organitzatius dels per ells denominats “vells partits”. Es tracta d’una forma que sembla més espontània i més vinculada en genèric a la “gent”, en el cas de Podemos, o als “mandats de la ciutadania”, en el cas dels “colauites”. En tot cas és evident que es tracta de noves formacions aglutinades entorn a lideratges molt forts, els quals es suporten en nuclis reduïts de col·laboradors.

Aquests nous subjectes polítics semblen aportar un bagatge nou, un nou llenguatge i aparentment noves formes de fer i estar en la política i que fan una apel·lació constant a la seva proximitat a la gent o en el seu cas a la ciutadania en genèric.

Es tracta de formacions sense una militància estructurada, molt fluida, que es basa més en inscrits que en afiliats i amb unes ideologies poc definides entorn a propostes genèricament populars i poc concretades ni definides.

Es evident que la seva novetat, el seu fort impuls i la seva bona utilització mediàtica i l’impacte visual que han aconseguit, ha estat important i renovadora, en el sentit de que ha estat un bon revulsiu per a una situació política estancada en el bipartidisme que semblava no donar opcions a propostes alternatives.

Però també està clar que els nous subjectes polítics presenten forts interrogants. El primer és que es creen entorn del que podríem anomenar “caudillismes” o “hiperlideratges”, amb un nucli molt homogeni i vinculat per fortes relacions personals. L’organització està totalment sota el control d’aquest nucli i les seves formes participatives es basen en la participació directa de les bases sota les propostes o control del nucli, sense que s’estableixin formes organitzatives intermèdies entre els nuclis dirigents i les bases. Ho hem vist en el cas de Podemos, on l’elecció dels seus màxims organismes s’ha fet mitjançant una proposta tancada de llistes i sense repartiments proporcionals. I estem veient que excepte en el cas d’Andalusia o Aragó, on la minoria provinent de la Izquierda Anticapitalista és majoria, la direcció estatal actua amb total discrecionalitat, a Euskadi dimitint la direcció, a Catalunya on la seva direcció és inexistent malgrat guanyar, i amb Galicia on hi ha plantejaments confrontats amb la direcció gallega pel que fa a les aliances. L’organització i la  militància fluida que la conforma  té poca força respecte a un nucli central que té un fort control i decisió sobre totes les qüestions polítiques i organitzatives, malgrat les seves proclames públiques sobre el sotmetiment permanent a la decisió de les bases. En el cas de la formació de Colau la situació és encara més evident,  l’organització és pràcticament nul·la i tot passa per la decisió del cercle íntim d’Ada Colau que va col·locant  la seva gent a gran part dels llocs de representació. Només cal veure com es va decidir no participar en “Catalunya Si Que es Pot”, o com es va escollir la llista al Congrés de “En Comú Podem” , sense ni tan sols efectuar  primàries. Es a dir molta reclamació verbal a la participació de la ciutadania i molta decisió des dels nuclis dirigents.

Militància i Organització

Però els dèficits organitzatius poden passar factura a mig termini. Un partit que vulgui tenir futur precisa d’una forta organització que és la garantia del seu futur. Precisa de militància, de quadres formats i d’una ideologia clara que és el que fins ara els hi manca a les noves formacions. Evidentment han de ser organitzacions més participatives i menys burocratitzades. Però cal afiliació militant, quotes, que permeti la conformació d’una afiliació que mantingui el debat respecte al compliment dels objectius polítics estructurals i conjunturals de la formació política. I  una participació estructurada que fins ara no es veu en les noves organitzacions, com tampoc es coneix la seva definició clara respecte a quin model econòmic, polític i social es promou, a quines relacions es volen establir respecte els moviments socials i sindicals, fora de les crides genèriques a la participació social. Quina definició tenen respecte el paper del treball i de la classe treballadora. Es fa difícil entendre crides com les d’Ada Colau a crear un nou subjecte polític, allunyant de les formacions polítiques prevalents, i que vulgui aglutinar a gent des de la CUP al PSC, malgrat les profundes diferencia de concepció política que es dona en molts aspectes.

En molts cassos sembla que els nous “hiperlideratges” pretenguin fagocitar els seus aliats tradicionals actuals per tal d’obtenir el que els hi manca per a la seva consolidació. Es interessant en aquest sentit veure la relació d’aliança i rivalitat entre Iglesias i Colau que es volen disputar el lideratge dels “emergents”.

Ribó i Oltra referents de Compromís

Las antigues esquerres com IU, i d’altres no tan antigues i més modernitzades com ICV o Compromís, tenen trajectòria, tenen militància amb cultura política, quadres polítics formats i tenen una cultura política capacitada i experimentada i tenen vincles antics i consolidats tant amb moviments socials com sindicals. Tenen mancances, com aconseguir una projecció pública de les seves propostes, potser degut al seu antagonisme clar amb els poders econòmics i mediàtics, però tenen projectes polítics de trajectòries consolidades, cosa que els hi manca als “emergents”.

Las confluències entre les esquerres alternatives tradicionals i les “emergents” només serien positives si cada una de les parts respecta les aportacions dels altres sense voluntat d’hegemonia de part. La unitat entre iguals, des del consens els hi pot arribar a donar l’hegemonia cultural i política en la societat. Que és la que a tots plegats els hi cal conquerir.

No hi ha dubte que per aconseguir una nova esquerra, que pugui conquerir nous drets, són precises organitzacions fortes, com més fortes millor, i amb forta identitat política, i on es situï especialment a la classe treballadora en el centre del projecte polític.

Finalment cal dir que els hiperlideratges “caudillistes” no es donen només en l’àmbit de les forces progressistes. Només cal observar el projecte de “laboratori” de C’s, on es va seleccionar un líder fotogènic i amb capacitat dialèctica com a base i únic capital de la nova dreta espanyola.

Gramsci i el concepte d'Hegemonia

                                           "Als companys"- Ovidi Montllor

LA CLASSE TREBALLADORA I EL CANVI POLITIC

Les lluites de la classe treballadora

Nuevatribuna | 19 de Enero de 2016

La inauguració de la nova legislatura no hi ha dubte que significa un temps nou en la política. La presencia dels diputats i diputades de Podemos i les seves formacions aliades de Catalunya, País Valencià i Galicia, han aportat un aire nou i diferent al Congrés dels Diputats, en la forma i sens dubte en el fons.

Malgrat tot creiem que en tota aquesta nova situació política es troba a faltar la presencia de la classe treballadora. Els nous temps de la política no haurien de comportar la continuació d’una situació derivada de l’hegemonia de la dreta en els temps passats i que han consistit en esborrar de la vida social, política i comunicativa els problemes i la pròpia existència de la classe treballadora. Aquesta ha estat una victòria significativa de la classe dominant, l’eliminació del debat públic de la pròpia existència de la classe treballadora i de l’enfrontament de classes. Com deia Warren Buffett “ hi ha una guerra de classes i l’estem guanyant els rics”. I aquesta victòria, en el nostre país,  s’ha donat en el camp polític amb l’aprovació de lleis com la Reforma Laboral que significaven la limitació dels instruments de defensa dels drets laborals i una derrota per a les organitzacions que els representen, els sindicats, o  l’enduriment del codi penal amb l’article 315 que ha penalitzat l’acció sindical i ha comportat més de 80 judicis contra més de 300 sindicalistes per exercir accions de defensa del dret de vaga. Però també s’ha donat en altres àmbits com és la desaparició en els mitjans de  comunicació de tot allò referent a la problemàtica derivada de la pràctica sindical i la lluita de la classe treballadora. En els mitjans ha desaparegut el que havia estat tradicional com era una secció de laboral en la informació. Avui en dia la problemàtica laboral i la lluita dels treballadors i del sindicalisme està pràcticament eliminada del debat públic. Aquesta és la victòria de la que parla Buffett.

Avui en dia la lluita de classes ha estat substituïda per la lluita de la gent. Les classes socials per termes com els de dalt i els de baix, i fins i tot sembla que es vulgui evitar el terme esquerra com si fos un terme de confrontació. L’eliminació d’aquests termes que signifiquen interessos contraposats com són dreta-esquerra, o classes socials, o lluita de classes, són victòries ideològiques de la dreta dominant. No són termes antics que cal obviar, sinó que són termes que cal recuperar com planteja el jove pensador britànic de referència per  a la “nova política”  Owen Jones.

I aquest és un dels plantejaments que es troba a faltar en la “nova política” que volen representar Podemos i els seus aliats perifèrics. No es pot menysprear tot el que soni a vell. No tot són els nous moviments socials. En part per que molts d’ells potser no existirien sinó fos pels moviments socials tradicionals especialment els sindicats. Les marees ciutadanes, sanitàries, educatives, han estat impulsades entre d’altres pels sindicats de classe. No es pot entendre la popularitat de nous dirigents, com la pròpia Ada Colau, sense parlar de la presentació de la ILP popular en defensa del Dret a l’Habitatge, en la recollida de signatures de la qual van jugar un paper fonamental, malgrat mai ho hagi reconegut, el sindicalisme confederal de CCOO i UGT.

Presentació ILP Habitatge

La nova política cal que estableixi relacions i aliances amb el moviment sindical i que no dubti en voler ser el representat polític de la classe treballadora, és a dir una força d’esquerres i per tant amb complicitats teixides amb les organitzacions representatives de la classe treballadora, els sindicats confederals i de classe. Sense que cap de les parts sigui subalterna de l’altre ni la sindical de la política ni a l’inrevés.

I quina és la raó per plantejar-ho? Simplement per que el problema fonamental de la nostra societat no és la desigualtat ni l’exclusió social, el problema fonamental és la manca de treball digne amb drets laborals i sindicals i amb sous dignes. El problema bàsic de l’actual crisi social és la situació de l’atur i la manca de treball. L’atur, el treball precari i el treball pobre són la causa de la resta de problemes, des de l’habitatge, la desnutrició infantil, la pobresa energètica o simplement la pobresa de tot tipus. L’apropiació de la riquesa per part d’una minoria i la privació dels bens bàsics per a la majoria no és altra cosa que el resultat de una avui amagada lluita de classes.

Amb lleis d’emergència social es cobreixen les necessitats més urgents però no es resol el problema, sense creació de llocs de treball dignes, ben retribuïts i amb futur no es resoldrà la situació actual. I les desigualtats i les emergències socials no sols no desapareixeran sinó que s’incrementaran.

Urgència lluitar contra la desigualtat

La “nova política” ha d’enfrontar els problemes urgents, “l’emergència social” i el problema fonamental, garantir el “dret al treball digne”. La nova política ha estat molt vinculada als nous moviments socials en defensa del dret a l’habitatge i contra els desnonaments, i altres similars que van contra els efectes d’unes polítiques determinades de la classe dominat, però no hi ha dubte que cal anar a la base, a la disputa de la lluita pel repartiment de la riquesa entre els que la produeixen i els que se l’apropien.

Fonamental lluitar contra l'atur

Es evident que el sindicalisme ha d’actualitzar-se i adaptar-se al món canviant. Es clar que la classe treballadora no és l’antiga classe obrera manufacturera i “fordista” de la gran industria. Avui la classe treballadora és diversa, hi ha treballadors fixos, precaris, eventuals, aturats, joves desocupats que mai han pogut treballar, etc. El sindicalisme s’ha d’adaptar a aquesta nova situació i tracta de fer-ho, ha de fer la seva feina als llocs de treball, però també dins de les comunitats on viu la classe, per que no tots treballen o no treballen sempre. Però també és evident que sense els instruments propis de la classe com són els sindicats és difícil que es pugui dur a terme una política realment d’esquerres i per tant aconseguir un canvi real.

La dreta del PP ho va tenir molt clar. No va oblidar mai que en els temps que Aznar posseïa una majoria absoluta, els sindicats CCOO i UGT van convocar la Vaga General del 20-J del 2002, una vaga reeixida que va obligar el Govern del PP a donar marxa enrere en l’intent de modificar el subsidi d’atur. Eren uns moments en que Aznar governava de forma absoluta i on l’oposició estava desapareguda. A aquest cop desprès es van sumar les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq al 2003, on també va tenir una participació destacada el moviment sindical. Tot això i els atemptats d’Atocha van provocar la derrota del PP a les eleccions del 2004. El PP ho ha tingut molt clar i per això,  inspirant-se en la política de Thatcher,  una de les primeres mesures que va fer el Govern Rajoy al febrer de 2012, als dos mesos de formar govern, va ser la Reforma Laboral. Una Reforma Laboral especial, en un moment on la crisi i l’atur tenen atemorida la classe treballadora, i que va anar dirigida a eliminar els fonaments del moviment sindical tot limitant el seu instrument fonamental d’intervenció la Negociació Colectiva,  tot ferint de mort  una de les característiques del model laboral existent que era  la Concertació Social, i sens dubte debilitant el moviment sindical.

Vaga General 20J del 2002

La “nova política” ha de entendre que per aconseguir un canvi en profunditat en el país li cal el concurs d’un moviment sindical renovat i reforçat, i alhora la potenciació dels valors de solidaritat i de lluita tradicionals de la classe treballadora que sempre han estat al darrera dels moviments polítics de progrés, és a dir darrera de l’esquerra. Per això no pot tornar a passar que es deixi en mans del PSOE la presentació de les primeres mesures per a revocar la Reforma Laboral del PP  ni la interlocució amb el sindicalisme confederal. Si Podemos i els seus aliats volen ser l’alternativa cal que comptin amb el moviment sindical i plantegin actuacions com les efectuades a la darrera legislatura pel diputat d’ICV i de l’Esquerra Plural, Joan Coscubiela,  al presentar “La proposició per a promoure el treball digne”, amb 50 propostes concretes que significaven una alternativa global a la Reforma del PP i una millora actualitzada dels drets laborals i sindicals.

Esperem que la classe treballadora i els instruments de la seva defensa: el sindicalisme confederal, que cal recordar que té centenars de milers d’afiliats i recull el suport de milions de treballadors i treballadores que el confirmen en les urnes de les eleccions sindicals tornin a tenir el paper que mereixen i tornin a estar presents en la vida política, social i mediàtica del país. Serà sens dubte una confirmació de que el canvi és posible.

Solidaritat un valor de la classe treballadora

Never cross a picket line

EL PSOE EN CAIGUDA LLIURE

On va el PSOE?

Nuevatribuna | 06 de Enero de 2016


La crisi del bipartidisme ha situat el PSOE davant d’un greu problema de pervivència política. Amb una direcció sense estratègia clara i molt afeblida quasi més internament que externament. Amb uns “barons” que semblen més interessats en una destitució ràpida de l’actual direcció que en debatre a fons el futur del partit. I sense que ningú sembli plantejar-se la necessitat d’una regeneració del seu discurs en tots els àmbits polítics. El PSOE sembla avui un boxejador “sonat” que no sap trobar el camí de la recuperació ni potser de la supervivència com a partit referent de l’esquerra.

Només cal veure els diversos plantejaments en els mitjans des de diverses instancies socialistes. Els afins a Pedro Sánchez tracten de resistir per aconseguir arribar a unes possibles noves eleccions generals amb l’actual secretari general com a candidat. Per part dels principals responsables territorials, amb Susana Díaz al capdavant, es tracta de tot el contrari: impedir que Sánchez pugui repetir com a candidat. Ambdues parts descarten votar un govern amb el PP, i alhora posen condicions que impossibiliten qualsevol alternativa de Govern amb altres forces de progrés. El PSOE planteja d’una forma demagògica que no negociarà amb els que pretenen el “trencament de la unitat d’Espanya”, en referència a la proposta de Podem i els seus aliats que defensen un referèndum a Catalunya per a donar sortida al conflicte territorial. En tot cas el debat intern no té cap element de debat ideològic o estratègic, sinó simplement una lluita pel poder. Es tracta de decidir qui ha d’encapçalar la candidatura en unes properes noves eleccions, no de quin programa cal defensar.

PSOE el problema es de polítiques no de lider

Encara més enllà, el “vell oracle” del PSOE, Felipe González, la persona que encarna en si mateixa el procés de degradació ideològica del partit i ara convertit en un portaveu dels interessos de les “elits econòmiques i mediàtiques”, va més enllà i planteja la necessitat d’un govern PP-PSOE.

En definitiva el PSOE tracta d’amagar les raons de la seva continuada davallada electoral. Per que el problema és aquest, la manca d’una autocrítica impedeix al PSOE renovar-se i analitzar com amb els anys ha deixat de ser un referent d’esquerres que plantegi un canvi en profunditat en el país. Molts dels seus dirigents només saben fer esment dels avenços que el PSOE va encapçalar en altres temps pel que fa a la modernització del país amb l’arribada de la democràcia, amb l’establiment de temes importants com la sanitat o la educació pública, durant l’etapa de González, o en la millora de drets individuals en l’etapa Zapatero. Però pocs plantegen com avançar en un programa de progrés sinó que s’aferren al pur continuisme. I cap d’ells fa referències als aspectes negatius de les seves etapes de govern. Pocs analitzen el progressiu abandonament d’una política mínimament socialdemòcrata per part dels governs del PSOE i fins i tot amb actuacions difícilment explicables des d’un punt de vista democràtic. Cal recordar algunes a tall d’exemple, així en la etapa Gonzalez: lleis restrictives com la Loapa, corrupció ( Filesa, Guerra, Roldán), incompliment programa (OTAN), Reformes Laborals i enfrontament amb els sindicats, guerra bruta contra ETA (GAL), etc, I en el cas de Zapatero: Reforma Laboral i reforma exprés de la Constitució (art. 135) tot eliminant una possible visió progressista de l’economia al donar tota la prioritat a reduir el dèficit.

Susana Díaz la continuació del "felipisme"

Per acabar-ho d’adobar ara el PSOE surt amb propostes més pròpies de la dreta pura i dura com és la defensa d’una visió única d’Espanya que margina el reconeixement de la seva plurinacionalitat. Es evident que la proposta de referèndum de PODEMOS no significa la defensa de cap ruptura, sinó una aposta per aconseguir una unitat més real i aprofundida, on les diferents nacions existents en l’Estat Espanyol es puguin reconèixer i conviure amb una unitat que respecti la pluralitat realment existent. No fa tant de temps que el PSOE i encara més el PSC reconeixia la plurinacionalitat de l’Estat. En aquest tema el retrocés és important en gran part degut al poder del PSOE d’Andalusia i Susana Díaz que utilitza la mateixa tàctica política que tan bons resultats va donar a Jordi Pujol, la identificació d’ella i del seu partit amb el territori i la seva ciutadania. Més encara Díaz es presenta ella mateixa, el PSOE d’Andalusia i ala pròpia societat andalusa com a garants de la unitat sense diversitats d’Espanya.

Sembla que la única raó actual de tots els dirigents del PSOE per a evitar la coalició amb el PP sigui la por al fantasma del PASOK, és a dir la por a que la gran coalició provoqui  deixar tot l’espai de l’esquerra i el progrés a PODEMOS i per tant quedar-se en el futur reduït a la marginalitat.

Una socialdemocràcia sense projecte

La crisi del PSOE respon en gran mesura a la de la socialdemocràcia europea que ha estat incapaç de plantejar alternativa a les polítiques d’austeritat de la dreta europea. La socialdemocràcia s’ha sumat de forma subordinada a les polítiques marcades per Merkel, per que en gran mesura el primer impulsor de polítiques de retallades va ser el govern de Schroeder i els seus programes Hartz. Ara Merkel ha exportat aquestes receptes d’austeritat a països en situacions molt més precàries que les d’Alemanya.

Potser seria hora que el PSOE analitzés l’evolució dels laboristes anglesos. El partit Laborista va ser el gran partit reformador i progressista de la post-guerra a Anglaterra, i un fidel defensor de la classe treballadora. Però aquest passat no pot servir de capital pel futur. El partit va anar perdent capacitat de lideratge especialment arran de la victòria dels conservadors de Margaret Thatcher i la derrota profunda del moviment sindical. Posteriorment el laborisme de la mà de Blair va fer un gir en profunditat cap a la dreta, la denominada “tercera via”, que no era més que una continuació més suau de les polítiques “thatcherianes”. Aquestes polítiques li van permetre guanyar eleccions però li van comportar anar perdent el suport de les seves bases tradicionals i van comportar que fins i tot a Escòcia fos superat per l’esquerra pels nacionalistes escocesos fins deixar-los en la marginalitat. Però al laborisme s’ha produït una revolta interna que ha portat a la direcció un dirigent clarament d’esquerres i que reivindica un programa socialista com és el cas de l’actual líder Jeremy Corbyn. Corbyn ha aixecat les ires dels sectors de la dreta laborista encapçalada per Blair i la seva gent que semblen incapaços de veure que són les seves polítiques dretanes les que han ensorrat  un laborisme en el que les classes treballadores ja no es reconeixien. Corbyn ha estat escollit amb el 50% dels vots dels militants i més del 80% dels més de 100.000 simpatitzants que es van inscriure a les primàries.  El seu missatge ha estat clarament contrari a l’austeritat i partidari de la inversió pública per a fomentar el creixement econòmic,  per a fer créixer el camí cap a la prosperitat de la població.

Jeremy Corbyn: el laborisme cap a l'esquerra

Aquest canvi en el laborisme és una veritable regeneració des de l’esquerra. En el PSOE no es veu cap possibilitat de gir a l’esquerra. El PSOE és avui un partit amb una gran pèrdua de militància i de votants, amb un control clar dels aparells del partit, especialment els territorials i cada vegada més té una afiliació de “pessebre”,  és a dir de quadres que viuen del partit. La última vegada que va haver-hi una possible regeneració política del PSOE va ser amb la candidatura de Josep Borrell, que va acabar liquidat per raons encara no prou explicades. Posteriorment va haver-hi el miratge de Zapatero que va acabar sotmetent-se al dictat dels poders de la “troika” de la UE.

El panorama del PSOE avui no sembla tenir massa futur. Sigui sota la direcció de Sánchez o de Susana Díaz, no sembla que signifiquin cap canvi cap a l’esquerra sinó el manteniment d’unes polítiques erràtiques que no signifiquen cap alternativa de canvi en profunditat en l’actuació del partit. Sembla com si el PSOE no vulgui reconèixer la seva pèrdua d’hegemonia en l’esquerra i sigui incapaç de entendre que només amb un canvi  radical de polítiques pot tractar de recuperar aquesta hegemonia o com a mínim ser capaç de disputar-la als nous actors polítics. Per  a fer una “catarsi” el PSOE precisaria d’un canvi radical i posicionar-se contra les polítiques d’austeritat que emanen de la UE i defensar per damunt de tot els interessos de la ciutadania i les classes populars, i en segon lloc fer un pas decidit per la defensa d’una unitat d’Espanya a partir del reconeixement del seu caràcter plurinacional, és a dir defensar una unitat fraternal que reconegui el fet de la diversitat existent en el seu interior.

En cas contrari, i el que és més possible, el PSOE pot iniciar un camí cap a la decadència i possiblement la irrellevància política, només cal veure la seva posició actual a Catalunya, ja que actualment no sembla haver-hi cap perspectiva de canvi. I això  lamentablement afecta tota l’esquerra per que no hi ha dubte que, per aconseguir el canvi social que el país precisa,  cal una forta esquerra alternativa però també ens cal una força consolidada de caire realment socialdemócrata.

Renovem l'esquerra

                                         Pete Seeger: A quin costat estàs?