17 de febr. 2017

EUROPA I TRUMP


I Europa?
No hi ha dubte que l’arribada al poder de Trump a la presidència dels Estats Units ha causat sorpresa primer i preocupació i temor desprès en una àmplia part de la ciutadania europea. I és evident que les seves primeres actuacions no fan més que augmentar-la.
Calia veure quina seria la reacció de la UE i s’ha pogut constatar com desprès de la primera intervenció crítica de Tusk, aquest ha estat rectificat amb reaccions més suaus del que cabria esperar.
Però era lògic esperar alguna reacció molt diferent?. Difícilment. Seria contradictòria amb la pròpia actuació que està portant a terme la UE en els darrers anys.
Davant la política anti-immigració de Trump, davant de la seva proposta de construcció d’un mur amb Mèxic, que podria dir la UE?. Si és conseqüent amb els seus actes poca cosa. Com pot donar lliçons la UE desprès de la vergonyosa actuació que està tenint amb els refugiats i amb els immigrants en general?. Qui és Europa per a donar lliçons quan estableix “concertines a la tanca de Melilla”? O quan impedeix l’accés dels refugiats i fins i tot incompleix els seus propis compromisos d’acceptació d’un contingent de refugiats? O quan converteix el Mediterrani en un mar de mort i patiment?. Europa s’ha convertit en una fortalesa que es vol inexpugnable per a la immigració i els refugiats.
Europa fortalessa contra els refugiats
Com pot Europa queixar-se del tracte de Trump amb Mèxic,  quan la UE ha tractat sense miraments i amb nul·la solidaritat  un estat membre com Grècia?.
Qui és la UE actual per a donar lliçons de democràcia quan accepta sense reticències tenir dins seu governs com els d’Hongria o Polònia clarament autoritaris i poc democràtics, o d’altres estats com Romania, Bulgària i d’altres amb clars dèficits d’homologació democrática?
Europa avui ja no és l’espai de llibertats, de democràcia, de solidaritat i fraternitat que volia ser. Ja no és una referència com havia estat en les dècades posteriors a la II Guerra Mundial. La UE avui és un espai polític amb greus dèficits democràtics en les seves institucions i responsable d’unes polítiques que han afectat negativament  la seva pròpia ciutadania. La UE no només té mancances de legitimitat democràtica sinó que inclús sembla mancar-li el lideratge per a enfrontar-se a la nova situació global.
Podem dir que l’Europa que coneixem és una estructura política i econòmica hegemonitzada i dominada en els darrers anys per una concepció pròpia d’una dreta globalitzadora i neoliberal. La seva governança ha provocat que bona part de la ciutadania hagi deixat de creure en les seves institucions i en els respectius governs que han afavorit  amb la seva actuació l’aparició i creixement d’opcions de rebuig ultra-nacionalistes d’extrema dreta, partidàries del replegament nacional i del proteccionisme.

Trump el poder ultra
Ara aquestes opcions es senten reafirmades i reforçades pel triomf de Trump als Estats Units, la principal potència mundial, desprès de derrotar Clinton màxim exponent de “l’establishment” tradicional impulsor de la globalització neoliberal. Això no ens porta a creure que Trump sigui ni tant sols una alternativa populista, sinó que representa a un sector poderós, reaccionari i molt conservador de les elits partidàries del nacionalisme radical i del proteccionisme de “l’Amèrica Primer” com a vacuna davant la frustració d’una gran part de la ciutadania, evitant alhora que la frustració és decanti cap a posicions d’alternatives més d’avantguarda i progrés que podrien estar representades en la figura de Bernie Sanders.
Lamentablement en l’actualitat, a escala dels països desenvolupats, ens trobem davant d’una confrontació per l’hegemonia política entre dues grans corrents. Una la de la dreta partidària de la globalització sense regles, i que ha estat hegemònica les darreres dècades, i una alternativa defensiva d’ultradreta que va guanyant força clarament  i que és partidària del retorn a un temps passat  basat en el nacionalisme a ultrança, el proteccionisme econòmic i la por al diferent.
I a tot això Europa es troba instal·lada en una crisi existencial on cada cop més les seves institucions es troben més allunyades dels ciutadans i sense cap perspectiva d’un lideratge capaç d’aconseguir harmonitzar els interessos econòmics amb el desig de la ciutadania de major respecte als seus drets socials i laborals i de major justícia social i lluita contra la desigualtat creixent.

La ultradrteta ascendent
Es evident que la situació actual de la globalització sense regles ha portat a l’increment de la desigualtat i  la frustració i indignació de gran part de la ciutadania. També sembla clar que la fugida cap a solucions de nacionalismes xenòfobs i proteccionistes només ens portarien a alçar més murs i fronteres i a la llarga al risc de tornar a l’enfrontament amb els veïns i competidors, retornant-nos a les situacions del segle passat que creiem superades.
Però lamentablement la confrontació està avui per avui situada en aquests paràmetres. I no és veu en el conjunt europeu cap veu amb capacitat per a disputar i donar alternatives diferents a l’enfrontament entre la dreta hegemònica i la ultradreta ascendent.
Notem a faltar el ressò important que en el passat europeu van tenir les veus del socialisme, tant les de la vella socialdemocràcia reformista, com les del comunisme alternatiu més avançat com va ser l’italià. Avui contemplem el sotmetiment gairebé generalitzat de la socialdemocràcia a la dreta hegemònica i la reduïda audiència popular de les forces de l’esquerra alternativa i ecologista incapaç de plantejar una alternativa il·lusionant i que es vegi factible per una ciutadania frustrada, irritada, indignada però en la seva majoria resignada.

Merkel la cara de la dreta hegemònica
Es precís recuperar els plantejaments en defensa d’un nou ideal europeu capaç de conjugar de forma harmònica un desenvolupament econòmic avançat sostenible i respectuós amb el medi ambient i una justícia social que contempli els drets de la ciutadania a gaudir d’un estat de benestar amb serveis públics de qualitat, on s’eviti el malbaratament de recursos produïts pel consumisme desaforat i on el treball digne i les prestacions socials garanteixin la dignitat de totes les persones. Una Europa que pugui posar regles a la globalització i ser capdavantera en l’aliança amb altres països del món. Una Europa oberta on els conceptes de llibertat, igualtat, fraternitat i solidaritat, junt amb la defensa del medi siguin la base de les seves estructures polítiques, econòmiques i socials.


Per un altre Europa
 

14 de febr. 2017

L’esquerra desorientada?



Publicat a Revista TREBALL


En una situació econòmica social complexa a tot nivell com mai no ens hem trobat des dels anys 30 del passat segle, no s’albira cap anàlisi des de les forces d’esquerra a la complexa situació internacional dominada per la globalització sense regles, ni ara com fer front a l’avanç de la ultradreta proteccionista i nacionalista que tracta de desbancar la dreta neoliberal hegemònica.

No hi ha propostes polítiques de com fer front dins del nostre país a la situació global que ens envolta. S’ha marginat qualsevol anàlisi marxista de la mateixa i no ho substitueixen per cap altre tipus d’anàlisi estructural. Tot són propostes inconnexes per a fer front a diversos problemes de la realitat, sense establir en cap moment una estructuració de les contradiccions principals a les quals ens enfrontem. Així, es posa molt èmfasi en la situació d’emergència social en què ens trobem i es plantegen propostes d’afrontar-la, però sense plantejar-se en cap moment la raó última d’aquesta situació: la falta de treball digne. El factor de la centralitat del treball en la política està desaparegut de l’anàlisi de les forces polítiques de progrés, per no dir d’esquerres. I en conseqüència, els conceptes de classes socials i confrontació de classes, també.

En el passat, tota anàlisi política de l’esquerra transformadora, ja fos del PCI, del PSUC o d’ICV, començava per la situació global internacional i després s’anava concretant en l’àmbit europeu, estatal i local, tot emmarcant el context sociopolític de les principals contradiccions socioeconòmiques i alhora plantejant propostes polítiques estructurades.

Avui dia, els nous partits que es reclamen de progrés sense ni tan sols moltes vegades reclamar-se d’esquerres, semblen fugir de l’anàlisi de la història, es desvinculen de qualsevol relació amb les opcions transformadores del passat i semblen optar més per la tàctica que per l’estratègia política.

Evidentment, no es tracta d’aplicar fórmules del passat, però sí d’utilitzar-les com a elements de reflexió. En els partits socialistes actuals no es reconeix la genuïna tradició reformista de la socialdemocràcia, i les noves formacions d’esquerres semblen no voler saber res del passat, obviant la riquesa d’anàlisi que s’ha donat en l’esquerra alternativa i la seva relació amb el moviment obrer.
No és una situació que es doni únicament al nostre país, sinó que és generalitzada als països desenvolupats. Només cal veure la manca d’alternatives a l’actual situació d’Europa, on cada dia més les opcions progressistes perden terreny davant no sols de la dreta neoliberal, sinó de l’avenç de les opcions radicals de la ultradreta nacionalista i proteccionista.

La renúncia de l’esquerra a plantejar la centralitat del treball porta a elucubrar posteriorment sobre el desmembrament i la segmentació de la classe obrera, que veiem com, en molts casos, cau en mans polítiques de la dreta o ultradreta política, i llavors és quan se la demonitza, com relata molt bé Owen Jones. Però les raons del “Brexit”, de la victòria de Trump o dels vots obrers a Le Pen tenen arrels profundes en la deixadesa de les organitzacions polítiques suposadament d’esquerres. En moltes ocasions, l’esquerra realment existent ha prioritzat altres aspectes relatius a drets socials o llibertats de diversos col·lectius als problemes d’un món del treball avui molt més plural i segmentat que abans, quan haurien d’haver combinat les noves problemàtiques sense desatendre les que tradicionalment havien defensat.

Un clar exemple són les polítiques dutes a terme per les forces que es reclamen de l’esquerra en el conjunt dels països més desenvolupats. A Gran Bretanya, els laboristes de Blair es van desentendre del món sindical i del treball, i van ser una continuació light de les polítiques de la senyora Thatcher. Només cal veure reformes laborals i antisindicals dels socialistes espanyols i francesos o de l’italià Renzi. I no parlem de les polítiques dels Schroeder o Clinton al servei dels interessos dominants. Tot això ha portat a amplis sectors de la classe treballadora a sentir-se no representada políticament i caure en la pèrdua de la seva consciència de classe i deixar-se arrossegar per la demagògia de la ultradreta nacionalista i individualista.

Les forces d’esquerra es troben avui mancades de pensament hegemònic sobre la situació de les societats desenvolupades. Avui cal com mai plantejaments globals que permetin situar les propostes polítiques nacionals o estatals en un context global. Es tracta de fer realitat la màxima de “pensa globalment, actua localment”.

Les solucions a l’actual hegemonia de les dretes, siguin neoliberals o proteccionistes, només podran fer-se realitat a partir d’una alternativa que vinculi els plantejaments polítics de progrés en el propi àmbit d’actuació i els lligui amb altres més globals en l’àmbit supranacional. Es fa imprescindible, com a mínim en l’àmbit europeu, una “nova internacional” de les forces d’esquerra, ecologistes i progressistes, que coordini i sigui capaç de donar sentit conjunt a les polítiques transformadores que després es desenvolupin a cada país, però amb una visió conjunta.

En cas que l’esquerra no sigui capaç de disputar l’hegemonia en el nou context, ser l’alternativa a la globalització neoliberal, potser molts sectors de la classe obrera i de les classes populars, decebuts i desorientats, poden optar per opcions populistes de la dreta extrema. No serà un fet històricament nou; al segle XX, part de la classe obrera, especialment la més baixa i desclassada, va ser atreta pel nacionalisme del nazisme alemany o del feixisme italià.

Cal evitar que això torni a passar, i per això calen plantejaments estratègics des de l’esquerra i fugir del pur tacticisme polític, que avui sembla ser preeminent, tant el la denominada “esquerra reformista” com en les forces de l’esquerra alternativa existents.

10 de febr. 2017

ON ES L'ESQUERRA?

Representació de l'esquerra


Nuevatribuna | 10 de Febrero de 2017


Gran part de la gent que es considera d'esquerres està actualment profundament desorientada. Cap de les actuals opcions polítiques sembla reflectir les seves aspiracions. Fins i tot el desig d'il·lusionar-se s'enfronta a l'actualitat de la situació dels partits que es presenten com a alternatives a la dreta triomfant.

Només cal veure la realitat del PSOE o de Podemos, on la manca de debat polític real es substitueix per lluites caïnites pel poder. Es nota a faltar un debat en profunditat que vagi de l'anàlisi global a la realitat concreta i prioritzi les propostes polítiques des de les que afronten les contradiccions principals fins a les que afecten qüestions complementàries.

Es troben a faltar els conceptes ideològics que antany van ser fonamentals i que ara precisen sens dubte d'actualització però que són igualment necessaris. Fins i tot en el debat per a la conformació d'un nou subjecte polític a Catalunya s'obvien les bases ideològiques del projecte i es cobreixen amb una combinació i barreja de propostes procedents de les parts confluents sense establir conceptes ideològics definits i  sense establir prioritats en un “totum revolutum”.

En el cas del PSOE o de Podemos ni tan sols es guarden les formes i les propostes polítiques queden relegades al debat de les persones.
Un PSOE en crisi d'identitat
En el PSOE tot es centra entre un exsecretari que es reclama genèricament d'un socialisme d'esquerres que només ho concreta en la seva oposició a la dreta del PP sense més. La seva experiència anterior com a màxim dirigent del PSOE solament ens va deixar clar que la seva política es basava en un tacticisme amb una única estratègia tractar de fer-se amb el govern sense un objectiu clar de per a fer què. El PSOE  ja fa molt temps que ha renunciat a ser un partit socialdemòcrata conseqüent i ha abraçat la concepció socio-liberal que es centra en la defensa de drets individuals i llibertats públiques però amb una renúncia expressa a anar cap a una transformació social. Si és criticable l'ambigüitat de Sánchez ja no entrarem a analitzar la posició dels seus contraris, “els barons”, que el seu objectiu és aconseguir que gens canviï en la trajectòria del PSOE i amb la finalitat de recuperar el bipartidisme tradicional.
 
Més trist és l'espectacle en Podemos que en poc temps ha passat d'aparèixer com a una esperança nova, i en alguns aspectes amb un cert infantilisme polític, a aparèixer com a una opció envellida i que xipolleja en el fang de la lluita caïnita com en la pitjor de les històries dels vells partits de l'esquerra clàssica.
Podemos dividit
En una situació econòmica social complexa a tot nivell com mai ens hem trobat des dels anys 30 del passat segle, no s'albira cap anàlisi de la complexa situació internacional dominada per la globalització sense regles, ni com fer front a l'avanç de la ultradreta proteccionista i nacionalista que  tracta de desbancar  la dreta neoliberal hegemònica.

No hi ha propostes de com fer front dins del nostre país a la situació global que ens envolta. Tant uns com altres semblen menysprear qualsevol anàlisi marxista de la realitat i no ho substitueixen per cap altre tipus d'anàlisi estructural de la realitat. Tot són propostes inconnexes per a fer front a diversos problemes de la realitat sense establir en cap moment una estructuració de les contradiccions principals a les que ens enfrontem. Així es fa molt èmfasi en la situació d'emergència social en què ens trobem i es plantegen propostes d'afrontar-la però sense plantejar-se en cap moment la raó última d'aquesta situació, la falta de treball digne. El factor de la centralitat del treball en la política està desaparegut de l'anàlisi dels polítics de progrés, per no dir d'esquerres. I en conseqüència el concepte de classes socials i de la confrontació de classes també.

Els partits actuals suposadament d'esquerres semblen fugir de l'anàlisi de la història i es desvinculen de qualsevol relació amb les opcions transformadores del passat.
 
Evidentment no es tracta d'aplicar fórmules del passat però si d’utilitzar-les com a elements de reflexió. El PSOE actual no és recognoscible en una genuïna tradició reformista de la socialdemocràcia, i Podemos no vol saber res del passat, obviant la riquesa d'anàlisi que s'ha donat en l'esquerra alternativa. Com a màxim citen  Gramsci però sembla que sense comprendre ni la seva anàlisi ni la seva tradició.
 
Aquesta situació no es dóna únicament al nostre país sinó que és generalitzada als països desenvolupats. Només cal veure la falta d'alternatives a l'actual situació d’ Europa, tots ens alarmem davant la seva manca d'humanitat davant els refugiats, però ningú es planteja que fer per a transformar una UE que no ens agrada, fora de genèrics “eslògans” com “una altra Europa és Possible”, sense dir ni com, ni que alternatives concretes es plantegen, i evidentment com i qui i amb qui es porten a la pràctica.
Trump l'ultradreta que avança
La renúncia a plantejar la centralitat del treball porta a elucubrar posteriorment sobre el desmembrament i segmentació de la classe obrera que veiem com en molts casos cau a les mans polítiques de la dreta o ultradreta política, i llavors es demonitza. Però les raons del “Brexit”, de la victòria de Trump, o dels vots obrers  Le Pen, tenen arrels profundes en la deixadesa de les organitzacions polítiques suposadament d'esquerres. En moltes ocasions l'esquerra realment existent ha prioritzat altres aspectes relatius a drets socials o llibertats de diversos col·lectius als problemes d'un món del treball avui molt més plural i segmentat  que abans, quan haurien d'haver combinat les noves problemàtiques sense desatendre les que tradicionalment havien defensat.
 
Un clar exemple són les polítiques dutes a  Gran Bretanya on els laboristes de Blair es van desentendre del món sindical i del treball, les Reformes Laborals i antisindicals dels socialistes espanyols i francesos o de l'italià Renzi, per no parlar de la política dels Schroeder o  Clinton al servei dels interessos dominants. Tot això ha portat a amplis sectors de la classe treballadora a sentir-se no representada políticament i caure en la pèrdua de la seva consciència de classe i deixar-se arrossegar per la demagògia de la ultradreta nacionalista i individualista.
El precedent del feixisme

Aquest fet no és històricament nou, ja en el passat segle sectors de classe obrera, especialment la més baixa i desclassada va ser atreta pel nacionalisme del nazisme alemany o del feixisme italià.

Els nostres polítics progressistes haurien de recordar i analitzar el passat per a repensar les polítiques de futur.
L'esquerra desorientada



25 de gen. 2017

Per un nou Contracte Social europeu


 https://perspectiva.ccoo.cat/


Publicat a PERSPECTIVA: https://perspectiva.ccoo.cat/  nº9 (FSC CCOO) Treball sencer.

nuevatribuna.es | 26 de Enero de 2017

El procés d’industrialització capitalista va ser parell a la lluita de la classe obrera per la seva emancipació i per la millora de les seves condicions de vida i  treball. Aquestes lluites comportaven també la dels drets del conjunt de la ciutadania per unes societats més justes i lliures. En finalitzar la II Guerra mundial, i com a conseqüència d’aquesta, de l’arrelat procés d’industrialització, de l’existència d’un model alternatiu simbolitzat per la URSS i el bloc sota el seu domini, així com la força del moviment obrer i els seus sindicats, es va produir un Contracte Social implícit, no escrit, als països de l’Europa Occidental. Aquest contracte social es basava en dos vectors en tensió: la justícia del mercat i la justícia social.

El Contracte Social a Europa Occidental entre capital i treball va comportar tres llargues dècades d’or, des de 1945 a l’inici dels 80, pel que fa a la millora de les condicions i els drets dels treballadors i del conjunt de la ciutadania. Va ser un període històric excepcional per la reducció de desigualtats i la implantació d’un estat de benestar amb àmplia cobertura de prestacions socials i redistribució de la riquesa mitjançant els impostos, amb el reconeixement d’amplis drets civils i llibertats socials (universalitat de la salut i l’educació pública i l’accés a l’ocupació entre d’altres) resultat de l’acció dels governs i de la negociació col·lectiva dels sindicats. Cal dir que les bases d’aquest model eren compartides pel conjunt de les principals forces polítiques i socials. En aquell període les propostes del liberalisme a ultrança eren per a la gran majoria inimaginables i totalment minoritàries.
Thatcher i Reagan
A principi dels 80 s’inicia la Revolució Conservadora de la mà de Reagan i Thatcher amb la seva proposta de fonamentalisme econòmic basat en mercats lliures de tot control i reducció de l’acció de l’estat malgrat mantenir-los com a proveïdors dels grans oligopolis i garants del nou ordre. Segons ells el mercat manté l’equilibri per si mateix i genera resultats racionals i d’eficiència entre els quals inclou l’estabilitat i la plena ocupació.

És una doctrina que rebutja per principi tot allò públic i col·lectiu i potencia l’extensió del mercat a tots els àmbits de la vida, és el foment de l’individualisme, de l’anomenat “capitalisme popular” i la segmentació de la classe treballadora i les classes mitjanes. El mercat assigna a cadascun recursos segons el seu mereixement.

La revolució conservadora respon a un canvi en el sistema productiu. En els estats desenvolupats d’Europa es produeix una progressiva reducció de la producció manufacturera  amb el desmantellament de la indústria que es desplaça a països en vies de desenvolupament on la producció és més barata. Això provoca un procés de terciarització de l’economia als països més desenvolupats, amb un predomini cada cop més gran del capital financer especulatiu sobre el capital industrial, així com un canvi qualitatiu en el si de la classe treballadora amb la substitució de l’obrer industrial per treballadors del sector serveis. Amb la desaparició del sentit comunitari i fomentador de l’instint de classe industrial i la menor consciència de classe entre els nous sectors de treballadors es produeix el consegüent debilitament del sindicalisme de classe, fruit també d’una legislació regressiva en allò laboral i sindical.

L’objectiu de les empreses és la maximització del benefici i la màxima remuneració a l’accionista. Els beneficis són cada vegada majors en relació al cost de producció. La revolució conservadora es veu potenciada per la globalització derivada de l’aplicació de les TIC, la pràctica del “Offshoring” global com a ecosistema mitjançant el qual el moviment de capitals s’oculta total o parcialment a les autoritats i a la societat i permet eludir la jurisdicció dels Estats-nació.

Tot això aconsegueix la seva plenitud a partir de la Gran Recessió de la primera dècada del segle XXI. L’hegemonia del neoliberalisme provoca un canvi radical en la “finestra de Overton” com descriu encertadament Owen Jones, “la concepció que era marginal en l’etapa anterior és l’hegemònica ara, i el que llavors es considerava normal ara és alguna cosa antiquada i en tot cas definida com a radical”.

Owen Jones
És evident que per a l’èxit d’aquesta hegemonia conservadora s’han precisat diverses variables: Inexistència d’alternativa al sistema des de la implosió del bloc soviètic; transformació de l’estructura i l’organització del treball i en conseqüència del poder i la capacitat sindical; el lliscament cap a l’individualisme consumista i l’absència de tot sentit de solidaritat i ciutadania nacional i internacional.

Així hem arribat a una situació extrema referent a la desigualtat i a la cohesió social. L’individualisme hegemònic converteix l’altre en un competidor, tot el que és diferent és un enemic i algú que et pot disputar la teva precària posició social. És el renaixement de la insolidaritat especialment respecte al diferent i el replegament cap a la idea del nacionalisme excloent a través dels populismes nacionalistes. I tot això ha posat en crisi el propi projecte europeu.

I malgrat això l’alternativa és Europa com a concepte, no hi ha alternativa en el retorn a l’Estat-nació. L’única alternativa capaç de canviar l’orientació de les polítiques i fomentar alternatives només pot donar-se a escala europea. La lluita per establir un Nou Contracte Social i un manteniment amb reformes de l’Estat del Benestar només serà possible si es planteja a escala europea.

L’alternativa no pot basar-se únicament en interessos socioeconòmics sinó fonamentalment en valors progressistes que qüestionin els costos socials i ambientals a que ens porta el neoliberalisme sense control. Per a aquesta alternativa es precisa una aliança entre els moviments indignats de les classes mitjanes amb un sindicalisme reforçat que sigui capaç de representar els interessos de les plurals i segmentades classes treballadores. I és imprescindible plantejar-ho per a operar en l’àmbit del conjunt d’Europa.

El seu objectiu ha de ser establir un Nou Contracte Social mitjançant la construcció d’una altra Europa amb més democràcia,  més capacitat de creació d’ocupació, amb polítiques públiques inclusives i amb respecte a la diversitat, més Europa monetària, fiscal, econòmica, social, ecològicament sostenible i política, i des del respecte a cert grau de sobirania dels estats. I per això s’ha d’establir  un nou relat per a una nova era, capaç d’encarnar un nou propòsit col·lectiu, un ideal polític que ha de ser aquesta nova “Europa social”.
Per la Europa Social





13 de gen. 2017

ATOCHA ZENIT DE LA LLUITA DEMOCRÀTICA




Advocats d'Atocha un record a preservar


Nuevatribuna | 13 de Enero de 2017
El 24 de gener farà 40 anys de la massacre, perpetrada per assassins de la ultradreta, contra el despatx dels advocats laboralistes de CCOO i del PCE del carrer Atocha.  Aquell fet i la resposta multitudinària, disciplinada, silenciosa i ben estructurada de la ciutadania de Madrid a la crida del PCE, signifiquen el punt culminant de la lluita democràtica en el conjunt del país.
Els màrtirs d'Atocha
Al gener de 1977 la situació era d’una gran complexitat i sens dubte l’atemptat buscava provocar una resposta violenta per part del PCE i de CCOO que trunqués el procés de transició democràtica. La resposta ciutadana va demostrar tot el contrari, el caràcter multitudinari, pacífic i la gran disciplina manifestada per la multitud a les consignes establertes per la direcció del PCE, va ser decisiva per a la consolidació d’un procés de democràcia plena a l’estat espanyol.
En primer lloc no cal oblidar que en aquells temps es tantejava una sortida a la dictadura consistent en una democràcia limitada que exclogués d’entrada els comunistes espanyols i les seves organitzacions vinculades com CCOO.
 Una gran i ordenada manifestació de dol
Només cal assenyalar alguns fets demostratius. El 15 d’abril de 1976 es celebra amb plena tolerància de les autoritats el 27 Congrés de la UGT. Contràriament CCOO va veure denegat el permís per a celebrar el seu congrés al final de juny a Madrid, i va celebrar  el 11 de juliol la seva Assemblea de Barcelona en clandestinitat. Per la seva part el PSOE va celebrar també lliurament el seu XXVII Congrés del 5 al 7 de desembre de 1976 amb una àmplia representació i presència de líders socialistes europeus. Al mateix temps Santiago Carrillo era detingut a Madrid el 23 de desembre del mateix 1976.
Eren clares les intencions d’anar en un primer moment cap a una democràcia limitada que exclogués els comunistes (PCE-PSUC), els quals havien estat els opositors fonamentals, quasi en solitari a la dictadura franquista.
No hi ha dubte que la mobilització contra els atemptats d’Atocha va ser fonamental per a provocar un canvi radical en aquesta política limitadora i la clau que va obrir la porta no només a la legalització del PCE i de CCOO sinó a la consecució d’una “ruptura pactada” i  una democràcia plena. El govern va constatar la impossibilitat de deixar fora del marc democràtic una força que tenia darrera seu una història de lluita heroica per la democràcia i que demostrava tenir una forta presència i força al carrer. I la forma democràtica i pacífica d’aquesta demostració de força també va tenir una forta repercussió.



Portada de Mundo Obrero
Avui, quan des d’àmbits de un “esquelètic” PCE, que no té res a veure amb el que va ser, i d’alguns dirigents de IU i de Podemos es pretén fer una lectura revisionista del paper del PCE a la transició, fets com aquests demostren la seva falta de coneixement i vivència. Hi ha qui com Garzón defensa la valentia de la lluita dels comunistes en la clandestinitat i la traïció de les elits “eurocomunistes” en la transició. Caldria que aquests revisionistes tinguessin en compte que la direcció comunista en la clandestinitat i en la transició estava en mans de les mateixes persones. I que la política del PCE en la transició era la que provenia de la seva estratègia de “Reconciliació Nacional “ adoptada en juny de 1956 pel Comité Central del PCE i la posterior proposta de “Pacte per la Llibertat” de 1969. Era doncs una posició política adoptada i consolidada en el sí del partit. La direcció del PCE va deixar molt clar que l’objectiu fonamental i estratègic era la conquesta de la democràcia, en paraules populars d’aquella època el problema fonamental era “dictadura o democràcia” i no “monarquia o república”.


I és evident que la transició democràtica plasmada en la Constitució del 78 es va donar en un moment de sorolls de sabres, i on les forces reaccionaries partidàries del “vell règim” encara tenien una força important, i pot ser considerada una conquesta important. La tan criticada avui Constitució del 78 va ser força avançada pel seu moment i plenament equiparable a la de països del nostre entorn democràtic. Només cal fixar-se en dos qüestions importants avui: la territorial i l’econòmica. En el tema territorial hi havia un reconeixement clar i diferenciat de les nacionalitat històriques sobre la resta, en un reconeixement indirecte del caràcter plurinacional de l’estat. I per la seva banda en l’aspecte econòmic era possible un desenvolupament econòmic d’inspiració de dreta o d’esquerra. Ambdós temes desprès han estat deteriorats completament pels pactes adoptats de forma conjunta pel PP i el PSOE. En el primer cas amb la LOAPA que va ser un a llei aprovada pel PSOE i la UCD el juny del 82, i com a resposta a la pressió derivada del cop d’estat del 23 F del 1981, i que és la base de les posterior lleis centralitzadores que han afectat directament Catalunya. En el segon cas la reforma constitucional efectuada amb nocturnitat pel PSOE i PP, donava un gir neoliberal a la Constitució al consagrar la prioritat del pagament del deute.
Podem dir que el problema del desfasament no és fruit del procés constitucional de la transició sinó de les polítiques realitzades pels partits hegemònics en la post-transició.
Pel que fa al PCE és cert que els seus resultats electorals no van ser els que es preveien però això és degut a dos problemàtiques. Una externa, el pes de l’anticomunisme derivat dels 40 anys de propaganda anticomunista de la dictadura o la por de gran part de la població que es va inclinar per opcions més “suaus” com el PSOE. I també degut a factors interns, en aquest sentit es podria dir que el gran error de la direcció del PCE va ser no donar pas a una “nova generació”, a una “renovació” respecte a la generació  de la “guerra civil”, màxim quan el PCE tenia quadres polítics sobradament preparats.
Tot això també ens porta a qüestionar altres plantejaments del “revisionistes”, el parlar de la necessitat d’una “segona transició” o la liquidació del “règim del 78”. Transició va ser el pas de la dictadura a la democràcia, no una actualització o renovació constitucional dins de l’estat democràtic. No hi ha un “regim del 78” sinó una  Constitució del 78 que pot estar superada en molts punts, que ha estat deteriorada expressament i/o que no s’adapta al moment actual però això no significa un canvi de règim, sinó una nova fase democràtica.
Es lamentable que avui en dia polítics de les noves fornades pensin que fins ara no s’havia fet res bé sense ells. Aquest “adamisme” demostra una manca de formació preocupant, especialment quan es defensa per qui hauria de ser el més ferm defensor, per orgull de la pròpia organització, d’una de les millors pàgines de la història del PCE.
Els 40 anys de la matança dels advocats laboralistes d’Atocha i de la gran mobilització popular que va provocar són potser una de les pàgines més glorioses de la història d’un PCE avui ja desaparegut.
"El abrazo" de Genovés



2 de gen. 2017

LA CONXORXA DEL BIPARTIDISME


Una nova reedició del bipartidisme?

El 20D de l’any 2015 va semblar que el mapa tradicionalment bipartidista havia saltat pels aires. També va semblar que una nova realitat emergia del nou Congrés. Tot indicava que el PP havia perdut les eleccions i era difícil un nou govern de Rajoy. El que va passar desprès tots ho recordem. El fracàs de les forces del canvi per a establir una alternativa vàlida, l’acord del PSOE amb C’s, la radicalització verbal de Podemos. Tot va conduir a la repetició d’eleccions el 26J, i la situació de “statu quo”, l’acord del PP amb C’s, la crisi interna en el PSOE i la dimissió de Sánchez, la incapacitat de UnidosPodemos per a superar al PSOE ni per a conformar una alternativa creïble. Tot finalment va afavorir el nomenament de Rajoy com a nou President.

Rajoy va demostrar durant tot aquest període, i malgrat les crítiques rebudes, que va ser un mestre en el domini dels temps polítics. Va superar la primera derrota, va deixar que Sánchez i el PSOE s’estimbessin, va utilitzar l’espantall de la radicalitat de Podemos. I finalment va guanyar la partida.

Ara sembla que vol fer un nou pas endavant que sens dubte ja podria qualificar-se de genial, decidir la seva oposició política. Rajoy malgrat el pacte amb C’s no ha deixat de demostrar la seva poca simpatia cap a Rivera i la seva formació que podrien representar una certa competència en el camp de la dreta. Es per això que malgrat l’acord d’investidura no el tracta com un soci preferent, al contrari  aprofita que els de Rivera atrapats pel pacte són incapaços de reaccionar als seus incompliments ja que demostraria l’error de la seva estratègia política. Les relacions personals amb el líder de Podemos i inclús bona part dels seus enfrontaments públics han demostrat una relació d’una certa deferència. Realment Podemos i la política de Pablo Iglesias beneficia especialment el PP i Rajoy, ja que no sols no és capaç de dissenyar una estratègia alternativa sinó que el beneficia per aglutinar al seu entorn a les que denomina “forces constitucionalistes”, és a dir al C’s i al PSOE.
Rajoy (PP) i Fernández (PSOE)
Rajoy està demostrant en aquesta primera fase del seu nou govern una relació especial amb el PSOE, un cop descavalcat Sánchez. Les relacions amb la gestora del PSOE i el seu President semblen molt satisfactòries fins el punt que són les relacions prioritàries pel PP en l’inici d’aquesta legislatura. Primer va derrotar el PSOE, el va conduir a la seva derrota amb l’abstenció en la investidura, i ara al enemic derrotat li dona “àrnica”  per tal de que es pugui recuperar mínimament. Són acords mínims i que alhora obliguen el PSOE a acceptar-los per sota del que la majoria parlamentària del Congrés permetria plantejar. Ho hem vist amb l’acord del SMI, que malgrat la capitalització que li ha permès fer al PSOE significava no només ser un acord que era la meitat del que havia aprovat en una PNL el Congrés, que era la meitat del que plantejaven els sindicats majoritaris, sinó que fins i tot li ha permès al Govern burlar el procés de negociació que el Govern hauria de fer amb CCOO i UGT. El mateix podem dir de l’acord sobre emergència energètica, una proposta molt reduïda, fins i tot poc concretada que no es posarà en marxa fins passat l’hivern. Una proposta a la que ha deixat sumar-se en l’ últim moment a C’s, demostrant el seu menyspreu vers els de Rivera, i que ha molestat profundament els de Pablo Iglesias al que ha donat una nova raó per a criticar el PSOE. I ho torna a demostrar en la negociació paritària que estan establint per escollir els membres a renovar en el TC.

El disseny de Rajoy és el de qui vol salvaguardar l’essència d’un model polític bipartidista que ell tant enyora i desitja. Seria tornar el joc a la casella de sortida desprès de l’ensurt del 20D. Creu en la política d’alternança en el poder, no desitja una política que permeti alternatives en el poder. El PSOE i encara més el que es dibuixa darrera de la gestora i el barons és un partit que somia també en retornar al bipartidisme de la alternança, és un PSOE que té al·lèrgia a qualsevol aliança a la seva esquerra, i en especial a la que dibuixa Podemos. I Rajoy en un gest de magnificència li dona una mà per a sortir de la seva situació actual de debilitat que d’altra banda comportarà noves cessions del PSOE al PP governant.
El desig polític de Rajoy
Rajoy vol tornar al bipartidisme, vol tornar a una situació on  C’s torni a recordar a una UPyD insignificant i poc perillosa i on amb un UnidosPodemos radicalitzat sigui una nova versió de la IU d’Anguita. Tot això alhora li permet tenir un PSOE domesticat en la direcció de l’oposició i amb el que podria compartir polítiques bàsiques com és la defensa de l’actual UE neoliberal dibuixada pels “populars” europeus amb la conxorxa de la socialdemocràcia europea, amb una mútua voluntat de permanència en el sistema de defensa europeu, inclús amb la política davant els refugiats i la immigració, o establir una forta unitat en el tema territorial que inclús li permeti plantejar una negociació política limitada davant el desafiament independentista de Catalunya. Tots hem pogut comprovar la sintonia amb que des del PSOE han respòs a les paraules lleugerament autocrítiques de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría al dir que hauria estat bo en el seu moment haver fet un pacte previ del PP amb el PSOE respecte l’Estatut de Catalunya. Tot això fins i tot li podria fer considerar a Rajoy com a un tema menor que el PSOE no avalés els propers pressupostos.

Rajoy està demostrant ser el més capaç dels polítics actuals, amb una autoritat única i indiscutible en el PP al qual conduirà sens dubte a una actualització i rejoveniment de cares en la seva direcció. A un PP que ha conduit des de la  derrota a una situació en que es veuen com a l’única força política sòlida i amb capacitat de govern. Ja hi ha veus des del seu partit que aposten per una continuïtat de Rajoy en una legislatura posterior. Per que és evident que amb la seva política Rajoy està dissenyant la seva oposició preferida amb un PSOE que seria incapaç fins i tot de liderar una alternança política degut a la forta divisió que s’ha establert a l’esquerra política amb una nova dinàmica fratricida de “neofelipisme front a neoanguistisme”.

Malauradament un panorama poc prometedor per a la gent d’esquerres si no hi ha un canvi radical en els partits que la volen representar.
Cal alternatives al bipartidisme de l'alternança

23 de des. 2016

FELIÇ ANY 2017


El mundo del trabajo

Luis García Montero (artículo en Info-Libre)




Las movilizaciones convocadas esta semana por los sindicatos intentan situar la reivindicación laboral en el centro de los debates políticos. Se trata de un esfuerzo difícil, pero imprescindible. Pensar el trabajo es pensar la democracia.


En el poema inicial de Campos de Castilla, Antonio Machado dio prioridad a su orgullo laboral en unos versos inolvidables: “A mi trabajo acudo; con mi dinero pago / el traje que me cubre  y la mansión que habito, / el pan que me alimento y el lecho en donde yago”. La alusión al trabajo en su “Retrato” contenía una declaración ética que marcó también el sentido de su poesía. El civismo republicano de los versos no se identificaba con la torre de marfil, ni con la profecía de los dioses, ni con la marginalidad dorada de los bohemios, sino con la palabra del ciudadano que acude a su trabajo.


El mundo laboral es el ámbito en el que se juega la realización personal de los individuos. Me parece significativo señalar que esta realización personal es inseparable de la forma en la que cada uno nos integramos en la sociedad. Así que ganarse la vida tiene aspectos públicos y privados. No se trata sólo de tener la suerte de llegar a fin de mes gracias a un salario, sino de que la labor diaria sea el medio de vivir una vocación y de participar en la organización de una sociedad. No es lo mismo tener un puesto de trabajo que tener un oficio. No deberíamos olvidar este fin último pese a las urgencias de unas realidades marcadas por la explotación y el difícil paisaje laboral.


Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque el orgullo de tener un trabajo decente y un oficio es el factor más importante a la hora de generar sentimientos de ciudadanía. Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque tener un salario digno es el mejor síntoma de una buena producción y distribución de la riqueza. Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque en las condiciones laborales se plasman las brechas de la injusticia y la desigualdad por motivos género. Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque la política sólo resulta creíble cuando se funde con la vida cotidiana de la gente.


Y para evitar bromas simpáticas sobre el derecho a la pereza, no olvidemos que el tiempo de ocio es un aspecto más del mundo del trabajo.


Así que el peso de los trabajadores es indispensable en una verdadera regeneración de la democracia. De ahí  también la dificultad de llevar las reivindicaciones del trabajo al centro de los debates políticos. Vivimos en un mundo que ha identificado su globalización con un proceso degradador de la democracia. Es el mundo que identifica la libertad con las manos libres del dinero a la hora de fijar las reglas de la vida y del Estado. Cuando se sustituye la producción por la especulación a la hora de generar riqueza, resulta muy difícil mantener el peso de los trabajadores en la organización social. Eso tiene consecuencias políticas inmediatas. Los ciudadanos somos hoy becarios del sistema electoral. Cubrimos los huecos de la plantilla, pero sin derechos ni sueldo democrático.


Y después, claro, están las condiciones de cada país. Las sucesivas reformas laborales que la inercia neoliberal ha impuesto en España dejan casi sin campo de estudio a los profesores de Derecho del Trabajo. ¿Qué derechos quedan? Defender el trabajo decente y el salario digno resulta muy complicado cuando se acaba con los convenios laborales, se facilita el despido libre y se utiliza el código penal para poner en duda el derecho a la huelga.


La situación actual hace muy difícil la labor de los sindicatos, pero las dificultades están siempre allí donde se juegan las cuestiones decisivas.  Es una tarea de todos encontrar la manera de volver a situar el mundo del trabajo en el centro de los debates políticos. Corresponde a los sindicatos pensar en sus posibles errores y comprometerse con el futuro de nuestro presente. Corresponde a los revolucionarios de pacotilla comprender que la zambomba de sus críticas a los sindicatos es el villancico que más le gusta oír al poder.






   




16 de des. 2016

INTERROGANTS DE LA NOVA POLITICA

Errejon i Iglesias, dos models?



Nuevatribuna | 16 de Diciembre de 2016

La política a l’estat espanyol està en un moment de canvi profund. El sistema de partits hegemònics que han controlat la vida política, el denominat bipartidisme, sembla passar per un moment de crisi. Actualment hem vist sortir noves opcions polítiques que aspiren a tenir un paper important en el futur polític.
No parlarem del cas de C’s que sembla més una formació que pretén jugar un paper  de complement del bipartidisme i ens centrarem en els partits denominats del “canvi” o de la “nova política” en concret de Podemos i les seves confluències.
Aquestes forces que han aparegut amb força es troben encara en un context de profunda indefinició interna. Són moviments sorgits com a conseqüència d’una certa crisi de la política dominant i com a rebuig de la mateixa però que tenen enormes mancances en quan a la seva definició final.
Ens podem centrar especialment en el moment del procés intern de renovació pel que passa la principal formació de la “nova política” com és el cas de Podemos i la seva propera Assemblea Ciutadana denominada “Vistalegre 2”.
Fins el moment allò que apareix als mitjans no són més que discussions dins del nucli dirigent sobre diversos aspectes relatius a com ha de ser la forma de debat del procés congressual que ni tan sols amaguen el que són  lluites de poder dins del nucli dirigent de la formació. Però caldria que la ciutadania tingués més informació sobre una sèrie d’interrogants que la formació hauria de definir amb claredat d’una vegada.
Es evident que fins ara Podemos ha estat una maquinària electoral molt eficient en mans d’un nucli dirigent molt centralitzat i bon dominador de la propaganda mediàtica mitjançant la qual ha llençat conceptes generals i poc concrets sobre la necessitat del “canvi” i la lluita contra la “corrupció” i la “casta”. Malgrat tot encara hi ha molt poc coneixement sobre elements bàsics de que és o vol ser Podemos com a partit, i quins són els seus objectius.
"Vistalegre 1"
Sens dubte Podemos es troba en un moment essencial que és la conformació del seu projecte polític i de la pròpia organització com a partit polític, més enllà de la maquinària electoral.
I per aconseguir-ho caldria clarificar molts interrogants entorn la formació i els seus plantejaments i objectius polítics.
Quina és la seva concepció ideològica i quines són les seves bases? Quins són els seus objectius polítics i la seva estratègia i tàctica política per dur-los a terme? Tot això  més enllà de parlar de “la necessitat del canvi que la gent necessita”, o de plantejaments com estar “amb la gent” o “amb el que la gent decideixi en cada moment”. Cal concretar conceptes poc definits com Quina és la gent que es vol representar? Quins sectors la conformen? Qui són els de baix?  Què és i qui composa  la “casta” ?.
No hi ha dubte de que cal passar de les frases genèriques i del tacticisme constant i amb objectius mediàtics a concepcions polítiques més aprofundides.
I respecte a diverses qüestions bàsiques. Quina és la seva concepció de l’estat? Més enllà de defensar una major democratització i participació. Quin model productiu es defensa? Com es defineix  la societat i la seva composició?
Quins mitjans es defensen per aconseguir la transformació política i social? Com es defineixen els instruments d’acció política i social? Quina política d’aliances socials es planteja? Quina és la seva relació amb els moviments socials i sindicals? Quina és la política d’aliances en l’àmbit polític? Com es vol aconseguir la majoria social i política necessària per a governar? Quina és la seva concepció de l’hegemonia ideològica i de com s’aconsegueix?
Quin és el model de partit que proposen? Quin és el seu model organitzatiu? Quina és la funció del partit? Quin és el seu model de militància i el seu paper? Quin és el compromís i la participació del militant?
Tot això són preguntes que no han tingut una resposta suficient fins el moment. Es possible que es defineixin en els documents de l’Assemblea Ciutadana, però no deixa de ser significatiu que prèviament ja es proposi a la militància si la votació de les propostes polítiques i els equips s’han de fer de forma conjunta o no.
Partit d'avantguarda
Fins el moment Podemos ha estat una formació  que podríem definir com a “d'avantguarda”, és a dir amb un nucli compacte i reduït de dirigents i amb una militància molt poc estructurada que segueix les directrius dels seus dirigents, és un model que podríem qualificar de “leninista” o fins i tot de “caudillista” on el secretari general, en aquest cas Pablo Iglesias, té un alt grau de decisió política. Era d’alguna forma un partit que tenia com a objectiu aconseguir el poder en poc temps. Eren els moments de “assaltar els cels”.
Ara l’organització es prepara per a un plantejament d’aconseguir el poder, o millor dit el govern, en un temps més llarg. I això comporta la necessitat d’estructurar el partit. Però, l’objectiu és el d’aconseguir un “partit de masses” estructurat i organitzat de forma que permeti no sols la major participació de la militància sinó la implicació d’aquesta en la societat?.
Es vol un partit que tingui relacions fluides amb els moviments socials i sindicals, aquests darrers abans molt demonitzats, i que el partit els acompanyi en les seves lluites, o un partit que estigui immers en els moviments socials i sindicals i on la seva funció sigui establir una pràctica política que aglutini i doni una visió globalitzada de les reivindicacions socials?.
El PCI  va ser un partit de masses
Això últim deixaria com a estèril el fals debat que s’ha volgut plantejar a Podemos sobre la preeminència de la funció institucional o la mobilització social. En un partit de masses immers en la societat no hi ha preeminència ja que la lluita social i l’acció institucional estan en plena sincronització sense preeminència d’una sobre l’altre.
També és molt discutible l’organització interna del partit. L’actual model que es vol presentar com a molt participatiu amaga una realitat de relació virtual de la militància i una nul·la capacitat real de participació decisiva d’aquesta. La consulta directa a les bases ha de ser per a determinades qüestions concretes i clares, la resta incloent-hi les Assemblees Ciutadanes precisen de debats a fons en les organitzacions on els militants s’enquadrin de forma que permetin el debat de documents, esmenes, transaccions i síntesi etc.  Lo contrari és un miratge de participació que deixa tot el control en les elits dirigents.
Cal aclarir com es vol aconseguir el govern. Per aconseguir tenir majoria cal establir unes polítiques que aglutinin les més amplies majories socials. I no sembla que això sigui el que estigui aconseguint UnidosPodemos que en sis mesos ha perdut un milió del seus votants al percebre’s una radicalització en les expressions del principal dirigent de la coalició. I poden tenir el perill de que una radicalització en el discurs els situï en un extrem polític que impediria l’objectiu d’aconseguir el poder. I d’altra banda no es veu cap política d’aliances envers altres forces, fora de les confluències i aquestes encara no prou fortes ni consolidades, que fessin possible un govern en coalició.
En definitiva Podemos ha d’aclarir-se i aclarir-nos molt. No és fàcil construir de nou una força política amb voluntat majoritària i alternativa a allò existent. Una nova força on es doni una participació real de la militància i amb una capacitat de discurs inclusiu dels diversos sectors i sensibilitats del propi partit. Potser li caldrà un procés més llarg de maduració del projecte polític i organitzatiu si vol ser a mig termini una força amb capacitat real de transformació social.
I el que val per Podemos val també per les seves confluències, com en el procés de construcció del nou subjecte polític a Catalunya, i per totes les organitzacions que vulguin ser alternatives al bipartidisme desprestigiat existent, i amb major raó per organitzacions que han estat molt qüestionades pel que fa a la seva democràcia interna com Izquierda Unida.

Quin nou subjecte polític?