Europa a la cruïlla



La UE d'avui

 nuevatribuna.es | 23 Mayo 2013

La crisi econòmica ha comportat la pitjor crisi política i social de l’existència de la Unió Europea. No hi ha dubte que la ciutadania està perdent confiança en la idea d’Europa. I  sembla que raons no falten.

Durant els darrers temps l’Europa Institucional s’allunya cada vegada més dels ciutadans que la composen, que veuen com els interessos i les propostes que es discuteixen en el si de la Unió no tenen res a veure amb la prioritat de les seves vides quotidianes.

Les polítiques europees estan mancades de la més mínima solidaritat entre els països integrants. Cada cop més les diferències entre països es fan més evidents., així com que la qualitat de vida dels pobles que la composen no és la seva prioritat.  La Unió Europea   s’assembla cada vegada més a un pur mercat on s’imposen els interessos del més poderós. El pas d’una Alemanya europea a una Europa alemanya ha comportat una pèrdua de la consciència d’una Europa Unida, alhora que es fan més evidents els defectes de la construcció europea, especialment les seves mancances no sols pel que fa a la unió monetària, sinó pel que fa a la unió fiscal, econòmica, social i especialment a la mancança més important: la d’una Unió Europea governada per una Unitat política i democràtica institucionalitzada.

Sembla oblidar-se la raó inicial de la creació del germen de la Unitat Europea. Es tractava d’avançar cap a una Europa més unida, de crear un espai de col·laboració, que posés fi per sempre més a les confrontacions entre estats del vell continent, en especial entre França i Alemanya. Es tractava de crear un nou espai econòmic, com a embrió d’un nou espai polític, que ajudés a fer una unificació progressiva entorn els valors de la pau, la llibertat, la democràcia i l’estat del benestar. Evidentment també es tractava de crear un espai capaç d’oferir una situació social favorable en la confrontació amb la Europa de l’Est encapçalada per la URSS.

L’experiment va tenir un èxit indubtable i va ser una realitat per als països fundadors i un punt de referència per a la majoria de la resta de països. Ara la realitat dels 27 països que formen la UE semblava confirmar l’èxit del projecte, però és precisament ara que es posa en qüestió el futur del projecte.

Potser el que passa és que la Unió Europea ha avançant massa ràpidament en diverses qüestions com l’ampliació, i en aspectes com la unió monetària, sense consolidar ni donar cap prioritat a la integració social i ciutadana, ni a la democratització de les institucions.

Avui en dia una gran part de la ciutadania ha perdut la confiança en la idea d’Europa. Observa la Unió Europea com una cosa allunyada dels seus problemes, quan no com la responsable i  causant de la seva negativa situació actual. La unitat sembla  esquerdar-se entre el diversos països. Sembla que més que el bé comú de la Unió, cadascú busca el seus interessos estatals. Les acusacions, siguin d’hegemonia, o de viure per sobre de les seves possibilitats, es llencen entre uns i d’altres.

Mentre la crisi s’enfronta amb polítiques equivocades que no fan entreveure cap sortida  a curt termini i provoquen greus situacions socials en els pobles més afectats. No es veu cap iniciativa solidària sinó que només es parla de mesures d’ajuda subjectes a contrapartides doloroses.

La societat europea nota la crisi,  però enlloc de veure un far que els indiqui una sortida favorable pel conjunt dels seus components només veu, i així se li presenta, càstigs  en el cas dels més endarrerits, o pagament sense fons per als indolents en el cas dels països més rics.

La idea d’una Alemanya que domina finalment i de forma prepotent, aquesta vegada amb el seu potencial econòmic, el conjunt d’Europa causa recels així com rebuig en moltes societats on encara està recent  el passat del darrer segle.

Però alhora es generen efectes més negatius: l’aparició de noves formes de radicalismes nacionalistes i xenòfobs o populismes de tot tipus i opcions euroescèptiques  guanyen terreny en molts dels estats.

Ens trobem amb una situació molt perillosa, una Europa institucional dominada per una dreta a qui només interessen els mercats i l’economia, i una contestació abanderada per opcions que signifiquen un renéixer de posicions nacionalistes exclusives



La Europa dels treballadors: CES



I la esquerra on està? De moment ni està ni se l’espera pel que sembla. Només el limitat paper de la Confederació Europea de Sindicats dóna una idea d’una altra concepció  d’Europa basada en la solidaritat i els drets socials i la unitat democràtica.

I és aquesta idea crítica però europeista la que cal impulsar per tota la gent que creu necessària la idea d’una Europa forta que sigui un “focus” de llibertat, igualtat i solidaritat. Una Europa unida econòmica, monetària i fiscalment, però una Europa que fonamentalment avanci en la unitat política, social i laboral, i amb la institucionalització democràtica, amb una governança democràtica amb un Parlament democràtic amb poders legislatius i de control real de l’executiu, i un Govern realment democràtic de la Unió.

El proper any hi ha eleccions al Parlament Europeu, i pot ser la demostració del fracàs d’Europa. La possibilitat d’una baixa participació com a reacció davant unes institucions que la ciutadania veu allunyades de la seva realitat pot ser una de les realitats. L’altre encara més negativa és la presència en l’Europarlament d’una important presència de forces antieuropees i/o antidemocràtiques contraries a la idea d’una Europa Plena Unida i democràtica.

Davant d’aquesta cruïlla cal un replantejament de totes les forces d’esquerra, de la moderada i de la alternativa. La solució a aquesta crisi només es pot aconseguir a escala europea, cap país podrà sortir sol de la crisi i de la dictadura dels mercats. Cal revertir el camí actual de la Unió, el de l’austericidi i las retallades. Cal donar un altre paper al Banc Central Europeu, com a instrument per  a desenvolupar un impuls a polítiques de creixement econòmic. Cal un impuls per a cohesionar l’Europa política i monetària, impulsar les polítiques comuns, però especialment cal un impuls imprescindible i prioritari a la creació d’una Europa política i socialment unida, democràtica i solidaria que permeti  a la ciutadania reconciliar-se amb l’ideal europeu.

I per aconseguir-ho cal aglutinar en programes alternatius i creïbles les forces de progrés. Tant per un costat l’esquerra moderada, com per altra banda un front unit de les forces alternatives i critiques de l’esquerra, superant espais com els dels Verds Europeus o el de la Esquerra Unitària Europea, tant en l’àmbit del nostre estat, com dels països del Sud d’Europa i del conjunt dels països de la Unió.

Està en joc el nostre futur, més important que la situació de cada estat, o de cada comunitat autònoma. Els problemes es creen i es resolen cada vegada més en àmbits supranacionals. Qui no ho vegi o només vulgui convertir les eleccions al Parlament Europeu en un problema domèstic farà un mal favor a la ciutadania d’arreu. 



UE demá?
Tsipras (SYRIZA)-Herrera (ICV-EUIA)



Incògnites a Catalunya, error a Espanya

Mas-Rajoy dues cares d'una moneda

nuevatribuna.es | 17 Mayo 2013

Un fet és cert: la sentència del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut de Catalunya, aprovat tant pel Parlament  de Catalunya com pel Congrés dels Diputats, i ratificat pel poble català en referèndum, va significar el trencament de l’acord polític pel que fa a la vinculació de Catalunya amb Espanya. La sentència va oposar-se a la decisió democràtica del poble de Catalunya i acordada amb les Corts de l’Estat.

Cal afegir que la proposta de nou Estatut, impulsada pel Govern Tripartit, era un intent positiu per afavorir una millor integració de Catalunya en les estructures de l’Estat. Aquesta proposta va trobar-se amb l’oposició aferrissada del PP, responsable del recurs davant del Constitucional, i la reticència, quan no oposició, de sectors amplis del PSOE que podríem significar en la figura del jacobí, populista i caducat Alfonso Guerra.

Es evident que aquesta situació va comportar una fort sentiment de desafecció en la societat  catalana que reclama un millor encaix dins de les estructures de l’Estat, així com un sistema de finançament més equitatiu, sense impugnar la solidaritat, amb l’aportació que la comunitat fa al conjunt de l’estat. Va ser un cop a la voluntat  d’avançar cap a un model més federalista de l’Estat.

Saura-Maragall-Carod: El Tripartit de l'Estatut

Posteriorment aquest fracàs va afavorir la victòria electoral de CiU. El primer Govern d’Artur Mas va comportar el primer precedent d’un govern que va aplicar unes polítiques de retallades socials en base a una suposada política d’austeritat, però que només es feia recaure sobre la majoria de la ciutadania, però preservant  la situació dels  sectors més privilegiats.

L’arribada de la crisi va incrementar la crispació social, i la indignació i malestar del conjunt de la ciutadania catalana. Aquesta indignació s’ha tractat de canalitzar  des de sectors del nacionalisme i de l’independentisme, a partir de la frustració derivada del fracàs del procés de l’Estatut, cap a un enfrontament amb l’Estat, a qui es responsabilitza de tota la situació de crisi derivada del denominat “espoli" que sofreix Catalunya. Es evident que el “boom” independentista no s’hauria donat sense la crisi.

La nova posició sobiranista adoptada per CiU abans i  especialment desprès de la seva derrota a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i la necessitat del suport de ERC, ha comportat el plantejar com a objectiu fonamental de Catalunya la consulta al poble de Catalunya mitjançant un referèndum on pugui optar pel Dret a Decidir. Cal dir que per a l’independentisme aquest referèndum és sinònim de consultar sobre la independència. Altres opcions polítiques que com ICV-EUiA o fins i tot el PSC defensen el Dret a Decidir com una forma per solucionar l’actual atzucac en que es troba la relació de Catalunya amb Espanya i que comporta  la necessitat d’un nou acord polític de relació, que en gran mesura es vincularia amb la necessitat del procés de Reforma Constitucional que Espanya precisa.

El tema del futur de Catalunya presenta nombroses INCOGNITES. Els mitjans més nacionalistes- independentistes, incloent-hi els mitjans públics dependents del Govern de la Generalitat  presenten una futura independència com una forma de resoldre tots els problemes del país. I això malgrat ningú ha plantejat seriosament si realment és possible la separació, i en tot cas els costos que aquesta comportaria, i que sens dubte serien negatius per ambdues parts. Ni tant sols està clar que comportaria una suposada separació, per exemple: És continuaria dins la Unió Europea o no? En cas de resposta negativa, significaria això la sortida de l’euro?

Es a dir ningú pot avui en dia plantejar seriosament i de forma fefaent com seria i que comportaria la independència de Catalunya. Cal dir que darrerament des de sectors de la pròpia CiU es comença a plantejar un cert replegament de posicions i ja es parla clarament de que el ressò internacional  a la suposada independència no és tan positiu com es volia pensar.

Es evident que una altra possible sortida, i potser la més positiva, seria una negociació seriosa amb l’Estat per establir un encaix acceptable de Catalunya. Però en aquesta opció també ens trobem amb una incògnita derivada de les posicions polítiques negatives a Espanya, especialment per part del PP i en una mesura no menyspreable per part del PSOE. Aquest és l’ERROR a Espanya, la negativa a negociar l’encaix de Catalunya és sens dubte el factor que més afavoreix la causa independentista.

La societat catalana, per molt que pugui desagradar a dirigents de ERC i CiU, no és majoritàriament  independentista i s’inclinaria més per opcions federalistes que poden ser acceptades per ICV-EUiA, PSC i amplis sectors de la pròpia CiU, a més d’entitats empresarials i sindicals. Però aquí ens tornem a enfrontar amb la posició fins ara poc transigent de la part espanyola.

Cal dir que aquesta baralla entre nacionalismes dretans s’efectua al marge dels interessos reals de la ciutadania tant espanyola com catalana. I el principal problema és que les esquerres, des de les socio-liberals fins les més esquerranes, no han aconseguit fer hegemònica la prioritat dels problemes econòmics i socials, derivats de la crisi, per damunt dels territorials.

Per que cal que siguem cada vegada mes clars. El principal problema de Catalunya i d’Espanya avui és que la sobirania econòmica està fora de les mans d’uns i d’altres. Avui la sobirania econòmica de Espanya i de Catalunya, sigui independent o no, està en mans de Brussel·les, o millor dit de Berlín. I per tant la prioritat avui és lluitar per defensar un canvi de les polítiques econòmiques de la Unió Europea per tal de garantir desenvolupament econòmic, defensa de polítiques socials i  de l’estat de benestar.

L’objectiu i interès principal de la gent avui no està en suposats futurs independents sinó si serà una societat socialment cohesionada amb prioritat de polítiques socials.  La independència avui és contradictòria amb un món on cal una major integració política supranacional per fer front als mercats. Està en canviar les actuals polítiques econòmiques que ens ofeguen a tots i per això cal tenir com objectiu principal Europa i la necessitat de canviar la situació actual cap a una  Unió més unida políticament i social, i amb una democratització de les seves institucions. Això comportaria que els estats haguessin de cedir sobirania cap a una nova Unió Europea governada amb Institucions més democràtiques i representatives. Tota la resta podríem dir que són “volades de coloms”.

"Inno dei Lavoratori"

Qui violenta a qui?

 

Slogan de la PAH

nuevatribuna.es | 14 Abril 2013 -

En els darrers temps estem sentint tot un seguit de declaracions que semblen escandalitzar-se per la suposada violència dels “escraches”, que podríem traduir per actuacions d’escarni, dutes a terme per membres de la PAH ( Plataforma d’Afectats per les Hipoteques) davant diputats del PP oposats a convalidar la ILP amb el suport de més de 1 milió i mig de signatures fou presentada al Parlament.

Les crítiques als “escarnis” han estat virulentes per part del PP i d’altres com la UPyD, però també les hem vist en boca de dirigents del PSOE i fins i tot de l’ex-President Felipe González, amb l’excusa del mal psicològic que podria fer als nens dels afectats.

De vegades hi ha afirmacions que provoquen vergonya pel seu fariseisme. Es comparable, el mal que fa al fill d’un diputat la violència d’una protesta pacifica, amb la violència que pateixen els infants de les famílies desnonades?.

Les famílies desdonades per les entitats financeres han sofert sens dubte un acte de violència important en el moment del desnonament, amb la intervenció de funcionaris públics i fins i tot d’agents policials. I com ara s’ha demostrat era una actuació il·legal com ha determinat la justícia europea al haver-se vulnerat el dret a la tutela judicial efectiva per part d’una legislació injusta i obsoleta.

Com s’atreveixen a parlar de la violència pels actes pacífics d’escarniment? Que no tenen aquests polítics sentit de les proporcions?

Toxo,Colau i Mendez: roda de premsa sobre la



Possiblement el que passa és que les retallades socials han d’anar acompanyades de un increment de la repressió policial als qui s’oposen a unes polítiques injustes i antisocials.

Posem un altre exemple, és violència les manifestacions de les persones afectades i estafades per les entitats financeres amb el tema de les Participacions Preferents o Deute Subordinat col·locats a persones sense cultura financera? Es violència que protestin davant les oficines dels qui els han estafat? Es violència aquesta pressió dels afectats o l’ocupació de les oficines?

Mentre ningú ha objectat la creació d’un producte com les Preferents que en si mateix és una estafa al no tenir data de caducitat, o en el seu cas com va fer NovaCaixaGalicia posar la de l’any 2999. No s’ha violentat la vida dels centenars de milers de ciutadans estafats? No hi ha responsables de l’estafa i del patiment dels afectats? També els enviaran la policia a reprimir-los?

La dreta reaccionària sempre ha sigut propensa a imposar actuacions antisocials i a mantenir els seus privilegis mitjançant la repressió contra el legítims drets de manifestació o de vaga de les classes oprimides. Així ha estat al llarg de la història i lamentablement s’ha mantingut i darrerament incrementat  en l’actual moment de crisi econòmica i social que està produint que s’incrementin els moviments de protesta davant d’unes polítiques que afecten negativament  una majoria de la ciutadania, mentre beneficien  una minoria privilegiada.

Un cas recurrent i tradicional vilipendiat per la dreta reaccionaria i per la patronal ha estat el Dret de Vaga i l’actuació dels piquets informatius.

No deixa de ser paradoxal la repercussió i el rebombori mediàtic negatiu per la suposada violència que efectuen els piquets i que atempten, diuen, al dret a fer o no fer vaga. Això es diu sense cap vergonya i sense tenir en compte les actuacions generalitzades dels empresaris que coaccionen, amb mesures que comporten una violència real contra el Dret Constitucional a la Vaga. Teòricament està prohibit actuar contra el Dret de Vaga, la contrapartida legal és que el treballador que fa vaga perd el salari del dia de vaga. Però els empresaris van més enllà i pressionen els treballadors, especialment els que estan en situació més dèbil com són els no fixes, amb amenaces que van des de la pèrdua de la feina, no renovació de contracte en el seu cas, fins a repercussions sobre el futur laboral, promocions, futur professional, etc.

Aquesta situació s’ha  incrementat desprès de la darrera Reforma Laboral del PP que facilita i abarateix l’acomiadament sense causa per part dels empresaris. Un exemple clar va ser la declaració pública del president de Mercadona, Sr. Roig, que va amenaçar amb acomiadar a qualsevol empleat que secundés la darrera Vaga General. Ara les amenaces ja no es fan en privat sinó públicament i cap responsable públic fa cap actuació davant qui actua i violenta un Dret Fonamental com és el de la Vaga.

Al contrari la música de la dreta va dirigida a fomentar la restricció cada cop major dels drets bàsics com són els d’expressió, manifestació o vaga.

Tot això és complementari i indicador de la involució antidemocràtica que s’està produint a l’Estat espanyol juntament amb les crisis econòmica, social i institucional. La lectura actual de la Constitució és radicalment restrictiva i unidireccional. S’ha vulnerat, com deia el desaparegut Santiago Carrillo, el propi esperit constitucional, que pretenia garantir una llei fonamental on poguessin estar còmodes les diverses lectures del text constitucional.

La Reforma “exprés” de la Constitució que van fer el PSOE de ZP i el PP de Rajoy, va significar un veritable cop d’estat parlamentari al situar per sobre de tot una lectura econòmica reaccionària que dóna prioritat a la reducció del dèficit per damunt de qualsevol altre consideració. Aquest canvi en el camp constitucional de l’economia comporta una influencia pel que fa a la lectura política del conjunt constitucional en el moment actual, justificant les retallades, les polítiques austericides i si fos precís la repressió dels moviments antagònics que s’oposen a les mesures d’aquesta política.

La situació actual i la criminalització que des del poder polític es fa contra tot aquell que s’oposa a les seves polítiques, siguin partits minoritaris, sindicats i/o moviments socials, són indicis preocupants de retallada de les llibertats que poden dur fins i tot  a  plantejaments de sortides poc democràtiques. Especialment davant la realitat de la davallada i cada cop menys credibilitat de l’actual bipartidisme caduc.

Desplegament policial

                                       Krahe i Sabina: "la Hoguera" 

Toxo vol unes CCOO amb “parets de vidre”



Toxo: roda de premsa 5 d'abril de 2013

 nuevatribuna.es | 07 Abril 2013

El primer mandat de Ignacio Fernández Toxo al front de CCOO va tenir uns objectius prou clars. Retornar al sindicat el seu paper d’instrument al servei de part, és a dir dels treballadors, fugint d’una funció de “salvador del conjunt de la societat” a la que optava la direcció de Fidalgo. Altrament ha aconseguit la unificació interna del sindicat com feia molts anys que no es produïa. Ha fomentat la unitat sindical i més enllà l’obertura cap a nous moviments socials. Ha dirigit el sindicat en la defensa no sols dels interessos laborals sinó del conjunt dels interessos socials afectats per la política de retallades dutes a terme tant pel Govern de ZP com especialment el de la dreta del PP amb Rajoy al capdavant. Altrament des de la Presidència de la CES ha impulsat la mobilització del sindicalisme europeu front les polítiques austericides de la UE sota la direcció de Merkel.

L’objectiu del segon mandat al front de CCOO té uns nous objectius igualment importants. Efectuar una defensa més efectiva dels interessos dels treballadors la qual cosa comporta millorar el treball sindical, fer-lo més eficient, i alhora consolidar la unitat dels moviments socials sabent que el sindicalisme confederal ha de ser un pal de paller que estructuri la mobilització social. Això comporta tenir una organització més eficient i basada en un principi d’austeritat real en el sentit d’evitar qualsevol malbaratament de recursos humans o financers en el treball del sindicat. Es a dir posar al dia un sindicat plenament combatiu que elimini els possibles “greixos” organitzatius.

Altrament en un moment en el que es qüestionen totes les estructures institucionals, Toxo i CCOO tenen clar que cal donar un pas fonamental en la transparència de  l’organització tant interna com externament per tal d’evitar qualsevol atac o qüestionament pel que fa a la seva actuació. Es tracta de que el sindicat sigui per a la societat una organització amb parets de vidre, plenament transparent, tant en la seva actuació com en la seva pròpia estructuració, de forma que el faci immune a insídies o falses acusacions interessades.

Toxo ho ha deixat clar en la seva roda de premsa del 5 d’abril, on ha abordat de forma clara el paper del sindicat en el tema dels ERO’S d’Andalusia.  Fugint de tot victimisme, ha donat explicacions  de quines són les funcions sindicals en els casos dels ERO’s. Que són les empreses i no els sindicats els que els inicien; que el principal objectiu sindical és evitar els acomiadaments o en tot cas aconseguir les millors condicions pels treballadors afectats; que la gestió dels ERO’s precisa en molts casos de la intervenció de personal especialitzat, advocats, actuaris, economistes, que han de ser remunerats i CCOO no vol que es faci a costa dels treballadors afectats.

Toxo ha manifestat que pensa dur a terme una extensa investigació interna per tal de deixar ben clar que cap estructura de l’organització ha actuat de forma irregular. Alhora es posa a disposició de la investigació judicial per aconseguir una total claredat sobre el tema. També pensa fer pública tota la informació relativa als ERO’s on ha participat CCOO. El secretari general de CCOO està convençut, amb la informació existent fins ara de que no hi ha culpabilitat de cap tipus per part d’estructures ni militants del sindicat. Però malgrat això es vol tornar a investigar fins que no hi hagi cap mena de dubtes, i que en cas d’haver-hi s’actuaria en conseqüència amb els afectats. Fernández Toxo ha deixat clar que ell no posa la mà al foc per ningú mai.

Altrament el secretari de CCOO ha volgut però deixar clares algunes coses. El sindicat finança el treball que realitza i en el cas dels ERO’s, s’ha de fer amb el  personal especialitzat que utilitza. Toxo denuncia la doble forma de mesurar el paper dels assessor sindicals, mentre ningú qüestiona el paper dels gran “bufets” professionals que assessoren a les empreses amb nòmines substancioses. També critica el fet de que hi hagi instruccions judicials que facin insinuacions genèriques sense substanciar-les en fets concrets, que dóna peu a interpretacions o acusacions mediàtiques que causen un greu perjudici per a la imatge i davant de les quals s’està en una situació de total indefensió.

Aquesta situació, en un moment de forta crisi econòmica, social i institucional, pot donar lloc a que hi hagi qui estigui interessat en posar en qüestió organitzacions com són els sindicats confederals que són les estructures més organitzades enfront de determinades polítiques que es porten a terme per part dels poders polítics i econòmics del país. Avui en dia el paper dels sindicats els fa un objectiu a batre per part  del poder, pel fet de ser l’única organització social estructurada. El sindicats no són únicament la base de la resposta dels treballadors davant de les agressions laborals, sinó que també han articulat la resposta social global, i han estat elements bàsics per posar en peu respostes polítiques concretes.

Presentació ILP pel dret a l'habitatge amb suport sindical

Un cas concret el tenim per exemple en la ILP contra els desnonaments, signada per un milió i mig de ciutadans. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, va comptar des del primer moment en la Comissió Promotora de la ILP amb els sindicats de classe que van recollir una gran part d’aquestes signatures.

Es aquest paper de base fonamental d’organització de la resposta social que ha posat els sindicats en el punt de mira del Govern del PP, que ha iniciat tot un seguit d’actuacions per retallar el paper constitucional d’aquests. Des de la Reforma Laboral on s’ataca un paper fonamental del sindicalisme com és la negociació col·lectiva, fins la retallada de subvencions institucionals, de drets sindicals en la funció pública, fins  campanyes sistemàtiques des de mitjans propers al Govern i al PP on es tracta de denigrar i fins i tot criminalitzar el paper del sindicalisme de classe. Ara ja només faltaria que des d’algun àmbit judicial s’intenti instar una “Causa General” contra el sindicalisme, com en algunes actuacions de la  jutge Mercedes Alaya sembla intuir-se.

Cal esperar que el Govern no vulgui inspirar-se en la política de Margaret Tatcher que va llançar una ofensiva que va deixar pràcticament fora de joc les poderoses “Trade Unions” britàniques, amb el consegüent afebliment de les posicions socials de l’ esquerra al Regne Unit. Més val que evitin temptacions d’aquest tipus ja que per sort la regulació constitucional en el nostre país és diferent. I que alhora fer-ho en el crític moment polític i social actual podria comportar greus i imprevisibles conseqüències.

Malgrat tot, és d’envejar que Ignacio Fernández Toxo hagi situat la transparència en la primera organització social del país, CCOO, com un objectiu estratègic. Es un bon model que d’altres estructures polítiques i institucional caldria que imitessin.

   

Constitució formal de CCOO

ICV una opció clara per a la renovació de l’esquerra

Joan Herrera i Dolors Camats: Co-Presidència a ICV



nuevatribuna.es | 01 Abril 2013

 

Els propers 19, 20 i 21 d’abril es celebra l’Assemblea d’ICV (Iniciativa per Catalunya- Verds), per tal de dur a terme l’actualització del seu programa polític i la renovació de les seves estructures de direcció.

ICV és una rara avis en el panorama polític. El partit és la continuació del PSUC, el partit dels comunistes de Catalunya, el partit hegemònic en el temps de la resistència contra el franquisme. El PSUC sempre va ser un partit singular que va aconseguir aglutinar dins d’ell i al seu voltant el conjunt del catalanisme popular. Posteriorment, als anys 80, el partit va implosionar en la confrontació de les seves diferents corrents i pràcticament va quedar com una força marginal dins de l’espectre polític català. De la mà de Rafel Ribó, i especialment sota la direcció de Joan Saura el partit va fer a poc a poc però sense dubtes un llarg camí cap a la seva renovació i conversió en una força nova de caràcter ecosocialista. Es a dir a una força que sense renunciar al seu passat fa un pas endavant per adaptar-se a la nova realitat del país, mantenint la seva característica de partit d’esquerra però incorporant valors com el del radicalisme democràtic i l’ecologisme. Cal dir però que ICV no és un partit únicament ecologista sinó clarament ecosocialista, és a dir que es defineix dins l’espai de l’esquerra radical.

Una de les característiques del nou partit ha estat sempre la seva manca de sectarisme i la seva flexibilitat, això permet que dins seu convisquin sense problemes gent amb característiques diverses dins del projecte comú, sigui en l’àmbit nacional on hi ha federalistes o independentistes, o dins de la visió política més ecològica o més esquerrana. Tanmateix el seu caràcter poc dogmàtic li ha permès mantenir aliances amb forces molt diferents i molt llunyanes de la forma de fer d’ICV com es el cas de IU o EUiA, alhora que potenciava arreu de l’Estat forces de les seves característiques com són les que formen part d’Espacio Plural (ICV de les Illes o del País Valencià, Espazo Ecosocialista, Primavera andaluza, o el CHA). Aquestes forces han anat efectuant aliances diverses en les seves comunitats autònomes, Compromís al País Valencià, PSM-ICV a les Illes o AGE a Galícia.

Dues són les característiques més pròpies d’ICV, per una banda la seva lluita per la construcció d’alternatives d’esquerres, especialment en l’àmbit de Catalunya com alternativa a la dreta de CiU i el PP. En aquest sentit va ser un impulsor decidit del Govern tripartit i el seu més clar defensor, inclòs quan els altres partits van renegar de la experiència, malgrat alguns ara la tornen a reivindicar. L’altre és la seva oposició clara, contundent i sense mitges tintes a les polítiques de dretes i de les dretes, tant a Catalunya com a l’Estat. Sigui als govern de  ZP, de Mas o de Rajoy , i la seva crida a la resta de suposats partits d’esquerra catalans per tal que adoptin posicions clares front a les polítiques de retallades socials que s’estan fent.

Altrament ICV ha sabut estar sempre al costat i molt vinculat als moviments socials. Tant amb els més tradicionals com són els sindicats, els quals han comptat sempre amb el seu suport, com obrint-se als nous moviments socials, només cal veure el paper de portaveu de les reivindicacions de la PAH que ICV ha tingut al Congrés dels Diputats.

ICV aposta clarament per la renovació de l’esquerra en els àmbits català, espanyol i europeu. I per això cal evitar protagonismes i especialment sectarismes. I ICV ho està demostrant en la seva pràctica. Ha mantingut les seves aliances amb EuiA i IU malgrat les dificultats que han comportat actituds regressives o sectàries d’aquestes organitzacions, per que dóna especial importància a tot el que signifiqui unitat i tot això alhora que manté la seva relació especial amb els grups de l’Espacio Plural o amb EQUO.

En l’àmbit europeu ICV està dins del grup dels Verds, però això no impedeix discrepar d’actituds dels Verds alemanys o mantenir de relacions amb grups que tenen altres característiques com Die Linke a Alemanya, Socialismo Ecologia i Liberta a Itàlia o Syriza a Grècia. ICV és un ferm partidari de l’ideari europeu però d’una altra Europa més unida en lo social i polític i amb unes institucions comunitàries més democràtiques. Es per això es fa una critica radical a l’actuació actual de la Unió, de la Comissió Europea i de les polítiques de falsa austeritat imposades per l’Alemanya de Merkel que posen en perill la pròpia idea d’Europa.

Logo PSUC

En l’àmbit nacional de Catalunya, ICV ha estat, en la més clara tradició del catalanisme popular del PSUC, partidària del Dret a Decidir del poble català. Especialment desprès de que la sentència del Tribunal Constitucional signifiqués un trencament del pacte polític entre Catalunya i Espanya.  Es evident que per a ICV l’ideal seria establir unes noves relacions amb el conjunt del pobles d’Espanya a partir de l’equitat i la solidaritat, però per aconseguir-ho calen interlocutors amb voluntat per l’altre part. Altrament per ICV el Dret a Decidir no finalitza en la qüestió territorial sinó amb quin tipus de societat es vol, posició que l’enfronta directament amb la dreta catalana i espanyola.

Tanmateix ICV es troba en un  moment especialment favorable, amb una plena unitat interna i amb una situació on la resta de forces suposadament d’esquerres, PSC o ERC estan en crisi o han abandonat les posicions d’esquerres. Es per això que és normal que ICV es plantegi un salt endavant en la seva consolidació com a referent de tots aquells que desitgen una esquerra de lluita i govern.

Finalment cal destacar que ICV ha fet de la renovació una de les seves senyes d’identitat. I la renovació ha estat impulsada pels propis dirigents d’ICV, en aquest sentit cal reconèixer el paper de Joan Saura que desprès de fer sortir del pou polític una organització en perill de desaparició, i de consolidar mínimament el seu espai polític  ha tingut la grandesa de fer un pas enrera i deixar l’organització en mans de noves generacions com les representades per Joan Herrera, Dolors Camats o Laia Ortiz. Però ICV també ha fet opcions clarament renovadores com quan va optar per Joan Coscubiela, una personalitat procedent del camp sindical com a cap de llista per al Congrés dels Diputats malgrat no ocupar cap càrrec a l’organigrama del partit, tot reforçant la línia roja del partit al mateix nivell que la verda, la violeta o la nacional.

Dins del panorama polític no només de Catalunya i del conjunt de l’Estat, ICV es presenta com un exemple d’organització renovadora, nova, radical i transformadora que caldria estendre. I cal veure com el seu creixement  polític no té oscil·lacions sinó que és un constant i continuat creixement en presencia i en representació.

Cal desitjar un bon futur a ICV i allò que vol representar en la regeneració d’una esquerra alternativa cada vegada més necessària.



Joan Saura i Joan Herrera

                                       Labordeta: " Canto a la Libertad"

Rajoy, Merkel, falsaris!! El que cal és crear ocupació.

Rajoy a la cua de l'atur (?)

nuevatribuna.es |  20 Marzo 2013

Tots hem comprovat on ens porta la política suïcida de l’austericidi del Govern, que segueix el “diktat” de la falsa austeritat dictada per Merkel i els seus epígons de la Comissió Europea. El resultat és una economia i una societat enfonsats en una profunda recessió que pot finalitzar en una depressió sense sortida. Tota la política de retallades duta a terme, amb l’únic objectiu de salvar els bancs, ha comportat pèrdua d’ocupació, increment de la precarietat, reducció de més d’un 10% del salari real, retallada dels serveis públics i del reduït estat del benestar, menys consum, menys producció, menys ingressos fiscals, etc. Tot això sense que es vegi cap horitzó d’esperança d’una possible recuperació, ni a mig ni a llarg termini, la qual cosa comporta un cruel sacrifici sense esperança de futur pel conjunt de la societat.

La política del PP, abans ja anticipada per ZP, concretada en la Reforma Constitucional que consagra el caràcter prioritari de la lluita contra el dèficit per sobre de tot, ens està portant a un suïcidi social. Es evident que a llarg termini s’ha de tractar de tenir un dèficit equilibrat, però fer-ho de cop, sense cap més consideració, comporta anar al precipici social.

Avui en dia cal, en el conjunt de la UE i especialment en els països del sud, abans que res impulsar polítiques d’expansió que permetin la creació d’ocupació que és la base de qualsevol recuperació econòmica i social. Hem vist com fins ara totes les polítiques han anat en la direcció incorrecta: des de la Reforma Laboral que només ha comportat més atur, precarització i pèrdua de drets socials; les retallades de despesa en serveis públics que han anat en el mateix sentit, més atur, precarització i pèrdua de drets socials; fins arribar finalment a la Reforma de les pensions, que torna a comportar més pèrdues de drets i pitjors condicions i expectatives pels futurs i pels actuals pensionistes.

Cap de les mesures presses pel Govern, a través de la seva pràctica poc democràtica del Decret-Llei, ha comportat cap millora ni per a l’economia, ni per a la societat. I l’únic objectiu aconseguit, el de la suposada reforma del sistema financer, no ha comportat cap millora pel que fa al fet de fer fluir el crèdit cap a l’economia productiva.

Rajoy i el PP, com la pròpia senyora Merkel i els dirigents europeus, van en una direcció fallida i que no té sortida. Potser de moment alguns, com Alemanya surten beneficiats però a mig termini estan posant les bases que condueixen a la insignificança econòmica i social d’Europa i el desprestigi i fins i tot la ruptura de l’ideal de l’Europa Unida.

Potser caldria que els nostres dirigents, i el conjunt dels dirigents europeus, giressin la vista cap a Estats Units, on la política d’Obama ha anat dirigida a potenciar el creixement i la creació d’ocupació com a objectiu fonamental, i pel que sembla amb millors resultats que a la UE, tot i topar amb la resistència dels republicans.

La prioritat ha de ser per sobre de tot, TORNAR A CREAR OCUPACIÓ, aquesta és la clau per sortir de la crisi econòmica i social. Creant ocupació i de qualitat es millora el conjunt del salari de la societat, i això permet estimular el consum, i per tant la producció i  la recapta fiscal,  i per tant tenim més ingressos de l’Estat per fer front al dèficit. Es evident que calen més mesures, com una austeritat real que comporti lluitar contra  el malbaratament de recursos, la potenciació del serveis públics, educació, sanitat, serveis socials, pensions, i eficiència de les administracions, una reforma equitativa de la fiscalitat que no gravi només les rendes del treball sinó les del capital; un impuls radical a la lluita contra el frau fiscal, en especial de les rendes altes i els beneficis de les grans empreses, alhora que s’han d’establir mesures per fer emergir  el pou de l’economia submergida que pot abastar més del 25% del conjunt de la nostra economia.

Però per sobre de tot cal posar l’objectiu en crear ocupació, per rebaixar aquesta xifra del 26% de gent sense treball, i sense possibilitats de portar una vida normal. I per aconseguir-ho amb perspectives de futur cal reivindicar el treball estable i de qualitat que és l’únic que, juntament amb la formació i la despesa en R+D+i, ens pot garantir dur a terme una economia competitiva que no depengui dels sectors retardataris basats en baixos salaris i treball precari com ha estat fins ara.

Cal observar que l’ocupació és la solució, L’UNICA SOLUCIÓ pel conjunt dels problemes, per que altres mesures com les portades fins ara no són alternatives i van en la direcció equivocada. Posem l’exemple de les pensions i les mesures adoptades, una vegada més sense diàleg, pel Govern Rajoy. Retardar l’edat de jubilació, endurir les condicions per accedir a tot tipus de jubilació només són pegats que no solucionen el problema sinó que l’amaguen. Cal recordar que el sistema públic de pensions, de solidaritat intergeneracional i de repartiment, ha estat fins ara la més sòlida garantia del nostre sistema de pensions. Molt més que altres sistemes fracassats com els sistemes privats que estan a l’atzar del mercat borsari. Es evident que en el sistema de pensions es poden estudiar alternatives per millorar-lo, sigui sobre els anys de cotització, sobre el sistema de càlcul, etc., i fins ara s’han fet canvis amb consens que l’han millorat. Però la reforma actual del PP no comporta cap canvi per millorar, trenca el consens i no soluciona els problemes del sistema. Bàsicament per que Rajoy i el PP obvien la principal dada per fer sostenible el sistema, la necessitat de que hi hagi el nombre suficient d’ocupats que garanteixi la sostenibilitat  i això és difícil d’aconseguir tenint un 26% de persones en situació d’atur.

En aquest tema, com en altres problemes de la nostra economia, la rel està sempre en el mateix lloc, CAL CREAR OCUPACIÓ, i amb les actuals polítiques europees i espanyoles això no és possible. El sindicalisme europeu, mitjançant la CES, ja  ha aixecat la veu d’alarma davant d’una situació insostenible que pot acabar amb el propi projecte europeu. Cal un nou Pla Marshall, tal com es va fer amb l’Alemanya de la postguerra, per ajudar a sortir de l’actual situació al conjunt de la UE i en especial als països del sud d’Europa. Tota la resta són mesures inútils quan no contraproduents per sortir de l’actual atzucac.  

Logo de la CES-Confederació Europea de Sindicats

                                        Theodorakis- Farantouri: "Z"

Unitat de l’esquerra alternativa a les Eleccions Europees. Perquè no?

Manifestacio contra la corrupció del 10 Març

nuevatribuna.es | 12 Marzo 2013

La ciutadania està molt inquieta i indignada i el carrer bull. Cada setmana en diferents onades surten al carrer en defensa de la sanitat pública, de l’educació pública, contra els desnonaments, en defensa del lloc de treball, de les pensions públiques i contra la corrupció. Una part important del país està mobilitzada. Els sindicats i els moviments socials canalitzen el malestar de la gent, és una resposta social àmplia i molt unitària. El sindicalisme confederal ha tingut l’encert de no confrontar-se amb els nous moviments socials reivindicatius, i ha teixit una àmplia aliança del conjunt de moviments i associacions entorn de la Cimera Social, que ha estat el marc de les darreres convocatòries, des de la Vaga General, fins a les mobilitzacions del 10 de març. Així el sindicalisme ha sabut sortir del seu entorn natural, el món del treball, per convertir les mobilitzacions en amples onades socials.

Un altre aspecte important és que hi ha una voluntat d’internacionalitzar les mobilitzacions en l’àmbit de la Unió Europea, així tant el 14N com el 10M s’emmarquen  en mobilitzacions europees convocades per la Confederació Europea de Sindicats, per que tots són conscients que la actual política de retallades és fruit de les polítiques que surten de la Unió i en especial marcades pel “diktat” de la  senyora Merkel.

En l’àmbit de l’Estat però la actual crisi és quelcom més que una crisi econòmica, es dóna també una crisi de la política derivada d’una llei electoral que potencia un bipartidisme avui qüestionat, i una crisi institucional derivada d’una Constitució establerta en el moment de la transició que avui es demostra ja caduca i inservible per fer front als reptes del país.

Cada dia és major la demanda d’un canvi en profunditat, de les polítiques econòmiques austericides que ens porten a una mort lenta i sense cap esperança, en la necessitat de recuperar uns serveis públics que han sofert unes retallades intolerables, de retornar a un sistema de relacions laborals on hi hagi una posició d’igualtat entre els interlocutors socials i on la negociació col·lectiva sigui la base  del sistema . Però la demanda social és molt més profunda, demana un canvi de l’arquitectura institucional del sistema, i tot ha d’estar sotmès a discussió, des de la forma d’Estat, fins la necessitat d’una nova estructura d’acomodació territorial, fins una forma diferent de representació política, que eviti el monopoli per part de pocs, que permeti l’aparició de nous actors polítics, i especialment que permeti una major participació de la ciutadania. Temes com la República, la necessitat de que l’Estat garanteixi els drets i els serveis públics a la ciutadania, la federalització o confederalització de l’Estat, l’establiment d’una llei electoral que permeti la proporcionalitat i el mateix valor del vot, la participació mitjançant la regulació de temes com la iniciativa popular de referèndums vinculats, són alguns temes que ha de tractar l’agenda política.

Si no volem l’aparició de populismes, propis de moments de crisis polítiques profundes es fa precís que els sectors més avançats siguin capaços d’articular una alternativa que canalitzi les demandes socials.

En aquests moments, on s’ha donat el període més important i continuat de mobilització social es nota a faltar una reacció des de l’àmbit de la política.

La forta reacció social, la més important des de les gran manifestacions contra l’ OTAN, no ha tingut una correlació en el camp de la política. Recordem com la mobilització contra l’OTAN va comportar l’aparició de la primigènia  Izquierda Unida, però avui no es veuen moviments similars des dels diversos sectors alternatius de l’esquerra.

Perquè des de Izquierda Unida, Espacio Plural, Equo, o d’altres organitzacions polítiques d’àmbits de nacionalitat o autonomies diverses no es plantegen un procés de convergència política en un ampli front progressista de regeneració?

En aquest moment sembla que la prioritat sigui la pròpia reafirmació del propi espai més que donar resposta a la demanda de la societat. Izquierda Unida sembla conformar-se amb un creixement derivat de la disbauxa  dels socialistes per aconseguir una millora de les seves expectatives electorals, més que amb generositat potenciar una unitat de les esquerres que pugui escapar al seu control. Sembla que no hagin après res de la primera fundació de Izquierda Unida i  al PCE no li agrada la possibilitat de perdre el control total de l’alternativa. En el cas d’Espacio Plural sembla que les seves aliances en cada autonomia amb forces més moderades els impedeixi donar un pas i convertir-se en el portaveu de la necessària  unitat. Equo per la seva part està aferrada en establir un espai polític propi de caire ecologista d’acord amb les directius del Partit Verd Europeu. Només des de Izquierda Abierta sembla plantejar-se el tema, però també amb una posició poc acceptable que és la de definir que el cap de cartell sigui una personalitat com el jutge Garzón.

Massa misèries, molta por, i molt poca generositat és el que podem observar per part d’ organitzacions d’esquerres i ecologistes alternatives a l’hora de conformar un Ampli Front, una organització nova que es presenti davant de l’electorat amb una proposta nova, engrescadora i alternativa al vell sistema representat per la dreta corrupta i retalladora de PP i CiU, i a un PSOE en estat agònic derivat de les seves polítiques social-lliberals.

I estem davant d’un moment propici, per a una alternativa com la que proposem, com són les Eleccions Europees del 2014. Els problemes de les polítiques econòmiques venen de Europa i és el moment de difondre una alternativa; el vot en les eleccions europees és totalment proporcional el que pot permetre veure el potencial de l’alternativa; hi ha temps suficient per conformar aquest nou Bloc electoral i fer-ho mitjançant noves formes de fer polítiques amb processos d’elecció de candidatures oberts a la ciutadania de progrés, creant una àmplia onada política pel canvi que reculli la mobilització social.

Si tots els grups demandats a participar en aquest procés es neguen per unes o  altres raons a intentar-ho seran responsables de que en el futur els ciutadans els facin tan responsables de la situació com a la dreta corrupta i als socialistes caducats. 

Tenen temps per fer-ho i no tenen excusa per no fer-ho, només que el fet de prioritzar els seus interessos partidaris per sobre els col·lectius. Ara veurem si en l’esquerra alternativa hi ha la capacitat i la voluntat d’afrontar amb valentia i generositat un moment polític transcendent i crear un embrió de nova organització política per fer front no sols a les Eleccions Europees sinó posteriorment a les Generals. Ara veurem si les apel·lacions a una SYRIZA espanyola van de veres o és una simple proclama propagandista. Però que no dubtin els responsables polítics que pretenen ser alternatius que el judici de la ciutadania serà de severitat si no responen a les expectatives. Com diu la cançó portuguesa “ el poble és l’únic que mana”

Gaspar Llamazares "Izquierda Abierta"

                         El poble portugués canta " Grandola Vila Morena"

Aprofitant la crisi es crea l’oligopoli financer

L'oligopoli bancari: Gonzalez, Fainé i Botin

nuevatribuna.es | 24 Febrero 2013

No hi ha dubte que la crisi econòmica ha estat molt perjudicial per a la majoria de la societat i de la ciutadania. Però també ha servit per que alguns aconsegueixin els seus objectius i l’hagin aprofitat a fons.

L’excusa de la crisi ha comportat, amb la complicitat dels poders polítics, la desaparició d’un gran nombre d’entitats financeres, tot reduint de forma dràstica la competència, i conformant un petit nombre d’entitats supervivents amb clara tendència a l’oligopoli del sistema.

La desaparició de les caixes d’estalvis i de les entitats bancàries mitjanes s’ha fet en profit de les tres grans entitats ( Santander, BBVA i Caixabank), i alguna d’altra com el Sabadell o Popular que tracten de seguir en el joc.

Podem veure com això no significa ni més ni millor servei, sinó únicament una concentració que beneficia les grans entitats financeres i perjudica la resta, clients, treballadors i el conjunt de la societat, tal com fins ara s’ha configurat la reestructuració.

En la liquidació de les caixes d’estalvis, evitant la seva reestructuració o reforma interna, han jugat molts interessos, especialment els de la gran banca, però també grups de pressió i els governs, tant socialista com popular, i els supervisors. 

Caixes com bancs hi havien de bons i de dolents, però la política iniciada pel PSOE i continuada pel PP amb la complicitat del Banc d’Espanya , òrgan supervisor,  i  la principal Caixa, ha comportat que els successius  processos de fusions fredes (on es fusionaven caixes bones amb dolentes), la creació de bancs per fer una indirecta funció financera, etc. hagi comportat la desaparició de les caixes dolentes i que hagi arrossegat a d’altres que es trobaven en bona situació fins la pràctica desaparició del sector. 

Finalment abans i desprès del rescat bancari, les ajudes públiques han servit per a que algunes entitats grans hagin comprat a bon preu, és a dir amb ajudes públiques, i amb reestructuracions prèvies de plantilles, altres entitats. Es el cas de la compra de la CAM pel Banc de Sabadell, d’Unnim pel BBVA, o de Banca Cívica i Banc de València per Caixabank. Altrament en el moment final de la denominada Reforma Financera es crea el banc dolent on van a parar els actius tòxics immobiliaris.

Fixem-nos en un dels casos comentats, el de les actuacions de Caixabank, el President de la qual també ho es de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis.

1. Amb la compra de Banca Cívica, entitat que comptava amb unes ajudes públiques de 972 milions d’Euros, Caixabank aconseguia fer-se amb un 15% de la quota de mercat i per tant convertir-se en entitat líder a tot l’estat, tot  reforçant la seva presència en els diversos territoris. Del conjunt de la plantilla de Banca Cívica s’incorporen 5708,  un 80% a Caixabank ja que s’efectua una reestructuració que elimina a 1453 treballadors/res. En l’acord d’entrada s’estableix una mobilitat total de 850 persones durant tres anys, aquesta mesura no és més que una altra manera de reduir plantilla ja que la mobilitat comporta en una gran majoria de casos la sol·licitud de rescissió del contracte. Es a dir que a la pràctica la incorporació és de 5.000 treballadors. Altrament els actius tòxics immobiliaris es passen al “banc dolent”.

2. La compra del Banc de València va suposar fer-se amb una entitat amb 5.500 milions d’ajudes públiques. Altrament els seus actius tòxics immobiliaris han passat al “banc dolent” i es garanteixen la resta de préstecs, per part del FROB, en un 70% durant els propers 10 anys. El 50% de la plantilla va ser objecte de reestructuració abans de la compra, uns 795 treballadors, anteriorment ja s’havia fet un ERO amb prop de 400 treballadors més.

3. El tercer pas de la Caixa és plantejar un ERO al conjunt de Caixabank, d‘entre 3000. i 4.000 persones, mitjançant baixes incentivades i prejubilacions. Això comportaria que Caixabank desprès de totes les operacions guanyarà quota de mercat, milions en ajudes públiques i pràcticament es mantindrà amb la mateixa plantilla, o en tot cas uns 1.500 treballadors més. S’hauria desfet en el conjunt de les operacions en el pitjor dels casos d’entre 6.100 a 7.100 treballadors, tot eliminant alhora entre 2000 i 3000 oficines. Caldrà veure com anirà la negociació de l’ERO ja que cal tenir en compte que parlem d’una entitat que no està en crisi, amb beneficis i els seus directius (els 200 primers) amb sous i "bonus milionaris". Ara caldrà veure si encara pretén fer passar els qui optin per les indemnitzacions o prejubilacions per l’atur, la qual cosa seria un greu frau a la llei.

Aquest és un exemple de com es fa una entitat oligopolística. El mateix podríem dir d’altres, Banc Sabadell o BBVA, o si en el futur altres es queden CatalunyaCaixa, NovaCaixaGalicia, Bankia o qualsevol altre.

Es a dir es creen i beneficien entitats oligopòliques amb els diners de tots. Tota la resta perdem. Els ciutadans pagarem amb els nostres impostos el rescat bancari que ens ha imposat Europa tot beneficiant unes entitats que no només privatitzen els seus beneficis, sinó que ni tant sols compleixen amb la seva funció de fer fluir el crèdit cap a l’economia productiva. Per tant els ciutadans perdem. Perden els treballadors amb milers d’acomiadats. I perd la clientela, amb menys competència i amb el fet de que la desaparició de les caixes i la banca mitjana, i el tancament d’oficines, provoca l’exclusió social i territorial.

A hores d’ara per evitar la desaparició de la banca social que representaven les caixes i per evitar l’oligopoli financer cal reivindicar més que mai que amb les entitats ara ja nacionalitzades es creï una Banca Pública que faci competència a l’oligopoli privat i garanteixi que hi hagi crèdit per a les famílies i per les PYMES. També cal forçar a que el “banc dolent” creï un parc d’habitatge social per a lloguer o compra.  Alhora caldria impedir que totes les entitats que han rebut ajudes de forma directa o indirecta puguin continuar amb la política de desnonaments de primers habitatges.

Manifestació de la PAH- Plataforma afectats per les hipoteques

  

  

                                          Javier Krahe: " Ay Democracia"