2018 HA DE SER UN ANY D’OFENSIVA SINDICAL

Cal una forta ofensiva per recuperar drets

Nuevatribuna | 21 de Enero de 2018


L’any 2018, des del punt de vista sindical, comença amb dues noticies contradictòries. Una positiva la de l’acord dels sindicats, la patronal i el govern sobre el SMI que malgrat els condicionaments establerts pel govern pot comportar arribar a la fi de la legislatura amb un SMI de 1.000 euros. L’altre noticia, la negativa, és que les pensions han perdut poder adquisitiu amb un increment magre molt per sota de la inflación.

Aquestes dues notícies podrien emmarcar els objectius de l’acció sindical pel 2018. Aquest any quan s’albira una certa superació de la crisi ha de ser un any de forta ofensiva sindical per a recuperar els drets socials, laborals i sindicals i per a millorar la situació de la classe treballadora molt deteriorada pels anys de la crisi.

Tots sabem que les situacions de crisi són negatives i perjudicials pel moviment sindical i pels interessos de la classe treballadora. Per la mateixa raó els moments de recuperació econòmica són els més  proclius per a fer avançar les demandes de la classe treballadora i del conjunt de les classes populars.

Hem dit que l’increment del SMI és una noticia positiva. I ho és en ella mateixa i per que ajuda a marcar una tendència. Ha arribat el moment de lluitar per aconseguir recuperar i millorar el nivell dels salaris castigats durant la crisi. Aquest any els salaris s’han de situar clarament per sobre de la inflació. En aquest sentit és positiva i raonable la proposta d’un increment mínim del 3%, amb clàusula de revisió salarial, que es negociï també d’acord amb la situació de les empreses i aconseguir més increment pels salaris més baixos.

Els increment salarials juntament amb la creació de llocs de treball fixos i de millor qualitat són una base imprescindible per a fer front a les necessitats dels treballadors i de la societat. Uns millors llocs de treball, més segurs i millor retribuïts permetran sens dubte aconseguir un creixement econòmic més racional i equilibrat, alhora que millorarà el consum, la recapta fiscal i reduir la desigualtat creixent dels darrers anys. Però la creació de més ocupació de qualitat i millors salaris també és la principal garantia per aconseguir una millor creixement dels ingressos per a les pensions que no s’ha  d’oblidar que és el salari diferit dels treballadors.

I parlant de pensions cal reivindicar la urgència de que el Pacte de Toledo revisi i millori els capítols d’ingressos per a fer front en el futur a les pensions. En aquest sentit no cal anar a nous plantejaments ni a canvis en la regulació de les pensions. El que cal és garantir que el creixement econòmic es concreti creant més llocs de treball i amb millors salaris. I establir altrament millores en els ingressos com poden ser  la pujada de l’actual límit de cotització pels salaris més alts alhora que el cost de les pensions de viudetat i orfandat es financin en els pressupostos de l’estat però mantenint-les en el marc de la Seguretat Social. I és necessari revisar la darrera reforma unilateral de pensions del PP tot retornant a la revisió automàtica de les pensions segons l’increment de preus que garanteixi el poder adquisitiu de les pensions i l’eliminació dels índexs correctors com "el factor de sostenibilitat" pel càlcul de les futures pensions.

Aquestes reivindicacions comporten canviar els aspectes més lesius de les reformes laborals i de pensions efectuades pel PP. Cal restituir els drets a la plena negociació col·lectiva donant preeminència als convenis de sector, limitar la contractació precària, tant la temporal com la parcial als casos estrictament necessaris, i implementar nous drets laborals i sindicals com el de la participació en la gestió de les empreses, seguint models com l’alemany.



Sordo: el sindicalisme com alternativa

Enguany és el moment de la necessària i imprescindible ofensiva sindical que permeti recuperar la vigència del paper del sindicalisme confederal.

En uns moments en que no hi ha una majoria clara de govern, i quan l’oposició d’esquerres sembla desorientada i desunida, el moviment sindical confederal ha de ser la base per a l’articulació d’un ampli moviment sindical, social i polític que permeti plantejar objectius clars i concrets per a la millora de les classes populars i per a reduir la gran desigualtat social que s’ha creat aprofitant la crisi econòmica. Un ampli moviment plural i unitari que en el futur pugui fet albirar una alternativa progressista que disputi a la dreta la seva hegemonía.

Per que la lluita contra la desigualtat social és una lluita que només pot ser encapçalada per la classe treballadora. Si abans ens hem referit a la necessitat de millorar els salaris reals dels treballadors i el seu salari diferit ( les pensions), en el tema de la desigualtat cal reivindicar el salari social de les classes treballadores molt vinculat a la tasca redistributiva de la riquesa, la qual ha de venir determinada per un sistema fiscal equitatiu.

Cal una reforma fiscal progressiva on les rendes del treball deixin de ser les més castigades mentre les rendes del capital i especialment les rendes de les grans empreses financeres, industrials, de serveis, i les grans fortunes surten sempre privilegiades.

Combatre la desigualtat significa millorar els serveis socials públics que tant han patit amb la crisi, sanitat, educació, serveis socials, però també transports i infraestructures. Un major esforç pressupostari en aquests àmbits permetria no només la millora de les condicions socials de la ciutadania sinó alhora la potenciació d’un gran nínxol o filó de creació de llocs de treball.

Aquest és el gran repte i la gran aposta del sindicalisme confederal. El 2018 ha de ser el començament de la recuperació no macroeconòmica de grans xifres, sinó de la vida real de les classes treballadores i de la ciutadania i ha de fer evident que hi ha un futur d’esperança.

Per últim fer una referència a l’àmbit de Catalunya. El sindicalisme i les seves reivindicacions poden ajudar a suturar en part la ruptura social existent, unificant  la classe treballadora entorn un interessos i un objectius de millora de les seves condicions de vida que comporta situar-se de nou en el món real fora de la virtualitat que envolta  la societat catalana.

Millorar la situación real de la gent treballadora

REPTES URGENTS DELS “COMUNS”

Tancament de campanya

Publicat a @revistatreball
Nuevatribuna | 12 de Enero de 2018


L’anàlisi del resultat dels comuns els ha de portar a una profunda reflexió sobre la seva política i a fer canvis imprescindibles per a poder afrontar amb possibilitats d’èxit les eleccions municipals del proper any ja que es pot posar en perill no només l’alcaldia de Barcelona, prou important, sinó tot el bagatge municipalista aconseguit durant molts anys en la tradició del PSUC i de ICV.


Els resultats han estat dolents sense pal·liatius i són fruit d’una política poc encertada i amb fortes mancances que caldria esmenar. De moment s’ha vist poca reflexió i s’ha continuat amb actuacions semblants a les que han portat a la derrota electoral.


Abans de les eleccions la ruptura de l’acord de govern a Barcelona, la pancarta sobre els presos a l’Ajuntament, i la rebuda per part de l’Ada Colau als alcaldes independentistes ja van qüestionar davant dels electors la suposada equidistància. Ara desprès de les eleccions el llaç groc a l’Ajuntament de Barcelona o el twitter solidari del Xavier Domenech amb dos regidors de la CUP a qui els mossos van anar a buscar per no presentar-se davant un jutge han tornat a fer-nos veure que res s’ha après de les eleccions per part d’alguns dels dirigents del “comuns”. 



Lluis Tejedor exemple d'alcalde metropolità

1.- Cal definir-se en la qüestió nacional.


Si es vol posar en primer lloc la qüestió social i dirigir-se a les classes treballadores en un context d’enfrontaments entre dretes nacionalistes cal valorar que la majoria de la classe treballadora, dels barris populars de Barcelona i de les ciutats del cinturó metropolità i de Tarragona i el seu cinturó, en la seva majoria han viscut com una agressió el moviment independentista que sembla que els vulgui excloure de la futura Catalunya, quan ells pels seus orígens ancestrals volen continuar sentint-se units a Espanya. Hi ha quelcom que caldria que els dirigents dels “comuns” haguessin après de la tradició del vell PSUC i és que la defensa de la classe treballadora catalana es fa en profunda vinculació amb la classe treballadora de la resta d’Espanya. Per això el PSUC malgrat ser ferm defensor dels drets nacionals de Catalunya sempre va defensar el manteniment de la unitat de Catalunya amb l’Estat.


Es pot ser equidistant entre blocs que defensen nacionalismes oposats, però cal tenir ben definida una proposta política pròpia i els “comuns” només l’han albirat al final de la campanya i quan ja no havia res a fer degut a les actuacions anteriors.


Cal claredat i els “comuns”  han de definir  d’una forma clara si defensen la unitat amb l’estat sota la forma d’un federalisme que reconegui el fet plurinacional de l’estat. Tot defensant la necessitat d’un encaix de la realitat catalana que sigui objecte d’un referèndum entre la ciutadania.


C,s és clarament una dreta nacionalista espanyola però en la campanya ha utilitzat un lema que ho matisava, sempre han parlat de que són catalans, espanyols i europeus, i aquí han aconseguit vincular-se amb el sentiment de molta gent treballadora de les zones obreres, que abans havien sigut patrimoni de socialistes i comunistes.

Cal evitar actuacions equívoques

2.- Cal definir la política sobre quins aliats són preferents.


La ruptura de l’Ajuntament de Barcelona no va ser la millor entrada per a desprès demanar un govern d’esquerres com a proposta electoral. I la manca de concreció on de vegades apareixia la CUP encara ho feia més incoherent i difícil de creure.


Cal que d’una vegada es tingui clar que l’aliat estratègic dels “comuns” i fins i tot de Podemos són els socialistes. Sense acord amb els socialistes ni es podrà fer fora Rajoy, ni es podrà fer un pol d’esquerres que faci fora el nacionalisme neolepenista que representen tant JxC com C,s i el PP.

3.-Cal tenir una estratègia definida.


Cal reivindicar-nos de nou com una formació d’esquerres al servei de les classes populars i de la classe treballadora en particular. I que aquest sigui el principal paradigma de la formació.


Ha estat fruit del sectarisme haver-se desvinculat voluntàriament de qualsevol relació amb el paper de CSQP en l’anterior legislatura. Quan el nucli d’aquest grup parlamentari ha estat la única veu nítidament d’esquerres d’oposició al Govern des  d’una perspectiva de catalanisme popular i d’oposició democràtica radical a les aventures irresponsables de l’unilateralisme independentista. Està molt bé dir que ni DUI ni 155 però no hi ha dubte, si no es vol ser fariseu, que si es produïa una DUI  la resposta de l’Estat seria el 155. Però com en tants altres temes l’ambigüitat era més confortable i permetia sobre el paper quedar molt bé, malgrat signifiqués una mancança de valor polític.


Cl una estratègia clara i definida que superi els tacticismes actuals. Com hem vist la “nova política” ha perdut el seu encant, ara cal lluitar per a ser la organització política fiable i coherent que de moment no som. I cal tornar a reafirmar les arrels d’esquerres, ecologistes i feministes, per que avui per avui hem deixat de ser referents no sols de les classes treballadores sinó fins i tot del moviment sindical, en gran part degut a les posicions tàctiques volubles



L'intel·lectual col·lectiu es la organització

4.- Cal una estructura organitzativa plenament democrática.


L’espai del “comuns” té una sèrie de problemes organitzatius que caldria solucionar el més ràpidament possible. El nou espai està mancat de funcionament democràtic. Les “capelletes” estan substituint una organització democràtica i representativa. Manca democràcia desprès de dos anys de funcionament. Cal un cens de membres reals amb drets i deures. Cal mecanismes reals de participació dels membres de la organització en les primàries per decidir les llistes de tots els àmbits i sense llistes “planxa”.


Cal constituir d’una vegada les organitzacions en el territori formades per la militància existent. No hi ha temps a perdre especialment a la vista de les municipals.


Cal potenciar el debat polític dins l’organització especialment a través de les organitzacions territorials o de barri. El debat és insubstituïble per a unificar orgànica i políticament una organització política i això no es resol amb consultes quan algú vol o desitja. Les consultes com els referèndums són per a cassos molt concrets. El debat enlloc de dividir permet les esmenes i els consensos.


Com es pot veure Molta feina per a fer i poc temps. Endavant!!!

Estratégia i organització = Partit