LA CRISI DE LA “NOVA POLITICA”

Errejón i Iglesias

Nuevatribuna | 26 de Enero de 2019


Sembla que el “globus” de la “nova política” es desinfla i dona símptomes d’ esgotament. El que ha estat un moviment que va sorgir de forma imprevista i que va  tenir gran presència mediàtica, la qual cosa va provocar una gran pujada electoral imprevista, sembla haver entrat en una fase de difícil maduració.

Aquest moviment va arrasar amb la majoria de sectors de l’esquerra alternativa existent que es va plegar a la seva onada de creixement i canvi. Els antics partits d’esquerres alternatives, amb la excepció de Compromís, es van plegar o van ser engolits pel nou moviment polític.

Hem vist com ICV era absorbida pels “comuns” i com una IU burocratitzada es “podemitzava” a costa de “purgues” i expulsions. Aquestes organitzacions que tenien un suport electoral minoritari però consolidat i resistent no es van resistir als nous subjectes polítics.

Aquests nous “subjectes polítics” es diguin “comuns”, “marees” o Podemos han tingut un creixement inesperat que els  va dotar d’una certa supèrbia política, i un plantejament polític que parlava molt de la gent en oposició a la “casta”, però sense adonar-se del seu adanisme i elitisme de “joves suficientment preparats”. Podemos i els altres subjectes “confluents” mai s’han plantejat ser organitzacions polítiques estructurades. Al contrari es tracta de nuclis dirigents cupulars i envoltats a únicament de “inscrits” als que es consulten les decisions cupulars. Mai s’han plantejat convertir-se en organitzacions estructurades i dotades de militants. Ni s’han plantejat polítiques sortides del debat de propostes que es discuteixen a les bases, que és on s’efectua la confluència de les idees, la síntesi de pensament, les transaccions i esmenes. El seu plantejament és el d’una elit que fa una o dues propostes que es sotmeten a referèndum de les bases d’inscrits, i on s’aprova sense modificacions ni discussions la més votada. I el dirigent que perd passa a un segon o tercer pla polític o desapareix directament. Així, a base de contínua depuració la elit es queda reduïda cada cop més a un nucli compacte al voltant del líder. Ha passat amb Iglesias o passa amb Colau. I ells fan i desfan segons creguin convenient i quan convé es fa un referèndum i quan no els hi convé no. I així es conforma el “subjecte” polític amb plena supeditació al lideratge.

Això no té res a veure amb la tradició de l’esquerra política, on l’organització, la militància, i el debat són prioritaris, de vegades de forma excessiva i sobre matisos. De la mateixa manera per a la esquerra alternativa tradicional, no ens referim al que avui queda del que va ser un PCE o una IU ara desvirtuades, era important l’estructuració organitzada de la societat, i en aquest sentit tenien molta importància les organitzacions sindicals, ja que la contradicció del treball estava en el centre de la proposta política.

La nova política passa de estructures polítiques o socials, ells estan amb la gent en abstracte. No sols no creuen en l’organització sinó que són més partidaris de l’espontaneisme i del activisme que confronten amb l’acció organitzada i la militància que pejorativament qualifiquen de burocràcia.

Iglesias i els treballadors, nomès fotos?

Per ells no hi ha un anàlisi de les contradiccions socials, de quina és la principal i quines les secundaries, per a ells l’important són els moviments siguin de les dones, dels pensionistes o dels taxistes. Ells sempre estan al costat enlloc d’estar dins dels moviments. I això sí quan hi ha una lluita que té impacte social, sigui el cas de la gent treballadora de Coca-Cola o d’Alcoa, ells sempre estan allà i es fan la foto. Ara bé, són sempre reticents a tenir relacions estretes amb les organitzacions sindicals que hi ha al darrera.

El cas d’Errejón és un cas emblemàtic que resumeix de forma clara el funcionament de la “nova política” en aquest cas de Podemos. Un  dels fundadors i del cercle dirigent fins que surten diferències amb la línia política a plantejar. Es confronten les propostes una en front  l’altra sense debat ni síntesi i es posen a votació dels inscrits. Iglesias guanya, Errejón perd, la qual cosa comporta el seu pas a un segon i discret pla. Desprès el líder li proposa encapçalar la comunitat de Madrid. Candidat únic és escollit en primàries. Però Iglesias li vol decidir la llista que l’ha d’acompanyar, és a dir el vol envoltar de “pretorians” de confiança. Errejón fa una finta i acorda amb Carmena incorporar-se a un projecte instrumental com “Más Madrid”. Es evident que Errejón pot haver actuat amb nocturnitat però és que si ho intenta a plena llum no se’n hauria sortit. En definitiva es convidat a marxar de l’organització com a un heretge per anar sota una altra sigla. Tot això és contradictori amb l’actuació del mateix Podemos a les eleccions andaluses on es va presentar sota la marca “Adelante Andalucia” sense cap referència a Podemos. O al fet de deixar a Ada Colau les mans lliures per que faci la llista que vulgui sense primàries de Podem Barcelona.

Aquest fenomen del lideratge personalista és aplicable a Ada Colau en el “Comuns”, ella ho determina tot i la mínima organització que hi ha està a la seva disposició. I així des del pur tacticisme ha portat amb tot el personalisme el “comuns” fent l’ullet als “unilateralistes”, fent i desfent coalicions de govern municipal. Fent disbarats com és fer unes primàries a “Catalunya en Comú” per a escollir candidat a les Europees per desprès fer una elecció digital per a un candidat només de Barcelona. I ara preparant la seva llista per a Barcelona de forma digital i despreocupant-se de la resta de poblacions.

 

Ada Colau lideressa dels "comuns"

El seguidisme envers la “nova política” d’IU, o la subordinació en el cas d’ICV,  tenen conseqüències. Així hem vist com la aliança de Podemos i IU va perdre un milió de vots a les Eleccions Generals respecte al que varen treure per separat. Com això s’ha repetit a les Eleccions a Andalusia on han perdut tres-cent mil vots. O a les eleccions al Parlament de Catalunya on han perdut cinc escons, quedant-se amb vuit,  respecte als 13 que va tenir ICV-EUiA la darrera vegada que es van presentar en solitari. I malgrat això ningú ha estat capaç de analitzar ni de fer autocrítica sinó que recorren a la vella tàctica de continuar sense reflexionar.

Per que malgrat els acords entre cúpules partidàries, molts militants d’IU o ICV i sobretot molts votants tradicionals d’aquests partits no es reconeixen en aquestes aliances ni en el seu discurs. Els partits de l’esquerra alternativa tradicional tenien una virtut per als seus votants eren previsibles en la seva actuació, la gent sabia que votava i com es gestionaria el seu vot. Amb la nova política tot es possible per que la tàctica prioritza sobre la estratègia.

Les eleccions de Maig seran  sens dubte un examen de la salut de la “nova política” en un moment molt difícil per a mantenir les posicions de l’esquerra a nivell general. Es possible que siguin un abans i un desprès i que portin a la necessitat de plantejar-se canvis radicals pel que fa a la gent de l’esquerra alternativa més enllà del que ha estat la realitat dels darrers cinc anys. I atenció a la necessària comparació amb Compromís, potser avui el més fidel representant d’una forma de fer política gens antiga i equiparable a altres forces ecosocialistes europees. I potser una fórmula de futur.

Compromís un exemple a seguir?

LA INDEPENDENCIA IMPOSSIBLE



Nuevatribuna | 17 de Enero de 2019


El “cul de sac” de la política catalana continua de moment impertorbable. La divisòria entre els partidaris de la independència i la resta continua. Entre els independentistes cada vegada són més clares les diferències entre els partidaris radicals i les veus que criden a una certa moderació i enteniment amb l’actual Govern de l’Estat. Entre els que volen quant “pitjor millor” al voltant de “La crida” de Puigdemont i el seu vicari Torra, i la gent més sensata del PDCat i ERC partidàries d’un apropament, però que no es decideixen a donar un pas seriós en la via de la distensió per por de ser titllats de “traïdors”.

La sortida només es pot donar a partir d’un diàleg entre diferents dins de Catalunya. Avui en dia, i en el futur, s’ha demostrat que la independència és impossible. L’anàlisi de la correlació de forces així ho determina.

L’independentisme català no té la força suficient ni a l’interior de Catalunya, ni en relació a Espanya, ni enfront de l’Estat, ni front els interessos de la Unió Europea contraris a la disgregació. La realitat global està determinada per la pèrdua de sobirania dels propis estats en benefici d’una globalització econòmica on la sobirania imperant és la dels mercats globalitzats. La correlació de forces en tots els àmbits és contrària als plantejaments dels independentistes. No hi ha ni hi haurà possibilitat d’estructures d’estat a Catalunya. I a nivell internacional ningú dona suport a aquesta possibilitat.

Potser és per això que cada cop més s’escolten retrets cap a Europa per part d’alguns independentistes radicals com el propi Puigdemont. A Europa només reben comprensió d’alguns sectors ultranacionalistes. Es per això que en la imaginació malaltissa d’algú es va plantejar el desig somiat de convertir a una futura Catalunya independent en un “paradís fiscal”. Posant en evidència la incongruència de reivindicar una teòrica sobirania que desprès es posaria  a disposició de la sobirania real dels mercats globalitzats.

Puigdemont i Torra el unilateralisme irreductible

 En aquest moment l’única sortida passa en primer lloc pel diàleg polític dins de Catalunya entre sectors que vulguin una sortida política que evidentment mai podrà ser la independència. Es a dir entre sectors de l’independentisme racional i forces com els socialistes i els comuns per a tractar d’aconseguir acordar una proposta d’encaix que desprès pugui plantejar-se a l’Estat. La solució només pot sortir d’un acord polític, en el que avui lamentablement no és possible comptar amb la participació de la dreta espanyolista contrària a tot tipus de sortida negociada.

Això reforça la necessitat d’aprofitar l’oportunitat pel diàleg que ofereix l’existència del Govern Sánchez i per tant la seva continuïtat ara i si és possible la d’un govern de  l’esquerra en unes futures eleccions generals..

No hi ha dreceres a la solució negociada. Lo contrari és mantenir l’enfrontament, incrementar la divisió de la societat i perpetuar la diferenciació i convertir-ho en un enquistament de comunitats enfrontades. Un procés semblant a una “ulsterització” de Catalunya que és quelcom a rebutjar.

Però si alguna cosa positiva té una comparació amb el “Ulster” és  la constatació que malgrat les diferències evidents la solució del conflicte a Irlanda del Nord només va sortir d’un acord polític entre les parts enfrontades.  Acord que malgrat diferències i dificultats diverses encara es manté. I això que el cas del “Ulster” no és comparable ja que allà es tractava de dues comunitats històricament enfrontades, amb una violència profunda que va durar dècades i amb el fet de que una de les parts tenia el suport d’un estat a l altra costat de la frontera, etc.

Tothom ha d’entendre que la sortida només pot sortit com a fruit d’un acord polític que permeti superar la situació i el clima de frustració creat per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya. La sortida només pot ser un acord sobre la integració de Catalunya dins del conjunt d’Espanya.

Sánchez diàleg dins la llei

Com diu encertadament Pedro Sánchez cal un diàleg i un acord dins de la llei. I el que calgui canviar, adequar o millorar s’haurà de fer d’acord amb la llei. L’independentisme ha de reconèixer que es va equivocar i que no és possible vulnerar la llei. Es legítim voler canvis però seguint les normes establertes.

Es per això que avui per avui caldria posar al “congelador” propostes relatives a sortides mitjançant referèndums. Els referèndums, i s’ha demostrat sobradament en el cas del Brexit, no poden substituir el debat dels representants polítics sinó en tot cas referendar els seus acords.

En una situació de forta divisió social un referèndum només permetria evidenciar les divisions de la societat i no significaria cap solució ans al contrari. Com diu encertadament Owen Jones en referència al referèndum del Brexit “ el vot popular ja ens va ensenyar el que fan els referèndums en la vida política. Fomenten les divisions radicals.... i són terreny fèrtil per a populistes, demagogs i reaccionaris.”

Les dificultats d’un problema greu que causa divisió entre la societat han de solucionar-se i és responsabilitat de la política. Els temes complexos no es poden reduir a un si o un no. Requereixen solucions que comportin acords amplis, concessions en molts cassos difícils i sobre tot tenint en compte quina és la realitat, quines són les possibles sortides i on estem immersos. Es a dir tenir en compte una cosa fonamental si es vol ser realistes: en quin marc global es situa la problemàtica. En definitiva dins de quina correlació de forces es planteja una solució que pugui ser generalment acceptable.


McGuinness-Paisley l'exemple irlandès

NO OBLIDAR MAI VALORAR LA CORRELACIO DE FORCES

Cal tenir en compte la correlació de forces

Nuevatribuna | 09 de Enero de 2019


En els temps actuals de canvis conjunturals continuats es nota a faltar el que era substancial en els anàlisis polítics de les forces d’esquerres tradicionals i que posteriorment s’ha anat deteriorant. L’aspecte substancial dels anàlisis polítics era  la “correlació de forces” que Gramsci va analitzar de forma detinguda. Per correlació de forces s’entenia en primer lloc la realitat internacional en tots el seus sentits, quins eren els factors dominants tant econòmics com polítics en les relacions internacionals en una etapa concreta. No era un anàlisi de conjuntura sinó més aviat d’època, la realitat geoestratègica dominant i els elements hegemònics que condicionen la realitat dels països concrets.

En l’estudi de la realitat a nivell d’un estat, un cop analitzat el marc internacional, s’han de tenir en compte dos factors: la situació estructural, es a dir la relativament permanent, en que es troba la realitat socioeconòmica i política i els moviments conjunturals, en molts cassos ocasionals o fins i tot accidentals que es puguin donar en un moment determinat.

En el pla de la lluita política els partits polítics representen o haurien de representar els diferents grups socials que es conformen d’acord amb la realitat socioeconòmica i que poden tenir diferents graus de consciencia com a col·lectiu social amb interessos propis. El primer grau de consciencia és el derivat de la seva situació econòmica com a grup corporatiu, el segon grau és aquell en que hi ha consciencia dels seus interessos com a col·lectiu en l’àmbit fonamentalment econòmic i social. Finalment quan la consciencia es converteix clarament en ideològica i política busca les aliances amb altres grups, amb interessos subordinats que incorpora, i junts confronten amb els grups dominants fins el moment en l’àmbit de la política i que responen a altres interessos econòmics i socials.

Consciència de classe

Tots aquests aspectes conformen el que es pot entendre com anàlisi en un moment determinant de la correlació de forces existent. Que no és un fi en si mateix ni quelcom que s’aplica mecànicament sinó que està al servei de la definició de la estratègia, de la política a dur a llarg termini, i de les tàctiques o accions conjunturals, a disposició de la iniciativa de la pròpia voluntat d’una força política.

Avui en dia es nota a faltar en la política de les forces de progrés la manca d’anàlisis estratègics i veiem la pràctica política com una successió de tàctiques conjunturals, mancat tot del necessari anàlisi de les correlacions de forces existents que determinin els objectius estratègics prioritaris.

Si fem un anàlisi de la correlació de forces podríem observar en primer lloc que estem immersos en una situació internacional dominada per la globalització, fonamentalment del capitalisme financer, que actua sense regles al haver-se alliberat i superat els controls de les regulacions estatals.

Tot davant la inacció de les organitzacions internacionals o dels espais polítics supranacionals existents com podria ser la Unió Europea que podrien intentar establir o acordar amb altres potencies econòmiques regulacions bàsiques front la globalització dels mercats, en comptes d’això s’han limitat a repercutir sobre la ciutadania els efectes de la globalització i de les seves crisis.

També cal  remarcar la manca de reacció de les forces progressistes per tal de fer front a la globalització i plantejar alternatives estratègies globals per a intentar regular aquest fenomen mitjançant normes el més globals possibles. Alhora ha sorgit arreu una  resposta  reaccionària de moviments que fomenten els nacionalismes excloents. Aquests moviments profundament reaccionaris donen aixopluc a totes les pors de molts sectors socials que veuen afectades les seves expectatives de futur. Es tracta especialment de classes mitjanes que veuen perillar el seu “status actual”, però també de molts sectors de classes treballadores o populars que davant la manca d’expectatives s’acosten a posicions que els hi prometen protecció enfront a enemics externs o competidors laborals com poden ser els emigrants.

L'objectiu estratègic avui es a Europa

En aquest moment les forces progressistes europees han de definir com objectiu estratègic fonamental que fer avançar el marc europeu en un sentit d’aprofundiment federal que permeti polítiques conjuntes i coordinades per tal d’afrontar la globalització en benefici tant de les classes treballadores com del conjunt de la ciutadania dels països europeus. Es en l’àmbit europeu on les forces d’esquerra i de progrés han d’establir el centre dels seus objectius estratègics. Ja hem comprovat en el cas de Grècia que no és possible una sortida rupturista en un sol país, per cert cal denunciar com el govern de Syriza tan aplaudit en el seu moment per la esquerra alternativa ha estat abandonat i silenciat en el moment de governar la dificultat.

Baixant a l’àmbit espanyol podem dir que les forces d’esquerra estan vivint una situació conjuntural favorable però molt dèbil amb el govern Sánchez. Es un govern que sobreviu gracies a forces no estrictament d’esquerres i algunes d’elles clarament de dretes.   Factors conjunturals especialment la por a l’adveniment hegemònic d’una dreta radical amb sectors ultraliberals i d’altres nacionalistes reaccionaris radicals han fet que donar suport al govern Sánchez sigui el mal menor. Però no hi ha dubte que és un moment purament conjuntural. Són més els contres que els pros el que mantenen la circumstancial majoria del Govern Sánchez.

Caldria que les forces polítiques d’esquerres i de progrés, i les organitzacions sindicals i socials fossin conscients del  quin marc global en que estem situats. No són moments per aventurismes sinó per a tractar de jugar l’única carta possible. Aconseguir que s’implanti l’agenda social en la part que sigui possible, s’ha de ser exigent amb el govern per tal que no perdi el temps i actuï, però sabent que no tots els suports al govern són d’esquerres. S’ha d’actuar amb solvència i rapidesa per a poder arribar a les properes eleccions generals en les millors condicions que puguin garantir un futur govern de progrés i l’allargament d’una conjuntura favorable mentre no siguin possibles els necessaris canvis estructurals al conjunt d’Europa. I tot això a l’atzar de l’evolució de la situació econòmica internacional.

Cal evitar en el moment actual accions polítiques que ni són fonamentals ni potencien la unitat de les forces de progrés. La correlació de forces en l’interior de l’estat fa avui per avui utòpica la reivindicació d’un règim republicà. Avui la contradicció principal està en evitar la hegemonia de la dreta reaccionaria i del creixement de la ultradreta xenòfoba. El que cal és lluitar per a preservar i aprofundir els drets constitucionals i ampliar-los en el sentit dels valors republicans de més igualtat, llibertat, fraternitat i solidaritat. “La cosa” ( els valors republicans) és més important que el nom de “la cosa”, més en un moment de forts vents de “fronda” reaccionaria.

També és molt important que li donem tota la rellevància que tenen a les Eleccions Europees del mes de Maig. Caldria repetir de nou que és a Europa on es dona la contradicció principal i on es juga la possibilitat d’obrir un espai de canvi estructural. Però desgraciadament les expectatives no són les més galdoses per a l’europeisme de progrés. I l’increment de forces euroescèptiques en el Parlament europeu seria una molt mala noticia.

Fora bo que al marge de la batalla política quotidiana, les forces d’esquerres i progressistes reflexionessin a fons tot analitzant el conjunt de la situació actual des de l’àmbit més general al més concret i  les correlacions de forces realment existents. Tot això per articular un “bloc de progrés” que tingui estratègies clares d’actuació que ens evitin fracassos innecessaris, i això tant en el marc estatal, com europeu i fins i tot internacional.

Es profitós estudiar Gramsci