LA POLÍTICA DE LA UE ENVERS PALESTINA

 

Manifestació pro-palestina a Barelona

nuevatribuna/29 DE OCTUBRE DE 2023

La UE contínua sent un “nan polític” en l'àmbit internacional i això s'ha aguditzat arran de la invasió russa d'Ucraïna. A partir d'aquest moment ha tornat a insuflar vitamines a una OTAN en estat catatònic. I així novament la política internacional de la UE s'ha sotmès al mandat de l'OTAN que no és un altre que el mandat dels EUA. I de forma renovada el seguidisme dels europeus a les polítiques del “amic americà”

De nou hem vist aquesta actitud en la guerra fomentada per l'acció criminal de Hamas i la resposta desproporcionada  sobre la població palestina de Gaza per l'Estat d'Israel.

Davant el tradicional suport sense fissures dels EUA i el seu president Biden a Israel els països europeus més importants han manifestat de nou de manera prioritària el seu suport incondicional a les actuacions militars sobre Gaza per part de l'Estat d'Israel i en el millor dels casos i com a gran concessió han declarat la necessitat de demanar ajuda humanitària per a Palestina enfront dels desmesurats atacs de l'Estat israelià sobre la població indefensa de Gaza.

Europa, la vella Europa sembla sofrir una síndrome d'Estocolm amb l'Estat d'Israel. És com si volgués netejar la seva consciència per les actuacions antijueves dutes a terme per molts dels seus països, no tan solos el principal responsable, l'Alemanya nazi, per l'extermini sistemàtic contra la població jueva europea. Perquè no van ser només els alemanys, sinó que va haver-hi moltes complicitats des de França a Àustria, Hongria, Romania, Lituània o part de la població de l'oest d'Ucraïna, entre molts altres.

Però ha de quedar ja clar d'una vegada per totes que una cosa és assumir la responsabilitats de bona part d'Europa en la persecució contra la població jueva, en molts casos anterior fins i tot a les atrocitats nazis,  i una altra la valoració política actual dels estats europeus sobre la conducta de l'Estat d'Israel en relació amb la població de Palestina. Una cosa no ha d'enterbolir l'altra.

Ha estat vergonyós veure deambular per Jerusalem a dirigents europeus, com Scholtz, Macron i especialment Von der Leyen, per a fer un besamans al Govern de Netanyahu. I encara més vergonyós és el comportament de països com Alemanya, França o Gran Bretanya en negar el dret a manifestació de les seves poblacions per a denunciar els crims comesos pel Govern d'Israel a Gaza, o prohibir que es pugui onejar la bandera palestina en públic. Així mateix ha estat bastant oprobiosa l'actitud del Parlament Europeu per a qui sembla que només hi hagi un agredit Israel per part del terrorisme de Hamas, obviant les accions cruentes dutes a terme pel Govern d'Israel sobre la població civil de Gaza. Una resolució votada per conservadors, socialistes, liberals i verds.

Novament la UE torna a la seva tradicional i inoperant política: “suport a la resposta d'Israel, condemna als atacs terroristes i ajuda humanitària als palestins”. Periòdicament quan es produeixen enfrontaments a Palestina, la UE corre a portar ajuda humanitària. I RES MÉS. El conflicte de Palestina té profundes arrels històriques i és evident que només es resoldrà amb un acord que reconegui els dos estats el d'Israel i el de Palestina amb unes fronteres clarament establertes en acords anteriors. Es a dir que es conformi un Estat Palestí format per Cisjordània i Gaza i amb capital a Jerusalem Est com ja han reconegut 139 països.

Cal recordar que l'Estat d'Israel ha fet històricament cas omís a les resolucions de l'ONU, això sense comptar les nombroses resolucions vetades pels EUA. La UE no pot seguir amb aquest sentiment de sotmetiment a Israel pel fet que en el passat cap dels seus països varen ser còmplices de l'extermini nazi.

Avui Israel és un estat formalment democràtic, però el 20% de la població d'Israel és àrab i encara que la legislació israeliana i el dret internacional reconeixen els seus drets a la participació i la representació política en la pràctica s'enfronten a una discriminació generalitzada en termes de ciutadania, accés a l'habitatge, educació i atenció de la salut. A això hem d'afegir l'actuació en els territoris ocupats o formalment sota el control de l'Autoritat Palestina on es du a terme una constant actuació de desocupació de la població àrab i el desenvolupament de comunitats de colons ocupants radicals en territoris palestins. Una política de “apartheid” permanent que té com a objectiu a llarg termini l'eliminació de la població palestina i forçar el seu èxode cap a altres països. Aquesta és una de les raons per les quals ni Jordània ni Egipte accepten refugiats perquè això ja va ocórrer en la Nakba palestina del 1948 que va portar a milions de palestins a Líban o Jordània. En aquest sentit l'Estat d'Israel no es comporta com a un estat democràtic des del moment que utilitza una política d'opressió, clarament una política de “apartheid” per a tractar d'oprimir i expulsar  la població palestina del territori que li és propi.

La UE no pot rentar-se la seva consciència donant quantitats d'euros per a restaurar les destrosses causades per Israel, ni limitar-se a proporcionar ajuda humanitària. La UE no és una ONG i ha de tenir una política estratègica per a Palestina. És per això que haurien de plantejar-se reconèixer conjuntament i sinó els seus estats de forma unilateral a l'Estat de Palestina i exigir el compliment dels acords avalats per l'ONU. Així mateix la UE hauria de bloquejar tota possible importació de productes israelians obtinguts o produïts en els territoris palestins ocupats il·legalment per les colònies israelianes.

Marwan Barghouti,, lider de la 2a. Intifada

La UE hauria d'implicar-se així mateix en fomentar un procés plenament democràtic a Palestina per a renovar l'Autoritat Palestina i ajudar el seu desenvolupament. Per a això entre altres coses hauria de pressionar per a aconseguir l'alliberament de presos com Marwan Barghouti, el polític amb major popularitat a Palestina, dirigent de la segona Intifada palestina (2000-2003), que podria guanyar electoralment tant a Hamas com a Abbas i amb la suficient autoritat per a liderar una nova etapa en aquesta zona castigada del planeta. Cal ressaltar les paraules de Barghouti “Jo, i el moviment Fatha al qual pertanyo estem decididament en contra dels atacs a civils dins d'Israel, el nostre futur veí. Em reservo el dret a protegir-me, a resistir l'ocupació israeliana al meu país i lluitar per la meva llibertat. Encara busco una coexistència pacífica de països iguals i independents entre Israel i Palestina, basada en una completa retirada (d'Israel) dels territoris palestins ocupats en 1967”. En definitiva aquesta és la  via que s’hauria de potenciar per a tenir  possibilitats per a un acord entre les parts i enfront de tots els interessats a mantenir una situació de confrontació.

La UE en el cas de Palestina, com en d’altres, hauria de tenir una política diplomàtica pròpia i no subalterna i complementària com fins a la data en que segueix  la que du a terme la potència americana.

En tot cas podem sentir-nos fins a un cert punt afortunats per la posició del Govern d'Espanya plantejant la necessitat de la solució de dos estats, així com per la forta denúncia de Borrell per l'actuació militar d'Israel sobre la població civil de Gaza. I reconèixer la centrada posició del Secretari General de NNUU, Antonio Guterres en definir tota la complexitat del conflicte.

REGRESSIÓ A LA UE

 

nuevatribuna 24 DE OCTUBRE DE 2023

Fa uns anys es definia la Unió Europea com a “un gegant econòmic i un nan polític”, en l'actualitat, després de les ampliacions a països de l'antiga òrbita política de l'URSS, la definició s'acostaria més a “un nan polític i econòmicament decadent.”

Després dels últims processos d'ampliació la UE aquesta ha perdut homogeneïtat política. El art.2 del Tractat de la UE la fonamenta en “els valors del respecte a la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de Dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a les minories”.

Avui podríem plantejar l'examen als països de la UE  respecte a l'art. 2 del TUE i veuríem com a diversos països membres són clarament deficitaris en aquests aspectes des de Polònia a Hongria o Eslovàquia, així com tot allò referit al tracte discriminatori de la minoria russa en algun país bàltic com Letònia. I ja no parlem de Bulgària o Romania països que semblen quasi externs als processos de la UE amb una situació social i econòmica allunyada dels estàndards europeus.

És evident que l'aplicació de tots aquests principis inspiradors s'apliquen de forma molt desigual entre els diversos països i que existeixen fortes diferències socials, polítiques i econòmiques entre ells.

L'ampliació ha complicat l'actuació homogènia amb fortes diferències i diferents interessos. La Unió Europea s'ha fet més gran sens dubte, però la seva coherència interna és molt inferior. La ràpida ampliació a l'est europeu va ser un objectiu de la llavors hegemònica Alemanya unificada que desitjava tenir un ampli mercat per als seus productes.

Però en les crisis les fissures apareixen amb més freqüència. I la crisi derivada de la guerra provocada per Rússia a Ucraïna les ha fet aparèixer amb més força. La UE ha cedit tota la iniciativa en aquest tema a l'OTAN, és a dir al lideratge dels Estats Units. En aquests moments la UE està lliurant una guerra amb Rússia a través d'un país interposat que és Ucraïna. Ningú es planteja si l'escenari de guerra és el que més convé o si seria necessari alhora buscar possibles sortides al conflicte. Però tot això es deixa en mans de la direcció dels EUA. Fins ara els països de la UE s'han limitat a plantejar sancions, desemborsar diners i enviar armament en una guerra que cada vegada es planteja més problemàtica a l'hora d'aconseguir la seva final per a una victòria ucraïnesa.

El cost econòmic està agreujant la crisi en el conjunt de la UE i especialment en el motor alemany. La mateixa ministra d'Afers exteriors germànica Annalena Baerbock, del partit dels Verds, un veritable “falcó” en el tema de la guerra contra Rússia, ha reconegut recentment que les sancions han perjudicat de forma més efectiva a la UE que a la mateixa Rússia. Amb aquesta política de deixar tot en mans del “padrí americà” tant en la continuació de la guerra com la possibilitat d'un acord de pau la UE perd l'oportunitat de ser el principal valedor per a intentar acordar un alto-el-foc o un possible acord de pau.

Cada vegada més observadors del procés es plantegen la impossibilitat d'una victòria ucraïnesa. I el plantejament d'un alto-el-foc previ a l'inici de negociacions de pau sembla ineludible en el mitjà termini. I Europa, la que després d'Ucraïna més està sofrint el cost de la guerra hauria d'estar interessada a tractar d'aconseguir una sortida i com més aviat millor per a evitar la sagnia en forma de vides humanes. És evident que els objectius dels EUA poden ser uns altres, ells no estan sofrint la crisi econòmica de la UE, ells generen beneficis per a la seva indústria energètica i armamentista. Seria ineludible que la UE busqués la seva pròpia veu en la guerra, com van fer en el seu moment països com Alemanya o França amb la Guerra de l'Iraq.

D'altra banda la crisi provocada per la guerra i el propi fet de la guerra està alimentant als països de la UE l'auge de formacions d'ultradreta. El bel·licisme sempre alimenta als radicals ultres i l'hem vist de nord a sud. Ningú es lliura. A Finlàndia i Suècia la ultradreta està en el govern. Què dir d'Itàlia? O el sorgiment de Vox a Espanya, l'auge de Le Pen a França o el fet transcendental que el AFD alemany sigui en aquests moments la segona formació en intenció de vot a Alemanya que està provocant que el canceller Scholtz es plantegi una “ganz grosse Koalition” (“més gran coalició”) que només exclogués a la AFD i a Die Linke. Tot això sense parlar de la ultradreta a Eslovàquia, Hongria o Polònia. És evident que els aires de guerra i les seves conseqüències en forma de crisi econòmica afavoreixen els radicals de la ultra dreta.

Ja en 2018 el reconegut intel·lectual Jürgen Habermas va donar la veu d'alarma sobre el futur de la UE en un article molt oportú titulat Cap a on va Europa? En ell ja plantejava el perill d'una nova internacional d'extrema dreta, alhora que plantejava el problema de l'aturada del procés europeu i criticava “la contradicció entre la vella xerrameca proeuropea i l'obstrucció de la cooperació necessària” la qual cosa impedia “la perspectiva d'una política proactiva capaç d'abordar els problemes comuns amb una mentalitat de cooperació”. I sentenciava que “l'experiència i el sentit comú ens diuen que el procés d'integració europea està en una deriva perillosa”.

Per a un intel·lectual del nivell de Habermas, clarament proeuropeu la Unió Europea del “euro” hauria de ser la base del procés d'enfortiment de la unió. Però per a això s'hauria de complir la promesa implícita de que els nivells de vida en els estats de l'euro s'aproximarien. La realitat ha constatat que ha succeït tot el contrari i continua la diferència entre els nivells de vida dels ciutadans dels diversos estats de la unió monetària.

Habermas considera que el futur de la UE es basa principalment en el paper fonamental d'una zona Euro que “hauria de desenvolupar la convergència econòmica de l’Eurozona de manera que la unió monetària es convertís en una unió política proactiva i eficaç”. Per a això considera imprescindible la creació d'un “pressupost de l’Eurozona amb competències d'acció política- amb un ministre europeu de Finances- sota control democràtic”. Només així la UE podria recuperar poder polític i suport popular, en tenir unes competències i un pressupost que, amb legitimitat democràtica, impedirien un major allunyament econòmic i social en els estats.

És evident que Habermas defensa l'Europa de dues velocitats, que d'altra banda és ja un fet entre l'Europa dels països de l'euro i la resta. Però del que es tracta és que els ciutadans europeus vegin que les polítiques europees serveixen per a consolidar un nucli de països amb una major uniformitat social i econòmica que serveixin d'exemple per al conjunt de la UE.

Però per a això també es precisaria una Europa que fos capaç de tenir una política internacional i també possiblement militar pròpia que li donés plena independència i autonomia respecte a tercers i especialment de la dependència de l'OTAN i de la direcció dels EUA.

En 2019 Macron va manifestar que l'OTAN estava en mort cerebral. Ara podem veure que a conseqüència de la guerra a Ucraïna l'OTAN torna a recuperar múscul fins al punt de marcar la política del conjunt de la Unió Europea i la converteix de nou en un satèl·lit dels EUA.

Davant això els plans de la UE d'ampliar-se encara més cap als Balcans semblen un “brindis al sol” o la fugida cap a una ampliació major de “una unitat cada vegada major entre desiguals”. Europa precisa de manera urgent recuperar els principis fonamentals, potenciar la major uniformitat entre els països de l'Eurozona amb polítiques pressupostàries, econòmiques i socials unificades. I que alhora serveixin com a esperó per a la resta dels països de la Unió Europea per a unir-se a aquest nucli unificat amb l'objectiu d'aconseguir una unió forta i homogènia.

Lamentablement els inputs semblen dirigir-se cap a tot el contrari especialment sota la batuta de dirigents mediocres que semblen haver oblidat la base sobre la qual es va constituir el germen de l'Europa comunitària.

Sens dubte les Eleccions Europees de la primavera del 2024 seran importants pel l’esdevenir  futur de la EU.