22 de des. 2018

CATALUNYA: DONAR UNA OPORTUNITAT AL DIALEG

Reunió del Consell de Ministres a Barcelona



Nuevatribuna | 23 de Diciembre de 2018
Ningú podrà negar que Pedro Sánchez és una persona que s’arrisca i fins ara ha encertat en les seves apostes polítiques. La seva aposta pel Consell de Ministres a Catalunya el 21D és una nova demostració. I malgrat totes les negres perspectives creades per gent interessada el resultat ha estat sens dubte un triomf per a Pedro Sánchez i el seu Govern.

A hores d’ara tothom pot veure per les reaccions quins han estat els guanyadors i quins els perdedors d’aquesta aposta política. Pedro Sánchez s’ha ratificat en la seva política de resoldre mitjançant el diàleg i la negociació dins de la legalitat i ha sortit guanyador.

La crispació de la dreta nacionalista espanyola ha estat una evidència. Els seus missatges apocalíptics reflecteixen una realitat virtual similar a la dels unilateralistes  catalans. On està la rendició  de que parlen Casado i el PP? On està l’apocalipsi del que parlen Arrimadas i Rivera respecte a no poder sortir la gent de casa seva el 21D?

El 21D ha estat un dia força tranquil a Barcelona, excepte petits intents en llocs molt localitzats efectuats per radicals, la jornada ha estat plenament tranquil·la i normal. Hi ha hagut manifestacions pacífiques, menys nombroses que en d’altres ocasions i el Consell de Ministres s’ha celebrat sense problemes. En el Consell de Ministres es van aprovar les mesures socials previstes, salari mínim de 900 euros i increment salarial pels funcionaris de totes les administracions. I altrament dues mesures simbòliques per  a Catalunya, les referides a la reparació de la figura del President Lluis Companys, gest cap a ERC i el conjunt de la ciutadania catalana, i posar el nom del President Tarradellas a l’aeroport de Barcelona, una referència al consens i capacitat de diàleg en la Transició, mesura consensuada amb els Ajuntament afectats, però no amb la Generalitat.



Reunió Sánchez -Torra
El dia abans la reunió entre Sánchez i Torra es va celebrar  amb una trobada a soles entre els dos, mentre en un altra sala dos ministres i dos consellers esperaven fent passar el temps. El comunicat final és un triomf de les tesis de Sánchez, a Catalunya hi ha un conflicte polític que cal solucionar mitjançant el diàleg i amples majories per arribar a un acord amb seguretat jurídica, és a dir dins de la llei.

Torra tan arrauxat en públic es veu que s’encongeix quan està davant d’un interlocutor a qui considera amb més poder i rang. Simplement va arribar a un acord que contradiu totes les seves proclames. No hi ha dubte que és un dels perdedors de les jornades. Malgrat tot cal pensar que el Govern de Torra continuarà amb la seva política de dos cares, una en privat negociant i un altra “enragè” i provocadora en públic.

El fet més gràfic de la nit del dia 20D va ser la sorpresa de Torra al veure com el responsable dels “mossos”, davant d’ell, reportava al President Sánchez com a màxima autoritat present al sopar dels empresaris.

El cos dels mossos d’esquadra és un dels altres guanyadors de la jornada. Han demostrat que quan se’ls deixa actuar saben fer amb professionalitat el manteniment de l’ordre públic. Es va veure que tenien ganes de reivindicar-se.

No hi ha dubte que sembla que una porta s’obre. Falten moltes passes per donar. Als sectors més pragmàtics de l’independentisme d’ERC i del PDCat els hi correspon  donar noves passes en el camí de retorn a la racionalitat. I en algun moment de forma explícita o pràctica hauran de fer l’autocrítica dels seus errors, i d’haver venut un relat “virtual i irreal” a la societat catalana. El camí serà lent, la reconciliació interna de la societat catalana encara més i les destrosses produïdes pel “procés” en tots el àmbits s’aniran notant amb el pas del temps, per que la realitat social a Catalunya és greu en termes de desigualtat i crisi del benestar derivat del mal govern dels darrers anys. Per tot això cal potenciar en primer lloc la negociació entre els partits a Catalunya per a trobar una sortida de consens el més àmplia possible, aquest 75% del que ha parlat Sánchez.

Els Mossos van controlar la situació
Però no hi ha dubte que sembla que entrem en el 2019 millor del que ho vàrem fer al 2018.

La part més assenyada dels dirigents independentistes ha d’analitzar la necessitat de donar suport a un canvi radical del que han estat els darrers anys. El miratge s’ha acabat i cal afrontar la realitat. Al contrari del que molts poden pensar el judici dels polítics presos no és un moment per a fer un pols al poder de l’Estat, al contrari és el moment en que la realitat del cost dels fets erronis realitzats i les il·legalitats comeses passaran comptes als seus responsables. Es el moment clau de la rectificació i de l’autocrítica, que pot fer-se  poc a poc i de diverses formes. La presó provisional pot haver estat excessiva, cal veure com ha influït la fuga d’alguns, la petició de penes excessiva però alhora no és cert que no hagin fet res més que posar urnes. El polítics presos van vulnerar de forma greu la llei i han de respondre dels seus fets.

 El clima polític que es respiri pot permetre mesures de perdó de les penes a que puguin ser sentenciats, al marge de la inhabilitació que puguin haver de complir.

Ara només cal que en l’àmbit de l’Estat  la majoria aconseguida en la moció de censura es refermi tot aprovant els pressupostos de l’estat, la qual cosa permetria que la legislatura es pogués perllongar. Això donaria temps a la nova majoria i al govern Sánchez per a implantar el seu calendari de mesures socials necessàries per a les classes treballadores i més desfavorides que han patit els efectes de la crisi i de les polítiques del PP.

El Govern ja ha acordat una sèrie de mesures amb els sindicats que cal portar a la pràctica i eliminar els aspectes regressius tant de la Reforma Laboral com de la Reforma de Pensions del PP, alhora que ratifica el paper substancial que han de jugar les organitzacions socials com articuladores del teixit laboral i social.

Altrament les mesures destinades a la regeneració democràtica i la defensa de les llibertats passen per actuar sobre l’actual “llei mordassa” entre d’altres mesures. Tot això pot fer arribar, per la via dels fets, el missatge d’una nova política que permeti a les forces d’esquerra i als seus aliats tàctics fer front amb bones expectatives a un nou procés electoral a l’estat.

Fins el moment la iniciativa del Govern Sánchez, ben acompanyat per aliats com UnidosPodemos i el PNB i ben vista pels sectors sensats d’ERC i PDCat, ens ha situat en un moment d’una certa distensió.  Cal que l’expectativa duri i es doni una oportunitat al diàleg.
Cal sortir de l'actual atzucac




14 de des. 2018

L’ESQUERRA DESDIBUIXADA


Nuevatribuna | 15 de Diciembre de 2018


Els resultats de les eleccions andaluses haurien de fer repensar a les esquerres plurals com afrontar el futur.

Les esquerres han de fer una reflexió a fons sobre les seves carències si el que volen és ser capaces de, mitjançant una “competència virtuosa” i plural, convertir-se en una alternativa a la dreta tripartida. I això passa de forma obligada per repensar les seves carències ideològiques, programàtiques i organitzatives.

En el cas del PSOE és evident que amb l’elecció de Sánchez es va donar un pas endavant que caldria consolidar. El President de Govern sens dubte ha fet un bon recorregut amb el seu enfrontament amb l’aparell tradicional del PSOE i amb la conquesta de la Secretaria General. Aquest procés sembla que li ha servit per a fer una major connexió amb la base del propi partit i fins i tot una nova definició política. De moment la política que està portant des del govern significa una certa ruptura amb el passat sòcio-liberal del PSOE.

Sánchez està fent front a un període molt complicat derivat de la correlació de forces i del continu problema derivat de l’independentisme català. Malgrat això cal ressaltar que encerta amb la seva política respecte a Catalunya, apertura al diàleg però sense transigir en el respecte a la legalitat.

El principal problema actual del PSOE és sens dubte que encara està en la necessitat de solucionar les diferències internes amb el socialisme tradicional que representen Susana Díaz i altres barons. Sánchez precisa fer-se amb tot el control del partit tal com les bases van establir. La derrota del social-peronisme andalús encapçalat per Susana Díaz li dona una oportunitat. Es evident que hi ha barons que semblen haver-se ressituat com l’extremeny Fernández Vara o el valencià Ximo Puig, però hi ha d’altres irrecuperables com Garcia Page de Castella-La Manxa o Lambán d’Aragó, els sectors més retrògrads de l’antic socialisme felipista.

Pablo Iglesias
Només mitjançant una renovació de l’aparell com demanava Jose Luis Ávalos, secretari d’organització del PSOE, Sánchez tindrà la possibilitat de transitar cap una renovació ideològica i política del partit, tal com ha fet el “Labour” de Corbyn.

Si aquesta és la situació pel que fa al PSOE, molt més difícil  és la situació de  l’esquerra alternativa de Podemos i les seves confluències.

No hi ha dubte que la bombolla mediàtica i la novetat política de Podemos i les seves confluències s’està desinflant de forma ràpida desprès de cinc anys de vida. No es pot oblidar que Podemos surt amb força, a l’albor de les eleccions europees,  desprès d’una important campanya mediàtica que va servir per a desinflar les expectatives que en aquells moments tenien els sectors més tradicionals de l’esquerra alternativa com IU o ICV, que es van veure arrabassats per la irrupció dels podemites.

Però amb el temps les expectatives han anat disminuït de forma important. El problema de la indefinició ideològica, estratègica i organitzativa és alarmant i està tenint conseqüències de dimensions difícils d’avaluar.

Podemos i també “els comuns” estan situats en una indefinició en els tres temes. A nivell ideològic no tenen referències clares i hi ha profundes i difícils divisions internes. Aquesta mancança de definició ideològica els hi provoca una manca clara d’estratègia definida respecte a temes importants com és la definició del model d’estat o sobre el paper del món del treball i les seves organitzacions. I la seva manca de model organitzatiu, la inexistència d’organització més enllà d’uns teòrics adherits als que cada vegada que interessa a la cúpula dirigent se’ls sotmet a “referèndums” aprovatoris de les decisions de la cúpula.

Sembla que tant Podemos com els “Comuns” hagin obviat la màxima de Gramsci que recomanava “Les idees no viuen sense organització” així com el seu plantejament sobre “el príncep modern”, és a dir l’organització com intel·lectual col·lectiu.

Les organitzacions de la “nova política” semblen basades en unes elits que elaboren i unes bases a les que es demana activisme però mai participació real en l’elaboració del relat.

Les conseqüències estan clares. Podemos està vivint tot un procés d’anarquia organitzativa en els diversos territoris, Andalusia, Catalunya, Aragó i d’altres escullen direccions alternatives a les que proposa la direcció, o amb fets del conflicte amb els regidors de l’Ajuntament de Madrid. La realitat de la participació en els “círculos” és pràcticament nul·la i van desapareixen progressivament. I això provoca que la direcció adopti posicions “avantguardistes” i poc pràctiques com les mobilitzacions de minories contra Vox al dia següent de les eleccions andaluses enlloc d’analitzar les causes del fenomen i com afrontar-lo políticament.

Ada Colau
En el cas dels “comuns” la situació no és millor. Desprès dels seus bons resultats a les municipals de Barcelona i a les generals, la coalició va obtenir uns mals resultats a les autonòmiques quedant en 5è lloc i molt lluny dels resultats obtinguts la darrera vegada per ICV en solitari. Les divisions internes es multipliquen, no hi ha una organització ni una direcció clares, més enllà de la personalitat d’Ada Colau, i els seus missatges polítics són diversos quan no contradictoris. La seva posició davant del Govern de la Generalitat discutible, sense posicionar-se frontalment davant el discurs unilateralista del Govern de la Generalitat la qual cosa deixa orfe  la part més important del seu electorat. Sempre són més comprensius amb els independentistes irredempts que amb els unionistes, quan allò lògic fora combatre ambdós bàndols. Com en el cas de Podemos no tenen un discurs clar sobre el model d’estat, i tot ho deixen a l’albor d’un hipotètic referèndum acordat que no es concreta, pàgina que avui sembla està passada. El problema és que en el seu sí hi conviuen independentistes, federalistes i confederals, la qual cosa impedeix cap definició i no hi ha res més perjudicial que la indefinició en la actual situació catalana.

La nova política té un greu problema ja que les properes eleccions poden ser decisives pel seu futur. Es previsible que puguin qüestionar-se el resultats obtinguts en moltes de les seves capitals emblemàtiques en les anteriors eleccions municipals, i veurem quin resultat obtenen en les autonòmiques i europees, que poden ser decisives per a la  viabilitat del seu projecte polític.

Sens dubte precisen definicions clares sobre alguns temes com poden ser: a) Europa, no tenen definició clara sobre si aposten per un  europeisme indubtable alhora que crític amb la realitat actual;  b) Estan per un estat federal amb reconeixement de les diversitats però sense desigualtats pel que fa als drets socials?; c) Sindicats, reconeixen la “centralitat del treball”, la necessitat de democratitzar l’economia i reforçar el paper de les organitzacions sindicals?.

Fins ara la nova política ha preferit l’activisme social a l’organització social,  l’activisme a la militància organitzada. El lideratge per sobre de l’organització participativa.

Crec que seria lamentable que la “nova política” hagi servit per a desconstruir la organitzacions alternatives tradicionals de l’esquerra sense construir bases sòlides per a unes organitzacions de futur.

Cal dir que a hores d’ara l’organització alternativa d’esquerra que sembla tenir una millor salut i unes idees més clares tant polítiques com organitzatives és Compromís que col·labora però es situa al marge de Podemos.

Per últim només desitjar que el conjunt de les esquerres sàpiguen sortir amb sort i el més ràpidament possible de la situació desdibuixada actual i plantejar-los  un repte clar: una alternativa d’esquerres només sortirà de la unitat de les esquerres polítiques diverses amb una proposta política definida tant sobre el tema territorial com sobre el tema econòmic i social.  I que no s’oblidin de posar com un punt fonamental entre els seus objectius enfortir el paper i les funcions de les organitzacions socials especialment el sindicalisme de classe. La historia ens diu que sense organitzacions socials fortes, especialment sindicals fortes, no hi ha alternativa política d’esquerres.
L'esquerra ha de repensar-se

2 de des. 2018

LES REIVINDICACIONS SOCIALS TORNEN A CATALUNYA


Torna la mobilització social a Catalunya

Nuevatribuna | 03 de Diciembre de 2018


De sobte, desprès de més de sis anys ofegades pel soroll del “procés”, les reivindicacions socials tornen a omplir els carrers. Anys enrere a finals del 2010, en la seva primera legislatura com a President del Govern, Artur Mas va ser el primer al conjunt de l’Estat en portar a terme importants retallades amb el suport parlamentari del PP. Això va provocar fortes mobilitzacions socials i fins i tot l’encerclament del Parlament per ciutadans indignats. Això va portar al llavors President de la Generalitat a fer un gir en la seva política i embarcar-se en el suport al moviment independentista. I en aquest context la convocatòria d’eleccions anticipades l’any 2012 i el canvi de soci parlamentari, del PP a ERC, tot i mantenint les mateixes polítiques de retallades i privatitzacions.

Des d’aleshores el miratge del procés independentista havia hegemonitzat les mobilitzacions al carrer en detriment de les mobilitzacions de reivindicacions socials. Però ara, de cop, el canvi de Govern a l’Estat, un cert reflux del procés i una certa recuperació econòmica han provocat que surtin amb força renovada les reivindicacions pendents tant de temps soterrades.

Durant aquests anys Catalunya ha estat una de les comunitats que més ha patit el procés de retallades i fins i tot de desgovern. Els successius Governs de la Generalitat han estat més ocupats en vendre la qüestió del greuge territorial que en governar la comunitat autònoma. Tant és així que s’ha produït un greu deteriorament dels serveis públics més bàsics com la sanitat i l’ensenyament per posar dos exemples. Les condicions socials del conjunt de la ciutadania en especial els sectors més desfavorits s’han deteriorat profundament. Les privatitzacions i les retallades en la sanitat s’han situat al voltant del 28%.. Pel que fa a la comunitat educativa hi ha un 12% de reducció en la despesa. Per exemple les matricules universitàries són les més cares de tot l’Estat. I així podríem parlar de tots els sectors d’actuació de la Generalitat. La despesa social s’ha retallat prop d’un 20%. I el conjunt dels funcionaris catalans són els únics de tot l’Estat als qui no s’ha retornat les pagues retallades en el passat.

Mobilització en defensa de la sanitat pública
I és per això que aquest final de novembre han explotat un conjunt de sectors des de metges d’atenció primària, bombers, estudiants, etc. I pel proper 12 de Desembre hi ha prevista una Vaga General al conjunt de la funció pública. Tot això malgrat la escassa informació per part dels mitjans públics de la Generalitat.

La gent es revolta i diu que ja hi ha prou, davant l’apatia i el menyspreu d’un Govern de la Generalitat que no compleix amb la seva funció principal que és atendre les necessitats de la ciutadania. I diem apatia i menyspreu per que sembla que el Govern i el seu President tinguin altres interessos que els ocupen de forma prioritària. Això sí, malgrat el desgovern han continuat  les retallades i privatitzacions durant tot aquest període.

Només cal veure les desafortunades declaracions del portaveu de “JuntsXCatalunya” Eduard Pujol qui sobre la vaga dels metges va etzibar “De vegades ens distraiem amb qüestions que no són les essencials. Que si 85 dies de llista d'espera, que si haurien de ser 82... Ens estem barallant per les engrunes. Hem d'anar a la resolució real del problema” que per ell no és altra que aconseguir la independència.

Es a dir els problemes reals de la vida de la gent no és el que més importa al Govern de la Generalitat, sinó que són altres temes “més transcendents”. Només això ja demostra un clar sentit de classe privilegiada que menysprea les preocupacions de la vida diària de la ciutadania.

Eduard Pujol portaveu JuntsXCat.
Com pot ser que sent Catalunya la comunitat amb el sisè pressupost per càpita més gran en el 2017, hagi estat la tercera que menys despesa sanitària per càpita ha fet, o la cinquena per la cua en educació, com ha estat publicat als mitjans?  I quan parlem de “per càpita” estem parlant de “per cada un dels ciutadans”.

Potser és per tot això, com assenyalava un mitjà de comunicació, que les manifestacions ja no tenen final a la plaça de Sant Jaume, davant el Palau de la Generalitat, per que potser la gent ja no espera res d’un Govern que no governa, i per això ara acaben normalment davant del Parlament de Catalunya per veure si en la seu de la sobirania nacional algú té orelles per escoltar el que la gent reivindica.

Tot això no és aliè a la realitat més general de la vida política del conjunt de l’Estat. Així no és comprensible l’actitud de les forces independentistes com el PDCat o ERC davant els pressupostos de l’Estat. Sembla com si fossin cosses que no anessin amb ells uns pressupostos que comporten un canvi de tendència i que per primera vegada tenen un caire més social amb un increment de la despesa social i un afavoriment dels sectors més afectats per la crisi i les retallades.

Estem parlant entre d’altres de que les persones treballadores de Catalunya tinguin un salari mínim de 900 euros mensuals. Que els i les pensionistes catalanes tinguin una revalorització de les seves pensions segons l’IPC, i que de cara al futur s’elimini el factor de sostenibilitat. Es tracta d’una millor dotació pressupostària per Catalunya.

Però sembla que això no sigui important pel Govern de la Generalitat ni per les forces polítiques que li són afins. La realitat de la gent no sembla ser important davant de la prioritat del “país”, però no podem entendre de que van els interessos aquest “país” que diuen defensar sinó són els interessos de la gent que viu en ell. Que es “el país” sense la seva gent?.

No ens podem enganyar, per que aquest Govern de la Generalitat i aquests partits són els mateixos que en els anys que van des de  desembre del 2010 fins ara han estat els que més han retallat i privatitzat de tot l’Estat. Això sí,  tot ho han fet en nom de Catalunya.


Benvingudes les reivindicacions socials de nou a Catalunya, és el retorn de la realitat. Que durin !!!