30 nov. 2016

Les classes socials en la crisi




Un pocs guanyen i molts perden
 Nuevatribuna | 30 de Noviembre de 2016


L'hegemonia ideològica conservadora dominant des del triomf de la revolució conservadora, amb la caiguda del bloc soviètic, ha provocat un canvi notable en la percepció social de les classes. Aquest canvi s'ha aguditzat encara més amb la profunda crisi econòmica provocada per la bombolla financera.
Durant bona part del segle XX estava molt clara la distinció entre les classes i el propi concepte de la lluita de classes. Però els ideòlegs conservadors van anar incorporant una sèrie de nous conceptes l'objectiu últim dels quals era amagar la contradicció fonamental entre els explotats i els explotadors de la societat. Així va anar guanyant terreny la concepció d'establir les classes en funció del nivell de renda, en lloc de la situació de cadascun en el procés productiu. Així sorgeixen gradualment els conceptes de classe alta, mitjana i baixa. I posteriorment la seva multiplicació en classe alta, classe mitjana-alta, mitja-mitjana, mitjana-baixa i classe baixa.
Aquestes concepcions van paral·leles al procés de foment de la individualització i  la concepció que cadascun està situat en funció de les seves capacitats i esforços personals, i que és fàcil pujar a l'ascensor social en funció de la meritocràcia existent.

Pirámide social
Aquests conceptes d'individualisme van acompanyats de la potenciació del consum massiu, o consum de masses, més enllà del necessari. Cal recordar en aquest sentit la posició de Berlinguer quan reclamava la necessitat de potenciar l'austeritat, una austeritat que no tenia res a veure amb les polítiques austericidas del neoliberalisme governant. En efecte Berlinguer criticava una societat d’individualisme consumista desenfrenat que malbaratava recursos i defensava una societat diferent on es valorés el col·lectiu especialment a partir de la potenciació dels serveis públics.
Però és evident que la globalització sense regles es va aprofitat de la caiguda del comunisme real que va produir un efecte devastador en el conjunt de l'esquerra, com si aquella experiència negativa i frustrada hagués d'involucrat  tot  plantejament progressista i d'esquerres. I va conduir a una situació on l'alternativa neoliberal es presenta i es difon per tots els canals com a l'única alternativa possible. I davant ella es resigna l'esquerra majoritària en l'Europa Occidental, la socialdemòcrata, mentre que pràcticament s'anul·len les veus minoritàries discordants.

L'alternativa dominant es basa en la idea bàsica de donar al capital les majors facilitats i marge d'actuació, reduint els nivells de seguretat i protecció de l'ocupació. La creació d'ocupació es subordina a l'eficàcia econòmica i es potencien  noves formes més flexibles i precàries de contractació i d'acomiadament. Es demonitza i es critica el paper de les organitzacions sindicals a les quals se les presenta falsament com a organitzacions corporatives que només defensen els privilegiats amb ocupacions fixes. La utopia neoliberal seria un món laboral totalment mercantilitzat de subjectes individuals i sense organitzacions sindicals.
Alhora es tracta d'enfrontar els treballadors entre ells, en lloc de la solidaritat es tracta de fomentar un individualisme on el treballador vegi la resta de la seva classe no com els seus aliats sinó els seus competidors davant un mercat de treball limitat. Es tracta d'utilitzar tots els mitjans possibles per a dividir  la classe treballadora, aprofitant per a això els canvis produïts amb la desindustrialització i el trasllat de les indústries a països emergents on la producció és més barata. Els països occidentals desenvolupats es terciaritzen i es converteixen en societats on el sector serveis, amb menor concentració de treballadors als centres, té cada vegada més protagonisme.
Es tracta de segmentar i enfrontar els diversos estrats en què es divideix una classe treballadora cada cop amb situacions laborals més plurals. Als treballadors precaris o en atur se'ls hi assenyala com a culpables els treballadors amb ocupacions fixes o els funcionaris públics amb ocupacions estables,  als que es presenta com a privilegiats que són responsables de la precarització de la resta. S'enfronta a la classe treballadora per la situació generacional o de gènere, així les dones són culpables de l'atur masculí en incorporar-se al mercat de treball. Es tracta d'aprofundir les divisions en funció del seu origen com si els treballadors immigrants, als quals es presenta com a responsables de la baixada de salaris, fossin responsables de la crisi. En definitiva es tracta d'enfrontar els diversos sectors de la classe treballadora entre si a fi que s'oblidin dels veritables responsables de la crisi: el capital que no només ha provocat la crisi sinó que s'ha beneficiat d'ella. Es tracta de provocar por entre la classe treballadora a perdre el status que tenia abans de la crisi i fomentar-li el pànic cap a la possibilitat de descens. I tracten de fer aparèixer com a culpables a aquells que estan encara pitjor i als quals els presenta com a possibles competidors.
L'efecte de la crisi
Tot això ha comportat que l’actual realitat social es divideixi en tres categories:
  1. Els que es beneficien de l'actual situació. Aquí estan des dels més privilegiats,  l’1% més ric. La cohort dels seus servidors, els seus executius i els seus servidors polítics, mediàtics, legitimadors socials, les classes professionals molt qualificades, empresaris i membres de les patronals i sectors de treballadors de sectors punta amb treballs fixos i salaris ben remunerats entre d’altres.
     
  2. Els que estan intimidats davant l'actual situació, la major part de la classe treballadora amb por a perdre el seu lloc de treball i amb els seus salaris ja devaluats, els funcionaris de mitjà o baix nivell, pensionistes, així com altres sectors en vies de proletarització com a autònoms reals i falsos, petits empresaris i comerciants, i professionals, molts d'ells joves, etc. Tots ells veuen com es dilueixen les seves expectatives de futur.
     
  3. Els exclosos, entre ells molts joves a la recerca de treball, treballadors adults en atur i sense expectatives d'aconseguir treball, parats de llarga durada, treballadors pobres, gent amb contractes precaris o a temps parcial, en definitiva aquells a qui socialment es dóna ja per perduts i la recuperació laboral o professional dels quals és cada cop més difícil i que estan mancats en molts casos de prestacions socials.
Aquesta situació és el brou de cultiu per a la creació d'un ambient de malestar, frustració, on la gent no veu perspectives de futur  o com a mínim una forta incertesa. Tot això crea un ressentiment que moltes vegades és la base de la canalització de les expectatives cap a moviments de rebuig a la situació actual i  cap a tot canvi que es percep com a negatiu i la defensa d’un passat nostàlgic. En definitiva és el brou de cultiu dels moviments nacionalistes populistes i reaccionaris que hem vist créixer als països més avançats de l'Europa occidental, no citarem per òbvia la situació a l'Europa de l'est, i que ha estat la causa del Brexit o del triomf de Trump.
Enfront d'aquesta situació el moviment sindical i les esquerres han de ser capaces de construir un discurs moral, no defensiu i basat en alternatives al sistema actual, en valors de progrés i superació de la situació actual, qüestionant els costos ambientals i socials que estan comportant un model que és insostenible, i creant uns factors d'esperança i confiança en uns governs  i unes institucions que es situïn realment al costat de la majoria de la població i no únicament al servei dels més poderosos.
Quines són les prioritats de la societat ?

21 nov. 2016

Els més rics no tenen pàtria


Rics sense pàtria


Nuevatribuna | 21 de Noviembre de 2016


L'adveniment del neoliberalisme globalitzador de les últimes dècades, que fins i tot s'ha potenciat durant l'etapa de la gran depressió ha comportat l'increment de la desigualtat social fruit d’un injust repartiment dels beneficis.
Les doctrines de l'austeritat només han provocat rebaixes en la situació de les classes treballadores no tan sols en termes de menor renda sinó de la seva pròpia situació social, on l'increment de l'atur, la rebaixa de salaris i dels seus drets socials ha estat una norma. Un clar exemple és com els rescats de les corporacions financeres s'han efectuat a costa dels drets del conjunt de la societat i especialment de les classes treballadores.

La situació precedent de l'Estat del Benestar existent en “les dècades daurades” dels 50, 60 i 70 del segle XX, s'ha vist reduïda de forma considerable. Els principis que la feien possible, la llibertat de mercat corregida per la justícia social redistributiva, han desaparegut. El neoliberalisme imposa la lògica del mercat en tots els àmbits com l'única política possible i acompanyada per receptes d'austeritat i menor redistribució social amb un canvi negatiu en la progressivitat impositiva.
El fonamentalisme econòmic dels mercats lliures amb la mínima intervenció dels estats, la desregulació, la flexibilització, la globalització econòmica impulsada pel desenvolupament de les TIC han provocat als països europeus una situació d'increment de la desigualtat i de la cohesió social.

Es dóna la paradoxa que la globalització neoliberal sense regles ha comportat l'establiment del que s'ha donat a dir “un socialisme per als rics i un capitalisme per als pobres”.
En efecte el resultat de les polítiques derivades de la crisi han perjudicat la majoria social i només ha beneficiat  la minoria més rica, l'anomenat 1% dels més rics, i el 20 % format pels  seus escuders socials (executius, professionals qualificats, comparses polítics o mediàtics etc.).

Creix la desigualtat
Els canvis econòmics i socials que han comportat un increment de la vulnerabilitat i desigualtat social, de la precarietat laboral, de la pobresa i de la pròpia recessió democràtica han produït alhora una concentració dels recursos en poques mans amb la consegüent acumulació desmesurada de poder.
Als països europeus la deslocalització industrial ha estat una constant en les últimes dècades de globalització sense regles. Els processos industrials s'han traslladat a països en vies de desenvolupament on el cost de la producció és més barat. Paral·lelament el capital industrial ha estat, cada vegada més, substituït pel capitalisme financer o el ben denominat “capitalisme de casino”. Tot això davant la més completa inacció dels governs que estan situats en la lògica de que l’única alternativa és la neoliberal, és a dir  la liberalització dels mercats sense regles. Aquesta preeminència financera del capital es basa en la maximització del valor de l'acció en les grans corporacions. El fonamental no és ara la producció sinó aconseguir el màxim de benefici aprofitant el moviment global de capitals i recursos tot buscant l'acumulació mitjançant l’elusió de regulacions o lleis que els limitaven anteriorment a nivell dels estats.

La submissió de la política
El més paradoxal de l'actual situació és que els components que més s'han beneficiat per les noves polítiques econòmiques, els més rics, s'han desnacionalitzat. És a dir que han situat una gran part dels seus recursos més enllà del control dels seus estats nacionals de procedència.
La utilització per part dels privilegiats de la pràctica del “offshoring” els ha permés ocultar una part substancial de les seves fortunes lluny del control dels seus estats de procedència, amb la consegüent elusió fiscal. Els més rics s'han  independitzat dels seus estats o pàtries originàries.

Aquests rics sense pàtria han definit un sistema d'economia global que els  permet un moviment de recursos, des d’un territori a un altre burlant jurisdiccions i ocultant-se al control de les autoritats i de la societat.
Aquesta és una pràctica generalitzada no només per part de les persones físiques més privilegiades sinó de la pràctica totalitat de les grans corporacions europees, tant financeres com  industrials que tenen localitzades gran part les seves filials en “paradisos fiscals” eludint el pagament dels impostos que els correspondrien pels beneficis obtinguts.

Tenen en favor seu el que Owen Jones denuncia en el seu llibre “El Establishment: la casta al desnudo”, és a dir tot un seguit de servidors, des de directius patronals, a serveis d'estudis,  líders comunicacionals, dirigents polítics o directius de mitjans de comunicació, alts professionals, etc. sobre els quals tenen control i que tenen una situació de dominació sobre la comunicació i la vida de la societat. Aquests de forma permanent defensen des de les seves tribunes corresponents com a única alternativa   l'actual model econòmic, ocultant la realitat de l'espoliació de la majoria social per part de la minoria privilegiada.
Els servidors de la plutocràcia
Per aconseguir un canvi d'aquesta situació de domini de la iniquitat en què es troba la gran majoria de la societat, excepte aproximadament el 20% que d'una forma o una altra està al servei del 1% més privilegiat, caldria que la societat fos conscient de la realitat de l’espoliació que pateix en el seu conjunt.  De l'existència d'uns privilegiats que són els únics responsables de l'actual situació de crisi i desigualtat en què viu la majoria social derivada d'unes polítiques injustes, egoistes i antisocials. Tant les classes mitjanes que han vist disminuir les seves perspectives de futur i estan indignades per això, com la classe treballadora que veu com les seves condicions de vida disminueixen i es tornen més precàries, fins al més de 20% de població exclosa socialment i que viu en la més absoluta precarietat i pobresa, han de conèixer qui són els responsables de l'empitjorament de la seva situació.
El coneixement de la realitat és un factor fonamental previ per aconseguir la reacció necessària per part de la majoria que articuli una resposta a l'actual estat de coses en les societats europees.

La desigualtat creixent del neoliberalisme





14 nov. 2016

UN PARTIT DE LLUITA I DE GOVERN


Per un partit de lluita i govern
Nuevatribuna | 14 de Noviembre de 2016
Recentment hem vist aparèixer un debat entre els dirigents de Podemos entorn a si  l’organització havia de prioritzar la lluita al carrer o a les institucions. Molts podíem pensar que aquesta és una vella discussió ja resolta des de fa molt de temps. Ja a partir de l’any 1945, Palmiro Togliatti seguint la tradició de Gramsci havia teoritzat sobre el paper del PCI com a “Partit de Lluita i Govern”, aquest concepte va ser aplicat molts anys pels comunistes italians. La concepció de “partit de lluita i govern” parteix d’una prèvia definició d’un partit de masses lluny de la concepció de “partit d’elits”. Per a ser un partit de lluita i govern prèviament hem de tractar de ser un partit de masses. Togliatti defineix de forma eloqüent les característiques del partit referent de la classe obrera: “serà un partit dirigent en la mesura que sigui capaç de convertir el Partit en un gran partit de masses, en una organització que tingui en les seves files tots els elements que siguin necessaris pera  establir contacte amb totes les categories del poble i per a dirigir-les cap els objectius que ens proposem aconseguir”.

Togliatti parteix definint el nou paper de la classe obrera davant els problemes nacionals : “ la classe obrera, ha d’abandonar l’actitud de mera oposició i crítica del passat, ha d’assumir avui, juntament amb altres segments conseqüentment democràtics, una funció en la lluita per la construcció del règim democràtic”.
Togliatti i Berlinguer
En definitiva el necessari partit, ha de ser de masses i estar immers capil·larment dins  l’entorn social.  No es tracta d’optar entre lluita i govern sinó que el partit ha de fer de forma dialèctica ambdues funcions i les lluites que es donen en la societat han d’estar presents en el treball institucional, i en la lluita social es tenen en compte les alternatives que es plantegen a nivell institucional. En definitiva el partit ha d’estar present en tots els àmbits. Per tant lluita i govern han de estar foses en una sola concepció que sigui la seva síntesi, aquest és el paper del partit. Aquest partit ha de ser capaç de defensar els interessos populars en el si de les institucions. I els interessos sorgeixen de la simbiosi d’un partit arrelat a la societat. I no fer-ho des de la crítica sinó des de la capacitat de govern, és a dir de plantejar propostes de solució als problemes socials.

Es evident que el PCI va ser durant dècades l’exemple d’aquesta concepció, un partit d’arrel obrera, però amb influencia en totes les capes socials, amb forta presència en el moviment sindical, però també en les capes intel·lectuals i professionals, en el món de la cultura, del cooperativisme, dels moviments veïnals i present i governant pobles, ciutats i regions i amb una forta presencia en el parlament on co-governava des de  l’oposició amb propostes fonamentades i alternatives a les del govern.
logo del PCI
Es tracta de no esperar a ser majoria de govern per aplicar les formes de transformació social sinó de fer un treball institucional oferint solucions pel conjunt de la societat, per a plantejar un avanç cap a l’objectiu fonamental, és a dir la transformació de la societat. I alhora que es fa la tasca institucional no s’abandona la lluita per a la consolidació de les institucions democràtiques tant les formals com les socials i amb els moviments sindicals i associatius, representant els interessos i reivindicacions de la majoria social, i amb la lluita reafirmar la seva autonomia respecte l’Estat, per molts que siguin el càrrecs institucionals que ocupin.

En l’àmbit de l’estat espanyol també vam tenir un exemple d’aquest tipus de partit nou de masses, de lluita i govern, va ser el PSUC dels primers anys de la transició i fins la seva ruptura. Un partit d’ampli espectre, amb una forta implantació en el món sindical, veïnal i associatiu, en el professional i en el cultural, segona força política en les primeres eleccions darrera els socialistes que van fer de Catalunya la zona més roja d’Europa. Alhora el PSUC ocupava l’alcaldia de moltes de les principals ciutats catalanes com Sabadell, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà, El Prat, Rubí, i en el conjunt del cinturo roig de Barcelona. Aquesta ha estat l’única experiència, molt més curta que la italiana, que hem tingut per que el PCE mai va arribar a ser-ho amb la mateixa intensitat.
Partit dels treballadors i del poble
Pietro Ingrao va aprofundir en el concepte del partit de lluita i govern establint que “ha de fer protagonistes a les classes treballadores i populars. El partit ha de ser capaç d’arribar a tots els sectors no monopolistes de la societat per a interessar-se  pels seus problemes, oferint-los alternatives, estimulant-los, educant-los i oferint-los orientació i ajuda que els permeti auto-organitzar-se per a lluitar millor i autònomament per les seves reivindicacions”.

Això seria la millor vacuna per a evitar la burocratització i la pèrdua d’orientació política del partit per la seva pràctica institucional, que pot fer-li oblidar els seus programes i promeses electorals i que es dediqui només a l’ocupació, purament de gestió, dels càrrecs institucionals, com ha estat el cas del PSOE i de la mal anomenada socialdemocràcia. Es l’organització dels moviments de masses, sindicals i socials, els plantejaments constants de les seves reivindicacions allò que fa possible que la part de govern s’inspiri constantment en l’idea i objectiu de la transformació social.

Es evident que un partit seriós d’aquest tipus no es planteja una lluita que sigui “un assalt als cels” , sinó com deia en Raimón “una lluita sorda i constant”. I per a fer-ho li manquen molts factors tant als nous partits com Podemos com a vells com Izquierda Unida. Una forta organització amb capil·larització a la societat i els moviments sindicals, socials i culturals, amb forta relació des de l’autonomia amb les organitzacions socials. Un programa adaptat a les necessitats de transformació de la societat, lluny de les consignes o simples enunciats genèrics, amb propostes fonamentades i amb possibilitats d’implementació. Cal demanar propostes polítiques a partir d’una concepció ideològica de progrés clara i profunda, que parteixi de l’actualització de conceptes com el de classe social, de la centralitat de la defensa del treball digne i amb drets, de l’ecologia, de la justícia, del progrés social, de la igualtat dels diferents, del reconeixement de les diferències de tot tipus, de la solidaritat dins i fora de les fronteres, i de la lluita contra les desigualtats. Una organització cohesionada,   plural i participativa.

Fins ara veïem que les forces del canvi estan lluny d’aquesta idea del “partit de lluita i govern” i encara es plantegen si són una cosa o l’altra. Estan lluny també de ser organitzacions estructurades i encara estan lluny de plantejar-se que la seva relació amb els moviments socials ha de basar-se en l’autonomia d’aquests. Encara recordem com des de sectors de Podemos es plantejava crear un sindicat propi, “Somos”, sense haver après que si hi ha un fet per sort aconseguit és el de l’autonomia sindical, i que és més fàcil crear un moviment electoral que una organització sindical que requereix gent que treballi dia a dia a “peu d’obra”. Estem encara lluny d’un partit que vulgui representar  les classes treballadores, plurals i diverses en el seu intern, en la seva centralitat i alhora el conjunt de les classes populars. De moment només veiem un moviment electoral de confluències encara no consolidades, i el discurs de les quals s’ha sustentat fonamentalment en atraure les classes mitges indignades per la pèrdua deguda a la crisi de les seves perspectives de vida i de futur.

Caldrà esperar una major pluralitat en la direcció d’aquestes noves propostes polítiques per a veure si aconsegueixen una maduració en la línia d’aquest partit de masses, de lluita i de govern que necessitem amb voluntat majoritària. De moment no tenim cap certesa, només l’esperança imprescindible davant la dreta hegemónica.
Cal un partit de masses, "lluita i govern"



9 nov. 2016

DE BERLUSCONI A TRUMP


Donald Trump futur president del Estats Units
Nuevatribuna | 09 de Noviembre de 2016


La crisi dels sistemes parlamentaris capitalistes en l’etapa de la globalització, i amb la decadència de la socialdemocràcia derivada en social-liberalisme, estan comportant l’aparició de noves propostes de rebuig que adopten la forma de populismes radicals de dreta que volen presentar-se com alternativa al sistema actual.

Així es dona l’aparició de fenòmens personalistes com Berlusconi a Itàlia, que més que una alternativa és una caricatura del propi sistema, però que atrau un gran nombre de votants que s’emmirallen en ell com exemple d’home fet a si mateix. Es tracta de propostes que fomenten el nacionalisme ranci, la por al diferent, l’individualisme, el masclisme i la xenofòbia, com alguns dels seus ingredients principals. Juntament a això una defensa en el fons del mateix sistema de producció i de classes socials, fins i tot agreujat, si bé els agradaria un major proteccionisme nacional. Cal dir que Berlusconi desprès de dècades està fora de joc a Itàlia però que en gran part ha estat substituït per un moviment populista anti-partits com el “Moviment 5 estrelles”.
Silvio Berlusconi un antecedent de Trump
No és un fenomen únic. D’altres exemples són l’aparició de populismes més organitzats en partits d’extrema dreta que es basen en la defensa de “primer els de casa”, i els mateixos eixos que en el cas anterior, nacionalisme extrem i reaccionari, rebuig clar de la immigració, del diferent i que es presenten en molts cassos com a refugi de les classes més desprotegides i les que han sofert més la crisi de la globalització que ells relacionen directament amb el perill de la pèrdua de les essències nacionals pròpies i el perill dels diferents que en el cas europeu es referencien en les persones de color i especialment els àrabs i l’islam, tot això lligat a un profund euroescepticisme. Aquestes forces en el conjunt europeu tenen cada vegada més predicament, esperonats especialment pels efectes de la crisi econòmica i pel fet de que no vegin cap resposta per part de molts dels seus referents clàssics de l’esquerra socialista o comunista. Molta gent orfe de  l’esquerra i molt afectada per la crisi, que abans projectava el seu rebuig especialment votant el partit comunista, avui giren els ulls cap  aquestes forces que es presenten com a les seves defensores davant la competència en el mercat de treball de les persones immigrades. Aquest és el cas de França amb Marie Le Pen i el “Front Nacional” que ja és el primer partit en nombre de vots, o el cas de moviments similars a una gran part dels països més benestants com Holanda, on també l’extrema dreta és la més votada, o el cas austríac on un extremista de dretes pot ser el proper President de la República. També apareixen als països nòrdics que varen ser referents de la vella socialdemocràcia i del estat del benestar. Tant a Finlàndia, com a Dinamarca, com a Suècia o Noruega les formacions nacionalistes d’extrema dreta avancen posicions fent del rebuig als immigrants el seu “leif motiv”.
Le Pen (França) i Wilders (Holanda)
Cal parlar també del fenomen de la UKIP a Gran Bretanya que ha conduit al triomf del “Brexit”. I també a l’Alemanya de Merkel el tema de la immigració ha llançat endavant les expectatives dels euroescèptics i anti-immigrants de “Alternativa per Alemanya”.

Ara ha estat el cas dels Estats Units. El que semblava impossible ha succeït, Donald Trump ha estat escollit president dels Estats Units. Trump representa la cara més fosca i retrograda del país, multimilionari populista, masclista, racista, defensor dels rics, proteccionista, aïllacionista. Però s’ha presentat com a defensor dels qui per un motiu o altre estan descontents amb l’actual estat de cosses, molts d’ells treballadors caiguts a l’atur. El seu lema és la defensa de l’individualisme, d’un poc definit “somni americà”, contrari a la presència de l’estat a la vida de la gent, i amb un programa poc definit per atraure tots els descontents. Ha estat el candidat “anti-stablishment”. I enfront seu, un cop tancada la porta a Bernie Sanders el candidat que, des de la solidaritat i un programa nítidament propi de la socialdemocràcia més clàssica, donava una resposta progressista i alternativa al sistema, estava Hillary Clinton la més fidel representant de lo més clàssic dels sistema existent fins ara. El resultat ja és conegut, ha guanyat el “outsider” aparent del sistema, però sens dubte i paradoxalment el més fidel representant de les classes més benestants del país per als que demana una rebaixa de impostos. Parafrasejant Warren Bufet “continuem guanyant la lluita de classes i per golejada”.

El futur és cada dia més negre i el proper any vindran les eleccions a França i Alemanya, on poc podem esperar de les forces de progrés. Anem inexorablement cap a un ressorgiment dels nacionalismes excloents? Si no hi ha una reacció des de l’esquerra que sintonitzi de nou amb les classes treballadores això sembla imparable.
Bernie Sanders la esperança perduda

26 oct. 2016

És possible regenerar el PSOE?




Borrell una veu socialdemócrata al PSOE
Nuevatribuna | 26 de Octubre de 2016


Crec que la resposta a aquesta pregunta és que difícilment el PSOE es podrà recuperar de l’actual crisi. Desprès del “cop d’estat” dels barons hi ha una profunda, i crec difícil de recuperar, divisió interna. Divisió dins de la pròpia organització i els seus quadres. Divisió entre la militància i els votants i els “barons”. Divisió també geogràfica entre el nord, on la organització veu la necessitat de canviar si vol continuar sent una força amb futur ( Catalunya, Balears, Navarra, Euskadi, Cantabria, Castella-Lleó, La Rioja o fins i tot Madrid i Murcia), i el sud en especial Andalusia on mana el social-peronisme de les ajudes socials i el vot captiu, pel moment. Divisió entre les comunitats més dinàmiques i  les més endarrerides.

La situació és de difícil solució especialment si el sector més dur pretén castigar els més rebels, la qual cosa encara fomentaria una divisió més gran. El PSOE corre el risc d’acabar en la irrellevància política i les possibilitats de regeneració són molt difícils. Cal tenir en compte el pes decisiu dels sectors més retardataris encapçalats per  l’organització andalusa i la seva líder Susana Díaz, una persona que com d’altres no coneix cap vida fora de l’organització on va començar a treballar als 18 anys a la Junta d’Andalusia.
"Conspiradors al Comité Federal"
El PSOE només podria tenir futur si optés per un profund procés de regeneració i de recuperació de les seves essències socialdemòcrates, un procés a lo Corbyn que aquí és altament improbable.

Una de les personalitats del PSOE que podria liderar aquesta alternativa per la brillantor de les seves idees, per ser una persona amb una ideologia inequívocament socialdemòcrata, per la seva coherència i la seva capacitat i claredat d’exposició del que li cal al PSOE seria Josep Borrell. Però és difícil que Borrell que ja coneix prou bé el que és l’aparell del partit vulgui embarcar-se de nou, a la seva edat, en una aventura d’aquesta envergadura i amb final incert. Borrell ja va guanyar una vegada unes primàries contra Almunia i va ser descavalcat  amb males arts per l’aparell del partit, i ell mateix va ser sancionat per votar en el Parlament europeu contra la directiva de la “Vergonya”, i no el van deixar repetir en les llistes electorals europees. Borrell coneix prou bé el seu partit i sap que el problema no és guanyar unes primàries sinó canviar un aparell anquilosat, un “pessebre” de molts quadres que defensen a mort el seu “status”. Es per això que no sembla creïble que Borrell es plantegi de nou una aventura d’aquest tipus. I per la mateixa raó, ni amb Borrell ni amb cap altre es veu massa possible  la regeneració la qual cosa situa el PSOE en la via d’una força en procés de decadència.

Per que la crisi interna és demostrativa d’això, de la seva decadència, derivada del fet que hi ha qui posa per damunt de tot la seva supervivència i el manteniment del seu poder intern abans que les promeses electorals i l’opinió de la majoria dels seus militants i simpatitzants. La utilització de les armes més arteres per aconseguir el resultat que desitgen i la indecència de la conspiració feta a  plena llum del dia  aplaudida per la majoria dels poders fàctics dels país i per la dreta política són símptomes de decadència d’un partit que es diu d’esquerres i representant de valors. Pedro Sánchez era un dirigent de capacitat discutible i que evidentment no representava la regeneració del partit, però el sol fet de voler aplicar una política pròpia li va valer  l’oposició, primer amagada, de l’aparell que el va ficar en una  equació política impossible de complir a partir de encomanar-li: “No a Rajoy, No a eleccions i No a pactar amb Podemos”.
El poder-social-peronista del PSOE andalús
I aquests mateixos desprès l’acusen d’haver portat el partit a un “cul de sac”. I llavors vénen les paraules grandiloqüents “primer Espanya”, i els missatges catastrofistes “les terceres eleccions donaran al PP la majoria absoluta”, missatges impropis de dirigents d’un partit que tingui un mínim de dignitat.

Avui el PSOE es troba en un “atzucac” de difícil sortida, o regeneració o decadència. I ja hem vist que la regeneració és pràcticament impossible amb un aparell que s’hi oposa (ara veurem si el futur congrés s’endarrereix com sembla “at calendas graecas”). I sense regeneració el PSOE deixarà d’aparèixer com a una alternativa i ni tan sols com a una alternança, i el més possible és que s’enfronti a un futur de decadència similar al del PASOK grec.

I la situació és greu, no només pel PSOE, pels seus militants i votants sinó pel conjunt de l’esquerra que veu com una possibilitat d’alternativa a la dreta s’esvaeix. Avui per avui no hi ha cap possibilitat d’alternativa a la dreta sense una amplia aliança des del centre esquerra fins a l’esquerra en aquest país. I aquesta situació no canviarà ni a curt ni a mig termini.

Per tant la preocupació ha d’afectar tota la gent progressista per que el camí pres per la nova direcció del PSOE porta a una hegemonia de la dreta per a molt de temps i no és el que la societat precisa sinó tot el contrari. I el revulsiu i l’esperança no vindran de cap profeta sinó d’una reorganització profunda de tota la gent progressista, una part important  de la qual se sent avui orfe de referències.
Mapa de la divisió del PSOE avui




15 oct. 2016

LA SOLITUD DEL SINDICALISME





CCOO actualitza la organització


nuevatribuna/15 de Octubre de 2016


El sindicalisme ha estat l'element referent dels interessos de la classe treballadora. La lluita sindical al món i al nostre país ha estat el principal instrument pel qual les persones treballadores han aconseguit millorar les seves condicions laborals i socials i alhora ha aconseguit que s'instauressin en el conjunt de la societat millors cotes de benestar social per al conjunt de la ciutadania.
Això és reconeix fàcilment en la història recent del nostre país. Ja sota la dictadura el moviment obrer, especialment al voltant del moviment sociopolític representat per les naixents Comissions Obreres, va ser la punta de llança, al costat del moviment estudiantil i veïnal, en la lluita no només pels drets i interessos de la classe treballadora sinó en la lluita per la consecució de la democràcia. La democràcia plena no és concebible sense el paper de la classe obrera. Hi ha prou amb un exemple per a demostrar-ho, l'espectacular i ordenada manifestació en repulsa per la matança dels advocats d'Atocha va ser el punt d'inflexió per a vèncer les resistències existents al voltant del govern Suárez per a legalitzar el Partit Comunista i per a decidir el pas a una democràcia plenament parlamentària i sense exclusions.
Posteriorment no poden entendre's les millores de les condicions laborals i socials del conjunt dels assalariats sense tenir en compte el paper del sindicalisme confederal i de classe, que així mateix és un partícip principal en la consecució de l'estat de benestar basat en la universalització dels serveis públics com la sanitat i l’educació i en la regulació dels sistemes de prestacions socials i del sistema públic de pensions.
És evident que el paper i la funció del sindicalisme de classe s'han vist afectats de forma greu per la crisi econòmica i les polítiques de retallades en drets laborals socials i sindicals derivats de les polítiques d'austeritat adoptades. Malgrat les dues vagues generals plantejades contra les reformes laborals dels governs de Zapatero i Rajoy el sindicalisme va veure retallades i afeblides les seves facultats de participació en la negociació col·lectiva, instrument bàsic per a centrar el conflicte social, així com el qüestionament radical que el govern del PP ha fet de la concertació social a la qual ha privat de jugar el paper predominant que havia ostentat en altres períodes recents de la nostra democràcia.
Mobilitzacions dels sindicats
Ara quan s'albira un inici de recuperació el sindicalisme de CCOO ha decidit no perdre el temps  llepant-se les ferides rebudes, sinó que s'ha plantejat un profund debat intern per a readaptar-se i així fer front en les millors condicions a la nova situació i rellançar l'ofensiva necessària per a la recuperació i actualització dels drets laborals, socials i sindicals qüestionats en l'època de la crisi econòmica.
Sota el plantejament titulat “Repensar el sindicat” ha fet un ampli debat per adaptar-se a una situació que mai serà l'existent amb anterioritat a la crisi. Debatre sobre la història i les arrels del sindicat per a plantejar-se com afrontar la nova situació profundament diferenciada de la prèvia a la crisi.
Això porta a la necessitat de plantejar-se els profunds canvis que han transformat el conjunt de la classe que ha perdut en uniformitat i ha guanyat en pluralitat de situacions. Es tracta de fer front amb un plantejament general, que aglutini, el conjunt de la pluralitat de situacions que componen l'actual realitat de la classe treballadora en la seva globalitat. La diferenciació de condicions entre treballadors fabrils i de serveis, dels treballadors fixos, dels fixos pobres, dels precaris, dels aturats, dels autònoms, d'homes i dones, dels joves, dels immigrants, etc. és adir de la multiplicitat de situacions que es donen en el conjunt de la classe. I per a això es tracta d'intentar que el sindicat sigui de nou útil per a tots ells. I això comporta noves formes de treballar, de relacionar-se amb treballadors i treballadores, amb altres segments de la societat com els joves no treballadors, etc. Fomentar i potenciar la informació, la participació i la decisió de  la afiliació. Però també establir i renovar aliances amb altres agents polítics i socials darrere d'una transformació de la societat en un sentit progressista.
No podem obviar que en l'actualitat política la cerca d'aliats polítics pel canvi és difícil i el sindicalisme de classe i confederal es troba en una situació de forta solitud. Perquè sens dubte la situació del conjunt de les forces polítiques de centre-esquerra i d'esquerra alternativa és complicada i la relació amb el sindicalisme difícil, sigui pel gir a la dreta que sembla confirmar-se en el PSOE, amb qui ja en altres ocasions el moviment sindical ha tingut confrontacions importants quan ha governat, com amb el conjunt de les noves forces de l'esquerra alternativa, on sí existeixen aliats tradicionals del moviment sindical, especialment en algunes autonomies, però també existeix en gran part de la nova política un sentiment asindical o antisindical entre els seus components que cal esperar que amb la seva maduració política es pugui esmenar.
La necessària unitat d'acció política i sindical
 És evident que una part important dels nous components polítics sorgeixen com una reacció enfront  la crisi, on importants sectors de classes mitjanes, que no provenen de la classe treballadora, veuen frustrades les seves expectatives de vida i de futur el que els porta a una certa radicalitat de posicions enfront del procés de “proletarització” al que han estat sotmeses. És evident que una gran part d’elles no tenien vinculació ni amb la classe treballadora ni amb les seves organitzacions a les quals molts d'ells veuen també com a responsables de la seva actual situació.


El sindicalisme haurà de recórrer en el present un camí dur i previsiblement en solitari, però com hem vist a CCOO, s'han fet esforços importants per a renovar-se i adaptar-se a la nova situació per a reafirmar la lluita de forma renovada, tant per a millorar les condicions i drets dels seus representats, com per a tendir la mà a quants desitgin no solament regenerar el país sinó conduir-lo per sendes de major progrés i participació laboral i ciutadana. I al costat d'això reforçar i fer més útil  l'instrument de la classe treballadora que és el sindicat i que ha estat sotmès durant tota la crisi a forts atacs i retallades dels seus drets de representació i a una forta campanya de deslegitimació per part dels poders polític i mediàtics representatius del capital especulatiu dominant.


Cal esperar que en aquesta lluita per un canvi social juntament amb altres agents socials, com ha ocorregut ja amb les “marees ciutadanes”, sigui possible vincular cada dia més  agents polítics que busquin un major progrés i transformació real de la societat que posi el centre de la política la lluita per un treball digne i amb drets. En aquest sentit esperem que la proposta sindical per a la millora del poder adquisitiu de les pensions que ha estat subscrita per la majoria de les forces parlamentàries a excepció del PP i C’s, sigui l'inici d'un camí que es pugui recórrer en comú per part del sindicalisme representatiu de la classe treballadora i les forces polítiques del canvi.
Suport parlamentari a la proposta sindical sobre revisió pensions



5 oct. 2016

AMATEURS EN LA NOVA POLÍTICA




Representació de la Nova Política




nuevatribuna/05 de Octubre de 2016


La greu crisi del PSOE no ens pot fer obviar la situació per la que passa la esquerra alternativa. Potser aquesta crisi pugui afavorir les seves expectatives en un proper futur però sens dubte no resol els interrogants respecte als passos que fins ara han donat els representants de la nova política.
No es pot negar una certa responsabilitat dels dirigents de Podemos en la situació de crisi en que ara viu el conjunt de la esquerra. Fonamentalment els errors estratègics i tàctics que fruit d’un cert “amateurisme” han comès en la seva actuació parlamentaria  per la conformació d’una majoria pel canvi, que només ha servit per afavorir al sector més retrògrad del PSOE.
Sánchez-Iglesias i el fracàs de l'esquerra
Podemos i les seves confluències la obligació i necessitat d’un anàlisis crític en profunditat de la seva actuació fins ara.

En poc més d’un any hem passat de la forta irrupció de la nova política de Podemos i les seves confluències en l’escena parlamentaria a veure un inici de declivi en la repetició de les eleccions i la continuació de la davallada en les eleccions basques i gallegues.

Es evident que la rapidesa d’aquesta paradoxal pujada i baixada té diversos motius especialment la pèrdua de la il·lusió de part dels seus votants, i això es deu essencialment als errors estratègics i tàctics que han comés en la seva actuació parlamentària.
No hi ha dubte que ha quedat demostrat un cert “amateurisme” en la seva actuació parlamentària especialment pel que fa a la negociació de la formació de possibles governs de canvi. Els “egos” i les actuacions de “cara a la galeria” han prevalgut sobre una actuació serena i políticament profunda. La seva manca de preparació, de bagatge per a la vida política institucional, la seva prepotència i menyspreu respecte a tots els que han fet política anteriorment, la seva fràgil relació amb moviments socials arrelats en la societat, com el moviment sindical, els ha conduit a finalitzar en una certa decadència de la seva influència política.

No haver fet una aposta seriosa per l’objectiu principal, canviar al govern del PP, ha comportat, juntament amb els errors d’altres, especialment del PSOE, malbaratar l’oportunitat  del canvi polític.
Altres aspectes com són les lluites internes a Podemos, els conflictes a “En Marea”, la dependència de les confluències respecte l’aparell central de Podemos també han ajudat. Són elements que han portat a desmitificar  la nova política i especialment la seva idíl·lica imatge inicial.

Els errors de manca de capacitat per a la política institucional de Podemos es sumen a la seva manca de claredat pel que fa a les seves prioritats i per tant a les seves propostes prioritàries. La imatge que ha quedat com a més rellevant és la seva voluntat de superar el PSOE a qualsevol preu, tot oblidant el que era fonamental, fer fora el PP. El seu objectiu de representar els interessos de la gent ha quedat subordinat al de les ambicions del seu nucli dirigent de dirigir l’alternativa i fins i tot fer fracassar el propi objectiu d’aconseguir l’alternativa a la dreta.

Aquestes errades de Podemos estan també acompanyades d’actuacions com les d’Alberto Garzón i la deriva que ha comportat per a IU. Garzón ha trencat la seva organització i ha llençat per la borda el bagatge polític de la història de la seva organització renegant de les brillants pàgines jugades pel PCE i IU en la transició i en la posterior vida parlamentària. Garzón ja ha adoptat la fraseologia grandiloqüent “pablista”, i el discurs mancat de contingut i aprofundiment.
Garzón i la responsabilitat en la crisi d'IU
L’actual moment del PSOE pot crear una nova falsa il·lusió, veure a tocar la possibilitat de superar a aquesta esquerra sòcio-lliberal en crisi. Però això no els converteix en alternativa a la dreta. De la crisi del PSOE surt especialment afeblida el conjunt de la esquerra. La hegemonia en la alternativa la donen les idees i una practica política de canvi al servei de la classe treballadora i les capes populars.

La alternativa però precisa de fortes aliances socials, molts especialment amb el moviment sindical i d’altres moviments socials. Però l’alternativa d’esquerres precisa també d’aliances polítiques que li permetin aconseguir majories de govern, i en aquest aspecte la crisi del PSOE no facilitarà la relació en el si de les esquerres sinó tot el contrari, incrementarà la competència i  l’enfrontament entre el centre-esquerra i la nova esquerra alternativa.

Es per això que no es pot veure la crisi del PSOE com una oportunitat, sinó com un problema que caldrà afrontar amb cura i sense suficiències. Per que malauradament sense unitat de les forces de progrés no serà possible desallotjar a una dreta que ha incrementat la seva hegemonia davant la crisi del centre-esquerra i la manca de plantejaments polític rigorosos fruit del “amateurisme” en la política institucional de la nova esquerra alternativa. Que ha de corregir de forma urgent determinants defectes que s’han manifestat. com egolatries, sectarismes i comportaments poc aglutinadors i prepotents, i manca de aprofundiments i viabilitat en les seves propostes polítiques.
 
En aquest sentit son positives les veus que parlen de la manca de flexibilitat que Podemos i les confluències van tenir desprès del 20D.
Algú reflexionarà en la Nova Política?







3 oct. 2016

PERÚ UN PAÍS ANCORAT EN EL PASSAT


Machu_Pichu la imatge del Perú


nuevatribuna/ 03 de Octubre de 2016

Desprès de quasi un mes de recórrer el Perú de nord a sud et queda una certa visió del país. I la idea central que hem queda és que el Perú és un país ancorat en el seu passat. Els peruans et parlen del seu passat Inca, i això que no tenen prou consciència de la resta de les seves importants cultures pre-incas. Els peruans et parlen de la gran diversitat de cultius de papes, més de dues mil varietats, o de blat de moro, més de tres-centes. Perú de cara al estrangers es centra en el Cusco i el Machu-Pichu.

Però a continuació la gran majoria dels peruans no et saben plantejar els projectes del país pel seu desenvolupament cap el futur. Les seves línies aèries i els seus escassos ferrocarrils són xilens, les seves gasolineres de Repsol, la seva telefonia de Movistar o Claro, les seves mines de coure d’Arequipa xilenes, i la seva agricultura pràcticament d’autoconsum.

Tots els peruans es queixen de la generalització de la corrupció, de la incapacitat dels seus polítics, en especial les seves continuades presidències corruptes de Fujimori a Humala, passant per Alan Garcia o Toledo. Les persones més conscienciades es remunten a la dictadura militar d’esquerres del general Velasco Alvarado com l’últim moment en que es va intentar fer un canvi progressista. La seva il·lusió es limita a desitjar un govern no corrupte. Molts veuen un possible futur en Verónika Mendoza candidata del “Frente Amplio” a qui consideren com a una persona preparada i neta, però molts afegeixen “si la dejan llegar”.

Verónika Mendoza candidata del Frente Amplio
Però fins i tot gent que ha votat  Verónika s’emmirallen en Xile,  l’enemic tradicional que els va derrotar en la guerra del Pacífic, i al que es refereixen amb rancúnia, però al que alhora admiren. Fins i tot reivindiquen la necessitat d’un Pinochet a Perú per a sortir de l’actual col·lapse, i “para poner orden”. Quan els assenyales la corrupció del “pinochetisme” i la greu situació econòmica per a la població treballadora, el cas del fracàs del sistema de pensions individualitzat, al marge de la repressió, et diuen que això no ho sabien. Però Xile és l’ideal de país en el cap dels peruans.


El Perú és un país centrat en Lima, ciutat caòtica, i els departaments es queixen de la centralització del país, i amb raó. Molta de la riquesa cultural de les cultures indígenes no inca està pendent de desenvolupar. Departaments com Chachapoyas són de difícil trànsit i les joies descobertes, quasi sempre per estrangers, han estat en molts cassos devastades per gent sense escrúpols i davant la inacció de les autoritats. Tot és diferent al sud que és el lloc on es dirigeix tot el turisme. Al sud o a Iquitos on es dirigeixen els joves motxilers. Però importants meravelles culturals del nord resten sense ser degudament conservades i promocionades.

Sacòfags de Karafia (Chachapoyas)
  I això que Perú és un país que s’enorgulleix de la seva fusió de races i cultures que es mostren amb orgull en la seva cuina, actualment  una de les més admirades del món i amb raó. La fusió de races indígenes, els colonitzadors castellans i bascos, els esclaus negres, i els colons xinesos i japonesos. Però malgrat tot és evident que els indígenes viuen una mica al marge, tot i l’inici del reconeixement de la seva diversitat, especialment de la llengua amb l’ensenyament en quítxua a l’escola primària.


Hem de reconèixer l'important i bon cuidat nivell dels seus museus especialment els pre-colombins, així com l'excel·lent estat del centre de les seves ciutats, Cusco, Arequipa, Trujillo, etc. que contrasten amb l'anarquia dels seus barris perifèrics
En definitiva el Perú mira cap el seu important passat de l’imperi Inca i no acaba de sortir d’aquest passat i endinsar-se cap el futur.


El cóndor, animal emblemàtic peruà