16 de nov. 2017

Adéu ICV?


On va ICV?
Publicat a TREBALL/ 16 de Novembre de 2017 
Nuevatribuna | 17 de Noviembre de 2017


De vegades les idees modelen quasi tota una vida, i la fidelitat a les idees forma part d’un mateix. Som uns quants els que a partir de l’any 1970, ara farà 47 anys ens vàrem afiliar al PSUC, i hem continuat fins avui sent fidels a les idees originals d’un socialisme en llibertat, un catalanisme popular i un partit al servei de les classes treballadores i populars.
Ha passat molt de temps i moltes vicissituds, alguns moments de gran joia com la legalització o les primeres eleccions democràtiques, altres menys alegres, la clandestinitat, la repressió, les derrotes electorals. El trencament del V Congrés, desprès els canvis, la creació d’IC, la seva transformació en ICV, en definitiva alegries i desfetes però sempre conservant la convicció en la justícia de l’ideal que defensàvem. Quasi sempre hem coincidit amb els plantejaments de l’organització i per això hem continuat fins ara. De vegades amb actituds crítiques, com quan en el debat sobre la posició davant la Constitució Europea molts del companys, especialment el provinents del món sindical estàvem a favor, però la majoria va acordar la posició del No que defensava en aquells moments la direcció en la persona de Raúl Romeva.

Una tradició que ve de molt lluny
Pràcticament la trajectòria política de molts ha estat treballar en els moviments socials i molt especialment per alguns en el camp sindical de les nostres estimades CCOO, i fent feina en l’àmbit de Catalunya i a l’Estat. La vida sindical ens va reforçar a alguns en una perspectiva cada vegada més clara de la necessitat de plantejar com objectiu polític prioritari la centralitat del treball. I durant tots aquests anys sempre hem tingut molt clar que militàvem en l’opció que millor representava aquest plantejament.
Ara però des de fa poc temps alguns, com jo mateix, comencem a tenir dubtes cada cop més grans respecte cap on va la nostra organització de tota la vida. Moltes vegades no acabem de compartir molts plantejaments que es fan des de les confluències de les que forma part ICV. Realment per dir-ho amb claredat ens sentim orfes de partit. Tot va començar amb la “defenestració amagada” del company Joan Herrera i l’acord d’anar en confluència amb “En Comú Podem” acceptant que el primer representant d’ICV anés el número 3 de la llista enlloc del que s’havia acordat prèviament. Va ser difícil d’entendre l’acceptació d’aquella posició que va  semblar una claudicació i l’amortització d’un bon Coordinador General que tenia idees clares de per on hauria d’anar la Confluència, però ho vàrem acceptar disciplinadament.
Malgrat tot va  albirar de nou l’esperança en la XI Assemblea d’ICV on es plantejaven com a objectius: Avançar en la Confluència i alhora enfortir ICV. Sincerament ho vàrem creure. En el Document de l’Assemblea  figuraven epígrafs com : “Una Iniciativa activa i proactiva, una Iniciativa per a guanyar” Una Iniciativa Forta i Cohesionada” i subapartats referits a la confluència on es parlava de com aquesta havia de ser “Volem un espai d’esquerra ecosocialista” “Volem uns fonaments ideològics clars” o “Volem la centralitat del treball en el procés de confluència”.

Darrera Assemblea de ICV
El 22 d’abril de 2015 vaig escriure un article a la revista Treball titulat “ICV, una opció a preservar”. Però tot va ser un “miratge”. A hores d’ara ICV no apareix ni té rellevància enlloc i les decisions semblen estar a “l’atzar” del que decideixen alguns personatges dels “comuns” en especial l’alcaldessa Ada Colau.
Fins ara només hem sentit l’antiga veu del PSUC i d’ICV a través de la nostra gent en el grup de “Catalunya Si Que es Pot” al Parlament de Catalunya. Per que ni el discurs polític de l’Ada Colau ni el d’En Comú Podem ens fan reviure i recordar el  projecte en que hem passat tota la vida. I també ens motiven veus individuals com les d’Andreu Mayayo, Lali Vintró o Quim Brugué entre alguns altres. I el que és més sorprenent moltes veus i debats en el Consell Nacional d’ICV que desprès no s’han vist reflectides en la pràctica de la política quotidiana. Cal també ressenyar que els dirigents dels “comuns” han menystingut, quan no obviat, el nostre grup al Parlament quan  ha estat la veu més clara del que ha representat sempre tant el PSU com ICV.
Alguns no ens reconeixem en la política mantinguda al llarg del “procés”. Ja el 9-N no vàrem entendre quan “in extremis” la direcció de Joan Herrera es va plantejar la participació en la consulta sobiranista simplement per que Rajoy l’havia desautoritzat. Tampoc ha agradat tota la posició dels darrers temps dictada pels “comuns” en relació a tot el procés, ha estat poc clara amb canvis constants i amb un clar seguidisme no equidistant respecte els unilateralistes de JxS i la CUP. El paper de l’Ada Colau ha estat d’un tacticisme constant, tan aviat no reconeixia el referèndum unilateral però alhora cridava a participar com a forma de mobilització. El silenci només va ser trencat pel grup de CSQEP els dies 6/7 de setembre quan es va vulnerar l’Estatut i es van violentar les nostres Institucions d’autogovern. Per últim es pot qualificar com a molt greu que davant la consulta als inscrits, per a veure que es feia el 1-0, el mateix dia 12 quan s’iniciaven les votacions Ada Colau fes manifestacions públiques de que no sabia si Votar Si o No en el referèndum quan en teoria estàvem decidint que faríem els inscrits sí participar o no en el 1-0. Això no són noves formes de política ni res de nou, més aviat semblen caudillismes caducs.

La veu de CSQEP l'alè del PSUC
Pel que fa al portaveu d’En Comú Podem sembla la copia catalana del que diu Pablo Iglesias, amb un discurs poc atractiu, poc consistent i divagador. On està la nostra  personalitat en el Congrés dels Diputats? Recordem èpoques quan només amb un o tres diputats  la nostra veu era clara i forta, amb en Joan Saura o Joan Herrera en solitari o el Coscu i la Laia com a duet. Ara només hi ha un discurs sense estratègia seriosa, clara i moltes vegades purament tàctic basat en proclames cada vegada més esgotades i amb poca capacitat propositiva, només avalant llocs comuns amb Podemos. I a Catalunya quan sentim declaracions de la portaveu de “Catalunya en Comú” la notem com algú totalment aliè als nostres plantejaments tradicionals.
En aquests darrers dies plens de convulsions hem tornat a comprovar la posició subalterna i de seguiment dels dirigents de Catalunya en Comú envers dels postulats independentistes. Desprès d’un plantejament que va semblar encertat  a partir  ni DUI ni 155”,  l’actuació desproporcionada i contraproduent de l’Audiència Nacional, en lloc de denunciar el caràcter negatiu dels empresonaments dels ex membres del Govern de la Generalitat, derivat no cal oblidar-ho de la vulneració de les pròpies lleis que regulen l’autogovern, Ada Colau novament s’ha posicionat en suport dels independentistes. No és de rebut referir-se al  Govern cessat i a l’ex-President fugit com “el legítim Govern de Catalunya i el legítim President”,  ni referir-se als polítics empresonats com a “presos polítics”, això és una lleugeresa i frivolitat envers els que han estat presos polítics de debò a la dictadura.

Presos Polítics?
Cal tornar a remarcar que alguns ens sentim per primera vegada en aquests llargs anys orfes de partit. Ara estem en portes d’unes noves Eleccions al Parlament i hi ha un greu dubte. Anirem en una confluència que sembla que les enquestes li donen al voltant de 12 escons, els mateixos que va aconseguir ICV la darrera vegada que es va presentar en solitari. I que hem de fer? Veure representada clarament en les candidatures i en el programa la ideologia d’ICV o tornarem a tenir  gent de l’estil del Dante Fachín o la Marta Sibina en llocs preferents per que ho imposa algun “poder fàctic” de la confluència? Es plantejarà un programa que parli clarament de treure a Catalunya d’un escenari polític frentista potenciant escenaris de diàleg i negociació o continuarem en l’espai de la indefinició quan no de rentar la cara als unilateralistes. Molts volem veure com ICV està viva en les persones i els programes i que això ens animi a treballar a fons. En cas contrari molts pensarem que ICV ha desaparegut a la pràctica i només és “un mort vivent”. En aquest cas ho lamentarem tot dient: Adéu ICV Adéu !
Hi ha futur?



8 de nov. 2017

PRECARIETAT I DESIGUALTAT


Cal lluitar per treballs dignes
Nuevatribuna | 08 de Noviembre de 2017


L’actualitat de la crisi catalana, present de forma constant i quasi absoluta en els mitjans de comunicació i en la opinió publicada és acaparadora i relega a l’ombra altres aspectes de la vida social i econòmica del país que haurien de ser  també prioritat en la vida política.


Parlem d’una cosa tan fonamental com és la situació quotidiana de gran part de la ciutadania d’aquest país. L’atur, la precarietat laboral, la temporalitat, els baixos salaris són els grans responsables de la cada vegada major desigualtat social que s’està cronificant en el conjunt de l’estat. La precarietat i la desigualtat que en principi semblava ser una conseqüència conjuntural de la crisi econòmica s’està convertint en quelcom estructural.


El país viu en una realitat paral·lela i contradictòria. Sembla que estem en una fase de recuperació econòmica segons els resultats  macroeconòmics que  no es reflecteixen en la realitat social. Els indicadors són positius en quant el creixement econòmic, les grans empreses milloren resultats, els bancs han guanyant en els darrers anys més de 80.000 milions d’euros. Però hi ha un altre realitat contradictòria amb les grans xifres de  l’economia: la de la realitat de la societat, es donen per perduts més de 40.000 euros invertits en les bancs i que han comportat profundes retallades en els serveis públics i en el benestar social; enguany els jubilats perdran poder adquisitiu en les seves pensions, caldria fer reflexionar a  la gent gran que vota al del PP; els salaris continuen sense recuperar poder adquisitiu; cada vegada hi ha més treballadors pobres que malgrat tenir treball no arriben a final de mes; es crea més treball però la majoria és precari i mal remunerat i de poca qualificació; hi ha molt treball parcial, malgrat en molts cassos en frau de llei al fer més hores de les que figuren en el contracte; la meitat dels aturats no tenen cap tipus de subsidi. En definitiva creix la desigualtat social. A uns pocs els hi va be, sempre els hi ha anat be fins i tot en la crisi, i a molts els hi continua anant malament. Pel proper pressupost continuen plantejant-se retallades en sectors bàsics pel benestar social com són les partides de sanitat i educació.

Deteriorament dels serveis públics
En definitiva el país socialment no se’n surt, però tot això està amagat sota la guerra de les banderes. I el que cal dir és que a totes dues bandes la seva política econòmica d’austeritat i retallades ha estat la mateixa. En això semblen tenir un comú acord.


El sindicalisme sembla voler fer un pas endavant i aprofitar la millora econòmica per lluitar per a més i millors condicions de treball, per a més treball i per a salaris més justos. Per que cal reivindicar la centralitat del món del treball, per que més i millor treball és la base per aconseguir una reducció de la desigualtat. I per que més i millor treball, més qualificació del treball, salaris més justos significa una millor i més equitativa sortida de la crisi i un pas endavant per aconseguir una millor i menys desigual societat. Però els seus intents queden amagats davant l’onada de les noticies relacionades amb la qüestió catalana i el nul acompanyament polític i mediàtic que tenen.


Cal un canvi radical de paradigma. L’austeritat econòmica imposada durant la crisi no és un model per a una millora ni tan sols de la pròpia economia. De la crisi es sortirà si es potencia la creació de més treball i més qualificació del mateix amb millors retribucions, que repercutirà en un major consum que comportarà una millora en els ingressos públics i que cal que comporti una millora en els serveis públics i en la economia. I per fer-ho cal un altre patró de desenvolupament econòmic. El futur no està en una economia competitiva en baixos costos laborals. El futur està en una nova economia més productiva, més ecològica i sostenible, i en una economia on potenciem de nou els serveis públics i en la que sigui possible que es reverteixin les privatitzacions de sectors bàsics. Això és el que per exemple està plantejant Corbyn a Gran Bretanya, una economia al servei de la majoria i no d’uns pocs privilegiats.

Contra la desigualtat
Cal potenciar les industries ecològiques, l’energia neta per a fer front a un problema global com és el de l’escalfament global. Cal potenciar el transport ferroviari i el de rodalies per a reduir el transport contaminant. Cal potenciar una industria altament qualificada i molt productiva en quantitat i qualitat. I cal potenciar uns serveis públics de qualitat que són el filó de creació d’ocupació que no es mesura en funció de la productivitat sinó de la qualificació i millora del servei que es presta, en especial en el camps de l’educació i la sanitat públiques i dels serveis a les persones, però sense obviar els serveis de transport públics i/o la investigació entre d’altres.


Cal prioritzar la inversió pública. Es rellevant com a Portugal s’ha decidit no donar més diners públics a l’educació privada ja que es considera que cal prioritzar la pública. Tot enmig d’una gran revolta mediàtica de l’església i la dreta política. Però aquests és el camí.

El problema és que la classe política i els partits de l’esquerra avui semblen estar absents del debat. El debat territorial ha creat una gran divisió entre les forces progressistes i avui temes com la necessitat de liquidar la reforma laboral, la millora de les pensions, uns pressupostos més socials etc. semblen absents de les seves prioritats.


Contra la explotació laboral
Hi ha vida més enllà de la qüestió catalana, i les lluites entre nacionalismes bloqueja  l’esquerra i amaga la realitat social de les classes treballadores i la desigualtat social.

Per que les retallades continuen i el sistema econòmic dominant continua fent camí i convertint en estructural el que semblava conjuntural. I les esquerres si volen ser realment creïbles han de fer un gran esforç quasi titànic per plantejar propostes que arribin a la ciutadania i que parlin dels seus problemes. Es molt difícil però no impossible. És urgent que es deixin de picabaralles i plantegin la urgència d’ un canvi social. En contra dels interessos dels poders polítics de la dreta i dels poders econòmics i mediàtics.

I ho han de fer ara, al conjunt de l’estat i també a Catalunya, cal dirigir-se a la gent més enllà dels sentiments i parlar amb la raó de la realitat social i sens dubte parlar del cost que l’enfrontament a Catalunya comportarà per a tots, espanyols i catalans, en cost econòmic i de ruptura social de la ciutadania. En la mesura que s’aconsegueixi arribar a la consciència ciutadana dels que pateixen la crisi la similitud de les seves condicions de vida i de la degradació d’aquestes serà possible construir vincles de solidaritat i rebaixar els enfrontaments identitaris que falsegen la realitat quotidiana de la gent.

L’esquerra ha de fugir de l’enfrontament d’identitats diverses i fomentar la identitat solidària de la realitat social de tots els desafavorits enfront d’uns pocs que s’emporten el que és de tots.

La lluita per la dignitat, pel treball i per la igualtat i contra l’espoli per part dels grans poders econòmics i els seus servidors polítics i mediàtics ha de ser la base d’una política de transformació que es basi en la igualtat, la fraternitat i la solidaritat del conjunt de pobles de l’estat. 
Lluitem per un mon més digne per a tothom

   

30 d’oct. 2017

Els nacionalismes i l’esquerra


Fent esquerra
Nuevatribuna | 30 de Octubre de 2017


El primer que cal aclarir és que el nacionalisme és un adversari natural de l’esquerra. I  de l’enfrontament entre nacionalismes contraposats els que resulten perjudicats són les classes treballadores i les seves organitzacions. Les organitzacions d’esquerres s’agrupen per interessos comuns i els nacionalismes les divideixen i afebleixen.


La diferència de discurs entre el nacionalisme i les opcions d’esquerres rau en que el primer es basa en emocions i plantejaments ideals irreals i les segones es basen en la raó de la realitat concreta. En moltes ocasions especialment en moments de crisis econòmiques i socials els populismes nacionalistes aconsegueixen seguiments emotius més fàcils de comunicar que els plantejaments més racionals de l’esquerra.


A principis de segle els nacionalismes enfrontats que van provocar la I Guerra mundial van provocar també l’ensorrament de la II Internacional ja que en molts casos els partits es van alinear amb els interessos dels seus estats-nació prioritzant els interessos nacionals als interessos propis de les classes treballadores en que es basava l’internacionalisme. Això és el que va denunciar Jean Jaurès, dirigent socialista i director de “l’Humanitè”, que es va posicionar contra les guerres nacionalistes fet que li va comportar el seu assassinat per l’extrema- dreta.

Jaurès front als ncionalismes
En l’actual etapa marcada per la crisi econòmica els nacionalismes tornen a ressorgir, basant-se en un populisme defensiu que presenta el concepte nacionalista radical com a contrapunt i falsa defensa davant la globalització. Ho hem comprovat arreu amb Le Pen a França o l’AdF a Alemanya, i d’altres arreu d’Europa des de Noruega a Àustria, i molt més acusat a països com Hongria o Polònia. En tots els cassos es presenta els “altres”, els no nacionals com a culpables i enemics exteriors dels quals cal protegir-se. I en tots els cassos això ha anat acompanyat de la caiguda de les esquerres acomplexades i sense alternatives clares. En aquesta onada nacionalista cal també incloure el “Brexit” i el “independentisme” a Catalunya.

A Catalunya la crisi que en principi va comportar mobilitzacions per a fer front a les polítiques de retallades d’Artur Más i el Govern de CiU, el nacionalisme va aconseguir desviar-ho en una onada nacional-independentista on el culpable de tot era Espanya, tot identificant  l’Estat espanyol amb el govern del PP. I el PP és un fidel representant del nacionalisme espanyol. Aquests enfrontaments entre nacionalismes els va beneficiar electoralment tots dos fins arribar a l’enfrontament final d’aquests darrers dies amb la Dui i el 155.

I mentre les esquerres s’han anat arrossegant tot fent seguidisme de les dretes hegemòniques que han monopolitzat el monotemàtic enfrontament territorial. Mentre la qüestió social, la defensa dels interessos de les classes treballadores quedaven enterrats i supeditats a la primacia del tema del debat territorial.

I aquest seguidisme altrament ha provocat més divisió entre les diverses parts de  l’esquerra i fins i tot les ha confrontat. Amb el PSOE per una banda defensant un poc definit estat federal, i una esquerra alternativa que encertava en la definició de l’estat plurinacional però alhora errava fent un seguidisme en molts casos de les opcions independentistes. Només cal veure la constant ambigüitat de la màxima representant dels “comuns”, l’alcaldessa Ada Colau, en tot el procés justificant el referèndum del 1-0 com a gran mobilització, malgrat desprès digués que era contraria a la unilateralitat a la qual havia ajudat en la “moguda”. Mentre, sempre ha ignorat com a grup de referència  al Parlament a “Catalunya si Que es Pot”, això quan no l’ha contradit directament. A Catalunya és pot ser com era el PSUC un partit “nacional” però “no nacionalista” i això els “comuns” no ho han entès fins ara.

Sens dubte s’obre un nou període que pot comportar o una forta regressió sota la direcció de les dretes espanyolistes del PP i C’s, o la possibilitat de posar en primer pla per part del conjunt de les esquerres la qüestió social, els problemes de la gent treballadora, la centralitat de la qüestió del treball en tota la seva dimensió. Tractant a la vegada d’aconseguir una certa unitat de debò de les esquerres que també ha de contemplar la necessitat d’una urgent Reforma Constitucional que reconegui garanties en l’obligatori compliment dels drets socials de tot tipus de la ciutadania, encarant a la vegada una definició federal de l’Estat i el necessari encaix de la especial situació de Catalunya amb el reconeixement de la plurinacionalitat.


"Brexit" les mentides del nacionalisme
Hi ha exemples a seguir, mirem sinó el cas de Jeremy Corbyn i el “labour” a Gran Bretanya. Desprès de ser durament criticat per molta gent, pels  mitjans de comunicació i molt especialment pels partidaris de la tercera via de “Blair”, els socioliberals que el van intentar enderrocar dues vegades, ara Corbyn sembla avançar imparable. Va passar el calvari del “Brexit” quan el nacionalisme anglès estava desfermat, ell però va continuar en la seva línia de defensar una política d’esquerres. Passada l’eufòria del “Brexit” i vista la seva falsa realitat, la posició de Corbyn es va veure reforçada i va començar a recollir el vot de la classe treballadora, tant la que havia votat a favor del “Brexit” com la que no, i el vot de molta gent de classe mitjana que veuen correcte la defensa de Corbyn de més impostos pels més rics a canvi de millors serveis. La gent comença a considerar fins i tot positives les propostes de nacionalitzacions de serveis públics importants. I ara quan les enquestes li són plenament favorables i l’impulsen cap el poder ha deixat clar que un altre referèndum pot comportar el retorn a la Unió Europea i ningú el critica.

L’esquerra catalana i espanyola hauria de fixar-se molt en l’experiència anglesa del “labour”. Cal més unitat de tots plegats per damunt de les rivalitats caïnites. Falta una visió estratègica a partir de la unitat de les esquerres que posi en primer lloc la millora del treball, dels salaris i de les condicions laborals i socials. I amb l’objectiu últim d’aconseguir una Reforma Constitucional per la qual no es pot obviar que es precisarà del consens d’altres, però que s’ha de fer des de la preeminència de les forces de  l’esquerra i del canvi. Seran el conjunt de les esquerres lo suficientment madures per aconseguir tenir una visió política estratègica, oblidant tacticismes i populismes varis, que els permeti tornar a aconseguir amb claredat d’idees i de discurs i amb seriositat la confiança de les classes treballadores, populars i mitjanes ? Aquesta serà la qüestió que els partits d’esquerra i els seus dirigents ens hauran de respondre ara.
L'esquerra per la majoria no per pocs



24 d’oct. 2017

RAJOY I PUIGDEMONT DOS PIRÒMANS


Piròmans en la política
Nuevatribuna | 24 de Octubre de 2017


El conflicte de Catalunya ha arribat a un punt crític. Ara ja no hi ha tornada enrere sigui quina sigui la seva resolució, millor amb unes eleccions a Catalunya o pitjor amb l’aplicació del 155, el mal ja està fet i sens dubte tardaran molt de temps en curar-se les ferides.
Aquesta situació que comportarà una profunda regressió econòmica, política i social no sols a Catalunya sinó al conjunt d’Espanya, ha provocat ja una forta destrucció de la cohesió social dins de Catalunya. Avui la depressió, la tristesa i la desconfiança és palpable en la ciutadania i costarà molt restituir inclús les relacions personals afectades.
Els màxims dirigents del dos governs són responsables de la situació. Han encapçalat unes polítiques que han negat el diàleg i han jugat a la confrontació a veure qui arribava més lluny i qui es feia enrere abans. La seva ceguesa els desacredita com a dirigents polítics ja que la seva funció és precisament utilitzar la política per a resoldre els problemes no atiar els conflictes fins a fer-los irresolubles.
No hi ha dubte que el principal responsable de tot plegat ha estat Mariano Rajoy. Al gener del 2006 Rajoy i el PP varen iniciar una forta campanya mediàtica de recollida de firmes contra l’Estatut de Catalunya. L’objectiu fonamental era la visió política d’estimular el nacionalisme espanyol envers un enemic extern que era el perill d’una Catalunya que de forma limitada era reconeguda com a una nació. Posteriorment la campanya va donar un nou salt al presentar una impugnació de l’Estatut, aprovat pel Parlament espanyol, el Parlament català i ratificat pel poble de Catalunya, davant el Tribunal Constitucional. Posteriorment el PP va maniobrar per a excloure a magistrats del Constitucional que en  principi fossin favorables a l’Estatut de Catalunya, per tal d’aconseguir una “majoria espúria” favorable a la retallada del text estatutari. Des  d’aquell moment fins ara Rajoy ha estat condicionat per la seva trajectòria basada en la potenciació del nacionalisme espanyolista, la qual cosa l’ha impossibilitat en la seva etapa com a President de Govern per a donar i ni tan sols intentar una sortida política a la problemàtica catalana.

PP en la campanya contra l'Estatut
Desprès de la retallada de l’Estatut alguna cosa va canviar en la relació de la ciutadania de Catalunya envers l’Estat. Es el que l’ex-President Montilla va denominar de forma encertada com a “una profunda desafecció”. Catalunya es sentia menystinguda i per tant discriminada, encara més quan articles retallats desprès no van ser impugnats en els processos de renovació d’altres estatuts com els d’Andalusia o la Comunitat Valenciana entre d’altres.
Rajoy i el seu partit estan presoners de la seva història, i per tant és molt difícil que pugui fer una proposta de solució fora de la de la força per a solucionar el problema de Catalunya, és presoner del seu passat. Una part important dels seus votants no podria entendre que desprès d’encendre la torxa del nacionalisme espanyolista i anticatalà ara donés un gir en la seva política per a solucionar-ho de forma pacífica i negociada. El primer piròman no té sortida i per això estimula de nou el patrioterisme nacionalista espanyol.
Carles Puigdemont és l’altre cara de la moneda. L’home que va succeir Artur Mas. Mas era el típic polític nacionalista de CDC de dretes i no independentista. Ell va iniciar la política de les retallades a Catalunya amb el suport parlamentari del PP, abans que comencessin al conjunt de l’Estat. Això va provocar forts moviments reivindicatius que van posar en qüestió el seu futur polític. Artur Mas es va trobar amb una important manifestació independentista l’11 de setembre del 2012 a la que ell va ser aliè completament. Però a partir d’aquella data va canviar ràpidament i es va afegir al moviment i fins i tot el va encapçalar. Va comprendre que l’onada independentista li permetia dirigir la culpa de tot el que passava cap el govern de l’Estat. Posteriorment i desprès d’unes fallides eleccions “plebiscitàries” que els independentistes van guanyar en escons però van perdre en vots es van veure obligats, la coalició de JxS,  a establir un pacte amb els independentistes radicals de la CUP que van posar com a condició la retirada de Artur Mas. I és aquí on apareix Carles Puigdemont fins aleshores un polític de CDC de segona fila, alcalde de Girona, i independentista convençut. Puigdemont ha estat sens dubte un polític que ha desfet més que ha fet. Segurament sense voler ha ajudat a la política del PP i de C’s  d’aconseguir dividir la ciutadania de Catalunya. Al fer una aposta per la independència o res, Puigdemont ha trencat la unitat majoritària d’una gran part de la ciutadania catalana que desitja més i millor autogovern. S’ha aïllat de qualsevol altre força política, i amb l’avantatge d’un discurs nacionalista extrem basat en les emocions i que fuig de la realitat ha aconseguit tenir el seu sector de la població mobilitzat i cregut de que aconseguir la independència era un joc de “flors i violes”. L’aparell de propaganda de l’independentisme no ha cessat en els últims temps, amb el suport dels mitjans de comunicació públics i d’altres d’afins, de presentar un “futur virtual” d’una Catalunya que seria “un país nou” on tot aniria millor. Tot això construït sota un fals miratge que fugia de tota realitat.

Junqueras i Puigdemont aprenents de bruixots
El resultat ha estat un despertar molt dur. Rebuig clar de la comunitat internacional i de forma especial de la Unió Europea. Fugida massiva d’empreses. Ruptura interna de la ciutadania catalana. Amb unes conseqüències futures econòmiques, socials i polítiques de greu crisi. Això arriba al seu punt culminant quan els dies 6/7 de setembre el Parlament adopta de forma il·legal, vulnerant les pròpies normes de l’Estatut de Catalunya unes suposades lleis de Referèndum i Transitorietat cap a un nou Estat. Puigdemont ha fet quelcom increïble que és vulnerar la pròpia legalitat que li dóna el seu càrrec representatiu. Es va tractar d’un veritable “coup d’etat” contra la legalitat catalana. Malgrat això Puigdemont ha tingut un gran aliat sense el qual estaria ara molt més contra les cordes. Aquest aliat en la seva tasca piròmana és Mariano Rajoy, les intervencions a les conselleries per a evitar el referèndum van mobilitzar la població independentista per a fer possible el fals referèndum del 1-O. Les càrregues policials van tenir un efecte devastador i favorable a Puigdemont amb la mobilització d’una bona part de la societat inclosos no independentistes contra la repressió viscuda. Posteriorment l’independentisme va passar el seus pitjors moments amb la fugida d’empreses de Catalunya i la manifestació anti-independentista del 8-0.
Però novament Rajoy mitjançant la fiscalia va aconseguir el “martirologi” de l’entrada a presó del dos “Jordis”  amb la conseqüent resposta ciutadana no exclusivament independentista. Ara la DUI i el 155 posen els dos piròmans front a front.
Allò més normal, allò  natural en política entre dos dirigents polítics que pensen diferent és trobar  mitjançant el diàleg i la negociació una sortida que pugui ser acceptada per ambdues parts. Això comporta que cap pugui sortir perdedor i per tant un “mínim comú denominador” que pugui posar fi al conflicte. Però això sembla difícil coneixent els nostres piròmans i és difícil pensar que a hores d’ara pugui haver-hi solució.
Sense aprofundir en el tema cal destacar el paper subaltern que durant tot aquest temps han tingut les opcions de l’esquerra, incapaces d’articular una posició pròpia, unitària enfront les dualitats dels nacionalismes excloents, la qual cosa els fa també responsables de l’actual “cul de sac”. Sens dubte caldrà que sigui objecte d’una reflexió en un altre momento.
Foc o diàleg?

16 d’oct. 2017

LA LLIÇO DE COSCUBIELA




 
Joan Coscubiela parlamentari
revistatreball.cat
/15-10.2017

Nuevatribuna | 18 de Octubre de 2017

Durant els debats al Parlament sobre les Lleis del Referèndum i la Transitorietat molta gent identificada en la tradició de l’esquerra del PSUC  hem tingut un fort sentiment de rejoveniment polític.
Va ser una sensació d’identificació i de renéixer l’orgull per una política, escoltada novament, de la millor esquerra en les dues intervencions de Joan Coscubiela al Parlament de Catalunya. Rigor, sinceritat i profunditat ideològica. Al manifestar el rebuig radical a unes propostes de llei de JxS i la CUP que vulneraven la pròpia legalitat democràtica del Parlament, tal com ja havien advertit els lletrats de la càmera i el propi Consell de Garanties Estatutàries del Parlament, Coscubiela no sols va criticar amb rigor unes lleis i uns procediments antidemocràtiques i poc solvents, sinó que alhora va fer una dura critica de la política del PP que està en la base de tot el conflicte. També va defensar el dret d’aquells que vulguin defensar la independència, però deixant clar que “no tot s’hi val” i que els comportaments antidemocràtics no es poden combatre amb altres comportaments també antidemocràtics com els que significaven les propostes de JxS i la CUP.
La intervenció de Coscubiela ens va reconciliar a molts amb la política. Com ho va reflectir amb la seva sempre agudesa intel·lectual la Lali Vintró en el seu article a la Revista Treball “Vergonya aliena i orgull Psuquero: Joan Coscubiela” la Lali conclou “Les dues magistrals intervencions de Joan Coscubiela aquesta setmana al Parlament m’han fet recordar aquella etapa de prestigi merescut dels militants psuqueros i m’han portat a sumar-me a la immensa riuada de comentaris, articles i missatges elogiosos per allò que va dir, per com ho va dir i per la pregona sinceritat i convicció dels seus arguments”.

La saviessa de Lali Vintró
Molta altra gent va manifestar amb més o menys sinceritat elogis a les intervencions del portaveu de “ Catalunya si que es Pot”. Una de les darreres i més sinceres la de l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, que es va identificar totalment amb la intervenció que va dir que va aplaudir en el seu interior.
Coscubiela juntament amb Luis Rabell, president del grup i tots dos procedents de l’activisme social ( un veïnal i l’altre sindical), ara en les seves responsabilitats polítiques han aconseguit una cosa increïble, malgrat dirigir amb dificultat un grup heterogeni i conflictiu, han estat els protagonistes d’aquests debats decisius. I això especialment per la coherència del seu discurs. Alguna vegada caldrà fer un reconeixement a aquests dos polítics, Rabell i Coscubiela, que a contracorrent han dignificat la política en moments marcats per la demagògia i la crispació que molts han volgut, tant des dels unitaristes als unilateralistes, introduir en la política catalana i española.
He tingut la sort de compartir anys de la vida sindical formant part de l’equip de Joan Coscubiela en la seva etapa de Secretari General de CCOO de Catalunya, i he pogut comprovar des de primera fila la seva capacitat de treball, però també la seva gran rigorositat i la seva passió al plantejar les propostes polítiques i sindicals. Coscubiela és essencialment una persona d’una honestedat exemplar, fruit d’una experiència familiar on l’honestedat i els conceptes ètics i morals en lo social, en lo polític i en lo personal eren la base de la coherència ideològica. Cal dir que en el sindicat va ser un dirigent capaç de generar amplis consensos i de dirigir i governar la organització amb tothom. La prova més clara que en la primera elecció va aconseguir un 52% del conjunt dels vots de Congrés que el va escollir, però amb el temps va tenir el reconeixement de tota la organització de CCOO de Catalunya.
Coscubiela no és un polític a l’ús. Mai va tenir la intenció de dedicar-se a la política al abandonar el seu càrrec sindical. Es cert que ell ha estat sempre un militant del PSUC primer, un partit que deixava petjada indeleble en molts dels seus militants i el Joan és un d’ells, i desprès d’ICV, sense ostentar mai cap càrrec orgànic. Va ser a proposta de Joan Herrera que el partit li va plantejar encapçalar la candidatura al Congrés dels Diputats. Va ser sens dubte una bona proposta, tant a nivell de resultats per ICV que va passar de 1 a 3 diputats, com a nivell personal pel propi Joan. En el Congrés i dins del Grup de l’Esquerra Plural es va destacar com a un excel·lent i agut parlamentari, sense recórrer a l’espectacle en la tribuna sinó al rigor i la claredat d’un discurs que entenia la gent del carrer. Coscubiela va ser el primer que va acusar de “corrupte” a Rajoy molt abans de que això fos una generalitat.
El coneixement profund de la realitat laboral i social que va adquirir al llarg dels seus anys al sindicat li van comportar un gran bagatge de realitat en la seva tasca parlamentaria, i això es notava en les seves intervencions fetes a ran de carrer. Crec que puc afirmar que Joan Coscubiela està satisfet de la seva etapa al Congrés dels Diputats.
Coscubiela i Rabell, la raò al Parlament
Posteriorment i com a conseqüència d’acords establerts per ICV amb Podem, se li va proposar anar en la llista de “Catalunya si que es Pot” al Parlament, i com és habitual en una persona com ell va acceptar disciplinadament. Tot hem vist que la legislatura al Parlament ha estat força decebedora. El “full de ruta” independentista de la majoria formada per JxS i la CUP ha instaurat un legislatura pràcticament monotemàtica, on el fet territorial ha acaparat la major part del temps relegant les qüestions socials a un segon pla. Alhora ha tingut que capejar amb en Lluis Rabell i la majoria del grup els personalismes i les sortides de tot d’alguns membres d’aquest grup, cosa que comporta un fatiga constant i decebedora.
Coscubiela en el tema nacional és un fidel representant del ”Catalanisme popular” del PSUC, és a dir la defensa dels drets nacionals i socials com alternativa al nacionalisme identitari  de la dreta. I sempre ha estat conseqüent amb les seves concepcions i ho ha demostrat. Coscubiela va encapçalar la defensa de la autonomia de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya davant els intents de retallar-la per part de Fidalgo. I aquesta va ser una raó per la qual les CCOO de Catalunya de forma majoritària van apostar per Toxo com a nou Secretari de  Confederació Sindical de les CCOO d’Espanya.
Puc dir que he conegut molts polítics pels quals  públicament he manifestat la meva consideració  pel seu que fer, gent com Nicolas Sartorius, Antoni Gutiérrez, José Antonio Labordeta o Gaspar Llamazares, inclús gent de partits diferents al meu com Josep Borrell o Cristina Narbona.
Però si he d’escollir algú que pel seu rigor polític, la seva sinceritat ideològica i  l’honradesa i honestedat moral he sentit més a prop hem quedo amb en Joan Saura i Joan Coscubiela. I potser per això ambdós han estat objecte de campanyes de desprestigi vulgars i reprovables, un a través dels mitjans de comunicació i l’altre a través de les xarxes. Cal gent com ells en aquests moments. Són més exemple de “nova política” que molta de la nova gent que ara acapara, amb menys capacitat i rigor, l’actualitat política.
Joan Coscubiela ha anunciat ja la seva voluntat de deixar la política activa. És comprensible i està en el seu dret, però sens dubte a molta gent li mancarà un referent important d’una política en majúscules.
Coscubiela i Saura dos referents



13 d’oct. 2017

La política no és contes de nens


Exemple de la política
Nuevatribuna | 13 de Octubre de 2017


Els contes dels nens es basen en il·lusions que no tenen per que tenir relació amb la realitat. La imaginació ens pot traslladar a qualsevol lloc i fer les coses més inversemblants. Però la política no és cosa  de contes en tot cas de comptes.
La política es basa en correlacions de forces, en aliances per aconseguir majories i en amplis acords per arribar a consensos. Tot això per assolir millors situacions, canvis de govern o canvis legislatius en profunditat.
Podem posar l’exemple de l’Alberto Garzón i la seva demanda constant de la vinguda d’una República. Crec que té tot el dret a fer-ho, i que hi ha més gent que podem coincidir. Però això així enunciat no passa de ser un conte sense cap perspectiva. Per aconseguir una República en Garzón hauria de tenir, en primer lloc,  un acompanyament polític i social suficient com per a emprendre aquest camí. I li caldria no tan sols tenir una força política i social important al darrera sinó comptar també amb una àmplia aliança que estigués a favor de la República. I desprès li caldria ser capaç d’arribar al consens polític necessari per abordar un canvi substancial en profunditat de l’actual Constitució. I sincerament de moment no puc observar que hagi obtingut ni el primer d’aquests objectius amb la qual cosa la seva reivindicació es queda en una paraula molt bonica però sense contingut sinó explica que pensa fer per aconseguir fer-la realitat. En primer lloc caldria conèixer quin tipus de República planteja i en base a la qual vol fer els consensos i acords necessaris i l’apel·lació a la ciutadania, caldria establir quin tipus es planteja: una  República presidencialista o parlamentaria, unicameral o bicameral, unitària, federalista o confederal entre els primers elements per a posar-se d’acord. I també tenir en compte si es un objectiu prioritari de la ciutadania


El dilema de Puigdemont
Anem a un altre exemple molt més actual i real. La intenció del Govern de la Generalitat de JxS i la CUP per aconseguir una República Catalana Independent, tenen força política i social però no suficient. Han vulnerat les pròpies lleis la qual cosa no és acceptable ni acceptada ni a nivell de l’Estat, ni de la comunitat internacional, ni de la majoria de la ciutadania catalana. Més que aconseguir aliances, suports i consensos han creat tot el contrari. Es tracte per tant d’un altre conte fantasiós, però no infantil que pot comportar greus conseqüències de futur si las parts no actuen amb prudència. No es pot aconseguir un objectiu incomplint tota la legalitat inclosa la que el propi Govern de Puigdemont ha acordat.
La política no es basa en “brindis al sol” sinó en actuacions concretes que comporten resultats concrets. I posaré un exemple que a molta gent pot estranyar com a exemple de fer política. El recent discurs del Cap de l’Estat. No el valoraré, és evident que a molta gent no li va agradar el que va dir, o la manca de referencies a determinats successos. Però va ser un discurs amb uns objectius polítics clars. No crec que fos un discurs a la ciutadania sinó que tenia uns destinataris concrets. En primer lloc la Comunitat Internacional deixant clara la posició de l’Estat, que no ja la del govern; en segon lloc els poders de l’Estat reclamant la seva cohesió, el resultat va estat clar veient com des del poder econòmic les grans empreses començaven a marxar con a rebuig a l’intent de secessió; i en tercer lloc el govern de la Generalitat per a dir-li que s’havia arribat al final i que a partir d’aquell moment tot aniria molt en serio. Va ser un discurs que pot agradar o no, però que va complir els seus objectius. L’únic que cal saber és si fer aquesta actuació arriscada té alguna contrapartida amagada per part del govern del PP envers el monarca.
La nostra recent historia de país ens demostra que hem estat capaços de fer política en moments molt més durs i difícils. La transició és un exemple de com gent amb plantejaments polítics molt diferents va ser capaç d’arribar a acords acceptables malgrat no cobrien les expectatives prèvies de cap d’ells. En el cas del PCE va ser claríssim, va renunciar a la república per la democràcia per que era el primer punt d’acord amb tot el que comporta de reconeixements de les llibertats bàsiques individuals i col·lectives i l’obertura de la via dels estatuts d’autonomia: la dreta i el PSOE van establir un sistemes de representació que en principi afavoria les grans opcions; i els partits nacionalistes van rebre el premi no només del reconeixement de les nacionalitats (com aperitiu d’una plurinacionalitat encoberta) sinó un plus de representativitat parlamentària.
Es més difícil l’encaix de Catalunya que ho va ser el pacte constitucional?. Pasqual Maragall i el “tripartit” van intentar un nou Estatut per a mantenir l’encaix de Catalunya durant unes dècades més. Però això va ser dinamitat fonamentalment per l’actuació d’agitació, recollida de signatures en contra, per l’actuació política de Recurs al Constitucional i per les argúcies per a deixar sense vot alguns dels membres de l’esmentat tribunal per part del PP.

CCOO una proposta a favor del diàleg i la negociació
Podem dir que no seria tan difícil un acord si hi hagués voluntat de resoldre els problemes, la qual cosa comporta un clar viratge per les dues bandes. Per part del PP de deixar de fer política electoralista i fer política d’Estat. Per part dels unilateralistes donant marxa enrere en el seu camí cap al barranc que comportarà la ruptura de la societat catalana. Per part de la resta de forces, especialment les federalistes o confederalistes ajudant al trànsit cap a l’acord d’estat. Serà possible? Tenint en compte els polítics que hi ha al capdavant de les diverses forces diria que molt difícil si la societat no força el diàleg. Però propostes com la de diàleg i negociació de CCOO o l’intent del PSOE d’acordar amb el PP una reforma de la Constitució son iniciatives polítiques que poden aconseguir consensos i per tant propostes amb voluntat de fer política i no “volada de coloms”.
De vegades les polítiques que semblen contes poden portar, al contrari que en el cas dels nens, a greus conflictes que desprès són difícils d’aturar.
La ciutadania som gent adulta i  cal dir prou a tanta política de conte, de curt termini, electoralista, i sense estratègies a mig i llarg termini. Es evident que això és la moda avui a Europa i al món on els nacionalismes i els populismes o tot junt són la normalitat política. Es per això que ens aferrem als pocs exemples positius que contemplem com son el de Portugal o la proposta de futur de Corbyn basada en principis polítics.
Paradigma de la política

23 de set. 2017

Els responsables del “Xoc de trens”


Rajoy i Puigdemont
Nuevatribuna | 25 de Septiembre de 2017


El que semblava que mai arribaria a passar ja ha començat. Finalment el “xoc de trens” entre els governs de Catalunya i l’Estat s’ha produït i les conseqüències no crec que siguin favorables per a ningú.
Perquè ha passat? Qui és el responsable?
Per mi no hi ha dubte que el primer i principal responsable ha estat el PP en un inici i el Govern de Rajoy posteriorment. El PP amb la recollida de signatures contra la reforma de l’Estatut de Catalunya, el seu posterior recurs al Tribunal Constitucional, les seves maniobres per a obtenir una majoria d’aquest tribunal impugnant algun dels seus membres, i la sentència de retallada de l’Estatut està a l’inici de tot.
A Catalunya es va produir una forta frustració i com encertadament va dir el llavors President de la Generalitat, José Montilla, un sentiment de forta desafecció de la ciutadania catalana envers l’estat.
PP signatures contra l'Estatut
Posteriorment el Govern del PP, per convicció potser però fonamentalment per càlculs electorals ha portat una política totalment equivocada envers Catalunya, que ha coincidit també amb la seva política antisocial en tots els seus plantejaments i arreu de l’Estat espanyol. El Govern ha deixat que s’anés acumulant una profunda animadversió entre la població catalana i vulgui o no ha alimentat i estimulat el creixement d’un sentiment no sols antigovern del PP sinó antiespanyol que ha portat  molta gent a apropar-se a un fins aquell moment reduït espai independentista.
Avui allò més fàcil seria parlar de la deriva autoritària del PP envers Catalunya i el seu govern, però no crec que sigui el més greu. El que és més criticable del PP i del Govern Rajoy és la seva indiferència i falta de voluntat política en els últims cincs anys per tal d’oferir una proposta política que permetés superar la creixent crispació i malestar en la ciutadania catalana. Al contrari, en tot moment el Govern del PP, torno a repetir especialment per càlculs electorals, li ha interessat promoure una “guerra de banderes” o dit d’altra manera “un enfrontament de nacionalismes”, l’espanyol i el català.
Dit això cal també reservar la seva responsabilitat a qui ha governat Catalunya.   El govern de CiU d’Artur Más va ser l’iniciador a tot l’estat en la pràctica d’una política de retallades socials, amb el suport parlamentari del PP primer i d’ERC desprès, que va provocar una onada de protestes socials. Però la manifestació de 11-S de 2012 va inclinar a Mas a afegir-se a una proposta independentista en la que mai havia cregut i desviava el malestar social cap el Govern del PP convertint-lo en un malestar nacionalista.
Els responsables del "full de ruta"
El relat posterior de l’error del “full de ruta” és prou conegut. Es convoquen unes eleccions que els independentistes defineixen com a “plebiscitàries” i que malgrat aconsegueixen la majoria parlamentaria entre JxS i la CUP no aconsegueix una majoria de vots. A continuació la CUP va marcant posicions, dimissió de Más, i incoherències aprovant pressupostos regressius.
I finalment fan el greu error de dinamitar la seva millor arma, la de l’apel·lació a la democràcia. S’aproven unes Lleis del Referèndum i de Transitorietat Jurídica que han vulnerat tota la legalitat del Parlament de Catalunya, malgrat no tan sols dels requeriments de la oposició, sinó no escoltant tampoc ni l’opinió dels lletrats de la càmera ni el propi Consell de Garanties Estatutàries.
Però el gran error dels independentistes és no tenir en compte la correlació de forces. Sembla que hagin estat jugant a una independència de joguina. No han tingut en cap moment present el poder de l’estructura estatal. I han preferit la tàctica de “pocs però segurs” dividint l’espectre polític de Catalunya i quedant-se en la reduïda majoria independentista rebutjant l’aliança amb altres forces partidaris del reforç de l’ autogovern i de la reivindicació d’un Referèndum pactat i amb garanties de reconeixement. Al contrari s’han anat tancant en el nucli més reduït.
Durant la transició l’Assemblea de Catalunya va deixar la lliçó de aglutinar àmplies majories per aconseguir grans objectius com en aquell moment era la democràcia. JxS i la CUP no han tingut en compte aquesta lliçó. No han volgut rebaixar ni canviar una coma del seu “full de ruta” i han desestimat aconseguir àmplies majories socials i polítiques. Només cal veure com van desestimar la força del Pacte Nacional pel Referèndum quan van considerar que no els hi servia.
Fins i tot han provocat fractures importants en la pròpia societat catalana i entre les forces partidàries d’un major autogovern. Han maltractat tothom que no combregués amb els ideals nacionalistes, fossin federalistes o confederalistes, i contra ells i els seus representants més coneguts han llançats furioses campanyes dequalificadores, algunes de contingut com a mínim menyspreable. S’han reduït en un ambient ultra-nacionalista que és el pitjor que podien fer.
Una política abocada al fracàs
I desprès ha vingut la realitat, la intervenció desproporcionada i grollera de l’Estat que els ha fet conscients de la seva força i la seva incapacitat per a fer-li front. Especialment per que darrera no tenien una societat plenament aglutinada ni aliats suficients dins de l’estat.
No tinc cap dubte que tot això pot comportar al final  en una ressaca considerable de frustració que pot durar molt de temps i que fa témer  una regressió en el nivell de l’autogovern. Caldrà tornar a començar sobre altres basses el més aviat  possible. Crear una forta i amplia unitat dels demòcrates, fóra del marc del fracassat “full de ruta”, que defensin un nou i més ple autogovern de Catalunya i teixir àmplies aliances amb forces de l’estat partidàries d’una regeneració i d’una reforma de la Constitució que permeti un encaix còmode de tots i també de Catalunya i una substitució de la etapa reaccionària del actual govern del PP.


Un model d'unitat a recordar