Nuevatribuna | 27 de Noviembre de 2017
Parafrasejant Marx podríem dir que “la religió, el futbol i el nacionalisme són l’opi del poble”. Tots ells apel·len a instints i emocions irracionals en oposició a la raó de les necessitats objectives. Això és aplicable per a entendre la situació actual de Catalunya,
 |
| La guerra de les banderes |
Parafrasejant Marx podríem dir que “la religió, el futbol i el nacionalisme són l’opi del poble”. Tots ells apel·len a instints i emocions irracionals en oposició a la raó de les necessitats objectives. Això és aplicable per a entendre la situació actual de Catalunya,
Ens trobem davant un escenari d’eleccions al Parlament de Catalunya
resultat d’un període de greus turbulències. Unes eleccions convocades pel
Govern de l’Estat, desprès dels greus fets passats des del mes de setembre a
Catalunya: sessions del 6/7 de setembre al Parlament on es vulnera la legalitat
de l’Estatut per la majoria independentista; mobilitzacions davant els registres
fets a les conselleries i empresonament dels presidents de l’ANC i Omnium;
manifestació multitudinària de rebuig; referèndum
il·legal del 1-O lligat a una intervenció descontrolada de les forces de
seguretat; "aturada de país" del dia 3-O i successives manifestacions
multitudinàries de partidaris i contraris a la independència; una falsa
declaració d’independència ; apercebiment del Govern de l’Estat al Govern de la
Generalitat on s’amenaça d’aplicar l’art. 155 de la Constitució. Desprès i de
forma continuada, una “suposada" declaració de la República pel Parlament;
aprovació del 155 pel Senat, aplicació del 155 per part del Govern del PP amb
cessament del Govern de la Generalitat i dissolució del Parlament amb
convocatòria d’eleccions al Parlament pel 21-D.
Posteriorment fugida del cessat President de la Generalitat a Brussel·les,
citació del Govern per part de l’Audiència Nacional i de la Mesa del Parlament
per part del Tribunal Suprem. Els membres del Govern que es presenten a l’AN són
empresonats, mentre que amb posterioritat els membres de la Mesa desprès de
declarar que realment no s’havia proclamat res i de renunciar a la unilateralitat
són posats en llibertat sota fiança i amb condicions.
Com hem arribat a aquesta situació? Qui és o qui són els responsables dels
costos econòmics i polítics de tot això? Qui és o són els responsables de la
greu fractura de la ciutadania de Catalunya i de la ruptura emocional entre
catalans i espanyols?
No hi ha dubte que hi han uns responsables i són els que han dividit la societat catalana en blocs antagònics,
mentre una bona part de la ciutadania no sortim de la incredulitat. Els
responsables són els que des de posicions de nacionalisme radical, català i
també espanyol han utilitzat política i electoralment l’enfrontament en
benefici propi.
 |
| Nacionalisme espanyol |
Tot això malgrat el cost de desafecció que va comportar a Catalunya veure
retallat el seu “Estatut” que havia estat aprovat en referèndum per la ciutadania desprès de la seva aprovació
al Parlament i al Congrés dels Diputats.
El nacionalisme espanyolista i l’enfrontament amb Catalunya li ha permès al
PP aparèixer com el defensor de la unitat d’Espanya, i alhora deixar en segon
pla tot el relacionat amb la seva corrupció i les seves polítiques antisocials.
Cal dir que en tot aquest temps l’aplicació del 155 no ha estat el pitjor
que ha fet el PP i el seu Govern. El pitjor que ha fet Rajoy ha estat la seva
inacció envers el problema que s’estava creant a Catalunya i la manca de la més
mínima proposta per a solucionar un problema polític de gran intensitat, no es
pot dubtar que aquest sol fet invalida a Mariano Rajoy com a governant.
Per ajudar a la confrontació interna de Catalunya apareix C’s que fa de la
problemàtica lingüística un element de divisió a partir d’una mentida reiterada
de forma constant que pretén dir que a Catalunya es discrimina el castellà i
atacant la política d’immersió lingüística que sens dubte ha estat un element
de cohesió de la societat catalana al permetre el coneixement dels dos idiomes i evitar la divisió de la societat per raó de la llengua, i aquesta va ser una conquesta no dels nacionalistes sino de la esquerra del PSUC i el PSC.
Posteriorment C’s salta a la política nacional on es caracteritza per anar fins
i tot més enllà que el PP en la defensa del nacionalisme espanyolista i la seva
confrontació especialment amb el nacionalisme català.
Mentre a Catalunya el catalanisme tranversal que havia estat sempre
dominant va sent poc a poc substituït per un nacionalisme català cada vegada
més radicalitzat. En un primer moment i aprofitant la retroalimentació de l’enfrontament
entre nacionalismes és usat per la CiU d’Artur Más per aconseguir una avantatge
electoral i poder accedir al poder. Cal dir que al principi aquest enfrontament
va ser volgut per ambdues parts que obtenien redits electorals un en l’àmbit de
l’Estat i l’altre a Catalunya i que no impedien les seves coincidències pel que
fa a les polítiques econòmiques i socials. El PP dóna suport als pressupostos
de CiU a Catalunya, i mentre CiU vota les lleis econòmiques i laborals del PP a
Madrid, des de la Reforma Laboral fins a les del sostre de despesa base de les
retallades socials.
 |
| Nacionalisme independentista català |
Posteriorment CiU per tal de sostraure’s a les mobilitzacions contra la
seva política de retallades es suma al moviment independentista i fa una
entesa amb el nacionalisme radical independentista,tant d’ERC com de la CUP, i s'inicia un camí cap a una suposada
independència, en allò que tots coneixem com “el procés” i “el full de ruta”. I
a partir d’aquest moment i mitjançant la política de victimització i d’un
missatge basat en la il·lusió d’una independència que serà la solució a tots
els problemes, que segons el nacionalisme català estan causats per un enemic
extern que es diu “estat espanyol”, tot aprofitant el rebuig social a un govern
clarament impopular per les seves polítiques socials i territorials com el de
Rajoy. Es així com es llancen a un camí cap una “independència irreal” que ha
aconseguit un alt nivell de mobilització social, especialment de classes
mitjanes, jubilats i estudiants. I que malgrat s’ha demostrat que ha estat un
“engany col·lectiu”, continua com una “certesa” possible en la mentalitat d’una part important d’una ciutadania
“abduïda” pels somnis independentistas.
La realitat és molt crua. S’ha confirmat el desig d’Aznar de que abans es
trencaria Catalunya que Espanya. La realitat social catalana s’ha modificat de
forma substancial i el que abans era una comunitat cohesionada avui és una
societat dividida pels discursos identitaris d’uns i d’altres que tracten de
dividir la societat entre catalans d’origen i d’adopció. I alhora es dona una
fugida d’empreses que ja comença a fer-se
evident en un important retrocés de l’economia catalana que pot comportar greus
repercussions socials que afegir a les retallades que s’han continuat donat en
temps del “procés”. I la vida política continua dominada per l’enfrontament
entre els blocs del nacionalisme radical català i el nacionalisme
recentralitzador espanyol, per una part el que queda de CDC amb ERC i la CUP i
per l’altre el PP i C’S.
I mentre el conflicte social continua amagat sota els discursos
nacionalistes i la dificultat per fer-se sentir dels qui podrien defensar una altra via basada en la defensa, la
protecció i millora de l’autogovern, d’una societat tranversal, com es definia
el “catalanisme popular”, el posar els problemes reals de la gent en primer
lloc. En definitiva cal un esforç diferenciador de les opcions de l’esquerra,
que parteixen de l’anàlisi de la situació real del país i volen solucions
racionals i progressistes a partir d’un canvi constitucional i un millor encaix
de Catalunya. Però aquestes esquerres estan dividides i assetjades pels dos
blocs frontistes d’independentistes i centralistes.
 |
| Els fronts identitaris |
En l’actualitat no hi ha solució al problema sense la participació de les
forces transversals que representen el PSC i Catalunya en Comú. I una solució possible
per Catalunya hauria de passar per la participació d’aquests partits en la solució
per a diluir la divisió i els fronts creats. En aquest moment ambdós partits
tenen una gran responsabilitat en derivar l’actual situació basada en
l’enfrontament entre nacionalismes a una altra on la problemàtica real de la
ciutadania sigui afrontada des de posicions polítiques de progrés. I també tenen una gran responsabilitat la d’aconseguir la imprescindible
col·laboració entre ells ( en el cas d’Espanya entre PSOE i Podemos), per aconseguir
el canvi a Catalunya i a l’Estat per part dels que volen representar la raó de
posar com a prioritat la realitat social i economica de la ciutadania enfront
de les irracionalitats i els precipicis de les propostes dels nacionalismes
d’una i altra part.
 |
| Iceta i Domenech la tranversalitat necessària |
