nuevatribuna/29 DE FEBRERO DE 2024,
La situació en
general de la societat catalana després de la dècada “processista” és d'un
cert descoratjament i alguna cosa semblant al pessimisme i la tristesa, La
dècada passada ha deixat una forta petjada negativa en el conjunt d'una
societat dividida i fallida en aquests
anys. Catalunya no s'ha recuperat i arrossega la petjada de la situació viscuda
aquests últims anys.
Res tornarà a ser
com abans si més no per un llarg temps. La divisió social va ser molt profunda.
L'independentisme ha fracassat d'una forma definitiva, encara que hi hagi
alguns que no ho acceptin de manera pública. La idea de la Catalunya “un
sol poble” que va ser hegemònica des de la transició i reivindicada
de manera transversal ha estat enterrada pel “processisme independentista”.
Una gran part de la societat i no sols la castellanoparlant es va veure
agredida. Els insults dient “colons” o altres epítets formulats pels sectors
més agressius dels independentistes a les famílies procedents de la immigració
dels anys 50 i 60 han comportat una profunda divisió en la societat catalana.
És necessari
recordar que en la lluita antifranquista i durant la transició una gran part
dels lluitadors que reclamaven “Llibertat, Amnistia i Estatut
d’Autonomia” procedien de la classe treballadora emigrant. Només mirant
les fitxes dels detinguts antifranquistes a Catalunya es pot comprovar la
preeminència de cognoms no catalans. A Catalunya qui més es va mobilitzar per
la llibertat i l'autonomia van ser la militància de CCOO i del PSUC, i
fonamentalment treballadors i estudiants. La burgesia catalana no va ser
precisament un exemple excepte honroses excepcions d'antifranquisme. Un exemple
serveix de comprovació, en les primeres eleccions municipals una bona part,
principalment fora de les grans ciutats, dels alcaldes de la CiU “pujolista”
havien estat ja alcaldes amb el franquisme.
Una bona part de la
gent gran mobilitzada pels independentistes
era gent que mai havia fet res durant el franquisme i semblava que aquests anys
volgués fer la seva “revolució pendent”.
En definitiva
l'il·lusori procés independentista ha comportat una forta depressió social a
Catalunya i una desconfiança social entre els diversos sectors socials. Tot
això aguditzat per un fet innegable, l'elevat activisme i esforç del
“procés” impulsat i dirigit des de les institucions de govern de Catalunya
va ser en detriment de l'avanç i desenvolupament de qualsevol política
econòmica i social, la qual cosa ha comportat un important retrocés en la
qualitat de vida de la població catalana.
Catalunya en el seu moment formava part dels anomenats
“Quatre Motors per a Europa”. Els Quatre Motors era una associació de cooperació
interregional constituïda l’any 1988 entre els territoris de Catalunya,
Baden-Württemberg (BW), Llombardia i Roine-Alps (actualment,
Alvèrnia-Roine-Alps, AURA). En aquell moment els objectius de col·laboració
estaven relacionats principalment amb l'economia i la recerca així com amb
l'art i la cultura i també amb la participació activa en la construcció
europea. Avui dia difícilment podria assenyalar-se a Catalunya en aquest grup.
Catalunya sempre va
ser un model no sols d'economia avançada sinó de modernitat a Espanya en el
segle XX. En l'actualitat Catalunya ha perdut importància tant econòmica com
cultural. L'independentisme ha eliminat el cosmopolitisme reduint-lo a un pur
nacionalisme estret i arcaic.
En l'àmbit social
els governs independentistes des d'Artur Mas a Aragonés han comportat una
reducció progressiva dels pressupostos de la Generalitat en les partides
dedicades a Educació i Sanitat per posar un exemple. En l'àmbit sanitari en el Pressupost
de l'últim Govern Tripartit (PSC-ERC-ICV) va dedicar un 35,51% del pressupost a
Sanitat i un 22,63 a Educació. Els governs successius van anar reduint el
pressupost en les partides socials fins a arribar al del 2022 on va dedicar a
Sanitat un 23,95% ocupant el número 16 en el rànquing de CCAA en quant a despesa
per càpita. Quant a Educació la seva despesa pressupostària va ser d'un 18,58%
ocupant el lloc 11 en el rànquing de les CCAA.
Pel que fa al pes
del sector industrial sobre el Valor Afegit Brut podem dir que l'any 2000
aquest era a Catalunya del 26,9%, mentre que en el 2019, abans de la pandèmia
havia descendit al 19,3%. En referència a l'aportació al PIB de l'Estat, mentre
que en el 2008 Catalunya va aportar el 18,42% i Madrid el 17,74%, en el 2022
Catalunya amb el 16,41% de població ha aportat el 19,01% del PIB sent superada
per Madrid que amb el 14,22% de població ha aportat el 19,44%.
Així mateix els
successius governs independentistes de la Generalitat han estat incapaços de
plantejar les propostes necessàries de futur que situessin a Catalunya al
capdavant d'alguna de les transformacions que la societat precisa. Dos
exemples, el primer el relatiu a l'impuls de les energies renovables, en el
qual Catalunya és la comunitat més endarrerida en la implantació d'aquestes
energies, tan sols un 15% de l'energia és renovable enfront de l'objectiu
d'aconseguir el 30%, mentre en el conjunt d'Espanya les energies renovables se
situen en el 50%.. El segon exemple que està d'actualitat per la sequera és la
falta de dessalinitzadores. En l'actualitat només hi ha dues a Catalunya, la
més recent va ser obra del Govern Tripartit d'Esquerres, la del Llobregat que
es va inaugurar al juliol del 2009. Aquesta instal·lació pot donar servei a 4,5
milions d'habitants i produeix fins a 60 hm³/any d'aigua Des de llavors no s'ha
fet res més. L'altra dessalinitzadora la del Tordera, de menor capacitat, està
fora de circulació i ara es pretén construir una altra de major capacitat però
amb el problema de la falta de capacitat en el territori de l'energia elèctrica
precisa per al seu funcionament.
No hi ha dubte que
el “procés” ha afectat negativament tant econòmica com socialment a
Catalunya, hem de recordar la fugida d'empreses catalanes que van deslocalitzar
la seva seu social a altres parts de l'Estat. En total més 8.700 empreses van
deslocalitzar la seva seu fora de
Catalunya.
Tota aquella
aventura duta a terme per polítics que eren conscients que tot era una aventura
il·legal i impossible, que van enganyar bona part de la població fent-los
creure que era possible, la proclamació d'independència va durar uns escassos
segons el 27 d'octubre de 2017, fins a la seva suspensió pel
propi President de la Generalitat. Tot va ser una farsa teatral
indigna.
Posteriorment es
van produir fets de tota mena des de la fugida de Puigdemont a l'estranger, la
suspensió de l'Autonomia de Catalunya per part del Govern del PP i la
intervenció de la Generalitat. En les posteriors eleccions autonòmiques les
forces independentistes van tornar a revalidar la seva minsa majoria. Després
de la condemna pel Tribunal Suprem de dirigents independentistes i el seu
tancament a la presó, van seguir anys de algarades de tota mena amb
importants disturbis pel conjunt del país, amb talls de carretera, boicot de
xarxes ferroviàries, ocupació de l'Aeroport de Barcelona, tot això estimulat
pel propi Govern i els seus mitjans de comunicació afins públics i privats.
Finalment va
arribar l'inici de la descompressió del “suflé” català amb l'indult per
part del Govern de Sánchez com a punt final a una etapa política desgraciada.
I ara ens trobem
amb una societat catalana refractària, dividida, amb greuges de tota mena
dins de la pròpia societat, i amb poca adhesió al que fer polític. I amb un
profund i pessimista sentiment en el conjunt de la societat en totes les seves variants.
L'actual política catalana no resisteix una anàlisi de qualitat. Tots els
partits i les seves polítiques no provoquen grans motivacions, ni per part de
l'independentisme amb el seu sentiment de derrota, ni en l'altra part de la
societat no independentista que ha perdut la seva confiança en el que comporta
la creença en una superació social del temps viscut de manera traumàtica.
Ara estem immersos
en tot un debat entorn d'una possible Amnistia que afectaria persones que van
actuar de diversa forma en l'intent de canvi no democràtic, al marge de les
normes de la Constitució i el propi Estatut de Catalunya. Tot això sense que
per part dels seus responsables s'entoni públicament cap gest de disculpa per
la seva responsabilitat en els fets.
Alguns com ERC, ara en la direcció d'un Govern en minoria, han
canviat de política en la seva pràctica cap a polítiques més realistes, malgrat
que mantinguin algunes consignes, de cara al seu electorat, en les quals ni
ells mateixos creuen.
Una altra part
concretament JUNTS, partit clarament de dreta ultranacionalista, fins i
tot amb deixos xenòfobs sembla com si jugués a fer política, basant-se en un
relat de ficció totalment aliè a la realitat i com si tingués unes capacitats
d'incidir en la política quan l'única cosa que fa, per a diferenciar-se del to
més realista d'ERC, és desafiar contínuament
el Govern que ha d'amnistiar els seus dirigents, afeblint-lo i fent el
joc a la dreta del PP. Així JUNTS pretén el perdó però mantenint un
to desafiador, amb una acció política que perjudica el Govern Progressista que
impulsa l'Amnistia i que indirectament afavoreix a la dreta del PP, amb
qui JUNTS ha tingut i té una clara afinitat com a partit de dreta
econòmica i amb qui en un futur probablement pot arribar a associar-se.
És evident que en
l'actualitat a Catalunya cap partit, tampoc l'esquerra és capaç d'il·lusionar i
mobilitzar a la ciutadania. Ni el PSC amb una política ambivalent i grisa que
capitalitza en gran manera el vot orfe de C,s, i amb posicions molt pròximes als
poders econòmics tradicionals, com és evident en el govern de l'Ajuntament de
Barcelona. Ni uns “Comuns” que continuen mancats d'una definició clara
tant política com organitzativa, així com la seva ambivalent relació amb
sectors de l'independentisme. No hi ha voluntat en l'esquerra ni d'unitat ni
capacitat per a desenvolupar un projecte de futur per a Catalunya, com a mínim
no ho sembla.
En definitiva
l'actual situació a Catalunya és de ressaca amb una situació de poques alegries
en tots els àmbits, socials, econòmics o polítics. Situació que sens dubte es
tardarà anys a superar abans que pugui albirar-se una alternativa motivadora
per a aquesta societat, cansada, dividida i sumida en la depressió i el
pessimisme.
ADDENDA:
Cal ressaltar en
honor a la veritat que tot aquest procés inútil i absurd va tenir el seu llunyà
origen en una Sentència nefasta d'un Tribunal Constitucional retallant un
Estatut d'Autonomia, atacat des del primer moment per la dreta del PP i que
havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels
Diputats i validat en referèndum per la ciutadania de Catalunya. Retallada que
va provocar una profunda desafecció en bona part de la societat catalana.
