L’IRRESPONSABLE POLÍTICA VIRTUAL DE PUIGDEMONT I JUNTS

Puigdemont discurs presentació candidatura

nuevatribuna/30 DE MARZO DE 2024

El discurs de presentació de la candidatura de Puigdemont com a candidat a la Presidència de la Generalitat, té tots el continguts del que representa la contumàcia en continuar plantejant un discurs irresponsable i basat en un anàlisi irreal de la realitat política de Catalunya.

Tot el plantejament polític de Puigdemont i Junts és un relat de tot el que ha passat a Catalunya des de l’any 2017 sostingut en les mentides i el falsejament del que realment ha succeït. Des de l’inici de la descripció del fets, és a dir la seva pròpia vergonyosa fugida per tal d’evitar ser jutjat per la seva actuació, Puigdemont ho presenta dient “ calia protegir per damunt de tot les institucions del nostre país i la decisió sobirana del poble de Catalunya a través del seu Parlament, que n’és el legítim representant, de proclamar la independència “.  Segons el seu discurs ell representa tota la legalitat, amb la qual cosa resta tota legitimitat als següents Presidents i Parlaments escollits, malgrat haver-se presentat a les eleccions. 

Puigdemont fins i tot parla de “restaurar” la Generalitat que sembla que únicament la representa ell. Realment tot el relat que fa és una fantasia d’una ment trasbalsada o d’una capacitat de fabulació i fantasia digna d’un “conte de fades”. No hi ha dubte que Puigdemont sembla tenir un molt elevat concepte de si mateix, per que sense ell sembla que res és possible. Només així és comprensible el que diu “ Hem de defugir de mediocritats i sectarismes, hem d’allunyar-nos de la resignació i el derrotisme que mai han estat aliats a la causa de Catalunya, construir amb autoestima i autoexigència, un futur compartit amb tots i cadascun dels nostres conciutadans”. Tot això només es possible  plantejar-ho des d’un cap que vingui d’un altre món. Puigdemont i els seus acòlits de JUNTS semblen oblidar el que va passar  l’any 2017. Al setembre d’aquell any es van iniciar un seguit d’il·legalitats portades a terme per la majoria del Parlament que van aprovar lleis il·legals, una convocatòria de Referèndum mancat de les mínimes garanties de legalitat i transparència, l’1 d’Octubre, i culminant tot en una proclamació d’independència que va durar menys de 30 segons. Cal dir que el Referèndum no va tenir cap reconeixement de cap tipus enlloc.

El que va passar posteriorment faria avergonyir  qualsevol que tingués un mínim d’orgull. Malgrat haver convocat una reunió del Govern de la Generalitat, “l’honorable ” Puigdemont fuig de Espanya amagat dins del maleter d’un cotxe, deixant el país sense President. Desprès s’arroga el títol d’exiliat quan és un fugit de la justícia, cosa que no van fer una bona part del seu Govern que van ser jutjats i condemnats a presó pel Tribunal Suprem.

Durant aquests anys Puigdemont ha viscut en el seu “palauet” de Waterloo, subvencionat per lleials seguidors o creant diverses formes de recollir fons com el famós “carnet de la República Catalana”.

Mentre a Catalunya es van viure moments molt convulsos  i molt tensos amb greus incidents fins que amb la política endegada pel Govern espanyol de progrés comandat per Pedro Sánchez es va iniciar una política d’apaivagament, acostament i diàleg amb Catalunya i el seu Govern de la Generalitat i que finalment amb la concessió dels indults va aconseguir una certa normalització en la societat catalana i en les relacions entre l’Estat i la Generalitat. Tot això al marge, i fins i tot en contra, de la política de confrontació que Puigdemont i JUNTS van mantenir.

Ara presumiblement, si s’aprova la Llei d’Amnistia, i gràcies al perdó que aquesta comporta sobre determinats delictes que es puguin haver produït  durant el temps del procés, Puigdemont podrà  tornar en un futur proper a Catalunya i podrà continuar amb la seva carrera política com un ciutadà més.

Però el que Puigdemont no podrà es “TORNAR-HO A FER”. Per que el que no fa  l’Amnistia es canviar les lleis, i si ho torna a fer haurà d’afrontar novament la persecució judicial. Cal recordar que en la Transició  l’amnistia de 1977 va perdonar a condemnats per assassinats però alguns dels amnistiats, especialment d’ETA, van tornar a ser condemnats posteriorment per reincidir en altres fets similars.

Es a dir, Puigdemont ha de ser conscient de que torna per que la democràcia espanyola ha decidit amnistiar-lo juntament amb un altre grapat de gent que va ser sancionada per actes de tot tipus contra la llei durant el procés independentista. Més li val que en la seva frivolitat no pensi que pot reincidir.

Es per això que només des de la ignorància o la  mala fe, o sobre un intent d’engany als seus seguidors es poden tenir en compte les seves paraules en l’acte de presentació electoral que comentem, quan Puigdemont diu als seus acòlits de JUNTS “ l’objectiu principal que ens hem de fixar és culminar amb èxit el procés d’independència que van engegar l’octubre del 17 en una legislatura en que precisament s’escaurà el desè aniversari del referèndum de l’1 octubre”.

Cal dir que tota la trajectòria política de Puigdemont i de la gent de JUNTS que li ha donat suport al llarg del temps s’ha basat en dues línies polítiques: 1) la irresponsabilitat més persistent de dur a terme un projecte polític que anava en contra de tot el marc polític en el que s’estava actuant; i 2) un projecte polític virtual, es a dir totalment fora de la realitat política en que s’estava immers. Tot això amb un  mèrit innegable de crear una “faula” que proclamada de forma constant no sols per partits independentistes, sinó reiterada a través dels mitjans de comunicació públics del govern català i els privats afins, es va convertir per una bona part de la ciutadania en quelcom que semblava possible.

Desprès els fets han demostrat que ni era real, ni estava preparat. La majoria dels propis actors ho han reconegut. Tot el plantejament del “procés” era una entelèquia, si es va arribar a on es va arribar va ser per la pugna insomne entre JUNTS i ERC per ser hegemònics dins de l’electorat independentista. I en definitiva tot va ser un “farol” (com va dir la ex-Consellera Clara Ponsatí) que se’ls hi va anar de les mans. Només cal recordar la foto del conjunt dels diputats i diputades independentistes desprès de la “non nata” declaració d’independència també quasi virtual. Els polítics de ERC i JUNTS feien tots cara d’enterrament, i només estaven joiosos els irresponsables que a sobre no tenien res a perdre ni a témer, els de la CUP.

Malgrat això Puigdemont torna a intentar vendre de forma irresponsable de nou la política virtual malgrat fer una certa autocrítica “si no fos conscient, del desànim, la desmobilització, i la pèrdua de confiança d’una part de la població que, esperançada a poder fer possible finalment el somni d’un país lliure i millor, i que va respondre sempre que se li va demanar, s´ha decebut per la nostra incapacitat”. Aquí accepta que eren incapaços de fer real el “miratge” que era el “procés” però això no el fa canviar de discurs. I  afegeix “malgrat tot, no ens han derrotat ni tenim només raons per lamentar-nos”, nosaltres no hem renunciat a res, ni ho farem, i que mantenim la legitimitat i legalitat tant del referèndum com de la declaració d’independència”. En aquest discurs es fa evident la certesa d’aquell refrany que diu “ no hi ha pitjor cec que el que no vol veure”.

Puigdemont i els seus sembla que són incapaços de veure la realitat en que el “nefast procés” ha portat al conjunt de Catalunya i la seva societat. Una ruptura interna de la ciutadania trencant llaços de convivència de moltes dècades. Un pas enrere com a país en tots els àmbits, econòmic, cultural, social i polític. No són capaços de veure que la major part de la ciutadania de tots els colors voldrien ja oblidar uns anys negatius pel conjunt del país.

Només una realitat farà entrar en raó a Puigdemont i JUNTS, i és el fet de que actualment la realitat política de Catalunya ha canviat en bona part i que Puigdemont i JUNTS avui no són cap esperança ni cap realitat engrescadora per la majoria de la societat catalana i que el seu somni hegemònic està caducat i cal esperar que es consumi  en les properes eleccions i Puigdemont se’n adoni que el seu relat virtual, irresponsable i enganyós ja no es cap esperança il·lusionant per  a Catalunya.

BARGHOUTI PEÇA CLAU EN UNA FUTURIBLE SOLUCIÓ A PALESTINA

Barghouti símbol de la resistència

nuevatribuna/ 12 DE MARZO DE 2024

La situació en els territoris palestins és insofrible i de difícil finalització. La bretxa i l'odi entre palestins i israelians s'han incrementat de manera potencial des dels atemptats de Hamas i la increïble i desaforada represàlia de l'Estat d'Israel sobre Gaza i també a Cisjordània. La brutalitat tant de l'exèrcit israelià a Gaza com els assassinats a Cisjordània per part de colons i soldats israelians és de tal calibre que ha comportat la denúncia davant la CPI per genocidi i crims contra la humanitat.

No ha d'haver cap dubte sobre la necessitat de denunciar l'acció de Hamas del 7 d'octubre, però la reacció de l'Estat d'Israel està fora de qualsevol actuació permissible. Tots dos casos no són equiparables ni en quantitat ni qualitat. Evidentment tots els crims contra civils són execrables, però ni el número és equiparable, ni el causant de les morts és comparable. No és el mateix una organització terrorista que un Estat del qual s'espera un diferent nivell d'actuació responsable.

La situació avui dia sembla de difícil solució. Els ànims estan exaltats i la reconciliació  sembla llunyana sinó impossible.

El primer que cal és un alto-el-foc indispensable. I una reconstrucció a Gaza de tot el mal causat per l'agressió militar. Haurà de passar un temps per a plantejar-se solucions més duradores. I faran falta canvis profunds en els àmbits polítics de totes dues parts. Es precisarà per a aconseguir una situació de veïnatge mínimament viable canviar els dirigents polítics actuals i canviar l'ambient d'antagonisme radical existent en l'actualitat. I això comporta no sols temps sinó actuacions d'apaivagament en totes dues parts del conflicte.

En aquest context  ni el lideratge de Netanyahu ni l’ultranacionalisme sionista són compatibles amb qualsevol tipus de solució. Es necessitaria del carisma i la capacitat d'un nou Rabin per a aconseguir-ho, cosa que en l'actualitat no apareix en l'horitzó israelià.

També en el costat palestí caldria un canvi polític. Ni l'actual ANP d'Abbas ni Hamas són interlocutors acceptables no sols per a la contrapart sinó per a la pròpia societat palestina. Però en aquest costat sí que pot existir algú que pugui encapçalar un canvi unitari en Palestina, i es tracta segons totes les fonts de Marwan Barghouti empresonat a les presons israelianes.

Barghouti és un veterà lluitador de la causa palestina i un líder amb gran credibilitat a Palestina i en formacions polítiques tan diferents com Fatah o Hamas.

Barghouti és un veterà lluitador de la causa palestina, empresonat diverses vegades, la primera als 15 anys i després a l’exili durant uns anys, compleix en l'actualitat, des de fa 22 anys, cinc condemnes a perpetuïtat més 40 anys addicionals, sota l'acusació de ser el dirigent de la 2a Intifada (del 2000 al 2005)

 En el judici es va negar a declarar i  no es va defensar en el seu judici en 2004, quan va ser condemnat per la seva implicació en cinc assassinats, ja que va rebutjar reconèixer l'autoritat del tribunal israelià. Fora dels tribunals, va negar les acusacions d'haver ordenat les morts.

Durant el seu temps a la presó ha encapçalat accions de protesta com la vaga de fam en 2017 de quatre mesos secundada per més d'un miler i mig de presos palestins de diverses tendències. En una tribuna publicada en el New York Times va declarar que l'objectiu d'aquesta era “posar fi als abusos en els centres penitenciaris…Israel ha establert un apartheid judicial que garanteix la impunitat per als israelians que han comès delictes contra els palestins i que criminalitza la presència de la resistència palestina...Els presoners sofreixen tortures, tractes degradants i inhumans i falta d'assistència mèdica, alguns han mort durant la seva detenció”.

S’ha de conèixer  que els palestins poden ser sotmesos a una detenció preventiva, sense límit mínim d'edat, molts nens ho han sofert, sense acusació formal i que pot prolongar-se de manera indefinida. Prop de 900.000 palestins, una cinquena part de la població adulta han passat durant el mig segle d'ocupació per elles en un moment o un altre.

Prèviament en 2006, Barghouti va potenciar la signatura del “Document d'Acord Nacional dels presos” signat per dirigents empresonats de les principals organitzacions palestines Fatah, Gihad Islàmic, FDLP (Front Democràtic per a l'Alliberament de Palestina) i Hamas per a garantir la unitat palestina. El text demana la creació d'un Estat Palestí amb les fronteres de 1967, que la resistència palestina es limités a aquest territori ocupat, que s'establís un alto-el-foc mutu i que els palestins resistissin a l'ocupació d'acord amb el dret internacional. Es va tractar d'un text important perquè buscava la unitat de totes les forces. I trencador perquè s'acceptava les fronteres de 1967, renunciant a la Palestina històrica, defensant la lluita dins dels marges del dret internacional. S'abstenien per primera vegada de demanar l'eliminació d'Israel malgrat no reconèixer-la com a estat. Barghouti sondejava la possibilitat de crear una política d'unitat nacional que després no va fructificar.

No sembla haver-hi dubte que encara avui, malgrat el seu llarg empresonament Barghouti, ara al capdavant del seu partit Llibertat, és considerat el polític palestí més popular per sobre del President de l'ANP, Mahmud Abbas, i del líder de Hamas, Ismael Haniyeh. Tant sondejos israelians com palestins li donen moltes possibilitat d'imposar-se a tots dos, fonamentalment perquè el veuen com una figura de consens, que podria unir els palestins i liderar-los pel seu carisma i credibilitat, guanyada en l'exili, l'empresonament i el seu paper en la Segona Intifada, per a forjar una reconciliació futura dels diferents grups com Fatah i Hamas.

No hi ha dubte però,  que Barghouti és clarament conscient de que res és possible sense un canvi profund i radical a Israel. Com ja va escriure en una carta publicada en The Guardian i en la qual assenyalava “El veritable problema és que Israel ha triat l'ocupació en lloc de la pau i ha utilitzat les negociacions com una cortina de fum per a avançar en el seu projecte colonial….molts pretenen que amb receptes fracassades del passat es podria aconseguir la llibertat i la pau” És a dir que Barghouti és pragmàtic i té voluntat d'aconseguir un acord de pau sobre la base dels dos estats, però és conscient que sense un canvi profund en la política i la societat israeliana això no serà possible i el conflicte continuarà. Per això va sentenciar “hem d'unir-nos i demostrar al món que som una força indestructible en la nostra llarga i heroica campanya, creada per la resistència, que està iniciant una nova etapa en la història de la nostra nació".

És evident que Barghouti i la política que representa és una esperança des del costat palestí per a una possible solució al conflicte permanent des de 1948. I és evident que el seu paper també és considerat pels sectors més clarividents d'Israel com és el cas d'excap del Shin Bet, Ami Ayalon. El mateix que ja va sentenciar que la necessitat de la pau havia d'estar basada en un acord de les parts quan va dir “Tindrem seguretat quan ells tinguin esperança”. El mateix Ami Ayalon va declarar al diari Haaretz que “com a part d'un acord global que inclogui l'alliberament de tots els ostatges, hem d'alliberar a Marwan Barghouti, tant perquè la devolució dels ostatges és el més semblant a una imatge de victòria (per a Israel) en l'actual campanya de Gaza com perquè Marwan és l'únic líder palestí que pot ser triat i dirigir un lideratge unit i legítim cap a un camí de separació mútuament acordada amb Israel”.

Malgrat tot és bastant improbable  mentre a Israel persisteixi un Govern com l'actual. Caldria un canvi radical en la política d'Israel per a canviar la política de colonització i apartheid per una altra de negociació justa i real que partís del principi dels dos estats.

És en aquest últim context que sembla que una Palestina liderada per Barghouti pogués encapçalar una negociació de pau i separació consensuada i que busqués de manera pragmàtica una coexistència israeliana-palestina.

D'altra banda la part israeliana precisaria d'un canvi en profunditat que fins al moment no veiem. No sols pel fet del caràcter nacionalista, xenòfob i racista de la dreta política i religiosa que té una forta implantació, sinó perquè tampoc apareix cap dirigent ni força política que en aquests moments es plantegi un canvi de rumb. I a més a més hem de comptar amb un fet, afegit a la història llargament difosa pel nacionalisme sionista i que ha calat profundament en l'ideari de bona part de la població, que és l'existència dels milers de colons ultranacionalistes la major part d'ells en les terres pertanyents a una futura Palestina. Aquests colons que eren uns 100.000 quan els acords de pau Rabin-Arafat, són ara més de 800.000. El que comportaria un greu problema intern a Israel. Pensem que els tímids acords de pau li van costar la vida a Rabin a mans precisament d'un ultranacionalista.

És per tot això que actualment la possibilitat de pau està molt llunyana ja que a més la possibilitat que Barghouti sigui alliberat no és una cosa predictible ni previsible. Especialment mentre Netanyahu segueixi en el poder, amb uns socis que per incomprensible que sembli estan a la dreta de la ultradreta. I no hi ha dubte que un acord amb el reconeixement de Palestina tindria un fort impacte en la societat israeliana.

No obstant això en aquests moments sembla que l'esperança ens porta a agafar-nos a un clau roent.