23 ag. 2016

CRISI, INDIGNATS I CLASSE TREBALLADORA


15M un mite de referència
nuevatribuna|23 de Agosto de 2016
La greu crisi econòmica va ser la causant de l’aparició del moviment del 15M i dels “indignats” amb l’ocupació de les places, especialment la puerta del Sol de Madrid. El moviment, malgrat l’existència d’alguns petits grups organitzats, va ser una resposta espontània resultat del malestar causat en unes capes socials fins aleshores bastant alienes a la mobilització social i política.

La majoria de la gent que es va agrupar entorn aquest moviment, que de forma no directa va tenir el suport de sindicats i partits de l’esquerra alternativa, va ser gent que va manifestar la seva frustració i descontent davant la pèrdua de les seves expectatives de vida. Es tracta de gent fonamentalment jove i de classe mitja que veu com la seva previsió de viure millor que els seus pares es frustra. La majoria és gent amb estudis  universitaris finalitzats o en curs. Gent que veu com la crisi els frustra unes expectatives professionals i de vida que s’havien format. Que la seva capacitat de consum disminueix i com el futur previst s’ensorra. 

Es un moviment poc ideològic i fonamentalment de rebuig que es manifesta a través de la seva oposició a tot allò establert i la generalització de la responsabilitat a tot allò que estigui relacionat amb la política a la que fan responsable sense establir distincions, i s’amplia a qualsevol forma d’organització institucional, incloent el moviment sindical. El crit de “no ens representen” és representatiu del seu “adanisme” i manca de concepció política al no fer cap distinció entre els diversos partits.
Moviment espontani
El resultat pràctic d’aquest moviment va ser la victòria del PP per majoria absoluta, la pràctica desaparició del moviment, que malgrat tot queda com una fita en la memòria col·lectiva com una flamarada de crida a la renovació i regeneració de la vida política que desprès ha donat lloc a Podemos fonamentalment i d’altres expressions polítiques que s’han volgut presentar com a fruit i continuació del moviment. Així el 15M i els indignats s’han transformat a petita escala en una nova mitificació com d’altres situacions anteriorment viscudes com va ser el Maig francès del 1968.

Malgrat tot estem davant d’un fet que representa una de les conseqüències de la crisi econòmica i de les polítiques neoliberals de dretes dins dels països de la UE. Estem davant d’un procés de proletarització de les classes mitjanes i malgrat es vulgui amagar en una etapa més de la lluita de classes.

El moviment dels “indignats” no té res a veure, d’entrada, amb la típica lluita de  classes. Malgrat que si ho mirem amb profunditat veurem que el que passa es que diverses capes que gaudien d’un cert grau de benestar es veuen afectades pel procés de acumulació derivat de l’hegemonia del capital financer-especulatiu.
LLuita sindical: "la sal de la terra"
La classe treballadora amb els seus instruments sindicals i polítics va ser l’actor durant molts anys, amb les seves lluites reivindicatives, que va permetre la millora del nivell de vida de la ciutadania en la Europa Occidental. Les reivindicacions obreres van aconseguir no sols la millora de les condicions laborals i econòmiques de la pròpia classe sinó que va aconseguir la creació d’un estat de benestar, educació i sanitats públiques, drets socials, serveis públics, durant molt temps assumit pel conjunt de partits polítics amb aspiracions de governar a l’Europa Occidental. Tot això amb el fet objectiu que no es pot obviar la existència del bloc antagònic que representava la Unió Soviètica.

Però ja des de començaments del 80, amb el govern de Margaret Thatcher a Gran Bretanya comença una revisió de les posicions de la dreta política i econòmica que contagia en gran mesura la pròpia socialdemocràcia europea, situació que s’aguditza amb la caiguda del bloc soviètic.
Thatcher paradigma del antisindicalisme
Una forta ofensiva ideològica, política i mediàtica porta a la demonització de la classe treballadora i especialment dels seus instruments sindicals. Això passa per negar la pròpia lluita de classes, la idealització de l’individualisme, la potenciació de l’anomenat “capitalisme popular”, les critiques al sindicalisme com a instrument desfasat en la nova era. Això acompanyat pel fenomen de la globalització, l’externalització de moltes produccions a països amb mà d’obra més barata i a l’eclosió del triomf del capital especulatiu a Occident.

La desaparició progressiva del model fabril “fordista”, de les grans factories on s’agrupaven milers de treballadors i que eren llocs on l’instint de classe es transformava en consciència de classe que es vivia no sols en el treball sinó dins les pròpies comunitats on les fàbriques eren la font de la riquesa. La substitució en gran mesura del sector industrial pel sector serveis va ajudar al triomf de la doctrina de la dreta que es fa hegemònica en la societat.

La concepció de la classe social, del món del treball, del sindicalisme desapareix de forma progressiva del paisatge mediàtic, i lo que no apareix, per a la ciutadania, és com si no existís. Però malgrat no apareix en els mitjans mediàtics, i malgrat l’hagin afeblit en ocasions amb lleis i retallades de drets laborals i sindicals, el món del treball, la classe treballadora i el sindicalisme continuen sent l’instrument que es manté en la lluita per a defensar els drets laborals dels treballadors. Malgrat els drets durament conquerits siguin presentats per molts mitjans i polítics  com a privilegis d’uns treballadors amb treball fix als que volen enfrontar amb els aturats i/o precaris. Però la classe treballadora i els seus sindicats són també els que en situacions negatives defensen la necessitat de crear llocs de treball dignes, subsidis pels aturats, la Renda Mínima Garantida, o la defensa de plans de treball dignes per a joves i dones. Però cal repetir-ho ni la classe treballadora, ni les lluites laborals i sindicals, ni les seves consecucions i victòries tenen cap reflex en el món mediàtic que els ha exclòs. Malgrat aquest silenci, i manca de visibilitat social, la classe treballadora i el sindicalisme reivindicatiu i de classe continuen existint.
La lluita dels treballadors continua viva
El que és cada vegada  més imprescindible és que els moviments socials i/o polítics que tenen com a origen els “indignats” o el 15M prenguin consciencia, més d’hora que tard, que la seva situació no és altra que la que ja està patint la classe obrera en la seva diversitat, pèrdua de expectatives, treball precari, reducció del poder adquisitiu, manca de capacitat de consum, deterioraments i/o privatització dels serveis públics essencials.

Es precís que aquests nous explotats prenguin consciència i s’acostin i reforcin la seva relació amb la classe treballadora de la que són potser la seva part més nova. Que tots plegats prenguin consciència de la seva situació de ser la majoria que és espoliada de drets per una minoria i que sumant forces entre tots es pot avançar en la resposta social i política que la majoria social precisa.

Aquí no hi ha nous o vells, aquí com sempre hi ha explotats i explotadors, per molt que els mitjans, els polítics conservadors o assimilats, i els poders hegemònics ho vulguin amagar o confondre.
Iglesias es solidaritza amb vaguistes



17 ag. 2016

QUE FER? URGÈNCIES DE L’ESQUERRA ALTERNATIVA






Mosaic de la esquerra alternativa

nuevatribuna|17 de Agosto de 2016


No hi ha cap dubte que el 20D va significar un abans i un desprès en l’escenari polític de l’Estat. La irrupció de Podemos i les confluències va significar un canvi transcendental en la vida política amb la fi del bipartidisme. Aquesta situació moderada per l’important pèrdua de quasi un milió de vots de l’aliança UnidosPodemos va mantenir-se el 26J. No hi ha dubte del mèrit que això representa per a l’equip que lidera Pablo Iglesias.

Però tampoc hi ha cap dubte que el seu objectiu de convertir-se de forma ràpida en alternativa de govern no s’ha aconseguit i tampoc el de fer fora  Rajoy i la dreta. Davant d’això s’obre un interrogant pel conjunt de les forces que componen el conglomerat de l’esquerra alternativa: Que fer? Per que és evident que cal canviar l’estratègia ja que el factor sorpresa s’ha perdut i cal adaptar-se a la necessitat de fer una nova estratègia de llarg recorregut, passar de la “guerra llampec” a la “guerra de trinxeres”. I per tant cal qüestionar-se moltes coses.

UnidosPodemos i les confluències precisen d’un canvi en profunditat a la seva organització com aliança i dins dels diversos subjectes polítics que la conformen.

Podemos ja no pot ser un nucli dirigent i una base a la qual es convoca de forma directa a la xarxa. Cal que es transformi organitzativament. Es precís organitzar la massa d’inscrits i transformar-la en militància organitzada, l’actual organització en xarxa és massa superficial. Cal establir criteris mínims organitzatius des del pagament de quotes fins  la pròpia vida i estructuració local, provincial i autonòmica dels “círculos” on ha de fer vida la militància. Crec que cal donar per superada l’etapa del espontaneisme i donar vida a la organització alhora que es crea un teixit arreu de l’estat per tal d’afrontar la política local, autonòmica i estatal. Ja no hi ha prou amb una marca i un lideratge carismàtic, i un seguit de consignes encertades. Cal també fer política amb majúscules. Plantejar propostes clares però també propostes viables per a millorar la vida dels qui es vol representar. I evitar els infantilismes com la reducció de les retribucions als càrrecs públics, ja que amb gran part d’aquestes retribucions s’ha de finançar la construcció i manteniment de les organitzacions. Cosa diferent és exigir que els càrrecs públics tinguin aquestes retribucions com a única font d’ingressos. Cal recordar que van ser les forces populars arreu que van defensar la retribució correcta dels representants polítics per tal que la política no fos únicament un feu dels més rics.
Ada Colau o el lideratge personal
I això no val només per a Podemos sinó per a les seves confluències, per exemple en el cas de “En Comú Podem” a la qual cal transformar en un subjecte polític real. Fins ara ha estat una marca que era la aportació de Podemos sense pràcticament organització, un lideratge carismàtic, el d’Ada Colau i el seu cercle íntim que ha fet i desfet en la confluència, i una forca política com ICV que li ha donat estructura, bagatge i experiència institucional i que fins i tot ha estat menystinguda dins de la coalició. Ara cal passar a un subjecte cooperatiu on es tingui en compte el paper de cadascú i s’estructurin i organitzin de forma democràtica les diverses forces. No és possible ni de rebut que “els comuns” afins a Ada Colau no es sentin representats en el Parlament de Catalunya per “Catalunya si que es Pot” d’on formen part Podem, EuiA i Iniciativa. O que no hi hagi relació entre el grup del Parlament i els grups de “En Comú Podem” del Senat i el Congrés.

Cal tenir en compte que els lideratges carismàtics són importants però poden ser efímers sense una estructura organitzativa al darrera. Tenim l’exemple a imitar de Compromís i Mònica Oltra, on hi ha un lideratge important que té al darrera una organització amb experiència política i institucional, aquest és el camí.
Mònica Oltra dirigent de Compromís
I al costat de la pròpia necessitat d’organitzar-se de les forces que componen el conjunt de les organitzacions de l’esquerra alternativa, o de millorar-ho en el cas de comportaments sectaris com els que hem vist a l’intern de Izquierda Unida, cal donar forma organitzativa al conjunt de forces confluents. En cas contrari la unitat electoral corre el risc de desfer-se. Ja hem comprovat l’actitud de reivindicar-se com subjecte propi de Compromís, i la crisi dins d’En Marea amb Podemos. Es urgent la constitució d’una estructura orgànica, democràtica i participativa del conjunt de les organitzacions, una espècie de Front Ampli on es determini, amb respecte a tots els components i de forma consensuada i sense sectarismes, com s’estableixen les estratègies polítiques que vagin unificant els diversos plantejaments existents de partida. Un Front Ampli permetria fer front als atacs sobre si la confluència és socialdemòcrata, comunista, ecologista o ecosocialista, per que seria tot això i molt més.

Si l’actual munió de sigles no s’estructura degudament i s’obre a incorporar d’altres la unió pot ser purament conjuntural i per tant sotmesa a ruptures i debilitaments interns i externs.

Pel que fa als objectius polítics estratègics es poden definir alguns. El primer ja l’hem citat, ser capaços de dissenyar propostes polítiques al servei de la ciutadania que es diu voler representar. Propostes que vagin més enllà dels enunciats i que resisteixin la prova de la possibilitat real de dur-les a terme, és a dir que siguin creïbles i viables i plantejades amb un llenguatge assequible i entenedor. Cal ser solvents en les propostes i per això cal tenir experts en els diversos camps. En aquest camí és important que temes com la centralitat del món del treball siguin un objectiu estratègic de la política ja que sense treball digne i amb drets no hi ha sortida progressista a la crisi, i és l’única forma d’acabar de rel amb la situació d’emergència social. I ja no ens estenem amb temes com el futur de les pensions, un tema cabdal que pot permetre, si es tracta amb seriositat atraure  un sector de l’electoral, el de més edat, encara refractari en general.
Pablo Iglesias el perill del personalisme
Un segon objectiu és tornar a engrescar el milió de votants perduts en les darreres eleccions que poden haver-se desil·lusionat amb la forma matussera d’actuar en la primera legislatura. I no sols això, cal anar a cercar un volum important de possibles votants que encara no s’han apropat, especialment votants de la classe treballadora que no es veu reflectida en la nova proposta política i que ha de ser una de les bases de futur del projecte del futur Front Ampli.

Es possible que el xoc amb la duresa de la realitat i la necessitat de fer política de debò pugui causar decepció a una part de l’electorat que ho vol tot i ràpid, o els que creuen que “quant pitjor millor” o els partidaris de la “puresa ideològica”, però alhora pot permetre atraure sectors que volen veure seriositat i realisme en les propostes que es plantegen i que es tracten de dur endavant.

El conjunt de les confluències, o el Front Ampli, ha d’establir i mantenir una forta relació amb els moviments socials organitzats, i en el sentit que hem dit abans d’atraure la classe treballadora per tal que sigui un pilar més, juntament amb el que podríem definir com el món divers dels indignats, i per tant cal una forta relació amb el sindicalisme confederal que representa  la classe treballadora organitzada, i aprofitat els vincles que ja tenen algunes forces dins de les confluències.

També cal tenir en compte que en l’actualitat és impossible un canvi en solitari. I és necessari que un objectiu sigui  cessar la confrontació amb qui representa el centre-esquerra, és a dir amb el PSOE, i per aconseguir-ho cal fer un esforç per ambdues parts. Cal establir complicitats tant en l’oposició a la dreta i les seves polítiques com de cara a establir una possible alternativa des de l’esquerra. No hi ha res que faci més mal als possibles votants que les lluites entre els qui ells consideren que es troben en una mateixa banda de l’arc parlamentari.

Aquestes són algunes de les tasques que les forces que componen el conglomerat de  l’esquerra alternativa han de posar en marxa si no volen que amb el pas del temps es perdi l’esperança i la confiança que entre tots han despertat en un moment donat.


Frente Amplio d'Uruguai un exemple a seguir





1 ag. 2016

EL FRACÀS DE LES ESQUERRES



Rajoy, de moment el guanyador




nuevatribuna/01 de Agosto de 2016


No hi ha dubte que la repetició de les eleccions del 16J van significar una derrota per les posicions de les esquerres, tant les moderades, representades pel PSOE, com les alternatives de UnidosPodemos i les seves confluències. El beneficat sens dubte el PP i Mariano Rajoy que està demostrant ser qui millor ha sabut controlar els temps polítics.


Es evident que des del 20D l’actuació de les forces del centre-esquerra i l’esquerra ha estat manifestament millorable. Sembla que hagin perdut de vista qui era el seu enemic principal. Sembla que més que tenir com a objectiu principal fer fora  Rajoy i el PP, el seu objectiu fos deixar clar qui era l’alternativa a Rajoy.
 
El 20D va donar una majoria del Parlament força favorable a una majoria de centre esquerra i l’esquerra alternativa i de progrés. Però ni el PSOE ni Podemos van saber gestionar el moment post-electoral. Per part del PSOE semblava que tenien més por a ser utilitzats per Podemos i els seus aliats que a ganes de formar un govern de canvi. Es per això que van prioritzar el seu pacte amb C´s. Pacte que van intentar presentar com un pacte per a un govern progressista i reformista, obviant que C’s malgrat els seus postulats regeneracionistes és una força clarament de dretes especialment en els seus postulats econòmics alguns d’ells fins i tot a la dreta del PP.
PSOE, l'errada de l'acord amb C's
El PSOE va optar per la dreta de C’s malgrat no li donava els vots suficients i va menystenir clarament  Podemos i la resta de forces de l’esquerra. El resultat va ser el fracàs de la investidura de Pedro Sánchez.
Però és evident que l’actitud política de Podemos, en aquest període, tampoc va afavorir l’entesa. Des d’una tàctica d’espectacle i supèrbia prepotent els de Pablo Iglesias van desmentir qualsevol voluntat real d’aconseguir un pacte plural amb el PSOE. Els atacs dirigits al PSOE, les línies vermelles, l’exigència de llocs al govern, tot això és conseqüència d’una estratègia maldestre o com a mínim d’una manca de preparació per dur a terme política institucional.
Podemos i la táctica equivocada
En definitiva el desacord entre el centre-esquerra del PSOE i el front progressista i d’esquerres de Podemos i els seus aliats va a conduir al primer fracàs d’una possibilitat de govern de canvi que fes fora el PP i  Rajoy.
Les eleccions posteriors van ratificar aquesta derrota, pèrdua de vots i escons del PSOE, pèrdua d’un milió de vots de UnidosPodemos i de les confluències i millora en vots i escons del PP i de Rajoy que es consolida com a principal candidat a President del Govern. Durant tota la campanya electoral tant el PSOE com UnidosPodemos malgrat que en el seu discurs es digués per part dels dos que l’objectiu era fer fora a Rajoy, van fer evident que el que buscaven era saber si havia o no “sorpasso” en el camp de l’oposició. L’objectiu bàsic i quasi a “vida o mort” del PSOE era evitar que els de Pablo Iglesias els superessin en nombre d’escons i/o de vots. En el cas de UnidosPodemos va quedar clar que el que desitjaven per damunt de tot era superar el PSOE.

I al final totes dues forces van sortir perdedores davant d’un Mariano Rajoy que va demostrar tenir una major capacitat de visió política que els seus adversaris.
26J derrota del PSOE
Moltes són les veus que, especialment des del PSOE, no deixen de criticar la passivitat de Rajoy al que acusen de no fer res “de només llegir el Marca i fumar puros”. No hi ha dubte que tenen sort de que sigui així per que si sense fer res els ha guanyat tan clarament, què passaria si fos actiu?
De moment Rajoy té al seu favor l’actuació, volguda o no, del Parlament de Catalunya sobre l’opció d’una independència unilateral, al menys sobre el paper. Això dóna una raó d’estat a Rajoy per a demanar sumar forces al Govern de l’Estat. Altrament la UE, no posant la multa, i plantejant deures al futur govern, sembla apostar clarament per la carta Rajoy. I a tot això la urgència de govern per a fer front a la situació social econòmica també juga a favor d’una investidura ràpida de govern.
26J derrota de UnidosPodemos
Tothom, a hores d’ara, dóna per fet que en cas d’unes terceres eleccions el PP guanyaria encara per més diferència. I malgrat això les denominades forces de progrés, tan les moderades com les més radicals, semblen avui resignades a que Rajoy governi, això sí sense que ells quedin esquitxats. Fins i tot dins del PSOE hi ha qui ja planteja la seva abstenció, amb o sense contrapartides, a la investidura de Rajoy. I sembla que en el fons aquesta abstenció del PSOE fos també el desig de Pablo Iglesias. Sembla que per part del PSOE i de UnidosPodemos no semblin capaços de plantejar-se seriosament una estratègia de canvi polític. Sembla que la tàctica s’imposi a la estratègia. Es com si estiguessin ja plantejant-se quin dels dos serà més oposició.
Crec que l’objectiu real que la gent d’esquerres i fins i tot de centre-esquerres desitjava quan va votar, tant el 20D com el 26J, era fer fora el PP i Rajoy del govern.  Acabar amb un govern i un partit corruptes. Enviar-los a l’oposició a que es regeneressin. Canviar les lleis del dolor que el PP ha establert en la darrera legislatura, des de la Reforma Laboral, la Llei Werth, la llei “mordassa”, etc. Un nou govern que regeneri les institucions del país i que implanti una altra forma de fer amb diàleg i pluralitat, una nova política econòmica i fiscal, una nova Llei Electoral, iniciar el diàleg per a una reforma que ajudi a l’encaix territorial i molt especialment a la situació a Catalunya, i capaç de portar una nova veu a la UE, com per exemple ha fet Portugal.
Cal un acord de regeneració de la política
Es evident que hi ha molta feina a fer i és possible començar-la si el PSOE i UnidosPodemos es plantegen un govern que es centri en la regeneració del país. Un acord d’aquestes dues forces al que desprès cal intentar unir en un acord de legislatura a d’altres forces. Cercar l’acord amb C’s especialment pel que fa a les mesures de regeneració de la vida política i institucional. Es  possible que hagi de ser un govern de durada curta fins dur a terme les mesures institucionals de regeneració. Però en tot cas tant el PSOE com UnidosPodemos com fins i tot C’s i d’altres haurien de plantejar-se que aquest país no es mereix ser governat per un partit que està imputat en els tribunals i que no ha fet el més mínim per desfer-se de la corrupció que l’afecta “al moll de l’os”.
Esperem que tot i que sembli tard, les forces d’esquerra i de progrés, siguin capaces de reaccionar i evitar al seus votants una tercera derrota per a major gloria del PP i de Mariano Rajoy. En cas contrari demostrarien que no són capaços de representar de forma eficient els vots que els hi han donat.
Per un acord de les esquerres




28 jul. 2016

CATALUNYA DINS UN “BUCLE VIRTUAL”





Els responsables de la política virtual
nuevatribuna/28 de Julio de 2016


La Catalunya política fa temps que està instal·lada en un món imaginari que ara ja s’ha convertit en un “bucle virtual”. En el Parlament de Catalunya tenim un Govern que no governa, que és incapaç d’aprovar uns pressupostos, mentre continua la situació de deteriorament dels serveis públics i la seva privatització, continua  l’estat d’emergència social, i les finances de la Generalitat estan en una situació de dependència total de l’Estat.
Però res d’això importa a la majoria independentista de JxS i la CUP, en una aliança contradictòria. Lo seu és centrar-se en mantenir el somni d’una “Arcàdia imaginària” que mantingui atordida una part de la societat a la que s’aboca, a través dels mitjans de comunicació públics i també alguns privats, a l’esperança d’una propera (?) independència i sobirania plena. Per aconseguir-ho ara es dediquen a fer cada temporada una declaració grandiloqüent del Parlament, en un “bucle” de declaracions que mai porten a res. El 9N va ser una Resolució aprovant l’inici d’un procés de ruptura, rebutjada pel Tribunal Constitucional i que no va anar més enllà. Ara de nou el Parlament aprova les Conclusions de JxS i la CUP sobre el Procés Constituent que insta a la desconnexió de l’Estat i l’inici d’un Procés unilateral d’independència que novament quedarà en això, una nova declaració.


La majoria independentista, especialment quan s’apropa la data de l’11 de setembre ha de donar combustible que ajudi a inflamar una part de la societat que s’ha cregut que, en aquest món de sobiranies compartides, la independència de Catalunya és possible sense cap cost, ni cap esforç, ni cap problema i que tot serà una festa de samarretes i declaracions on s’aconseguirà una suposada independència que portarà la felicitat absoluta i on es resoldran tots els problemes socials i econòmics que pateix la societat catalana.
Joan Coscubiela de "Catalunya si que es Pot"
Com en el debat de les conclusions va recordar el portaveu de “Catalunya sí que es pot”, Joan Coscubiela en la Comissió del Procés tots els estudiosos de processos  d’independència van deixar clar que “a la independència s’arriba per acord de les parts o per una insurrecció”. I cap de les dues coses s’aconsegueix amb declaracions florides constants i repetitives.
Com també va deixar clar el portaveu del PSC, Miquel Iceta el Parlament es situa en la il·legalitat i això és greu. I a més aquests dos portaveus van deixar clar que el camí que les conclusions dibuixen és un camí sense cap garantia democràtica.


Miquel Iceta del PSC
Fa ja massa temps que el Parlament de la majoria sobiranista ha perdut els papers. No fa la seva feina de governar al servei de la ciutadania catalana i ha convertit la cambra en un altaveu per a mobilitzar els seus adeptes i per a permetre a la gent de Convergència mantenir-se al Govern.
Caldria recordar a la majoria sobiranista que va perdre el suposat plebiscit en el que va intentar convertir les darreres eleccions al Parlament. Que la seva legitimitat està determinada per l’Estatut de Catalunya, aprovat per la ciutadania catalana, i que en el seu 1er article: “Catalunya, com a nacionalitat, exerceix el seu autogovern constituïda en comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i amb aquest Estatut, que és la seva norma institucional bàsica”


També caldria recordar-los com s’accedeix a la condició de diputat segons el mateix Reglament del Parlament: “El diputat proclamat electe accedeix al ple exercici de la condició de parlamentari una vegada complerts els dos requisits següents.....i prometre o jurar respectar la Constitució espanyola i l’Estatut d’autonomia  de Catalunya”.
L’actual Estatut, fruit de la voluntat del poble de Catalunya, estableix com s’ha d’efectuar qualsevol canvi: “ L’aprovació de la reforma requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament,...” Ara es vol derogar la legalitat per majoria simple.


I el que és més greu el suposat Procés Constituent es vol fer a través d’unes normes que no garanteixen les més mínimes normes democràtiques. Així es defineixen les fases del Procés Constituent :“ El Procés Constituent constarà de tres fases: una primera de procés participatiu, una segona fase de desconnexió amb l’Estat i convocatòria d'unes eleccions constituents que conformaran una Assemblea Constituent, que redactarà un projecte de Constitució. En una tercera fase serà ratificada a nivell popular mitjançant referèndum.”El resultat d'aquesta participació ciutadana constituirà un mandat vinculant pels integrants de l'Assemblea Constituent que els hauran d'incorporar en el redactat del projecte de Constitució.” . Després de la fase de participació ciutadana, es completarà la desconnexió amb la legalitat de l'Estat espanyol a través de l'aprovació de les lleis de desconnexió per part del Parlament de Catalunya i d’un mecanisme unilateral d'exercici democràtic que servirà per activar la convocatòria de l’Assemblea Constituent (AC). Les lleis de desconnexió no són susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal”
 En definitiva es preveu un sistema mancat de controls de cap tipus i amb una direcció on només és possible un resultat, el que els grups independentistes desitgen.


Tot el que es planteja està fora de la realitat i mancat de les mínimes garanties que puguin ser reconegudes a cap nivell. Tot es planteja fora de la realitat com un “bufar i fer ampolles”, i el que és més greu és que estan provocant una ruptura del marc democràtic i encara més que ells mateixos saben que no condueix a res. Tot el que passarà és que es tensaran encara més les relacions amb l’estat i es provocarà com mai la divisió interna dins  la societat catalana.
Es evident que la situació no afavoreix en res la convivència interna ni dins de Catalunya ni en la seva relació amb l’Estat. Aquesta situació de crispació només beneficia als Governs de dretes de Puigdemont i de Rajoy a qui la crispació beneficia electoralment alhora que debilita i allunya el debat relacionat amb la qüestió social que és la que afecta diàriament a la ciutadania, però que queda amagada per la qüestió territorial i identitària.


Rajoy i Puigdemont els beneficiaris de tot plegat



12 jul. 2016

RECORDANT EL PASSAT PER A ENFORTIR EL FUTUR SINDICAL


Owen Jones en l'acte del 40 anniversari de Assemblea CCOO

nuevatribuna/12 de Julio de 2016
Diu en una cançó Raimon “Qui perd els orígens, perd la identitat”. Pot ser per això CCOO ha decidit repensar la seva història per a trobar les arrels que actualitzades li han de servir per a continuar en la seva tasca útil al servei de la classe treballadora i en la seva lluita per les llibertats i els drets.

Estem en uns temps de canvis profunds en tots els àmbits de la societat i tothom que busqui subsistir ha de adaptar-se als temps de canvi, més encara una organització com és un sindicat que s’ha d’adaptar a la complexitat dels canvis en el món de les relacions laborals i socials. I sobre tot fer-ho en un moment en que pot semblar que el més dur de la profunda crisi econòmica i social ha pogut passar i caldrà tornar a continuar la  lluita adaptant-se al nou panorama laboral i social que s’ha generat.

Les situacions de crisi econòmica no són el terreny més fàcil per a desenvolupar la tasca sindical. Les situacions de crisi econòmica debiliten la classe treballadora. Una crisi com l’actual amb els alts nivells d’atur radicalitza les consciències més polititzades però alhora crea una profunda por en el conjunt de la classe treballadora davant les dificultats del mercat laboral. Són moments difícils i durs pel sindicalisme, cal continuar la lluita en una situació desfavorable per tal d’aconseguir en lo possible atenuar les conseqüències de la crisi, però no pot obviar-se que les condicions objectives són desfavorables. Els darrers anys han estat durs,. Més quan el govern del PP ha efectuat una duríssima Reforma Laboral l’objectiu de la qual ha estat en primer lloc debilitar les capacitats del sindicalisme atacant el seu instrument més fonamental com és la negociació col·lectiva. I alhora acompanyant-lo de l’aplicació d’elements com l’article 315 del Codi Penal  d’incriminació penal dels piquets de vaga per tal de debilitar la lluita sindical. I així un cop atacada i debilitada la capacitat del sindicat es pot iniciar el procés de retallada de drets laborals i socials tot minant les bases de l’estat del benestar com són l’educació, la sanitat i d’altres serveis públics.

Amb més o menys ferides el sindicalisme confederal ha aconseguit capejar el temporal i plantejar-se que ara cal recuperar la iniciativa i passar a l’ofensiva. I per fer-ho que millor que en el cas de CCOO cercar en la seva memòria i recordar una història on, en una situació de fortes dificultats i mancances de drets i llibertats com va ser el temps de la dictadura, va ser capaç de dur endavant amb èxit la lluita de defensa dels drets dels treballadors i la consecució de la democràcia.
CCOO cartell de l'acte del 40 anniversari
Es evident que els temps han canviat profundament i que cal adaptar-se al temps actual però també cal recuperar els valors bàsics que abans i ara són necessaris per tal d’ aconseguir fer avançar la lluita pels drets dels treballadors i la lluita pels drets i llibertats democràtiques. La necessitat de tornar a situar el valor del treball com a eix principal de l’organització social. La necessitat de recuperar i difondre especialment entre les capes més joves de la població valors fonamentals com el de la solidaritat. Fer palès que les lluites van lligades, que quan es debilita  un sector de la classe treballadora es debilita tothom. La necessitat de repensar en aquests moments de globalització la necessitat de pensar en la solidaritat global de la nostra lluita local. La necessitat de fer front a la hegemonia individualista que ens vol imposar el poder hegemònic del capitalisme especulatiu i financer. La necessitat de valorar nous instruments de lluita i de divulgació de les idees de solidaritat i fraternitat del moviment sindical. De la necessitat de difondre l’acció, la lluita i les victòries del sindicalisme més enllà del mur de silenci en el que els volen envoltar uns mitjans de comunicació controlats per qui té el monopoli del poder. Actualment els mitjans de comunicació tradicionals públics i privats tenen relegat  dels seus espais comunicatius tot allò referent a la lluita i les propostes sindicals, alhora que de forma farisaica es pregunten: On són els sindicats? Cal trencar aquests murs de silenci comunicatiu mitjançant canals alternatius. En això al repensar la història de CCOO veiem com es van anar conquistant en plena dictadura espais de llibertat i com les lluites per reivindicacions concretes portaven aparellada la consciència de la necessitat de la lluita per reivindicacions socials i democràtiques generals.

Cal aprendre de la història no per copiar-la sinó per entendre com es va ser capaç d’actuar en una situació difícil, per fer-ho ara que ens trobem en una nova situació igualment delicada des  del punt de vista sindical.

Cal entendre que el moviment sindical confederal i CCOO en particular continua sent, malgrat totes les dificultats i deficiències, el principal moviment social organitzat i reivindicatiu del país. I amb una representativitat donada per l’elecció directa dels treballadors i les treballadores en les empreses. Un moviment social que quan ha calgut ha donat la mà a d’altres com va succeir en el procés de consecució de les signatures per la ILP de la PAH.

Ara cal reconquerir els drets perduts en els darrers anys que fins i tot han deixat profundament ferida la pròpia Constitució del 78 que va instaurar una gran part dels drets democràtics defensats per CCOO en el període de la transició. Cal lluitar per tal d’aconseguir un canvi radical en les polítiques econòmiques i socials dels darrers anys que permeti recompondre el teixit laboral i social. CCOO i el moviment sindical tenen un detallat catàleg de propostes que permeten impulsar l‘ocupació i el creixement, sostenir i impulsar  el model social, combatre la pobresa i la desigualtat creada per una gestió insolidària de la crisi que ha castigat els sectors més dèbils de la societat.

Però per fer-ho el sindicat sap que ha de canviar en profunditat per adaptar-se als nous moments, impulsant la participació de les persones afiliades però no només això. El sindicat ha d’obrir-se a la societat, a qui no està afiliat, obrir les seves portes al conjunt de la societat i especialment a les noves generacions. I impulsar la socialització del sindicat i establir una àmplia xarxa d’aliances socials per tal d’aconseguir dur a terme els ambiciosos processos de transformació que cal dur endavant. Cal enfortir el sindicat i la seva política d’aliances que ha de ser també molt ambiciosa per aconseguir imposar, des de la societat i amb les relacions polítiques que calguin, els grans canvis socials i d’aprofundiment democràtic que la societat actual, com en el seu moment la de la transició, precisa amb urgència.
Passat, present i futur sindical


27 juny 2016

LLIÇONS ELECTORALS



                                                        Rajoy guanyador del 26J
  nuevatribuna / 27 de Junio de 2016                                           
La repetició de les eleccions al Congrés i al Senat ens donen uns resultats que caldria analitzar amb calma.
L’aspecte més important i que repeteix el que va succeir el 20D ha estat el que cap partit té majoria absoluta i fins i tot, excepte una improbable gran coalició PP-PSOE, no arribaria a la majoria una coalició de dos partits.
Una segona conclusió és que al contrari del 20D el bloc de dretes PP-C’s s’imposa al d’esquerres.
En tercer lloc tots els partits tant perden posicions, amb l’excepció del PP.
En quart lloc les forces del centre-esquerra i l’esquerra alternativa i de progrés no seran alternativa de futur sense treballar per una acció unitària.
Anem per partits:
1) PP: El PP es consolida clarament com a primer partit malgrat estar molt lluny de la majoria absoluta. Sembla que al PP no li afectin ni escàndols de corrupció, ni de males pràctiques democràtiques, ni les seves polítiques econòmiques i socials. La realitat és que no tot és així. El PP ha perdut en els últims quatre anys 3 milions de vots, 49 diputats i el que és més important la majoria absoluta. Però és evident que malgrat tot, inclús en les zones més corruptes com Madrid, País Valencià o Balears, amb la única excepció de Euskadi i Catalunya guanya a totes les comunitats autònomes. En aquesta situació és evident que Rajoy es presenta avui com el guanyador d’aquesta segona volta electoral, malgrat estarà obligat a negociar i oblidar-se de les formes utilitzades durant la majoria absoluta, però el més greu és que manté la seva hegemonía. 
                                        PSOE: Susana Diaz i Pedro Sánchez
2) PSOE: sembla que els socialistes no reaccionen malgrat els resultats els hi continuen sent cada vegada més desfavorables.  En les dues últimes eleccions ha perdut més d’un milió i mig de votants i 25 escons. Malgrat això el primer que va fer Pedro Sánchez va ser atacar la seva esquerra i felicitar-se pel fracàs del “sorpasso”. El socialistes han basat tota la campanya en atacar la seva esquerra. El resultat és que no hi ha hagut “sorpasso” però els socialistes no han guanyat en cap comunitat autònoma i especialment han perdut a Andalusia la qual cosa comporta desinflar el “globus” de Susana Díaz. El socialistes es troben en un moment difícil ja que la seva animadversió envers la seva esquerra el pot portar a l’abstenció davant un govern de coalició de PP i C´s, i continuar disputant la hegemonia de l’esquerra. Disputa que només comporta la derrota mútua. Està clar que el PSOE encara no reacciona i pot continuar en la seva davallada política. Pitjor seria l’opció de gran coalició que alguns “barons” defensaran. 
                                          UnitsPodem: Pablo Iglesias
3.-UnidosPodemos i les confluències: No hi ha dubte que han estat la sorpresa més negativa de la jornada. Hi havia moltes expectatives i per això el resultat ha estat decebedor. Cal considerar que la coalició ha perdut des del 20D 1.062.862 vots, i cap diputat. Però això no pot obviar que és una opció nova que conserva 5.049.734 vots i 71 diputats. Es evident que hi ha coses a criticar. En primer lloc que malgrat l’excel·lent campanya del 20D, desprès la seva gestió política dels resultats va ser errònia, amb molt personalisme i manca de “finezza” política, derivada del seu poc bagatge polític institucional. Cal dir però que a la campanya l’actuació ha estat positiva tendint la mà al PSOE en tot moment. La coalició de Podemos e IU s’ha fet molt ràpida i forçada, desprès de continus atacs i menyspreus a IU es forja una aliança de darrera hora. Per la seva part IU arriba en una situació molt delicada, amb una forta divisió interna, desprès de purgues com les de Madrid, sense cohesionar les seves tendències internes i retornant al “anguitisme” que és la seva concepció més sectària, malgrat la correcció del discurs públic de Garzón.
Les pèrdues afecten totes les seves confluències. A Catalunya “En Comú Podem” ha tornat a guanyar, ha mantingut resultats però ha perdut 81.354 vots. Per la seva banda “En Marea” ha perdut 66.555 vots i 1 diputat. En ambdós casos la gent de IU ja havien anat en les coalicions en les anteriors eleccions. També en el País Valencia on la confluència sumava EU ha perdut 17.654 vots mantenint els diputats. I pel que fa a la coalició exclusiva Podemos-IU-Equo ha guanyat 1 diputat respecte al 20D i perd 924197 vots.
Tant UnidosPodemos com les confluències han de reflexionar, i començar a treballar en polítiques d’esquerres clares i visibles, especialment al voltant de la centralitat del món del treball, la situació d’emergència social, la regeneració democràtica i un canvi de les polítiques en l’àmbit europeu pel que fa  als àmbits polítics, democràtics, socials i econòmics. Alhora cal reforçar el cooperativisme de les forces que conformen el conjunt de les confluències fugint dels personalismes que poden caducar d’un dia per l’altre.
                                                       C´s: Rivera
4.  C´s: El partit de Rivera ja va treure uns resultats per sota dels esperats el 20D i ara ha sofert una forta pèrdua d’escons 8 dels 40 que tenia, i més de 376 mil vots, que sens dubte han tornat  al PP originari. El futur de C´s serà difícil ja que la única possibilitat de publicitar la seva equidistància seria amb un Govern amb PP i PSOE cosa que no sembla en principi massa previsible.
En definitiva ens espera una nova etapa d’hegemonia matisada de la dreta de la qual sembla difícil sortir sense una regeneració del PSOE i un replantejament seriós de la esquerra alternativa més a mig termini que no com fins ara a curt termini. L’esquerra alternativa ha d’entendre que la política precisa temps, bagatge, capacitat i concreció d’aliances socials, i capacitat de negociació per aconseguir fer avançar polítiques de canvi.







24 juny 2016

“BREXIT” UN TRIOMF DE L’ULTRANACIONALISME



Farage-UKIP el triomf ultra


nuevatribuna / 24 de Mayo 2016


La victòria del “Brexit” és sens dubte un triomf dels sectors conservadors i ultranacionalistes britànics que han sabut arrossegar una gran part de les classes populars. La demagògia populista, xenòfoba i antiimmigració s’ha imposat davant el discurs més racional dels partidaris de la permanència. Les raons de la victòria dels partidaris del “Brexit” són més profundes que el tradicional rebuig de molts britànics a tot el que vingui del continent. Hi ha sens dubte raons molt britàniques. Les polítiques d’austeritat dels governs britànics des de Thatcher fins Cameron passant per Blair, amb el desmantellament dels sectors fabrils i manufacturers, en benefici exclusiu de la City londinenca. La retallada de beneficis socials des de l’habitatge social a d’altres ajudes han deixat en una situació de marginació una part important de les classes treballadores i populars, especialment angleses. Tot això ha comportat un fort creixement antiimmigració en aquests sectors populars, dirigit especialment envers els nous immigrants procedents de la UE. Tot això està molt ben relatat per Owen Jones en el seu llibre “CHAVS, La demonización de la clase obrera”.

Hi ha doncs profundes causes de política interna que ha buscat un culpable extern en la UE. Però no hi ha dubte que la UE també té responsabilitats profundes. Les seves polítiques d’austeritat a ultrança han provocat una pèrdua de vigència de la idea de progrés de la Unió Europea. Europa no és atractiva i en moltes capes de la societat no només britànica sinó també europea sembla que la rel de tots els mals ve de la UE. Això justament amb l’especial relació de feblesa que ha tingut la UE en relació al Regne Unit ja des de la seva entrada i darrerament amb la vergonya de la darrera negociació. Només cal comparar la diversa actitud de les institucions de la UE, suavitat amb el Regne Unit  i el cop d’estat financer a Grècia.
Blair-Thatcher-Cameron tres rersponsables
Es evident que el “Brexit” tindrà fortes conseqüències en el Regne Unit però també en la Unió Europea. La UE precisa canviar de forma radical de polítiques sinó vol que es reprodueixi la situació de “Brexit” en d’altres països amb forts moviments nacionalistes. Una UE amb altres polítiques a favor de la ciutadania però alhora radical amb els països, com molts de l’est, amb profunds dèficits democràtics.

Europa està en una cruïlla i el “Brexit” és un símptoma definitiu. O es construeix més Europa, més social, més democràtica i més al servei de la ciutadania o la UE fomentarà la seva pròpia destrucció.

Al marge de la situació particular britànica en el conjunt de la UE  cal fer i de forma ràpid un canvi en profunditat de l’actual moment i de les polítiques errònies. I en aquest sentit el resultat de les eleccions a l’Estat Espanyol pot ser un factor favorable en aquest sentit de canvi.

No hi ha dubte que una victòria de l’esquerra alternativa i de progrés de "Unidos Podemos" i les confluències i un pacte amb el PSOE podria ajudar a donar un nou aire i un impuls nou en la Unió Europea. En cas contrari el deteriorament de l’actual UE continuarà i fins i tot s’accelerarà.
Una alternativa també per Europa
Gran Bretanya sempre ha vist amb desconfiança  l’avenç polític de la UE. Ha estat només pel valor del mercat i pel paper de la City. Sempre ha estat un actor retardatari. A França el president De Gaulle sempre es va oposar a l’ingrés dels britànics per que estava convençut que era un cavall de Troia contra la pròpia UE. La història li ha donat en part la raó.

Ara la única sortida de la UE és a partir dels països de l’Eurozona. S’ha d’impulsar un fort canvi de polítiques econòmiques i socials més favorables al creixement i al benestar de la ciutadania, i alhora impulsar reformes estructurals per aconseguir més unitat política i social, i unes institucions polítiques  més democràtiques, més representatives i més properes a la ciutadania.

El “Brexit” posa a Europa davant del repte immediat del seu futur.
Owen Jones amb "En Comú Podem"

8 juny 2016

L’AUTOENGANY DEL PSOE EL PORTA AL SUICIDI


Els responsables de la desfeta del PSOE
nuevatribuna/08 de Junio de 2016
No hi ha cap dubte que el PSOE afronta aquestes eleccions polítiques des d’una posició molt crítica i d’extrema fragilitat. El resultat de les eleccions pot ser un punt i apart en la recent historia dels socialistes. Fins ara sempre s’han presentat com l’alternativa útil de l’esquerra que aquesta vegada poden perdre i si no hi posen remei per molt temps.

La historia recent del PSOE es pot centrar en l’assumpció del poder i en una renovació inicial de les estructures de l’estat desprès de la transició. Però des d’aquella primera època i les il·lusions que va generar a la seva situació d’ara hi ha una llarga etapa  d’intensa degeneració en la seva pràctica política. La mateixa que es pot veure reflectida en l’evolució del que va ser el seu líder i encara sembla ser-ho en esperit és a dir  Felipe Gonzalez. Qui ahir lluïa “pana” avui és una figura fins i tot de l’elit de “l’establishment”, i al costat del sector més conservador de la “casta” política i econòmica que domina el país. La seva evolució és similar a la del diari més representatiu de la progressia dels 80, “El País”, que ha sofert una forta involució en les seves idees paral·lela a l’evolució personal del seu primer director i ara primer directiu Juan Luis Cebrián. Els  que en el seu moment van ser factors de progrés ara no són més que elements que retarden les possibilitats del progrés.

Poc queda de socialdemòcrata en el PSOE, la seva retòrica sempre es contradiu amb la seva realitat. Un partit avui debilitat, dividit, amb una conspiradora a l’ombra que encara no ha demostrat res de la seva vàlua política, simplement que és la més ferma seguidora de la pitjor herència populista dels González i Guerra. Hem vist com la Sra. Díaz conspira obertament amb altres barons regionals contra el seu cap de files Pedro Sánchez. I això li comporta a Sánchez efectuar  un discurs inconsistent i contradictori difícil de defensar.
Cebrian y González els botxins de Sánchez
En aquesta campanya Sánchez afirma ser l’alternativa de l’esquerra però no diu com ni amb qui. Nega qualsevol possibilitat d’acord amb “UnidosPodemos” i les confluències, la qual cosa fa impossible un govern de canvi.. Es incapaç de definir com pot articular un Govern de canvi en solitari o amb la dreta. Fins i tot es va negar a un acord de candidatures d’esquerres al Senat per acabar amb el domini del PP, acord que fins i tot va defensar sense èxit Ximo Puig, president de la Generalitat Valenciana.

El seu programa no presenta cap alternativa clara de canvi. No hi ha una alternativa per a Europa, no són creïbles les seves propostes desprès de l’acord amb C’s, ni tan sols es compromet a la derogació de la Reforma Laboral del PP. En el seu acord amb C’s, Sánchez va demostrar tota la seva feblesa i el que és més greu la manca de conviccions del seu partit, i ara l’ombra de la corrupció li apareix per Andalusia involucrant Chávez i Griñán.

El PSOE no està disposat a enfrontar-se amb els poders de la UE per a impedir unes polítiques errades i nefastes. Es incapaç fins i tot de reconèixer l’error de la modificació de l’article 135 de la Constitució que va ser aprovat amb nocturnitat pel PSOE i el PP. Fins i tot ja comença a córrer el rumor de que abans que pactar amb “UnidosPodemos” el PSOE es pot plantejar deixar governar el PP i C’s.

El PSOE avui ja no és un partit socialdemòcrata, no té cap voluntat de transformar la societat, com a màxim posar alguns “pegats” superficials. No es tracta de que sigui un partit rupturista, sinó que no és ni tan sols un partit reformista. El social liberalisme de la “tercera via” dels Blair o Renzi va conquerir la medul·la del PSOE, juntament amb el poder peronista que exerceix amb els sectors més retardataris a Andalusia o els grups més “castizos” i centralistes de Madrid.

Lamentablement dins el PSOE no es veu cap veu de canvi. Avui lo més avançat són la gent ja mig retirada com el propi Zapatero, i, això malgrat la seva reforma constitucional, o com Caamaño o fins i tot Borrell. Sembla com si avui el PSOE fos un partit fèrriament dirigit amb uns quadres vinculats cada cop més al “pessebre” del càrrec. En aquestes condicions potser li vindria bé una derrota electoral que o el fes reaccionar o el portés a formar  part de la historia.

No estaria de més que el PSOE tornés a rellegir els clàssics com Marx o a gent més moderna com Owen Jones, i alhora que posés més atenció al que passa a la societat. Es a dir als problemes i  les necessitats  de la ciutadania.

Actualment el PSOE no passa la prova del cotó que podríem situar en les “20 actuacions urgents per al progrés i el benestar social”, mesures reclamades pels sindicats confederals CCOO i UGT. Com a dit el secretari general de CCOO “les solucions als problemes de la gent no poden esperar més”. El programa del PSOE no pot comparar-se en els seus paràmetres amb les exigències sindicals que serien imprescindibles per a un programa mínim del conjunt de les forces de progrés en els àmbits econòmics i socials.
Les propostes sindicals
 Ser l’alternativa de l’esquerra no pot ser ni un càrrec vitalici ni hereditari. Representarà  la classe treballadora i les classes populars d’aquest país qui més s’acosti amb les seves propostes a les seves necessitats i això i l’esperit d’il·lusió social i de canvi no estan avui dipositats en el PSOE sinó en les noves forces emergents i cooperativament confluents.


Al PSOE en aquests moment només li queden dues opcions: a) apostar pel canvi, i unir-se a les forces d’esquerres i progrés al voltant de “UnidosPodemos” i fer avançar aquest canvi cap  un model social més just, o b) jugar un paper d’oposició a les forces del canvi i per tant favorable als desitjos de la classe i les elits privilegiades del país.
Una nova alternativa de caqnvi i progres
Seria molt important un canvi radical en l’actual posició del PSOE, que fins i tot compartiria bona part del seu electorat, i seria fonamental per aconseguir un camí sens dubte  més segur per a un canvi real al nostre país. Una unitat que podria permetre un govern de  les classes populars més fort dins i fora del país. Crec que el pas donat a l’Ajuntament de Barcelona és un pas en aquesta bona direcció, com ho és el Govern de la Generalitat Valenciana.

En cas contrari el futur del PSOE és molt difícil i pot recordar el del PSAOK grec. Auto enganyar-se, la manca d’ideari de fons, la debilitat organitzativa, la manca de debat d’idees, les lluites internes pel poder, i l’allunyament de la gent porten al camí del suïcidi polític.
Les politiques que la gent precisa