Un futur ple de riscos per la CCMA

Logo de la Plataforma en defensa dels mitjans públics catalans

Article publicat a la web de TV3teva.cat

El dia abans de la convalidació del Decret-Llei del Govern del PP pel qual es modificava la Llei de la RTVE, un diputat de CiU comentava “Aprofiten l’austeritat per acabar amb la pluralitat”. Al dia següent CiU, malgrat tot va votar a favor a canvi d’una cadira al Consell. Es repetia a Madrid el que abans havia passat a Catalunya amb la Reforma de la Llei de la CCMA.

Hi ha una realitat, el continent afecta al contingut, la reforma de la Llei ha tornat a governamentalitzar el mitjans públics. El Consell de Govern i el seu actual President no són més que peons a les ordres del que dicti el senyor Francesc Homs portaveu del Govern de CiU i responsable de dur a terme el canvi legislatiu.

L’anterior Llei de la CCMA va intentar, amb tots els seus errors, crear una mitjans neutrals. En aquell context s’inscrivia la creació del Consell Assessor de Continguts i Programació, format per representants de la societat civil. Aquest Consell ha elaborat per consens una sèrie d’informes, que ha fer arribar tant al Consell de Govern com al Parlament. Aquests informes s’han fet amb voluntat crítica de millora sobre la programació i continguts.

En l’avant-projecte de modificació de la Llei de la CCMA ja es reduïa a una funció purament simbòlica el Consell Assessor. Posteriorment, i desprès d’una compareixença parlamentària en nom del Consell Assessor, això es va reconduir. Malgrat tot l’esperit de la nova majoria representada en el nou Consell de Govern ha mantingut la voluntat de reduir el Consell Assessor a la seva mínima expressió.

Tant és així que per part del nou Consell no s’han cobert ni les mínimes formalitats institucionals. El President del Consell de Govern ni tan sols va tenir el gest de presentar-se al Consell Assessor, va haver de ser aquest qui li demanés la seva compareixença. Posteriorment el Consell de Govern ha negat el pa, la informació, la sal, el cobriment de les mínimes despeses de desplaçament, i l’aigua, no responent els escrits que se li enviaven. Tot això demostra la nul·la voluntat  d’ajudar a que el Consell Assessor podés fer les seves funcions amb normalitat. Tot això ja va comportar, per part del Consell Assessor, un escrit d’empar al Parlament per plantejar la necessitat de dur a terme la seva renovació o que es solventesin  les dificultant de funcionament. I ara m’ha portat personalment a presentar la meva dimissió com a President del Consell Assessor ja que no veia el consens necessari per a dur a terme una dimissió de tot el Consell Assessor.

Tota aquesta situació referent al Consell Assessor és una anècdota. El més greu és com es dibuixa el futur de la CCMA en mans d’uns executors la tasca dels quals és reduir el paper dels actuals mitjans públics per un costat i fer-los encara més dòcils per un altre banda.

Un Consell de Govern amb majoria de la gent del govern de CiU- PP, amb uns consellers de PSC com a convidats de pedra que es dediquen a abstenir-se. Un directius que venen amb la missió de retallar i fer callar.

Retallar: amb un Govern que planteja la retallada d’ocupació en les empreses públiques i la seva privatització si els comptes no els hi quadren i que ha filtrat deliberadament als mitjans de comunicació que podria haver un ERO a TV3; amb unes direccions de la CCMA i de TV3 que, en totes les entrevistes que han concedit als diferents mitjans, han repetit com si es tractés d'una consigna que si bé aquest any no, el 2013 potser sí, amb la clara intenció d’espantar els treballadors per tenir-los més sotmesos.

Fer callar: el dia del debat i aprovació  en el Congrés dels Diputats dels decrets del govern del PP sobre retallades en educació i sanitat, els famosos 10.000 milions d’euros, i de la modificació de la Llei de RTVE, aprovada amb els vots de PP-CiU, els TN de TV3 van dedicar “0” segons a aquests temes. Tot un exemple dels nous temps.

L'home de "palla" del Govern de CiU a la CCMA: Brauli Duart

Capitalisme popular? L’engany de la forçada sortida a borsa de Bankia i Banca Cívica

De Caixes a bancs

Versió en castellà a: nuevatribuna.es | 19 Mayo 2012

Tot el procés de liquidació del sector de Caixes d’Estalvis, i la seva reconversió en bancs, és summament qüestionable especialment pel que fa a l’actuació i responsabilitat dels governs, tant de Zapatero com de Rajoy, com del supervisor: el Banc d’Espanya i el seu governador l’inefable MAFO.

Sens dubte la societat ha perdut amb la desaparició d’aquestes societats. Al marge de la mala gestió de molts dels seus directius que han sortit “de rositas”, hi ha un cost important derivat de la desaparició del dividend social – és a dir la desaparició de l’obra social- i en un proper futur un previsible procés d’exclusió bancària de sectors de les classes populars.

El tema dóna per a molt però aquí ens centrarem en el tema del que podríem qualificar de veritable estafa comesa amb molts petits estalviadors per part de les caixes, de les que eren clients, que amb motiu de la  forçada sortida a borsa dels seus bancs, els hi van col·locar accions, de dubtosa perspectiva, d’aquests bancs basant-se en la confiança que els estalviadors tenien dipositada en la seva caixa.

La realitat de l’actuació prepotent de les entitats financeres enganyant la seva clientela més vulnerable, i mancada de preparació financera, ja ha estat suficientment coneguda pel que fa a la col·locació d'altres actius de risc com les “participacions preferents”, els “deutes subordinats” o les “quotes participatives” en el cas de la CAM . Però un cas que ara s’ha fet evident, especialment a rel de l’escàndol de Bankia, és el dels petits estalviadors convertits en accionistes de bancs per part de les Caixes amb problemes que els han creat, són els casos de Banca Cívica i Bankia.

En tots dos casos els màxims directius de les entitats d’estalvi han fet col·locar les accions dels seus bancs, al sortir a borsa, mitjançant campanyes entre la seva clientela tradicional i poc sofisticada financerament.  En els dos casos s’ha venut a la clientela les accions, tornem a dir de dubtosa evolució, com si fossin productes de la pròpia caixa en la que ells tenien dipositats el seus estalvis i confiança, com si es tractes d’un producte més i sense plantejar-les el risc que representen uns productes sotmesos a l’especulació borsària.

Els resultats són prou clars en els dos casos amb la forta pèrdua de valor dels productes adquirits. Prenem l’exemple de Banca Cívica. Les accions van sortir al  juliol del 2011 al preu de 2,7 euros/acció. El mes de març del 2012, vuit mesos després Banca Cívica es comprada per Caixabank al preu de 1,97 euros/acció. Es a dir en aquests pocs mesos les accions van caure un 27% del seu valor. El canvi es va fer de 8 accions de Banca Cívica per 5 accions de Caixabank. Les accions de Caixabank es van valorar al preu de 3,25 euros/acció. Avui les accions de Caixabank roden els 2,2 euros/acció, la qual cosa suposa que els accionistes de Banca Cívica han sofert una pèrdua addicional de un 30% més des del canvi. A la borsa les accions de Banca Cívica abans de fer un any de cotització han perdut un 50% del seu valor inicial.

El cas de Bankia, per la seva importància és el que més fidelment  representa aquesta repercussió negativa per als petits estalviadors que van confiar en la entitat financera i van comprar títols de Bankia a la seva sortida a borsa. Es tracte de més de 350.000 petits estalviadors de les set caixes d’estalvi que estaven en la matriu de Bankia. L’acció de Bankia va sortir a finals de juliol de 2011 al preu de 3,75 euros/acció. Aquesta setmana, pocs mesos després, l’acció de Bankia amb prou feines cotitzava a 1,7 euros/acció, amb una pèrdua respecte a la sortida a borsa del 55%.

Es a dir els dos bancs  de caixes que, a instàncies de les reformes financeres, avalades i impulsades pel supervisor,  es van fer sortir a borsa, han acumulat pèrdues milionàries sobre el seu capital inicial. La major part d’aquesta pèrdua ha estat suportada per centenars de milers de petits accionistes, clients de les caixes dels que podriem dir que van ser enganyats ja que en molts casos no van ser conscients dels riscs que comportava comprar uns productes, que eren accions amb problemes sotmeses a l’especulació, els quals se’ls va vendre com si fossin un producte qualsevol de les antigues caixes. 

Aquesta sortida a borsa de Banca Cívica i Bankia , amb unes perspectives com a mínim poc clares, com s’ha demostrat, ha comportat quelcom similar a una veritable estafa amb pèrdua d’estalvis d’una àmplia multitud de centenars de milers de petits estalviadors, als que es va fer entrar en el perillós món de l’anomenat i lloat per molts “capitalisme popular”.   

I mentre  els estalviadors- accionistes perden en els seus estalvis col·locats en accions, i els treballadors de Bankia i Banca Cívica pateixen per el futur dels seus llocs de treball, els màxims responsables començant per Rodrigo Rato de Bankia, Antonio Pulido y Enrique Goñi de Banca Cívica, fan “mutis por el foro” i en alguns casos amb propines.

Directius financers

                                            Paco Ibañez: "Don Dinero"





Contrareforma global, retorn al passat

Logotip de: SYRIZA

En castella a :nuevatribuna.es | 13 Mayo 2012

S’ha dit que l’existència del bloc socialista va ser en gran part la responsable de l’estat de benestar a l’Europa occidental. Que el perill i la por al comunisme, a que les classes treballadores el veiessin com una possibilitat, va potenciar l’economia social de mercat. Podem dir que els grans beneficiaris de l’existència del bloc socialista més que els seus pobles van ser les classes populars dels països del bloc capitalista antagònic.

La caiguda del  bloc socialista va deixar sense alternativa al mon capitalista avançat, en especial als països de l’oest d’Europa, i això també comportava que ja no hi havia necessitat de mantenir unes polítiques socials que havien semblat ser inherents al propi model de desenvolupament existent en aquestes societats a partir de la II Guerra Mundial. Aquest anàlisis també explicaria que la caiguda del “mur” no sols afectés de forma negativa al futur dels partits comunistes occidentals, sinó també als partits socialistes en gran mesura padrins del model social europeu.

Es evident que calia alguna causa per que la dreta posés en qüestió un model que apareixia en l’àmbit mundial com un model de desenvolupament més just i socialment avançat.

La profunditat de la gran crisi actual, provocada en gran mesura per l’especulació financera mundial derivada de la globalització, ha estat  la excusa que la dreta utilitza, a nivell global, però també al nostre país, per efectuar una contrareforma que posa en qüestió un model de societat que semblava que mai podia ser posat en qüestió.

En el cas espanyol és evident que aquesta contrareforma és global, no només econòmica i social, sinó que també afecta a drets fonamentals de la nostra jove societat democràtica.  Les dretes estan portant terme una profunda regressió en la societat derivada d’un plantejament clarament ideològic. Es tracta d’eliminar d’una tacada tots els avenços aconseguits en les tres últimes dècades de societat democràtica.

Els governs de la dreta espanyola estan portant a terme aquesta contrareforma global amb una profunditat tal que en molts casos comporta retrocedir a les situacions pròpies de situacions prèvies a la transició democràtica.

La crisi, i els errors dels govern socio-liberals del PSOE, especialment el “cop d’estat constitucional” que instaurava el dèficit com a prioritat, han posat en safata a les dretes, i parlem tant del PP com de CiU, davant d’ una ocasió única per aprofitar i efectuar aquesta regressió profunda de la societat tant pel que fa als drets econòmics i socials com fins i tot a les llibertats democràtiques. Cal remarcar la unitat de discurs entre la dreta espanyolista i la del nacionalisme conservador català i el seu suport mutu.

En efecte,  la contrareforma s’està aplicant amb un caràcter global a la societat espanyola. No es limita a qüestionar aspectes aïllats de la realitat social. Afecta tant al camp de la estructura econòmica, amb atacs als drets laborals i potenciant la hegemonia dels grans sectors empresarials. Però també afecta de forma directa a la superestructura social amb un procés de retallada radical dels drets socials bàsics, així l’educació, la sanitat  i els serveis socials es retallen i privatitzen amb les repercussions econòmiques i socials que comporten per a la ciutadania. Però no són els únics que es  qüestionen, veiem com també s’apliquen contrareformes en camps propis de les llibertats civils fa poc conquerides, com són els dels drets de gènere o temes com els de la justícia gratuïta, o d’altres com el respecte al medi ambient. I la contrareforma arriba fins i tot a camps propis de la superestructura política com són els inicis de recentralització política, la liquidació de la concertació social, les limitacions de la pluralitat en els mitjans de comunicació públics, l’estructuració de l’administració de la justícia i fins i tot l’increment de les polítiques de repressió policial per fer front a la dissidència social, o la criminalització de les protestes o l’assetjament i linxament del moviment sindical.

A Catalunya el Govern de CiU va ser el capdavanter de l’aplicació, amb la connivència del PP especialment, en la liquidació de tot el llegat de l’anterior govern tripartit. Amb unes lleis “òmnibus” va eliminar la pràctica totalitat de la legislació de set anys de governs d’esquerres. També ha estat capdavanter en les retallades socials en drets socials bàsics, en la privatització de serveis i en el retall de les condicions laborals dels treballadors públics.

En l’àmbit de l’estat el Govern Rajoy, sota l’excusa de la crisi econòmica ha efectuat una ofensiva constant de decrets- llei que afecten de forma regressiva tots els àmbits de la vida social i econòmica del país. Casualment l’últim àmbit en entrar i de forma forçada ha estat el que sempre ha estat en el “moll de l’os” de la crisi econòmica del país, el relatiu a un sistema financer afectat pel sobre endeutament i uns balanços greument afectats pels actius tòxics immobiliaris.

Tots els aspectes d’aquesta  contrareforma global de les dretes parteix de liquidar drets de la ciutadania mentre es mantenen els privilegis dels sectors més poderosos de la societat. La majoria ciutadana sofreix una forta agressió que liquida o redueix de forma substancial les seves condicions de vida i els seus drets, mentre els sectors més benestants no paguen cap preu i fins i tot surten més beneficiats. Estem davant d’un atac a fons i programat no sols contra el nostre encara dèbil estat de benestar sinó que va més enllà i sembla dibuixar un panorama de retorn al passat. Com va dir amb total impudícia la Sra. Cospedal, secretaria general del PP, als sindicats “ Considero que estamos en una situación de derechos sociales y hay que pasar a otra de beneficios sociales”. Es a dir cal passar de una societat basada en drets socials a una altre on predomini la beneficència en el millor dels casos. O dit d’una altra manera cal passar d’una societat de ciutadans a una altre de súbdits.

La política de la dreta sembla tenir com a referent polítiques del passat basades en: retalls de drets social, control de la informació per tal de tenir a la societat adormida i repressió als discrepants. Es a dir un tipus de societat que recorda l’etapa pre-democràtica.

Ens enfrontem a un repte que va molt més enllà de la lluita contra la crisi. No estem sols davant d’unes polítiques de dretes, que es poden compartir o no, per fer front a la greu crisi econòmica. No es això sinó una ofensiva política ideològica, tant en l’àmbit nacional com del conjunt de la UE, per acabar amb un model de societat cohesionada entorn a un model de drets socials i llibertats polítiques. Sabem que només aprofitant una ocasió com la derivada d’una greu crisi com aquesta, sembrant una gran por en la societat, poden dur a terme una forta regressió econòmica i social que comporti una regressió de la que costarà, en el millor dels casos, dècades tornar a sortir.

La situació de manca d’alternatives, d’una única política possible basada en l’ajust dur, imperant en tota l’UE, sota la direcció de la canceller Merkel, ha sofert malgrat tot un primer contratemps el primer diumenge de maig. L’elecció de Hollande a França, els resultats de Grècia amb la pujada de SYRIZA, són demostratius que encara hi ha possibilitat de fer front a l’actual situació. Que malgrat les dificultats encara no s’ha dit la última paraula i hi ha lloc per a l’esperança de que altres polítiques són possibles.

La situació en l’estat espanyol és més complicada i difícil amb signes contradictoris. Per una part és evident que les polítiques del PP han afrontat un fort rebuig social, encapçalat pel moviment més organitzat de l’esquerra social: el sindical, i que això li està comportant un fort desgast polític en molt poc temps. Però per un altra banda hi ha una manca d’alternativa política que pugui aglutinar el malestar social existent. El principal partit de l’oposició està encara, i sembla per molt temps, "noquejat" i fora de joc, pagant encara el cost d’unes polítiques que han estat sens dubte el preàmbul de les que ha aprofundit posteriorment les dretes, en una situació semblant a la del PASOK a Grècia. Es a dir no es veu la possibilitat d’una alternativa socialdemòcrata com la de França per que el PSOE encara està submergit en la seva deriva socio-lliberal de difícil sortida.

I més a l’esquerra falta imaginació per aglutinar una alternativa amplia de progrés. Sembla com si objectius de curta volada no permetin aglutinar un ampli i plural espectre polític d’esquerra existent en la societat. Com si des de la política no es sàpiga estructurar el que a nivell social ha aconseguit estructurar el moviment sindical. Avui més que mai cal una alternativa política potent i engrescadora que sigui capaç de mobilitzar políticament l’esquerra del conjunt de l’estat i permeti fer front políticament a la contrareforma global de la dreta i el seu intent de retornar-nos al nostre passat més negre. En el nostre cas la realitat d’una coalició amplia com la de SYRIZA a Grècia és el que ens caldria per mobilitzar la ciutadania progressista i fins i tot per a resituar el centre-esquerra que representa el PSOE.



Alexis Tsipras: lider de SYRIZA



                                          Mikis Theodorakis: Zorba

El Sistema Financer i la crisi

En castella a: nuevatribuna.es | 27 Abril 2012.

(Publicat a la Revista de Serveis a la Ciutadania-FSC-CCOO Catalunya, mes d'abril)

La crisi financera i econòmica global ha tingut una especial repercussió en l'economia espanyola derivada de les particularitats del desenvolupament de la nostra economia. La internacionalització i globalització dels mercats financers, la seva falta de control va permetre l'aparició del que posteriorment s'han denominat actius tòxics o contaminats. Les hipoteques Sub-prime als EUA, la seva conversió en actius tòxics provocar la contaminació del sistema financer internacional. La crisi financera va trencar la confiança interbancària, es van suspendre les transaccions i la falta de fluxos financers va conduir a una crisi financera i econòmica mundial.

Aquesta situació va afectar a l'estat espanyol en un moment en què, com a conseqüència de l'entrada en l'euro i la transferència de competències al BCE, vivíem uns anys d'una especial situació expansiva, especialment en el sector financer i immobiliari, conseqüència de tenir uns tipus d'interès molt baixos i una inflació més alta el que va provocar un "miratge" de prosperitat i de riquesa. Això venia determinat per l'entrada de recursos exteriors, més d'un 11% de l'estalvi mundial va recalar a Espanya com a conseqüència de l'esperança de beneficis alts i ràpids en el mercat immobiliari, la qual cosa va provocar l'anomenada "bombolla immobiliària".

Així, entre el 1996 i el 2008 l'ocupació va créixer en 8 milions de llocs de treball, creant 40% de la nova ocupació de la zona euro. En aquest període l'ocupació en la construcció va suposar el 14% del total. La població ocupada va passar de 12,3-20.400.000 de persones de 1995 al 2008.

El sector immobiliari no produïa per a les necessitats de la població, es feien més de 800.000 habitatges anuals quan les necessitats eren de 400.000. La compra d'immobles es converteix en un producte financer més d'alta rendibilitat que potencia l'especulació i desincentiva la inversió en altres sectors més productius.

Algunes característiques del sistema financer en aquesta època són: a) S'incentiva l'endeutament de les famílies (que passa del 40% al 130%) i de les empreses; b) El sistema financer espanyol necessita endeutar a l'exterior amb entitats financeres internacionals per poder finançar les demandes de promotors i particulars; c) Entre el 1998 i el 2007 el crèdit immobiliari creix un 22,6% de mitjana anual. Un 20% a particulars i un 33% als promotors; d) Es relaxa la gestió del crèdit i es crea un model social d'inversió sense exposició de capitals propis i basat en el finançament extern. Cal recordar que els baixos tipus d'interès arribaven a comportar interessos reals negatius (interès menor que la inflació).

El principal problema del sector financer del nostre país és la dependència dels capitals externs que es tanquen de cop a causa de la crisi financera internacional. El sistema financer espanyol és deutor de l'internacional i es queda impossibilitat de refinançar el seu deute extern, que d'altra banda està obligat a retornar.

De bon inici se sabia que el principal problema del sistema financer espanyol era la gran quantitat d'actius immobiliaris que tenen els bancs. Aquests actius són conseqüència de la bombolla immobiliària que van finançar i per la qual es van endeutar en el mercat financer exterior. Els actius que avui figuren en els seus balanços, amb un valor irreal, són en gran part impossibles de realitzar a curt i mitjà termini, i graven com una llosa els seus comptes. Es pot calcular que els actius immobiliaris ascendeixen a 323.000 milions, dels quals 175.000 són problemàtics, especialment 80.000 milions en sòl.

Aquesta situació que afecta de forma més important a les caixes d'estalvi ha estat en l'origen de la crisi financera. És evident que es podria haver actuat des de l'inici sobre aquest tema, però sempre amb compensacions clares: presa del control per part de l'estat sobre les entitats afectades; depuració de responsabilitats i establiment d'objectius a les empreses rescatades per fer fluir el crèdit cap a la societat.

És evident que s'ha optat per una altra via que ha estat la de la concentració d'entitats i la desaparició pràctica de les caixes d'estalvi prioritzant la seva conversió en entitats bancàries privades. També és clar que fins ara el procés ha permès una concentració que en molts casos no ha comportat la creació d'entitats més sòlides sinó fins i tot podríem dir que les entitats delicades han arribat a condicionar negativament les que s'han fet càrrec. I tot això malgrat els fons dedicats a la seva reconversió, que d'altra banda ha suposat la pèrdua de milers de llocs de treball en el sector, i pràcticament cap responsabilitat dels directius irresponsables. Només s'està procedint com a màxim contra directius que més s'han beneficiat de forma poc regular.

És evident que hi ha hagut errors per part dels gestors de les entitats financeres. Ningú ho posa en dubte. Van donar en excés i amb massa facilitats crèdits a promotors i compradors particulars. Són culpables per això, i això els va portar a superar les seves capacitats de crèdit i endeutar-se amb entitats financeres foranes. Van creure alegrement que el nostre país era una festa i el van traslladar a la societat. Val a dir que si els gestors van ser irresponsables en aquesta situació ho van ser al mateix nivell que els governs d'Aznar o Zapatero, per als quals el desenvolupament de la nostra economia era "de nota". La mateixa culpa cal donar al regulador, és a dir al Banc d'Espanya i als seus directius començant per l'inefable MAFO, ell que és tan donat a donar lliçons, va adoptar mesures per evitar l'excessiu endeutament i risc exterior de les nostres entitats financeres?.

Les mesures adoptades per Zapatero primer i Rajoy actualment no sembla que hagin de comportar més d'enterrar fons públics per aconseguir sanejar el sector financer perquè compleixi amb la seva obligació que és donar crèdit. Però res fa concebre que hi hagi solució sense que algú assumeixi les pèrdues. Això és fonamental per restaurar la confiança en les entitats financeres, però fins ara les ajudes han servit fonamentalment per emprendre reestructuracions de plantilla i de tancament d'oficines més que per sanejar el balanç. El crèdit continua sense fluir a les societats, les entitats han de pagar els crèdits exteriors amb dificultats afegides de finançament i cost més alt. El fer noves fusions no garanteix que es vagi a arreglar la situació ni garantir un sistema més eficient, en tot cas més concentrat en poques mans. La societat aquesta destinant, i pagant de la seva butxaca, unes quantitats importants, en un moment de fortes retallades i en el millor dels casos que guanyarem: que les entitats, amb l'ajuda de tots tornin a donar crèdit? No hauria estat més barat crear un banc públic amb les entitats afectades, pagar el cost de sanejar-les i després posar-les al servei de la societat perquè donessin crèdit real a l'economia productiva i als particulars?. En tot cas és clar que no és l'opció dels liberals.

25 Abril 1974 Portugal "Revoluçao dos cravos"

Simbolo de la Revolución de los claveles

Han pasado 38 años pero no puede olvidarse esta fecha: 25 abril de 1974. "La Revolución de los claveles" el golpe de los capitanes de abril, gente como Vasco Gonçalves, Otelo Saraiva de Carvallo, Rosa Coutinho, el capitan Martins, Vasco Lorenço i tantos otros.

Fuu un solplo de aire fresco en la una peninsula atenazada por las dictaduras de Franco y Salazar-Caetano. Fue un sueño para muchos españoles y una liberación para los portugueses y muy especialmente para las colonias de Angola, Mozambique, Guinea y Cabo Verde. Los militares de abril dieron un golpe incuento contra una dictadura caduca.

Despues vendria el despertar, la actuación de los socialistas portugueses con Mario Soares a la cabeza, las intrigas de los USA y tantos otros por acabar com el MFA ( Movimientos de las Fuerzas Armadas" y su democracia social avanzada, con experiencias como las Campaña de Dinamización Cultural que llevó la cultura a todos los rincones del país.

Siempre quedara el recuerdo de la primavera de ABRIL DEL 1974, el de sus claveles y la canción simbolo "Grandola Vila Morena" del gran Jose "Zeca" Afonso que fue la sintonia que puso en marcha la Revolución de Abril.

Vasco Gonçalves: capitán de Abril y primer ministro

                                 Jose "Zeca" Afonso: Grandola Vila Morena

La lluita social existeix, i l’esquerra i la dreta

29M Vaga General: mobilització sindical i social

nuevatribuna.es |08 Abril 2012

Les mobilitzacions sindicals que van finalitzar amb la Vaga General del 29M, han demostrat que la lluita social, abans denominada lluita de classes, continua existint i ha tornat a primera plana de l’actualitat.

L’actual crisi econòmica torna a posar d’actualitat conceptes que durant molt de temps han estat posats en qüestió i fins  i tot enterrats per molts. La crisi ha comportat el renéixer del conflicte i la lluita social. A la nostra societat es fa evident que existeix un conflicte viu entre la majoria social que pateix les conseqüències de la crisi i una minoria que manté una situació de privilegi que fins i fins i tot s’accentua.

La composició de les classes socials ha canviat en les darreres dècades. Han canviat les seves condicions i avui una gran part del que s’anomena classe mitjana són assalariats que fins ara tenien un lloc de treball fix. Es certa l’existència d’una multiplicitat de situacions que creen col·lectius diferenciats, treballadors públics, joves sense feina, treballadors precaris, aturats, prejubilats i jubilats, etc. Però també és evident que la crisi i el repartiment dels seus costos ha permès una certa unificació de tots els perjudicats que formen part d’allò que s’anomenava i podem continuar anomenant com a classes populars. A aquest ampli col·lectiu social cal afegir-hi tot un altre seguit de capes socials que objectivament, encara que moltes vegades no tinguin consciència subjectiva, són els seus aliats potencials al tenir interessos coincidents, per que també estan patint les conseqüències de la crisi i de la forma d’afrontar-la per part dels governs i de les polítiques antisocials de dretes. Ens hem de referir a sectors que podíem definir com a petita burgesia, comerciants i petits empresaris, en la viabilitat dels negocis dels quals repercuteix directament tant la pèrdua de poder adquisitiu de la població,  que ara consumeix menys, com les dificultats que ells tenen d’accés al crèdit que dificulten la pròpia supervivència de les seves empreses.

Estem veient com la crisi provoca múltiples moviments locals i espontanis conseqüència del malestar derivat de diverses situacions concretes, i que provoca que surtin com a reacció moviments com el 15M, així com plataformes diverses en defensa de sanitat, educació, desnonaments, contra actuacions bancàries, etc. Són en molts casos moviments locals aïllats que es revolten contra conseqüències concretes  de la crisi però mancats de la capacitat de donar-li  una resposta global.

I és aquí on cal situar la importància de la mobilització sindical. El sindicalisme confederal ha plantejat donar una resposta no només a la Reforma Laboral, aspecte bàsic de la convocatòria de Vaga General, sinó que li ha donat un caràcter de contestació social més globalitzador com demostra el propi eslògan de la convocatòria “S’ho volen carregar tot”. Altrament el moviment sindical ha estat capaç de donar-li una resposta política, no tan sols aglutinant les forces que es diuen d’esquerres, sinó  escollint la forma dilatada de la mobilització i la data oportuna, desprès de les eleccions autonòmiques andaluses i asturianes, la qual cosa ha ajudat que la Reforma Laboral i la mobilització tingués un paper protagonista en el resultat electoral que ha comportat  barrar el pas del PP al govern d’aquestes comunitats.

La mobilització sindical ha aconseguit un ampli suport i acompanyament social que ha convertit la Vaga General en un moment  de gran mobilització social com es va veure en les grans manifestacions, ha estat sens dubte una clara demostració del renéixer de la lluita social. I ha tingut un doble cost important pel Govern del PP, tant pel que ha pagat en les eleccions autonòmiques com el derivat de que la pròpia mobilització i la Vaga General li ha tingut un fort cost social pel que fa a la seva credibilitat, tant a nivell nacional com internacional,  tot això agreujat encara més per la repercussió derivada dels Pressupostos Generals, els quals amplien la justificació de la mobilització social.

L’actualitat de la lluita social posa també d’actualitat la existència de formes diverses d’entendre la realitat social mitjançant la política. Torna a fer-se evident que cal revoltar-se contra l’actual concepció, pròpia de la dreta, d’afrontar la sortida de la crisi a base de retallades i ampliació de les desigualtats socials. Es comença a posar en qüestió la falsa concepció, actualment hegemònica, de que només hi ha una política possible per afrontar la crisi que és la actualment existent. Cal obrir la perspectiva a que hi ha una  forma més justa de fer front a la crisi, que aposti per la reactivació econòmica i no sols per l’ajust pur i dur, alhora que tractar  que els costos de la crisi tinguin un repartiment més just. Fins ara les polítiques de dretes dutes a terme per Zapatero i agreujades per Rajoy han fet recaure el cost en una gran majoria que perd poder adquisitiu, i  drets i condicions socials mentre es posa en qüestió la pròpia existència de l’estat del benestar. Alhora sectors més benestants i rics,  institucions com l’Església, sectors responsables de la crisi com el financer, i fins i tot delinqüents com els defraudadors, no estan afectats per les mesures i fins i tot surten afavorits.

Cal reactivar i fer renéixer novament polítiques d’esquerra, polítiques d’igualtat, de distribució de la riquesa en benefici de la majoria i especialment del sectors més desafavorits, de potenciació de l’economia productiva i de futur amb especial dedicació a la formació i al I+R+I, reforçament de l’estat del benestar, una fiscalitat justa i progressiva amb persecució de l’especulació i el frau, i fent de l’austeritat dels comptes públics un sinònim de lluita contra la malversació i el malbaratament de recursos i de potenciació dels serveis públics i de la sostenibilitat. Es a dir a fer aparèixer de nou a l’escenari social polítiques d’esquerres que durant molts temps han estat desaparegudes sota el predomini del social-liberalisme promogut pel PSOE. Ara és el moment de la política d’esquerres en majúscules confrontada amb la dreta, al servei dels interessos de la majoria i allunyada de plantejaments amb dèbils rels ideològiques com han estat els plantejaments més tàctics que estratègics  de l’esquerra majoritària que ha representat els governs socialistes.

El moviment sindical, moltes vegades denostat i injustament criticat tant per la dreta com per alguns suposats elements esquerranosos,  ha estat de nou  l’eix vertebrador de la resposta social i del retorn de la lluita social,  cap altra moviment ni polític ni social ha tingut la seva capacitat de mobilitzar. Però desprès de la resposta ara és el moment de l’alternativa, que no alternança, política a la dreta i les seves polítiques, Cal construir aquesta alternativa política de l’esquerra, amb plantejaments polítics alternatius, diferents, d’esquerres, que es confronti contra la de la dreta i sàpiga plantejar una proposta creïble i capaç d’il·lusionar els sectors socials que s’han oposat i mobilitzat contra les polítiques de dreta fins ara hegemòniques. Una alternativa que s’ha de plantejar en l’àmbit de l’estat però tenint molt en compte la necessitat de contemplar la seva dimensió europea.



Cal una nova esquerra transformadora

Tracy Chapman: "Talking about revolution"



L’engany de Convergència, entre els interessos i la bandera

Pintura Fortuny 1856:" Els Almogavers"

nuevatribuna.es |  31 Marzo 2012

Algú diu molt encertadament que Convergència és un partit que durant els dies laborables treballa com a dreta pura i els dies de festa es fa independentista o sobiranista. La realitat ho demostra. CiU vota de forma permanent, a Barcelona i a Madrid amb el PP i els festius, als esbarjos i festes, es dedica a fer discursos  aferrissadament nacionalistes.

Convergència i potser encara més nítidament, o millor dit amb menys engany, Unió, són una coalició de partits que representen avui i de forma clara els interessos dels sectors més poderosos de Catalunya, és a dir són la dreta pura, i ara fins i tot dura, del país.

Això ha estat sempre així però ara és molt més definit. Ja en temps d’en Jordi Pujol i Miquel Roca, CiU eren els representants a Catalunya, però de forma més clara a Madrid, dels interessos empresarials i dels lobbies econòmics i financers catalans. Es dedicaven a aconseguir favors, amb poca publicitat, per aquestos interessos  del govern de l’estat a canvi del famós vot de “la governabilitat” practicat permanentment pel grup parlamentari de la Minoria catalana al Congrés.

Ara la cosa es fa de forma més clara i nítida, tant al govern de la Generalitat com  al Congrés, CiU avui defensa directament els interessos de la dreta financera i empresarial, amb plena identificació amb els corrents neolliberals que Merkel impulsa a Europa.

A canvi és evident que la coalició d’Artur Mas rep favors, de tot tipus, per parts dels sectors dominants de la societat catalana, que són una part del que en d’altres temps anomenaríem l’oligarquia del conjunt de l’estat.

Mas ha estat un impulsor entusiasta i convençut de les retallades socials. I diria que fonamentalment ho fa per ideologia. Ell ja ha denominat als seu govern com a “bussiness friendly”, amic dels negocis, i això vol dir que és contrari a un sector públic fort i partidari del transvasament cap el sector privat. Vol reduir el pes de tot el que és públic. Es a dir les retallades, les privatitzacions no són només una necessitat derivada de la crisi com se’ns diu, sinó un plantejament clarament ideològic de la nova Convergència que pretén ajustar i reduir l’estat del benestar i els drets socials que els ciutadans de Catalunya tenen.

Tenim prou exemples, CiU és tant o més defensor que el PP de la Reforma Laboral. Duran Lleida ha estat en els darrers temps el més fidel representant de la CEOE, patronal espanyola, ell ha estat el primer, abans fins i tot que Rosell i Guindos, en plantejar de forma pública que potser era hora de limitar el dret de vaga. Les seves declaracions el 29M dia de la Vaga General son clarificadores del seu pensament "el gobierno no cambiara esta Reforma laboral y por tanto la huelga fracasara".

Per la seva banda en Mas es proclama l’avançat de les retallades a l’estat i no s’està de vanar-se de ser-ho. I els dos, CiU i PP, comparteixen la filosofia de una política fiscal feble i regressiva que beneficia als que més tenen. Mas amb el suport del PP ha fet compatible retallades socials amb eliminació d’impostos que afectaven només als més rics, com va ser el cas de l’Impost de Successions.

L’antiga CDC de Jordi Pujol encara es plantejava un creixement mínimament cohesionat de la societat, això sí des d’una perspectiva nacionalista, però amb un toc social. Això avui ha desaparegut totalment de l’ideari convergent, fins al punt de posar en qüestió el que havia estat la “nineta dels ulls” de Pujol com era la radio i televisió públiques catalanes, un dels instruments de la cohesió pujolista. Ara CiU ha pactat amb el PP les noves lleis audiovisuals catalanes, eliminant la pluralitat i donant-li al PP la vice-presidència  de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Per la seva banda el Govern del PP escolta les demandes de Duran i indulta a corruptes d’Unió.

En aquests moment la majoria que dona suport al govern d’Artur Mas és el tripartit negre, el tripartit de dretes format per Convergència- Unió- PPC. Aquests en el dia a dia, tant al Parlament de Catalunya, a la Diputació de Barcelona, a l’Ajuntament de Barcelona, i al Parlament espanyol, coincideixen constantment en la majoria de les votacions. I no es degut a actuacions possibilistes dels partits sinó bàsicament per un fet més profund que és la seva plena identificació pel que fa als interessos econòmics i socials que ambdós representen, defensen  i comparteixen en gran mesura.

Podem posar quatre exemples de la proximitat entre CiU i el PP : a) el mutu rebuig radical a la Vaga General del 29M, molt diferent va ser la posició de Pujol en la darrera vaga general del seu mandat; b) Els resultats electorals d’Andalusia i Astúries no han estat gaire ben rebuts per la coalició nacionalista ni pels seus entorns mediatics; c) CiU sempre critica de forma més aferrissada en el tema nacional als socialistes que al PP, sense tenir en compte la realitat de que el PP ha estat l’impulsor de campanyes contra Catalunya, com la que va comportar la impugnació de l’Estatut davant del Constitucional; d) l’animadversió  envers l’esquerra alternativa ICV-IU a qui tracten de menysprear o marginar políticament, ja que hi veu un adversari amb el que es difícil la conxorxa.

CiU comparteix amb el PP interessos econòmics de classe, però aquesta és una realitat que convé dissimular. D’aquesta manera cada fi de setmana i dies de festa assistim a l’espectacle de picabaralles pirotècniques verbals entorn a declaracions entre les dues parts que després durant la setmana s’obliden.

Ho veiem amb el tema del Pacte Fiscal que és utilitzat per CiU com a element per mantenir distret el personal. Mentre es parla d’aquest tema la gent deixa de mirar les retallades continuades del Govern. Fins i tot s’intenta, dins de la tradició victimista de CiU, de presentar-lo com la solució de tots els problemes i retallades. El Pacte Fiscal, així en abstracte, significa el poder de la clau sobre els impostos, però CiU es guarda molt de dir que faria amb els impostos. Serà continuar amb la política de baixar impostos als més rics com sempre fan les dretes?

El darrer “aquelarre” ha estat el Congrés de CDC, on hem sentit parlar de “viatge a Itaca” “Estat Propi” i de ser el “Massachusetts d’una Europa Unida”. Es a dir abstraccions, referències a ideals que mai es poden conquerir i espectacle per a la galeria. Com una revista “Hola” que ens faci oblidar a tots de la realitat del dia a dia de les retallades i les polítiques de dretes.

Mentre la realitat és ben diferent, Mas disputa a Aguirre veure qui es porta la “màfia” de Eurovegas a casa (és a dir l’objectiu  de Mas no és ser Massachusetts sinó Nevada).

Mas i CDC saben com ho sap Duran Lleida i Unió, aquest darrer és més conseqüent, que l’independentisme no casa amb els interessos que donen suport a CiU. Si alguna cosa no volen els Godó (La Vanguardia), Fainé i Nin (La Caixa), Lara ( Planeta), Rosell ( CEOE-Foment), Oliu (Banc Sabadell), Brufau (Repsol),  la gent del grup català de l’Institut Empresa Familiar, i d’altres poderosos catalans és cap independència ni coses rares, els negocis passen per Espanya i per mantenir-ho tot en ordre, el seu ordre és clar.

 

Artur Mas, Oriol Pujol i Alicia Sanchez-Camacho

                                         Lluis Llach:" Viatge a Itaca"

Vaga General per a fer front a la Contrareforma Laboral i la involució social

Cap a la Vaga General

nuevatribuna.es | 22 Marzo 2012

L’objecte prioritari de la Vaga General del 29M és fonamentalment la defensa dels drets dels treballadors davant del major atac de tota l’etapa de la democràcia. La Contrareforma Laboral del PP pretén eliminar d’un sol cop la majoria dels drets aconseguits pels treballadors durant les dècades de vida democràtica i dejar-los en una situació de plena indefensió davant els desitjos i interessos empresarials. La Contrareforma Laboral significa acabar també amb més de trenta anys de pràctica de concertació social  i liquidar en gran mesura el paper de la negociació col·lectiva que ha estat el pilar bàsic de les relacions laborals en el país. Es pretén anar cap a una relació individualitzada del treballador amb l’empresari sense tenir en compte la desigualtat radical de la relació. Es per això que la Contrareforma Laboral vol ser també un atac en tota la línia de flotació de l’instrument que tenen els treballadors per a defensar els seus interessos col·lectius: el sindicalisme confederal.

Per totes aquestes raons és evident que la Vaga General del 29M convocada per CCOO i UGT està plenament justificada.

Però aquesta Vaga General, al marge de les raons bàsiques exposades anteriorment, té moltes més per a donar-li suport. La Vaga General és una oportunitat per oposar-se a la profunda involució social que està portant a terme, amb una clara i  decidida voluntat política el PP.

Aquesta involució no es dona tan sols en els àmbits econòmics, on s’aplica una profunda política de retallades de l’estat social del benestar, sota la excusa de la crisi, i que tindrà la seva plasmació definitiva en els Pressupostos de l’Estat que el Govern de Rajoy aprovarà el dia 30 de març, un cop realitzades les eleccions autonòmiques a Andalusia i Astúries del diumenge 25.

La majoria absoluta i l’hegemonia ideològica de dretes del PP  vol provocar un tomb radical en la realitat política, social i cultural del conjunt de la societat. Per tal d’aconseguir-ho efectua tot un seguit de contrareformes que ens situen en una realitat més pròpia dels temps de la predemocràcia. Es evident que la dreta més extrema d’aquest país, amagada els primers anys de la democràcia, que començà a sortir de l’amagatall en el temps del segon govern Aznar, ara considera que ha arribat el seu temps i ens vol submergir en el túnel del temps, aconseguint portar el seu poder hegemònic fins al terreny dels costums i fins i tot del pensament, de la interpretació de la història i del moment actual, intentant que només aquesta visió, profundament reaccionària, sigui presentada com l’única visió de la realitat.

La Vaga General del 29M és per tant també un acte de resistència democràtica davant  l’ofensiva involucionista de la dreta que ens governa. I és un acte de resistència dut a terme per l’únic obstacle efectiu que s’interposa en els seus plans: l’esquerra social organitzada, és a dir el moviment sindical.

No hi ha dubta que la Vaga General del 29M es dona en un context especialment difícil pel moviment sindical. En una situació d’una important crisi econòmica, amb uns màxims d’atur, amb una dreta que governa amb majories absolutes arreu de l’estat, amb uns mitjans de comunicació majoritàriament contraris i amb cap mitjà a favor. Amb un dèbil acompanyament polític nítid de les esquerres realment existents, les minoritàries, amb un PSOE en plena situació de desarmament ideològic i amb un total descrèdit polític. En una situació on entre els treballadors hi ha una profunda sensació de por derivada del ple domini de la dreta. Es per això que la proposta sindical ha de ser més valorada ja que significa la voluntat d’enfrontar-se amb l’injust poder dominant malgrat la dificultat de la confrontació.

La Vaga General del 29M  es presenta com quelcom més important que una acció contundent de la classe treballadora, és també l’oportunitat per a visualitzar una resposta social davant d’unes polítiques socialment injustes i contra la profunda involució social que es pretén imposar. Es per això que caldrà valorar tant la resposta als llocs de treball amb la vaga, com les manifestacions al carrer del mateix dia 29M. Amb els sindicats, els treballadors i el conjunt de sectors socialment i políticament compromesos,  han de sortir  ha manifestar el seu rebuig i oposició a les polítiques d’involució  i de regressió democràtica. 

La Vaga General del 29M també pot significar l’inici de la recuperació social i política d’un nou i en el futur  potent moviment de l’esquerra social i política compromesa.

Es evident que això comportarà una gran rectificació per part de molts dels actors socials i polítics. En primer lloc sens dubte ha de significar un reforçament de les posicions defensades pel moviment sindical, l’última reraguarda de l’esquerra realment existent.

Amb el PSOE de moment no cal comptar-hi. Avui és una organització inutilitzada, degradada i profundament desprestigiada. El partit que va fer possible un Cop d’Estat Parlamentari que va suposar liquidar una Constitució inclusiva per una altra excloent per a les polítiques econòmiques d’esquerres.  Quan veiem com el seu màxim representant, Rubalcaba, no té vergonya en demanar una major regulació de l’impost de societats, que en els darrers 5 anys ha baixat pel que fa al tipus efectiu de l’impost del 24% al 16%. I això ho diu ara,  no ho sabia aquests darrers anys en que era vice-president del govern de Zapatero? Altrament, també demana la creació d’un impost sobre les grans fortunes, ell que en el govern va aprovar la desaparició de l’Impost de Patrimoni. Avui i durant molt de temps la credibilitat dels socialistes del PSOE està sota mínims, no té cap fiabilitat. El PSOE continua practicant un tacticisme mancat de la més mínima ideologia de progrés clara i estructurada. Difícilment, de continuar per l’actual camí i amb els mateixos dirigents i estructures partidistes, podran tornar a ser creïbles.

I les esquerres alternatives també han de fer una profunda reflexió i transformació. Ja no val quedar-se satisfets amb un lleuger creixement electoral quan els socialistes s’enfonsen. Cal un salt profund i qualitatiu des de la situació actual. Cal una Refundació que pugui incorporar a tots els que es diuen part de l’esquerra alternativa. Cal abandonar velles, antiquades i superades estructures organitzatives. Cal abandonar velles i noves voluntats de prevalència i prepotència. La situació de la nostra societat és d’emergència democràtica davant la profunda involució que vol dur a terme la dreta, pre i postdemocràtica. Cal unificar una nova estructura i organització política que tingui la voluntat d’agrupar i il·lusionar a la gent d’esquerres de tot el país. Cal estructurar un ampli front de les esquerres plurals, sense predominis ni egoismes. La Vaga General pot ser la última batalla de l’esquerra o l’inici de la recuperació de la lluita per uns valors clars de progrés, de model de societat democràtica avançada,  de defensa dels drets socials i de lo públic i col·lectiu, del federalisme i el dret a decidir, de la concepció laica i republicana, d’una altra forma de desenvolupament sostenible, d’una societat on hi hagi una fiscalitat progressiva distributiva que eviti les profundes desigualtats actuals. En definitiva, la defensa d’una societat democràtica de persones lliures, de ciutadans amb drets.

Tomba de Rosa Luxemburg: lider revolucionària

Pete Seeger: l'Internationale, himne dels treballadors

Involució i estat d’emergència democràtica.

Cartell convocant la Vaga General 29M

nuevatribuna.es | 18 Marzo 2012

La crisi econòmica i la hegemonia en el àmbit de la Unió Europea del pensament ideològic conservador està comportant que es plantegi com a única sortida la basada en la reducció dràstica del dèficit, el qual ha d’aconseguir-se a partir de brutals retallades de les despeses públiques i amb un questionament pel que fa a la viabilitat del tradicional model de les societats europees basades en l’estat del benestar.

Aquest és un plantejament purament ideològic i que en la pràctica està desmentit per altres realitats radicalment diferents. En l’actualitat estem veient com les polítiques impulsades per la canceller Merkel “d’ajust de cavall” que s’estan imposant a molts països no estan solucionant els problemes d’Europa sinó que els està dirigint cap a una situació de recessió econòmica. Tot això és una política basada en un “mantra”, el de la reducció en poc temps del dèficit sense plantejar-se tant sols altres mesures com pot ser el qüestionar-se el propi paper del banc central Europeu, o la creació dels eurobons. Mentre a l’altre costat de l’Atlàntic una política molt diferent promoguda pel President Obama i basada en un menor ajustament i una inversió en la reactivació està conduint a una millora de la situació, a una recuperació de l’activitat i a una disminució de l’atur i a un creixement de l’ocupació.

A Espanya la situació és encara més preocupant en quant la rendició a les polítiques dictades per Europa, o millor seria dir per Alemanya, no han estat qüestionades en cap moment ni pel govern Zapatero ni encara menys per l’actual govern de la dreta. La rendició ideològica de Zapatero, com a conseqüència de la seva política inconsistent i frívola, que va passar de reduir impostos i incrementar despesa, a no adonar-se  de l’arribada de la crisi fins a convertir-se, com Sant Pau, en un dòcil i fidel alumne dels plantejament i de les decisions de la canceller alemanya ha tingut costos importants per a la societat espanyola i a permès entrar en una profunda involució democràtica mai vista des de la recuperació de la democràcia.

La recent societat democràtica espanyola s’havia dotat d’una Constitució, que malgrat les insuficiències que es poguessin constatar va ser un avenç en el seu moment. La Constitució en la seva primera redacció permetia diverses lectures, més obertes o més tancades, més progressistes o més conservadores, d’acord amb la realitat política de cada moment. Tot això ha estat qüestionat per la Reforma Constitucional, un veritable Cop d’Estat Parlamentari, dut a terme de presa i corrents per un Govern, i un PSOE, Zapatero ja moribund, acompanyat per un PP a qui la reforma li anava com anell al dit. Aquesta reforma, la ratificació de la qual es va furtar a la decisió democràtica de la societat espanyola, és substancial. Una reforma que és difícilment reversible. Qui pot creure que el PP votaria a favor de la seva rectificació en un futur? A partir d’ara s’imposa una determinada  visió econòmica  basada en la primacia de la reducció del dèficit. Tothom mínimament seriós sap que és bo tenir un dèficit controlat, però que això no ha de ser quelcom constant sinó una política genèrica. Així en determinades conjuntures de recessió cal ampliar el dèficit per reactivar la econòmica que desprès en les etapes de expansió cal reconduir. Tot això ara esdevé impossible en raó d’un pensament únic que ens ha estat imposat des de l’exterior pel “diktat” de la senyora Merkel. Sembla que el keinesianisme que va permetre sortir de la Gran Depressió és ara una doctrina subversiva en la UE i fins i tot no permesa de posar en pràctica en alguns països, amb Espanya al capdavant, per imperatiu constitucional.

La rendició ideològica de Zapatero i Cia. i el Cop d’Estat Parlamentari, no sols estan tenint conseqüències econòmiques. No sols han obert la porta del poder a la dreta (veure article "Zapatero el abrepuertas de la derecha" ), sinó que aquesta es troba en tal moment d’eufòria, no comparable des de la desaparició de la dictadura, que està impulsant una profunda involució en tots els àmbits de la societat, no tant sols els econòmics.

No hi ha dubte que la darrera etapa del Govern del PSOE ja va posar les bases del passeig triomfal de la dreta, el seu canvi radical de posició i de plantejaments polítics va deixar orfes, desencantats i desmoralitzats a molta part de les persones d’esquerres. Les seves darreres actuacions mediàtiques, reunint-se de forma reiterada amb els grans empresaris als que semblava rendir acatament mentre s’enfrontava als sindicats amb una absurda i inútil reforma laboral, la Reforma exprés de la Constitució amb nocturnitat i traïdoria, i la guinda final de l’indult al banquer Sáez del Banc Santander són exemple d’aquestes polítiques de dretes.

Ara la dreta amb un principal adversari auto-derrotat, vol liquidar tots els vestigis de progrés en la societat. Ja no cal dir en l’àmbit de la justícia on el conservadurisme  regna de forma ampla i permanent, només cal veure l’exemple del “cas Garzón”. Es demostra també en la contrareforma en temes socials com el de gènere, l’avortament o fins i tot la violència de gènere, ara “violència en la família”. L’atac al laïcisme que sembla alguna cosa negativa. Actuacions com les del nou fiscal general tornant a parlar dels fets de l’11M. El mateix tracte diferenciat que tenen amb les diverses associacions de víctimes, donant suport a les properes i menyspreant a altres. La exagerada contundència policial en actuacions contra manifestants. Les seves polítiques econòmiques que qüestionen de rel tot el que és públic i la pròpia existència de l’estat del benestar que volen reconduir cap a l’estat de la beneficència i la caritat. Ja no parlem de les polítiques econòmiques i laborals. Suport a la grans entitats financeres les quals reben ajuts públics mentre es retallen els drets de la ciutadania i es fa recaure el pes de la crisi damunt d’ella tot salvaguardant  els poderosos. La Reforma Laboral que pretén liquidar tota la historia democràtica de relacions laborals i de concertació social, alhora que es vol deixar els treballadors sense drets ni instruments de defensa, atacant de forma virulenta els sindicats.

El Govern continuarà amb el seu discurs mentider de culpabilització general de la societat i la necessitat de retallades i patiment per haver viscut per damunt les nostres possibilitats. Aquí ningú és responsable de la crisi, ho som tots per igual. Mai dirà que en aquests país continua havent-hi molta riquesa en mans d’alguns privilegiats als que no afecta la situació de crisi. Només cal veure les paraules del Sr. Francisco González, President del BBVA, donant suport a les polítiques de restriccions això sí, ell no es rebaixa un euro del seu salari de milions. Aquesta és la gran fal·làcia, crisi per a la majoria, benefici i cap cost per a la minoria més benestant. 

 I pròximament ho continuarem veient amb la reducció de la sanitat i l’escola pública eliminant conceptes com la gratuïtat. Amb l’atac a la independència dels mitjans de comunicació públics per tal de que no hi hagi cap veu discordant  amb el discurs hegemònic. I fins i tot es vol anar a una reinterpretació de la història. En un recent debat a TVE al programa 59”, el vice-president de la CEOE, el “esperanzista” Arturo Fernández, pretenia equipar els empresaris amb els treballadors pel que fa al seu paper en la lluita per la democràcia, va haver de  sortir Antonio Gutiérrez, ex-secretari general de CCOO,  a deixar-li clar el diferent paper, rol, i risc d’uns i d’altres.

Estem en un atac en tota regla de les dretes per imposar la seva hegemonia ideològica en tots els àmbits de la vida i de la societat. I parlem de les dretes per que no hi ha diferència en la concepció del PP a Espanya i la  de CiU a Catalunya. Fins i tot m’atreveixo a plantejar que es pot donar una futura recentralització de l’estat que pugui fins i tot donar un tracte diferenciat a Catalunya. A fi de comptes la visió del tipus de societat, del neo-lliberalisme i de l’individualisme, de les seves concepcions ideològiques i religioses són més coincidents que discrepants en la majoria dels temes i la mútua  vinculació als gran poders econòmics és total. Com a mostra un botó, l’indult del govern del PP als membres  corruptes d’Unió del cas “Treball” i als “mossos d’esquadra” torturadors.

Es davant de tota aquesta situació, i fins i tot el menyspreu en la vida política parlamentaria que s’ha vist pel que fa a les minories parlamentaries, de profunda involució política i social que volen les dretes, que la Vaga General del 29 de Març  esdevé no sols una necessitat de resposta per part dels treballadors contra una agressió sense precedents als drets laborals i sindicals, sinó també una necessitat de resposta social enfront unes polítiques que ens volen fer retornar a situacions pròpies dels moments predemocràtics. L’èxit de la Vaga General, i la possibilitat d’evitar una victòria del PP a Andalusia i Astúries, malgrat comporti per a molts anar a votar amb el nas tapat, seria unes primeres formes de posar dificultats a la regressió democràtica en el país.

I si això és possible es farà més urgent que mai articular alternatives progressistes amplies, a la esquerra d’un PSOE que avui per avui està fora de joc, que puguin permetre revifar l’esperança de la gent d’esquerres i progressista, alhora que acompanyar a una esquerra social i sindical avui massa sola. 

Sobre cartell "Quarto Stato"

                                         Victor Jara: "Vientos del Pueblo"