Referèndum Si! Però l’1-O no ho és!

La divisió social a Catalunya

Nuevatribuna | 29 de Agosto de 2017


La majoria de la ciutadania de Catalunya és partidària d’un Referèndum que determini la relació amb el conjunt de l’Estat. Aquesta és una demanda legítima desprès de la sentència del TC que va retallar la darrera reforma de l’Estatut que havia estat legitimada en els àmbits institucionals i refrendada pel conjunt del poble de Catalunya. Aquella situació va provocar una desafecció de la societat catalana respecte de l’Estat que només un nou Referèndum pot ajudar a restablir una futura relació.

Però és evident que l’1-O no es celebrarà cap referèndum, sinó un simulacre sense regles ni garanties democràtiques que l’únic que pretén és mantenir el full de ruta de les forces independentistes que desprès de cinc anys de “procés” ens estan portant a un carreró sense sortida.

JxS, la Cup i les entitats que els hi donen suport no creuen ni volen realment un  referèndum real. Ells ja ho van dir en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, que van qualificar de plebiscitàries, per a ells “el Referèndum era un pantalla passada”. Només van recuperar tàcticament la consulta desprès de que fracassés el suposat plebiscit.

No hi ha dubte que el PP amb la seva denúncia de l’Estatut primer, i l’actuació del Govern Rajoy després no ha fet més que incrementar els adeptes a la causa independentista, una gran part d’ells gent no independentista però que reaccionen per oposició als greuges del PP envers Catalunya. El PP mai ha volgut buscar una solució al problema català sinó que ha buscat deixar podrir el problema i crear divisió dins de la pròpia societat catalana amb la inestimable ajuda de C’s. L’única posició del PP ha estat la resposta purament judicial als desafiaments dels independentistes. Mai ha fet cap oferta política per a tractar de solucionar el conflicte per que és una qüestió que pensa que el beneficia electoralment a la resta de l’estat.

Rajoy i Puigdemont culpables del trencament social

I els independentistes de JxS i la CUP han donat una continuada resposta sectària i equivocada i han ajudat a trencar la unitat de la societat catalana contribuint als desitjos del PP. Enlloc de fer una política que ajudés a unir  tots els catalanistes enfront del PP el que han traçat és una divisòria que obligués  la ciutadania catalana a optar entre “o esteu amb la independència o esteu amb el PP”. I així enlloc d’unificar  la societat catalana no han fet res més que tractar de radicalitzar-la i bipolaritzar-la i el que han provocat és ajudar a dividir-la.

Això ja s’ha posat en evidència en la trajectòria i el recorregut del Pacte Nacional pel Referèndum que aglutinava  una part important de la societat catalana, dels seus partits, agents socials i entitats ciutadanes. L’objectiu del Pacte Nacional era tractar d’aconseguir un Referèndum legal, pactat i amb garanties democràtiques i reconeixement internacional. Però una vegada comprovades les primeres dificultats, les forces independentistes van optar per congelar el Pacte Nacional i optar ells sols per un suposat Referèndum Unilateral d’Independència, trencant la unitat aconseguida en el Pacte Nacional.

I així ara ens trobem a un mes del fals referèndum sense ni tan sols tenir les normes sobre les quals es planteja, sense garanties democràtiques i sense que ningú ni el Govern de la Generalitat ni les forces que defensen “el procés” puguin ni vulguin establir les mínimes garanties d’un procés que pugui denominar-se “democràtic”. Per que el que ells defensen “el posar urnes” no comporta en cap mesura que sigui un acte amb garanties democràtiques i això és el mínim que cal exigir en una societat democràtica avançada.

No ens equivoquem el que es dilucidarà el 1-O no serà un Referèndum sobre “Independència Si o NO” sinó una cosa molt més simple si “És un Referèndum”, que els convocants saben perfectament que no ho serà. I desprès vindran les gesticulacions victimistes i segurament ens convocaran a unes noves eleccions al Parlament que igual volen denominar com a “Constituents” per a continuar amb una farsa que dura des del setembre del 2012.

Unilateralitat de JxS i la CUP

El debat fonamental del 1-O no estarà en el debat de la independència de Catalunya, sinó en si ens trobem davant d’un referèndum de debò, publicitat, acceptat de forma majoritària amb garanties en els col·legis electorals, amb debats democràtics, amb neutralitats dels mitjans de comunicació, especialment els públics, i a hores d’ara no sabem res de res sobre el tema. Només sabem que s’ha gestat de forma quasi clandestina, sense el mes mínim debat polític, quan estem a un més de la suposada data referencial. El que sabem és que no complirà els paràmetres ni garanties establertes per la Comissió de Venècia, òrgan consultiu del Consell d’Europa, format per experts independents en el camp del Dret Constitucional, per a cassos com el que es planteja del suposat referèndum a efectuar  a Catalunya.

I allò més important és que els convocants del 1-O saben que el fals referèndum no es celebrarà, i que tot és pura gesticulació i propaganda. Sabem que el Govern central l’il·legalitzarà, i és per això que avui no sabem res del cens, ni de com es podran presentar reclamacions al mateix, ni sabem res de les meses electorals ni de qui les composarà; ni de quins funcionaris s’encarregaran de garantir el procés de votació; ni de quina campanya institucional s’efectuarà; ni de quina regulació s’efectuarà pels mitjans públics per a garantir la seva neutralitat. Avui en dia no es sap res de res, per que sabem que no hi haurà cap referèndum de debò.

Es per això que molta gent que ha conegut o que es reconeix en la trajectòria de la lluita per la recuperació de les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya contra la dictadura farà de l’Abstenció la seva posició davant la farsa del 1-O. I no val dir com diu alguna gent dels “comuns” o d’altres com Podemos que reconeix que no és un referèndum però que cal reconvertir-lo en un acte de protesta contra les polítiques del PP.  Això comporta participar en la farsa unilateral dels “processistes” ja que no és una actuació consensuada sinó un punt més del full de ruta dels independentistes de JxS i la CUP. No es pot caure més en el seguidisme  d’aquest fals debat de “Independència o PP”, ja és hora de dir “ni uns ni els altres”.

L'Assemblea de Catalunya un exemple

Cal recordar com en la lluita contra la dictadura a Catalunya i sota l’hegemonia del PSUC l’oposició va crear l’Assemblea de Catalunya un organisme ampli i unitari amb uns objectius comuns, assumits per tots i recollits en el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, i la seva força era la Unitat. Ara al contrari que en aquells moments JxS i la CUP i l’autodenominada Assemblea Nacional (ANC) han preferit anteposar les seves propostes pròpies per davant de la unitat de tots els que volen un canvi real i profund a Catalunya i per que no a l’Estat.

Però desprès de cinc anys continuem per un camí que només porta al fracàs i l’enfrontament intern a la societat catalana. Per que només amb la unitat es podrà aconseguir els objectius d’un millor reconeixement ple dels drets nacionals de Catalunya. La divisió i el sectarisme existent avui només porten a la derrota, al ressentiment i la frustració socials.

Cal esperar que en el millor dels cassos, i cal dir-ho que amb poques esperances, el 2-O s’obri una nova etapa on el realisme s’imposi i s’emprengui un nou camí polític amb majúscules, basat en la unitat i el màxim comú denominador de qui es reconeix en la defensa d’una Catalunya amb un reconeixement nacional amb plenitud, però també més democràtica i més social,  i sense oblidar el seu caràcter solidari amb la resta de pobles de l’Estat, d’Europa i del món. I en aquest sentit fugint de l’aïllament cercant la unitat dins de Catalunya i buscant la complicitat d’altres actors polítics i socials arreu de  l’Estat.

Una esperança que no cal perdre

Corbyn o el renaixement d’una esperança

Corbyn: "Per la Majoria no pels pocs"

nuevatribuna.es | 15 de Agosto de 2017


Els resultats de Jeremy Corbyn i el partit laboralista a les darreres eleccions britàniques han significat una agradable sorpresa i no hi falten raons.

Corbyn i la seva proposta política de gir a l’esquerra, de retorn als valors dels laboristes i l’abandonament de la “tercera via blairista”, ha hagut d’enfrontar moltes dificultats. En primer lloc les derivades dels propis parlamentaris laboristes la majoria identificats amb una posició centrista. Corbyn ha superat dues vegades la rebel·lió dels seus parlamentaris que han tractat de desbancar-lo de la direcció del partit. I ho ha aconseguit gràcies al suport de la militància en especial la més jove, i de molts dels nous militants que han arribat al laborisme atrets per les posicions de Corbyn.

Altrament Corbyn ha estat qüestionat constantment per una majoria dels mitjans de comunicació i pel conjunt del “establisment” que ha tractat de presentar-lo com algú antiquat i amb propostes no adequades al actual moment històric.

Però el dirigent laborista ha mantingut un missatge perseverant, a contracorrent, molt equiparable a l‘efectuat per Bernie Sanders a les primàries dels Estats Units. Un missatge coherent, sense fissures i defensat amb una clara honestedat. Un missatge que enllaça amb els plantejaments que en el passat havien donat l’hegemonia al “Labour” des de la victòria al 1945 d’Attlee i Bevan.

Fa més de dues dècades el “thatcherisme” va aconseguir amb la seva “revolució conservadora” obtenir l’hegemonia ideològica basada en l’individualisme i la política neoliberal. Política e ideologia, que amb petites matisacions va ser assumida pel “Nou Laborisme de Blair” i els seus seguidors de la “tercera via” partidaris d’una posició centrista del partit per atraure votants moderats.

El programa electoral de Corbyn i el “Labour” ha confrontat directament amb el missatge actualment hegemònic del “thatcherisme” i ha reivindicat de nou unes essències d’esquerres, i qüestionat el que fins ara era acceptat com un pensament del “sentit comú”. Es tracta de tornar a plantejar un nou conjunt de valors socials i defensar-los amb entusiasme i honestedat.  Es tracta de demostrar que seria extraordinàriament positiu i realment de “sentit comú” seria un govern que estigués al servei de la majoria tot rebutjant l’austeritat i defensant a la majoria enfront la minoria d’especuladors i privatitzadors.



Liquidar un sistema injust socialment



Es un programa basat en un increment d’impostos al 5% més ric de la societat que suposaria una recaptació de milers de milions que permetrien potenciar els actuals serveis públics deteriorats en tots els seus aspectes, educació incloent-hi guarderies, Servei Nacional de Salut, habitatge de protecció oficial de qualitat, increment del treball digne fix i amb salaris adequats i defensa de les pensions, entre d’altres. També es contempla la renacionalització d’infraestructures com les ferroviàries, l’aigua, l’energia o l’eliminació de les classistes taxes acadèmiques.

Es tracta d’atacar de rel un model actual que ha demostrat ser injust i irracional destinat només al servei d’una minoria. Nomes l’any passat la riquesa dels mil més rics de Gran Bretanya va augmentar el 14% mentre les retallades salarials i la precarietat semblen no tenir límits.  Es plantejar fer una política que podíem denominar clarament socialdemòcrata, però que en aquest moment sembla revolucionària, basada en que el més rics paguin més impostos per tal d’invertir en l’economia, tot modernitzant i potenciant els serveis bàsics de la ciutadania.

Aquest programa ha il·lusiona una societat que feia molt de temps que semblava adormida. I contra les visions apocalíptiques d’alguns, incloent-hi la dreta laborista, ha arrelat de forma important en l’electorat. I no ha estat tan sols el resultat electoral, que malgrat tot no ha pogut superar encara als “tories", sinó  fonamentalment la dinàmica política que ha generat i que impulsa  Corbyn i al “Labour” en les enquestes y en el protagonisme polític dels darrers mesos.

El laborisme ha aconseguit una forta amalgama no només de la gent treballadora sinó també entre molts sectors de la classe mitjana,  i especialment dels joves.  Una majoria de joves fins a 35 anys de classe mitjana van votar laborista a l’igual que un 70% dels joves treballadors. Cal ressaltar aquests fets per que les polítiques que proposa Corbyn interessen als dos sectors bàsics per tal d’aconseguir en el futur la victòria electoral. Es important ressaltar que no es tracta tant sols que hagi aconseguit mobilitzar el vot jove sinó que inclús s’ha produït una força activa dels mateixos amb més de dos cents mil activistes actius, al carrer i a les xarxes, que sens dubte han tingut una important influència en la remuntada electoral.

Per que tant la classe treballadora com els joves de classe mitjana estan d’acord en tenir uns bons serveis públics i de qualitat en camps com  l’educatiu o la sanitat; un treball digne i estable; uns serveis ferroviaris de qualitat i són contraris a les privatitzacions de serveis bàsics; amb habitatges assequibles i segurs. I són conscients que si la minoria que s’ha beneficiat de la crisi pagués més impostos, la majoria gaudiria de millors serveis i infraestructures, més garanties d’ocupació digna i d’accés a l’habitatge en condicions favorables de preu i qualitat.

Acabar amb el llegat de Thatcher i Blair

L’objectiu, com diria Owen Jones, és tornar a moure la “Finestra d’Overton” és a dir el paradigma socialment acceptat. En el seu moment a partir d’Attlee allò socialment acceptat va ser durant dècades una societat del benestar, això va canviar amb Thatcher que va imposar el seu paradigma neoliberal dominat per l’individualisme i la desigualtat, i ara es tractaria de retornat la visió general cap a una societat més justa per a la majoria. La política de “Labour” de Corbyn, si pot arribar a dur-la a la pràctica, pot comportar la liquidació del “thatcherisme” i del “blairisme”.

Hi ha elements que semblen assenyalar que el missatge de Corbyn està calant, per primera vegada en molts anys la classe mitjana britànica està d’acord a pujar els impostos a canvi de millors serveis públics. Com diu el periodista britànic Paul Mason “si en las properes eleccions els Conservadors plantegen un pla d’impostos més alts i un increment de la despesa i la inversió pública indicarà que Corbyn ha canviat el joc”.

El que està clar és que Corbyn com Sanders han creat un estat d’esperança en la gent d’esquerres i que la seva proposta no només és vàlida per a Gran Bretanya sinó que és un programa exportable al conjunt de les esquerres europees avui confoses.

I esperem que els canvis produïts en els darrers temps en els sectors de l’esquerra en el nostre país puguin produir un apropament cap a paràmetres similars als defensats per Corbyn i el “Labour” que puguin derivar en una alternativa capaç de desbancar a la dreta governant.

Sanders i Corbyn: construint alternativa



CEOE: Una Patronal paràsita

CEOE la patronal

Nuevatribuna | 05 de Agosto de 2017

La manca de voluntat de la patronal ha impedit un acord referent als increments salarials pel 2017. Malgrat els indicis d'una certa recuperació econòmica la CEOE no ha acceptat que la proposta d'increments salarials pogués assolir en cap cas la recuperació dels salaris per damunt de la inflació ni tan sols que es pogués establir una clàusula de revisió salarial en el cas que la inflació superés el previst.

La CEOE ha tornat a manifestar que té una insatisfacció permanent, més aviat una obsessió a intentar que els salaris es vagin depreciant cada cop més. Sembla ignorar que el govern ha afrontat la crisi a partir de la premissa clara d'efectuar una devaluació de salaris que ha provocat que la participació dels salaris en la renda nacional s'hagi depreciat tres punts, mentre que creixia enmig de la crisi la participació de les rendes empresarials. Només cal dir que en el 2016 els beneficis empresarials van pujar per sobre del 20% mentre que els salaris baixaven un 0,1%. Aquest és el resultat d'una política del Govern del PP que afavoreix  la classe empresarial mentre deprecia salaris i pensions.

A la patronal espanyola CEOE  li manca  la més mínima sensibilitat social i el seu objectiu sembla ser intentar aprofitar al màxim les possibilitats que els dóna la política laboral del PP, especialment després de la seva Reforma Laboral del 2012, que ha comportat la ruptura de l'equilibri necessari en la negociació col·lectiva afavorint descaradament la posició empresarial. És un govern antisocial com demostra en totes les seves polítiques econòmiques, laborals i socials que només atén els interessos del gran capital econòmic especulatiu identificat amb l'IBEX 35. Per la seva banda la CEOE ha demostrat que no és una patronal amb voluntat d'una política independent sinó subordinada a la de la dreta política i a la ideologia dels seus patrons.

Dogma patronal: Més beneficis i menys salaris

Però hem de preguntar-nos, aquesta política coincident de govern i patronal és la que interessa al moment actual a l'economia del país?. Creiem que hi ha motius per a dir que no. L'actual millora econòmica de la qual tant es vana el govern depèn fonamentalment de factors externs que beneficien la nostra economia en major mesura que a altres economies importants de la zona euro.

Per assentar l'actual creixement econòmic caldria introduir factors que permetessin la millora del consum i la demanda interna. Per a això seria necessari aconseguir un increment dels salaris i pensions que permetés superar l'escenari de devaluació interna, i alhora que plantejar uns paradigmes d'ocupació basats en superar la creació de llocs de treball de caràcter temporal o parcial. Només així serà possible encarar un creixement de la nostra economia més robust i permanent.

La CEOE no sembla interessada en un sistema econòmic estable i de futur. El seu objectiu sembla dirigit a aconseguir una maximització del benefici a curt termini encara que això sigui perjudicial a mitjà i llarg termini.

La patronal que diu parlar en nom dels empresaris, és una patronal rapinyaire, paràsita i de curts vols, que prefereix aprofitar al màxim les oportunitats que els ha donat el govern de Rajoy.

Fins i tot cal pot posar en dubte que l'interès i la política de la CEOE puguin representar l'interès objectiu del conjunt de la classe empresarial. És difícil de creure que l’empresariat prefereixi un creixement poc sòlid i sense futur, basat en baixos salaris, precarietat, baixa productivitat, falta de desenvolupament de polítiques de R+D+i, tant tecnològiques com a organitzatives que semblen voler competir més amb paradigmes de països emergents que amb els dels països desenvolupats.

Per a entendre una mica la posició de la CEOE i el perquè de la seva política parasitària hauríem de fer una mica d'història. La CEOE es nodreix en la seva fundació de les restes de les agrupacions gremials del sindicat vertical franquista. En tots els seus anys d'història mai ha afrontat un procés de renovació ni de democratització interna. Al contrari dels sindicats, la CEOE no té processos democràtics interns ni s'enfronta a processos electorals externs. Ningú pot dir quin nivell de representativitat realment té i ni tan sols el canvi econòmic ha produït canvis profunds en el seu sistema organitzatiu. En la CEOE manen les grans empreses, sense aparèixer excessivament en els seus òrgans directius i els funcionaris de la pròpia organització patronal, atès que hi ha pocs empresaris de debò que es dediquin a l’esdevenir patronal.

Una patronal paràsita

Els dirigents de la CEOE defineixen la seva pròpia  història. El seu fundador Ferrer Salat provenia d'una família d'empresaris, vinculats a la indústria farmacèutica i amb clara vocació política que no va aconseguir aprofundir i que va desviar cap a la creació de una Organització Empresarial que fos contrapart enfront del sindicalisme confederal emergent en la transició, mantenint des d'una òptica liberal una relació pacífica amb el govern de Felipe González en les seves reformes econòmiques ajudant a donar-los un vernís liberal. A la mort de Ferrer Salat el va substituir José Mª Cuevas que havia estat durant tot el període de l'anterior com a Secretari General de la CEOE i la persona que realment tenia el control de l'organització. Cuevas era un típic producte del Sindicat Vertical i va dirigir la CEOE des de 1984 fins al 2007, és a dir un període suficientment ampli per a marcar l'organització. Així mateix Cuevas no solament va mantenir el caràcter gremial de l'organització sinó que va incrementar el poder de la cúpula de l'organització. Així va modificar els estatuts de manera que l'elecció de la successió a la Presidència de la CEOE fos competència dels vice-presidents i no d'una Assemblea General, incrementant el poder de la burocràcia gremial i dels propis funcionaris de la CEOE com ell mateix.

Protestes contra el latrocini de Diaz-Ferrán

El seu successor per un breu període de temps va ser Díaz Ferrán (de juny de 2007 fins a gener de 2010) quan va haver de dimitir a causa de la fallida fraudulenta de les seves empreses per la qual cosa està  empresonat en l’actualitat. D'ell és la frase cèlebre “Cal treballar més i cobrar menys”. I pot ser paradigmàtic del pensament empresarial i del component directiu de la CEOE. El seu successor és el president actual Juan Rosell amb fama de “supòsit reformador” que anava a canviar la patronal, però que no ha renovat gens ni en la patronal catalana de la qual va ser president des de 1995 fins a 2011, ni en la CEOE on ha prioritzat la seva dependència de les polítiques del govern a fomentar l'autonomia dels agents socials.

Cal dir que  l’anquilosament de la patronal es fa evident quan simplement es dedica a repetir un “mantra neoliberal” que es basa en la necessitat de contenir els costos salarials en tots els seus aspectes, sense que aparegui cap altra proposta que afecti a problemàtiques empresarials. La seva defensa del model de competitivitat és  tradicional i obsolet.

Díaz-Ferrán i Joan Rosell. els darrers presidents patronals

A manera d'exemples direm que a) la CEOE no fa cap proposta sobre la necessitat de la innovació tecnològica i organitzativa de les empreses com si no fos un tema d'importància cabdal; b) No fa cap proposta sobre la problemàtica energètica malgrat que en molts sectors, especialment els industrials, el cost de l'energia arriba a superar el dels costos salarials; i c) És poc freqüent saber el pensament de la CEOE sobre la necessitat i urgència del transport ferroviari de mercaderies, malgrat que és una necessitat per a fomentar i dotar de major rapidesa el transport tant de les exportacions com les importacions.

En definitiva en aquest moment al nostre país tenim dos elements retardataris per al seu desenvolupament, 1) un Govern antisocial que no assumeix les reformes realment necessàries, una indústria potent i sostenible i un desenvolupament i potenciació dels serveis públics d’atenció a les persones; i 2) una patronal com la CEOE parasitària del poder, incapaç de tenir un discurs empresarial de futur i ser capaç d'actuar com un interlocutor vàlid per als sindicats sobre la base d'una autonomia plena de les relacions laborals i la negociació col·lectiva.

Una patronal molt "marcada"