Caixes d’estalvis: del seu govern i altres responsabilitats



La crisi del sector de caixes d'estalvi



nuevatribuna.es | 01 Junio 2013

En el present article passo a explicar algunes de les qüestions que volia plantejar a la Comissió investigadora que s’ha creat al Parlament de Catalunya referida a la crisi del sector i que no podré efectuar al ser vetat pels vots de CiU i  PP.

Avui en general és normal posar l’exemple de les Caixes d’Estalvi com entitats mal gestionades i responsables de molts dels mals del nostre sistema financer. Cal dir que caldria matisar molt aquesta apreciació en alguns aspectes.

En primer lloc les caixes d’estalvi durant molts anys, en alguns casos més de cent anys, han dut a terme una tasca positiva canalitzant l’estalvi popular, evitant l’exclusió financera i fent un retorn a la societat en forma de dividend social.

Les Caixes han canviat i molt en els darrers 25 anys del segle XX, i això ha estat fruit de la pressió dels seus directius i especialment de la voluntat del legislador polític que les ha anat equiparant a la banca privada.

Es evident que en els darrers temps, les caixes es van sumar amb alegria i sense mesurar les conseqüències a la “bacanal especulativa del totxo”. Però també cal dir que algunes ho van fer en major mesura mentre que d’altres van efectuar una gestió més ponderada. Cal afegir també dues coses, la primera que també els bancs van entrar en la “bacanal” i que en el cas d’alguns gran bancs com Santander i BBVA, la seva relació amb els grans promotors va ser equivalent a la de les caixes, la diferencia està en el grau de diversificació i especialment de la seva internacionalització que els ha permès tenir uns resultats globals positius malgrat els fets a Espanya fossin negatius. La segona és que el problema no ha estat només al nostre país, ningú parla de la situació de les caixes alemanyes la situació de les quals és molt qüestionable, però que tenen la sort de tenir la flassada protectora de la Sra. Merkel.

Entrarem a analitzar la situació de les caixes i alguna de les seves actuacions més qüestionades i ho farem analitzant el cas de les caixes catalanes, teòricament les menys polititzades de l’Estat. Malgrat no estar “polititzades” en aquests moment només resta una Caixa de les onze que havien conviscut a Catalunya.   

1.- El marc legislatiu i el govern de les caixes.

En primer lloc caldria  dir que la problemàtica de les Caixes d’Estalvi a Catalunya deriva d’una Llei de Caixes que va deixar el seu total control en mans dels seus directius. Això deriva de la primera Llei establerta en temps del President Pujol, i que la “vox populi” sempre ha apuntat a que va ser elaborada per en Josep Vilarasau, aleshores Director General de la Caixa.

En mans de les entitats, és a dir dels seus directius, es deixava en gran mesura la pròpia composició dels seus òrgans de govern. Cal dir que en el cas de les Caixes catalanes el poder ha residit sempre en l’equip directiu, la qual cosa ha comportat arribar a que en la principal caixa del país, ja fa temps es tradició que el Director General sortint es converteixi en President de la pròpia entitat. Cal dir que el màxim poder que en les caixes catalanes té el Director General, a les de la resta de l’Estat es deixa en mans d’un equivalent President executiu.

La selecció dels candidats a membres dels Consell d’Administració es deixa en mans dels gestors de les entitats, que han mantingut un poder quasi total sobre la gestió i la pròpia administració, mitjançant la important delegació de funcions del Consell  en els seus màxims responsables executius Directors i Presidents.

Aquesta situació del control de les entitats en poques mans, les dels màxims gestors no és exclusiva de les Caixes d’Estalvi sinó que es produeix així mateix en moltes de les gran empreses del país, incloses les de l’IBEX 35, on el poder també està en exclusiva en poques mans, les dels seus màxims directius i com a màxim en la dels representants dels accionistes de referència.

Cal dir que la informació que es donava als membres dels consells era mínima. Així en el cas d’una caixa gran, que potser era de les que més informació posava a l’abast dels consellers,  ni tant sols es donava als consellers els estatuts de la entitat quan entraven a formar part del Consell d’Administració, que es on es descriuen les seves funcions i responsabilitats. Els consellers només podien anar a consultar  els temes de l’ordre del dia el mateix dia del Consell, i així i tot en una informació reduïda. Fins i tot els consellers no disposaven ni tant sols de còpies de les actes de les sessions. Això és fruit del procés de selecció i control dels membres del Consell, del qual tan sols escapaven els representants dels treballadors escollits per elecció de la plantilla.



Dirigents de Caixa Penedés processats

Un cas extrem del caciquisme en algunes caixes el representava la situació a Caixa del Penedès on la Comissió Executiva estava composada només per tres persones, El President, el Director i un impositor. Mentre el Consell es reunia només cada dos mesos i l’executiva tenia pràcticament delegades totes les facultats. Aquesta situació denunciada reiteradament des de CCOO  a la Conselleria d’Economia, només es va resoldre, amb el Conseller Castells, en la darrera reforma de la Llei de Caixes, on es va establir l’obligatorietat de que l’executiva estigués composada per tots els sectors representats al Consell.

2.- L’espinós tema de les participacions preferents.

En primer lloc cal dir que sembla força discutible la pròpia figura de les participacions preferents  i la seva aprovació pels òrgans reguladors CMNV i Banc d’Espanya, ja que estem parlant d’uns productes financers sense data de caducitat.

També sembla increïble que el regulador, Banc d’Espanya, no tingués res a dir de la seva comercialització entre clients sense cultura econòmica. La responsabilitat dels directius de bancs i caixes va ser molt important, ells van determinar la col·locació del producte de participacions preferents entre clientela poc especialitzada, cosa que no van efectuar, per raons obvies, entre clients institucionals ni amb els dotats de cultura financera, per raons obvies.

Cal dir que fins els propis empleats de les entitats no eren conscients del producte que col·locaven. I és que tant les participacions preferents com el deute subordinat van funcionar durant molts anys amb l’existència d’un mercat secundari intern dins de les pròpies entitats, la qual cosa permetia que els clients poguessin desfer-se de les seves participacions. Però a l’estiu del 2011 una nota de la CMNV va prohibir aquesta pràctica obligant a que tots els intercanvis es fessin en mercats oficials, la qual cosa va col·lapsar el sistema per les pèrdues que això comportava. Fins aleshores els propis empleats de les entitats financeres estaven convençuts de les possibilitats d’intercanvi intern d’aquests productes. Fins i tot es dóna el cas de càrrecs d’un cert nivell que van convertir en participacions preferents, amb motiu de la seva jubilació, el seu fons de pensions, tan segurs estaven de la seva possibilitat de fàcil venda. 

Els perjudicats per la crisi

 3.- Les raons d’una crisi

Tant les caixes d’estalvi com la banca privada van endeutar-se en gran mesura per sobre de les seves possibilitats durant el temps de la “bombolla immobiliària”, sense que ni des dels Governs ni els reguladors es fes res per evitar-ho. Amb la crisi de “ la bombolla” les caixes han sofert més que els bancs per la seva pròpia estructura més vinculada a la situació de la ciutadania. Tant les caixes com els bancs han sofert l’impacte de la crisi dels promotors, però és evident que les caixes han sofert més la repercussió de la crisi, en especial l’atur, en els particulars, la seva clientela habitual i majoritària. La gran banca ha suportat més bé la situació degut a la seva diversificació internacional, però els seus balanços només de l’Estat també són negatius. Podríem dir que estem davant d’un  cas molt similar al de la banca industrial que va desaparèixer com a conseqüència de la reestructuració industrial dels anys 80.

Els directius de les caixes catalanes van cavar la fossa de les seves entitats al sortir dels seus mercats naturals i voler créixer més del que podien, enlluernant-se amb la possibilitat de beneficis ràpids derivats de creixement immobiliari. O en el cas de Caixa Catalunya per optar per unes formes de participació directa en promotores immobiliàries, opció que s’ha demostrat a posteriori suïcida.

La crisi que es va donar per la mala gestió per part d’algunes caixes, moltes tenien una gestió positiva, es va veure multiplicada per la política impulsada des del govern i el Banc d’Espanya, òrgan regulador i de control.  Aquest van impulsar la fusió entre caixes solvents i caixes amb problemes amb el resultat de podrir les entitats resultants. Encara més greu varen ser casos com Banca Cívica o especialment Bankia  on es va promoure la fusió de múltiples caixes problemàtiques amb els resultats que tots coneixem.

 4.- El paper dels representants dels treballadors:

Els representants dels treballadors han estat sempre una minoria dins dels Consells d’Administració. Així i tot en molts casos han estat la minoria més activa al tenir un coneixement del funcionament intern de les entitats. Dit això és evident que els hi mancava com a la resta una gran part del coneixement de la realitat de la gestió econòmica.

Malgrat això cal dir que els representants dels treballadors, en concret els de CCOO, han estat decisius en alguns temes de gran importància:

a- En la fusió de la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona el representants dels treballadors i CCOO van tenir un paper essencial al donar suport a la mateixa condicionant-lo a un acord sobre les condicions de la plantilla. La posició sindical venia però determinada pel coneixement de la situació de les dues entitats la primera afectada greument pel cas de l’escàndol de les  “les primes úniques” i la segona en una difícil situació econòmica que li impedia complir amb el compromís de dotació del fons de pensions i en perill d’intervenció.

b.- Quan el aleshores Director de Caixa de Catalunya Sr. Costabella va comprar l’asseguradora MNA, sense tenir  l’acord  preceptiu del Consell d’Administració,  només la pressió externa, de que aquest fet es faria públic, va obligar a la Presidència a proposar al Consell la destitució del Director.

c- Quan el Sr. Vilarasau es va convertir en President de la Caixa va voler nomenar dos directors generals,  malgrat estar en contra del que establia la Llei de Caixes. Això com reconeix el propi ex President en les seves memòries va trobar l’oposició del aleshores conseller d’Economia Sr. Artur Mas, malgrat que el President Pujol era més comprensiu. El Conseller Mas es va basar en la impugnació plantejada pels representants de CCOO.

Es evident que la presencia en el consells donava als representants dels treballadors un major coneixement de la realitat de la empresa. Però té raó Ignacio Fernández Toxo quan planteja la necessitat de no participar al no poder accedir a totes les eines de control i per contra estar involucrats en major o menor nivell en la gestió de les entitats.

 5.- A “modus” de cloenda:

La crisi de les caixes d’estalvi ha estat responsabilitat de la pròpia legislació, dels seus òrgans de govern, de la manca de control dels reguladors i l’omnipotència dels directius sense controls adequats. Per tant les responsabilitats estan en les entitats i els seus directius, però van més enllà. Estan també en els àmbits dels reguladors i els responsables polítics autonòmics i estatals.

I cal dir que la desaparició d’aquestes entitats ha estat fruit d’una decisió política de liquidar-les, en benefici de determinats interessos financers. Podien donar-se altres sortides però s’ha optat per la que perjudica als impositors, els treballadors de les caixes i a la pròpia societat en el seu conjunt. Per que no hi ha dubte que la solució escollida comporta un perjudici greu per a la societat, per que suposarà l’exclusió financera del sectors més desafavorits de la societat, la pèrdua del dividend que és l’obra social i que beneficiava directament  entitats del  Tercer Sector, i per que la Reforma Financera tal com està dissenyada només fa que potenciar un oligopoli financer.



Una alternativa desitjable

Europa a la cruïlla



La UE d'avui

 nuevatribuna.es | 23 Mayo 2013

La crisi econòmica ha comportat la pitjor crisi política i social de l’existència de la Unió Europea. No hi ha dubte que la ciutadania està perdent confiança en la idea d’Europa. I  sembla que raons no falten.

Durant els darrers temps l’Europa Institucional s’allunya cada vegada més dels ciutadans que la composen, que veuen com els interessos i les propostes que es discuteixen en el si de la Unió no tenen res a veure amb la prioritat de les seves vides quotidianes.

Les polítiques europees estan mancades de la més mínima solidaritat entre els països integrants. Cada cop més les diferències entre països es fan més evidents., així com que la qualitat de vida dels pobles que la composen no és la seva prioritat.  La Unió Europea   s’assembla cada vegada més a un pur mercat on s’imposen els interessos del més poderós. El pas d’una Alemanya europea a una Europa alemanya ha comportat una pèrdua de la consciència d’una Europa Unida, alhora que es fan més evidents els defectes de la construcció europea, especialment les seves mancances no sols pel que fa a la unió monetària, sinó pel que fa a la unió fiscal, econòmica, social i especialment a la mancança més important: la d’una Unió Europea governada per una Unitat política i democràtica institucionalitzada.

Sembla oblidar-se la raó inicial de la creació del germen de la Unitat Europea. Es tractava d’avançar cap a una Europa més unida, de crear un espai de col·laboració, que posés fi per sempre més a les confrontacions entre estats del vell continent, en especial entre França i Alemanya. Es tractava de crear un nou espai econòmic, com a embrió d’un nou espai polític, que ajudés a fer una unificació progressiva entorn els valors de la pau, la llibertat, la democràcia i l’estat del benestar. Evidentment també es tractava de crear un espai capaç d’oferir una situació social favorable en la confrontació amb la Europa de l’Est encapçalada per la URSS.

L’experiment va tenir un èxit indubtable i va ser una realitat per als països fundadors i un punt de referència per a la majoria de la resta de països. Ara la realitat dels 27 països que formen la UE semblava confirmar l’èxit del projecte, però és precisament ara que es posa en qüestió el futur del projecte.

Potser el que passa és que la Unió Europea ha avançant massa ràpidament en diverses qüestions com l’ampliació, i en aspectes com la unió monetària, sense consolidar ni donar cap prioritat a la integració social i ciutadana, ni a la democratització de les institucions.

Avui en dia una gran part de la ciutadania ha perdut la confiança en la idea d’Europa. Observa la Unió Europea com una cosa allunyada dels seus problemes, quan no com la responsable i  causant de la seva negativa situació actual. La unitat sembla  esquerdar-se entre el diversos països. Sembla que més que el bé comú de la Unió, cadascú busca el seus interessos estatals. Les acusacions, siguin d’hegemonia, o de viure per sobre de les seves possibilitats, es llencen entre uns i d’altres.

Mentre la crisi s’enfronta amb polítiques equivocades que no fan entreveure cap sortida  a curt termini i provoquen greus situacions socials en els pobles més afectats. No es veu cap iniciativa solidària sinó que només es parla de mesures d’ajuda subjectes a contrapartides doloroses.

La societat europea nota la crisi,  però enlloc de veure un far que els indiqui una sortida favorable pel conjunt dels seus components només veu, i així se li presenta, càstigs  en el cas dels més endarrerits, o pagament sense fons per als indolents en el cas dels països més rics.

La idea d’una Alemanya que domina finalment i de forma prepotent, aquesta vegada amb el seu potencial econòmic, el conjunt d’Europa causa recels així com rebuig en moltes societats on encara està recent  el passat del darrer segle.

Però alhora es generen efectes més negatius: l’aparició de noves formes de radicalismes nacionalistes i xenòfobs o populismes de tot tipus i opcions euroescèptiques  guanyen terreny en molts dels estats.

Ens trobem amb una situació molt perillosa, una Europa institucional dominada per una dreta a qui només interessen els mercats i l’economia, i una contestació abanderada per opcions que signifiquen un renéixer de posicions nacionalistes exclusives



La Europa dels treballadors: CES



I la esquerra on està? De moment ni està ni se l’espera pel que sembla. Només el limitat paper de la Confederació Europea de Sindicats dóna una idea d’una altra concepció  d’Europa basada en la solidaritat i els drets socials i la unitat democràtica.

I és aquesta idea crítica però europeista la que cal impulsar per tota la gent que creu necessària la idea d’una Europa forta que sigui un “focus” de llibertat, igualtat i solidaritat. Una Europa unida econòmica, monetària i fiscalment, però una Europa que fonamentalment avanci en la unitat política, social i laboral, i amb la institucionalització democràtica, amb una governança democràtica amb un Parlament democràtic amb poders legislatius i de control real de l’executiu, i un Govern realment democràtic de la Unió.

El proper any hi ha eleccions al Parlament Europeu, i pot ser la demostració del fracàs d’Europa. La possibilitat d’una baixa participació com a reacció davant unes institucions que la ciutadania veu allunyades de la seva realitat pot ser una de les realitats. L’altre encara més negativa és la presència en l’Europarlament d’una important presència de forces antieuropees i/o antidemocràtiques contraries a la idea d’una Europa Plena Unida i democràtica.

Davant d’aquesta cruïlla cal un replantejament de totes les forces d’esquerra, de la moderada i de la alternativa. La solució a aquesta crisi només es pot aconseguir a escala europea, cap país podrà sortir sol de la crisi i de la dictadura dels mercats. Cal revertir el camí actual de la Unió, el de l’austericidi i las retallades. Cal donar un altre paper al Banc Central Europeu, com a instrument per  a desenvolupar un impuls a polítiques de creixement econòmic. Cal un impuls per a cohesionar l’Europa política i monetària, impulsar les polítiques comuns, però especialment cal un impuls imprescindible i prioritari a la creació d’una Europa política i socialment unida, democràtica i solidaria que permeti  a la ciutadania reconciliar-se amb l’ideal europeu.

I per aconseguir-ho cal aglutinar en programes alternatius i creïbles les forces de progrés. Tant per un costat l’esquerra moderada, com per altra banda un front unit de les forces alternatives i critiques de l’esquerra, superant espais com els dels Verds Europeus o el de la Esquerra Unitària Europea, tant en l’àmbit del nostre estat, com dels països del Sud d’Europa i del conjunt dels països de la Unió.

Està en joc el nostre futur, més important que la situació de cada estat, o de cada comunitat autònoma. Els problemes es creen i es resolen cada vegada més en àmbits supranacionals. Qui no ho vegi o només vulgui convertir les eleccions al Parlament Europeu en un problema domèstic farà un mal favor a la ciutadania d’arreu. 



UE demá?
Tsipras (SYRIZA)-Herrera (ICV-EUIA)



Incògnites a Catalunya, error a Espanya

Mas-Rajoy dues cares d'una moneda

nuevatribuna.es | 17 Mayo 2013

Un fet és cert: la sentència del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut de Catalunya, aprovat tant pel Parlament  de Catalunya com pel Congrés dels Diputats, i ratificat pel poble català en referèndum, va significar el trencament de l’acord polític pel que fa a la vinculació de Catalunya amb Espanya. La sentència va oposar-se a la decisió democràtica del poble de Catalunya i acordada amb les Corts de l’Estat.

Cal afegir que la proposta de nou Estatut, impulsada pel Govern Tripartit, era un intent positiu per afavorir una millor integració de Catalunya en les estructures de l’Estat. Aquesta proposta va trobar-se amb l’oposició aferrissada del PP, responsable del recurs davant del Constitucional, i la reticència, quan no oposició, de sectors amplis del PSOE que podríem significar en la figura del jacobí, populista i caducat Alfonso Guerra.

Es evident que aquesta situació va comportar una fort sentiment de desafecció en la societat  catalana que reclama un millor encaix dins de les estructures de l’Estat, així com un sistema de finançament més equitatiu, sense impugnar la solidaritat, amb l’aportació que la comunitat fa al conjunt de l’estat. Va ser un cop a la voluntat  d’avançar cap a un model més federalista de l’Estat.

Saura-Maragall-Carod: El Tripartit de l'Estatut

Posteriorment aquest fracàs va afavorir la victòria electoral de CiU. El primer Govern d’Artur Mas va comportar el primer precedent d’un govern que va aplicar unes polítiques de retallades socials en base a una suposada política d’austeritat, però que només es feia recaure sobre la majoria de la ciutadania, però preservant  la situació dels  sectors més privilegiats.

L’arribada de la crisi va incrementar la crispació social, i la indignació i malestar del conjunt de la ciutadania catalana. Aquesta indignació s’ha tractat de canalitzar  des de sectors del nacionalisme i de l’independentisme, a partir de la frustració derivada del fracàs del procés de l’Estatut, cap a un enfrontament amb l’Estat, a qui es responsabilitza de tota la situació de crisi derivada del denominat “espoli" que sofreix Catalunya. Es evident que el “boom” independentista no s’hauria donat sense la crisi.

La nova posició sobiranista adoptada per CiU abans i  especialment desprès de la seva derrota a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i la necessitat del suport de ERC, ha comportat el plantejar com a objectiu fonamental de Catalunya la consulta al poble de Catalunya mitjançant un referèndum on pugui optar pel Dret a Decidir. Cal dir que per a l’independentisme aquest referèndum és sinònim de consultar sobre la independència. Altres opcions polítiques que com ICV-EUiA o fins i tot el PSC defensen el Dret a Decidir com una forma per solucionar l’actual atzucac en que es troba la relació de Catalunya amb Espanya i que comporta  la necessitat d’un nou acord polític de relació, que en gran mesura es vincularia amb la necessitat del procés de Reforma Constitucional que Espanya precisa.

El tema del futur de Catalunya presenta nombroses INCOGNITES. Els mitjans més nacionalistes- independentistes, incloent-hi els mitjans públics dependents del Govern de la Generalitat  presenten una futura independència com una forma de resoldre tots els problemes del país. I això malgrat ningú ha plantejat seriosament si realment és possible la separació, i en tot cas els costos que aquesta comportaria, i que sens dubte serien negatius per ambdues parts. Ni tant sols està clar que comportaria una suposada separació, per exemple: És continuaria dins la Unió Europea o no? En cas de resposta negativa, significaria això la sortida de l’euro?

Es a dir ningú pot avui en dia plantejar seriosament i de forma fefaent com seria i que comportaria la independència de Catalunya. Cal dir que darrerament des de sectors de la pròpia CiU es comença a plantejar un cert replegament de posicions i ja es parla clarament de que el ressò internacional  a la suposada independència no és tan positiu com es volia pensar.

Es evident que una altra possible sortida, i potser la més positiva, seria una negociació seriosa amb l’Estat per establir un encaix acceptable de Catalunya. Però en aquesta opció també ens trobem amb una incògnita derivada de les posicions polítiques negatives a Espanya, especialment per part del PP i en una mesura no menyspreable per part del PSOE. Aquest és l’ERROR a Espanya, la negativa a negociar l’encaix de Catalunya és sens dubte el factor que més afavoreix la causa independentista.

La societat catalana, per molt que pugui desagradar a dirigents de ERC i CiU, no és majoritàriament  independentista i s’inclinaria més per opcions federalistes que poden ser acceptades per ICV-EUiA, PSC i amplis sectors de la pròpia CiU, a més d’entitats empresarials i sindicals. Però aquí ens tornem a enfrontar amb la posició fins ara poc transigent de la part espanyola.

Cal dir que aquesta baralla entre nacionalismes dretans s’efectua al marge dels interessos reals de la ciutadania tant espanyola com catalana. I el principal problema és que les esquerres, des de les socio-liberals fins les més esquerranes, no han aconseguit fer hegemònica la prioritat dels problemes econòmics i socials, derivats de la crisi, per damunt dels territorials.

Per que cal que siguem cada vegada mes clars. El principal problema de Catalunya i d’Espanya avui és que la sobirania econòmica està fora de les mans d’uns i d’altres. Avui la sobirania econòmica de Espanya i de Catalunya, sigui independent o no, està en mans de Brussel·les, o millor dit de Berlín. I per tant la prioritat avui és lluitar per defensar un canvi de les polítiques econòmiques de la Unió Europea per tal de garantir desenvolupament econòmic, defensa de polítiques socials i  de l’estat de benestar.

L’objectiu i interès principal de la gent avui no està en suposats futurs independents sinó si serà una societat socialment cohesionada amb prioritat de polítiques socials.  La independència avui és contradictòria amb un món on cal una major integració política supranacional per fer front als mercats. Està en canviar les actuals polítiques econòmiques que ens ofeguen a tots i per això cal tenir com objectiu principal Europa i la necessitat de canviar la situació actual cap a una  Unió més unida políticament i social, i amb una democratització de les seves institucions. Això comportaria que els estats haguessin de cedir sobirania cap a una nova Unió Europea governada amb Institucions més democràtiques i representatives. Tota la resta podríem dir que són “volades de coloms”.

"Inno dei Lavoratori"

Qui violenta a qui?

 

Slogan de la PAH

nuevatribuna.es | 14 Abril 2013 -

En els darrers temps estem sentint tot un seguit de declaracions que semblen escandalitzar-se per la suposada violència dels “escraches”, que podríem traduir per actuacions d’escarni, dutes a terme per membres de la PAH ( Plataforma d’Afectats per les Hipoteques) davant diputats del PP oposats a convalidar la ILP amb el suport de més de 1 milió i mig de signatures fou presentada al Parlament.

Les crítiques als “escarnis” han estat virulentes per part del PP i d’altres com la UPyD, però també les hem vist en boca de dirigents del PSOE i fins i tot de l’ex-President Felipe González, amb l’excusa del mal psicològic que podria fer als nens dels afectats.

De vegades hi ha afirmacions que provoquen vergonya pel seu fariseisme. Es comparable, el mal que fa al fill d’un diputat la violència d’una protesta pacifica, amb la violència que pateixen els infants de les famílies desnonades?.

Les famílies desdonades per les entitats financeres han sofert sens dubte un acte de violència important en el moment del desnonament, amb la intervenció de funcionaris públics i fins i tot d’agents policials. I com ara s’ha demostrat era una actuació il·legal com ha determinat la justícia europea al haver-se vulnerat el dret a la tutela judicial efectiva per part d’una legislació injusta i obsoleta.

Com s’atreveixen a parlar de la violència pels actes pacífics d’escarniment? Que no tenen aquests polítics sentit de les proporcions?

Toxo,Colau i Mendez: roda de premsa sobre la



Possiblement el que passa és que les retallades socials han d’anar acompanyades de un increment de la repressió policial als qui s’oposen a unes polítiques injustes i antisocials.

Posem un altre exemple, és violència les manifestacions de les persones afectades i estafades per les entitats financeres amb el tema de les Participacions Preferents o Deute Subordinat col·locats a persones sense cultura financera? Es violència que protestin davant les oficines dels qui els han estafat? Es violència aquesta pressió dels afectats o l’ocupació de les oficines?

Mentre ningú ha objectat la creació d’un producte com les Preferents que en si mateix és una estafa al no tenir data de caducitat, o en el seu cas com va fer NovaCaixaGalicia posar la de l’any 2999. No s’ha violentat la vida dels centenars de milers de ciutadans estafats? No hi ha responsables de l’estafa i del patiment dels afectats? També els enviaran la policia a reprimir-los?

La dreta reaccionària sempre ha sigut propensa a imposar actuacions antisocials i a mantenir els seus privilegis mitjançant la repressió contra el legítims drets de manifestació o de vaga de les classes oprimides. Així ha estat al llarg de la història i lamentablement s’ha mantingut i darrerament incrementat  en l’actual moment de crisi econòmica i social que està produint que s’incrementin els moviments de protesta davant d’unes polítiques que afecten negativament  una majoria de la ciutadania, mentre beneficien  una minoria privilegiada.

Un cas recurrent i tradicional vilipendiat per la dreta reaccionaria i per la patronal ha estat el Dret de Vaga i l’actuació dels piquets informatius.

No deixa de ser paradoxal la repercussió i el rebombori mediàtic negatiu per la suposada violència que efectuen els piquets i que atempten, diuen, al dret a fer o no fer vaga. Això es diu sense cap vergonya i sense tenir en compte les actuacions generalitzades dels empresaris que coaccionen, amb mesures que comporten una violència real contra el Dret Constitucional a la Vaga. Teòricament està prohibit actuar contra el Dret de Vaga, la contrapartida legal és que el treballador que fa vaga perd el salari del dia de vaga. Però els empresaris van més enllà i pressionen els treballadors, especialment els que estan en situació més dèbil com són els no fixes, amb amenaces que van des de la pèrdua de la feina, no renovació de contracte en el seu cas, fins a repercussions sobre el futur laboral, promocions, futur professional, etc.

Aquesta situació s’ha  incrementat desprès de la darrera Reforma Laboral del PP que facilita i abarateix l’acomiadament sense causa per part dels empresaris. Un exemple clar va ser la declaració pública del president de Mercadona, Sr. Roig, que va amenaçar amb acomiadar a qualsevol empleat que secundés la darrera Vaga General. Ara les amenaces ja no es fan en privat sinó públicament i cap responsable públic fa cap actuació davant qui actua i violenta un Dret Fonamental com és el de la Vaga.

Al contrari la música de la dreta va dirigida a fomentar la restricció cada cop major dels drets bàsics com són els d’expressió, manifestació o vaga.

Tot això és complementari i indicador de la involució antidemocràtica que s’està produint a l’Estat espanyol juntament amb les crisis econòmica, social i institucional. La lectura actual de la Constitució és radicalment restrictiva i unidireccional. S’ha vulnerat, com deia el desaparegut Santiago Carrillo, el propi esperit constitucional, que pretenia garantir una llei fonamental on poguessin estar còmodes les diverses lectures del text constitucional.

La Reforma “exprés” de la Constitució que van fer el PSOE de ZP i el PP de Rajoy, va significar un veritable cop d’estat parlamentari al situar per sobre de tot una lectura econòmica reaccionària que dóna prioritat a la reducció del dèficit per damunt de qualsevol altre consideració. Aquest canvi en el camp constitucional de l’economia comporta una influencia pel que fa a la lectura política del conjunt constitucional en el moment actual, justificant les retallades, les polítiques austericides i si fos precís la repressió dels moviments antagònics que s’oposen a les mesures d’aquesta política.

La situació actual i la criminalització que des del poder polític es fa contra tot aquell que s’oposa a les seves polítiques, siguin partits minoritaris, sindicats i/o moviments socials, són indicis preocupants de retallada de les llibertats que poden dur fins i tot  a  plantejaments de sortides poc democràtiques. Especialment davant la realitat de la davallada i cada cop menys credibilitat de l’actual bipartidisme caduc.

Desplegament policial

                                       Krahe i Sabina: "la Hoguera" 

Toxo vol unes CCOO amb “parets de vidre”



Toxo: roda de premsa 5 d'abril de 2013

 nuevatribuna.es | 07 Abril 2013

El primer mandat de Ignacio Fernández Toxo al front de CCOO va tenir uns objectius prou clars. Retornar al sindicat el seu paper d’instrument al servei de part, és a dir dels treballadors, fugint d’una funció de “salvador del conjunt de la societat” a la que optava la direcció de Fidalgo. Altrament ha aconseguit la unificació interna del sindicat com feia molts anys que no es produïa. Ha fomentat la unitat sindical i més enllà l’obertura cap a nous moviments socials. Ha dirigit el sindicat en la defensa no sols dels interessos laborals sinó del conjunt dels interessos socials afectats per la política de retallades dutes a terme tant pel Govern de ZP com especialment el de la dreta del PP amb Rajoy al capdavant. Altrament des de la Presidència de la CES ha impulsat la mobilització del sindicalisme europeu front les polítiques austericides de la UE sota la direcció de Merkel.

L’objectiu del segon mandat al front de CCOO té uns nous objectius igualment importants. Efectuar una defensa més efectiva dels interessos dels treballadors la qual cosa comporta millorar el treball sindical, fer-lo més eficient, i alhora consolidar la unitat dels moviments socials sabent que el sindicalisme confederal ha de ser un pal de paller que estructuri la mobilització social. Això comporta tenir una organització més eficient i basada en un principi d’austeritat real en el sentit d’evitar qualsevol malbaratament de recursos humans o financers en el treball del sindicat. Es a dir posar al dia un sindicat plenament combatiu que elimini els possibles “greixos” organitzatius.

Altrament en un moment en el que es qüestionen totes les estructures institucionals, Toxo i CCOO tenen clar que cal donar un pas fonamental en la transparència de  l’organització tant interna com externament per tal d’evitar qualsevol atac o qüestionament pel que fa a la seva actuació. Es tracta de que el sindicat sigui per a la societat una organització amb parets de vidre, plenament transparent, tant en la seva actuació com en la seva pròpia estructuració, de forma que el faci immune a insídies o falses acusacions interessades.

Toxo ho ha deixat clar en la seva roda de premsa del 5 d’abril, on ha abordat de forma clara el paper del sindicat en el tema dels ERO’S d’Andalusia.  Fugint de tot victimisme, ha donat explicacions  de quines són les funcions sindicals en els casos dels ERO’s. Que són les empreses i no els sindicats els que els inicien; que el principal objectiu sindical és evitar els acomiadaments o en tot cas aconseguir les millors condicions pels treballadors afectats; que la gestió dels ERO’s precisa en molts casos de la intervenció de personal especialitzat, advocats, actuaris, economistes, que han de ser remunerats i CCOO no vol que es faci a costa dels treballadors afectats.

Toxo ha manifestat que pensa dur a terme una extensa investigació interna per tal de deixar ben clar que cap estructura de l’organització ha actuat de forma irregular. Alhora es posa a disposició de la investigació judicial per aconseguir una total claredat sobre el tema. També pensa fer pública tota la informació relativa als ERO’s on ha participat CCOO. El secretari general de CCOO està convençut, amb la informació existent fins ara de que no hi ha culpabilitat de cap tipus per part d’estructures ni militants del sindicat. Però malgrat això es vol tornar a investigar fins que no hi hagi cap mena de dubtes, i que en cas d’haver-hi s’actuaria en conseqüència amb els afectats. Fernández Toxo ha deixat clar que ell no posa la mà al foc per ningú mai.

Altrament el secretari de CCOO ha volgut però deixar clares algunes coses. El sindicat finança el treball que realitza i en el cas dels ERO’s, s’ha de fer amb el  personal especialitzat que utilitza. Toxo denuncia la doble forma de mesurar el paper dels assessor sindicals, mentre ningú qüestiona el paper dels gran “bufets” professionals que assessoren a les empreses amb nòmines substancioses. També critica el fet de que hi hagi instruccions judicials que facin insinuacions genèriques sense substanciar-les en fets concrets, que dóna peu a interpretacions o acusacions mediàtiques que causen un greu perjudici per a la imatge i davant de les quals s’està en una situació de total indefensió.

Aquesta situació, en un moment de forta crisi econòmica, social i institucional, pot donar lloc a que hi hagi qui estigui interessat en posar en qüestió organitzacions com són els sindicats confederals que són les estructures més organitzades enfront de determinades polítiques que es porten a terme per part dels poders polítics i econòmics del país. Avui en dia el paper dels sindicats els fa un objectiu a batre per part  del poder, pel fet de ser l’única organització social estructurada. El sindicats no són únicament la base de la resposta dels treballadors davant de les agressions laborals, sinó que també han articulat la resposta social global, i han estat elements bàsics per posar en peu respostes polítiques concretes.

Presentació ILP pel dret a l'habitatge amb suport sindical

Un cas concret el tenim per exemple en la ILP contra els desnonaments, signada per un milió i mig de ciutadans. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, va comptar des del primer moment en la Comissió Promotora de la ILP amb els sindicats de classe que van recollir una gran part d’aquestes signatures.

Es aquest paper de base fonamental d’organització de la resposta social que ha posat els sindicats en el punt de mira del Govern del PP, que ha iniciat tot un seguit d’actuacions per retallar el paper constitucional d’aquests. Des de la Reforma Laboral on s’ataca un paper fonamental del sindicalisme com és la negociació col·lectiva, fins la retallada de subvencions institucionals, de drets sindicals en la funció pública, fins  campanyes sistemàtiques des de mitjans propers al Govern i al PP on es tracta de denigrar i fins i tot criminalitzar el paper del sindicalisme de classe. Ara ja només faltaria que des d’algun àmbit judicial s’intenti instar una “Causa General” contra el sindicalisme, com en algunes actuacions de la  jutge Mercedes Alaya sembla intuir-se.

Cal esperar que el Govern no vulgui inspirar-se en la política de Margaret Tatcher que va llançar una ofensiva que va deixar pràcticament fora de joc les poderoses “Trade Unions” britàniques, amb el consegüent afebliment de les posicions socials de l’ esquerra al Regne Unit. Més val que evitin temptacions d’aquest tipus ja que per sort la regulació constitucional en el nostre país és diferent. I que alhora fer-ho en el crític moment polític i social actual podria comportar greus i imprevisibles conseqüències.

Malgrat tot, és d’envejar que Ignacio Fernández Toxo hagi situat la transparència en la primera organització social del país, CCOO, com un objectiu estratègic. Es un bon model que d’altres estructures polítiques i institucional caldria que imitessin.

   

Constitució formal de CCOO

ICV una opció clara per a la renovació de l’esquerra

Joan Herrera i Dolors Camats: Co-Presidència a ICV



nuevatribuna.es | 01 Abril 2013

 

Els propers 19, 20 i 21 d’abril es celebra l’Assemblea d’ICV (Iniciativa per Catalunya- Verds), per tal de dur a terme l’actualització del seu programa polític i la renovació de les seves estructures de direcció.

ICV és una rara avis en el panorama polític. El partit és la continuació del PSUC, el partit dels comunistes de Catalunya, el partit hegemònic en el temps de la resistència contra el franquisme. El PSUC sempre va ser un partit singular que va aconseguir aglutinar dins d’ell i al seu voltant el conjunt del catalanisme popular. Posteriorment, als anys 80, el partit va implosionar en la confrontació de les seves diferents corrents i pràcticament va quedar com una força marginal dins de l’espectre polític català. De la mà de Rafel Ribó, i especialment sota la direcció de Joan Saura el partit va fer a poc a poc però sense dubtes un llarg camí cap a la seva renovació i conversió en una força nova de caràcter ecosocialista. Es a dir a una força que sense renunciar al seu passat fa un pas endavant per adaptar-se a la nova realitat del país, mantenint la seva característica de partit d’esquerra però incorporant valors com el del radicalisme democràtic i l’ecologisme. Cal dir però que ICV no és un partit únicament ecologista sinó clarament ecosocialista, és a dir que es defineix dins l’espai de l’esquerra radical.

Una de les característiques del nou partit ha estat sempre la seva manca de sectarisme i la seva flexibilitat, això permet que dins seu convisquin sense problemes gent amb característiques diverses dins del projecte comú, sigui en l’àmbit nacional on hi ha federalistes o independentistes, o dins de la visió política més ecològica o més esquerrana. Tanmateix el seu caràcter poc dogmàtic li ha permès mantenir aliances amb forces molt diferents i molt llunyanes de la forma de fer d’ICV com es el cas de IU o EUiA, alhora que potenciava arreu de l’Estat forces de les seves característiques com són les que formen part d’Espacio Plural (ICV de les Illes o del País Valencià, Espazo Ecosocialista, Primavera andaluza, o el CHA). Aquestes forces han anat efectuant aliances diverses en les seves comunitats autònomes, Compromís al País Valencià, PSM-ICV a les Illes o AGE a Galícia.

Dues són les característiques més pròpies d’ICV, per una banda la seva lluita per la construcció d’alternatives d’esquerres, especialment en l’àmbit de Catalunya com alternativa a la dreta de CiU i el PP. En aquest sentit va ser un impulsor decidit del Govern tripartit i el seu més clar defensor, inclòs quan els altres partits van renegar de la experiència, malgrat alguns ara la tornen a reivindicar. L’altre és la seva oposició clara, contundent i sense mitges tintes a les polítiques de dretes i de les dretes, tant a Catalunya com a l’Estat. Sigui als govern de  ZP, de Mas o de Rajoy , i la seva crida a la resta de suposats partits d’esquerra catalans per tal que adoptin posicions clares front a les polítiques de retallades socials que s’estan fent.

Altrament ICV ha sabut estar sempre al costat i molt vinculat als moviments socials. Tant amb els més tradicionals com són els sindicats, els quals han comptat sempre amb el seu suport, com obrint-se als nous moviments socials, només cal veure el paper de portaveu de les reivindicacions de la PAH que ICV ha tingut al Congrés dels Diputats.

ICV aposta clarament per la renovació de l’esquerra en els àmbits català, espanyol i europeu. I per això cal evitar protagonismes i especialment sectarismes. I ICV ho està demostrant en la seva pràctica. Ha mantingut les seves aliances amb EuiA i IU malgrat les dificultats que han comportat actituds regressives o sectàries d’aquestes organitzacions, per que dóna especial importància a tot el que signifiqui unitat i tot això alhora que manté la seva relació especial amb els grups de l’Espacio Plural o amb EQUO.

En l’àmbit europeu ICV està dins del grup dels Verds, però això no impedeix discrepar d’actituds dels Verds alemanys o mantenir de relacions amb grups que tenen altres característiques com Die Linke a Alemanya, Socialismo Ecologia i Liberta a Itàlia o Syriza a Grècia. ICV és un ferm partidari de l’ideari europeu però d’una altra Europa més unida en lo social i polític i amb unes institucions comunitàries més democràtiques. Es per això es fa una critica radical a l’actuació actual de la Unió, de la Comissió Europea i de les polítiques de falsa austeritat imposades per l’Alemanya de Merkel que posen en perill la pròpia idea d’Europa.

Logo PSUC

En l’àmbit nacional de Catalunya, ICV ha estat, en la més clara tradició del catalanisme popular del PSUC, partidària del Dret a Decidir del poble català. Especialment desprès de que la sentència del Tribunal Constitucional signifiqués un trencament del pacte polític entre Catalunya i Espanya.  Es evident que per a ICV l’ideal seria establir unes noves relacions amb el conjunt del pobles d’Espanya a partir de l’equitat i la solidaritat, però per aconseguir-ho calen interlocutors amb voluntat per l’altre part. Altrament per ICV el Dret a Decidir no finalitza en la qüestió territorial sinó amb quin tipus de societat es vol, posició que l’enfronta directament amb la dreta catalana i espanyola.

Tanmateix ICV es troba en un  moment especialment favorable, amb una plena unitat interna i amb una situació on la resta de forces suposadament d’esquerres, PSC o ERC estan en crisi o han abandonat les posicions d’esquerres. Es per això que és normal que ICV es plantegi un salt endavant en la seva consolidació com a referent de tots aquells que desitgen una esquerra de lluita i govern.

Finalment cal destacar que ICV ha fet de la renovació una de les seves senyes d’identitat. I la renovació ha estat impulsada pels propis dirigents d’ICV, en aquest sentit cal reconèixer el paper de Joan Saura que desprès de fer sortir del pou polític una organització en perill de desaparició, i de consolidar mínimament el seu espai polític  ha tingut la grandesa de fer un pas enrera i deixar l’organització en mans de noves generacions com les representades per Joan Herrera, Dolors Camats o Laia Ortiz. Però ICV també ha fet opcions clarament renovadores com quan va optar per Joan Coscubiela, una personalitat procedent del camp sindical com a cap de llista per al Congrés dels Diputats malgrat no ocupar cap càrrec a l’organigrama del partit, tot reforçant la línia roja del partit al mateix nivell que la verda, la violeta o la nacional.

Dins del panorama polític no només de Catalunya i del conjunt de l’Estat, ICV es presenta com un exemple d’organització renovadora, nova, radical i transformadora que caldria estendre. I cal veure com el seu creixement  polític no té oscil·lacions sinó que és un constant i continuat creixement en presencia i en representació.

Cal desitjar un bon futur a ICV i allò que vol representar en la regeneració d’una esquerra alternativa cada vegada més necessària.



Joan Saura i Joan Herrera

                                       Labordeta: " Canto a la Libertad"

Rajoy, Merkel, falsaris!! El que cal és crear ocupació.

Rajoy a la cua de l'atur (?)

nuevatribuna.es |  20 Marzo 2013

Tots hem comprovat on ens porta la política suïcida de l’austericidi del Govern, que segueix el “diktat” de la falsa austeritat dictada per Merkel i els seus epígons de la Comissió Europea. El resultat és una economia i una societat enfonsats en una profunda recessió que pot finalitzar en una depressió sense sortida. Tota la política de retallades duta a terme, amb l’únic objectiu de salvar els bancs, ha comportat pèrdua d’ocupació, increment de la precarietat, reducció de més d’un 10% del salari real, retallada dels serveis públics i del reduït estat del benestar, menys consum, menys producció, menys ingressos fiscals, etc. Tot això sense que es vegi cap horitzó d’esperança d’una possible recuperació, ni a mig ni a llarg termini, la qual cosa comporta un cruel sacrifici sense esperança de futur pel conjunt de la societat.

La política del PP, abans ja anticipada per ZP, concretada en la Reforma Constitucional que consagra el caràcter prioritari de la lluita contra el dèficit per sobre de tot, ens està portant a un suïcidi social. Es evident que a llarg termini s’ha de tractar de tenir un dèficit equilibrat, però fer-ho de cop, sense cap més consideració, comporta anar al precipici social.

Avui en dia cal, en el conjunt de la UE i especialment en els països del sud, abans que res impulsar polítiques d’expansió que permetin la creació d’ocupació que és la base de qualsevol recuperació econòmica i social. Hem vist com fins ara totes les polítiques han anat en la direcció incorrecta: des de la Reforma Laboral que només ha comportat més atur, precarització i pèrdua de drets socials; les retallades de despesa en serveis públics que han anat en el mateix sentit, més atur, precarització i pèrdua de drets socials; fins arribar finalment a la Reforma de les pensions, que torna a comportar més pèrdues de drets i pitjors condicions i expectatives pels futurs i pels actuals pensionistes.

Cap de les mesures presses pel Govern, a través de la seva pràctica poc democràtica del Decret-Llei, ha comportat cap millora ni per a l’economia, ni per a la societat. I l’únic objectiu aconseguit, el de la suposada reforma del sistema financer, no ha comportat cap millora pel que fa al fet de fer fluir el crèdit cap a l’economia productiva.

Rajoy i el PP, com la pròpia senyora Merkel i els dirigents europeus, van en una direcció fallida i que no té sortida. Potser de moment alguns, com Alemanya surten beneficiats però a mig termini estan posant les bases que condueixen a la insignificança econòmica i social d’Europa i el desprestigi i fins i tot la ruptura de l’ideal de l’Europa Unida.

Potser caldria que els nostres dirigents, i el conjunt dels dirigents europeus, giressin la vista cap a Estats Units, on la política d’Obama ha anat dirigida a potenciar el creixement i la creació d’ocupació com a objectiu fonamental, i pel que sembla amb millors resultats que a la UE, tot i topar amb la resistència dels republicans.

La prioritat ha de ser per sobre de tot, TORNAR A CREAR OCUPACIÓ, aquesta és la clau per sortir de la crisi econòmica i social. Creant ocupació i de qualitat es millora el conjunt del salari de la societat, i això permet estimular el consum, i per tant la producció i  la recapta fiscal,  i per tant tenim més ingressos de l’Estat per fer front al dèficit. Es evident que calen més mesures, com una austeritat real que comporti lluitar contra  el malbaratament de recursos, la potenciació del serveis públics, educació, sanitat, serveis socials, pensions, i eficiència de les administracions, una reforma equitativa de la fiscalitat que no gravi només les rendes del treball sinó les del capital; un impuls radical a la lluita contra el frau fiscal, en especial de les rendes altes i els beneficis de les grans empreses, alhora que s’han d’establir mesures per fer emergir  el pou de l’economia submergida que pot abastar més del 25% del conjunt de la nostra economia.

Però per sobre de tot cal posar l’objectiu en crear ocupació, per rebaixar aquesta xifra del 26% de gent sense treball, i sense possibilitats de portar una vida normal. I per aconseguir-ho amb perspectives de futur cal reivindicar el treball estable i de qualitat que és l’únic que, juntament amb la formació i la despesa en R+D+i, ens pot garantir dur a terme una economia competitiva que no depengui dels sectors retardataris basats en baixos salaris i treball precari com ha estat fins ara.

Cal observar que l’ocupació és la solució, L’UNICA SOLUCIÓ pel conjunt dels problemes, per que altres mesures com les portades fins ara no són alternatives i van en la direcció equivocada. Posem l’exemple de les pensions i les mesures adoptades, una vegada més sense diàleg, pel Govern Rajoy. Retardar l’edat de jubilació, endurir les condicions per accedir a tot tipus de jubilació només són pegats que no solucionen el problema sinó que l’amaguen. Cal recordar que el sistema públic de pensions, de solidaritat intergeneracional i de repartiment, ha estat fins ara la més sòlida garantia del nostre sistema de pensions. Molt més que altres sistemes fracassats com els sistemes privats que estan a l’atzar del mercat borsari. Es evident que en el sistema de pensions es poden estudiar alternatives per millorar-lo, sigui sobre els anys de cotització, sobre el sistema de càlcul, etc., i fins ara s’han fet canvis amb consens que l’han millorat. Però la reforma actual del PP no comporta cap canvi per millorar, trenca el consens i no soluciona els problemes del sistema. Bàsicament per que Rajoy i el PP obvien la principal dada per fer sostenible el sistema, la necessitat de que hi hagi el nombre suficient d’ocupats que garanteixi la sostenibilitat  i això és difícil d’aconseguir tenint un 26% de persones en situació d’atur.

En aquest tema, com en altres problemes de la nostra economia, la rel està sempre en el mateix lloc, CAL CREAR OCUPACIÓ, i amb les actuals polítiques europees i espanyoles això no és possible. El sindicalisme europeu, mitjançant la CES, ja  ha aixecat la veu d’alarma davant d’una situació insostenible que pot acabar amb el propi projecte europeu. Cal un nou Pla Marshall, tal com es va fer amb l’Alemanya de la postguerra, per ajudar a sortir de l’actual situació al conjunt de la UE i en especial als països del sud d’Europa. Tota la resta són mesures inútils quan no contraproduents per sortir de l’actual atzucac.  

Logo de la CES-Confederació Europea de Sindicats

                                        Theodorakis- Farantouri: "Z"