17 d’ag. 2018

EL “CUL DE SAC” DE CATALUNYA


Torra i Puigdemont els responsables
Nuevatribuna | 18 de Agosto de 2018
-@RevistaTreball/ 21 d'Agost 2018


L’elecció de Pedro Sánchez ha provocat un canvi objectiu en la situació política de Catalunya. En primer lloc Sánchez va ser escollit entre d’altres pels sectors menys radicals de l’independentisme català, els grups parlamentaris de PDCat i ERC, contra  l’opinió de l’ex-President de la Generalitat Puigdemont i del seu vicari l’actual EL President Torra. Es curiosa la seva coincidència en aquest tema amb els seus adversaris del PP i de C’s, i és que a ambdues parts els interessava més una situació de confrontació entre nacionalismes. Sánchez trenca aquesta dinàmica, abandona la senda de judicialització i obre la mà al diàleg, això sí sempre dins de la llei.

La situació descol·loca en un primer moment el líder independentista però Puigdemont reacciona fent-se amb el control del PDCat i fent fora els partidaris de la moderació representants per Marta Pascal. Altrament el vicari Torra canvia l’objectiu de la seva confrontació amb l’Estat, ja que Rajoy està desaparegut ara l’objectiu central dels seus atacs és el Rei Felip VI, de qui arriba a declarar que “ja no és el rei dels catalans” i amb qui trenca teòricament relacions.

Sánchez restableix les relacions institucionals i fa un cert desafiament al instar al Govern de la Generalitat a parlar dels problemes reals que afecten els catalans i els dèficits que Catalunya ha reclamat. Els independentistes, malgrat no els agrada aquest plantejament,  no es poden negar i es veuen obligats  a entrar però sense abandonar la seva retòrica maximalista sobre presos i referèndum.

Pel que fa als principals líders més radicals dels independentistes, especialment Puigdemont i Torra el que pretenen i els interessa és tornar a la seva “realitat política virtual” per tal de mantenir la flama de la mobilització independentista encesa.

Fa temps que els líders independentistes han abandonat la gestió de les institucions  i tan sols les utilitzen per a la seva política d’agitació i propaganda. El govern de Catalunya fa anys que va ser abandonat, es continuen fent les polítiques iniciades per Mas a la seva arribada al govern l’any 2012, polítiques d’austeritat i retallades que van ser aprovades en principi per CiU i el PP i posteriorment sustentades en els diversos governs per ERC, JxC, i fins i tot per les Cup.

Sánchez insta a Torra al diàleg
La prioritat donada pels successius governs de la generalitat al “procés” ha anat en detriment del paper de la pròpia Institució de la Generalitat la funció de la qual és prioritàriament solucionar els problemes de la ciutadania de Catalunya.

La realitat s’imposa, la reducció de la despesa social s’ha retallat a Catalunya en un 19,96% i és la comunitat autònoma que més ho ha fet, especialment en Sanitat on s’ha retallat un 27,51% i es la que ha sofert un procés més gran de privatització sanitària. Pel que fa a l’Educació, aquesta de la que tant es vanta el Govern de defensar, també ha patit les retallades, és la tercera comunitat en retallades, un 12 % menys en despesa educativa.  Aquesta és la realitat dels governs del “procés”.

Però encara hi ha un altre fet que demostra que als màxims dirigents i ex-dirigents de la Generalitat el que els interessa més  és la “virtualitat política”  no  la realitat social del país. Desprès de criticar el 155 per haver congelat les institucions de Catalunya el 27 d’octubre, els independentistes unilateralistes van tardar 5 mesos en escollir un candidat a President, del 21 de desembre al 2 de juny. I ara per diferències entre els socis de govern han tancat el Parlament des del 24 de juliol fins  l’1 d’octubre. Això demostra la seva manca d’interès real en defensar la democràcia i el seu poc respecte per les institucions del país.

La pèrdua del poder per part del PP elimina un element que des d’Espanya estimulava el conflicte amb Catalunya. La manca de voluntat política del PP  la seva nul·la voluntat de negociació i la judicialització de la política eren les seves ensenyes. Amb Sánchez ara la pilota està en el teulat de la Generalitat, que ha perdut un dels elements que han ajudat a fer créixer l’onada independentista, la política del PP envers Catalunya.

Malgrat tot és evident que per que l’atzucac de la problemàtica catalana es pugui solucionar caldrà en primer lloc buscar una solució dins de la pròpia societat catalana. No és possible un acord entre Catalunya i Espanya si primer no es dona entre dins d’una societat catalana a qui el “procés” ha fraccionat profundament. I si el PP i les seves polítiques han estat una font de creació d’independentistes, també cal dir que la política sectària dels Governs del “procés” amb el seu nacionalisme excloent han estat en la base del fraccionament de la societat catalana que ha estat dividida profundament i que ha fomentat un espanyolisme fins fa poc residual a Catalunya.

La Generalitat adornada amb pacarta partidista
Per a sortir de la situació de “bogeria” que fa anys que impera a Catalunya cal que des dels sectors més racionals de l’independentisme es faci una reflexió del que ha estat una política virtual, basada en “fets falsos” (fakes) i propis d’un pensament ultra-nacionalista i basat en les polítiques de la “post-veritat” pròpies del “trumpisme” o de les polítiques de la “Lega Nord” de Salvini properes a actituds pre-feixistes.

Des de fa massa temps el conjunt de la ciutadania catalana ha estat sotmesa al domini de la mentida continuada com a fonament de la política de les forces “nacionalistes”, en la creació d’una falsa realitat i uns falsos conceptes. Hem vist com sota la denominació de “democràcia” es vulneraven els 6 i 7 de setembre del l’any passat la legitimitat democràtica de l’Estatut i la Constitució, i s’aprovaven sense respectar la legalitat unes lleis de Referèndum i Transitorietat Jurídica. No pot haver democràcia amb vulneració de la lleis democràtiques.

Hem vist com en base a això es convocava un “fals referèndum” sense cap garantia democràtica i el seu resultat es donava com a base d’una declaració “fake” d’independència d’una República Catalana morta abans de néixer, sense l’existència de cap estructura d’estat que s’havia promès pel Govern i sense el més mínim reconeixement internacional. I hem vist com l’absurda i brutal repressió dels fets de l’1 d’octubre per part de les forces de l’Estat ha estat la raó més important per a legitimar-ho.

Hem vist com al llarg d’aquests anys s’ha fet un continuat rentat de cervell per part dels mitjans públics de la Generalitat i de mitjans privats subvencionats pels diners públics que plantejaven com a real una falsa versió de la realitat, al més pur estil de Trump i la cadena Fox, que ha tingut acceptació  especialment entre les classes mitjanes i a la Catalunya rural tradicionalment conservadora, tradicionalista i “carlina”. Així el 47,5% dels catalans que votaven opcions independentistes es transformaven en la “majoria dels catalans”. Hem vist parlar del que vol el país i del que volen els catalans quan realment parlaven la “minoria independentista”. Al final es qualifica com a bons catalans als independentistes del llaç groc, mentre la resta són qualificats com a mínim de mals catalans. Les xarxes socials i els debats de 140 caràcters de twitter s’omplen de insults i veritables “linxaments” a qui no combrega amb el procés. S’ha arribat a qualificar de “colons” i colonització la vinguda d’immigrants dels anys 60 i 70 que van ser la mà d’obra que va potenciar amb la seva explotació l’economia catalana. I s’escriu una realitat històrica plenament falsejada amb conceptes supremacistes i fins i tot xenòfobs per a retratar  Espanya i els espanyols.

Vic: ocupació de l'espai públic
Cal reconèixer als dirigents processistes la construcció d’un bon relat “postmodern” que ha calat en molta gent, mentre des del govern del PP es reaccionava únicament amb actuacions judicials que a ulls de molta gent no feien res més que confirmar el relat de la “post-veritat” processista.

I ara quan més s’esgota el relat processista més es radicalitza i avui en dia l’ocupació de l’espai públic significa un pas més en l’enfrontament social. La campanya del llaç groc només busca diferenciar entre bons i mals catalans i alhora demostrar que ells són capaços d’ocupar l’espai de tots. Es sens dubte una campanya d’intimidació que és especialment efectiva i visible en les zones de la Catalunya rural i interior. Es  inacceptable l’ocupació de l’espai públic però encara ho és més es veure com símbols i “eslògans” partidistes ocupen les seus de les institucions públiques de tots.

Per que hem de ser clars a Catalunya i a Espanya hi ha un estat democràtic amb totes les mancances que hi puguin existir però plenament homologables a la resta de països democràtics. A Catalunya i Espanya hi ha llibertat de pensament i d’ideologia. A Catalunya tenim uns mitjans públics i privats que  només fan que propaganda constant de l’independentisme i no han estat sancionats. A Catalunya hi ha polítics presos, però no pel seu pensament sinó per l’incompliment de la llei, possiblement no són culpables de rebel·lió o sedició, però no hi ha dubte que han fet una profunda desobediència de les lleis i un intent “virtual i postmodern” de secessió pel que possiblement seran com a mínim inhabilitats per molts temps. Es pot estar d’acord en que les peticions són desmesurades, que la presó provisional potser es inadmissible, però que són responsables d’incompliments de la llei no hi ha cap dubte i això els fa responsables davant la llei.

Es evident que per a solucionar la divisió entre dues meitats de la societat catalana no es podrà fer amb la imposició d’una sobre l’altra. Caldrà donar passes per a la reconciliació i el destensament de la situació de divisió i crispació existent. I això no serà possible sense que els esforços es donin per totes les parts. Fins el moment no hem vist cap canvi real en la posició dels que defensen el procés unilateral. I les úniques veus que han plantejat la possibilitat de distensió han vingut des de sectors de l’esquerra i el progrés properes a ICV o el PSC, però sense cap actitud similar des dels sectors sobiranistes. Cal dir també que fins el moment des de posicions de la nova esquerra  s’ha estat sempre més sensible i comprensiu amb els “processistes” que amb els unionistes, quan és evident que tants uns com els altres són responsables de l’actual crispació. Les dues parts són responsables sense diferències però un cert “síndrome d’Estocolm” fa que sempre des de sectors de l’esquerra es sigui més indulgent amb les posicions dels “processistes”.

El Govern de Sánchez i la seva oferta de diàleg és una primera passa en una bona direcció, que hi hagi sectors de gent progressista que faci manifestos en favor de la distensió també és positiu. Però sens dubte el que cal és que si hi han sectors racionals dins de les forces que han donat suport al “procés” que vulguin retornar a una situació de normalitat tinguin la valentia de donar un pas endavant, cosa que fins ara no s’ha produït. Això serà imprescindible per tal de que per fi les Institucions de la Generalitat tornin a treballar per a millorar la vida real de la societat catalana tot abandonant “utopies” i “falsos relats”.
Senyals pròpies del feixisme




2 d’ag. 2018

BANKIA: PER UNA BANCA PÚBLICA


Per una Banca pública
Nuevatribuna | 04 de Agosto de 2018
Ningú pot dubtar que la crisi bancària a Espanya està darrera de la crisi econòmica i social que hem patit la ciutadania.

No hem d’oblidar mai que les polítiques d’austeritat derivades del rescat europeu de les entitats financeres espanyoles són el resultat de la transformació del deute privat de les entitats bancaries   en deute públic, el qual hem hagut de pagar el conjunt de la societat espanyola especialment les classes treballadores i els sectors més desfavorits.

La solució a la crisi de les entitats bancàries espanyoles, derivada de la necessitat de retornar crèdits a la banca europea, ha esta fer pagar al conjunt de la ciutadania aquest deute mitjançant retallades socials en sanitat, educació, etc. Es a dir  retallant les partides pressupostàries destinades a l’estat de benestar  prop de 77.000 milions d’euros, injectats en el rescat i dels que més de 60.000 no es recuperaran.  Dit ras i curt mentre  havien beneficis aquests eren privats i beneficiaven a les entitats financeres, quan han tingut pèrdues impagables s’han socialitzat entre tota la població. Aquest és el millor exemple del capitalisme especulatiu que ens ha estat i ens està dominant.

La societat en el seu conjunt ha perdut i és avui més pobre i desigual. Molts dels petits estalviadors han perdut diners directament per productes bancaris opacs o per participacions preferents. Els treballadors del sector bancari han estat directament afectats, des del 2008 al 2017 s’han perdut més de 83.000 llocs de treballs més del 31% del conjunt de les plantilles que també han sofert com el conjunt dels assalariats una forta pèrdua del seu poder adquisitiu.

Alhora s’ha produït l’aparició d’un procés doble. D’una banda la  creació d’un oligopoli bancari al voltant de tres entitats, Santander, BBVA i Caixabank, i d’altra la creació de processos d’exclusió financera, tant pel fet del tancament d’oficines , més del 40% de les existents l’any 2008, la qual cosa ha provocat que moltes zones geogràfiques, especialment rurals es quedin sense oficines de referència, com per la pròpia política de les entitats financeres que es dediquen de forma molt preferent als clients més rendibles, deixant fora o  amb una pitjor atenció els sectors de població menys rendible.

Unai Sordo, secretari general de CCOO
Davant d’aquesta situació no  pot estranyar que surtin veus que comencin a defensar de forma clara i contundent la necessitat de l’existència d’una banca pública i de que Bankia, avui amb una majoria de capital estatal sigui l’entitat de referència. Així recentment Unai Sordo, Secretari General de CCOO ha manifestat “ Hay que quitarse el miedo a que una parte del sistema bancario sea público” “ Mantener herramientas públicas o semipúblicas en el sistema financiero es una cuestión de responsabilidad”.

Aquesta declaració contrasta amb les posicions negatives respecte a la possibilitat de l’existència d’una banca pública per part dels dirigents de l’oligopoli bancari i del propi Governador del Banc d’Espanya. Posicions contràries que contrasten amb l’informe del Banc Mundial  que reconeix “el positiu paper jugat pels banc públics de diversos països durant la crisi financera per a mantenir el flux del crèdit... compensant en part la reducció del crèdit ofert pels bancs privats” “és evident el paper contracíclic que han jugat diversos bancs públics durant la crisi”.

Caldria tenir en compte per part del qui s’oposen a l’existència d’una banca pública que aquesta no és estranya en el nostre entorn de la europeu. L’existència d’una banca pública amb pes és inqüestionable a França, Alemanya, Itàlia, Països Baixos, i fins i tot Suïssa i  Països Nòrdics.

Es per això que no és cap plantejament absurd i estrafolari proposar que Bankia es pugui transformar en una entitat semipública que ajudi a compensar el pes del monopoli bancari privat existent i que es destini a salvaguardar aspectes bàsics com són evitar  l’exclusió financera i fer una política de salvaguarda dels interessos socials bàsics com   l’ accés social al crèdit per a l’habitatge social públic entre d’altres.

Caldria en aquest punt valorar que el conjunt del cost de la salvació de Bankia per part de l’estat, comptant el rescat directe i l’indirecte a través de la compra d’actius per part de la SAREB, segons avalen el pèrits del Banc d’Espanya seria de 46.000 milions d’euros. Dels quals segons calcula el propi Banc d’Espanya la quantitat recuperable per la venta de la participació pública majoritària de l’Estat seria d’uns 9.800 euros.


Els responsables de la crisi de Bankia
A la vista d’aquestes dades i del cost que tota la ciutadania hem pagat pel rescat bancari en general i de Bankia en particular, seria més lògic que la societat se’n beneficiés amb la creació d’un banc públic gestionat de forma clara i transparent i al servei de la societat abans que fer una nova venda a la baixa que perjudicaria econòmicament a la societat i previsiblement novament només beneficiaria a l’oligopoli especulador que domina la nostra economia.

Cal recordar que Espanya ha estat un país on van funcionar amb èxit i durant molt temps tot un seguit d’entitats financeres públiques ( Banc Exterior, Banc Hipotecari, Banc de Crèdit Local, Banc de Crèdit Agrícola, Banc de Crèdit Industrial i Caixa Postal) que es van fusionar durant el govern de Felipe González en Argentaria que aglutinava tota la banca pública. Va ser sota el Govern del PP de José Maria Aznar que, com en molts altres sectors, es va impulsar la seva privatització sota la direcció del seu “amic” Francisco González. Aquest va dirigir la seva privatització que va produir-se totalment al 1998 i la seva posterior fusió l’any 1999 amb el Banc Bilbao Vizcaya del qual el propi Francisco González continua sent a hores d’ara President del seu Consell.

Per tant només des d’opcions polítiques i ideològiques neoliberals es pot entendre  l‘oposició a convertir  Bankia en banca pública. Cap altra raó porta a la lògica de la seva total privatització amb un cost encara més negatiu per al conjunt de la societat.
Bankia banca pública

20 de jul. 2018

AMAZON: MODERNITAT O RETORN LABORAL AL SEGLE XIX


Imatge "Amazon en Lucha"
Nuevatribuna | 20 de Julio de 2018


L’empresa Amazon és un exemple de les noves empreses multinacionals que estan copant el mercat de la distribució. Al darrera d’una façana de modernitat, de comandes mitjançant les xarxes, de rapidesa en els enviaments i de suposada qualitat del servei s’amaga una realitat laboral arcaica que podria rememorar les condicions laborals dels treballadors del segle XIX.
Alguns dels aspectes més característics de les seves relacions laborals són: Poca voluntat i fins i tot rebuig del que significa la negociació col·lectiva; elevada temporalitat i rotació de treballadors amb percentatges elevats de temporalitat i contractació mitjançant ETT´s; ritmes de treball intensius i sota control monitoritzat; processos que afecten  la Salut Laboral; torns de treball que fan difícil la conciliació de la vida familiar; repressió sindical; etc.
Aquesta situació ha originat  conflictes sindicals a l’empresa, especialment al centre logístic de San Fernando de Henares,  cosa que ha provocat fins i tot la internacionalització del conflicte a través de l’UNI  (Federació Sindical Internacional) que agrupa els sindicats de serveis, ja que aquestes condicions no es donen únicament a  les factories espanyoles sinó en les que hi ha esteses per diversos països.
Amazon aplicava un conveni propi que ara vol adaptar en les seves condicions més regresives al conveni del sector emparant-se en la reforma laboral del PP.  Pero alhora incompleix el propi conveni sectorial que estableix un màxim de un 25% de treballadors temporals, aquesta ratio l’empresa l’incompleix arribant a tenir en moments àlgids fins a un 65% de treballadors temporals. Empleats que  són contractats a través d’ETT’s  en molts cassos per a menys de deu dies, i en ocasions fins de quatre dies i amb sous baixos. Les renovació o no renovació els hi arriba en la majoria dels cassos a través del mòbil. El personal temporal pateix uns horaris que comporten torns de treball que inclouen en molts casos tots els caps de setmana.
Douglas Harper-CCOO Amazon
El treball és molt dur i amb un control de la productivitat monitoritzat per a obligar a que  el treball es compleixi amb celeritat. Els treball es divideix entre els “pickers”(repartidors) que poden caminar normalment una mitjana de 25km/dia,  i els “packers”(empaquetadors) que fan moviments repetitius a gran ritme dins d’habitacles d’1 m2.  Aquestes situacions de treball comporten en molts cassos baixes laborals que poden tenir com a resultat en el cas dels temporals la seva no renovació. L’objectiu del personal temporal per aguantar aquesta situació és aconseguir amb el temps, potser desprès d’un any si continua l’expansió i no es robotitza el sistema,  passar a fix.
Ja hem dit que l’empresa té un comportament poc favorable a tot allò que signifiqui sindicalisme, i això es demostra no sols en la seva aversió a la negociació sinó a la finalització de contractes de temporals que van secundar les primeres jornades de vaga del mes de març a Madrid.
La duresa de les jornades de treball comporta un greu risc pel que fa a la Salut Laboral de les persones treballadores que es veuen obligades a fer l’esforç i alhora evitar posar-se malats ja que això els hi podria comportar la pèrdua de la feina. Et volen polivalent, flexible,  alegre i amb bona salut, ja que en cas contrari no els hi serveixes pera continuar treballant. Però un alt percentatge de la plantilla ha patit depressió o ansietat.

Normalment la gent pot aguantar aquesta situació fins a un any que és el que calculen que es pot tardar en que et facin fix o sinó buscar un altre treball.

No hi ha dubte que les condicions laborals d’Amazon són indefensable, però són tan sols un exemple de l’actualitat de les denominades empreses tecnològiques o de plataforma i d’algunes que es volen fer passar falsament sota el títol d’empreses d’economia col·laborativa. L’objectiu d’aquestes empreses és establir mètodes de treball basats en nivells d’ocupació de baixa qualitat i baixos salaris amb imposició de condicions de treball molt dures. No són doncs cap pas cap a la modernitat sinó cap a un mercat del treball propi d’èpoques fa molts anys superades.

UNI en suport dels treballadors
Però Amazon és també un símbol del que cal fer des del sindicalisme de classe i confederal.  Primer organitzar els treballadors i en aquest sentit l’experiència d’Amazon ha estat exemplar malgrat les dificultats de relacionar-se durant el temps de treball i fer-ho a l’entrada o sortida del treball. Segon atacar la pròpia “marca” de l’empresa i qüestionar la seva falsa modernitat per tal d’arribar al consumidor que en gran part són persones treballadores que poden ser sensibilitzades.  En tercer lloc arribar a plantejar un conflicte laboral seriós com ho van ser les vagues de març i l’àmplia solidaritat aconseguida en altres centres d’Amazon d’Europa i dels Estats Units. El símbol de “Amazon en lucha” difós àmpliament per les xarxes socials ha estat assumit com a propi pel sindicalisme dels diversos països. La gran mobilització aconseguida va provocar la caiguda del màxim responsable d’Amazon per a Itàlia, Espanya i Portugal.

Ara novament durant les 36 hores del “Prime Day” a partir del 16 de juliol, el temps de major activitat de l’empresa, s’ha convocat una nova vaga per a protestar contra els quatre mesos de bloqueig en la negociació col·lectiva.

Amazon és avui exemple del paper i la funció del sindicalisme confederal en un món global i com s’ha de fer front a aquests gegants econòmics. Organització, unitat, solidaritat nacional i internacional, visualització, qüestionar la marca entre els consumidors, i lluita laboral són elements fonamentals. I alhora posa a la vista de la societat la necessitat de superar la lesiva Reforma Laboral del PP que dificulta la negociació col·lectiva, precaritza l’ocupació i fins i tot persegueix la mobilització sindical mitjançant la llei “mordassa”.
Unai Sordo amb el piquet de vaha d'Amazon

15 de jul. 2018

El Govern Sánchez una oportunitat per aprofitat?


El Govern Sánchez una oportunitat 
Nuevatribuna | 15 de Julio de 2018


L’arribada de Sánchez al Govern a través de la moció de censura ha obert una porta a la esperança d’una alternativa de progrés en un espai polític fins ara dominat per  l’hegemonia de la dreta política.

D’entrada, l’arribada del PSOE al Govern  ha portat  les forces de la dreta a una situació de certa crisi, organitzativa en el cas del PP, i política en el cas de C,s davant d’una situació no esperada.

Alhora no hi ha dubte que ha provocat una onada d’aire fresc en molts sectors de la societat i unes expectatives potser desmesurades de canvi. Només cal veure  la majoria en que s’ha sustentat el triomf de Sánchez per a tenir en compte les seves limitacions, ja que alguns dels seus suports són forces de dretes com el PNV i el PDCat que difícilment acceptaran canvis en profunditat en les polítiques econòmiques i socials.

Altrament molta gent malfia de Sánchez i del PSOE, i no és per menys, el PSOE ha aportat aspectes positius en les seus anteriors governs però alhora profundes desil·lusions, només cal recordar l’entrada a l’OTAN, les reformes laborals de González o els GAL, i en el cas de Zapatero el canvi amb nocturnitat de la Constitució i el seu article 135 que donava llum verda a les polítiques d’austeritat que posteriorment ha dut a terme el PP.

La pròpia personalitat de Sánchez sembla poc fiable, ha canviat de posició moltes vegades. Malgrat tot cal donar-li un vot de confiança. La seva darrera trajectòria, la seva defenestració, la seva recuperació del poder en el PSOE, la pròpia moció de censura, la pròpia composició del govern poden demostrar una evolució del propi President de Govern en la que caldrà confiar.

Un nou Pedro Sánchez?
Es evident que no es pot pressionar massa el govern en una legislatura de transició fins les properes eleccions, especialment a la vista de la correlació de forces al Parlament que continua sent de dretes.

Les primeres passes van en la bona direcció, en el sentit que dóna uns exemples o indicis del que podria ser una futura política amb una majoria d’esquerres. El tema dels refugiats de l’Aquarius; l’intent de revifar les polítiques de memòria històrica amb fets tan simbòlics com la retirada de la tomba de Franco; la proposta de no complir els objectius de dèficit els anys 2018 i 2019 aprofitant que Espanya és avui un soci fiable d’una debilitada UE; l’inici del diàleg social que hauria de reformar alguns dels aspectes més lesius de la Reforma Laboral del PP, així com de la Reforma de Pensions del PP  l’eliminació del factor de sostenibilitat en les pensions i el retorn de l’increment de pensions vinculat a l’IPC; el propi acord entre sindicats i patronal al que no és aliè el nou clima polític; les propostes d’increment fiscal; la política de canvi i transició energètica i el fitxatge d’algú tan poc qüestionable com l’ex-dirigent d’ICV Joan Herrera com a director de ‘IDAE; tot això són algunes petites indicacions d’un plantejament d’una futura política d’esquerres en la propera legislatura. El nomenament de Borrell un nacionalista europeu i un profund coneixedor de les interioritats europeas. I per últim l’apertura de diàleg amb el Govern de la Generalitat, deixant clara la voluntat de enteniment però sempre dins de la legalitat, en aquest sentit la pròpia reunió i el trasllat del polítics presos a Catalunya són bons passos especialment en comparació amb l’anterior política del Govern de Rajoy.

Malgrat tot el govern de Sánchez haurà d’afrontar dificultats importants que no es poden menysprear:

1.- En primer lloc les reticències que malgrat no aflorin existeixen en el seu partit especialment entre molts barons territorials. El seu silenci actual està determinat per la posició d’autoritat que ha adquirit Sánchez i en la necessitat de que la seva bona imatge electoral és bàsica de cara a les eleccions autonòmiques del 2019. Però no cal subestimar l’enemic intern de tots els hereus del social-liberalisme que han dominat durant tant de temps el partit.

Els bessons de la dreta: Rivera i Casado
2.- La radicalització dels dos partits de la dreta cada vegada més derivats cap a posicions de dretes més extremes en les seves dues cares bessones de Rivera/ Casado, que no poden acceptar la consolidació d’una alternativa de les esquerres.

3.- Peticions d’exigència de radicalitat per part de sectors de l’esquerra i moviments minoritaris de l’esquerra que semblen no entendre quina és l’actual correlació de forces i que ho demanen “tot i ara”. Caldria veure si Podemos és capaç de fugir d’aquesta temptació i opta per una política de “llums llargues” que permeti arribar al conjunt de l’esquerra en bones condicions a la propera cita electoral, el seu paper hauria de ser més d’impulsor que de crític controlador.

4.- La relació amb Catalunya. La bona voluntat de Sánchez i la seva oferta de diàleg haurà d’enfrontar-se  amb un independentisme que no ha après la lliçó i que tracta de mantenir encesa una falsa creença en un ideal de propera independència. El Govern haurà de transitar entre el diàleg sempre que es vegi voluntat real per part del Govern de la Generalitat i els líders independentistes. I això serà difícil amb un judici en portes a la tardor. Per que una cosa ha de quedar clara: l’acusació de rebel·lió pot ser exagerada però tots aquests polítics avui a la presó, a l’autoexili o simplement imputats van vulnerar els dies 6/7 de setembre l’Estatut de Catalunya i la Constitució i per tant es mereixen com a mínim la inhabilitació política.

El Govern de Sánchez també té oportunitats que aprofitar:

  1. Aprofundir la relació política amb els futurs socis de cara a establir una relació estable amb la resta de forces d’esquerra.
  2. Reforçar els llaços amb el govern de Portugal de cara a forjar una aliança del socialisme ibèric que hauria de tendir ponts cap d’altres partits d'esquerres com el “Labour” de Corbyn.
  3. Intensificar  una relació fluida i estable amb el sindicalisme de classe i confederal, l’enfortiment del sindicalisme de classe és un element fonamental per a garantir una futura hegemonia de l’esquerra política i social.
  4. No hi ha dubte que una política de diàleg i negociació sobre qüestions concretes amb Catalunya, pot afavorir un clima de distensió i aïllament de l’independentisme més extrem.



Unai Sordo (CCOO) i el President Sánchez




19 de juny 2018

L’ULTRANACIONALISME EXPANSIU


Salvini-Lega la nova cara del feixisme
Nuevatribuna | 19 de Junio de 2018


Estem vivint un temps de retorn a situacions abans ja vistes a Europa i al món del creixement d’ideologies ultranacionalistes amb resultats que tots faríem bé en recordar. Aquestes ideologies tenen com a principals ingredients fugir de la racionalitat i alimentar les emocions i les pors d’amplis sectors de la població derivades d’una situació de crisi econòmica i social. L’ultranacionalisme sembla buscar un “boc expiatori” on fixar les frustracions de la gent i es concreta sempre en el diferent. La xenofòbia i el racisme contra els més desvalguts acostuma a ser un element aglutinador d’aquest pensament. Tot això adobat amb dosis d’un suposat nacionalisme exacerbat que qualifica de “traïdor i mal patriota” a tot aquell que no combrega amb els seus postulats.

Al llarg de la historia en moments de trànsit, com són les crisis, hem vist com les ideologies racionals vinculades als moviments de progrés eren confrontades amb plantejaments irracionals i emocionals fomentats des del conservadorisme més ferotge. Als anys trenta del segle XX a Europa es va viure una onada d’aquest ultranacionalisme que va rebre l’estímul, quan no va ser fomentat, de la dreta econòmica per a posar fre al creixement dels moviments socials de l’esquerra socialista i comunista. La pàtria, la nació es confronta amb el sentiment de classe. L’idealisme abstracte enfront la racionalitat de la realitat, així van créixer el nazisme i el feixisme, i aquesta va ser la raó de la “creuada” contra la II República dels que defensaven els suposats valors eterns de la nació espanyola(?).

Aquests moviments han estat sempre dirigits especialment, i han trobat ressò, a les classes mitjanes rurals i urbanes. Abans era la por a la classe obrera, avui és la por a la pèrdua per la crisi de les seves perspectives de vida i de capacitat de consum. Ara es concreta en un ultranacionalisme de retorn al vell concepte de nació que ens defensa dels enemics externs. Cal dir que aquest concepte de nació, d’estat nacional, és un concepte abstracte d’un estat ideal que mai ha existit. I un retorn inviable en un món globalitzat, és un intent de posar “portes al camp”. Però molta gent començant per les classes mitjanes i arrossegant en molts cassos sectors de la classe obrera afectats per la crisi volen creure en aquestes ofertes irreals, i les creences basades en emocions són difícils de combatre des de la realitat. El nacionalisme, la religió i el futbol serien avui “l’opi del poble” del que parlava Marx, no són racionals per que es basen en la fe. Es l’estomac o el cor contra el cervell i això fa difícil el raonament i el diàleg des de la racionalitat.

Trump el triomf de l'ultranacionalisme
Tot això es fa palès en el triomf de Trump, el creixement de l’extrema dreta ultranacionalista i xenòfoba a Europa, els efectes Le Pen a França, Wilders a Holanda, la AfD a Alemanya, la Lliga Nord a Itàlia, o una gran part dels països de l’antiga Europa de l’Est. Però també és el fenomen de Putin a Rússia i d’altres.

Tots ells plantegen la prioritat del tancament en la nació- estat, i tots ells busquen un enemic extern. En els anys 30 eren els jueus, avui són els emigrants, els diferents, el d’una altra religió, un altre color, un altre pensament. I tos ells critiquen  una esquerra que avui es presenta desorientada i confusa desprès de veure caure els mites arran de la caiguda del “mur de Berlín”. No hi havia alternativa en el comunisme soviètic i s’ha posat en qüestió l’Estat del Benestar de la social-democràcia. Ara l’únic que val és l’individualisme extrem i competitiu i tot el que és públic o  col·lectiu és quelcom a rebutjar per antiquat o ineficient.

Aquestes són les bases en la que es vol assentar el populisme ultranacionalista. Que potencia les mobilitzacions dels seus partidaris a confrontar amb tots els partidaris que defensen lo col·lectiu. Per Trump i Cia  els que no combreguen amb ells són agitadors  i extremistes, els conceptes de socialistes o comunistes són considerats sinònims d’ insult, de quelcom a rebutjar. I no cal oblidar les paraules atribuïdes a Brecht però que eren del pastor luterà Martin Niemoeller "Primer van vindre a buscar als comunistes, i jo no vaig dir res per que no era comunista. Després ho van fer amb els socialistes i els sindicalistes, i jo no vaig dir res per que no era ni una cosa ni l’altre. Després van anar a pels jueus, i jo no vaig dir res per que no era jueu. Després van vindre per mi, i per aquests moment ja no quedava ningú que pogués parlar per mi”.

Corbyn i les falses informacions de la premsa
Ara veiem com  Trump i els seus blasmen contra els emigrants i els llatins, contra Sanders i Obama i els demòcrates com si fossin antiamericans, i fins i tot desafia tots els acords internacionals i aboca el mon a una guerra comercial. A Gran Bretanya veiem com els mitjans de comunicació, majoritàriament conservadors fan el mateix amb Corbyn al que fins i tot acusen d’haver estat espia soviètic. Tota l’ultradreta europea es centra en l’odi als immigrants sense tenir en compte que necessita de la mà d’obra emigrant per a subsistir en un futur. Però els hi és igual,  Salvani de la Lega Nord a Itàlia és l’exemple perfecte d’aquest nou feixisme amb el seu “ni emigrants ni romanís (gitanos)”, i acusa les ONG de traficants de mà d’obra il·legal, ha passat sense discontinuïtat del seu nacionalisme separatista del “Roma ladrona” i “Padania libera” a defensar ara  “Itàlia pels italians”.

En fi estem davant d’una onada de pensament profundament reaccionari en tots els seus aspectes que pot posar en greu perill totes les conquestes de la postguerra, des de l’estat del benestar, a la Unitat Europea, fins i tot la convivència dins de cada país i entre els diferents països.

I fins i tot aquí a Espanya hi ha símptomes preocupants. El cas de Catalunya ho és, el moviment independentista fonamentalment de classes mitjanes i rurals és un exemple, en poc temps la societat catalana està avui mal que ens pesi a tothom (o no?) profundament fracturada i dividida entorn a un projecte irreal però motivador per a una part de la població. I també és preocupant la retòrica d’Albert Rivera i Ciutadans d’exaltar cada vegada més un projecte radicalment nacionalista i patrioter d’espanyolisme ranci i de reminiscències “joseantonianes” que res té a veure ni tan sols amb el nom del seu partit.

El panorama és preocupant, estem en un moment que Gramsci va reflectir de forma molt clara en el seu temps: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”

En aquests moments caldrà que arreu les forces polítiques, sindicals i socials partidàries de la racionalitat i el progrés, oblidin diferències i aglutinin el bo i millor de la societat per a donar pas a una alternativa i no resignar-nos a que l’hegemonia només la disputin el neoliberalisme amb l’ultranacionalisme.
Cal fer front a l'ultradreta de forma valenta






9 de juny 2018

PABLO,... SENSE IMPACIÈNCIES


Pablo Iglesias
Nuevatribuna | 10 de Junio de 2018


L'actuació de Pablo Iglesias durant la moció de censura pot ser qualificada d'excel·lent. L’anunci de moció alternativa per fer eleccions immediates va fer decidir-se al PNB que veia amb preocupació unes eleccions que poguessin afavorir a C,s. Les seves intervencions en el ple van ser excel·lents i el seu últim encreuament de paraules amb Pedro Sánchez emplaçant-se tots dos a guanyar per a l'esquerra unes futures eleccions esperançadores.

No hi ha dubte que de la moció de censura van sortir uns perdedors clars gairebé tot l'àmbit de la dreta o de l'independentisme unilateralista més recalcitrant el PP, C,s, Puigdemont, Torra o la CUP. I uns vencedors clars, Pedro Sánchez i la seva proposta de PSOE i Podem.

És per això que són preocupants les declaracions queixoses d'Iglesias una vegada instal·lat el govern de Pedro Sánchez. I contrasten amb les més mesurades i conciliadores d'Iñigo Errejón.

Crec que Pablo Iglesias i els seus més afins haurien de fer una reflexió estratègica i analitzar adequadament el moment present: 1.- Estem davant una legislatura provisional i que durarà un temps reduït, donada la pròpia correlació de forces al Parlament; 2.- No estem al moment d'aconseguir grans transformacions; 3.- L'objectiu és arribar a una eleccions generals amb un ambient favorable per al conjunt de l'esquerra; 4.- El PSOE i Podem ni són el mateix ni tenen una mateixa clientela i és possible col·laborar eixamplant els seus votants, cap al centre per part del PSOE i cap a l'esquerra per part de Podemos.

És evident que l'actual govern en precari de Sánchez ha aconseguit disminuir la crispació i crear un cert optimisme entre la gent progressista. Això coincideix amb una situació de desconcert en les forces de la dreta. El nou govern té un nombre de membres clarament interessants des del titular d'Exteriors a les responsables de Transició Energètica o de Treball, persones d'indubtable capacitat i tarannà d'esquerres. Crea una certa esperança entre la gent progressista que fins a fa poc estava amb la moral enfonsada.

El Govern de Pedro Sánchez
El que pot fer aquest govern serà tan sol oferir uns traços del que podria ser un futur govern de progrés i d'esquerres. Però evidentment no és aquest el moment d'aconseguir transformacions profundes sinó de donar un avançament del que podrien ser. Actuar sobre temes d'igualtat, de memòria històrica, revocar la reforma de pensions del PP (especialment el factor de sostenibilitat i el que la revisió de les pensions estigui desvinculada de l'IPC), temes de la reforma laboral especialment sobre la negociació col·lectiva, aspectes més regressius de la llei mordassa, començar el diàleg amb Catalunya, donar un nou marc social a la proposta dels pressupostos del 2019, etc..

Això és analitzant la realitat política  el que en el millor dels casos es podrà fer.

Evidentment no es podrà abastar totes les necessitats urgents que han de modificar-se en profunditat perquè la correlació de forces, alguna cosa que un polític ha de tenir sempre present, no dóna per més en el moment actual.

Per tant caldria insistir sobre Pablo Iglesias i el seu equip en la necessitat d'actuar de forma madura evitant sortides de to que no és el que la política d'esquerres necessita avui sinó una profunda responsabilitat que permeti que ara es donin passos per albirar els canvis en profunditat en una nova legislatura amb hegemonia de l'esquerra.

Podem ha de demostrar que l'actuació de Pablo Iglesias en la moció de censura no va ser un miratge sinó un símptoma de maduresa, que hem passat de “assaltar els cels” i els “sorpassos” a una política de cooperació en competència dins de l'esquerra. És lògic demandar diàleg al govern però oferint una col·laboració crítica al Parlament i al carrer.

És doncs, com demanda CCOO, un moment d'exigir responsabilitat en la política especialment a l'esquerra perquè des del govern es passi dels “gestos als fets, perquè de debò s'entri en una senda de canvi, igualtat i drets”.

La moció de censura, el canvi de govern, ha de ser per al conjunt de l'esquerra, la que està al govern i la que està al Parlament, el moment de reiniciar una nova etapa en les seves relacions perquè sigui cert l'emplaçament que Sánchez i Iglesias es van fer mútuament d'aconseguir una victòria de les esquerres en les futures eleccions.

Recordar a Gramsci
Seria bo que Pablo Iglesias aprofités el moment per establir una relació madura amb el govern però no només amb el govern. Cal que maduri i millori en la seva pròpia organització, per a això ha de passar dels enunciats als fets i aplicar les paraules de Grasmci a qui tant li agrada citar però que tan poc aplica quan planteja que “les idees no viuen sense organització” i l'organització ha de ser l'intel·lectual col·lectiu que debati i discuteixi i no es tingui únicament una relació plebiscitaria.

En la mateixa via  ha de canviar la seva relació amb l'esquerra social organitzada i especialment amb el moviment sindical confederal amb el qual fins al moment ha existit una relació que no pot qualificar-se d'estreta. Ha d'acceptar a les organitzacions estables i estructurades existent de la esquerra social i sindical sense fiar-ho tot a plataformes poc estructurades i fàcilment utilitzables per no dir manipulables.

En definitiva Pablo et demanaríem que siguis madur, que no et precipitis ni t'impacientis. Que actuïs amb intel·ligència preparant el futur per aconseguir conjuntament amb les altres forces de l'esquerra política i social un futur on l'hegemonia sigui una certesa i es puguin aplicar les polítiques de canvi en tota la seva extensió i complexitat. Sempre des del diàleg i el consens entre els diversos components polítics i socials de l'esquerra i el progrés.
Cal continuar junts




28 de maig 2018

LA MOCIÓ DE CENSURA UNA OPORTUNITAT


La moció de Sánchez és una oportunitat
Nuevatribuna | 28 de Mayo de 2018


La crisi provocada per la corrupció finalment ha fet trontollar el PP i el Govern de Rajoy. Avui resulta realment poc admissible socialment mantenir un Govern que té la corrupció en la seva medul·la. I no únicament una corrupció interna sinó que aquesta es basa en un sistema de corrupció institucional que inunda  la pròpia societat espanyola, com la de Pujol i CiU va inundar la catalana.

La moció de censura presentada pel PSOE és oportuna i encertada, tot això al marge dels redits polítics que pugui generar per al PSOE. Pedro Sánchez aconsegueix sortir de l’ombra, el PSOE recupera la iniciativa política i no hi ha dubte que tot això el beneficia però cal recalcar que l’opció és encertada i respon a la necessitat política del moment.

Crec que Pedro Sánchez farà bé en explicar els objectius de la seva moció a la resta de les forces polítiques sense oferir concessions sinó els avantatges per a tots els que li vulguin donar suport.

La proposta de Sánchez és adequada en els termes que l’ha proposat, un termini just per a fer un  inici de regeneració democràtica, unes polítiques bàsiques en benefici dels més perjudicats per la crisi i convocatòria d’eleccions.

Ara toca retratar-se a la resta.

Objectiu fer fora Rajoy i el PP
El suport de Podemos sembla encertat. Desprès de la seva errada quan la fallida investidura de Sánchez ara pot corregir l’error. Un suport sense contrapartides per a corregir l’errada anterior. L’objectiu que era prioritari tant per a Podemos com el PSOE: Fer fora Rajoy!!. Alhora guanya temps per refer-se de la seva actual situació de debilitat.

La posició de C,s és la natural. Rivera ja tenia la mel a la boca. L’interessa o que el PP es consumeixi a foc lent en el seu benefici, o unes eleccions immediates per a capitalitzar la decadència del PP.

Les forces nacionalistes han de donar suport sense contrapartides. Al marge de discursos de cara a la galeria han de tenir clar que un Govern del PSOE és una millor alternativa que el PP de Rajoy. Evidentment als essencialistes de Puigdemont els interessa el “quan pitjor millor”, però potser això no interessa als sectors més assenyats del PDCAT i especialment d’ERC. Saben que el PSOE no és el PP. Saben que dins de la legalitat i el respecte a la llei és possible arribar en un futur a mig termini a algun acord que doni una sortida no maximalista a la situació de Catalunya. I fins i tot al tema dels presos. Es evident que desprès de la sentencia del judici seria possible un indult si la situació política s’ha normalitzat.

Rivera més del mateix
El PNV té els pressupostos aprovats i sap que de cara al futur és millor un govern de  l’esquerra espanyola que de C,s que és el seu adversari més perillós.

Inclús fins i tot EHBildu sap que un futur amb el PSOE és la millor opció per aconseguir allò més urgent, l’aproximació del presos a Euskadi.

El PSOE precisa fer una legislatura curta però que marqui el principi del que podria ser una futura nova legislatura d’un govern d’esquerres amb un programa al servei de la ciutadania. Mesures de regeneració democràtica que impossibilitin cassos de corrupció com els que hem viscut; retorn a la democratització del govern dels mitjans públics com TVE i RNE; eliminar la reforma de pensions del PP i els aspectes més regressius de la Reforma Laboral, eliminació de la llei mordassa, i l’aprovació de les lleis del Parlament vetades pel PP. I si fos possible una nova llei electoral malgrat la dificultat de fer-ho en aquest moment.

Seria marcar un preàmbul del que podria ser una futura legislatura d’un govern de progrés.

Es tracta d’una oportunitat i en el pitjor dels cassos Pedro Sánchez i el PSOE podrien utilitzar la moció de censura per a fer públic el seu programa i la seva projecció personal i de partit. I els que votin en contra hauran d’explicar les raons de deixar  Rajoy en el Govern, això pot afectar especialment  C,s que podria quedar marcat com representant d’una falsa regeneració.

En tot cas una oportunitat per  fer públiques les opcions de l’esquerra del PSOE però també de la voluntat d’acció unitària de Podemos i ajudar a millorar les seves expectatives futures.
Cal forjar una alternativa