LA HIPÒCRITA POLÍTICA D'OCCIDENT A ORIENT MITJÀ

 

nuevatribuna/24 DE ABRIL DE 2024

No podem deixar de qualificar la política de l'anomenat “occident” de “doble moral” quan es tracta de problemes polítics en el pròxim orient.

Els anomenats països occidentals, la suposada salvaguarda dels valors democràtics, mantenen  una actitud en general hipòcrita pel que fa a la  situació que esquitxa el conflicte de Palestina.

Hem vist com tots aquests països han denunciat i amb raó l'atac d'Hamàs contra civils israelians i l'han qualificat com a acte terrorista. No obstant això gairebé tots han acceptat les exagerades matances, el genocidi que està significant les morts o més ben dit els assassinat de desenes de milers de civils a Gaza, o els continuats atacs de colons i forces militars israelianes sobre la població palestina a Cisjordània. Els mateixos que denuncien l'agressió de Rússia a Ucraïna callen davant les salvatjades de l'Estat d'Israel sobre la població palestina.

Els EUA i els seus aliats, especialment el Regne Unit i bona part dels països de la UE, així com el Japó o Austràlia guarden silenci davant les quotidianes matances de població civil palestina. I els seus mitjans parlen de guerra quan no és tal sinó l'agressió d'un exèrcit sobre una població civil.

De la mateixa manera EUA i altres països continuen subministrant armament amb el qual es bombardeja la població civil palestina, alhora que bloquegen a l'ONU tota resolució de condemna a aquesta actuació criminal i genocida.

Així mateix tots aquests països clamen al cel condemnant l’avisat atac de l'Iran sobre Israel, que no va causar la mort de cap mort israelià. S'obliden però del previ atac d'Israel a la seu diplomàtica de l'Iran a Síria amb més d'una quinzena de morts. Així com els continuats atacs de represàlia d'Israel contra Líban, Síria o l'Iraq.

Això sí la resposta israeliana sobre l'Iran s'ha vist com una cosa normal i acceptable. I s'accepta com a inevitable l'atac a Rafha malgrat els centenars de milers de civils que allí estan refugiats. Mentre amb llàgrimes de cocodril lamenten la falta d'ajuda humanitària que Israel nega a una població sense aliments, sense aigua i sense medicines. I veiem amb sorpresa com Occident reacciona iradament davant l'assassinat de set cooperants d'una ONG d'un conegut cuiner occidental mentre calla davant la mort dels centenars de cooperants palestins de la UNRWA així com de periodistes que informen de la infame invasió sionista.

Després d'això com pretén presentar-se occident com a defensor de la llibertat en el món? Quan dona suport sense fissures  a l'actuació d'un estat que practica l’apartheid i el genocidi de manera sistemàtica. Quan  EUA veta totes les resolucions de condemna del Consell de Seguretat de l'ONU, o quan Israel incompleix totes les resolucions de l'ONU contra les seves actuacions il·legals des de la seva creació i insulta  aquesta organització a la qual deu la seva pròpia existència com a Estat.

No val la doble vara de mesurar. A molts ciutadans no ens agrada el terrorisme d'Hamàs que perjudica la causa palestina. A molts no ens agrada el règim despòtic de l'Iran. Però això no és obstacle per a reconèixer que els palestins estan sent massacrats i que Israel va iniciar la confrontació directa amb l'Iran amb l'atac a la seva legació diplomàtica a Síria.

De la mateixa forma a Occident s'oculta deliberadament que qui va liderar l'ofensiva terrestre contra Estat Islàmic a l'Iraq i Síria i el va derrotar van ser bàsicament les forces iranianes liderades pel General Soleimani posteriorment assassinat pels EUA amb els que va col·laborar en la guerra contra el DAESH.

Els mitjans de comunicació occidentals, excepte comptades i honroses excepcions compleixen  les línies marcades per la política dels seus governs en aquests temes, i continuen presentant  l'Estat d'Israel com a un estat democràtic perquè fa eleccions, sense tenir en compte la discriminació que sofreix la població àrab-israeliana i sense valorar la seva actuació en els territoris ocupats palestins.

L'actuació dels Estats Units i bona part dels països occidentals en el tema d'Orient Pròxim és similar a l'adoptada en el seu moment amb la Sud-àfrica racista durant dècades. El fet que fora un estat anticomunista era suficient per a ser acceptat en el món occidental, malgrat l’apartheid. Van tardar molt de temps a condemnar-lo, quan pràcticament ja estava en definitiva decadència. Ni les mobilitzacions ciutadanes en països com Gran Bretanya o els Estats Units van canviar la política d'aquests països que consideraven l’ANC i  Nelson Mandela com a perillosos comunistes.

El mínim que es pot exigir als governs occidentals és que si són realment defensors dels seus ideals democràtics els defensin davant tots els governs i no siguin consentidors d'actuacions com les d'Israel ara o la de Sud-àfrica o l'Espanya franquista en el seu moment. Si es defensen els valors democràtics es defensen en tot moment no sols contra els que no els hi agraden.

Els països occidentals, encapçalats pels EUA, i els seus poderosos mitjans de comunicació difícilment poden ser exemples de convicció democràtica. Encara queda molt a millorar en les nostres democràcies realment existents.

A SUMAR LI TOCA AFRONTAR LA SEVA REALITAT EN ELS PRÒXIMS MESOS

 

nuevatribuna/17 DE ABRIL DE 2024

El projecte polític de SUMAR i de la seva líder Yolanda Díaz confrontarà amb la seva realitat en els pròxims mesos. Els successius processos electorals i els seus resultats repercutiran directament en el seu futur polític.

Una vegada amortitzat i pràcticament en declivi el projecte de Podemos, la proposta inicial de Yolanda Díaz va crear una certa il·lusió en el sector situat a l'esquerra del PSOE. Ningú podia negar el rellevant paper polític de Yolanda Díaz en el primer govern de coalició progressista per les seves consecucions i les seves formes allunyades de les radicalitats i consignes virtuals protagonitzades per Podemos.

Yolanda Díaz va plantejar una aliança del conjunt de les diverses forces d'esquerres per tal d’aglutinar tot aquest espai polític. D'entrada ja va sorgir una contradicció pendent d'esmenar: es tractava de crear un nou tipus de formació política que unifiqués totes aquestes formacions o es tractava d'un front de partits? Finalment el projecte va voler aglutinar les dues coses: crear Sumar com a partit i com a coalició de tots ells. La qual cosa ja comportava una certa confusió amb possibles contradiccions internes.

A continuació el projecte no es va concretar en la creació de les bases d'una organització amb afiliació i militància activa sinó en un projecte dissenyat des de la cúspide i on la participació individual es reduïa a un sistema de debats telemàtics individualitzats respecte a uns documents que es presentaven des de la direcció provisional cooptada.

Fruit de tot això va ser un resultat no especialment reeixit amb poc més de 6.000 participants. Això contrasta i es contradiu amb l'apel·lació del portaveu de Sumar, Ernest Urtasun, que en el seu discurs de conclusió del procés va parlar d'una qüestió que no es va aplicar en la pràctica realitzada “que les idees no viuen sense organització”. I precisament la falta d'organització, tal com ja va succeir amb Podemos, ha llastrat la creació de Sumar

S’ha de tenir clar que Sumar no és un Podemos “bis” i que els seus plantejaments són diferents. No es tracta de plantejaments i consignes radicalitzades i idíl·liques tan suggeridores com irrealitzables similars a les formulades per la formació morada, que pretenia ser la “puresa de l'esquerra”. Al contrari els plantejaments de Sumar estan molt més arrelats en les necessitats de la gent i tenen la voluntat d'aconseguir objectius necessaris i possibles d'assolir.

El problema de Sumar però, és la dificultat d'acontentar les diverses peculiaritats de les diverses organitzacions coalitzades. Totes saben que és millor anar juntes que separades, però totes volen tenir el seu protagonisme i que es notin les seves particularitats que són múltiples. I les realitats de les diverses organitzacions són diferents, unes estan vinculades a un àmbit territorial determinat en el qual volen que subsisteixi la seva particularitat, és el cas per exemple de Comuns, Compromís o Más Madrid. Però hi ha uns altres que tenen més estructura en el conjunt de l'estat com és el cas d'IU. I això provoca contradiccions davant un projecte no consolidat ni prou definit on es corre el risc de que les diverses particularitats posin fre o puguin fer fracassar el projecte comú de Sumar com a coalició així com el de Sumar com a partit.

Sumar és un projecte que si es consolidés en el conjunt de tot el territori podria ser útil per a tots a nivell general i per a cadascun en el seu àmbit específic, on es podrien establir diferents situacions en la forma organitzativa.

Però per a això cal, en tots els àmbits, crear i reforçar l'organització. Crear nuclis de militants en tot el conjunt del territori estatal. Nuclis de militants que tinguin una relació orgànica amb el conjunt de l'organització de Sumar. Crear Sumar en llocs com Galícia on s'ha demostrat que no existia realment. Perquè si no hi ha organització no s'aconsegueixen resultats electorals en les eleccions locals ni autonòmiques i tampoc en les generals. La història de Podemos és prou demostrativa d'això. I no sols cal fer un important esforç, que no es realitza de la nit al dia, per a crear organització on no existeix sinó també reforçar on n'hi ha però que encara és insuficient, sigui el cas de Catalunya, País Valencià, Madrid o Andalusia, on les organitzacions existents no són ni prou fortes ni arrelades en tots els seus territoris.

O el conjunt de Sumar i totes les organitzacions polítiques que composen l'espai es conjuren a tenir com a objectiu estratègic la creació i reforç de l'organització i una continuïtat directa en la seva relació amb la militància organitzada o el projecte no tindrà futur.

Exemples com els de BNG o EHBildu a Galícia i Euskadi són un exemple d'organitzacions arrelades en els seus respectius espais geogràfics. Aquests són models a seguir: organització i militància activada, la qual cosa comporta debat intern garantit i presència organitzada. Tota la resta, fins i tot un programa adequat, pot resultar fallit sense organització.

I l'organització pot solucionar alguns problemes de programa, el primer el de plantejar-se tenir subjectes prioritaris dins de la societat, com són les classes treballadores i els sectors més desfavorits, i la relació amb els moviments sindicals i socials que només pot donar-se realment si la afiliació política organitzada participa dins d'aquests propis moviments i així conèixer de primera mà les necessitats que té la ciutadania a la qual vol representar.

És en aquest sentit que el Programa de Sumar flaqueja al no concretar de manera clara quines són les seves prioritats i la seva relació amb les organitzacions sindicals i socials i no posar en primer terme prioritats com les laborals i consegüentment la necessitat de la seva relació prioritària amb el moviment organitzat dels treballadors. Cal destacar que molts dels èxits en la popularitat de Yolanda Díaz varen ser la seva eficaç política de potenciació del diàleg social i que sembla haver-se refredat en els últims temps, i que en part pot venir  del fet que alguns dels seus principals dirigents no tenen la mateixa motivació que  la mateixa Yolanda.

En aquests moments polítics, molt diferents en múltiples sentits dels de l'anterior govern, Sumar ha d'adaptar-se. Ha de mantenir la seva relació amb els agents socials, màximament quan els suports polítics són diferents que a l'anterior legislatura, i perquè a més l'actitud del seu soci de govern ha canviat. En aquest moment, i m'agradaria equivocar-me, Sumar ha de tenir en compte que el seu soci està situat en un altre estadi i que el seu únic objectiu és reforçar-se ell mateix com a partit. El PSOE no li donarà molt joc a Sumar en el govern i menys en el pla polític. Hem vist de manera clara l'exemple a Catalunya on l'alcalde Collboni prefereix fer coalició amb ERC que de poc li serveix per a fer una majoria de govern municipal abans que amb els “comuns”, en part per l'animadversió amb Ada Colau, però no únicament. Així mateix Illa no sembla massa partidari d'una política a Catalunya que en principi inclogui els “comuns” amb els quals tracta d'evidenciar les seves diferències.

A Sumar tampoc li interessa ni li convenç una política contínua de “brega política” en el Parlament que només comporta “soroll tòxic” i allunya els ciutadans del coneixement de la realitat econòmica, laboral i social i de les millores derivades de l'acció governamental.

Esperem pel bé de la gent d'esquerres que Sumar i tot el conjunt de les forces que agrupa siguin intel·ligents, realistes i serioses i es deixin de disputes internes i surtin a guanyar el carrer i la ciutadania i a conformar una estructura organitzada, militant i potent.