22 de maig 2017

CONCENTRACIO BANCARIA I EXCLUSIO FINANCERA




Nuevatribuna | 22 de Mayo de 2017
La crisi econòmica a Espanya i l'explosió de la “bombolla immobiliària” va comportar una fallida profunda del sistema financer del país amb el rescat i les  subsegüents retallades que ha pagat el conjunt de la ciutadania del país.
Com a conseqüència d’aquesta situació ha tingut lloc un procés de concentració bancària entorn de tres entitats privades, Santander, BBVA i Caixabank, juntament amb una entitat rescatada i nacionalitzada Bankia, les quals constitueixen un veritable oligopoli financer. Al costat d'elles romanen dos bancs mitjans Sabadell i Popular, aquest últim en procés de desaparició, i altres entitats menors.
Durant el procés va desaparèixer un sector d'entitats, les Caixes d'Estalvis, que durant el segle XX, van tenir una gran importància com a sector financer que canalitzava l'estalvi popular de les famílies cap al procés productiu i va tenir un important paper de servei a la inclusió financera de les classes populars. Les Caixes van significar durant una gran part del segle XX al voltant d'un terç de l'estalvi del país. A la fi del segle es van  succeir tot un seguit de mesures legislatives que van equiparar l’activitat de les caixes a la de la banca privada tot eliminant determinades limitacions com la de no permetre l'expansió d'aquestes entitats fora de les seves comunitats d'origen. Les Caixes d'Estalvi van anar incrementant la seva expansió fins a canalitzar la meitat del total de l'estalvi.
I finalment amb l'auge immobiliari i amb la crisi econòmica va venir la seva implosió fruit bàsicament de tres circumstàncies. Les Caixes d'Estalvis van ser víctimes dels seus propis errors, la seva borratxera creditícia en l'expansió de la bombolla, les vinculacions polítiques de gran part dels seus gestors i la incapacitat de molts d'ells. D'altra banda el desig de gran part dels poders econòmics i polítics d’aconseguir la seva desaparició (no eren desitjables entitats financeres no privades) i en aquest sentit van començar legislant primer la seva liberalització, i després amb la crisi van estimular la seva liquidació. I com a tercer motiu el fet objectiu que la crisi immobiliària i econòmica afectà de forma més greu a les famílies, especialment per l'increment exponencial de l'atur. Això va  impactar especialment a les entitats d’estalvi  que canalitzaven en major quantia l'estalvi familiar. Si la crisi de la reconversió industrial va liquidar els bancs industrials la crisi immobiliària ho va fer amb les Caixes.
La fallida de Bankia exemple de la crisi
Però  la crisi d'aquestes entitats podria haver tingut una altra fi. Es podria haver optat, en lloc de regalar-les o vendre-les per quanties ridícules especialment a l'oligopoli esmentat, per haver-les estructurat entorn d'una entitat d'estalvi públic ja que s'havien rescatat amb els diners de tots.
Perquè la desaparició de les caixes ha portat aparellades altres conseqüències. La pèrdua de més de 100.000 llocs de treball en el sector financer. El tancament de milers d'oficines bancàries i el més important la desaparició de les entitats que fins a finals dels anys 80 del passat segle estaven al servei de les capes més desfavorides de la societat. És evident que en els últims anys, amb la seva equiparació a la banca privada s'havia donat un canvi progressiu en la seva funció de servei i s'havien convertit, com la banca privada, en venedors de productes de tot tipus que col·locaven a la clientela sense distincions.
Això va comportat múltiples problemes i veritables fraus, des de les “Primes Úniques” que va col·locar la Caixa a principis dels vuitanta, fins a les participacions preferents, els deutes subordinats sense data de caducitat, o la pròpies sortides a borsa col·locant les accions entre impositors sense coneixements financers.
La desaparició, tant de la banca pública com de les caixes està comportant un altre problema que pot aguditzar-se en el futur, el de l'exclusió financera d'una part important de la població més desfavorida.
Venda de productes complexos
Avui dia les entitats financeres ja no comercialitzen productes d'estalvi típics com era els productes d'estalvi a termini. Avui bàsicament es venen productes estructurats complexos o productes especulatius de risc. D'altra banda als petits estalviadors se'ls grava amb comissions sense fi per qualsevol servei, molts dels quals eren gratuïts en un altre temps. El petit estalviador es contempla per les entitats  més com una càrrega que com un client rendible i interessant. Cada vegada més els treballadors financers s'han convertit més en venedors que en assessors. Cada vegada menys personal es dedica a l'atenció del client de caixa, que normalment es tracta del petit estalviador. Existeixen ja entitats com Caixabank que potencien grans oficines només dedicades a la inversió i on ja no existeix la típica funció del servei de caixa que es desplaça als caixers automàtics de difícil accés per a la població de més edat o menys preparada. Mentre les petites oficines existents per tota la geografia es tanquen en nombre considerable. Això es nota especialment en poblacions rurals que s'han quedat sense cap oficina bancària. Així mateix accions com el cobrament de rebuts per caixa, per a clients que cada vegada abunden més sense comptes bancaris, s'obren com a molt una o dues hores a la setmana i en horaris no centrals.
El risc de la exclusió financera
L'exclusió financera és una fase més del procés de desigualtat. Una situació que ja s'ha donat en altres llocs com a Gran Bretanya. En el Regne Unit, on van tenir el seu origen les Caixes d'Estalvis  a principis del segle XVIII,  van desaparèixer a mitjans del segle XX i van provocar un increment d'exclusió financera en una part de la ciutadania amb menor poder adquisitiu amb les dificultats que això comporta al no poder domiciliar sous ni pagaments de rebuts ni utilització dels serveis financers en general.
Això comença a succeir al nostre país, tant en els municipis petits com entre les capes socials amb menys recursos i és una situació negativa des del punt de vista social i econòmic per la marginació que comporta.
Hi ha solucions possibles per a posar un cert fre tant a la concentració bancària en poques mans privades com al procés d'exclusió financera. La millor i que és possible de realitzar seria la conversió en banca pública de les entitats nacionalitzades mitjançant la fusió de Bankia i BMN, ampliat si s’escau per la integració del Popular. Això només comportaria beneficis per al conjunt de la societat. Tothom és conscient que no es privatitzaran amb devolució de l'import del rescat. Per tant si el rescat el pagarem tots el més lògic és que l'entitat bancària sistèmica resultant estigui al servei de tothom com a banc públic. Un banc d'aquestes característiques podria efectuar una funció social similar a la de les antigues caixes d'estalvis de canalització i servei a l'estalvi popular. Alhora aquest pol financer públic seria un contrapès a la pressió de l'oligopoli financer-especulatiu privat existent.

Cal una banca pública





13 de maig 2017

EL SINDICALISME I LA GENT JOVE


Gent jove i sindicalisme
Nuevatribuna | 14 de Mayo de 2017
Sembla que ningú qüestiona que els principals problemes del país tenen la seva causa en l’elevada taxa d’atur i l’alt índex del treball precari. Temes com la desigualtat creixent, els baixos salaris o fins i tot el futur de les pensions tenen en gran mesura relació amb l’alt nivell d’atur i de precarietat.
I si haguéssim de posar rostre a l’atur i la precarietat ens sortirien dues cares molt evidents, una seria de dona i l’altre de gent jove, tot entenen el concepte de jove de forma àmplia, és a dir gent de menys de 40 anys.
La qüestió que ara es voldria tractar és la relació del sindicalisme i la gent jove i viceversa.
No hi ha dubte que el futur del moviment sindical està relacionat amb la seva capacitat de mantenir les seves actuals bases afiliatives i avançar incrementant-les allà on hi ha molt camp per recórrer com és en l’àmbit de la gent jove la qual té quantitativament menys presencia en la realitat sindical.
En un moment, com pot ser el del procés congressual  de CCOO, on estem comprovant com el sindicat està duent a terme un relleu generacional en els seus equips dirigents i on persones al voltant dels 45 anys ocupen les màximes responsabilitats, sembla convenient plantejar-se la necessitat d’avançar en el terreny afiliatiu dels menors de 40 anys.
Es evident que es donen causes objectives en relació a la dificultat per avançar en la afiliació d’aquest sector de la població però alhora també hi ha raons objectives per a que la gent joves s’afiliï.
El sindicalisme al nostre país ha estat fonamentat en un sistema de valors que ha conformat històricament  l’actiu sindical. Són els valors de la solidaritat, la democràcia i la igualtat. Aquests valors estaven presents en els i les sindicalistes que van lluitar abans i desprès de la transició, però aquests valors impregnen d’igual manera l’actual relleu generacional, gent que  va créixer amb l’inici de la democràcia  quan els valors de la lluita per la democràcia encara estaven presents i quan era el temps on es vivien clarament conquestes socials com  la sanitat i l’educació pública i on la lluita social i sindical es veia reflectida de forma àmplia i quotidiana en la vida social.

El futur ha de ser de la gent jove
Es evident que aquests valors inherents als primers anys de la democràcia han estat substituïts progressivament per uns altres derivats de la cada vegada més creixent hegemonia de la dreta neo-lliberal reflectida en tots els camps de la vida social. Primer en els anys 90 i l’inici del segle XXI amb la borratxera d’un superficial creixement econòmic que semblava no tenir fi, molt vinculat al creixement de la bombolla immobiliària i desprès amb el dur despertar del somni que ha estat la crisi econòmic i financera.
Ha estat una època on s’han fomentat ja des de l’escola uns valors diferents, no aliens al foment d’una educació cada vegada més segmentada cap a l’especialització i la tècnica en detriment de l’educació humanística que fonamenta coneixement global i valors. Cada cop es fomenta més a tots nivells educatius i socials els valors de l’individualisme, de la competitivitat i del consumisme i aquests valors han conformat les mentalitat de gran part de les noves generacions de nois i noies.
Posteriorment quan aquesta gent jove ha connectat amb el món del treball s’ha trobat primer amb una situació molt canviant on s’havia incrementat molt el pes de sectors com serveis o construcció en detriment del sector industrial. I posteriorment amb la crisi econòmica s’han topat amb la desaparició o reducció dràstica de sectors laborals com la construcció o el bancari, i la congelació practica de l’increment de l’ocupació pública.
Es així com una gran part de la gent jove treballadora no coneix altra realitat que la del treball precari, de l’atur, de diverses formes de treball submergit, i l’alternança entre diversos treballs i temps de desocupació, tot això acompanyat de baixos salaris i dificultats per aconseguir afrontar una vida independent. Aquesta situació ha comportat que la seva relació amb el món de treball no hagi sigut continuada i sense que s’hagi donat un procés de socialització en el treball com succeïa abans. Tot això agreujat per les noves formes de treball individualitzat que proliferen, des de les persones amb treball autònom fins el treball amb noves tecnologies que permet formes de treball aïllat.
Es fàcilment comprovable com el màxim nivell de afiliació de la gent menor de 40 anys es dóna entre els sector amb més estudis i que treballen en gran empreses industrials o de serveis, mentre que el nivell de afiliació és molt menor en petites empreses de serveis i entre gent amb menor qualificació.
La individualització i l’aïllament afavoreixen la indefensió. La gent jove ha de comprendre que els seus problemes no són problemes individuals, i que malgrat els afectin més a ells no són problemes tant sols generacionals sinó globals. Que la solució a la seva situació només vindrà d’una lluita global i solidaria contra un sistema que crea precarietat, atur, baixos salaris, empitjoraments dels serveis públics i manca de prestacions públiques suficients per a la majoria i que només és beneficiós per a una minoria que cada vegada usurpa amb més quantia els bens del conjunt de la societat.
La gent jove es troba encerclada per una cultura de l’individualisme i de rebuig a tot allò que és col·lectiu i que alhora és potenciada per tots els mitjans del poder econòmic, polític i mediàtic.  Aquesta és una de les causes de que es mantingui la seva negativa situació i per alliberar-se han de fer un esforç per a sortir d’aquest cercle viciós.


El sindicalisme sempre solidari amb els més febles
El sindicalisme des de les seves possibilitats, disminuïdes pels ferotges atacs soferts durant l’època de crisi, ha d’intentar aprofitar les possibilitats que dóna la lleugera recuperació actual per tal de llençar una ofensiva per a recuperar posicions. I sens dubte ha de posar una especial rellevància per a fer arribar la seva veu a la gent jove,  que malgrat el seu desconeixement, ha estat un objectiu preferent de l’acció del sindicat. Malgrat els continuats atacs que es fan contra els sindicats als quals s’acusa  de defensar només els treballadors amb treball fix, cal dir que la majoria de les grans mobilitzacions han estat sempre precisament en defensa de sectors de la població treballadora més feble. Ho podem veure ja en la famosa Vaga General del 1988 contra el Pla d’Ocupació Juvenil del Govern González, continuant per l’exitosa Vaga General de 2002 en defensa dels aturats i contra el “Decretazo” del Govern Aznar, i així fins ara quan CCOO i UGT han presentat més de cinc-centes mil firmes al Congrés en defensa de la ILP per una Renda Mínima Garantida per a la gent sense o amb poc ingressos.
El sindicalisme ha d’alçar la veu encara amb més força i fer-la arribar de forma especial a qui com les generacions de menys de 40 anys estan patint en gran mesura la pitjor part de l’actual situació sòcio-econòmica, però alhora la gent jove ha de fer també una reflexió per a fugir de l’individualisme i donar el pas i apropar-se a aquells que defensen els interessos col·lectius del conjunt de la classe treballadora, i per tant també els seus.
Cal conquerir el futur

25 d’abr. 2017

Com és que Rajoy encara governa?


Con és que governa?
Nuevatribuna | 25 de Abril de 2017


Realment sembla paradoxal que el PP i Mariano Rajoy continuïn al capdavant del govern quan està demostrat que el PP és un partit trufat per la corrupció. Una corrupció que es remunta als temps de domini del poder d'Aznar, i que ara apareix en tota la seva realitat d'un poder hegemònic que es corromp totalment.
El PP és una màquina de corrupció massiva, al marge d'altres consideracions polítiques com el fet que va ser el PP el causant d'un dels majors problemes del país: la crisi de la qüestió de Catalunya. Va ser aquest PP el que amb la seva impugnació al Tribunal Constitucional i la seva manipulació del mateix, amb impugnacions de magistrats incloses, va aconseguir la retallada d'un “Estatut” aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts espanyoles i ratificat pel poble de Catalunya.
Està fora de tot dubte que Rajoy i el PP tenen una responsabilitat política en l'estat de corrupció del partit  que també han difós en importants sectors institucionals i empresarials de l'estat. I no obstant això, malgrat no tenir majoria absoluta governen.
El PP és culpable de corrupció i no es mereix dirigir l'estat, però hem de dir clarament que la responsabilitat de que continuï l'actual estat de coses recau sens dubte en gran part en l'oposició.
Què fa l'oposició? Com comprendre la seva inacció? El partidisme de les diverses forces no justifica la seva falta de capacitat per a buscar alternatives de regeneració en les estructures de l'estat. Tots ells són responsables.

C's regeneració?
On està C’s? On queda el seu discurs de regeneració? El partit de Rivera és responsable directe del govern, o millor dit del desgovern del PP, tant a nivell de l'estat com d'algunes comunitats. Per ventura  acabar amb la corrupció no és el primer pas de qualsevol regeneració?
Què ens ha de dir el PSOE? Sembla que les seves baralles internes són més importants que l'esdevenir d'aquest país del que tant s'omplen la boca. El PSOE amb la seva abstenció ha permès el govern de Rajoy i no li val cap justificació, com a la resta de les forces polítiques. Però el PSOE com a força política de llarg recorregut sap des de fa molt temps que hauria d'haver exigit responsabilitats al PP, però per a això hauria de tenir en primer lloc la seva casa neta de casos no equiparables però existents, des dels Ero d'Andalusia fins  la utilització de les portes giratòries.

I el PSOE?
No parlarem ja de partits que van tenir importància en la gobernança del país i que estaven ells mateixos farcits de corrupció sabuda i consentida pels grans partits estatals com és el cas de CiU.
I Podem?, doncs hem de dir que tampoc està lliure de culpa, per acció i/o per omissió. Per acció perquè tal com va plantejar en els processos electorals el seu objectiu prioritari era fer fora el PP. Cosa que posteriorment no va tenir la generositat política de posar en pràctica. Podia haver fet una política per aconseguir alternatives diferents al PP i no ho va fer. No només va semblar sinó que va prioritzar el desgast del PSOE a la prioritat de fer fora el PP del govern. I posteriorment no ha tingut cap capacitat d'iniciativa política fora d'actuacions més propagandistes i efectistes que útils. No tot és propaganda ni capacitat de protesta en la vida política, cal tenir capacitat de generar propostes polítiques si s'és una força política responsable que vol ser alternativa. I fins el moment d'això res o molt poca cosa.

I la política del canvi?
És evident que el moment precisa de les forces polítiques de l’oposició, si volen tenir el respecte de la ciutadania, que siguin  capaces d'aconseguir un pacte de Regeneració Política que passi per un acord de mínims: 1.- Desallotjar el PP del Govern; 2.- Un Govern de regeneració democràtica que investigui la corrupció institucional del PP i les seves responsabilitats; 3.- Establir una renovació legislativa que eviti l'origen i les causes que han provocat l'actual estat de corrupció públic - privada; 4.- Establiment d'una nova Llei electoral més plural i democràtica.
Aquestes propostes urgents mínimes avalades pels principals partits haurien de portar-se a terme en una etapa legislativa el més limitada possible que donés lloc a unes noves eleccions en un marc més net que l'actual i on cadascú plantegés les seves propostes una vegada aconseguida la mínima i necessària regeneració del sistema polític –econòmic.
És evident que aquest estat de coses només podrà canviar si els partits de l'oposició saben actuar amb això que tantes vegades es denomina “visió d'estat”, una visió que malgrat totes les crítiques que molts fan sí que es va donar per part d'alguns actors en el període de la “transició democràtica”.
La denigrada transició

16 d’abr. 2017

SINDICALISME , GLOBALITZACIÓ I PROTECCIONISME


Una globalització sense regles
Nuevatribuna | 16 de Abril de 2017


El sindicalisme és molt conscient dels reptes que l’actual globalització financera molt vinculada al desenvolupament de les noves tecnologies i que ha estat efectuada sense les mínimes normes de regulació. Això ha comportat unes conseqüències molt desiguals entre el capital i el treball.
La globalització neoliberal ha permès articular processos d’acumulació del capital internacional a nivells mai vistos, mentre que ha tingut un resultat molt desigual i globalment negatiu pel que fa al conjunt de la classe treballadora. La globalització ha provocat  processos de deslocalitzacions des dels països desenvolupats cap a països emergents o poc desenvolupats. Això ha tingut conseqüències diferents en uns i en els altres però ha estat un procés que ha incrementat en el seu conjunt la desigualtat global.
No es pot negat que la globalització ha comportat l’augment del conjunt de mà d’obra global. Però aquest creixement ha estat desigual ja que el conjunt de la mà d’obra ha crescut en més de dos cents milions arreu del món, però alhora ha disminuït només a Europa quasi en quatre milions. Cal dir que aquest procés ha permès la reducció de forma important de la pobresa extrema al món, és a dir la de les persones que aconsegueixen guanyar 1,9 dòlars/dia. La reducció s’ha produït  tant en termes absoluts com relatius i s’ha donat fins i tot en els moments de major intensitat de la crisi.
Malgrat això cal subratllar que aquesta sortida de la pobresa extrema en països poc desenvolupats significa només això, sortir de la pobresa extrema, però en cap cas sortir de nivells molt baixos de renda, ja que els nivells de precarietat i pobresa continuen, sense l’existència de cap nivell de cobertura ni protecció social tot això ajudat també per la manca de facilitats pel desenvolupament d’un sindicalisme que permeti articular el moviment reivindicatiu necessari per a millorar i consolidar les bases mínimes acceptables per tal de garantir un treball i unes condicions de vida futures mínimament dignes.
D’altra banda la globalització sense regles ha colpejat de forma greu les bases que sustenten la qualitat de vida de la classe treballadora en els països desenvolupats, especialment a partir de la crisi econòmic-financera del 2008. Les polítiques regressives adoptades, l’austeritat, les deslocalitzacions han comportat un increment de l’atur, retalls salarials i de les prestacions socials, la precarització del treball, i regulacions legals restrictives referides  als drets socials i el benestar social, així com un atac als sistemes de negociació col·lectiva, a l’exercici de l’activitat sindical i els intents reiterats de debilitar i desprestigiar el sindicalisme i les seves organitzacions. Es a dir que en el cas dels països desenvolupats el que es percep és un increment de la desigualtat i una pèrdua de la quantitat i qualitat del treball.
El problema més greu és que en sectors de la classe treballadora, especialment els més dèbils i formats fonamentalment per persones amb nivells de qualificació i formació més baixos, veuen com es deslocalitzen les seves empreses i es senten desprotegits i amb un fort risc de caure en la pobresa i en la exclusió social. Cal afegir a tot això la competència que troben en les persones immigrants.
Una ultradreta proteccionista i xenòfoba
Aquests sectors afectats directament per la crisi econòmica i per les polítiques antisocials, regressives i retalladores de drets socials i laborals, dutes a terme tant des de la UE, com per parts dels seus poders nacionals, han estat molts cops sensibles als cants de sirena i a la crida de la defensa del proteccionisme i d’un rebuig antieuropeu que plantegen partits populistes d’ideologia ultranacionalista i xenòfoba. Uns partits que defensen retornar al proteccionisme més radical, al tancament de fronteres i a l’exclusió dels diferents, especialment els immigrants antics o nous. Tot això sense tenir en compte la realitat d’una globalització que cal embridar però és impossible fer-ho des d’un únic país sol i aïllat.
El moviment sindical ha de plantejar una alternativa global a nivell mundial que passi per tractar de limitar els efectes negatius de l’actual globalització sense regles. I el primer que cal fer és assenyalar clarament els culpables: els grans grups industrials i financers que han acumulat beneficis multimilionaris incalculables apropiant-se de les rendes del creixement de l’economia mundial i de la major part de les plusvàlues del treball.
Cal una alternativa global
El moviment sindical ha de transformar-se en la base per aconseguir una àmplia unitat alternativa política i social que defugi de la falsa alternativa del proteccionisme i sigui capaç de llançar una ofensiva per a canviar l’actual marc de globalització sense regles i sense institucions democràtiques que la governin i que ha provocat greus conseqüències econòmiques i socials. Cal aixecar amb força una alternativa per tal d’establir un altre model de globalització amb regles consensuades i adaptables a la diversitat dels països, tot instaurant acords i institucions de govern internacionals que potenciïn formes de cooperació internacional i de relació econòmica i financera més transparents i que ofereixin garanties de protecció, de treball i vida dignes, en el procés de mundialització. I això també passa per la construcció de potents unitats polítiques, socials i econòmiques democràtiques com podria ser una UE reformada capaç d’imposar normes de conducta als poders dels mercats globalitzats.
El moviment sindical ha de plantejar-se una estratègia d’actuació dual, en els països desenvolupats potenciant per una banda un sector industrial d’alta productivitat en nous sectors i amb models molt relacionats amb una economia sostenible, i alhora un increment del treball als sectors públics, sanitat, educació, serveis socials, etc. que precisen d’un volum important en mà d’obra intensiva ja que el seu objectiu no es mesura en  productivitat sinó  en una millora del servei que s’ofereix.
7 d'octubre jornada sindical mundial pel treball digne
Pel que fa als països emergents o en vies de desenvolupament s’ha de pressionar tant des dels propis països com sobre les empreses matrius multinacionals per l’establiment de normes laborals bàsiques que permetin incrementar els nivell de vida i la sortida de la pobresa, a partir del respecte als drets laborals i sindicals i fomentant l’establiment de sistemes de protecció social que permetin un desenvolupament social de la població en paral·lel al desenvolupament econòmic.
Malgrat el que alguns pensen i desitgen el moviment sindical global, internacionalista i solidari és avui més necessari que mai per a la lluita per un treball digne arreu i per aconseguir un desenvolupament més just i sostenible que és el que el planeta precisa.
La CES i la CSI organitzacions sindicals internacionals

24 de març 2017

REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA I CANVI SOCIAL



Nuevatribuna | 24 de Marzo de 2017


Sembla que hi hagi un consens social i molt compartit a nivell polític de que al país li cal un procés de Regeneració Democràtica. La corrupció fruit d’un pervertit sistema de relació entre el capital concesional i les administracions públiques en molts cassos, tant en la concessió d’infraestructures com de serveis públics, està molt arrelada en el sistema econòmic del nostre país.
Tots som conscients que en moltes ocasions les infraestructures són adjudicades no al millor projecte sinó al que sembla menys costós, però en general desprès durant la seva realització els sobrecostos es disparen i finalment la infraestructura surt molt per sobre del cost inicial. Aquesta manera de fer ha estat qüestionada quan les empreses espanyoles han anat a fer grans infraestructures fora de les nostres fronteres donant lloc a conflictes com va ser el cas de la construcció del canal de Panamà o de l’AVE a  l’Aràbia Saudita. Es un sistema poc comprensible, en molts països del nostre entorn, i on les corrupteles tenen un ampli filó.
El mateix passa en els processos d’externalització de serveis públics o en la seva licitació, externalitzacions que en molts cassos no són ni social ni econòmicament necessàries i fruit molts cops de conxorxes d’interessos aliens al bé públic.

Cal una regeneració democràtica
Molts som conscients de l’alt nivell de corrupció existent entre les empreses i els poders públics del nostre país, el que alguns denominen “la trama”. Però la regeneració va molts més enllà de la lluita contra la corrupció.
La regeneració democràtica implica també una justícia eficient i justa. Una justícia que no és ràpida no és justa, però per aconseguir-ho calen mitjans i garantir la seva independència i la seva equitat. No pot ser que siguin més castigats els delictes dels més dèbils mentre hi ha deferències amb els cassos de delictes de “guant blanc”.
La regeneració democràtica implica garantir la neutralitat dels aparells de l’estat, des dels  judicials fins els mitjans de comunicació públics i evitar la seva utilització partidista. I també comporta la responsabilitat i ètica de la funció de la representació política. Es demagògic dir els càrrecs polítics estan massa remunerats, especialment si  comparem amb la remuneració dels càrrecs privats. Un càrrec públic ha d’estar suficientment remunerat d’acord amb la seva responsabilitat pública. Però també caldria que aquesta remuneració sigui incompatible amb cap altre remuneració. Cal en aquest sentit seguir l’exemple del comportament de molts països del centre i nord d’Europa molt més exigents en aquestes qüestions.
Al marge d’aquestes i altres qüestions que determinen una necessària regeneració democràtica seria bo un canvi en els sistemes electorals per tal de garantir la igualtat del vot mitjançant sistemes més proporcionals. I també restringir la possibilitat de les “portes giratòries” polític-empresarials.
Però cal dir i distingir clarament que la regeneració democràtica no implica un canvi social. Implica una millora democràtica que permeti lluitar contra la corrupció i vicis i actituds poc democràtiques de l’actual sistema sòcio-polític però no implica un canvi en el marc de relacions econòmiques i socials. Molts països del nostre entorn tenen una millora de la seva qualitat democràtica sense que això impliqui un canvi en temes com  l’explotació social o la desigualtat, ens val l’exemple de la Gran Bretanya.

El conflicte de classes
El canvi social és quelcom més profund que una regeneració democràtica. Té a veure amb la correlació de forces entre les diverses classes socials i aquest canvi no és possible si no tenim en compte la centralitat del treball. Es a l’estructura econòmica  on es produeix la divisió fonamental entre qui té el control sobre el procés econòmic de producció i qui només té la força del seu treball. Es el que sempre s’ha entès com el conflicte social o la lluita de classes. El canvi social significa modificar la correlació de forces  entre el capital i el treball. I és evident que quan parlem del treball no ho fem en el termes tradicionals, sabem dels canvis produïts en el món laboral i que la classe treballadora avui és molt més diversa i plural. Però la garantia d’un treball digne i de qualitat és la primera condició del canvi social. I no parlem d’un canvi revolucionari sinó de qualsevol sistema de transformació social que canviï l’actual correlació de forces.
Els partits polítics que no tinguin en compte la centralitat del treball s’equivoquen en les seves estratègies. Es positiva la regeneració democràtica, però no és canvi social. Es positiva i imprescindible la lluita contra les emergències socials, però no és canvi social, sinó simplement posar un pedaç, important però que no soluciona el problema de fons. La centralitat del treball ha de ser el centre del plantejament estratègic de qualsevol política que es reclami de canvi i progrés. En el treball i en la capacitat d’accedir-hi  és on es produeix la principal socialització dels individus. El primer repartiment de la plusvàlua es dóna en el repartiment dels beneficis del treball entre el benefici empresarial i el salari. Hem vist que a Espanya en els darrers anys de la crisi els beneficis empresarials han crescut tres vegades mentre els salaris restaven congelats, això és lluita de classes i indica quina classe va guanyant. El segon repartiment dels beneficis s’efectua per la via fiscal, sobre qui es carrega la recaptació i a qui es destina. I podem veure com gravant les rendes del treball, via IRPF o IVA, s’ha carregat la recaptació sobre les classes treballadores i populars i com les prioritats pressupostàries han anat no a millorar els serveis bàsics ni les necessitats de la majoria sinó a beneficiar els sectors empresarials i privilegiats.

Warren Buffet parla amb clar
Es evident que el canvi social, basat en la centralitat del treball en la disputa de la plusvàlua, té un àmbit social propi dels moviments sindicals i els moviments socials i un àmbit polític on s’ha de disputar l’actual hegemonia de la dreta. Cal plantejar per part de tot subjecte polític que es consideri partidari del canvi i el progrés  una modificació en l’actual correlació de forces. Cal donar més força als instruments sindicals en els centres de treball i en el diàleg social. I cal plantejar canvis en el model productiu que impliquin més pes del sector públic i una millor i més justa recaptació i redistribució de les rendes.
Cal dir-ho de forma clara. La regeneració democràtica és necessària, però el canvi social, el canvi en la correlació entre capital i treball, és imprescindible per acabar amb l’actual desigualtat creixent.
Cal un canvi social

15 de març 2017

TOXO o la revolució discreta a CCOO


Ignacio Fernández Toxo
Nuevatribuna | 16 de Marzo de 2017


Els vuit anys dels dos mandats de Ignacio Fernández Toxo al front de CCOO d’Espanya han estat difícils per la conjuntura que ha hagut d’afrontar i molt importants pel que fa a la transformació interna del sindicat.
L’arribada de Toxo al front de CCOO va significar el final d’una època. Ell va simbolitzar una reacció d’una gran part del sindicat davant la forma de dirigir-lo de Fidalgo més pròpia del despotisme il·lustrat. Va ser una rebel·lió front la direcció fidalguista i les seves polítiques internes i externes. La seva elecció per tan sols 28 vots de diferència va deixar la visió d’un sindicat dividit per la meitat i amb múltiples fraccions diferenciades.
Però des del primer moment l’actuació d’aquest gallec discret i de fortes arrels sindicals i de conviccions profundes va ser començar a suturar totes les ferides. El primer que cal reconèixer a l’Ignacio és que ha aconseguit posar fi a les divisions fratricides a l’interior de l’organització. I ho ha aconseguit amb èxit tot integrant dirigents escollits en la llista fidalguista en càrrecs destacats de responsabilitat. En la seva reelecció es va presentar al capdavant d’una llista única votada per una amplíssima majoria dels delegats del congrés del sindicat.
Per tant cal destacar la seva capacitat unificadora i pacificadora fruit de la seva forma pacient i discreta d’afrontar el problemes a partir del diàleg i fugint de la imposició.
Però el líder sindical de CCOO ha hagut d’afrontar el canvi de la situació econòmica i social del país derivada de l’arribada de la crisi econòmica i de les actuacions dels governs primer de Zapatero i desprès de Rajoy amb les seves reformes laborals, especialment la del govern del PP que va atacar el “moll de l’os” dels drets sindicals, el de la negociació col·lectiva. CCOO  juntament amb UGT van respondre amb tres vagues generals, però malgrat això van haver d’afrontar una situació difícil, les crisis produeixen crispacions socials però també desmobilització derivada de la por. Han estat anys difícils pel sindicalisme però malgrat això i les dificultats per l’increment desorbitat de l’atur, la precarietat i la desigualtat, que comporta debilitat i pèrdua  d‘afiliació  el sindicat ha mantingut el seu esperit de lluita. En aquest sentit cal remarcar que el sindicalisme ha travessat un llarg camí del desert, oblidat quan no criticat pels grans mitjans de comunicació i perseguit per lleis repressives que han comportat que més de 300 sindicalistes de CCOO hagin estat encausats com a conseqüència de la seva actuació sindical.
Però malgrat aquesta conjuntura i difícil, el sindicat ha continuat portant a terme tant la defensa de les condicions laborals dels  treballadors en les empreses i plantejant propostes de millora de les condicions dels sectors més desfavorits o dels drets de ciutadania mitjançant la presentació d’Iniciatives Legislatives subscrites per centenars de milers de ciutadans.
Altrament malgrat la pèrdua d ‘afiliació en el període més greu de la crisi, CCOO ha mantingut i fins i tot augmentat la seva representativitat en les Eleccions Sindicals.

CCOO: campanya de modernització sindical
En el nivell intern la direcció sindical encapçalada per Toxo ha sabut fer de la necessitat virtut i ha dut a terme una profunda reestructuració política i organitzativa interna. El sindicat ha fusionat organitzacions federatives, establint economia d’escales en l’àmbit organitzatiu. Però alhora el sindicat ha fet front a situacions negatives renovant les seves pràctiques sindicals, rebaixant els “michelins” burocràtics fruit d’èpoques de “vaques grosses”, i establint un Codi Intern de pràctiques sindicals per a evitar conductes sindicalment incorrectes. Especialment important ha estat el debat que s’ha dut a terme en tota l‘estructura del sindicat anomenada “Repensar el sindicato” a partir de reflexionar sobre la pròpia història del sindicat, i el seu passat, el seu present i el seu futur. Aquest procés ha servit fonamentalment per a recordar els orígens i les idees bàsiques que van donar lloc a les Comissions Obreres sota la dictadura, reflexionar sobre la història, aprofitant la commemoració de moments importants en la història del sindicat. Però no ha estat en cap cas una commemoració de la història sinó que s’ha utilitzat per actualitzar els compromisos amb les idees adequant-los a la situació actual. Actualitzant el sindicat per adaptar-lo al moment de canvis profunds en el mon del treball i en la pròpia evolució de la classe treballadora avui molt més plural i diversa que l’existent en el moment fundacional del sindicat.
La renovació interna del sindicat, la seva actualització ha estat un dels objectius bàsics en aquest dirigent discret que amb pols ferm però amb “guant de seda” ha impulsat el canvi intern.
No hi ha dubte que Ignacio Fernández Toxo ha estat un Secretari General apreciat per la gent del sindicat que li reconeix la dificultat del moment viscut i la importància del canvi impulsat. Altrament el discurs polític de Toxo ha estat potent i sense gaire barroquisme, dient les coses clares, mesurades i meditades amb una profunda convicció ideològica en els seus anàlisis.

Unai Sordo candidat a ocupar el llopc de Toxo
En aquest moment CCOO és l’organització més preparada, organitzativament i en quant a capacitat de proposta, del conjunt de les forces polítiques i socials de l’esquerra. I serà un element imprescindible per a qualsevol alternativa de canvi polític i social en profunditat. Ara caldrà veure també si les forces que es reclamen de l’esquerra són capaces de retornar al sindicalisme els drets que li van ser arrabassats per les polítiques de la dreta antisocial,
Toxo tenia guanyat el seu dret a renovar novament el seu mandat al front del sindicat, però com a sindicalista consegüent que és ha portat a terme la renovació fins a l’últim punt d’acord amb la seva convicció personal. Era d’hora de personificar també la renovació i per tant ha optat, desprès d’un ampli diàleg amb tots els representats de les organitzacions confederades, per donar un pas al costat i proposar com a nou secretari a una persona vint anys més jove que ell. Cal dir que aquesta renovació de les idees i les persones no és dóna tan sols al més alt nivell del sindicat. Sinó que la renovació també s’està generalitzant en moltes de les grans organitzacions del sindicat des de Catalunya a Andalusia on una nova generació que ja ha viscut en democràcia es fa càrrec de les regnes de la principal organització sindical i social. I amb l’objectiu de continuar, engrandir i millorar l’històric llegat de les Comissions Obreres.
Toxo persona discreta però de profundes conviccions personals ha decidit fer pública la seva decisió en unes dates que tenen molt significat per a ell, quan fa 45 anys de la mort durant la Vaga General del Ferrol del 1972 de dues persones importants per a ell quan tenia 20 anys, els dirigents de CCOO, Amador Rey i Daniel Niebla.
Ferrol: monument a Rey i Niebla
                             Billy Bragg: "There is power in the Unión"

27 de febr. 2017

ARA CAL ENFORTIR EL SINDICALISME




Nuevatribuna | 27 de Febrero de 2017


El sindicalisme ha estat històricament l’instrument que la classe treballadora s’ha donat per a defensar els seus interessos col·lectius com a classe i alhora aconseguir millorar les condicions globals de la ciutadania. Com deia Marx “ la classe obrera posseeix un element triomfador: el nombre. Però el nombre no pesa en la balança si no està unit per l’associació i guiat pel saber”. Aquest paper ha estat ocupat pel sindicat com instrument bàsic de l’organització de la classe treballadora.


Aquesta situació és defensada avui en dia, en moments de davallada de la presència sindical, atacada per les lleis i pels mitjans de comunicació com a instruments antiquats i obsolets, per veterans historiadors com Josep Fontana quan diu “El sindicat és fonamental per a la vida dels treballadors, que adquirien una visió comuna de les coses, de valors com la solidaritat i la formació cultural”, o per joves politòlegs com Owen Jones.

Com diu l’esmentat Josep Fontana el sindicalisme és la darrera trinxera per a fer front a la contrarevolució. I potser aquesta ha estat la causa de que el sindicalisme hagi estat en els darrers temps l’element més injuriat i perseguit pels poders de la revolució conservadora iniciada per Thatcher i que ha conquerit l’hegemonia ideològica abans i durant la darrera crisi als països desenvolupats. El sindicalisme ha estat debilitat per les lleis establertes per la mateixa Thatcher i mantingudes pel laborisme a Gran Bretanya. I el mateix ha passat a Alemanya amb Schröeder, a Espanya amb Rajoy, a França amb Hollande i a Itàlia amb Renzi. L’objectiu fonamental ha estat restar la capacitat dels sindicats en la negociació col·lectiva i restringir la capacitat d’intervenció dels sindicats. I la situació de crisi ha estat la major excusa. Tot això amb la complicitat d’una gran parts dels mitjans de comunicación.
Desprès d’anys a la defensiva, ja que els moments de crisi mai són favorables per al moviment sindical degut a que la por és desmobilitzadora, sembla arribat el moment de rellançar el sindicalisme a la ofensiva i per això cal tant un reforçament intern com un ajut extern.
Crec que el sindicalisme, en especial el majoritari que pot representar CCOO ja ha fet passos importants a nivell intern. Per un costat la crisi li ha permès depurar-se de vicis i comoditats de temps passats i per d’altra, i la més important, ha repensat la seva història i a partir dels seus valor fundacionals s’ha plantejat la seva adaptació a un moment històric nou. Nou per la pròpia transformació del món del treball i de la classe treballadora avui molt més diversa i plural en la seva situació. Ara cal retrobar-la  no  només en el seu lloc de treball sinó també en el seu lloc de vida, tot defensant els seus drets salarials directes, així com  la part de salari social que els hi correspon en forma de prestacions socials o serveis públics de tot tipus, des dels tradicionals, sanitat, educació i pensions, fins als nous drets a habitatge, transport, etc.

De la mateixa manera el sindicat està efectuant passos importants en la renovació dels seus quadres dirigents. Ja hi ha nous quadres joves, que no han viscut ni el naixement del sindicat, ni l’època de la clandestinitat ni la transició i que van ocupant llocs de màxima responsabilitat com es donarà properament en una organització tan important com les Comissions Obreres de Catalunya. Aquesta renovació amb quadres identificats amb la història i els valors del sindicat també permet tenir una mirada més actual i vivencial de la situació que en aquest moment viu el conjunt de la classe treballadora.
Però el sindicalisme també precisa  com diu l’esmentat Josep Fontana de la complicitat del món polític. Els partits polítics de l’esquerra, nous o vells, han de tenir en compte que sense la recuperació d’un sindicalisme fort és pràcticament impossible un canvi polític real. Cal que el sindicalisme recuperi els seus instruments fonamentals que li van ser arrabassats per les reformes laborals especialment el de la negociació col·lectiva, el camp on es concreta la lluita de classes, així com més capacitat d’intervenció tant en les empreses com en la economia en general. I aquesta és una responsabilitat i un compromís fonamental que han de contraure els polítics que es reclamin de voluntat reformadora o transformadora de la societat. Es significatiu que en els darrers temps hi hagi gent dins dels partits socialistes que es plantegi un canvi de polítiques que comporti tornar a la conjunció amb el món sindical. Ho ha fet Jeremy Corbyn en el partit laborista i darrerament hem vist com Pedro Sánchez ha plantejat la necessària unitat amb el sindicalisme i fins i tot  Martin Schulz del SPD renegui de la política de Schröeder i reclami la vinculació amb el fins ara denigrat món sindical. Caldrà veure com es passa de les paraules als fets pel que fa als denominats socialdemòcrates, però encara amb més raó cal veure el plantejament de l’esquerra alternativa, especialment en els nous partits que encara semblen molt aliens o despistats respecte la centralitat del treball i del moviment sindical ha de tenir en qualsevol proposta transformadora de canvi.



I la recuperació del sindicalisme en el món desenvolupat és encara més important si tenim en compte el paper que ha de jugar en un món globalitzat on les industries fabrils s’han deslocalitzat cap a països emergents o en vies de desenvolupament, però sense traslladar ni les condicions laborals ni els drets sindicals. No hi ha dubte que un moviment sindical global fort és imprescindible per a forçar  les empreses  matrius per tal que respectin els mínims drets laborals i sindicals en les seves deslocalitzacions. El moviment sindical, en especial el dels països desenvolupats és imprescindible per a donar aixopluc i protecció al sindicalisme d’uns països on no aquest sindicalisme té cap protecció legal o és directament il·legal i  perseguit.  I on els sindicalistes pateixen des de la pèrdua del treball, a l’empresonament, la tortura i fins i tot l’assassinat i la mort.