EL “PROCÈS” DE LES “FAKE NEWS”

Torra i Puigdemont: liders de la virtualitat

Nuevatribuna | 24 de Octubre de 2018


Vivim en un món on dominen les “post-veritats”, és a dir falsos relats que es superposen i confonen la realitat i fins i tot l’afecten i distorsionen.

A Catalunya fa molt temps que estem immersos en la dinàmica del “procés”, basada en un relat que s’ha fet hegemònic i que dibuixa una “falsa realitat” basada en una distorsió de la realitat a partir d’un conjunt de “falses veritats” que una part important de la població assumeix com si fossin una realitat indubtable.

L’independentisme ha estat summament hàbil en construir un relat que basat en la tergiversació de la realitat i profusament difós pels mitjans de comunicació públics i afins ha estat assumit plenament com a una veritat immutable per una gran part de la població.

Exemples de les “fake news” hi ha nombrosos i continuats des del 2012 quan Artur Mas per a mantenir-se en el poder es posa al capdavant del moviment independentista per així evitar que la reacció social passi comptes a les seves polítiques d’austeritat i retallades que van ser pioneres en tot l’Estat.

Cal dir que el que hi ha a Catalunya no és únicament una mobilització social per la independència, que també. El que realment hi ha es una mobilització social fomentada i potenciada des de les Institucions de la Generalitat i amb tota la força dels mitjans de comunicació públics i subvencionats i amb la del poder institucional. Això no té res a veure amb les marxes dels drets civils de Martin Luter King ni similars com agrada de comparar-se als dirigents independentistes. Aquí des de les Institucions es fa un pols a tota l’estructura de l’Estat.

Els dirigents independentistes fan contínues referències al desig i la voluntat majoritària del poble la qual cosa és una falsedat evident. Mai la majoria del poble de Catalunya s’ha decantat a favor de les posicions independentistes. Només cal recordar com a les eleccions del 2015 denominades “plebiscitàries” per les forces independentistes els resultats van ser d’un 47,74 per els partits independentistes i un 50,62 per a la resta no independentistes. Es a dir un “fals plebiscit” fallit que sempre han volgut amagar.

Un resultat que es reprodueix el 21-D del 2017 on les forces independentistes van treure un 47,5 dels vots front al  50,93 de la resta. Tot això no impedeix una majoria independentista resultat de la llei electoral. Cal ressaltar que a Catalunya s’aplica la llei electoral espanyola, única comunitat on això passa, degut a que mai ha estat possible acordar una llei pròpia.

Una de les majors “falses veritats” que més s’han inculcat és la legitimitat del Parlament de Catalunya i la majoria parlamentària independentista per a dur endavant el procés independentista. El que no es diu és que el Parlament de Catalunya està legitimitat per actuar en les matèries que li són pròpies i que són les establertes de forma específica a l’Estatut de Catalunya. Això ha estat bandejat i s’ha plantejat com si les decisions del Parlament fossin les bases de l’única representativitat i legitimitat que existeix.

A partir d’això i de la “falsa veritat” de que a Catalunya hi ha una  majoria independentista es llança amb tota la potència institucional una“única veritat” existent,  la de que el “poble de Catalunya” vol la independència a la que té dret.

Una República virtual inexistent

Desprès venen els fets del 6/7 de setembre del 2017 on la majoria parlamentària independentista vulnera les normes del propi Parlament i aprova unes lleis contràries al propi Estatut que és qui legitima l’existència del Parlament, i s’aproven les lleis de la “Transitorietat” i la del “Referèndum”, basant-lo tot en la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Tot un veritable reguitzell de “fake news”, d’un relat fals des de la seva rel.

Amb posterioritat varen tenir lloc els fets de la Conselleria d’Economia, on certament no va haver-hi violència explícita, però on ningú pot negar l’existència d’una certa intimidació contra els funcionaris que feien el registre de l’edifici.

El “fals referèndum” de l’1 d’octubre va ser una àmplia demostració de força del moviment independentista, estimulada de forma institucional i pels mitjans afins,  però que no va reunir ni els més mínims requisits per fer-ho acceptable, cosa que fins hi tot van afirmar els observadors llogats pel Govern de la Generalitat.

La declaració dels resultats i la proclamació de la república efectuada per Puigdemont i al moment retirada, i finalment la també “falsa” declaració unilateral de independència, feta de forma vergonyant i on només mostraven satisfacció els representats de la CUP són un altre mostra de “falses veritats”.

Cal dir que el “fals referèndum” és hores d’ara la font d’una falsa legitimitat que es proclama des de la presidència de la Generalitat a l’hora de reivindicar la independència.

Errada de l'Estat el 1-O

No es poden obviar els greus errors del govern de l’Estat. La manca de diàleg polític i el recurs només a la justícia. El greu error de la repressió de l’1-O, que contrasta amb l’actuació el 9-N del 2014 davant del referèndum participatiu convocat per Artur Mas que no va provocar cap aldarull. L’actuació policial va provocar la resposta, no únicament d’independentistes del 3-O  sinó per a molta gent afectada per la visió de la violència policial. Cal afegir la manca d’un relat alternatiu per part del Govern de l’Estat, determinat en gran mesura per la manca de capacitat de comprendre la realitat de Catalunya per part del Govern del PP i la seva incapacitat ideològica per a fer una oferta engrescadora a la ciutadania de Catalunya. Tot això va determinar un únic relat hegemònic a Catalunya, el dels independentistes basat en els suposats greuges.

Posteriorment la fugida de Puigdemont i altres consellers demostrant que tot el “procés” d’independència estava basat en una falsa realitat. L’empresonament dels “Jordis” i de Consellers va derivar cap  una altra “falsa veritat” la d’una gent detinguda per motius polítics. Això permet a l’independentisme engegar un altra fase del procés, la de la solidaritat amb els presos i la denúncia d’un estat repressor, sens dubte un altra “fake news” independentista, la del victimisme.

Cal dir que es pot qüestionar amb raons jurídiques que hi ha unes demandes excessives per delictes poc provats  com el de rebel·lió, també que potser la presó incondicional pot ser excessiva i podrien haver-se establert unes llibertats condicionals. Tot això és acceptable, però el que és cert és que no són presos polítics. Al contrari de la “falsa veritat” dels independentistes, els presos ho estan per uns fets concrets de desobeir de forma greu la llei, en aquest cas l’Estatut i la Constitució, no pel seu ideari polític. Per tant no hi ha ni presos ni exiliats polítics. El cas més paradigmàtic és el de la dirigent de la CUP, Anna Gabriel, fugida a Suïssa malgrat l’únic que se l’imputa és un delicte de desobediència a un nivell que només pot ser sentenciat com a desobediència sense cap demanda de presó, una altra “fake news” independentista, a la CUP li feia falta algun “màrtir”.

Sánchez i una política del diàleg

No hi ha dubte que el millor propagandista del moviment independentista ha estat el Govern del PP i el seus errors en tractar la situació de Catalunya. El Govern de Sánchez, es vulgui reconèixer o no ha significat un bàlsam per a la situació a Catalunya, per primera vegada un fet que treia força al “suflé” independentista i provocava un cert distanciament entre els pragmàtics i els irredempts. En aquest sentit cal comprovar com el vot d’ERC i PDcat a favor de la moció de censura va anar en contra dels intents de Puigdemont i el seu “vicari” Torra per evitar-ho.

Es evident que costarà molt sortir d’aquesta “falsa realitat” que es viu a Catalunya. Caldrà esforç per totes les parts ja que la fractura social és profunda i la situació econòmica i social es va deteriorant i encara no ens podem fer idea dels costos causats per l’aventura independentista. La posició tant dels polítics independentistes com dels unionistes no hi ajuden tampoc. Però d’aquesta situació només es podrà sortir amb l’esforç i la voluntat de tothom, per que mai es podrà sortir sense consens d’una situació social dividida en dues meitats i el que això comporta. Cap de les meitats podrà imposar-se a l’altra sinó que caldran solucions imaginatives per aconseguir reconciliar-les i on ningú pot quedar totalment satisfet.

Cal sortir de l'empantanament

SALVAR AL “SOLDAT” SANCHEZ

El President Pedro Sánchez

Nuevatribuna | 09 de Octubre de 2018


No es pot dubtar que la moció de censura i la investidura de Pedro Sánchez han provocat un canvi substancial en la política espanyola en tots els seus àmbits.

La dreta mediàtica i política no s’esperava el canvi com tampoc el desitjaven dirigents independentistes catalans de la dreta com Puigdemont o Torra pels quals el seu plantejament és  “quant pitjor millor”.

El govern Sánchez ha significat un abans i un desprès respecte els governs de Rajoy. Tot això malgrat la realitat d’una debilitat parlamentària que no es pot oblidar. Però cal reivindicar que és no una sinó l’oportunitat per a les forces progressistes espanyoles  d’evitar la continuada hegemonia de la dreta en el país.

En poc més de 100 dies el Govern del PSOE ha donat senyals inequívoques de canvi. Es evident que són tan sols senyals però la correlació de forces no dóna per a gaire més. El que ara cal és que el govern es pugui mantenir durant un temps, el major possible, per a poder fer efectives algunes mesures, que no podran ser totes les desitjades, per a demostrar que hi ha una altra forma de governar i poder afrontar unes futures eleccions generals on les esquerres plurals puguin obtenir una majoria suficient per a governar amb profunditat els canvis que ara només es poden constatar.

S’han iniciat polítiques exemplificadores com la relacionada amb la memòria històrica i  l’exhumació del dictador del Valle de los Caidos que és sens dubte un símbol. Així com la recuperació de la sanitat universal eliminada pel PP i l’acord sobre pensions al Pacte de Toledo, amb la recuperació del poder adquisitiu dels pensionistes, que ara cal legislar. Caldrà veure l’intent de fer uns pressupostos més socials malgrat el “filibusterisme” parlamentari de la dreta. El canvi de la política envers Catalunya és un altre plantejament important, amb una política oberta al diàleg.

Aquest govern pot obrir, si aconsegueix mantenir-se en el temps, una porta d’esperança per a tots els progressistes. I en això cal defugir sectarismes i rancúnies diverses. Si el govern es manté serà producte també de l’actitud i flexibilitat d’altres components de  l’esquerra imprescindibles pel manteniment d’un govern amb debilitat parlamentària. Es evident que la perspectiva futura, desprès d’unes noves eleccions, ha de ser un govern de coalició de les forces progressistes.

Casado i Rivera les dos cara de la dreta

La reacció i desconcert de les forces de les dretes és evident. Tant el PP com C,s han desplegat des del primer moment una agressivitat total envers el nou govern i amb atacs a la reputació personal dels membres del govern. Però la seva oposició radical i la seva competició per a veure qui és més oposició els va situant cada cop més cap a la dreta i allunyant-se del centre polític. El PP i C,s cada vegada recorden més l’ “aznarisme” més pur.

Pedro Sánchez està demostrant un nivell que ningú s’esperava d’ell i que va començar a demostrar desprès de la seva defenestració de la secretaria general del PSOE i la seva victòria interna respecte l’antic aparell i les antigues referències i barons del seu partit.

Ho va tornar a demostrar al plantejar una moció de censura en un moment oportú i aconseguint els acords diversos i plurals per a guanyar-la i ser investit. Ha fet un govern amb persones d’un nivell de competència elevat. I la seva agenda en aquests pocs mesos ha estat important, tot i els possibles entrebancs d’un govern en rodatge.

Sánchez i Iglesias l'acord necessari

No podem obviar un fet important, el paper de Podemos. El paper jugat per Pablo Iglesias a la moció va ser substancial per tal d’aconseguir que el PNV es sumés a la moció davant la possibilitat de noves eleccions amb un C,s a l’alça.  Posteriorment i en general sembla que Pablo Iglesias hagi madurat com a dirigent polític, cosa que no m’atreviria a afirmar de la seva formació ni de molts dels seus quadres. La possibilitat d’acord en els Pressupostos on Iglesias ha  d’escollir entre un cert pragmatisme, d’acord amb la correlació de forces i la realitat política existent, o tornar a posicions aparentment “puristes” serà la pedra de toc de la seva maduració com a dirigent polític.

Pel que fa a les forces nacionalistes catalanes, exclouríem de la reflexió al PNV que ja s’ha demostrat com un partit políticament previsible, no hi ha dubte que el Govern de Sánchez i un futur govern d’esquerres els ajudaria a tractar de buscar una cert inici de sortida “del jardí del processisme” i tornar a recuperar el diàleg i una relació política que ajudés a la normalització que Catalunya precisa i a dissenyar un futur de profundització democràtica en tots els sentits un cop es superi la “prova de foc” dels judicis i la situació dels polítics presos, no parlem ara dels fugits. Crec que en aquests moments molts dels dirigents més sensats del PdCat i d’ERC comencen a veure aquesta necessitat de canvi malgrat no sàpiguen o no s’atreveixin encara a fer-ho públic per les reaccions que puguin tenir molts sectors que han cregut seriosament en l’aventura del “procés”.

Caldria per tal  d’aconseguir un canvi en el clima polític del país, en benefici de la majoria de la ciutadania que ha patit les conseqüències de les polítiques de la crisi, que es mantingués el govern de Sánchez el temps suficient com per a garantir que en les comtesses electorals de la propera primavera i especialment en les futures eleccions generals s’hagi generat un nou clima polític que ajudi a consolidar un futur govern de progrés al conjunt de l’Estat que pugui garantir un futur més solidari i lliure. Un futur millor és possible i desitjable.

Per un futur d'esquerres