18 de gen. 2024

SUMAR, ES HORA D'ORGANITZAR-SE

 

nuevatribuna/20 DE ENERO DE 2024


SUMAR va fer el seu debut electoral de manera acceptable, amb la consecució de 31 diputats i més de 3 milions de vots, molt a prop del resultat aconseguit per Podemos en les  eleccions generals del 2019.

Fins aquí la dada positiva, posteriorment l'escissió dels cinc diputats podemitas va desdibuixar el bon sabor de boca.  Aquest any Sumar haurà d'afrontar tota una sèrie de proves electorals,  Galícia, Euskadi, Parlament Europeu i possiblement una mica més tard les de Catalunya. Tot això alhora que afronta la seva activitat parlamentària i de govern.

Per a fer front amb possibilitats a tots aquests reptes SUMAR requereix “Fer Organització”. I aquest no és un repte fàcil sinó el més difícil de tots. Perquè una organització no es fa del no-res. No hi ha prou amb tenir un nodrit grup de professionals amb capacitat, l'organització és molt més. Això si es volen superar les deficiències del model organitzatiu “gasós” de Podemos i que  l’ha portat a l'actual punt d'irrellevància com a força de futur.

SUMAR part en principi d'un camp de joc ideològic diferent. El seu objectiu no és donar una batalla de relat abstracte molt ideologitzat, sinó una política de “reformisme fort” basat en solucionar les necessitats de la classe treballadora i de les capes més desfavorides, la qual cosa a vegades ha portat a qualificar  SUMAR i especialment  Yolanda Díaz de “nou laborisme”.

No obstant això per a aconseguir consolidar el seu electorat i el seu projecte hauran d'efectuar un esforç herculi per a crear una veritable organització que es comporti com “un intel·lectual col·lectiu”. I això significa tenir un nucli dirigent d'altes capacitats al costat d'una organització capil·lar que arribi al conjunt de la societat. Aconseguir-ho no consisteix a tenir molts seguidors en les xarxes socials, que també han de tenir-se, ni tenir molts activistes, que també, el que comporta és tenir una militància organitzada en el conjunt de nuclis de la vida ciutadana i imbricats en el si dels moviments sindicals, socials i ciutadans. I la militància comporta participació en l'economia del projecte, mitjançant quotes, i sistemes de participació i debat en la definició de les bases del projecte polític.

Crear una organització és una tasca complexa i continuada, però és l'única manera que el projecte guanyi en consistència en ser socialitzat i no fruit únicament d'una reflexió de “caps pensants” per molt valuoses i lúcides que siguin.

La militància ha de viure el projecte polític i identificar-se amb ell. I això no és possible sense debat intern. És necessari que a la proposta de la direcció política s'afegeixin aspectes que puguin sorgir de les vivències i les realitats en què està subsumida la militància.

És a dir un projecte assentat amb arrels en la societat. De la mateixa manera que els sindicats confederals determinen les seves polítiques a partir de la realitat que els sorgeix de la afiliació i dels representants sindicals en els diferents sectors laborals. Un projecte polític que vulgui romandre més enllà de les oportunitats ha de basar-se en el contrast de les seves propostes amb la realitat de la militància que pot plantejar modificacions o afegits a la proposta del nucli dirigent.

L'organització ha de constituir-se en tots aquells llocs on sigui possible i estructurar-se en forma de “malla”, de baix a dalt, a nivell local, provincial, autonòmic i estatal. I ha de ser una organització viva la qual cosa només va unida a la participació ben informada. I els quadres per a fer front a les diverses conteses electorals sorgiran precisament des d'aquestes estructures i sotmetran la seva validesa a la decisió dels seus conciutadans en cada tipus de contesa electoral.

Una organització mai tindrà potencial durador si no té presència municipal o autonòmica, i sense estar imbricada en els diversos moviments que existeixen en la societat, siguin sindicals, socials, feministes, o de qualsevol altre tipus.

Aquest és ni més ni menys el repte al qual s'enfronta SUMAR. L'important no és la seva Executiva ni el grup Promotor. Ells no conformaran una organització política potent i amb projecció de futur sense l'existència d'una massa militant que se senti concernida en la política que es realitzi a tots els nivells i que se senti representada per una direcció elegida en els diversos àmbits de l'organització.

És evident que SUMAR ha de ser dues coses, un partit polític amb la seva pròpia militància i organització el més extensa possible, i un front polític plural amb les esquerres que no desitgin diluir-se en el projecte de partit de SUMAR.

Els partits amb futur són aquells que tenen organització estructurada forta, tant de dretes com d'esquerres i implantació general. Si SUMAR no vol ser flor d'una temporada com ho ha estat Podemos ha d'evitar els seus errors, tant polítics com organitzatius, i possiblement els seus errors polítics van lligats a la seva falta d’una organització realment existent. Un militant no és aquell que vota en un referèndum per mitjans electrònics, sinó aquell que participa de la vida de l'organització i on pot exposar els seus punts de vista.

Com hem assenyalat és una tasca difícil i hercúlia crear una organització i la història ens demostra que és fàcil destruir-la quan no existeix o no té vida interna. És fàcil tenir unes propostes polítiques encertades en un moment determinat però sense estructura organitzativa tindran una vida curta.  En la política realment existent una idea política no persisteix sense la seva corresponent estructura política àmplia, organitzada i competent inserida en el conjunt de la complexa realitat social actual.




7 de gen. 2024

PODEMOS, LA FI D'UN CICLE

                                     

nuevatribuna/8 DE ENERO DE 2024

Possiblement aquest any 2024 es tanqui el cicle que Podemos va iniciar al 2014 amb la presentació de Pablo Iglesias a les Eleccions Europees i en les quals sorprenentment va aconseguir del no-res 5 diputats amb més d'1.250.000 vots. Aquell resultat va provocar un terratrèmol polític que va propulsar la marca política de Podemos.

Pablo Iglesias i el que va ser el nucli inicial de la formació morada va capitalitzar el descontentament que es va aglutinar en les places espanyoles durant el 15-M de 2011 enfront de la crisi política i econòmica que va canviar les perspectives de futur del país. Aquest moviment es va nodrir bàsicament d'una joventut de classe mitjana frustrada davant la ruptura del que s'havien plantejat com les seves expectatives de vida.

Aquest sentiment de frustració en aquest sector de la societat va ser recollit per una sèrie de professors universitaris que van anar dissenyant un plantejament teòric de rebuig total a la situació política existent.

Aquest plantejament va ser hàbilment  explicat especialment per Pablo Iglesias que va aconseguir convertir-se en tertulià quasi permanent d'alguns programes populistes de polèmica en cadenes privades com la SEXTA o CUATRO. En la primera promogut pel periodista Antonio García Ferreras en “ARV” o en la “Sexta Noche”, així com en “Las Mañanas de la Cuatro” del grup televisiu privat rival.

No hi ha dubte que aquesta utilització dels programes de debat de les cadenes privades (actualment demonitzades pel mateix Pablo Iglesias) va ser la rampa de llançament popular de Pablo Iglesias i la promoció del seu engranatge polític. Tot això entorn d'un grup molt cohesionat que pretenia aparèixer com a rupturista amb tota la política existent i que qüestionava de manera radical tot el “establishment” polític i social a partir d’arengues  radicals i populistes, fruit de l'aplicació del pensament del post-marxista Laclau.

La primera perjudicada per aquesta aparició va ser l'organització a l'esquerra del PSOE realment existent fins al moment és a dir Esquerra Unida la qual en aquells moments, l'any 2014, quan s’havien de celebrar  les Eleccions al Parlament Europeu tenia unes perspectives d'aconseguir un 15% dels vots.

Les Eleccions al Parlament Europeu, amb circumscripció única, eren la palanca que precisava la nova formació política, la manifestació més popular de la qual era la cara de Pablo Iglesias, que va figurar en la papereta. El resultat per a una primera contesa electoral va ser, com hem assenyalat a l'inici de l'article positiu per als morats. Mentre el seu més pròxim competidor IU es va haver de conformar amb 1,5 milions de vots i 6 eurodiputats. En definitiva Iglesias va tenir un resultat amb sabor de victòria, mentre IU va aparèixer com una força en declivi.

A partir d'aquí Iglesias i Podemos amb un llenguatge radical que qüestionava des de la Constitució fins a tots els aspectes de la pràctica política va plantejar de forma molt pragmàtica el seu salt a la política nacional. Així Podemos no es va presentar com a tal a les Eleccions Municipals de 2015. No tenia ni organització ni quadres per a afrontar unes eleccions d'aquest tipus i va preferir juntament amb altres forces progressistes llançar les anomenades “Candidatures del Canvi” que de manera sorprenent van guanyar les alcaldies de Madrid, Barcelona, València, Saragossa, Cadis, la Corunya, Santiago i Ferrol. Així mateix IU en solitari va conquerir la de Zamora.

Després d'aquestes eleccions Iglesias i Podemos presenten com un èxit propi les candidatures municipals i es preparen per a les generals de 2015 amb l'objectiu de “Assaltar els cels” és a dir que el poder polític s'aconseguiria amb l'assalt a les institucions. Amb aquest plantejament radical i populista, i amb un llenguatge nou i desacomplexat aconsegueixen un resultat espectacular de 69 escons i més de 5 milions de vots, és a dir un 20,66% del conjunt dels vots.

Malgrat tot el PP aconsegueix conformar govern amb el suport del C’s i l'abstenció del PSOE. Abstenció que comportaria la dimissió de Pedro Sánchez de la Secretària General per la seva posició contrària a aquesta. I a partir d’aquí inicia la seva carrera des de la base per a conquistar el poder en un PSOE renovat.

Com a conseqüència tant de la irrupció de Podemos, com de la recuperació del poder en el PSOE d'un Pedro Sánchez renascut, al maig del 2018 Pedro Sánchez d'acord amb Iglesias presenta una moció de censura que derroca del govern a Mariano Rajoy. I continua la legislatura amb un PSOE que governa en minoria amb el suport de l'anomenada “majoria de la moció de censura”.

No hi ha dubte que una dels aspectes més positius de la presència de Podemos va ser la renovació del PSOE sota el nou lideratge de Pedro Sánchez. Alhora Podemos comença a perdre força a causa de les seves picabaralles internes i a la seva falta de propostes polítiques concretes i realitzables, la qual cos l’afebleix, mentre el PSOE es reforça en adoptar postures més d'esquerres.

A l'abril de 2019 es celebren Eleccions Generals que guanya el PSOE que recupera més de 2 milions de vots i 38 diputats mentre que Podemos baixa fins a 42 diputats i 14,31% de vots. Malgrat aquests  resultats no s'aconsegueix conformar un nou govern i es tornen a convocar noves Eleccions Generals al novembre del 2019. Durant aquesta època les divergències entre els dirigents de Podemos s'aguditzen i alguns dirigents del nucli inicial abandonen l'organització i altres com Iñigo Errejón conformen un nou espai polític que pretenen més pragmàtic com és Más País. En les eleccions de novembre del 2019 el PSOE obté uns resultats similars i Podemos baixa a 35 i els seus vots al 12,97%.

Amb aquests resultats es conforma el primer Govern de Coalició Progressista de la democràcia on Sánchez ocupa la Presidència i Iglesias la Vice-Presidència segona. Es pot afirmar que el balanç del Govern de coalició és sens dubte positiu malgrat haver d'afrontar situacions imprevistes com la pandèmia del COVID. No obstant això moltes de les seves consecucions es van veure poc valorades degut als sorolls interns entre els socis amb crítiques i sortides de to en els mitjans de comunicació, bàsicament per part de Podemos, que es podrien haver evitat.

A tot això al març del 2021 davant la celebració d'eleccions en la Comunitat de Madrid de manera sorprenent Pablo Iglesias dimiteix del Govern per tal de reforçar  Podemos com a cap de llista en la Comunitat. Iglesias proclama  Yolanda Díaz, que és  ministra de Treball i la referent més valorada, com a la seva successora en una actuació clarament cesarista que ningú contesta en la seva organització.

El resultat d'Iglesias en la Comunitat és negatiu només aconsegueix 10 electes enfront de la majoria del PP i els 24 de Más Madrid. Al maig Pablo Iglesias abandona la política i tots els càrrecs.

És evident que Podem comença una època de declivi pronunciat, amb una cada cop major desafecció dels seus inscrits i la reticència d'alguns dels dirigents del seu nucli dur cap a la figura de Yolanda Díaz i la seva decisió de concretar un nou projecte polític Sumar que tracta d'evitar el naufragi total del que en el seu moment va ser l'espai d'Unidas Podemos. L'organització morada estructurada al voltant d'Irene Montero i Ione Belarra apareix cada vegada més afeblida, i sempre sota la supervisió de Pablo Iglesias a través del seu projecte audiovisual Canal RED. Així doncs Podemos es veu obligat a acceptar les condicions de SUMAR per a presentar-se a les Eleccions Generals del 2023, la qual cosa demostra les seves minvades forces i estructures organitzatives.

SUMAR aconsegueix en les Eleccions Generals 31 diputats (5 d'ells de Podemos). Són quatre menys que els que va aconseguir Podemos el 2019. I amb un 12,31% dels vots i més de 3 milions de votants per tant proper a l'aconseguit en el 2019 per Podemos.

Amb aquest resultat la direcció de Podemos va decidir, sense consultar  les bases abandonar SUMAR i passar al grup mixt, posant tot el seu objectiu en intentar la candidatura d'Irene Montero a les Eleccions al Parlament Europeu d'enguany.

Tot això sense dissimular atacs permanents a Yolanda Díaz i Sumar, així com al PSOE. Iglesias ha fixat des de el seu altaveu mediàtic la seva estratègia de cooperació amb forces nacionalistes, algunes com ERC d'escàs bagatge esquerrà, tot sota la consigna de l'aliança de forces plurinacionals.

No sembla haver-hi dubte que Podemos sota la direcció a distància del Dirigent “Alfa” sembla aproximar-se al seu ocàs, els abandons continuats de dirigents estatals i autonòmics són demostratius d'un procés de desballestament.

Podemos sempre ha estat una organització política “gasosa” amb activistes però amb poca militància estructurada. Sense debat, simplement amb convocatòries de validació de l'actuació dels dirigents quan aquesta ho considera oportú. Sense una política ni estructures clares, amb decisions conjunturals i donant-li la preeminència a qüestions identitàries més que a les qüestions econòmic-socials. Les seves relacions amb el moviment sindical han estat pràcticament nul·les, amb l'excepció de la titular de Treball, i amb els moviments socials les relacions han estat ocasionals i propagandistes.

En resum Podemos ha tingut una concepció “adanista” de la política, per a ells res s'havia fet fins  la seva arribada, podríem dir que ha estat políticament adolescent i sense molta capacitat d'adaptació a l'entorn, com si fos l'entorn social el que hagués d'adaptar-se a ells, i sense capacitat d’adaptar-se a un rol institucional.

Sense debat intern com a organització,  ja que aquesta no existeix, al marge de les estructures directives, és  com han pujat com l'escuma i han baixat de la mateixa forma. La “nova política” ha demostrat que més que ser nova ha estat “immadura” així com incapaç d'adaptar-se a la realitat social.

És evident que podem criticar els grans partits per ser estructures sovint inamovibles i en molts casos burocratitzades. Però aquests partits antics tenen alguna cosa que l'anomenada nova política no ha tingut que és afiliats i militants, per això partits com el PSOE i el PP tenen tanta resiliència i permanència enfront de les derrotes. Fins i tot el PCE i IU, lluny del que el PCE va ser, tenen més força militant i estructural que la que ha tingut Podemos.

Repetirem una vegada més el que va dir Gramsci: “No hi ha idees sense organització”.

I Podemos avui ni té idees ni organització i s'encamina a la seva fi de cicle