19 de juny 2018

L’ULTRANACIONALISME EXPANSIU


Salvini-Lega la nova cara del feixisme
Nuevatribuna | 19 de Junio de 2018


Estem vivint un temps de retorn a situacions abans ja vistes a Europa i al món del creixement d’ideologies ultranacionalistes amb resultats que tots faríem bé en recordar. Aquestes ideologies tenen com a principals ingredients fugir de la racionalitat i alimentar les emocions i les pors d’amplis sectors de la població derivades d’una situació de crisi econòmica i social. L’ultranacionalisme sembla buscar un “boc expiatori” on fixar les frustracions de la gent i es concreta sempre en el diferent. La xenofòbia i el racisme contra els més desvalguts acostuma a ser un element aglutinador d’aquest pensament. Tot això adobat amb dosis d’un suposat nacionalisme exacerbat que qualifica de “traïdor i mal patriota” a tot aquell que no combrega amb els seus postulats.

Al llarg de la historia en moments de trànsit, com són les crisis, hem vist com les ideologies racionals vinculades als moviments de progrés eren confrontades amb plantejaments irracionals i emocionals fomentats des del conservadorisme més ferotge. Als anys trenta del segle XX a Europa es va viure una onada d’aquest ultranacionalisme que va rebre l’estímul, quan no va ser fomentat, de la dreta econòmica per a posar fre al creixement dels moviments socials de l’esquerra socialista i comunista. La pàtria, la nació es confronta amb el sentiment de classe. L’idealisme abstracte enfront la racionalitat de la realitat, així van créixer el nazisme i el feixisme, i aquesta va ser la raó de la “creuada” contra la II República dels que defensaven els suposats valors eterns de la nació espanyola(?).

Aquests moviments han estat sempre dirigits especialment, i han trobat ressò, a les classes mitjanes rurals i urbanes. Abans era la por a la classe obrera, avui és la por a la pèrdua per la crisi de les seves perspectives de vida i de capacitat de consum. Ara es concreta en un ultranacionalisme de retorn al vell concepte de nació que ens defensa dels enemics externs. Cal dir que aquest concepte de nació, d’estat nacional, és un concepte abstracte d’un estat ideal que mai ha existit. I un retorn inviable en un món globalitzat, és un intent de posar “portes al camp”. Però molta gent començant per les classes mitjanes i arrossegant en molts cassos sectors de la classe obrera afectats per la crisi volen creure en aquestes ofertes irreals, i les creences basades en emocions són difícils de combatre des de la realitat. El nacionalisme, la religió i el futbol serien avui “l’opi del poble” del que parlava Marx, no són racionals per que es basen en la fe. Es l’estomac o el cor contra el cervell i això fa difícil el raonament i el diàleg des de la racionalitat.

Trump el triomf de l'ultranacionalisme
Tot això es fa palès en el triomf de Trump, el creixement de l’extrema dreta ultranacionalista i xenòfoba a Europa, els efectes Le Pen a França, Wilders a Holanda, la AfD a Alemanya, la Lliga Nord a Itàlia, o una gran part dels països de l’antiga Europa de l’Est. Però també és el fenomen de Putin a Rússia i d’altres.

Tots ells plantegen la prioritat del tancament en la nació- estat, i tots ells busquen un enemic extern. En els anys 30 eren els jueus, avui són els emigrants, els diferents, el d’una altra religió, un altre color, un altre pensament. I tos ells critiquen  una esquerra que avui es presenta desorientada i confusa desprès de veure caure els mites arran de la caiguda del “mur de Berlín”. No hi havia alternativa en el comunisme soviètic i s’ha posat en qüestió l’Estat del Benestar de la social-democràcia. Ara l’únic que val és l’individualisme extrem i competitiu i tot el que és públic o  col·lectiu és quelcom a rebutjar per antiquat o ineficient.

Aquestes són les bases en la que es vol assentar el populisme ultranacionalista. Que potencia les mobilitzacions dels seus partidaris a confrontar amb tots els partidaris que defensen lo col·lectiu. Per Trump i Cia  els que no combreguen amb ells són agitadors  i extremistes, els conceptes de socialistes o comunistes són considerats sinònims d’ insult, de quelcom a rebutjar. I no cal oblidar les paraules atribuïdes a Brecht però que eren del pastor luterà Martin Niemoeller "Primer van vindre a buscar als comunistes, i jo no vaig dir res per que no era comunista. Després ho van fer amb els socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig dir res per que no era ni una cosa ni l’altre. Després van anar a pels jueus, i jo no vaig dir res per que no era jueu. Després van vindre per mi, i per aquests moment ja no quedava ningú que pogués parlar per mi”.

Corbyn i les falses informacions de la premsa
Ara veiem com  Trump i els seus blasmen contra els emigrants i els llatins, contra Sanders i Obama i els demòcrates com si fossin antiamericans, i fins i tot desafia tots els acords internacionals i aboca el mon a una guerra comercial. A Gran Bretanya veiem com els mitjans de comunicació, majoritàriament conservadors fan el mateix amb Corbyn al que fins i tot acusen d’haver estat espia soviètic. Tota l’ultradreta europea es centra en l’odi als immigrants sense tenir en compte que necessita de la mà d’obra emigrant per a subsistir en un futur. Però els hi és igual,  Salvani de la Lega Nord a Itàlia és l’exemple perfecte d’aquest nou feixisme amb el seu “ni emigrants ni romanís (gitanos)”, i acusa les ONG de traficants de mà d’obra il·legal, ha passat sense discontinuïtat del seu nacionalisme separatista del “Roma ladrona” i “Padania libera” a defensar ara  “Itàlia pels italians”.

En fi estem davant d’una onada de pensament profundament reaccionari en tots els seus aspectes que pot posar en greu perill totes les conquestes de la postguerra, des de l’estat del benestar, a la Unitat Europea, fins i tot la convivència dins de cada país i entre els diferents països.

I fins i tot aquí a Espanya hi ha símptomes preocupants. El cas de Catalunya ho és, el moviment independentista fonamentalment de classes mitjanes i rurals és un exemple, en poc temps la societat catalana està avui mal que ens pesi a tothom (o no?) profundament fracturada i dividida entorn a un projecte irreal però motivador per a una part de la població. I també és preocupant la retòrica d’Albert Rivera i Ciutadans d’exaltar cada vegada més un projecte radicalment nacionalista i patrioter d’espanyolisme ranci i de reminiscències “joseantonianes” que res té a veure ni tan sols amb el nom del seu partit.

El panorama és preocupant, estem en un moment que Gramsci va reflectir de forma molt clara en el seu temps: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”

En aquests moments caldrà que arreu les forces polítiques, sindicals i socials partidàries de la racionalitat i el progrés, oblidin diferències i aglutinin el bo i millor de la societat per a donar pas a una alternativa i no resignar-nos a que l’hegemonia només la disputin el neoliberalisme amb l’ultranacionalisme.
Cal fer front a l'ultradreta de forma valenta






9 de juny 2018

PABLO,... SENSE IMPACIÈNCIES


Pablo Iglesias
Nuevatribuna | 10 de Junio de 2018


L'actuació de Pablo Iglesias durant la moció de censura pot ser qualificada d'excel·lent. L’anunci de moció alternativa per fer eleccions immediates va fer decidir-se al PNB que veia amb preocupació unes eleccions que poguessin afavorir a C,s. Les seves intervencions en el ple van ser excel·lents i el seu últim encreuament de paraules amb Pedro Sánchez emplaçant-se tots dos a guanyar per a l'esquerra unes futures eleccions esperançadores.

No hi ha dubte que de la moció de censura van sortir uns perdedors clars gairebé tot l'àmbit de la dreta o de l'independentisme unilateralista més recalcitrant el PP, C,s, Puigdemont, Torra o la CUP. I uns vencedors clars, Pedro Sánchez i la seva proposta de PSOE i Podem.

És per això que són preocupants les declaracions queixoses d'Iglesias una vegada instal·lat el govern de Pedro Sánchez. I contrasten amb les més mesurades i conciliadores d'Iñigo Errejón.

Crec que Pablo Iglesias i els seus més afins haurien de fer una reflexió estratègica i analitzar adequadament el moment present: 1.- Estem davant una legislatura provisional i que durarà un temps reduït, donada la pròpia correlació de forces al Parlament; 2.- No estem al moment d'aconseguir grans transformacions; 3.- L'objectiu és arribar a una eleccions generals amb un ambient favorable per al conjunt de l'esquerra; 4.- El PSOE i Podem ni són el mateix ni tenen una mateixa clientela i és possible col·laborar eixamplant els seus votants, cap al centre per part del PSOE i cap a l'esquerra per part de Podemos.

És evident que l'actual govern en precari de Sánchez ha aconseguit disminuir la crispació i crear un cert optimisme entre la gent progressista. Això coincideix amb una situació de desconcert en les forces de la dreta. El nou govern té un nombre de membres clarament interessants des del titular d'Exteriors a les responsables de Transició Energètica o de Treball, persones d'indubtable capacitat i tarannà d'esquerres. Crea una certa esperança entre la gent progressista que fins a fa poc estava amb la moral enfonsada.

El Govern de Pedro Sánchez
El que pot fer aquest govern serà tan sol oferir uns traços del que podria ser un futur govern de progrés i d'esquerres. Però evidentment no és aquest el moment d'aconseguir transformacions profundes sinó de donar un avançament del que podrien ser. Actuar sobre temes d'igualtat, de memòria històrica, revocar la reforma de pensions del PP (especialment el factor de sostenibilitat i el que la revisió de les pensions estigui desvinculada de l'IPC), temes de la reforma laboral especialment sobre la negociació col·lectiva, aspectes més regressius de la llei mordassa, començar el diàleg amb Catalunya, donar un nou marc social a la proposta dels pressupostos del 2019, etc..

Això és analitzant la realitat política  el que en el millor dels casos es podrà fer.

Evidentment no es podrà abastar totes les necessitats urgents que han de modificar-se en profunditat perquè la correlació de forces, alguna cosa que un polític ha de tenir sempre present, no dóna per més en el moment actual.

Per tant caldria insistir sobre Pablo Iglesias i el seu equip en la necessitat d'actuar de forma madura evitant sortides de to que no és el que la política d'esquerres necessita avui sinó una profunda responsabilitat que permeti que ara es donin passos per albirar els canvis en profunditat en una nova legislatura amb hegemonia de l'esquerra.

Podem ha de demostrar que l'actuació de Pablo Iglesias en la moció de censura no va ser un miratge sinó un símptoma de maduresa, que hem passat de “assaltar els cels” i els “sorpassos” a una política de cooperació en competència dins de l'esquerra. És lògic demandar diàleg al govern però oferint una col·laboració crítica al Parlament i al carrer.

És doncs, com demanda CCOO, un moment d'exigir responsabilitat en la política especialment a l'esquerra perquè des del govern es passi dels “gestos als fets, perquè de debò s'entri en una senda de canvi, igualtat i drets”.

La moció de censura, el canvi de govern, ha de ser per al conjunt de l'esquerra, la que està al govern i la que està al Parlament, el moment de reiniciar una nova etapa en les seves relacions perquè sigui cert l'emplaçament que Sánchez i Iglesias es van fer mútuament d'aconseguir una victòria de les esquerres en les futures eleccions.

Recordar a Gramsci
Seria bo que Pablo Iglesias aprofités el moment per establir una relació madura amb el govern però no només amb el govern. Cal que maduri i millori en la seva pròpia organització, per a això ha de passar dels enunciats als fets i aplicar les paraules de Grasmci a qui tant li agrada citar però que tan poc aplica quan planteja que “les idees no viuen sense organització” i l'organització ha de ser l'intel·lectual col·lectiu que debati i discuteixi i no es tingui únicament una relació plebiscitaria.

En la mateixa via  ha de canviar la seva relació amb l'esquerra social organitzada i especialment amb el moviment sindical confederal amb el qual fins al moment ha existit una relació que no pot qualificar-se d'estreta. Ha d'acceptar a les organitzacions estables i estructurades existent de la esquerra social i sindical sense fiar-ho tot a plataformes poc estructurades i fàcilment utilitzables per no dir manipulables.

En definitiva Pablo et demanaríem que siguis madur, que no et precipitis ni t'impacientis. Que actuïs amb intel·ligència preparant el futur per aconseguir conjuntament amb les altres forces de l'esquerra política i social un futur on l'hegemonia sigui una certesa i es puguin aplicar les polítiques de canvi en tota la seva extensió i complexitat. Sempre des del diàleg i el consens entre els diversos components polítics i socials de l'esquerra i el progrés.
Cal continuar junts