ELECCIONS 28/05 DEMAGÒGIA I OCURRÈNCIES

 

Feijóo i Sánchez en campanya 

nuevatribuna/20 DE MAYO DE 2023,

El pròxim 28 de maig se celebren eleccions municipals en tot l'Estat i autonòmiques en bona part del territori. Del seu resultat es tractarà d'extreure conclusions, malgrat la clau diferencial d'aquestes eleccions, sobre la situació electoral dels partits de cara a les eleccions generals de desembre.

Pot ser que això sigui, lamentablement, que per part dels partits majoritaris PSOE i PP s'estiguin plantejant més com una prèvia de les generals que com el que són un examen ciutadà a les polítiques municipals i autonòmiques concretes.

Sembla que el PP de Feijóo s'hagi llançat a una campanya desaforada on l'únic objectiu sigui atacar constantment desqualificant-lo a nivell personal  Pedro Sánchez. I ja que és difícil combatre la seva acció de govern ho fan per les seves aliances parlamentàries. Així se l'acusa d'agredir a les dones per la Llei del “Només el sí és si” que ha permès “treure violadors de la presó”, o per la seva rendició als independentistes pels canvis referent a la sedició i la malversació que qualifiquen de cessió als seus socis independentistes catalans.

Però últimament l'última ofensiva demagògica del PP arran de la presència de ex-etarres en les llistes de EHBildu, ha estat fer responsable al PSOE d'aliar-se amb terroristes. El PP sap que fa demagògia, que ETA fa més d'una dècada que no actua i que la banda es va dissoldre, però com sempre utilitza aquest recurs demagògic i fals per a carregar contra els pactes parlamentaris del Govern.

El PP oblida que va ser un Govern del PSOE el que va acabar amb la banda terrorista durant el govern de Zapatero i Rubalcaba. El PP s'oblida que Aznar intentà negociar amb el que va anomenar Moviment Basc d'Alliberament. El PP s'oblida de les seves mentides sobre els atemptats de Madrid l'11 de Març del 2004 intentant, per motius electorals, carregar la responsabilitat a ETA quan sabien perfectament que era un atemptat del terrorisme islàmic. El PP tindria molt a callar en lloc de tornar sempre a un passat per sort desaparegut per a atacar ara de nou a Sánchez pels seus acords legislatius amb partits legals i legítims. Sembla com si Feijóo hagués caigut definitivament en mans d'Isabel Díaz Ayuso i del seu assessor àulic en una croada antiprogressista i reaccionària.

Per la seva part sembla que el PSOE i Pedro Sánchez, en lloc de capitalitzar a nivell territorial la seva obra de govern i de denunciar actuacions autonòmiques negatives com les del PP a Doñana, o les aliances del Partit Popular amb l'extrema dreta a Castella-Lleó, s'hagi plantejat la campanya com a una sort de loteria d'anuncis de propostes polítiques que en menys d'una setmana va portant al Consell de Ministres sense el més mínim debat ni consens amb els seus socis. I algunes d'elles són plenament contradictòries amb alguna de les seves polítiques bàsiques com la Llei d'Habitatge que potencia la creació d'habitatges de lloguer assequible com a objectiu. Enfront d'això llança una proposta d'avals per a la compra d'habitatges  per als joves, que pot tenir conseqüències negatives, llevant fons públics que poden comportar beneficis i alces de preus per part dels constructors. Aquesta loteria d'anuncis “cada míting un” des de reducció del preu del cinema per a jubilats, o Inter-rail per a joves, sembla una política clientelista i poc seriosa per a un President del Govern.

I mentre cap dels dos grans partits parla dels problemes municipals i autonòmics, com el finançament autonòmic o la sanitat i l'educació, o les residències d'ancians vistes amb l'experiència de la pandèmia. Es dediquen més a relats polítics que a anàlisis de les realitats concretes autonòmiques o municipals.

Davant d’això la campanya més centrada en el concret està sent la d'algú que no es presenta teòricament a aquestes eleccions. Parlem de Yolanda Díaz la qual malgrat que SUMAR no es presenta fa campanya per totes les organitzacions a l'esquerra del PSOE, des d'IU a Podemos passant pels “Comuns”, Compromís o MásMadrid. I especialment en llocs on és més important el triomf del conjunt de les esquerres o en llocs on hi ha candidatures més unitàries. En tot aquests actes Díaz parla de la necessitat d'aconseguir bons resultats en les municipals i autonòmiques, cas de Barcelona, València, Sevilla o el cas de la Comunitat Valenciana o Extremadura per a mantenir governs progressistes i com a pas previ a un futur prometedor per a continuar amb una majoria de progrés en el futur Govern de l'Estat. I tot això ho fa parlant de conquestes concretes realitzades i d'objectius futurs a aconseguir.

És evident que d'aquestes eleccions es voldran extreure conclusions per a les futures generals. Si Feijóo no aconsegueix alguna victòria important com la Comunitat Valenciana o Sevilla, o si l'esquerra aconseguís per exemple l'alcaldia de Madrid, el seu futur estaria compromès, especialment per la competència interna de Díaz Ayuso. Per la seva part a Pedro Sánchez l’interessa  mantenir els actuals feus autonòmics i municipals per a afrontar amb garanties les generals i també li convé que els partits a la seva esquerra surtin amb bones sensacions per a aconseguir convertir-se en una única marca electoral en les generals.

Per a garantir una majoria futura de progrés cal evitar especialment l’abstencionisme del sector de la població més desafavorit, i alhora recalcar com les mesures del Govern de coalició han permès millorar en gran manera, malgrat la pandèmia i la crisi energètica, la situació de milions de persones del nostre país, especialment  gent treballadora, joves, dones i persones jubilades. Aquesta crisi no s’ha carregat sobre les esquenes de les classes populars, al contrari de quan governava el PP amb el suport de les dretes perifèriques. I alhora cal valorar la gestió de futur per a les ciutats que han tingut molts alcaldes progressistes com són els exemples d’Ada Colau a Barcelona o Joan Ribó a València.

Y FINALMENTE, ACUERDO SALARIAL

 

nuevatribuna/ 6 de mayo 2022 ( complement article del blog de 3 de maig)

El lema de las manifestaciones sindicales de este último Primero de Mayo ha estado centrado en la necesidad de una mejora de los salarios, combatir los incrementos de precios y repartir los beneficios.

No hay duda de que en los últimos años el trabajo más discreto y fructífero de los sindicatos se ha dado fundamentalmente en las mesas de negociación tripartitas y en los acuerdos con el gobierno y en ocasiones con la patronal. Así, entre otras materias se han acordado sucesivos incrementos del salario mínimo que ha crecido por encima del 45%, se ha acordado una reforma laboral que entre otras cosas ha permitido recuperar el poder negociador de los sindicatos a través del papel del convenio colectivo y se ha reducido la precariedad. Se ha producido una reforma global de las pensiones con un incremento del conjunto de las pensiones de acuerdo con la inflación así como mejoras en las pensiones más bajas, especialmente en las no contributivas y se han incrementado los ingresos del sistema para hacerlo más sostenible, amén de legislar en otros sectores como ha sido la Ley Riders.

Es decir, los sindicatos actuando de forma unitaria han logrado mejorar las condiciones de vida de millones de españoles, desde los jubilados hasta  los trabajadores con salarios más bajos o los que padecían la precariedad.

Todo ello ha comportado una mejora de todas las estadísticas laborales de nuestro país y sin que esto supusiera una pérdida de competitividad ni de beneficio de las empresas las cuales han obtenido beneficios récord: Según el Banco de España "los beneficios empresariales crecieron un 91% en el 2022, con notables diferencias entre empresas medianas y grandes, del 26,8% frente al 92,2%, respectivamente”.

Sin embargo quedaba hay un aspecto que representaba un grave déficit, el relativo a los incrementos salariales. La patronal se ha negado lago tiempo y de forma reiterada a negociar un “acuerdo de rentas” ni tan siquiera un “Acuerdo de Negociación Colectiva” que estableciera las pautas para conseguir articular la negociación de los convenios.

La CEOE ha estado haciendo oídos sordos a todos los intentos de negociación y no ha querido sentarse a negociar. Y ello pese a que cada día los medios de comunicación apuntaran las buenas perspectivas económicas de las empresas y los buenos resultados empresariales. Todo ello mientras la inflación castigaba cada vez más al poder adquisitivo de los salarios.

Es cierto que la movilización sindical había conseguido buenos acuerdos en algunos sectores puntuales donde hay importante fuerza sindical y en los que se han producido movilizaciones importantes, pero la realidad es que no se habían dado acuerdos generales ni compensado el incremento del coste de vida.

Desde la parte sindical se han hecho propuestas moderadas de incremento salarial para el trienio  2023 - 2024, siempre que fueran acompañadas con cláusulas de salvaguarda en forma de revisión salarial no sólo sobre la evolución del IPC sino incluso planteando la posibilidad de tener en cuenta la marcha económica de las empresas. Es decir una novedosa propuesta sindical para no tratar a todos por igual sino teniendo en cuenta la evolución de la empresa.

La patronal que siempre se llenaba la boca planteando la necesidad de que los salarios se adaptasen a la marcha de las empresas, que no se podía aplicar un incremento del IPC igual para todas las empresas porque sus márgenes empresariales y/o sus beneficios son diferentes, cuando se les planteó una propuesta para que se tuvieran en cuenta estas diferencias a partir de un instrumento público hicieron oídos sordos a la propuesta.

De lo que no ha habido duda es de la avaricia empresarial en general. Se demuestra en la desvergüenza de las grandes empresas que no dejan de presentar beneficios que crecen en porcentajes escandalosos, y en el hecho de que las medianas y pequeñas empresas que tienen márgenes más ajustados, sean las que más  rechazaran estos indicadores.

La patronal no juega limpio. En los momentos de “pandemia” el Gobierno a través de los ERTES hizo un esfuerzo para salvar a las empresas y los empleos. Ahora cuando el conflicto en Ucrania tiene efectos inflacionistas, las empresas cargan la subida de los costes de todo tipo (desde los energéticos a los de las materias primas, etc.) a los precios de venta elevando sus ganancias a la vez que retardaban la subida de los salarios.

Hasta el Banco de España, poco proclive a los intereses de los asalariados, ha manifestado que los márgenes empresariales aumentaron “en el tramo final del año pasado, de tal modo que se situó ligeramente por encima de los niveles registrados antes del comienzo de la pandemia… Hasta ahora, los salarios reales han disminuido sustancialmente, mientras que los márgenes de beneficio de las empresas se han ampliado en muchos sectores”.

Los datos oficiales contradicen los lamentos permanentes de los empresarios  que se quejan del incremento de costes pero se callan sobre su repercusión en los precios de sus productos.

Incluso la presidenta del BCE ha tenido que plantear el tema a nivel europeo al decir: “Los márgenes de beneficio de las empresas siguen creciendo, en parte porque algunas aprovechan los desequilibrios entre la oferta y la demanda para poner a prueba a los consumidores con grandes aumentos de precios, por encima del aumento de sus costes”.

Los sindicatos que han sabido aprovechar con eficiencia el marco del dialogo social planteado por el Gobierno Progresista, lo que les ha granjeado incrementos notables en su afiliación, se disponían ya a priorizar la batalla por un incremento justo de los salarios frente a la patronal. Para lograr una distribución justa de los beneficios que han estado secuestrados por las empresas y que evitaban compensar el incremento de los precios fruto en gran medida de los amplios márgenes empresariales.

Es por todo ello que los sindicatos mayoritarios CCOO y UGT dejaron claro en las manifestaciones del 1º de Mayo que comenzaba una nueva etapa “o negociación o conflicto”, a través de huelgas en los sectores de negociación y manifestaciones para encauzar el conflicto social creado por la cerrazón de los empresarios.

Por último cabría señalar que la ceguera empresarial sobre los incrementos salariales no sólo era negativa socialmente sino económicamente. Igual que la subida de las pensiones, el incremento del SMI, o la creación de empleo estable no hay duda que significa un impulso positivo para el crecimiento económico al estimular el consumo de la ciudadanía.

Finalmente el viernes se ha conocido el acuerdo salarial entre la patronal y los sindicatos. ¡Ya era hora!

PUJAR ELS SALARIS NOVA PRIORITAT SINDICAL

 

El lema de les manifestacions sindicals d'aquest últim Primer de Maig ha estat centrat en la necessitat d'una millora dels salaris, combatre els increments de preus i repartir els beneficis.

No hi ha dubte que en els últims anys el treball més discret i fructífer dels sindicats s'ha donat fonamentalment en les taules de negociació tripartides i en els acords amb el govern i de vegades amb la patronal. Així, entre altres matèries s'han acordat successius increments del salari mínim que ha crescut per sobre del 45%, s'ha acordat una reforma laboral que entre altres coses ha permès recuperar el poder negociador dels sindicats a través del paper del conveni col·lectiu i s'ha reduït la precarietat. S'ha produït una reforma global de les pensions amb un increment del conjunt de les pensions d'acord amb la inflació així com millores en les pensions més baixes, especialment en les no contributives i incrementat els ingressos del sistema per a fer-lo més sostenible, a més de legislar en altres sectors com ha estat la “llei Riders”.

És a dir, els sindicats actuant de manera unitària han aconseguit millorar les condicions de vida de milions ciutadans, des dels jubilats fins els treballadors amb salaris més baixos o els que patien la precarietat.

Tot això ha comportat una millora de totes les estadístiques laborals del nostre país i sense que això suposés una pèrdua de competitivitat ni de beneficis de les empreses les quals han obtingut uns guanys de:  “Segons el Banc d'Espanya els beneficis empresarials van créixer un 91% en el 2022, amb notables diferències entre empreses mitjanes i grans, del 26,8% enfront del 92,2%, respectivament”

No obstant això hi ha un aspecte en el qual es presenta un greu dèficit, és el relatiu als increments  salarials. Fins el moment present la Patronal s'ha negat de manera reiterada a negociar un “acord de rendes” ni tan sols  un “Acord de Negociació Col·lectiva” que establís les pautes per a aconseguir articular la negociació dels convenis.

La CEOE s’ha tancat  a tots els intents de negociació i no ha volgut asseure's a negociar. I això malgrat que cada dia els mitjans de comunicació apuntessin les bones perspectives econòmiques de les empreses i els bons resultats empresarials. Tot això mentre la inflació castigava cada vegada més el poder adquisitiu dels salaris.

És cert que la mobilització sindical ha aconseguit bons acords en alguns sectors puntuals on hi ha important força sindical i en els quals s'han produït mobilitzacions importants, però la realitat és que no s'han produït acords generals ni s'ha compensat l'increment del cost de vida.

Des de la part sindical s'han fet propostes moderades d'increment salarial pel trienni de 2022 a 2024, sempre que fossin acompanyades amb clàusules de salvaguarda en forma de revisió salarial no només sobre l'evolució de l'IPC sinó també tenint en compte la marxa econòmica de les empreses. És a dir una nova proposta sindical per a no tractar a tots per igual sinó tenint en compte l'evolució de l'empresa.

No obstant això malgrat un cert interès inicial, davant l'anunci governamental sobre l'elaboració d'un indicador a través de les dades fiscals que les pròpies empreses subministren a la Seguretat Social o Hisenda, la patronal ha fet un pas enrere de nou i ha manifestat la seva negativa a qualsevol indicador públic sobre beneficis o excedents empresarials o fins i tot d'un observatori de marges empresarials.

La patronal que sempre s'omple la boca plantejant la necessitat de que els salaris s'adaptin a la marxa de les empreses, que no es pot aplicar un increment de l'IPC igual per a totes les empreses perquè els seus marges empresarials i/o els seus beneficis són diferents, quan es planteja una proposta perquè es tinguin en compte aquestes diferències a partir d'un instrument públic tanquen la porta a la negociació.

Del que no hi ha dubte és de l'avarícia empresarial en general. Es demostra en el desvergonyiment de les grans empreses que no  deixen de presentar beneficis que creixen en percentatges escandalosos, i  en el fet que les mitjanes i petites empreses que tenen marges més ajustats siguin les que més rebutgen aquests indicadors.

Algú, la patronal, no juga net. En els moments de “pandèmia” el govern a través dels ERTOS va fer un esforç per a salvar  les empreses i la ocupació. Ara quan el conflicte de la guerra a Ucraïna té efectes inflacionistes, les empreses carreguen la pujada dels costos de tota mena (des dels energètics als de les matèries primeres, etc.) als preus de venda elevant els seus guanys alhora que s'oposen a la pujada dels salaris.

Fins i tot el Banc d'Espanya poc procliu als interessos dels assalariats ha manifestat que els marges empresarials van augmentar “en el tram final de l'any passat, de tal manera que es va situar lleugerament per sobre dels nivells registrats abans del començament de la pandèmia… Fins ara, els salaris reals han disminuït substancialment, mentre que els marges de benefici de les empreses s'han ampliat en molts sectors”.

Les dades oficials contradiuen els laments permanents dels empresaris que es queixen de l'increment de costos però callen sobre la seva repercussió en els preus dels seus productes.

Inclús la Presidenta del BCE ha hagut de plantejar el tema a nivell europeu en dir “Els marges de benefici de les empreses continuen creixent, en part perquè algunes aprofiten els desequilibris entre l'oferta i la demanda per a posar a prova els consumidors amb grans augments de preus, per sobre de l'augment dels seus costos”.

Els sindicats que han sabut aprofitar amb eficiència el marc del diàleg social plantejat pel Govern Progressista, la qual cosa els ha guanyat increments notables en la seva afiliació, es disposen ara a prioritzar la batalla per un increment just dels salaris enfront de la patronal. Per a aconseguir una distribució justa dels beneficis que han estat segrestats per les empreses i per a compensar l'increment dels preus fruit en gran manera dels amplis marges empresarials.

És per tot això que els sindicats majoritaris CCOO i UGT han deixat clar en les manifestacions del 1 de Maig que comença una nova etapa “o hi ha negociació o hi haurà conflicte”, a través de vagues en els sectors de negociació i manifestacions per a canalitzar el conflicte social creat per l'entossudiment dels empresaris.

Finalment només assenyalar que la ceguera empresarial sobre els increments salarial no sols és negativa socialment sinó també econòmicament. Igual que la pujada de les pensions, l’increment del SMI, o la creació d’ocupació estable no hi ha dubte que comportarien un impuls positiu pel creixement econòmica en estimular el consum de la ciutadania.