Són temps dolents per al sindicalisme de classe. En l'actualitat el sindicalisme es troba sol i aïllat en la seva defensa dels drets integrals d'una classe treballadora més complexa i diversa. Això últim és una novetat, però no és un problema sinó un repte per al sindicalisme que tracta d'adaptar-se a aquesta nova situació del post-fordisme, perquè hi ha un element que no varia que és l'explotació que s'efectua sobre la classe treballadora en benefici de la classe empresarial.
La novetat és que en
la situació present el sindicalisme no es veu acompanyat en la seva lluita
social pels denominats partits d'esquerra. L'esquerra clàssica socialista o
comunista tenia forts vincles amb el sindicalisme. Això excepte rares
excepcions ja no es dona. Els partits d'esquerra estan més interessats a
proposar relats polítics més tàctics que estratègics, en lloc d'intentar
solucionar de manera prioritària els greus problemes d'aquesta classe
treballadora diversa i de vegades contradictòria. D’altra banda els nous
moviments de l'esquerra alternativa es centren molt més en qüestions
d'identitats diverses que en la problemàtica social i econòmica de les classes
treballadores subalternes.
El context ha canviat
i s'ha fet més difícil la pràctica del sindicalisme. Existeixen avui múltiples
factors que determinen que el conjunt de la classe treballadora no sigui
conscient de la seva situació, la qual cosa dificulta la seva presa de
consciència social que és la que permet la transformació d'una “classe en si”,
en una “classe per a si”, que diria el clàssic.
Abans tot era més
senzill quan els treballadors exercien el seu treball en grans naus
industrials, on tots efectuaven treballs similars, l'única diferència estava
entre els treballadors de “coll blau” i els de “coll blanc” o
oficinistes. Així mateix, no era infreqüent que les persones treballadores,
fonamentalment masculines visquessin en els mateixos barris o similars amb
condicions de vida semblants per a tots. Tot això eren factors afavoridors,
juntament amb l'activisme polític o sindical, per a crear les condicions per a
la presa de “consciència de classe” és a dir de pertinença al col·lectiu
obrer o treballador.
En l'actualitat tot
és diferent, la major part de les grans factories ha desaparegut i les
indústries centrals es nodreixen normalment de múltiples empreses auxiliars que
els aporten nombrosos elements del producte final que es pot realitzar en
l'empresa principal, tot això al marge de nous treballs de tanta o major
importància que el producte com pot ser el màrqueting o la publicitat, per a la
venda del producte als futurs usuaris, i que cada vegada tenen més importància.
El desenvolupament
social i la revolució tecnològica ha canviat de manera substancial la situació
del món del treball.
És evident que el
paper del sindicalisme és avui molt més complex i complicat, al costat de la
diversitat de treballs i la creació de nous llocs de treball que en moltes
ocasions individualitzen el propi treball. No hi ha dubte que les concepcions
ideològiques han canviat. Al canvi del model de treball i la seva major
complexitat s'acompanya el paper cada vegada més sofisticat de les ideologies
dominants que permeten i fomenten la constant divisió dins de la classe
treballadora.
A nivell
comunicatiu parlen constantment de
classes mitjanes i de la individualització del treball i la retribució
individualitzada. També de manera constant les dretes tracten de confrontar sectors de la classe treballadora amb altres
sectors. Així hem vist com es pretén enfrontar els actuals treballadors amb els
pensionistes; els treballadors no fixos amb els fixos; els nacionals amb els
immigrants, etc. Així mateix, s'han incrementat, especialment amb la
incorporació de la dona al treball, diverses formes de treball en molts casos
en el sector serveis amb centres de treball quasi individuals o amb un mínim de
personal. La potenciació dels denominats “autònoms”, en una gran part falsos
autònoms, permet la individualització dels treballadors.
El canvi en el model
de treball, fruit de la digitalització i la modernització tecnològica i la
internacionalització econòmica, no hi ha dubte que han provocat canvis radicals
en el món del treball.
I els sindicats de
classe en molts casos estan fent ingents esforços per a adaptar-se a aquesta
nova situació, modificant estructures i canviant models d'acció sindical. En
aquests moments hi ha sindicats que no només plantegen el seu treball de
reivindicació laboral i social, sinó que plantegen alternatives de tota mena,
des de les problemàtiques purament laborals i de negociació col·lectiva fins
alternatives i propostes sobre el sistema de cobertura social, la desocupació, les pensions, propostes sobre
salut pública, educació o alternatives al problema de l'habitatge.
És en aquest sentit
d'adaptació a les noves realitats laborals i a tots els aspectes relacionats
amb la realitat d'aquesta classe treballadora diversa, que avui alguns
sindicats, al contrari de l'actuació dels partits polítics anomenats de
l'esquerra, s'han convertit en els únics “intel·lectuals orgànics” de la
classe treballadora que per descomptat no poden substituir al concepte gramscià
del “intel·lectual orgànic polític i col·lectiu de la classe treballadora”
que hauria de ser un partit polític, però que actualment i desgraciadament no
existeix.
Alhora es dona un
problema que el sindicalisme d'un país no pot solucionar i que és clau, la
necessitat d'abordar el fet de que les alternatives per a defensar a les
classes treballadores no poden donar-se sinó tenen una dimensió internacional,
com a mínim en el nostre cas a escala europea. I aquest és un “handicap” que
fins al moment sembla difícil de superar quan les organitzacions sindicals
internacionals, fins i tot les que són únicament a escala europea com la CES
(Confederació Europea de Sindicats) no tenen ni els mitjans, ni la capacitat
d'analitzar i plantejar alternatives, ni de disciplinar al conjunt no homogeni
del sindicalisme europeu.
Així i tot, el
sindicalisme al nostre país, com hem dit, té clars exemples d'intents d'adaptar
la pràctica sindical a la complexitat diversa del món del treball, per això fa
temps ja vaig titular un article “CCOO “intel·lectual col·lectiu” de
l'esquerra”. Concepte en el qual em ratifico en tots els seus punts a la vista
de la incapacitat des de la política, amb alguna merescuda excepció personal,
de plantejar-se reivindicacions bàsiques d'aquesta classe treballadora diversa
com és la “participació dels treballadors en les empreses”. Cal després
de més de 40 anys de democràcia al nostre país acabar amb el que amb raó deia
Marcelino Camacho: “la democràcia es queda a l'entrada de les empreses”.
