21 de gen. 2018

2018 HA DE SER UN ANY D’OFENSIVA SINDICAL



Cal una forta ofensiva per recuperar drets
Nuevatribuna | 21 de Enero de 2018


L’any 2018, des del punt de vista sindical, comença amb dues noticies contradictòries. Una positiva la de l’acord dels sindicats, la patronal i el govern sobre el SMI que malgrat els condicionaments establerts pel govern pot comportar arribar a la fi de la legislatura amb un SMI de 1.000 euros. L’altre noticia, la negativa, és que les pensions han perdut poder adquisitiu amb un increment magre molt per sota de la inflación.
Aquestes dues notícies podrien emmarcar els objectius de l’acció sindical pel 2018. Aquest any quan s’albira una certa superació de la crisi ha de ser un any de forta ofensiva sindical per a recuperar els drets socials, laborals i sindicals i per a millorar la situació de la classe treballadora molt deteriorada pels anys de la crisi.
Tots sabem que les situacions de crisi són negatives i perjudicials pel moviment sindical i pels interessos de la classe treballadora. Per la mateixa raó els moments de recuperació econòmica són els més  proclius per a fer avançar les demandes de la classe treballadora i del conjunt de les classes populars.
Hem dit que l’increment del SMI és una noticia positiva. I ho és en ella mateixa i per que ajuda a marcar una tendència. Ha arribat el moment de lluitar per aconseguir recuperar i millorar el nivell dels salaris castigats durant la crisi. Aquest any els salaris s’han de situar clarament per sobre de la inflació. En aquest sentit és positiva i raonable la proposta d’un increment mínim del 3%, amb clàusula de revisió salarial, que es negociï també d’acord amb la situació de les empreses i aconseguir més increment pels salaris més baixos.
Els increment salarials juntament amb la creació de llocs de treball fixos i de millor qualitat són una base imprescindible per a fer front a les necessitats dels treballadors i de la societat. Uns millors llocs de treball, més segurs i millor retribuïts permetran sens dubte aconseguir un creixement econòmic més racional i equilibrat, alhora que millorarà el consum, la recapta fiscal i reduir la desigualtat creixent dels darrers anys. Però la creació de més ocupació de qualitat i millors salaris també és la principal garantia per aconseguir una millor creixement dels ingressos per a les pensions que no s’ha  d’oblidar que és el salari diferit dels treballadors.
I parlant de pensions cal reivindicar la urgència de que el Pacte de Toledo revisi i millori els capítols d’ingressos per a fer front en el futur a les pensions. En aquest sentit no cal anar a nous plantejaments ni a canvis en la regulació de les pensions. El que cal és garantir que el creixement econòmic es concreti creant més llocs de treball i amb millors salaris. I establir altrament millores en els ingressos com poden ser  la pujada de l’actual límit de cotització pels salaris més alts alhora que el cost de les pensions de viudetat i orfandat es financin en els pressupostos de l’estat però mantenint-les en el marc de la Seguretat Social. I és necessari revisar la darrera reforma unilateral de pensions del PP tot retornant a la revisió automàtica de les pensions segons l’increment de preus que garanteixi el poder adquisitiu de les pensions i l’eliminació dels índexs correctors com "el factor de sostenibilitat" pel càlcul de les futures pensions.
Aquestes reivindicacions comporten canviar els aspectes més lesius de les reformes laborals i de pensions efectuades pel PP. Cal restituir els drets a la plena negociació col·lectiva donant preeminència als convenis de sector, limitar la contractació precària, tant la temporal com la parcial als casos estrictament necessaris, i implementar nous drets laborals i sindicals com el de la participació en la gestió de les empreses, seguint models com l’alemany.


Sordo: el sindicalisme com alternativa
Enguany és el moment de la necessària i imprescindible ofensiva sindical que permeti recuperar la vigència del paper del sindicalisme confederal.
En uns moments en que no hi ha una majoria clara de govern, i quan l’oposició d’esquerres sembla desorientada i desunida, el moviment sindical confederal ha de ser la base per a l’articulació d’un ampli moviment sindical, social i polític que permeti plantejar objectius clars i concrets per a la millora de les classes populars i per a reduir la gran desigualtat social que s’ha creat aprofitant la crisi econòmica. Un ampli moviment plural i unitari que en el futur pugui fet albirar una alternativa progressista que disputi a la dreta la seva hegemonía.
Per que la lluita contra la desigualtat social és una lluita que només pot ser encapçalada per la classe treballadora. Si abans ens hem referit a la necessitat de millorar els salaris reals dels treballadors i el seu salari diferit ( les pensions), en el tema de la desigualtat cal reivindicar el salari social de les classes treballadores molt vinculat a la tasca redistributiva de la riquesa, la qual ha de venir determinada per un sistema fiscal equitatiu.
Cal una reforma fiscal progressiva on les rendes del treball deixin de ser les més castigades mentre les rendes del capital i especialment les rendes de les grans empreses financeres, industrials, de serveis, i les grans fortunes surten sempre privilegiades.
Combatre la desigualtat significa millorar els serveis socials públics que tant han patit amb la crisi, sanitat, educació, serveis socials, però també transports i infraestructures. Un major esforç pressupostari en aquests àmbits permetria no només la millora de les condicions socials de la ciutadania sinó alhora la potenciació d’un gran nínxol o filó de creació de llocs de treball.
Aquest és el gran repte i la gran aposta del sindicalisme confederal. El 2018 ha de ser el començament de la recuperació no macroeconòmica de grans xifres, sinó de la vida real de les classes treballadores i de la ciutadania i ha de fer evident que hi ha un futur d’esperança.
Per últim fer una referència a l’àmbit de Catalunya. El sindicalisme i les seves reivindicacions poden ajudar a suturar en part la ruptura social existent, unificant  la classe treballadora entorn un interessos i un objectius de millora de les seves condicions de vida que comporta situar-se de nou en el món real fora de la virtualitat que envolta  la societat catalana.
Millorar la situación real de la gent treballadora




11 de gen. 2018

REPTES URGENTS DELS “COMUNS”


Tancament de campanya

Publicat a @revistatreball
Nuevatribuna | 12 de Enero de 2018


L’anàlisi del resultat dels comuns els ha de portar a una profunda reflexió sobre la seva política i a fer canvis imprescindibles per a poder afrontar amb possibilitats d’èxit les eleccions municipals del proper any ja que es pot posar en perill no només l’alcaldia de Barcelona, prou important, sinó tot el bagatge municipalista aconseguit durant molts anys en la tradició del PSUC i de ICV.


Els resultats han estat dolents sense pal·liatius i són fruit d’una política poc encertada i amb fortes mancances que caldria esmenar. De moment s’ha vist poca reflexió i s’ha continuat amb actuacions semblants a les que han portat a la derrota electoral.


Abans de les eleccions la ruptura de l’acord de govern a Barcelona, la pancarta sobre els presos a l’Ajuntament, i la rebuda per part de l’Ada Colau als alcaldes independentistes ja van qüestionar davant dels electors la suposada equidistància. Ara desprès de les eleccions el llaç groc a l’Ajuntament de Barcelona o el twitter solidari del Xavier Domenech amb dos regidors de la CUP a qui els mossos van anar a buscar per no presentar-se davant un jutge han tornat a fer-nos veure que res s’ha après de les eleccions per part d’alguns dels dirigents del “comuns”. 


Lluis Tejedor exemple d'alcalde metropolità
1.- Cal definir-se en la qüestió nacional.


Si es vol posar en primer lloc la qüestió social i dirigir-se a les classes treballadores en un context d’enfrontaments entre dretes nacionalistes cal valorar que la majoria de la classe treballadora, dels barris populars de Barcelona i de les ciutats del cinturó metropolità i de Tarragona i el seu cinturó, en la seva majoria han viscut com una agressió el moviment independentista que sembla que els vulgui excloure de la futura Catalunya, quan ells pels seus orígens ancestrals volen continuar sentint-se units a Espanya. Hi ha quelcom que caldria que els dirigents dels “comuns” haguessin après de la tradició del vell PSUC i és que la defensa de la classe treballadora catalana es fa en profunda vinculació amb la classe treballadora de la resta d’Espanya. Per això el PSUC malgrat ser ferm defensor dels drets nacionals de Catalunya sempre va defensar el manteniment de la unitat de Catalunya amb l’Estat.


Es pot ser equidistant entre blocs que defensen nacionalismes oposats, però cal tenir ben definida una proposta política pròpia i els “comuns” només l’han albirat al final de la campanya i quan ja no havia res a fer degut a les actuacions anteriors.


Cal claredat i els “comuns”  han de definir  d’una forma clara si defensen la unitat amb l’estat sota la forma d’un federalisme que reconegui el fet plurinacional de l’estat. Tot defensant la necessitat d’un encaix de la realitat catalana que sigui objecte d’un referèndum entre la ciutadania.


C,s és clarament una dreta nacionalista espanyola però en la campanya ha utilitzat un lema que ho matisava, sempre han parlat de que són catalans, espanyols i europeus, i aquí han aconseguit vincular-se amb el sentiment de molta gent treballadora de les zones obreres, que abans havien sigut patrimoni de socialistes i comunistes.

Cal evitar actuacions equívoques
2.- Cal definir la política sobre quins aliats són preferents.


La ruptura de l’Ajuntament de Barcelona no va ser la millor entrada per a desprès demanar un govern d’esquerres com a proposta electoral. I la manca de concreció on de vegades apareixia la CUP encara ho feia més incoherent i difícil de creure.


Cal que d’una vegada es tingui clar que l’aliat estratègic dels “comuns” i fins i tot de Podemos són els socialistes. Sense acord amb els socialistes ni es podrà fer fora Rajoy, ni es podrà fer un pol d’esquerres que faci fora el nacionalisme neolepenista que representen tant JxC com C,s i el PP.

3.-Cal tenir una estratègia definida.


Cal reivindicar-nos de nou com una formació d’esquerres al servei de les classes populars i de la classe treballadora en particular. I que aquest sigui el principal paradigma de la formació.


Ha estat fruit del sectarisme haver-se desvinculat voluntàriament de qualsevol relació amb el paper de CSQP en l’anterior legislatura. Quan el nucli d’aquest grup parlamentari ha estat la única veu nítidament d’esquerres d’oposició al Govern des  d’una perspectiva de catalanisme popular i d’oposició democràtica radical a les aventures irresponsables de l’unilateralisme independentista. Està molt bé dir que ni DUI ni 155 però no hi ha dubte, si no es vol ser fariseu, que si es produïa una DUI  la resposta de l’Estat seria el 155. Però com en tants altres temes l’ambigüitat era més confortable i permetia sobre el paper quedar molt bé, malgrat signifiqués una mancança de valor polític.


Cl una estratègia clara i definida que superi els tacticismes actuals. Com hem vist la “nova política” ha perdut el seu encant, ara cal lluitar per a ser la organització política fiable i coherent que de moment no som. I cal tornar a reafirmar les arrels d’esquerres, ecologistes i feministes, per que avui per avui hem deixat de ser referents no sols de les classes treballadores sinó fins i tot del moviment sindical, en gran part degut a les posicions tàctiques volubles


L'intel·lectual col·lectiu es la organització
4.- Cal una estructura organitzativa plenament democrática.


L’espai del “comuns” té una sèrie de problemes organitzatius que caldria solucionar el més ràpidament possible. El nou espai està mancat de funcionament democràtic. Les “capelletes” estan substituint una organització democràtica i representativa. Manca democràcia desprès de dos anys de funcionament. Cal un cens de membres reals amb drets i deures. Cal mecanismes reals de participació dels membres de la organització en les primàries per decidir les llistes de tots els àmbits i sense llistes “planxa”.


Cal constituir d’una vegada les organitzacions en el territori formades per la militància existent. No hi ha temps a perdre especialment a la vista de les municipals.


Cal potenciar el debat polític dins l’organització especialment a través de les organitzacions territorials o de barri. El debat és insubstituïble per a unificar orgànica i políticament una organització política i això no es resol amb consultes quan algú vol o desitja. Les consultes com els referèndums són per a cassos molt concrets. El debat enlloc de dividir permet les esmenes i els consensos.


Com es pot veure Molta feina per a fer i poc temps. Endavant!!!


Estratégia i organització = Partit












25 de des. 2017

CATALUNYA EN EL LABERINT


Catalunya en el labertint
Nuevatribuna | 26 de Diciembre de 2017


Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya dibuixen un panorama molt complicat. Catalunya ha entrat en un laberint polític del que no es veu la sortida. Dos opcions polítiques C,s i JxCat, de dretes i basades en dos nacionalismes excloents tenen hegemonitzat un país no ja dividit sinó fraccionat.


Desprès de dècades on la idea hegemònica del PSUC de “Catalunya un sol poble” ha estat indiscutida ara ha estat enterrada per una nova hegemonia: la dels nacionalismes excloents, l’independentista unilateralista i el “lerrouxista” espanyolista. I entremig poca cosa, terra erma on subsisteixen restes d’una esquerra desorientada.


La profecia de José Mª Aznar s’ha complert “abans es dividirà Catalunya que l’Estat”. I els responsables estan molt clars si contemplem els esdeveniments. Rajoy i el PP han estat els principals promotors de l’independentisme, des del moment del seu recurs a l’Estatut fins ara. La identificació en els darrers temps per part de molts catalans de l’Estat amb el PP i Rajoy ha multiplicat el nombre d’independentistes. I alhora  l’independentisme unilateralista i excloent que distingeix entre “bons i mals catalans”, “entre ells i nosaltres”, ha estat el multiplicador d’una opció clarament representant d’un nacionalisme espanyolista que representa C,s. En definitiva els nacionalismes es retroalimenten amb una característica comú tots rebutgen el que representa el PP, al qual en l’inconscient col·lectiu tothom culpabilitza.

Una idea avui enterrada
La divisió per orígens identitaris és molt clara. Món rural front món urbà, classes mitjanes front classes altes i treballadores. Els orígens que mai havien estat font de conflicte han tingut un ressorgir en termes generals. Molta gent es sent exclosa i marginada pel “procés” i fins i tot interpel·lada.


Es prou conegut que els nacionalismes són el pitjor enemic de l’esquerra i del principi de solidaritat. El nacionalisme divideix  les classes treballadores i els seus interessos en funció de la identitat. Aquesta situació i la desorientació de les forces d’esquerra davant els fenòmens nacionalistes amb discursos vacil·lants i ambigus han portat a l’actual situació marginal dels partits d’esquerra que havien tingut una presència activa important fins fa poc temps.


Hi ha sortida davant d’aquest laberint?. Es difícil i complexa per que cap de les dues forces nacionalistes triomfants i oposades poden proposar-la sense aplicar POLITICA amb majúscules. Es evident que estem en una situació difícil. Els independentistes no poden imposar-se a l’Estat amb menys del 50% . Però la seva realitat no es pot obviar.


Des d’un punt de vista racional allò més lògic seria arribar a una conclusió: Si ningú pot imposar-se cal una fórmula que sense satisfer a tots sigui acceptable per a una gran majoria. Cal trobar una fórmula en un entremig  que fos vàlida per a una majoria de la ciutadania i que tant uns com altres veiessin com a factible. Es tractaria de trobar un encaix de Catalunya dins d’un nou marc d’Estat.


Aquesta fórmula desactivaria sens dubte a molts independentistes conjunturals i a molts catalans votants per al·luvió a C,s.


Però les dificultats estan en que és difícil que això sigui acceptat no només a Catalunya sinó a l’Estat. Per que l’origen últim de tots els mals està a l’Estat. I per que el problema no és sols un problema de Catalunya sinó del conjunt de l’Estat.


I aquí s’inicien totes les dificultats per a aquesta hipòtesis de solució. Cal un nucli impulsor d’aquesta tercera via per a Catalunya que només podria sortir d’una aposta decidida i conjunta de les forces d’esquerra. Però aquí hi ha un nou problema: estan en disposició de fer-ho tant el PSOE com Podemos i els seus aliats?. Per que la dreta mai serà capaç de proposar una solució a un problema que ella mateixa ha creat.

Iglesias i Sánchez sense unitat no hi alternativa
En el PSOE hi ha molts sectors i baronies que van perdre davant Pedro Sánchez que no només són reticents sinó refractaris a tot el que sigui parlar de Catalunya i que fins i tot impugnen la relació amb el PSC. Per part de Podemos i Catalunya en Comú els caldria aclarir-se internament i dotar-se d’una estratègia que possibiliti una alternativa clara i una voluntat unitària, interna i amb el PSOE per a dur endavant un projecte no sols per a Catalunya sinó per a Espanya, i que passa en primer terme per desallotjar el PP del Govern de l’Estat, per que qui és la causa principal del problema mai podrà ser la solució. I per a fer possible un acord cal comptar amb un PP regenerat a l’oposició, cosa difícil no sols per si mateix sinó si tenim en compte que el seu adversari a la dreta, C,s, és, si això és possible, més refractari a buscar solucions.


Com es pot comprovar la solució al problema català, que és un problema espanyol, és summament difícil per que són necessaris massa factors per aconseguir-ho. I mentre el problema subsistirà i s’enquistarà.


Només escoltant aquests dies les dues parts en conflicte a Catalunya ens podem  adonar  de la dificultat de la situació. Puigdemont que parla com si Catalunya fos seva ignorant l’altra realitat existent, i Arrimades parlant de reconciliació però sense tenir en compte els independentistes.


L’esquerra, catalana i espanyola ha d’encarar el problema per que l’única possibilitat de solució està en les seves mans. I no parlo només de l’esquerra política, sinó també de  l’esquerra social i sindical, cal un bloc alternatiu que deixi de llepar-se les ferides, i surti a l’ofensiva amb una proposta de solidaritat, fraternitat i unitat per als catalans i els espanyols, a partir del respecte al caràcter divers i plurinacional del conjunt i del respecte a les diferències. Reivindicant no sols un canvi territorial sinó també un canvi de les polítiques econòmiques i socials que ens han dut a l’actual fractura interna de les societats catalana i espanyola.


ULSTER l'acord imposible que es va donar
Hi ha problemes que semblen molt difícils de resoldre, quasi impossibles. Però això no és cert, hem vist històricament situacions més crispades que han trobat solució entre enemics irreconciliables pensem en el cas de l’Ulster, o en la pròpia transició espanyola.


Per tant els dirigents de  l’esquerra no haurien d’abstenir-se, ans el contrari demostrar capacitat i rigor tant per a fer una alternativa com per arribar a convèncer als antagonistes de les dretes que el diàleg i el compromís són la única solució.
Cal de nou una porta a l'esperança




22 de des. 2017

14 de des. 2017

LES ELECCIONS I LA PRIORITAT SOCIAL


Joan Carles Gallego la veu de la gent treballadora
Nuevatribuna | 15 de Diciembre de 2017


Lamentablement sembla que la campanya electoral continua plantejant-se en termes d’enfrontaments identitaris que tant interessen als partidaris dels dos nacionalismes tant els independentistes com els centralistes. Lamentablement la realitat de la gent, la seva situació social i econòmica semblen desaparegudes en la majoria dels discursos amb l’excepció del de “Catalunya en Comú” que tracta de forma encara infructuosa d’obrir-se pas entre les consignes enfrontades dels nacionalismes.
I potser seria hora que es fes un punt i a part sobre un tema, el territorial, que durant més de cinc anys no ens ha portat enlloc i que és de difícil solució si no es tracta en base a amplis consensos lluny dels enfrontaments que només comporten trencament i fractura social. El tema de l’encaix territorial de Catalunya només tindrà solució a partir d’àmplies majories i aquestes no poden basar-se ni en la independència ni en deixar les coses com estan. Cal un consens entorn a un major reconeixement de Catalunya i un millor encaix territorial que segurament comporta un canvi constitucional cap a un estat federal, aquesta és l’única fórmula possible que comporta la cessió de les parts dels seus objectius màxims. També en aquest tema l’opció de “Catalunya en Comú” i en menor mesura del PSC són les més possibilistes i les que proposen solucions que no marginin  ningú.
Però a banda d’aquest tema cal que s’afronti de forma urgent la situació real de la societat catalana que ha estat amagada durant tot el processisme. Les retallades socials, l’atur, l’increment de la desigualtat social, la pèrdua de qualitat en els pilars del benestar com la sanitat, l’educació i els serveis socials han estat una constant en els darrers anys. I no són fruit tan sols dels pressupostos i les polítiques del Govern central del PP  sinó que han estat compartides pels darrers governs de la Generalitat que han coincidit en les polítiques de retallades antisocials amb el govern espanyol. La sanitat i l’educació han estat fora de l’interès prioritari del Govern de la Generalitat. I tots aquests són problemes que com molt bé ha dit Xavier Domenech: “No ens poden dir que el problema és només Montoro i el TC mentre consoliden retallades de 2.600 milions en sanitat i educació... Això no és el TC”.
Desigualtat creixent
La Generalitat no ha canviat en aquests darrers anys de polítiques econòmiques i socials basades en retallades i pressupostos antisocials iniciades pel Govern d’Artur Mas amb el suport primer del PP i desprès d’ERC i posteriorment continuades pel Govern de JxS amb el suport de la CUP.
Com reflecteix el manifest de Federalistes d’Esquerra de cara a les eleccions: “Les polítiques d’uns i d’altres s'han alimentat mútuament i no sols han provocat una fractura interna a Catalunya, i a la resta d’Espanya, sinó que també han servit per amagar la gestió ultraliberal que ambdós fan de la crisi econòmica, que ha afavorit més desigualtat i injustícia social.”
L’atur, la temporalitat i la precarietat estan en la base d’una desigualtat social que any rere any es va incrementant i deixa amplis sectors en situació de pobresa i marginació. Aquest fet hauria de ser el principal focus d’atenció de les propostes dels diferents candidats  que amb honroses excepcions només parlen d’enfrontaments identitaris sense contemplar en cap moment la realitat de la societat catalana.
A tot això cal afegir la urgència de fer front a les conseqüències econòmiques, laborals i socials que pot comportar especialment la marxa d’empreses de Catalunya així com els costos en la imatge de Catalunya i Barcelona que ha comportat tota la fantasmagoria del procés.
Es hora que des de les opcions polítiques de l’esquerra i des dels moviments sindicals es llanci una ofensiva per a  posar en primer lloc la qüestió social oblidada pels governs de Catalunya i de l’Estat i que és tant o més importants que la qüestió territorial.

Els problemes amagats darrera banderes
Mentre ens entretenen amb guerres de banderes la situació social es deteriora. Es fonamental que tant a Catalunya com a l’Estat es posi en primer pla la qüestió social com la que més precisa d’un canvi urgent de polítiques que han estat errònies i injustes per a la majoria de la població, i brutals pels sector menys afavorits i en aquest sentit és imprescindible derogar la Reforma Laboral del PP que està en la base de la situació laboral i social que patim avui dia. I això és un tema a tenir en compte quan es discuteix sobre la necessitat de canvis constitucionals. Els canvis són necessaris però no només per a solucionar la qüestió del repartiment del poder territorial. Es imprescindible per a revestir la desigualtat  establir com a drets fonamentals de ciutadania el dret a la salut,  a l’educació, a pensions dignes, habitatge social o la dependència. Revocar el canvi de l’article 135 i alhora reforçar el dret a la participació sindical tant en els pressupostos de les administracions com en l’intern de les empreses.  Alhora cal contemplar canvis en la llei electoral i establir mesures contra la corrupció política i económica.
Els problemes socials que afecten Espanya i són responsabilitat del Govern de l’Estat són similars als que afecten  Catalunya i han estat responsabilitat dels Governs de la Generalitat amb Mas i Puigdemont al capdavant i amb Junqueras al darrera. Com molt bé va escriure l’anterior Secretari General de CCOO de Catalunya i que avui honora amb un lloc simbòlic  la llista de “Catalunya en Comú”: “ l’acció humana, la política que es fa, impacta en el funcionament de la societat. Si s’afavoreixen uns interessos i menystenen altres, si es retallen drets, si s’ataca la capacitat de defensa organitzada dels treballadors i treballadores, si s’afebleix la protecció social i es fan regals fiscals a les rendes més altes, s’entén els perquès de la realitat. Avui la Despesa Pública en Protecció Social de Catalunya és del 21’3% del PIB per sota de Grècia (26’0%) Portugal (26’9%), Itàlia (29’9%) o la UE-15 (29’5%),. I en Educació a Catalunya, que ens l’estimem tant, invertim un 3’60% del PIB, només darrera de Romania (2’75%) i lluny de Portugal (5’04%) i França (5’54%)".Podríem afegir que Catalunya ha estat la comunitat on s’ha dut a terme una major privatització de la sanitat pública en benefici de la privada.
Continuisme en la política de retallades
La qüestió social és una prioritat a Catalunya, a Espanya i a Europa, però sembla que a determinats interessos no els convé que es parli d’això i per això està absent de les conteses electorals darrera d’inútils discussions sobre nacionalismes tronats i/o excloents. Esperem que exemples com la política social del Govern de Portugal, o el nomenament del seu Ministre d’Economia com a cap del Eurogrup, o la proposta política de Corbyn en el Regne Unit siguin iniciatives que prosperin i que més d’hora que tard arribin també a casa nostra i que posin en primer lloc del debat polític la importància de la qüestió avui quasi ignorada.
Cal un canvi: lo social primer

1 de des. 2017

EL 21-D: CAL VOTAR OPCIONS TRANSVERSALS


21D eleccions al Parlament
Nuevatribuna | 01 de Diciembre de 2017


En les eleccions del 21D ens juguem la possibilitat de sortir de la via “morta” del procés i de la divisió de la societat catalana en fronts oposats d’independentistes unilateralistes i d’espanyolistes mal dits constitucionalistes.
La ciutadania catalana té la responsabilitat de donar un pas endavant per a sortir d’un atzucac que ja dura 5 anys. Uns anys perduts en els que hem viscut en una realitat virtual mentre es deterioraven les condicions de vida de la majoria de les persones de Catalunya. Ara cal donar un tomb radical i que la qüestió social, la situació real del conjunt de la ciutadania, es posi per davant dels somnis de banderes.

L’enfrontament entre banderes, entre els dos nacionalismes ens ha portat a una perspectiva negativa per a tots, a una ruptura social que mai s’havia viscut a Catalunya des de l’adveniment de la democràcia. S’ha trencat aquella imatge potent de “Catalunya un sol poble” i avui ens trobem amb una societat dividida i desconfiada basada en un “ells o nosaltres” alimentat pels dos blocs enfrontats. I mentre les empreses se’n van del país, els serveis públics bàsics es continuen deteriorant sense que el govern no faci res més que continuar amb les polítiques de retallades. Ens prometien portar-nos a un país millor i ens trobem amb una situació pitjor amb l’autonomia intervinguda, amb la societat no sols trencada sinó en pitjors condicions socials i el que encara és més greu, amb unes perspectives de futur poc clares.


Les dues parts que ens han portat fins aquí, independentistes i centralistes i els partits que les representen són els responsables d’aquesta situació i per tant ara no poden representar, ni uns ni altres, la solució. La solució només pot sortir de qui faci una aposta decidida per a tendir ponts pel retrobament ciutadà i això només pot venir de qui des del respecte a la legalitat tracti de recuperar i millorar l’autogovern, restablir unes relacions fraternals amb la resta de l’estat i ocupar-se en primer lloc pel benestar del conjunt de la ciutadania, especialment dels seus sectors més febles.
Domenech (CatenComú) i Iceta (PSC)
La sortida que ens han de permetre aquestes eleccions ha de partir del reforçament d’aquelles formacions polítiques que de diverses maneres han representat i representen la transversalitat i la pluralitat de la societat catalana i que no han volgut en allò fonamental formar part dels blocs excloents. Són les formacions que més defugen posicions essencialistes i nacionalistes. Són aquelles formacions que tenen com a objectiu principal posar en primer pla la situació real present i futura de les persones que composen la ciutadania de Catalunya. I aquestes formacions tenen uns noms concrets que són “Catalunya en Comú” i el PSC. Ambdues formacions polítiques reconeixen el fet de que d’una o altre manera formem part d’un estat plural, sigui un “estat plurinacional” o “una nació de nacions”. Ambdues defensen una reforma Constitucional que doni sortida no només a la necessitat de solucionar el problema territorial i dins d’ell l’encaix de Catalunya, també defensen la necessitat de que es garanteixin en la Constitució els drets socials bàsics.


Es normal que siguin precisament  formacions que venen d’una tradició d’esquerres i catalanista que es remunta al moment de la transició on la força del PSC i del PSUC va tenir un paper cabdal en la recuperació de l‘autogovern i d’algunes de les normes més fonamentals per aconseguir una societat cohesionada. Només cal remarcar que la immersió lingüística per exemple és filla d’aquestes forces polítiques la qual cosa  ha permès impedir la segregació per raó de l’idioma a Catalunya, i cal dir que les dretes no eren en principi partidàries d’aquest sistema escolar integrador.


Cal recuperar els vells conceptes del “catalanisme popular” per aconseguir un nou eix transversal que lideri la recuperació de la unitat interna de la societat catalana. Només des de l’hegemonia conjunta d’aquestes forces i la col·laboració d’altres sectors que renunciïn de forma clara i sense ambigüitats a la unilateralitat  es pot construir un espai polític central a Catalunya que busqui una recuperació i millora de l’autogovern des  d’una primacia del fet social.
Maragall (PSC) i Saura (ICV)
Es evident que això no és fàcil i menys davant d’unes eleccions on tothom vol  diferenciar-se. Però ja des de la campanya cal tendir ponts en aquest eix transversal que per part dels dos blocs “frentistes” es voldrà impedir. Es evident que des de les files independentistes, que ara diuen renunciar de moment a la unilateralitat, es voldrà atreure a “Catalunya en Comú” i que des de les files del centralisme es voldrà fer el mateix amb el PSC sota la proposta d’una falsa unió constitucionalista.
Els dirigents de “Catalunya en Comú” i del PSC  hauran de buscar punts de trobada més enllà de si un ha acceptat el 155 i l’altre no. En la pràctica tothom està alleujat amb la perspectiva electoral que ens pot fer sortir d’un mal son. I no hi ha dubte que hi ha més que els uneix que no el que els separa. Per que tant en l’àmbit català com especialment en el de l’Estat no hi ha possibilitats de canvi i de fer fora a la dreta del PP i C’s si no és a partir fonamentalment de la col·laboració entre les forces d’esquerra.
Està molt bé marcar el terreny propi dins de l’àmbit de les forces del canvi però mal servei es farà si la competició tàctica s’anteposa a la necessitat estratègica de la col·laboració. Fins el moment s’han comès errors per totes bandes,  el darrer la ruptura del pacte de govern a Barcelona. Fins que no s’abandoni el tacticisme per part d’uns i no es presenti una posició ferma per part d’altres no es podrà avançar.
Collboni i Colau ruptura a BCN
Crec que caldria abordar propostes de col·laboració per tal d’aconseguir el canvi de model territorial però també econòmic i social, un canvi del model productiu i de l’estat del benestar que el país necessita. Cal tenir en compte experiències positives com el programa econòmic i social del “labour” de Corbyn o el model de col·laboració en el govern de Portugal. “Catalunya en Comú” cal que es faci gran d’una vegada i que abandoni ambigüitats i falsos purismes d’adolescència política i cal que el PSOE es rejoveneixi definitivament i s’emmiralli en el canvi dels seus homòlegs britànics.


Ara quan tant es qüestiona el règim del 78 notem a faltar el nivell polític de molts dels actors d’aquells temps que van aconseguir en circumstàncies molt més complexes el pas d’una dictadura a una democràcia homologable malgrat els defectes, molts d’ells fruit dels condicionants del moment que ara no hi són amb la mateixa intensitat. Només cal recordar que malgrat tot la Constitució va reconèixer la existència diferenciada de “nacionalitats i regions”, que seria equiparable a reconèixer ara el caràcter plurinacional o de nació de nacions de l’Estat.
Aquest és el repte que les forces de l’esquerra catalana transversal tenen per davant i per l’esforç que facin per aconseguir un canvi en la situació actual de Catalunya els jutjarem.


Catalunya en Comú- Podemos
PSC-PSOE



























24 de nov. 2017

NACIONALISME NI ESPANYOL NI CATALÀ !!







La guerra de les banderes
Nuevatribuna | 27 de Noviembre de 2017


Parafrasejant Marx podríem dir que “la religió, el futbol i el nacionalisme són l’opi del poble”. Tots ells apel·len a instints i emocions irracionals en oposició a la raó de les necessitats objectives. Això és aplicable per a entendre la situació actual de Catalunya,
Ens trobem davant un escenari d’eleccions al Parlament de Catalunya resultat d’un període de greus turbulències. Unes eleccions convocades pel Govern de l’Estat, desprès dels greus fets passats des del mes de setembre a Catalunya: sessions del 6/7 de setembre al Parlament on es vulnera la legalitat de l’Estatut per la majoria independentista; mobilitzacions davant els registres fets a les conselleries i empresonament dels presidents de l’ANC i Omnium; manifestació multitudinària de rebuig;  referèndum il·legal del 1-O lligat a una intervenció descontrolada de les forces de seguretat; "aturada de país" del dia 3-O i successives manifestacions multitudinàries de partidaris i contraris a la independència; una falsa declaració d’independència ; apercebiment del Govern de l’Estat al Govern de la Generalitat on s’amenaça d’aplicar l’art. 155 de la Constitució. Desprès i de forma continuada, una “suposada" declaració de la República pel Parlament; aprovació del 155 pel Senat, aplicació del 155 per part del Govern del PP amb cessament del Govern de la Generalitat i dissolució del Parlament amb convocatòria d’eleccions al Parlament pel 21-D.
Posteriorment fugida del cessat President de la Generalitat a Brussel·les, citació del Govern per part de l’Audiència Nacional i de la Mesa del Parlament per part del Tribunal Suprem. Els membres del Govern que es presenten a l’AN són empresonats, mentre que amb posterioritat els membres de la Mesa desprès de declarar que realment no s’havia proclamat res i de renunciar a la unilateralitat són posats en llibertat sota fiança i amb condicions.
Com hem arribat a aquesta situació? Qui és o qui són els responsables dels costos econòmics i polítics de tot això? Qui és o són els responsables de la greu fractura de la ciutadania de Catalunya i de la ruptura emocional entre catalans i espanyols?
No hi ha dubte que hi han uns responsables i són els que han dividit  la societat catalana en blocs antagònics, mentre una bona part de la ciutadania no sortim de la incredulitat. Els responsables són els que des de posicions de nacionalisme radical, català i també espanyol han utilitzat política i electoralment l’enfrontament en benefici propi.
Nacionalisme espanyol
Fa molt temps que la dreta espanyola, representada pel PP ha vist en l’enfrontament amb el nacionalisme català una via de guanyar posicions electorals, malgrat que això pogués comportar crispació i fractura social. El PP des de la seva frontal oposició al nou Estatut de Catalunya no va parar d’utilitzar Catalunya i els catalans com a l’enemic exterior amb el que guanyar electoralment el govern d’Espanya i fer passar a l’oposició, amb la seva ofensiva, a un PSOE acovardit.

Tot això malgrat el cost de desafecció que va comportar a Catalunya veure retallat el seu “Estatut” que havia estat aprovat en referèndum  per la ciutadania desprès de la seva aprovació al Parlament i al Congrés dels Diputats.
El nacionalisme espanyolista i l’enfrontament amb Catalunya li ha permès al PP aparèixer com el defensor de la unitat d’Espanya, i alhora deixar en segon pla tot el relacionat amb la seva corrupció i les seves polítiques antisocials.
Cal dir que en tot aquest temps l’aplicació del 155 no ha estat el pitjor que ha fet el PP i el seu Govern. El pitjor que ha fet Rajoy ha estat la seva inacció envers el problema que s’estava creant a Catalunya i la manca de la més mínima proposta per a solucionar un problema polític de gran intensitat, no es pot dubtar que aquest sol fet invalida  a Mariano Rajoy com a governant.
Per ajudar a la confrontació interna de Catalunya apareix C’s que fa de la problemàtica lingüística un element de divisió a partir d’una mentida reiterada de forma constant que pretén dir que a Catalunya es discrimina el castellà i atacant la política d’immersió lingüística que sens dubte ha estat un element de cohesió de la societat catalana al permetre el coneixement dels dos idiomes i evitar la divisió de la societat per raó de la llengua, i aquesta va ser una conquesta no dels nacionalistes sino de la esquerra del PSUC i el PSC. Posteriorment C’s salta a la política nacional on es caracteritza per anar fins i tot més enllà que el PP en la defensa del nacionalisme espanyolista i la seva confrontació especialment amb el nacionalisme català.
Mentre a Catalunya el catalanisme tranversal que havia estat sempre dominant va sent poc a poc substituït per un nacionalisme català cada vegada més radicalitzat. En un primer moment i aprofitant la retroalimentació de l’enfrontament entre nacionalismes és usat per la CiU d’Artur Más per aconseguir una avantatge electoral i poder accedir al poder. Cal dir que al principi aquest enfrontament va ser volgut per ambdues parts que obtenien redits electorals un en l’àmbit de l’Estat i l’altre a Catalunya i que no impedien les seves coincidències pel que fa a les polítiques econòmiques i socials. El PP dóna suport als pressupostos de CiU a Catalunya, i mentre CiU vota les lleis econòmiques i laborals del PP a Madrid, des de la Reforma Laboral fins a les del sostre de despesa base de les retallades socials.
Nacionalisme independentista català
Posteriorment CiU per tal de sostraure’s a les mobilitzacions contra la seva política de retallades es suma al moviment independentista i fa una entesa amb el nacionalisme radical independentista,tant d’ERC com de la CUP, i s'inicia un camí cap a una suposada independència, en allò que tots coneixem com “el procés” i “el full de ruta”. I a partir d’aquest moment i mitjançant la política de victimització i d’un missatge basat en la il·lusió d’una independència que serà la solució a tots els problemes, que segons el nacionalisme català estan causats per un enemic extern que es diu “estat espanyol”, tot aprofitant el rebuig social a un govern clarament impopular per les seves polítiques socials i territorials com el de Rajoy. Es així com es llancen a un camí cap una “independència irreal” que ha aconseguit un alt nivell de mobilització social, especialment de classes mitjanes, jubilats i estudiants. I que malgrat s’ha demostrat que ha estat un “engany col·lectiu”, continua com una “certesa” possible en la mentalitat  d’una part important d’una ciutadania “abduïda” pels somnis independentistas.
La realitat és molt crua. S’ha confirmat el desig d’Aznar de que abans es trencaria Catalunya que Espanya. La realitat social catalana s’ha modificat de forma substancial i el que abans era una comunitat cohesionada avui és una societat dividida pels discursos identitaris d’uns i d’altres que tracten de dividir la societat entre catalans d’origen i d’adopció. I alhora es dona una fugida d’empreses que ja comença a fer-se evident en un important retrocés de l’economia catalana que pot comportar greus repercussions socials que afegir a les retallades que s’han continuat donat en temps del “procés”. I la vida política continua dominada per l’enfrontament entre els blocs del nacionalisme radical català i el nacionalisme recentralitzador espanyol, per una part el que queda de CDC amb ERC i la CUP i per l’altre el PP i C’S.
I mentre el conflicte social continua amagat sota els discursos nacionalistes i la dificultat per fer-se sentir dels qui podrien defensar una altra via basada en la defensa, la protecció i millora de l’autogovern, d’una societat tranversal, com es definia el “catalanisme popular”, el posar els problemes reals de la gent en primer lloc. En definitiva cal un esforç diferenciador de les opcions de l’esquerra, que parteixen de l’anàlisi de la situació real del país i volen solucions racionals i progressistes a partir d’un canvi constitucional i un millor encaix de Catalunya. Però aquestes esquerres estan dividides i assetjades pels dos blocs frontistes d’independentistes i centralistes.
Els fronts identitaris
En l’actualitat no hi ha solució al problema sense la participació de les forces transversals que representen el PSC i Catalunya en Comú. I una solució possible per Catalunya hauria de passar per la participació d’aquests partits en la solució per a diluir la divisió i els fronts creats. En aquest moment ambdós partits tenen una gran responsabilitat en derivar l’actual situació basada en l’enfrontament entre nacionalismes a una altra on la problemàtica real de la ciutadania sigui afrontada des de posicions polítiques de progrés. I també tenen una gran responsabilitat la d’aconseguir la imprescindible col·laboració entre ells ( en el cas d’Espanya entre PSOE i Podemos), per aconseguir el canvi a Catalunya i a l’Estat per part dels que volen representar la raó de posar com a prioritat la realitat social i economica de la ciutadania enfront de les irracionalitats i els precipicis de les propostes dels nacionalismes d’una i altra part.
Iceta i Domenech la tranversalitat necessària