22 d’oct. 2018

EL “PROCÈS” DE LES “FAKE NEWS”


Torra i Puigdemont: liders de la virtualitat
Vivim en un món on dominen les “post-veritats”, és a dir falsos relats que es superposen i confonen la realitat i fins i tot l’afecten i distorsionen.

A Catalunya fa molt temps que estem immersos en la dinàmica del “procés”, basada en un relat que s’ha fet hegemònic i que dibuixa una “falsa realitat” basada en una distorsió de la realitat a partir d’un conjunt de “falses veritats” que una part important de la població assumeix com si fossin una realitat indubtable.

L’independentisme ha estat summament hàbil en construir un relat que basat en la tergiversació de la realitat i profusament difós pels mitjans de comunicació públics i afins ha estat assumit plenament com a una veritat immutable per una gran part de la població.

Exemples de les “fake news” hi ha nombrosos i continuats des del 2012 quan Artur Mas per a mantenir-se en el poder es posa al capdavant del moviment independentista per així evitar que la reacció social passi comptes a les seves polítiques d’austeritat i retallades que van ser pioneres en tot l’Estat.

Cal dir que el que hi ha a Catalunya no és únicament una mobilització social per la independència, que també. El que realment hi ha es una mobilització social fomentada i potenciada des de les Institucions de la Generalitat i amb tota la força dels mitjans de comunicació públics i subvencionats i amb la del poder institucional. Això no té res a veure amb les marxes dels drets civils de Martin Luter King ni similars com agrada de comparar-se als dirigents independentistes. Aquí des de les Institucions es fa un pols a tota l’estructura de l’Estat.

Els dirigents independentistes fan contínues referències al desig i la voluntat majoritària del poble la qual cosa és una falsedat evident. Mai la majoria del poble de Catalunya s’ha decantat a favor de les posicions independentistes. Només cal recordar com a les eleccions del 2015 denominades “plebiscitàries” per les forces independentistes els resultats van ser d’un 47,74 per els partits independentistes i un 50,62 per a la resta no independentistes. Es a dir un “fals plebiscit” fallit que sempre han volgut amagar.

Un resultat que es reprodueix el 21-D del 2017 on les forces independentistes van treure un 47,5 dels vots front al  50,93 de la resta. Tot això no impedeix una majoria independentista resultat de la llei electoral. Cal ressaltar que a Catalunya s’aplica la llei electoral espanyola, única comunitat on això passa, degut a que mai ha estat possible acordar una llei pròpia.

Una de les majors “falses veritats” que més s’han inculcat és la legitimitat del Parlament de Catalunya i la majoria parlamentària independentista per a dur endavant el procés independentista. El que no es diu és que el Parlament de Catalunya està legitimitat per actuar en les matèries que li són pròpies i que són les establertes de forma específica a l’Estatut de Catalunya. Això ha estat bandejat i s’ha plantejat com si les decisions del Parlament fossin les bases de l’única representativitat i legitimitat que existeix.

A partir d’això i de la “falsa veritat” de que a Catalunya hi ha una  majoria independentista es llança amb tota la potència institucional una“única veritat” existent,  la de que el “poble de Catalunya” vol la independència a la que té dret.

Una República virtual inexistent
Desprès venen els fets del 6/7 de setembre del 2017 on la majoria parlamentària independentista vulnera les normes del propi Parlament i aprova unes lleis contràries al propi Estatut que és qui legitima l’existència del Parlament, i s’aproven les lleis de la “Transitorietat” i la del “Referèndum”, basant-lo tot en la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Tot un veritable reguitzell de “fake news”, d’un relat fals des de la seva rel.

Amb posterioritat varen tenir lloc els fets de la Conselleria d’Economia, on certament no va haver-hi violència explícita, però on ningú pot negar l’existència d’una certa intimidació contra els funcionaris que feien el registre de l’edifici.

El “fals referèndum” de l’1 d’octubre va ser una àmplia demostració de força del moviment independentista, estimulada de forma institucional i pels mitjans afins,  però que no va reunir ni els més mínims requisits per fer-ho acceptable, cosa que fins hi tot van afirmar els observadors llogats pel Govern de la Generalitat.

La declaració dels resultats i la proclamació de la república efectuada per Puigdemont i al moment retirada, i finalment la també “falsa” declaració unilateral de independència, feta de forma vergonyant i on només mostraven satisfacció els representats de la CUP són un altre mostra de “falses veritats”.

Cal dir que el “fals referèndum” és hores d’ara la font d’una falsa legitimitat que es proclama des de la presidència de la Generalitat a l’hora de reivindicar la independència.

Errada de l'Estat el 1-O
No es poden obviar els greus errors del govern de l’Estat. La manca de diàleg polític i el recurs només a la justícia. El greu error de la repressió de l’1-O, que contrasta amb l’actuació el 9-N del 2014 davant del referèndum participatiu convocat per Artur Mas que no va provocar cap aldarull. L’actuació policial va provocar la resposta, no únicament d’independentistes del 3-O  sinó per a molta gent afectada per la visió de la violència policial. Cal afegir la manca d’un relat alternatiu per part del Govern de l’Estat, determinat en gran mesura per la manca de capacitat de comprendre la realitat de Catalunya per part del Govern del PP i la seva incapacitat ideològica per a fer una oferta engrescadora a la ciutadania de Catalunya. Tot això va determinar un únic relat hegemònic a Catalunya, el dels independentistes basat en els suposats greuges.

Posteriorment la fugida de Puigdemont i altres consellers demostrant que tot el “procés” d’independència estava basat en una falsa realitat. L’empresonament dels “Jordis” i de Consellers va derivar cap  una altra “falsa veritat” la d’una gent detinguda per motius polítics. Això permet a l’independentisme engegar un altra fase del procés, la de la solidaritat amb els presos i la denúncia d’un estat repressor, sens dubte un altra “fake news” independentista, la del victimisme.

Cal dir que es pot qüestionar amb raons jurídiques que hi ha unes demandes excessives per delictes poc provats  com el de rebel·lió, també que potser la presó incondicional pot ser excessiva i podrien haver-se establert unes llibertats condicionals. Tot això és acceptable, però el que és cert és que no són presos polítics. Al contrari de la “falsa veritat” dels independentistes, els presos ho estan per uns fets concrets de desobeir de forma greu la llei, en aquest cas l’Estatut i la Constitució, no pel seu ideari polític. Per tant no hi ha ni presos ni exiliats polítics. El cas més paradigmàtic és el de la dirigent de la CUP, Anna Gabriel, fugida a Suïssa malgrat l’únic que se l’imputa és un delicte de desobediència a un nivell que només pot ser sentenciat com a desobediència sense cap demanda de presó, una altra “fake news” independentista, a la CUP li feia falta algun “màrtir”.

Sánchez i una política del diàleg
No hi ha dubte que el millor propagandista del moviment independentista ha estat el Govern del PP i el seus errors en tractar la situació de Catalunya. El Govern de Sánchez, es vulgui reconèixer o no ha significat un bàlsam per a la situació a Catalunya, per primera vegada un fet que treia força al “suflé” independentista i provocava un cert distanciament entre els pragmàtics i els irredempts. En aquest sentit cal comprovar com el vot d’ERC i PDcat a favor de la moció de censura va anar en contra dels intents de Puigdemont i el seu “vicari” Torra per evitar-ho.

Es evident que costarà molt sortir d’aquesta “falsa realitat” que es viu a Catalunya. Caldrà esforç per totes les parts ja que la fractura social és profunda i la situació econòmica i social es va deteriorant i encara no ens podem fer idea dels costos causats per l’aventura independentista. La posició tant dels polítics independentistes com dels unionistes no hi ajuden tampoc. Però d’aquesta situació només es podrà sortir amb l’esforç i la voluntat de tothom, per que mai es podrà sortir sense consens d’una situació social dividida en dues meitats i el que això comporta. Cap de les meitats podrà imposar-se a l’altra sinó que caldran solucions imaginatives per aconseguir reconciliar-les i on ningú pot quedar totalment satisfet.
Cal sortir de l'empantanament

9 d’oct. 2018

SALVAR AL “SOLDAT” SANCHEZ


El President Pedro Sánchez
Nuevatribuna | 09 de Octubre de 2018


No es pot dubtar que la moció de censura i la investidura de Pedro Sánchez han provocat un canvi substancial en la política espanyola en tots els seus àmbits.

La dreta mediàtica i política no s’esperava el canvi com tampoc el desitjaven dirigents independentistes catalans de la dreta com Puigdemont o Torra pels quals el seu plantejament és  “quant pitjor millor”.

El govern Sánchez ha significat un abans i un desprès respecte els governs de Rajoy. Tot això malgrat la realitat d’una debilitat parlamentària que no es pot oblidar. Però cal reivindicar que és no una sinó l’oportunitat per a les forces progressistes espanyoles  d’evitar la continuada hegemonia de la dreta en el país.

En poc més de 100 dies el Govern del PSOE ha donat senyals inequívoques de canvi. Es evident que són tan sols senyals però la correlació de forces no dóna per a gaire més. El que ara cal és que el govern es pugui mantenir durant un temps, el major possible, per a poder fer efectives algunes mesures, que no podran ser totes les desitjades, per a demostrar que hi ha una altra forma de governar i poder afrontar unes futures eleccions generals on les esquerres plurals puguin obtenir una majoria suficient per a governar amb profunditat els canvis que ara només es poden constatar.

S’han iniciat polítiques exemplificadores com la relacionada amb la memòria històrica i  l’exhumació del dictador del Valle de los Caidos que és sens dubte un símbol. Així com la recuperació de la sanitat universal eliminada pel PP i l’acord sobre pensions al Pacte de Toledo, amb la recuperació del poder adquisitiu dels pensionistes, que ara cal legislar. Caldrà veure l’intent de fer uns pressupostos més socials malgrat el “filibusterisme” parlamentari de la dreta. El canvi de la política envers Catalunya és un altre plantejament important, amb una política oberta al diàleg.

Aquest govern pot obrir, si aconsegueix mantenir-se en el temps, una porta d’esperança per a tots els progressistes. I en això cal defugir sectarismes i rancúnies diverses. Si el govern es manté serà producte també de l’actitud i flexibilitat d’altres components de  l’esquerra imprescindibles pel manteniment d’un govern amb debilitat parlamentària. Es evident que la perspectiva futura, desprès d’unes noves eleccions, ha de ser un govern de coalició de les forces progressistes.

Casado i Rivera les dos cara de la dreta
La reacció i desconcert de les forces de les dretes és evident. Tant el PP com C,s han desplegat des del primer moment una agressivitat total envers el nou govern i amb atacs a la reputació personal dels membres del govern. Però la seva oposició radical i la seva competició per a veure qui és més oposició els va situant cada cop més cap a la dreta i allunyant-se del centre polític. El PP i C,s cada vegada recorden més l’ “aznarisme” més pur.

Pedro Sánchez està demostrant un nivell que ningú s’esperava d’ell i que va començar a demostrar desprès de la seva defenestració de la secretaria general del PSOE i la seva victòria interna respecte l’antic aparell i les antigues referències i barons del seu partit.

Ho va tornar a demostrar al plantejar una moció de censura en un moment oportú i aconseguint els acords diversos i plurals per a guanyar-la i ser investit. Ha fet un govern amb persones d’un nivell de competència elevat. I la seva agenda en aquests pocs mesos ha estat important, tot i els possibles entrebancs d’un govern en rodatge.

Sánchez i Iglesias l'acord necessari
No podem obviar un fet important, el paper de Podemos. El paper jugat per Pablo Iglesias a la moció va ser substancial per tal d’aconseguir que el PNV es sumés a la moció davant la possibilitat de noves eleccions amb un C,s a l’alça.  Posteriorment i en general sembla que Pablo Iglesias hagi madurat com a dirigent polític, cosa que no m’atreviria a afirmar de la seva formació ni de molts dels seus quadres. La possibilitat d’acord en els Pressupostos on Iglesias ha  d’escollir entre un cert pragmatisme, d’acord amb la correlació de forces i la realitat política existent, o tornar a posicions aparentment “puristes” serà la pedra de toc de la seva maduració com a dirigent polític.

Pel que fa a les forces nacionalistes catalanes, exclouríem de la reflexió al PNV que ja s’ha demostrat com un partit políticament previsible, no hi ha dubte que el Govern de Sánchez i un futur govern d’esquerres els ajudaria a tractar de buscar una cert inici de sortida “del jardí del processisme” i tornar a recuperar el diàleg i una relació política que ajudés a la normalització que Catalunya precisa i a dissenyar un futur de profundització democràtica en tots els sentits un cop es superi la “prova de foc” dels judicis i la situació dels polítics presos, no parlem ara dels fugits. Crec que en aquests moments molts dels dirigents més sensats del PdCat i d’ERC comencen a veure aquesta necessitat de canvi malgrat no sàpiguen o no s’atreveixin encara a fer-ho públic per les reaccions que puguin tenir molts sectors que han cregut seriosament en l’aventura del “procés”.

Caldria per tal  d’aconseguir un canvi en el clima polític del país, en benefici de la majoria de la ciutadania que ha patit les conseqüències de les polítiques de la crisi, que es mantingués el govern de Sánchez el temps suficient com per a garantir que en les comtesses electorals de la propera primavera i especialment en les futures eleccions generals s’hagi generat un nou clima polític que ajudi a consolidar un futur govern de progrés al conjunt de l’Estat que pugui garantir un futur més solidari i lliure. Un futur millor és possible i desitjable.
Per un futur d'esquerres

16 de set. 2018

IDEOLOGIES D’ODI


Salvini el nou neo-feixisme
Nuevatribuna | 17 de Septiembre de 2018


La febre del nacionalisme ha estat la causa de molt dolor, sofriments i enfrontaments a Europa des dels inicis del Segle XX fins ara.
Ja la Guerra del 14 va ser un enfrontament entre els nacionalismes econòmics francès i alemany i que va tenir el seu inici en els Balcans, terreny sempre volcànic pel que fa a nacionalismes irredempts.
L’assassinat de Sarajevo va ser una excusa per a un enfrontament global en el que es dirimien les supremacies econòmiques de les oligarquies europees. La guerra va disparar l’esperit nacionalista tant a França com Alemanya. A la vegada aquest enfrontament va comportar la crisi de la II Internacional socialista  per la divisió entre els partidaris de posar per davant la pàtria i els partidaris de la solidaritat del proletariat enfront les classes dominants dels diversos països. El resultat va ser l’escissió de l’embrió de la Internacional Comunista, i el fet més simbòlic va ser l’assassinat del gran dirigent socialista Jean Jaurès, ferm opositor a la guerra imperialista, per part de l’extrema dreta francesa.
Amb posterioritat als anys 30 es veu la irrupció dels moviments ultranacionalistes d’extrema dreta, el feixisme italià i el nazisme alemany són moviments clarament supremacistes que defensen una ideologia ultranacionalista i d’odi al diferent, i el caràcter sagrat i suprem de la “Nació” per sobre de cap altra diferència. I la nació en el cas del nazisme  es basa especialment en la primacia i superioritat de la raça germánica.
Són moviments que de forma clara s’enfronten amb les ideologies d’esquerres partidàries de l’ internacionalisme obrer i de la lluita de classe.


Mussolini i Hitler el nazi-feixisme dels anys 30

El primer enfrontament es dona a la Guerra Civil d’Espanya on les forces nazi-feixistes intervenen de forma decidida al costat d’un cop militar al que donen suport les forces més representatives de la suposada “nació espanyola” l’oligarquia, l’església i els moviments reaccionaris com el carlisme i feixistes com la Falange. Va ser el pròleg del que desprès va ser la II Guerra Mundial amb els horrors de tots coneguts com els genocidis d’ètnies com la jueva o la gitana, el enemics polítics o les poblacions ocupades.
Es interesant comprovar que durant la II Guerra Mundial en paral·lel es donen uns enfrontaments particulars en el sí dels pobles iugoslaus, precedents del que a final de segle van ser les guerres ètniques de la disgregació iugoslava. A Sèrbia apareix el moviment “chetnik” ultranacionalista i ultraconservador i defensor de la monarquia iugoslava, el seu principal objectiu era la construcció de la Gran Sèrbia  que els va conduir a enfrontar-se frontalment a les forces partisanes comunistes de Tito. Grups “chetniks” van col·laborar amb els ocupants italians i alemanys i van ser responsables d’atrocitats contra croates, musulmans i partisans i també contra els jueus al ser clarament antisemites.
En paral·lel a Croàcia Ante Palevic crea els “ustachis” partidaris d’una Croàcia independent. Els “ustachis”  es definien com a catòlics i pangermanistes ja que així consideraven el poble croata. Els “ustachis” van fer un ús continuant de la violència extrema contra els altres pobles iugoslaus al costat de les forces nazi-feixistes.

Tito la Iugoslàvia unida
La victòria de Tito va comportar la creació de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, composta per sis repúbliques federades i dins de la república Sèrbia dues regions autònomes. Evidentment un dels fonaments de la política de Tito va ser intentar impedir ressorgiments nacionalistes entre les diverses repúbliques amb una presidència rotatòria i compartida, evidentment tot sota el control de la Lliga dels Comunistes Iugoslaus. Es per això que Tito va donar un tracte especial a Bosnia-Herzegovina ja que es tractava d’una república on hi convivien amb harmonia tant croats, com serbis i musulmans i on els matrimonis interracials eren comuns. No es estrany que Tito continuï com un “mite” pels bosnis.
Amb aquests antecedents podem entendre les arrels de la guerra a l’antiga Iugoslàvia a partir de 1991, estimulada especialment pels nacionalismes serbi i croat, encapçalats pels criminals Milosevic i Tudjman. La “neteja ètnica” es va produir des de l’inici per part dels croats i del serbis i la van patir tant la població sèrbia com la croata i  especialment la població musulmana de Bòsnia, tant pels croats com especialment per part dels serbis. No podem obviar no obstant el paper jugat per països importants de la UE interessats en la ruptura de la República Federal Iugoslava i que van incitar clarament a la secessió en especial d’Eslovènia i Croàcia. Una guerra cruel i sagnant que es va perllongar fins  1999 quan l’ONU es va fer càrrec de Kosovo.
Cal fer referència al paper contradictori de la UE pel que fa a la guerra de Iugoslàvia degut a que la pròpia Unió ja des dels seus inicis va ser creada per a estimular la cooperació i allunyar els fantasmes de la confrontació que especialment havia estat tradicional entre França i Alemanya.
A hores d’ara la situació a Europa no és especialment satisfactòria. La mala gestió de la crisi econòmica amb les polítiques austericides i una ampliació feta massa de presa cap els països de l'Est mancats de tradició democràtica són algunes de les causes. Avui podem veure una sèrie de països, el denominat grup de Visegrad, especialment Polònia i Hongria, dominats per partits ultranacionalistes, autoritaris i xenòfobs respecte tant a les minories gitanes com especialment  enfront de la immigració.
Però l’ultranacionalisme ultradretà supremacista i xenòfob  s’escampa cada vegada més per països de llarga tradició democràtica i ja està governant  Àustria i Itàlia, i amb una cada vegada major presència a la majoria de països com França, Alemanya, Finlàndia, Dinamarca, Holanda i fins i tot  Suècia.

Torra i Puigdemont el ultranacionalisme català
I Espanya? Tampoc estem exempts del perill, en aquests moments tenim un ultranacionalisme independentista a Catalunya, i on es freqüent sentir expressions supremacistes respecte Espanya o els espanyols i fins i tot en molts cassos distingir entre els “bons catalans", els independentistes, i els “altres” i on s’ha arribat a qualificar de “colonitzadors” els emigrants que van portar la mà d’obra necessària pel creixement econòmic a Catalunya.
Però no podem oblidar que la dreta no independentista s’està escorant  clarament cap a formes cada vegada més defensores d’un ultranacionalisme espanyolista i ultraconservador que només vol que “mà dura” per a solucionar el problema de Catalunya, i que alhora adopta també posicions xenòfobes  davant  la immigració i fins i tot els hi costa allunyar-se del que significa el caràcter “ultra” del passat franquista.
Tenim per sort una realitat, a Espanya no hi ha com va haver-hi a Iugoslàvia interessos europeus de desestabilització ni capacitat de que hi hagi possibilitat d’enfrontament violent ja que l’armament està en unes soles mans, les de l’Estat.
Jean Jaurès imatge del internacionalisme
                                                     45 anys de la mort de Victor Jara

31 d’ag. 2018

Per la democratització de la economia i la empresa



Original publicat a "PERSPECTIVA" revista de la FSC-CCOO
Nuevatribuna | 31 de Agosto de 2018
No hi ha dubte que la globalització i la crisi econòmica han afectat de forma molt negativa  la situació de les classes treballadores a Espanya i a Europa. Altrament  les polítiques conservadores s’han apropiat de l’hegemonia ideològica, política i social amb comptades excepcions.

No hi ha dubte que en el moment en que la crisi sembla que comença a remetre és l’ hora de donar un fort impuls a una alternativa que eviti que el domini conservador comporti la regressió política cap a opcions nacionalistes ultraconservadores. Es hora que des de les forces de progrés polítiques i socials es plantegi una ofensiva per aconseguir un canvi de rumb en el procés polític i econòmic en els diversos àmbits nacionals i en l’àmbit europeu.

En el moment actual observem com el conjunt de l’esquerra política, els seus dirigents, sembla incapaç de fer front i ni tan sols d’intentar plantejar alternatives amb “cara i ulls” a les polítiques conservadores. El que és més greu és que fins i tot sembla en molts casos haver renunciat a fer-ho. Només en el cas de Portugal i amb l’opció del “Labour” de Jeremy Corbyn es veuen intents de retornar  l’esquerra a les polítiques que li corresponen.

Hem vist que el moviment sindical ha estat en la majoria dels cassos en els diversos països l’únic que ha intentat fer front a les polítiques austericides impulsades des del  cor mateix del govern europeu. Els sindicats han hagut de patir en les seves carns el pes dels governs de torn per afeblir els drets i el paper de moviment organitzat de les persones treballadores. Tot això davant el silenci covard dels polítics que es denominen d’esquerres.

Sembla inconcebible que els partits que es diuen d’esquerres no entenguin que per aconseguir sortir del seu forat actual han de plantejar-se com a fonamental potenciar i defensar el paper i el reforçament de les organitzacions sindicals dels treballadors com un pas més per a recuperar el seu pes polític de representants de les classes treballadores.

Contra més força tingui el moviment sindical, contra més presencia tingui en els diversos àmbits de la vida laboral, econòmica i social més fàcil serà per a les forces polítiques progressistes intentar fer avançar les seves posicions en l’àmbit de la política i en la representació institucional. El ressorgiment del laborisme britànic hauria de ser per al conjunt de l’esquerra europea un exemple del que aquí es planteja.

Però mentre l’esquerra política desperta el moviment sindical no descansa. En aquest sentit és important el “Llamamiento Europeo” patrocinat per la Confederació Europea de Sindicats (CES) i subscrit pels dirigents dels principals sindicats dels països de la UE juntament amb eurodiputats i personalitats dels àmbits econòmics en defensa d’una major democràcia en el treball i per tant d’una major participació de les persones treballadores en les empreses, en la societat i en l’economia.

En el nostre país cal posar punt i final al fet que de forma clara va enunciar Marcelino Camacho sobre el fet de que “ La democracia se ha quedado a la puerta de las empresas”. Cal impulsar una forta campanya per aconseguir la participació sindical en el sí de les empreses trencant amb l’omnímode poder empresarial. Cal exigir el dret a la participació en el govern de l’organització empresarial, en el control dels processos de reorganització i reestructuració per tal de vetllar pels legítims interessos i el futur de les persones treballadores, en les empreses principals i en les subalternes.


Però el sindicalisme també ha de conquerir el dret a tenir participació dins l’àmbit polític i institucional, tant en el marc estatal com en  l’europeu, en tots aquells temes que afecten el treball, però també el salari diferit i el salari social que incideixen directament en les condicions de totes i cadascuna de les persones treballadores, com també la participació en el debat de la política econòmica en general on és imprescindible que se senti la veu del sindicalisme general. Com es pot defensar el treball, el salari diferit o el social si no es té veu quan es parla del sistema tributari que té un paper fonamental en la seva evolució?.

Aquesta és una problemàtica que planteja ja el sindicalisme europeu i sobre la que hauria de reflexionar l’esquerra política, sortint de la seva passivitat i renovant el seu compromís amb el món del treball potser trobaria la formula de recuperar la seva presència i el seu paper com a instrument polític i aconseguir reconciliar-se amb la majoria social.

17 d’ag. 2018

EL “CUL DE SAC” DE CATALUNYA


Torra i Puigdemont els responsables
Nuevatribuna | 18 de Agosto de 2018
-@RevistaTreball/ 21 d'Agost 2018


L’elecció de Pedro Sánchez ha provocat un canvi objectiu en la situació política de Catalunya. En primer lloc Sánchez va ser escollit entre d’altres pels sectors menys radicals de l’independentisme català, els grups parlamentaris de PDCat i ERC, contra  l’opinió de l’ex-President de la Generalitat Puigdemont i del seu vicari l’actual EL President Torra. Es curiosa la seva coincidència en aquest tema amb els seus adversaris del PP i de C’s, i és que a ambdues parts els interessava més una situació de confrontació entre nacionalismes. Sánchez trenca aquesta dinàmica, abandona la senda de judicialització i obre la mà al diàleg, això sí sempre dins de la llei.

La situació descol·loca en un primer moment el líder independentista però Puigdemont reacciona fent-se amb el control del PDCat i fent fora els partidaris de la moderació representants per Marta Pascal. Altrament el vicari Torra canvia l’objectiu de la seva confrontació amb l’Estat, ja que Rajoy està desaparegut ara l’objectiu central dels seus atacs és el Rei Felip VI, de qui arriba a declarar que “ja no és el rei dels catalans” i amb qui trenca teòricament relacions.

Sánchez restableix les relacions institucionals i fa un cert desafiament al instar al Govern de la Generalitat a parlar dels problemes reals que afecten els catalans i els dèficits que Catalunya ha reclamat. Els independentistes, malgrat no els agrada aquest plantejament,  no es poden negar i es veuen obligats  a entrar però sense abandonar la seva retòrica maximalista sobre presos i referèndum.

Pel que fa als principals líders més radicals dels independentistes, especialment Puigdemont i Torra el que pretenen i els interessa és tornar a la seva “realitat política virtual” per tal de mantenir la flama de la mobilització independentista encesa.

Fa temps que els líders independentistes han abandonat la gestió de les institucions  i tan sols les utilitzen per a la seva política d’agitació i propaganda. El govern de Catalunya fa anys que va ser abandonat, es continuen fent les polítiques iniciades per Mas a la seva arribada al govern l’any 2012, polítiques d’austeritat i retallades que van ser aprovades en principi per CiU i el PP i posteriorment sustentades en els diversos governs per ERC, JxC, i fins i tot per les Cup.

Sánchez insta a Torra al diàleg
La prioritat donada pels successius governs de la generalitat al “procés” ha anat en detriment del paper de la pròpia Institució de la Generalitat la funció de la qual és prioritàriament solucionar els problemes de la ciutadania de Catalunya.

La realitat s’imposa, la reducció de la despesa social s’ha retallat a Catalunya en un 19,96% i és la comunitat autònoma que més ho ha fet, especialment en Sanitat on s’ha retallat un 27,51% i es la que ha sofert un procés més gran de privatització sanitària. Pel que fa a l’Educació, aquesta de la que tant es vanta el Govern de defensar, també ha patit les retallades, és la tercera comunitat en retallades, un 12 % menys en despesa educativa.  Aquesta és la realitat dels governs del “procés”.

Però encara hi ha un altre fet que demostra que als màxims dirigents i ex-dirigents de la Generalitat el que els interessa més  és la “virtualitat política”  no  la realitat social del país. Desprès de criticar el 155 per haver congelat les institucions de Catalunya el 27 d’octubre, els independentistes unilateralistes van tardar 5 mesos en escollir un candidat a President, del 21 de desembre al 2 de juny. I ara per diferències entre els socis de govern han tancat el Parlament des del 24 de juliol fins  l’1 d’octubre. Això demostra la seva manca d’interès real en defensar la democràcia i el seu poc respecte per les institucions del país.

La pèrdua del poder per part del PP elimina un element que des d’Espanya estimulava el conflicte amb Catalunya. La manca de voluntat política del PP  la seva nul·la voluntat de negociació i la judicialització de la política eren les seves ensenyes. Amb Sánchez ara la pilota està en el teulat de la Generalitat, que ha perdut un dels elements que han ajudat a fer créixer l’onada independentista, la política del PP envers Catalunya.

Malgrat tot és evident que per que l’atzucac de la problemàtica catalana es pugui solucionar caldrà en primer lloc buscar una solució dins de la pròpia societat catalana. No és possible un acord entre Catalunya i Espanya si primer no es dona entre dins d’una societat catalana a qui el “procés” ha fraccionat profundament. I si el PP i les seves polítiques han estat una font de creació d’independentistes, també cal dir que la política sectària dels Governs del “procés” amb el seu nacionalisme excloent han estat en la base del fraccionament de la societat catalana que ha estat dividida profundament i que ha fomentat un espanyolisme fins fa poc residual a Catalunya.

La Generalitat adornada amb pacarta partidista
Per a sortir de la situació de “bogeria” que fa anys que impera a Catalunya cal que des dels sectors més racionals de l’independentisme es faci una reflexió del que ha estat una política virtual, basada en “fets falsos” (fakes) i propis d’un pensament ultra-nacionalista i basat en les polítiques de la “post-veritat” pròpies del “trumpisme” o de les polítiques de la “Lega Nord” de Salvini properes a actituds pre-feixistes.

Des de fa massa temps el conjunt de la ciutadania catalana ha estat sotmesa al domini de la mentida continuada com a fonament de la política de les forces “nacionalistes”, en la creació d’una falsa realitat i uns falsos conceptes. Hem vist com sota la denominació de “democràcia” es vulneraven els 6 i 7 de setembre del l’any passat la legitimitat democràtica de l’Estatut i la Constitució, i s’aprovaven sense respectar la legalitat unes lleis de Referèndum i Transitorietat Jurídica. No pot haver democràcia amb vulneració de la lleis democràtiques.

Hem vist com en base a això es convocava un “fals referèndum” sense cap garantia democràtica i el seu resultat es donava com a base d’una declaració “fake” d’independència d’una República Catalana morta abans de néixer, sense l’existència de cap estructura d’estat que s’havia promès pel Govern i sense el més mínim reconeixement internacional. I hem vist com l’absurda i brutal repressió dels fets de l’1 d’octubre per part de les forces de l’Estat ha estat la raó més important per a legitimar-ho.

Hem vist com al llarg d’aquests anys s’ha fet un continuat rentat de cervell per part dels mitjans públics de la Generalitat i de mitjans privats subvencionats pels diners públics que plantejaven com a real una falsa versió de la realitat, al més pur estil de Trump i la cadena Fox, que ha tingut acceptació  especialment entre les classes mitjanes i a la Catalunya rural tradicionalment conservadora, tradicionalista i “carlina”. Així el 47,5% dels catalans que votaven opcions independentistes es transformaven en la “majoria dels catalans”. Hem vist parlar del que vol el país i del que volen els catalans quan realment parlaven la “minoria independentista”. Al final es qualifica com a bons catalans als independentistes del llaç groc, mentre la resta són qualificats com a mínim de mals catalans. Les xarxes socials i els debats de 140 caràcters de twitter s’omplen de insults i veritables “linxaments” a qui no combrega amb el procés. S’ha arribat a qualificar de “colons” i colonització la vinguda d’immigrants dels anys 60 i 70 que van ser la mà d’obra que va potenciar amb la seva explotació l’economia catalana. I s’escriu una realitat històrica plenament falsejada amb conceptes supremacistes i fins i tot xenòfobs per a retratar  Espanya i els espanyols.

Vic: ocupació de l'espai públic
Cal reconèixer als dirigents processistes la construcció d’un bon relat “postmodern” que ha calat en molta gent, mentre des del govern del PP es reaccionava únicament amb actuacions judicials que a ulls de molta gent no feien res més que confirmar el relat de la “post-veritat” processista.

I ara quan més s’esgota el relat processista més es radicalitza i avui en dia l’ocupació de l’espai públic significa un pas més en l’enfrontament social. La campanya del llaç groc només busca diferenciar entre bons i mals catalans i alhora demostrar que ells són capaços d’ocupar l’espai de tots. Es sens dubte una campanya d’intimidació que és especialment efectiva i visible en les zones de la Catalunya rural i interior. Es  inacceptable l’ocupació de l’espai públic però encara ho és més es veure com símbols i “eslògans” partidistes ocupen les seus de les institucions públiques de tots.

Per que hem de ser clars a Catalunya i a Espanya hi ha un estat democràtic amb totes les mancances que hi puguin existir però plenament homologables a la resta de països democràtics. A Catalunya i Espanya hi ha llibertat de pensament i d’ideologia. A Catalunya tenim uns mitjans públics i privats que  només fan que propaganda constant de l’independentisme i no han estat sancionats. A Catalunya hi ha polítics presos, però no pel seu pensament sinó per l’incompliment de la llei, possiblement no són culpables de rebel·lió o sedició, però no hi ha dubte que han fet una profunda desobediència de les lleis i un intent “virtual i postmodern” de secessió pel que possiblement seran com a mínim inhabilitats per molts temps. Es pot estar d’acord en que les peticions són desmesurades, que la presó provisional potser es inadmissible, però que són responsables d’incompliments de la llei no hi ha cap dubte i això els fa responsables davant la llei.

Es evident que per a solucionar la divisió entre dues meitats de la societat catalana no es podrà fer amb la imposició d’una sobre l’altra. Caldrà donar passes per a la reconciliació i el destensament de la situació de divisió i crispació existent. I això no serà possible sense que els esforços es donin per totes les parts. Fins el moment no hem vist cap canvi real en la posició dels que defensen el procés unilateral. I les úniques veus que han plantejat la possibilitat de distensió han vingut des de sectors de l’esquerra i el progrés properes a ICV o el PSC, però sense cap actitud similar des dels sectors sobiranistes. Cal dir també que fins el moment des de posicions de la nova esquerra  s’ha estat sempre més sensible i comprensiu amb els “processistes” que amb els unionistes, quan és evident que tants uns com els altres són responsables de l’actual crispació. Les dues parts són responsables sense diferències però un cert “síndrome d’Estocolm” fa que sempre des de sectors de l’esquerra es sigui més indulgent amb les posicions dels “processistes”.

El Govern de Sánchez i la seva oferta de diàleg és una primera passa en una bona direcció, que hi hagi sectors de gent progressista que faci manifestos en favor de la distensió també és positiu. Però sens dubte el que cal és que si hi han sectors racionals dins de les forces que han donat suport al “procés” que vulguin retornar a una situació de normalitat tinguin la valentia de donar un pas endavant, cosa que fins ara no s’ha produït. Això serà imprescindible per tal de que per fi les Institucions de la Generalitat tornin a treballar per a millorar la vida real de la societat catalana tot abandonant “utopies” i “falsos relats”.
Senyals pròpies del feixisme




2 d’ag. 2018

BANKIA: PER UNA BANCA PÚBLICA


Per una Banca pública
Nuevatribuna | 04 de Agosto de 2018
Ningú pot dubtar que la crisi bancària a Espanya està darrera de la crisi econòmica i social que hem patit la ciutadania.

No hem d’oblidar mai que les polítiques d’austeritat derivades del rescat europeu de les entitats financeres espanyoles són el resultat de la transformació del deute privat de les entitats bancaries   en deute públic, el qual hem hagut de pagar el conjunt de la societat espanyola especialment les classes treballadores i els sectors més desfavorits.

La solució a la crisi de les entitats bancàries espanyoles, derivada de la necessitat de retornar crèdits a la banca europea, ha esta fer pagar al conjunt de la ciutadania aquest deute mitjançant retallades socials en sanitat, educació, etc. Es a dir  retallant les partides pressupostàries destinades a l’estat de benestar  prop de 77.000 milions d’euros, injectats en el rescat i dels que més de 60.000 no es recuperaran.  Dit ras i curt mentre  havien beneficis aquests eren privats i beneficiaven a les entitats financeres, quan han tingut pèrdues impagables s’han socialitzat entre tota la població. Aquest és el millor exemple del capitalisme especulatiu que ens ha estat i ens està dominant.

La societat en el seu conjunt ha perdut i és avui més pobre i desigual. Molts dels petits estalviadors han perdut diners directament per productes bancaris opacs o per participacions preferents. Els treballadors del sector bancari han estat directament afectats, des del 2008 al 2017 s’han perdut més de 83.000 llocs de treballs més del 31% del conjunt de les plantilles que també han sofert com el conjunt dels assalariats una forta pèrdua del seu poder adquisitiu.

Alhora s’ha produït l’aparició d’un procés doble. D’una banda la  creació d’un oligopoli bancari al voltant de tres entitats, Santander, BBVA i Caixabank, i d’altra la creació de processos d’exclusió financera, tant pel fet del tancament d’oficines , més del 40% de les existents l’any 2008, la qual cosa ha provocat que moltes zones geogràfiques, especialment rurals es quedin sense oficines de referència, com per la pròpia política de les entitats financeres que es dediquen de forma molt preferent als clients més rendibles, deixant fora o  amb una pitjor atenció els sectors de població menys rendible.

Unai Sordo, secretari general de CCOO
Davant d’aquesta situació no  pot estranyar que surtin veus que comencin a defensar de forma clara i contundent la necessitat de l’existència d’una banca pública i de que Bankia, avui amb una majoria de capital estatal sigui l’entitat de referència. Així recentment Unai Sordo, Secretari General de CCOO ha manifestat “ Hay que quitarse el miedo a que una parte del sistema bancario sea público” “ Mantener herramientas públicas o semipúblicas en el sistema financiero es una cuestión de responsabilidad”.

Aquesta declaració contrasta amb les posicions negatives respecte a la possibilitat de l’existència d’una banca pública per part dels dirigents de l’oligopoli bancari i del propi Governador del Banc d’Espanya. Posicions contràries que contrasten amb l’informe del Banc Mundial  que reconeix “el positiu paper jugat pels banc públics de diversos països durant la crisi financera per a mantenir el flux del crèdit... compensant en part la reducció del crèdit ofert pels bancs privats” “és evident el paper contracíclic que han jugat diversos bancs públics durant la crisi”.

Caldria tenir en compte per part del qui s’oposen a l’existència d’una banca pública que aquesta no és estranya en el nostre entorn de la europeu. L’existència d’una banca pública amb pes és inqüestionable a França, Alemanya, Itàlia, Països Baixos, i fins i tot Suïssa i  Països Nòrdics.

Es per això que no és cap plantejament absurd i estrafolari proposar que Bankia es pugui transformar en una entitat semipública que ajudi a compensar el pes del monopoli bancari privat existent i que es destini a salvaguardar aspectes bàsics com són evitar  l’exclusió financera i fer una política de salvaguarda dels interessos socials bàsics com   l’ accés social al crèdit per a l’habitatge social públic entre d’altres.

Caldria en aquest punt valorar que el conjunt del cost de la salvació de Bankia per part de l’estat, comptant el rescat directe i l’indirecte a través de la compra d’actius per part de la SAREB, segons avalen el pèrits del Banc d’Espanya seria de 46.000 milions d’euros. Dels quals segons calcula el propi Banc d’Espanya la quantitat recuperable per la venta de la participació pública majoritària de l’Estat seria d’uns 9.800 euros.


Els responsables de la crisi de Bankia
A la vista d’aquestes dades i del cost que tota la ciutadania hem pagat pel rescat bancari en general i de Bankia en particular, seria més lògic que la societat se’n beneficiés amb la creació d’un banc públic gestionat de forma clara i transparent i al servei de la societat abans que fer una nova venda a la baixa que perjudicaria econòmicament a la societat i previsiblement novament només beneficiaria a l’oligopoli especulador que domina la nostra economia.

Cal recordar que Espanya ha estat un país on van funcionar amb èxit i durant molt temps tot un seguit d’entitats financeres públiques ( Banc Exterior, Banc Hipotecari, Banc de Crèdit Local, Banc de Crèdit Agrícola, Banc de Crèdit Industrial i Caixa Postal) que es van fusionar durant el govern de Felipe González en Argentaria que aglutinava tota la banca pública. Va ser sota el Govern del PP de José Maria Aznar que, com en molts altres sectors, es va impulsar la seva privatització sota la direcció del seu “amic” Francisco González. Aquest va dirigir la seva privatització que va produir-se totalment al 1998 i la seva posterior fusió l’any 1999 amb el Banc Bilbao Vizcaya del qual el propi Francisco González continua sent a hores d’ara President del seu Consell.

Per tant només des d’opcions polítiques i ideològiques neoliberals es pot entendre  l‘oposició a convertir  Bankia en banca pública. Cap altra raó porta a la lògica de la seva total privatització amb un cost encara més negatiu per al conjunt de la societat.
Bankia banca pública

20 de jul. 2018

AMAZON: MODERNITAT O RETORN LABORAL AL SEGLE XIX


Imatge "Amazon en Lucha"
Nuevatribuna | 20 de Julio de 2018


L’empresa Amazon és un exemple de les noves empreses multinacionals que estan copant el mercat de la distribució. Al darrera d’una façana de modernitat, de comandes mitjançant les xarxes, de rapidesa en els enviaments i de suposada qualitat del servei s’amaga una realitat laboral arcaica que podria rememorar les condicions laborals dels treballadors del segle XIX.
Alguns dels aspectes més característics de les seves relacions laborals són: Poca voluntat i fins i tot rebuig del que significa la negociació col·lectiva; elevada temporalitat i rotació de treballadors amb percentatges elevats de temporalitat i contractació mitjançant ETT´s; ritmes de treball intensius i sota control monitoritzat; processos que afecten  la Salut Laboral; torns de treball que fan difícil la conciliació de la vida familiar; repressió sindical; etc.
Aquesta situació ha originat  conflictes sindicals a l’empresa, especialment al centre logístic de San Fernando de Henares,  cosa que ha provocat fins i tot la internacionalització del conflicte a través de l’UNI  (Federació Sindical Internacional) que agrupa els sindicats de serveis, ja que aquestes condicions no es donen únicament a  les factories espanyoles sinó en les que hi ha esteses per diversos països.
Amazon aplicava un conveni propi que ara vol adaptar en les seves condicions més regresives al conveni del sector emparant-se en la reforma laboral del PP.  Pero alhora incompleix el propi conveni sectorial que estableix un màxim de un 25% de treballadors temporals, aquesta ratio l’empresa l’incompleix arribant a tenir en moments àlgids fins a un 65% de treballadors temporals. Empleats que  són contractats a través d’ETT’s  en molts cassos per a menys de deu dies, i en ocasions fins de quatre dies i amb sous baixos. Les renovació o no renovació els hi arriba en la majoria dels cassos a través del mòbil. El personal temporal pateix uns horaris que comporten torns de treball que inclouen en molts casos tots els caps de setmana.
Douglas Harper-CCOO Amazon
El treball és molt dur i amb un control de la productivitat monitoritzat per a obligar a que  el treball es compleixi amb celeritat. Els treball es divideix entre els “pickers”(repartidors) que poden caminar normalment una mitjana de 25km/dia,  i els “packers”(empaquetadors) que fan moviments repetitius a gran ritme dins d’habitacles d’1 m2.  Aquestes situacions de treball comporten en molts cassos baixes laborals que poden tenir com a resultat en el cas dels temporals la seva no renovació. L’objectiu del personal temporal per aguantar aquesta situació és aconseguir amb el temps, potser desprès d’un any si continua l’expansió i no es robotitza el sistema,  passar a fix.
Ja hem dit que l’empresa té un comportament poc favorable a tot allò que signifiqui sindicalisme, i això es demostra no sols en la seva aversió a la negociació sinó a la finalització de contractes de temporals que van secundar les primeres jornades de vaga del mes de març a Madrid.
La duresa de les jornades de treball comporta un greu risc pel que fa a la Salut Laboral de les persones treballadores que es veuen obligades a fer l’esforç i alhora evitar posar-se malats ja que això els hi podria comportar la pèrdua de la feina. Et volen polivalent, flexible,  alegre i amb bona salut, ja que en cas contrari no els hi serveixes pera continuar treballant. Però un alt percentatge de la plantilla ha patit depressió o ansietat.

Normalment la gent pot aguantar aquesta situació fins a un any que és el que calculen que es pot tardar en que et facin fix o sinó buscar un altre treball.

No hi ha dubte que les condicions laborals d’Amazon són indefensable, però són tan sols un exemple de l’actualitat de les denominades empreses tecnològiques o de plataforma i d’algunes que es volen fer passar falsament sota el títol d’empreses d’economia col·laborativa. L’objectiu d’aquestes empreses és establir mètodes de treball basats en nivells d’ocupació de baixa qualitat i baixos salaris amb imposició de condicions de treball molt dures. No són doncs cap pas cap a la modernitat sinó cap a un mercat del treball propi d’èpoques fa molts anys superades.

UNI en suport dels treballadors
Però Amazon és també un símbol del que cal fer des del sindicalisme de classe i confederal.  Primer organitzar els treballadors i en aquest sentit l’experiència d’Amazon ha estat exemplar malgrat les dificultats de relacionar-se durant el temps de treball i fer-ho a l’entrada o sortida del treball. Segon atacar la pròpia “marca” de l’empresa i qüestionar la seva falsa modernitat per tal d’arribar al consumidor que en gran part són persones treballadores que poden ser sensibilitzades.  En tercer lloc arribar a plantejar un conflicte laboral seriós com ho van ser les vagues de març i l’àmplia solidaritat aconseguida en altres centres d’Amazon d’Europa i dels Estats Units. El símbol de “Amazon en lucha” difós àmpliament per les xarxes socials ha estat assumit com a propi pel sindicalisme dels diversos països. La gran mobilització aconseguida va provocar la caiguda del màxim responsable d’Amazon per a Itàlia, Espanya i Portugal.

Ara novament durant les 36 hores del “Prime Day” a partir del 16 de juliol, el temps de major activitat de l’empresa, s’ha convocat una nova vaga per a protestar contra els quatre mesos de bloqueig en la negociació col·lectiva.

Amazon és avui exemple del paper i la funció del sindicalisme confederal en un món global i com s’ha de fer front a aquests gegants econòmics. Organització, unitat, solidaritat nacional i internacional, visualització, qüestionar la marca entre els consumidors, i lluita laboral són elements fonamentals. I alhora posa a la vista de la societat la necessitat de superar la lesiva Reforma Laboral del PP que dificulta la negociació col·lectiva, precaritza l’ocupació i fins i tot persegueix la mobilització sindical mitjançant la llei “mordassa”.
Unai Sordo amb el piquet de vaha d'Amazon