6 de maig 2019

L’ EUROPA QUE ENS CAL


Urtasun una Europa diferent
@RevistaTreball/18 de Maig 2019
Nuevatribuna | 06 de Mayo de 2019


El proper 26 de Maig juntament amb les eleccions municipals i algunes autonòmiques tindran lloc les eleccions al Parlament Europeu. Cal cridar l’atenció sobre la importància d’aquests procés electoral. Europa no és quelcom aliè a nosaltres. A Europa es decideixen una gran part de les polítiques que ens afecten. Cal conèixer, en un moment de disputes sobre sobiranies dins de l’estat,  que una gran part de les sobiranies estatals especialment en l’àmbit econòmic però també polític estan transferides a la Unió Europea.

Es important el coneixement i la reflexió sobre el que està passant a Europa, i encara més important quina és la nostra opció sobre el que volem que passi a Europa i que ens afectarà directament.

No hi ha dubte que la Unió Europea està des de fa temps en un procés clar de deteriorament democràtic. Concretament podem dir que la Unió Europea ha perdut impuls democràtic des de que Jacques Delors va deixar la Presidència de la Comissió Europea que va ostentar des de 1985 a 1995. Des de la Presidència de Delors la Unió Europea no avança sinó que retrocedeix pel que fa a un procés que havia estat il·lusionant de unitat social, econòmica, política i institucional de l’Europa Unida.

Les  Presidències de la Comissió de Durao Barroso i de Juncker han estat nefastes per al projecte europeu. Entre d’altres elements a tenir en compte la Presidència de la Comissió ha deixat tot el protagonisme al Consell de la Unió format pels representats del Governs i on el pes dels grans països especialment Alemanya i França i els seus interessos han estat dominants. Són els governs dels països membres i no el Parlament ni la Comissió els que tenen el poder efectiu, i fins tot amb el poder d’organismes poc democràtics com l’Eurogrup o el propi Banc Central Europeu.

La regressió democràtica de la Unió Europea, controlada pels representants dels grups populars, socialdemòcrates i lliberals europeus, ha tingut diversos episodis molt clars. Les polítiques econòmiques aplicades al servei dels poders econòmics i especialment financers dels països rics i dominants  del nord han provocat l’aplicació de polítiques antisocials en el conjunt de països de la Unió i especialment en els més dèbils del sud d’Europa. La Unió ha estat més atenta a salvaguardar els interessos dels conglomerats financers que els de la majoria de la ciutadania a la que s’ha aplicat unes polítiques de retallades antisocials que han provocat un greu creixement de les desigualats dins de les societats afectades.

Cal escollir?
El cas més rellevant és el tracte que la Unió Europea va reservar a Grècia, on es va sotmetre a un govern regeneracionista com el de Syriza i a la pròpia opinió de la ciutadania grega clarament expressada a un setge econòmic fins a la seva rendició, i aplicant-li amb la màxima crueltat unes polítiques antisocials i mancades de la mínima solidaritat.

Un altra cas rellevant ha estat el tracte als refugiats i a l’emigració. L’Europa fortalesa ha substituït a l’Europa solidària. La posició europea de subcontractar el control de les seves fronteres a països tan poc democràtics com Turquia, Marroc o Líbia, no és més que un exemple de l’absurda regressió que no fa més que plegar-se a les opinions més xenòfobes, racistes i reaccionàries envers els diferents. Tot això malgrat la necessitat objectiva de la immigració davant l’envelliment de la societat europea.

Les polítiques antisocials i antisindicals adoptades en molts dels països  membres i en alguns cassos fins i tot per suposats govern d’esquerres són símptomes també de  que els interessos dels grans poders econòmics es superposen als interessos de la majoria social. La manca d’actuació de la Unió Europea per a tractar de regular i limitar els efectes d’una globalització sense límits, així com les seves polítiques equivocades i antisocials han provocat i estan en la base del sorgiment dels moviments ultranacionalistes i xenòfobs. Moviments que avui estan en el govern d’una part dels països i amb un pes cada cop més gran en les seves opinions públiques.

Les polítiques portades a terme durant la crisi per part del govern de la UE, ha creat les bases de  l’antioeuropeisme nacionalista. I ara en les eleccions Europees es demostrarà el gran pes d’aquest antieuropeisme dins del conjunt de la UE.

Això és el que es jugarà Europa en les properes eleccions al Parlament Europeu i on es debatran tres opcions: a) continuar en la línia actual, un “status quo” on els poders econòmics són més importants que els ciutadans; b) el retorn cap a un nacionalisme regressiu que ja ha arruïnat Europea en el passat i contra el que es va crear la pròpia Unió Europea; o c) l’opció d’un europeisme crític que demanda més i millor Europa, una altra Europa on els ciutadans siguin la prioritat de les polítiques, avançant en una major unitat econòmica i fiscal, una major unitat política amb un govern i un parlament europeus efectius, una major unitat social amb un major desenvolupament de les llibertats, de la fraternitat entre els pobles i de la solidaritat dins i fora de les fronteres de la Unió, una opció defensada també des de l’àmbit social per la Confederació Europea de Sindicats (CES).

Aquesta tercera opció és la que li cal a la Unió i per això en el nostre país una candidatura roig i verda com la que representaven Pablo Bustinduy i Ernest Urtasun hauria estat una opció molt potent. Lamentablement la renuncia de Bustinduy deixa una mica orfe aquesta candidatura, cal però mantenir veus critiques com la que representa la seva opció a Europa per tal d’aconseguir canvis que permetin fer un “cordó sanitari” a la ultra-dreta i pressionar a socialdemòcrates i lliberals cap a opcions més realment partidàries d’una futura Unió Europea que torni a il·lusionar els seus ciutadans.

CES un nou camí per Europa

30 d’abr. 2019

UN ACORD PER A L'ESQUERRA

El Futur guanya, el Passat perd
Nuevatribuna | 30 de Abril de 2019 sota el titol "Un acuerdo para la izquierda"


La primera lectura a destacar és la derrota de les dretes tripartides i el retorn al passat que representaven. El temor al retorn del passat ha portat a una àmplia mobilització de l'electorat d'esquerres i democràtic. Les dretes han quedat reduïdes en pes parlamentari, dividides i desgastades i amb serioses dificultats alguna d'elles de redreçar-se del seu fracàs.
La ciutadania espanyola ha deixat clar el seu rebuig al retorn a un passat que encara està en la ment o en el record de molta gent.
La segona reflexió és que el PSOE i Pedro Sánchez capitalitzen el vot de la gent d'esquerres i progressista. Els seus mesos de govern, les esperances que va suscitar han estat determinants en la seva victòria electoral.
El resultat representa un al·licient per a un nou emergir socialdemòcrata en uns temps que són negres en el conjunt d'Europa. No és un triomf de qualsevol PSOE i això els que ho haurien de tenir més clar són els propis dirigents socialistes. És un triomf del nou PSOE que ha defensat Sánchez enfront de l'antic aparell. El del retorn de Sánchez a la Secretaria General del PSOE, el de la moció de censura i del pacte amb Podemos.
Sánchez té una gran quantitat de vot prestat que confia que no torni a les antigues posicionis soci-liberals del PSOE dels barons. Un exemple clar l'Andalusia que va perdre Susana Díaz l'ha recuperat Sánchez. Que no ho oblidi la nova direcció del PSOE. Ha guanyat però ha de consolidar el seu espai i dependrà de les polítiques que realitzi.
És necessari aprofundir en les polítiques socials, impulsant i millorant la qualitat de l’ocupació derogant la Reforma Laboral del PP, garantint el futur de les pensions públiques revertint la reforma unilateral del PP, liquidant la Llei Mordassa,  prioritzant la lluita contra la desigualtat, fomentant els serveis públics, les lleis d'igualtat i l’aprofundiment de la democràcia i defensant  una política europea més social i al servei de la ciutadania.
El PSOE ha de reforçar les seves aliances amb l'esquerra política mitjançant acords de govern o pactes de legislatura, amb Podemos i amb Compromís i ampliar-los a socis estables com el PNB. Però ha de reforçar els seus vincles socials, especialment amb l’aliança amb el sindicalisme de classe i reforçant la funció i el paper d'interlocutors dels sindicats confederals.
Qualsevol aliança amb C,s cal descartar-la  perquè no només els restaria confiança electoral sinó que li impediria continuar amb la necessària política de diàleg dins de la llei per a solucionar el problema territorial a Catalunya i les possibles mesures per a desinflamar el conflicte, ara que ERC es presenta com el principal interlocutor per part dels independentistes.
En relació a l'esquerra alternativa els resultats d'Unides Podem i els de Compromís, en les generals no són bons. Compromís en l'àmbit autonòmic ha aconseguit un resultat acceptable però les generals no són el seu millor àmbit electoral. Per part de Podemos i malgrat la bona campanya que ha realitzat Pablo Iglesias aquesta no ha estat suficient per a evitar un fort descens en la confiança electoral. La campanya d'Iglesias ha evitat un desastre però la situació de la seva organització i les seves confluències és molt deficient. A Galícia i al País Valencià les confluències s'han trencat. A Madrid és el mateix Podemos el que està en crisi. I a Catalunya la confluència està molt deteriorada i amb un deficient candidat en el cartell electoral. És molt valuós el canvi d'òptica manifestat per Iglesias en els debats on ha passat d'acusar el “règim del 78” a lloar la Constitució, però aquest canvi important s'ha efectuat sense cap explicació ni reflexió pública.



Podemos hauria de reflexionar sobre el que va dir  Gramsci: “No hi ha idees sense organització”. I ara com ara Podemos ni té organització  estructurada ni democratitzada i això es nota. Podemos sembla que té més “grupies” (inscrits), que “militants”. Ja no parlarem de la situació d'IU on el coordinador general del seu  referent a Catalunya (EUiA) s'ha presentat per ERC.
Sincerament crec que Podemos no s’hauria d’encastellar a demandar un Govern de coalició, sinó centrar-se en un acord programàtic i  reflexionar respecte els seus problemes interns per tal d’ encarar millor el seu futur.
Perquè el 26 de Maig vindrà la segona part. No hi ha dubte que el PSOE i Sánchez surten favorits malgrat les candidatures inapropiades d'alguns barons com els de Castella la Manxa i Aragó declaradament “antisanchistas”. Les dretes tindran suficients problemes barallant-se entre si. Veurem si el PP en hores baixíssimes aconsegueix amb la seva millor estructura territorial frenar l'embranzida de C,s. I veurem en l'àmbit de l'esquerra alternativa quantes de les “Ciutats del Canvi” que tanta embranzida van donar a Podemos s'aconsegueixen salvar en aquestes eleccions.




19 d’abr. 2019

EL 28 TOTHOM A VOTAR FUTUR!!!!

28A cal escollir

Nuevatribuna | 20 de Abril de 2019


El proper dia 28 d’abril cap vot d’esquerres o progressista es pot quedar a casa. Sigui per convenciment, militància, coincidència amb les propostes concretes que es presenten en l’espai d’esquerres, sigui prestant el vot a l’espera de veure com l’utilitzen, o sigui tapant-se el nas per reticències o manca de confiança, cal que tots i totes Anem a votar!.

En aquestes eleccions en hi juguem molt. Les opcions mai han estat tan clares. O tenim una majoria d’esquerres, progressista i democràtica, o tenim una majoria de les dretes reaccionàries, de les tres dretes i ultradretes que han abandonat totalment l’espai de centre. Les dretes, totes elles,  plantegen sense ambigüitats un retorn  al passat mitjançant unes propostes en tots els aspectes econòmics, laborals, socials, en llibertats, en retorn al centralisme territorial, que confronten fins i tot amb la mateixa Constitució.
Avui es troba a faltar una dreta dialogant i centrada com en la transició va representar la UCD de Suárez. Avui la dreta és VOX que més que una nova ultradreta representa el retorn a un fosc neo-franquisme; és el PP de Casado que deixa com a centrista a Fraga i es dedica a reproduir les propostes radicals de VOX; i és un C,s de Rivera que han abandonat  tota màscara de centrisme. Tots ells, es presenten  en tots els aspectes polítics com un tripartit reaccionari contrari als interessos de les classes treballadores i populars, un tripartit que vol incrementar la ja important desigualtat social produïda per la crisi i les polítiques realitzades; un tripartit contrari als drets de les dones i de les minories sexuals tot volent  imposar un nou neo-catolicisme militant a tota la societat i defensant el retorn a un centralisme anticonstitucional. En definitiva unes polítiques econòmiques, fiscals i laborals neo-liberals, unes polítiques territorials centralistes, i unes polítiques socials reaccionàries i lliberticides. Ens faria somriure si no fos per a plorar que el PP i C.s que es presenten com a suposats “constitucionalistes” plantegin propostes anticonstitucionals en les seves propostes programàtiques. Les dretes tripartites representen més que mai el PASSAT.

Es per això que cal que la gent d’esquerra i progressista, deixi al marge qualsevol reticència i vagi a votar per les opcions que més li convencin o les que menys rebuig li provoquin. Però cal parar en primer lloc  la dreta radicalitzada i donar una oportunitat, tot lo crítica que es vulgui,  a una majoria d’esquerres o progressista entorn al PSOE, UnidesPodemos i Compromís les opcions amb possibilitat d’aconseguir escons i que poden articular una majoria alternativa de progrés.
Acte "Pasado o futuro"
Com es va plantejar en l’acte “Pasado o futuro, tu decides” per part de personalitats del món de la cultura, el periodisme,  CCOO i UGT, en paraules de Unai Sordo “ Hay que votar, hay que participar porque nos jugamos mucho, se están lanzado mensajes, discursos que cuestionan los derechos de ciudadanía, la convivencia, el respeto a la igualdad de hombres y mujeres o la validez del sistema público de pensiones”. Como va dir Almudena Grandes “el progreso no es una línea recta, las conquistes sociales se pueden perder”.

Cal anar a votar per a optar per una possibilitat de FUTUR, no tan sols per a no tornar al passat sinó per avançar en la millora del país a nivell econòmic i social.
Unes opcions de futur que cal reivindicar com fa el document conjunt de CCOO i UGT: a) Defensar la possibilitat d’un nou model productiu sostenible; b) Optar per una Ocupació de qualitat, derogant la Reforma Laboral del PP per acabar amb la precarietat; Per una fiscalitat millor i més justa; Garantir la igualtat d’homes i dones; Garantir la viabilitat i la suficiència de les pensions i millorar uns serveis públics de qualitat, o Millorar la qualitat de la democràcia, derogant per exemple la llei mordassa. Aquestes entre altres poden ser alguns dels objectius d’una majoria política d’esquerres. Pel que fa a la qüestió territorial és evident que cal potenciar la solució del màxim diàleg dins de la llei.

Avui en dia qüestions com les relatives a les Reformes Constitucionals cal descartar-les per que calen majories amples i avui a la vista de la posició de les dretes sembla impossible qualsevol acord.

Es evident que per aconseguir objectius de canvi de futur caldrà que els partits que es diuen d’esquerres i/o progressistes confirmin que ho són i actuïn amb responsabilitat, lleialtat i amb generositat per aconseguir un acord programàtic. Però el deure dels electors és crear la possibilitat de fer-ho possible.
Per més endavant quedarà analitzar el comportament d’aquests partits i els dèficits o incògnites que la seva actuació pot comportar.

Caldrà veure si el PSOE de Sánchez, que apareix com a possible guanyador de les eleccions, continua amb el canvi d’estratègia, més socialdemòcrata que el va retornar a la Secretaria General del PSOE. Si vol fer una política d’esquerres, abandona tacticismes i abandona la línia socioliberal que havia definit l’actuació anterior del PSOE que el va portar a reformar l’article 135 de la Constitució.
I veurem que passa amb UnidasPodemos desprès de la seva previsible baixada electoral. No és descartable que els resultats electorals puguin provocar canvis i convulsions en el moviment i en les seves confluències. Es evident que cal més democràcia real, més ideologia clara i més estratègia en aquest espai per a posar fi a les seves convulsions internes que són responsables de la seva previsible baixada electoral.

Pel que fa a Compromís és avui l’opció més clara, estable i conseqüent en l’espai de  l’esquerra i hauria de ser un model per a futures articulacions polítiques de l’espai de  l’esquerra alternativa que pot comptar amb d’altres subjectes polítics com l’Actua de Gaspar Llamazares i molta gent d’esquerres i progressistes orfes de referències i que avui per avui poden fer un vot prestat.


20 de març 2019

LA DRETA DESCENTRADA

La dreta de Plaça Colon
Nuevatribuna | 14 de Marzo de 2019

L'entrada en escena de Vox i la convocatòria d'eleccions generals per part de Pedro Sánchez semblen haver sumit a la dreta del PP i C’s en un estat de desorientació preocupant.
Els partits de la dreta semblen supeditats als plantejaments i l'hegemonia de Vox i del major ideòleg actual de la dreta que és José M. Aznar. Les dretes diverses semblen haver-se refugiat en plantejaments extrems allunyats del centre i de posicions de diàleg pròpies d'una dreta democràtica.
Els discursos són extremadament radicals tant en matèria econòmica, com social o territorial. Són posicions pròpies del “tardofranquisme” amb acusacions, insults i desqualificacions de tota mena cap als adversaris polítics especialment al PSOE i al President de Govern.
Les posicions actuals del PP fan enyorar les del mateix Mariano Rajoy i recorden els pitjors moments d'Aznar, i en  moments com les actuacions impròpies i vergonyoses que van tenir al voltant de l'11 M. Per la seva part Rivera i C’s s'han desprès de la seva suposada careta centrista i fins i tot socio-liberal i competeixen amb el PP en posicions reaccionàries i impròpies de qui pretén aparèixer com més modern i centrista, les seves posicions econòmiques poden arribar a ser més ultraliberals que les pròpies del PP, i el seu discurs social té com a exemples de la seva modernització noves formes de cosificació de la dona com els “ventres de lloguer” o la “legalització de la prostitució”.
Totes les dretes allunyades d'un discurs de centre dialogant i cercador de consensos que és el que precisa Espanya en aquests moments. Es troba a faltar una força política en la dreta que adopti una política d'altura com la que va dirigir Suárez i la UCD durant la transició. La política actual de les dretes, allunyades del centre i escairades cap a posicions d'ultradreta, semblen molt allunyades fins i tot de les de l'Aliança Popular de Fraga en la transició i en el debat constitucional.
El recurs a les propostes econòmiques més ultraliberals en matèries com l'ocupació propugnant una major desregulació, els impostos amb rebaixes indiscriminades dels impostos directes porten com a conseqüència a la reducció de l'estat del benestar i dels serveis públics socials que es limiten a la subsidiarietat dels serveis privats i el retorn a la beneficència. El retorn a posicions del passat, també en els aspectes culturals amb la defensa d'arguments patrioters, situen al conjunt de les dretes en un el racó de la ultradreta més reaccionaria negant la diversitat existent en el conjunt d'Espanya.
Però no estan sols en aquesta posició liquidadora de la tolerància i el dialogo. Estan acompanyats per la desaparició de la dreta nacionalista catalana moderada, negociadora i complementària de governs estatals que durant molt de temps va ser equilibradora en els governs de l'estat. En l'actualitat ha estat desarborada per l'extremisme populista de Puigdemont i Torra que ha liquidat tot escletxa del que va ser l'antiga CiU. Una dreta, la de CiU, que dissimulava la seva condició sota vestidures pseudomodernes i dialogants.
Urkullu-PNB
Avui l'única dreta moderada existent és sens dubte el PNB que manté la seva condició pròpia del vell corrent democratacristià europea. Més partidària, també per la defensa dels seus propis interessos, d'aliances amb forces diferents com els socialistes enfront de la ultradreta espanyolista.
No hi ha dubte que aquesta situació pot ser fonamental en les pròximes eleccions generals. La inclinació ultradretana de PP i C,s, la seva vinculació al pacte amb la ultradreta de Vox, pot allunyar-los d'una part important de votants que temorosos dels radicalismes populistes de la ultradreta prefereixin el missatge tranquil i dialogant del PSOE de Sánchez. És simptomàtic que algú tan vinculat a la dreta catalana de CDC com el exconseller d'Economia de la Generalitat amb Artur Mas, Mas-Colell, hagi plantejat en un escrit públic que potser la millor opció per a una opció moderada és en aquest moment votar directament a l'actual President del Govern.
Un acord que cal continuar
Les enquestes pronostiquen un fort creixement del PSOE, no només en el conjunt d'Espanya sinó també a Catalunya, hi ha qui planteja que pugui arribar a ser el primer partit en la comunitat. No hi ha dubte que les intencions del breu Govern amb indicis d'una forma de governar poden haver estat acceptades d'una part  important de la població que espera que en un posterior govern amb una majoria d'esquerres es mantingui aquesta tendència renovada d'una socialdemocràcia que semblava perduda, juntament amb l'embranzida que li puguin donar altres forces d'esquerra com Unides Podemos, Compromís i altres confluències.
Per a aconseguir aquesta majoria cal que les forces que es reclamen de l'esquerra alternativa puguin detenir la sagnia de vots que els està provocant les seves dissensions i baralles internes i recuperin un discurs adaptat a les actuals circumstàncies on poden jugar un paper complementari molt important per a aconseguir una consolidació del discurs iniciat amb el triomf de la moció de censura.
L'alternativa del 28 d'Abril sembla estar clara. Ha de triar-se entre un possible govern de progrés i d'esquerres que es conformi a l’entorn del PSOE, amb Unides Podem i Compromís com a principals complements, que permeti dur a terme unes polítiques econòmiques i socials que redueixin la desigualtat així com implementar una política de diàleg territorial des del respecte a les normes legals que regulen la nostra convivència per a efectuar els canvis que siguin necessaris amb la finalitat de garantir la millor convivència del conjunt de la ciutadania.
Per un govern de les esquerres





10 de març 2019

Necessitat d’una “Esquerra Verda”


Cal una "ESQUERRA VERDA"
@revistatreball/ 16-03-2019
Nuevatribuna | 21 de Marzo de 2019


Els canvis continuats de la realitat social en el conjunt de les societats occidentals fan necessari un replantejament de les opcions polítiques de progrés. Els canvis en la economia, la globalització i el creixement de les desigualtats, els canvis dels models productius, els problemes derivats del consum desbordat, del malbaratament de recursos mentre persisteixen amples bosses de pobresa, les repercussions del canvi climàtic i la destrucció de la natura; el reconeixement de les diferències i les necessitats de la lluita per la igualtat de totes les persones, la necessitat de plantejar els canvis en nivells superiors al dels estats actuals. Totes aquestes qüestions i moltes d’altres porten a la necessitat de replantejar i actualitzar la resposta des de l’esquerra i les forces de progrés.

Avui en dia cal plantejar d’una forma clara la urgència d’una nova esquerra que sàpiga  elaborar amb radicalitat una proposta ideològica nova que doni una resposta actualitzada a les necessitats, algunes permanents i d’altres noves, de la nostra societat. Es en aquest sentit que es requereix un espai polític més actualitzat entorn del que podríem denominar una “Esquerra Verda”.

Existeixen alguns intents reeixits en major o menor mesura en alguns països, fonamentalment nòrdics i a Holanda, d’opcions polítiques que es reclamen d’aquest espai. Un espai fonamental d’esquerres i que incorpori la sensibilitat ecologista de lluita per una societat que defensi el futur de l’ecosistema global.



Al nostre país hi ha hagut alguna experiència i cal esmentar la de Iniciativa per Catalunya Verds, partit que s’ha definit com “ecosocialista”, però que avui està difuminat dins d’una confluència plural. També hi ha persones que tenen en comú aquesta perspectiva dins de diferents opcions com pot ser Compromís, i fins i tot personalitats del PSOE com Cristina Narbona o Teresa Ribera l’actual ministra de Transició Ecològica. Però no hi ha a hores d’ara una oferta política clarament pròpia d’una esquerra verda, ecosocialista.
Podríem establir quatre aspectes definitoris del que haurien de ser les bases d’una opció clarament pròpia d’una “Esquerra Verda”.

  • Defensa dels interessos de la classe treballadora i les classes populars. Això passa no només per polítiques de redistribució de les rendes a través de la política fiscal i les inversions en serveis públics, sinó també per defensar la necessitat de democratitzar l’economia i l’empresa, acabant amb la dictadura del capital en l’empresa. Es tracta de defensar no sols la necessària nacionalització o municipalització de sectors estratègics, sinó d’avançar en la socialització de les empreses mitjançant la regulació de la participació dels treballadors i els seus representants tant en la organització com en la supervisió i gestió de les empreses. Això inclou la possibilitat de la creació d’espais de “capital col·lectiu” dels treballadors, en línia amb el que va ser l’experiència truncada dels Fons d’Inversió Col·lectius en la Suècia d’Olof Palme. Per tot això caldrà una forta vinculació amb un sindicalisme de classe enfortit.
     
    Olof Palme primer ministre suec assasinat
  • Defensa d’un desenvolupament ecològicament sostenible. Calen noves formes de producció que tinguin en compte la necessitat de salvaguardar el planeta i la gent que hi viu. Aquest és un plantejament que pot tenir un ampli recorregut. Cal una reconversió en la forma de produir i això s’ha de veure com a una oportunitat però cal fer-ho amb cura. La necessària reconversió ecològica que és en ella mateixa una font de nova producció econòmica en el camp de la industria, l’agricultura i el serveis, i el canvi qualitatiu de l’economia s’ha de fer tenint en compte la repercussió sobre les persones treballadores i per tant establint etapes que no signifiquin els costos d’anteriors reconversions, la qual cosa comporta la concertació social amb el sindicalisme confederal.
     Altrament això precisa d’una forta lluita per l’hegemonia ideològica envers el desaforat consumisme existent i el desmesurat malbaratament de recursos de tot tipus, des dels alimentaris fins els energètics.
    Es tracta sens dubte d’un canvi revolucionari que comportarà dècades per implementar-lo i que no serà possible sense aconseguir una hegemonia política i ideològica en les societats, però un canvi imprescindible pel futur desenvolupament del planeta.
  • El feminisme com eina de transformació social, la equitat de gènere com a fita. Avui en dia tota política progressista i d’esquerres ha d’incorporar el feminisme i la perspectiva de gènere. La conciliació laboral i la igualtat dins de les famílies amb responsabilitats compartides, amb ampli suport de serveis i polítiques públiques pel que fa a la cura de la gent gran i dels infants. La lluita contra les violències masclistes al bell mig de les polítiques públiques amb mesures concretes de sensibilització, prevenció i formació.
  • Un europeisme radical i crític. Aquests objectius no són possibles avui dia si no es donen de forma progressiva i conjunta en un espai polític ampli com és la Unió Europea. Cal transformar l’actual preeminència de l’Europa dels mercats per l’Europa dels ciutadans, i això comporta un fort salt en els àmbits polítics, econòmics i socials. I comporta un enfrontament ideològic amb els nacionalismes retrògrads i el neoliberalisme actualment hegemònic.


Aquest plantejament és avui una il·lusió però cal que el conjunt d’aquests plantejaments vagin conformant l’esperit d’aquells que realment desitgin un futur polític i és compatible amb totes les esquerres existents que desitgin realment un canvi en profunditat al marge dels tacticismes avui dia imperants. Molts dels seus plantejaments tenen la seva rel en algunes de les experiències més capdavanteres fetes per alguns partits socialdemòcrates o verds. Però no hi haurà canvi radical sense que es faci des de posicions  alternatives d’esquerra i ecologistes.

Un futur Ecosocialista





22 de febr. 2019

ELECCIONS 28 D’ABRIL CAP VOT PERDUT D'ESQUERRES


Cal anar a votar i votar a la esquerra
Nuevatribuna | 22 de Febrero de 2019


El rebuig als pressupostos del Govern de Pedro Sánchez han provocat la convocatòria d’Eleccions Generals a Espanya. La pinça de les dretes espanyolistes i els independentistes catalans ha fet fracassar uns pressupostos que tenien un fort caire social i eren beneficiosos per a Espanya i Catalunya i ha avortat la continuació d’una majoria de suport al govern que podria permetre altres millores socials per a fer front al primer problema del país que és la desigualtat.

Fins ara, i malgrat el boicot de la dreta des de la Mesa del Congrés dels Diputats, s’han aconseguit en pocs mesos una sèrie de millores socials com la del Salari Mínim i la revalorització de les pensions del 2019. Fins  les eleccions encara pot haver temps d’aconseguir algunes millores en reversió de la Reforma Laboral del PP o en el tema de les Pensions.

Però ara cal afrontar les eleccions del 28 d’abril que sens dubte tindran una gran importància doncs marcaran el marc polític dels país i condicionaran els comicis autonòmics, municipals i europeus del 26 de maig. I no pot haver-hi dubtes aquí es tracta d’optar per continuar i reforçar el camí dels darrers mesos o retornar a una política de les dretes de profunditzar en el retall de les llibertats i dels drets socials.

Les forces d’esquerra han de plantejar-se les eleccions en positiu, el camí que marcaven els pressupostos rebutjats anava en la línia de fer front a la problemàtica prioritària de tot el país: la lluita contra la desigualtat. I aquest és el camp en el que cal plantejar el debat, fora de l’esterilitat del debat sobre banderes que és on pretén portar-nos el discurs demagògic de les tres dretes. I això vol dir no defugir el debat territorial a partir d’un concepte molt clar, estem davant d’un problema territorial que cal abordar i en el qual s’insereix la qüestió catalana, i és un debat que cal abordar des del diàleg i el respecte a la llei, tal com ha de ser un debat democràtic. Les diferències s’han de discutir i s’han de pactar el canvis que calgui fer, entre tots i d’acord amb les majories que corresponguin segons la llei. En el tema territorial més diàleg vol dir més política i menys imposicions per cap part.

Prioritaria la lluita contra la desigualtat
Però el tema que ha de centrar la campanya de les esquerres, de totes, és la necessitat de fer front a les desigualtats socials que han crescut durant la crisi. I per tant la necessitat de polítiques fiscals més progressives i directes que repercuteixin sobre els que més tenen i que ens acostin als nivells de fiscalitat europeus. Una fiscalitat que ens permeti millores en la sanitat, l’educació i la dependència, però alhora s’han reforçar els drets laborals i sindicals fent entrar la democràcia a les empreses, i continuar en la defensa dels drets socials i de igualtat de gènere. Tot això alhora que aixequem una bandera com a país per a millorar el funcionament de la Unió Europea.

L’esquerra política, tota, ha de sortir a l’ofensiva en la que és objectivament la seva bandera pròpia, la de la lluita per la igualtat, la fraternitat i la solidaritat, per aconseguir un estàndard de benestar per als ciutadans concrets d’acord amb el que el país pot i ha oferir.

Mai ha de fer-se una campanya a la defensiva sobre la por de que arribi la dreta. La defensa de les pròpies conviccions és la millor forma de rebutjar les propostes de desigualtat, d’austeritat i de classisme que les tres dretes defensen i que no hi ha dubte que situaria  la majoria de la ciutadania en un país menys lliure, menys igualitari i amb uns projectes caducs de societat que cal superar d’una vegada.

No pot tornar a passar com a Andalusia, no pot ser que la gent progressista i d’esquerres no es senti motivada, al contrari estigui desmotivada per anar a votar. El triomf de la dreta el pagarien les classes treballadores i el conjunt de la ciutadania. Però per aconseguir-ho l’esquerra ha de despertar il·lusió en una proposta de futur. Es per això que les esquerres han de tenir discursos seriosos en el contingut i que siguin explicats de forma clara i assequible pel conjunt de la ciutadania. I que tots ells vagin més a disputar el vot a la dreta que a competir amb la resta de les forces d’esquerres. La dreta sempre sap unir-se per que té molt clars quins són els interessos que defensen totes elles, els interessos de classe dels poderosos, la diferència, la desigualtat, l’individualisme egoista i el conservadorisme social.

La pluralitat de la Esquerra no pot ser confrontació
Cal que tota la gent treballadora i progressista d’arreu del país faci un vot pel seu  futur. Un futur d’il·lusió, de canvi, on les persones estiguin al capdavant i no les xifres macroeconòmiques. La gent ha d’expressar-se amb total pluralitat per la força d’esquerres que consideri més encertada o més útil, sigui el PSOE, Podemos, IU, Compromís o qualsevol altra amb possibilitat de sortir i de disputar el vot a la dreta. I amb voluntat de constituir un futur govern de progrés, la fórmula del qual ja es concretarà desprès dels resultats. Mirem com amb totes les dificultats es va aconseguir fer la moció de censura, i una brisa d’aire fresc va recórrer el país. No posem les diferències per davant, sinó la necessitat d’unitat. Primer la unitat de les esquerres i desprès si cal completar una majoria ja es veurà amb qui. En aquest sentit fóra una imatge positiva que allà on fos possible i de cara a les eleccions al Senat es poguessin fer candidatures plurals d’esquerra, com en d’altres temps es van fer per exemple a Catalunya.

I quan parlem de l’esquerra, hem de parlar també de l’esquerra social, especialment del sindicalisme de classe que s’ha de comprometre de forma clara amb aquest procés, sense partidismes però amb exigències. Cal exigir als partits d’esquerra que es comprometin amb un programa de canvi que tingui en compte els interlocutors socials, que es comprometin en reforçar el paper de la negociació col·lectiva, de la concertació del governs amb els agents socials, en potenciar noves formes de participació dels treballadors en el sí de les empreses. No es pot tenir una democràcia amputada en les empreses on impera la dictadura del capital, s’han de donar passos en la democratització en el camp de l’empresa, tot el contrari del que ha fet la dreta que ha retallat fins i tot el dret constitucional a la negociació col·lectiva. Per que els partits d’esquerres han de tenir clar que el canvi només serà possible amb estructures socials fortes i organitzades.

El 28 d’abril cal que cap vot d’esquerres es quedi a casa i per aconseguir-ho cal una forta mobilització de l’esquerra política i social amb propostes de futur contra les desigualtats.
Contra la desigualtat, les persones primer

12 de febr. 2019

PROU DE NACIONALISMES REACCIONARIS!!



Nuevatribuna | 13 de Febrero de 2019


L'ofensiva de les tres dretes contra el Govern de Sánchez ha superat tot lo racionalment acceptable. Alhora fa impossible distingir en el seu interior qualsevol noció de dreta moderada i dialogant. Cs, PP i VOX fan un discurs indistint fins al punt que el menys estrident entre ells sembla VOX.

Els insults i epítets que es llancen contra el President del Govern són irracionals i impropis de portaveus polítics que tinguin un mínim de sensatesa. Des de l'acusació “Alta Traïció” fins la de “President il·legítim” no tenen cap base i són una pura expressió de l'extremisme i desraó que sembla haver envaït  les dretes plurals. És incompressible que s’autocalifiquin de “constitucionalistes” els que impugnen com a il·legítim i traïdor  un govern constitucional que l'única cosa que ha pretès és solucionar un problema polític a través del diàleg dins  la Llei.

El més preocupant és que aquestes dretes vociferants pretenen retornar Espanya cap a un passat que hem anat superant en temps democràtics. L'apel·lació als clixés del nacionalisme espanyol més retrògrad són avui la base comuna d'unes dretes que semblen voler enfonsar les seves arrels en un passat que tots crèiem sortosament superat.

Sota el concepte de defensa de la nació espanyola que els uneix s’amaguen les propostes més reaccionàries en lo social, lo cultural, lo econòmic i en la pròpia concepció d'una Espanya “Una i Gran” i podríem dir que feliçment passada.

La reculada ideològica de la dreta política és summament preocupant perquè tracta de fer renéixer el revengisme de sectors per als quals la democràcia sembla haver anat massa lluny. Ara s'atreveixen a dir el que durant dècades han pensat alguns però no s'atrevien a verbalitzar. Volen tornar a unificar  la ciutadania en uns únics valors típics del nacionalcatolicisme. Nacionalisme espanyol pur i dur, com a única identificació, incloent les tradicions culturals més “cutres”; Reaccionarisme social en temes com la família, contra l'avortament, contra la diversitat, contra el feminisme. Pensament econòmic ultra que afavoreixi encara més els privilegiats i que acabi amb totes les conquestes laborals i socials de la democràcia, amb la voluntat de transformar els drets de l'estat del benestar en dàdives de beneficència.

Clarament estem davant l'intent de regressió més important des de la transició. L'Espanya negra intenta sorgir de les profunditats abonades per un discurs catastrofista i demagògic basat en falsedats i mentides que es repeteixen de forma constant.

No hi ha dubte que el Govern Sánchez, amb totes les seves contradiccions, ha estat una petita glopada d'aire fresc per a una gran part de la societat i especialment per als sectors progressistes. Malgrat la seva feblesa no només parlamentària sinó enfront de forts adversaris polítics a l'interior del seu propi partit que no han acceptat la derrota de les primàries ha estat una esperança clara.

Davant aquesta situació el nacionalisme irracional dels independentistes catalans no ha fet més que posar totes les traves possibles a les propostes de diàleg que el Govern d'Espanya ha plantejat i als intents de relaxar i reconduir el conflicte.

Espanyolisme i independentisme dues cares d'una moneda
Els independentistes són en gran part responsables del creixement del nacionalisme espanyolista. Com el PP i la seva política anticatalana va ser el causant del sorgiment de l'independentisme.

L'independentisme català és l'altra cara del nacionalisme reaccionari que estem patint. Amb la seva repetició de falses veritats com el seu intent de fer-se passar com a representants de tot el poble de Catalunya, quan  els independentistes no han estat ni tan sols la majoria. Amb el seu intent de confondre la democràcia amb “posar urnes”, deixant de costat el respecte a les lleis bàsiques com és el propi “Estatut de Catalunya”. Amb el seu intent de que tot diàleg passi perquè se'ls reconeguin els seus plantejaments secessionistes. Les seves tergiversacions de la realitat, els seus continus xantatges al Govern de  l'Estat, han ajudat la dreta reaccionària a trobar un camp de cultiu òptim entre sectors socials cansats de la continuada presència del relat separatista.

És evident que la majoria parlamentària és precària davant el xantatge de PDCat i ERC. I és possible que el Govern en precari hagi d'anar a eleccions abans del que es preveia. Això seria un drama no només per als sectors progressistes sinó per al conjunt del país i per als propis independentistes. Perquè han d'entendre que si algú pagaria directament un canvi polític a Espanya serien els independentistes i l'autonomia catalana amb la qual ells tant han jugat. I que els primers afectats serien els protagonistes del judici que s'acaba d'iniciar.

Està clar que un procés electoral sense que abans el Govern de Sánchez amb la complicitat de Podemos no hagi pogut complir amb la seva agenda social serán unes eleccions de negres previsions. Perquè negre és el color que més s’avé amb les dretes tripartides. Màxim quan, malgrat que el PSOE pugui aguantar l'embat, les forces a la seva esquerra no es troben en el seu millor moment polític.

I hem de convenir que una victòria de les dretes, malgrat que alguns puguin intentar aparèixer com a centristes quan a la pràctica han demostrat que no ho són, comportaria una profunda regressió per al conjunt de la societat en reculada social, cultural, econòmica i política, i de la diversitat i les llibertats. I molts som radicalment contraris als il·luminats que pensen que “quant pitjor, millor per al futur”, això mai ha estat cert sempre s'ha demostrat que quant pitjor, pitjor.

Els dos nacionalismes reaccionaris, l'espanyol i el català, són els responsables de la crispació i el desassossec de la ciutadania de tot el país. La gent d'esquerres i progressista, i els que volem una societat cada vegada més democràtica, avançada i integrada a Europa no podem fer el joc a les dretes ni als reaccionaris siguin espanyols o catalans. I per això i recordant un article que vaig escriure anteriorment calia “Salvar al soldat Sánchez”.
Contra nacionalismes: SOLIDARITAT




25 de gen. 2019

LA CRISI DE LA “NOVA POLITICA”


Errejón i Iglesias
Nuevatribuna | 26 de Enero de 2019


Sembla que el “globus” de la “nova política” es desinfla i dona símptomes d’ esgotament. El que ha estat un moviment que va sorgir de forma imprevista i que va  tenir gran presència mediàtica, la qual cosa va provocar una gran pujada electoral imprevista, sembla haver entrat en una fase de difícil maduració.

Aquest moviment va arrasar amb la majoria de sectors de l’esquerra alternativa existent que es va plegar a la seva onada de creixement i canvi. Els antics partits d’esquerres alternatives, amb la excepció de Compromís, es van plegar o van ser engolits pel nou moviment polític.

Hem vist com ICV era absorbida pels “comuns” i com una IU burocratitzada es “podemitzava” a costa de “purgues” i expulsions. Aquestes organitzacions que tenien un suport electoral minoritari però consolidat i resistent no es van resistir als nous subjectes polítics.

Aquests nous “subjectes polítics” es diguin “comuns”, “marees” o Podemos han tingut un creixement inesperat que els  va dotar d’una certa supèrbia política, i un plantejament polític que parlava molt de la gent en oposició a la “casta”, però sense adonar-se del seu adanisme i elitisme de “joves suficientment preparats”. Podemos i els altres subjectes “confluents” mai s’han plantejat ser organitzacions polítiques estructurades. Al contrari es tracta de nuclis dirigents cupulars i envoltats a únicament de “inscrits” als que es consulten les decisions cupulars. Mai s’han plantejat convertir-se en organitzacions estructurades i dotades de militants. Ni s’han plantejat polítiques sortides del debat de propostes que es discuteixen a les bases, que és on s’efectua la confluència de les idees, la síntesi de pensament, les transaccions i esmenes. El seu plantejament és el d’una elit que fa una o dues propostes que es sotmeten a referèndum de les bases d’inscrits, i on s’aprova sense modificacions ni discussions la més votada. I el dirigent que perd passa a un segon o tercer pla polític o desapareix directament. Així, a base de contínua depuració la elit es queda reduïda cada cop més a un nucli compacte al voltant del líder. Ha passat amb Iglesias o passa amb Colau. I ells fan i desfan segons creguin convenient i quan convé es fa un referèndum i quan no els hi convé no. I així es conforma el “subjecte” polític amb plena supeditació al lideratge.

Això no té res a veure amb la tradició de l’esquerra política, on l’organització, la militància, i el debat són prioritaris, de vegades de forma excessiva i sobre matisos. De la mateixa manera per a la esquerra alternativa tradicional, no ens referim al que avui queda del que va ser un PCE o una IU ara desvirtuades, era important l’estructuració organitzada de la societat, i en aquest sentit tenien molta importància les organitzacions sindicals, ja que la contradicció del treball estava en el centre de la proposta política.

La nova política passa de estructures polítiques o socials, ells estan amb la gent en abstracte. No sols no creuen en l’organització sinó que són més partidaris de l’espontaneisme i del activisme que confronten amb l’acció organitzada i la militància que pejorativament qualifiquen de burocràcia.

Iglesias i els treballadors, nomès fotos?
Per ells no hi ha un anàlisi de les contradiccions socials, de quina és la principal i quines les secundaries, per a ells l’important són els moviments siguin de les dones, dels pensionistes o dels taxistes. Ells sempre estan al costat enlloc d’estar dins dels moviments. I això sí quan hi ha una lluita que té impacte social, sigui el cas de la gent treballadora de Coca-Cola o d’Alcoa, ells sempre estan allà i es fan la foto. Ara bé, són sempre reticents a tenir relacions estretes amb les organitzacions sindicals que hi ha al darrera.

El cas d’Errejón és un cas emblemàtic que resumeix de forma clara el funcionament de la “nova política” en aquest cas de Podemos. Un  dels fundadors i del cercle dirigent fins que surten diferències amb la línia política a plantejar. Es confronten les propostes una en front  l’altra sense debat ni síntesi i es posen a votació dels inscrits. Iglesias guanya, Errejón perd, la qual cosa comporta el seu pas a un segon i discret pla. Desprès el líder li proposa encapçalar la comunitat de Madrid. Candidat únic és escollit en primàries. Però Iglesias li vol decidir la llista que l’ha d’acompanyar, és a dir el vol envoltar de “pretorians” de confiança. Errejón fa una finta i acorda amb Carmena incorporar-se a un projecte instrumental com “Más Madrid”. Es evident que Errejón pot haver actuat amb nocturnitat però és que si ho intenta a plena llum no se’n hauria sortit. En definitiva es convidat a marxar de l’organització com a un heretge per anar sota una altra sigla. Tot això és contradictori amb l’actuació del mateix Podemos a les eleccions andaluses on es va presentar sota la marca “Adelante Andalucia” sense cap referència a Podemos. O al fet de deixar a Ada Colau les mans lliures per que faci la llista que vulgui sense primàries de Podem Barcelona.

Aquest fenomen del lideratge personalista és aplicable a Ada Colau en el “Comuns”, ella ho determina tot i la mínima organització que hi ha està a la seva disposició. I així des del pur tacticisme ha portat amb tot el personalisme el “comuns” fent l’ullet als “unilateralistes”, fent i desfent coalicions de govern municipal. Fent disbarats com és fer unes primàries a “Catalunya en Comú” per a escollir candidat a les Europees per desprès fer una elecció digital per a un candidat només de Barcelona. I ara preparant la seva llista per a Barcelona de forma digital i despreocupant-se de la resta de poblacions.

 
Ada Colau lideressa dels "comuns"
El seguidisme envers la “nova política” d’IU, o la subordinació en el cas d’ICV,  tenen conseqüències. Així hem vist com la aliança de Podemos i IU va perdre un milió de vots a les Eleccions Generals respecte al que varen treure per separat. Com això s’ha repetit a les Eleccions a Andalusia on han perdut tres-cent mil vots. O a les eleccions al Parlament de Catalunya on han perdut cinc escons, quedant-se amb vuit,  respecte als 13 que va tenir ICV-EUiA la darrera vegada que es van presentar en solitari. I malgrat això ningú ha estat capaç de analitzar ni de fer autocrítica sinó que recorren a la vella tàctica de continuar sense reflexionar.

Per que malgrat els acords entre cúpules partidàries, molts militants d’IU o ICV i sobretot molts votants tradicionals d’aquests partits no es reconeixen en aquestes aliances ni en el seu discurs. Els partits de l’esquerra alternativa tradicional tenien una virtut per als seus votants eren previsibles en la seva actuació, la gent sabia que votava i com es gestionaria el seu vot. Amb la nova política tot es possible per que la tàctica prioritza sobre la estratègia.

Les eleccions de Maig seran  sens dubte un examen de la salut de la “nova política” en un moment molt difícil per a mantenir les posicions de l’esquerra a nivell general. Es possible que siguin un abans i un desprès i que portin a la necessitat de plantejar-se canvis radicals pel que fa a la gent de l’esquerra alternativa més enllà del que ha estat la realitat dels darrers cinc anys. I atenció a la necessària comparació amb Compromís, potser avui el més fidel representant d’una forma de fer política gens antiga i equiparable a altres forces ecosocialistes europees. I potser una fórmula de futur.
Compromís un exemple a seguir?