13 de gen. 2017

ATOCHA ZENIT DE LA LLUITA DEMOCRÀTICA




Advocats d'Atocha un record a preservar


Nuevatribuna | 13 de Enero de 2017
El 24 de gener farà 40 anys de la massacre, perpetrada per assassins de la ultradreta, contra el despatx dels advocats laboralistes de CCOO i del PCE del carrer Atocha.  Aquell fet i la resposta multitudinària, disciplinada, silenciosa i ben estructurada de la ciutadania de Madrid a la crida del PCE, signifiquen el punt culminant de la lluita democràtica en el conjunt del país.
Els màrtirs d'Atocha
Al gener de 1977 la situació era d’una gran complexitat i sens dubte l’atemptat buscava provocar una resposta violenta per part del PCE i de CCOO que trunqués el procés de transició democràtica. La resposta ciutadana va demostrar tot el contrari, el caràcter multitudinari, pacífic i la gran disciplina manifestada per la multitud a les consignes establertes per la direcció del PCE, va ser decisiva per a la consolidació d’un procés de democràcia plena a l’estat espanyol.
En primer lloc no cal oblidar que en aquells temps es tantejava una sortida a la dictadura consistent en una democràcia limitada que exclogués d’entrada els comunistes espanyols i les seves organitzacions vinculades com CCOO.
 Una gran i ordenada manifestació de dol
Només cal assenyalar alguns fets demostratius. El 15 d’abril de 1976 es celebra amb plena tolerància de les autoritats el 27 Congrés de la UGT. Contràriament CCOO va veure denegat el permís per a celebrar el seu congrés al final de juny a Madrid, i va celebrar  el 11 de juliol la seva Assemblea de Barcelona en clandestinitat. Per la seva part el PSOE va celebrar també lliurament el seu XXVII Congrés del 5 al 7 de desembre de 1976 amb una àmplia representació i presència de líders socialistes europeus. Al mateix temps Santiago Carrillo era detingut a Madrid el 23 de desembre del mateix 1976.
Eren clares les intencions d’anar en un primer moment cap a una democràcia limitada que exclogués els comunistes (PCE-PSUC), els quals havien estat els opositors fonamentals, quasi en solitari a la dictadura franquista.
No hi ha dubte que la mobilització contra els atemptats d’Atocha va ser fonamental per a provocar un canvi radical en aquesta política limitadora i la clau que va obrir la porta no només a la legalització del PCE i de CCOO sinó a la consecució d’una “ruptura pactada” i  una democràcia plena. El govern va constatar la impossibilitat de deixar fora del marc democràtic una força que tenia darrera seu una història de lluita heroica per la democràcia i que demostrava tenir una forta presència i força al carrer. I la forma democràtica i pacífica d’aquesta demostració de força també va tenir una forta repercussió.



Portada de Mundo Obrero
Avui, quan des d’àmbits de un “esquelètic” PCE, que no té res a veure amb el que va ser, i d’alguns dirigents de IU i de Podemos es pretén fer una lectura revisionista del paper del PCE a la transició, fets com aquests demostren la seva falta de coneixement i vivència. Hi ha qui com Garzón defensa la valentia de la lluita dels comunistes en la clandestinitat i la traïció de les elits “eurocomunistes” en la transició. Caldria que aquests revisionistes tinguessin en compte que la direcció comunista en la clandestinitat i en la transició estava en mans de les mateixes persones. I que la política del PCE en la transició era la que provenia de la seva estratègia de “Reconciliació Nacional “ adoptada en juny de 1956 pel Comité Central del PCE i la posterior proposta de “Pacte per la Llibertat” de 1969. Era doncs una posició política adoptada i consolidada en el sí del partit. La direcció del PCE va deixar molt clar que l’objectiu fonamental i estratègic era la conquesta de la democràcia, en paraules populars d’aquella època el problema fonamental era “dictadura o democràcia” i no “monarquia o república”.


I és evident que la transició democràtica plasmada en la Constitució del 78 es va donar en un moment de sorolls de sabres, i on les forces reaccionaries partidàries del “vell règim” encara tenien una força important, i pot ser considerada una conquesta important. La tan criticada avui Constitució del 78 va ser força avançada pel seu moment i plenament equiparable a la de països del nostre entorn democràtic. Només cal fixar-se en dos qüestions importants avui: la territorial i l’econòmica. En el tema territorial hi havia un reconeixement clar i diferenciat de les nacionalitat històriques sobre la resta, en un reconeixement indirecte del caràcter plurinacional de l’estat. I per la seva banda en l’aspecte econòmic era possible un desenvolupament econòmic d’inspiració de dreta o d’esquerra. Ambdós temes desprès han estat deteriorats completament pels pactes adoptats de forma conjunta pel PP i el PSOE. En el primer cas amb la LOAPA que va ser un a llei aprovada pel PSOE i la UCD el juny del 82, i com a resposta a la pressió derivada del cop d’estat del 23 F del 1981, i que és la base de les posterior lleis centralitzadores que han afectat directament Catalunya. En el segon cas la reforma constitucional efectuada amb nocturnitat pel PSOE i PP, donava un gir neoliberal a la Constitució al consagrar la prioritat del pagament del deute.
Podem dir que el problema del desfasament no és fruit del procés constitucional de la transició sinó de les polítiques realitzades pels partits hegemònics en la post-transició.
Pel que fa al PCE és cert que els seus resultats electorals no van ser els que es preveien però això és degut a dos problemàtiques. Una externa, el pes de l’anticomunisme derivat dels 40 anys de propaganda anticomunista de la dictadura o la por de gran part de la població que es va inclinar per opcions més “suaus” com el PSOE. I també degut a factors interns, en aquest sentit es podria dir que el gran error de la direcció del PCE va ser no donar pas a una “nova generació”, a una “renovació” respecte a la generació  de la “guerra civil”, màxim quan el PCE tenia quadres polítics sobradament preparats.
Tot això també ens porta a qüestionar altres plantejaments del “revisionistes”, el parlar de la necessitat d’una “segona transició” o la liquidació del “règim del 78”. Transició va ser el pas de la dictadura a la democràcia, no una actualització o renovació constitucional dins de l’estat democràtic. No hi ha un “regim del 78” sinó una  Constitució del 78 que pot estar superada en molts punts, que ha estat deteriorada expressament i/o que no s’adapta al moment actual però això no significa un canvi de règim, sinó una nova fase democràtica.
Es lamentable que avui en dia polítics de les noves fornades pensin que fins ara no s’havia fet res bé sense ells. Aquest “adamisme” demostra una manca de formació preocupant, especialment quan es defensa per qui hauria de ser el més ferm defensor, per orgull de la pròpia organització, d’una de les millors pàgines de la història del PCE.
Els 40 anys de la matança dels advocats laboralistes d’Atocha i de la gran mobilització popular que va provocar són potser una de les pàgines més glorioses de la història d’un PCE avui ja desaparegut.
"El abrazo" de Genovés



2 de gen. 2017

LA CONXORXA DEL BIPARTIDISME


Una nova reedició del bipartidisme?

El 20D de l’any 2015 va semblar que el mapa tradicionalment bipartidista havia saltat pels aires. També va semblar que una nova realitat emergia del nou Congrés. Tot indicava que el PP havia perdut les eleccions i era difícil un nou govern de Rajoy. El que va passar desprès tots ho recordem. El fracàs de les forces del canvi per a establir una alternativa vàlida, l’acord del PSOE amb C’s, la radicalització verbal de Podemos. Tot va conduir a la repetició d’eleccions el 26J, i la situació de “statu quo”, l’acord del PP amb C’s, la crisi interna en el PSOE i la dimissió de Sánchez, la incapacitat de UnidosPodemos per a superar al PSOE ni per a conformar una alternativa creïble. Tot finalment va afavorir el nomenament de Rajoy com a nou President.

Rajoy va demostrar durant tot aquest període, i malgrat les crítiques rebudes, que va ser un mestre en el domini dels temps polítics. Va superar la primera derrota, va deixar que Sánchez i el PSOE s’estimbessin, va utilitzar l’espantall de la radicalitat de Podemos. I finalment va guanyar la partida.

Ara sembla que vol fer un nou pas endavant que sens dubte ja podria qualificar-se de genial, decidir la seva oposició política. Rajoy malgrat el pacte amb C’s no ha deixat de demostrar la seva poca simpatia cap a Rivera i la seva formació que podrien representar una certa competència en el camp de la dreta. Es per això que malgrat l’acord d’investidura no el tracta com un soci preferent, al contrari  aprofita que els de Rivera atrapats pel pacte són incapaços de reaccionar als seus incompliments ja que demostraria l’error de la seva estratègia política. Les relacions personals amb el líder de Podemos i inclús bona part dels seus enfrontaments públics han demostrat una relació d’una certa deferència. Realment Podemos i la política de Pablo Iglesias beneficia especialment el PP i Rajoy, ja que no sols no és capaç de dissenyar una estratègia alternativa sinó que el beneficia per aglutinar al seu entorn a les que denomina “forces constitucionalistes”, és a dir al C’s i al PSOE.
Rajoy (PP) i Fernández (PSOE)
Rajoy està demostrant en aquesta primera fase del seu nou govern una relació especial amb el PSOE, un cop descavalcat Sánchez. Les relacions amb la gestora del PSOE i el seu President semblen molt satisfactòries fins el punt que són les relacions prioritàries pel PP en l’inici d’aquesta legislatura. Primer va derrotar el PSOE, el va conduir a la seva derrota amb l’abstenció en la investidura, i ara al enemic derrotat li dona “àrnica”  per tal de que es pugui recuperar mínimament. Són acords mínims i que alhora obliguen el PSOE a acceptar-los per sota del que la majoria parlamentària del Congrés permetria plantejar. Ho hem vist amb l’acord del SMI, que malgrat la capitalització que li ha permès fer al PSOE significava no només ser un acord que era la meitat del que havia aprovat en una PNL el Congrés, que era la meitat del que plantejaven els sindicats majoritaris, sinó que fins i tot li ha permès al Govern burlar el procés de negociació que el Govern hauria de fer amb CCOO i UGT. El mateix podem dir de l’acord sobre emergència energètica, una proposta molt reduïda, fins i tot poc concretada que no es posarà en marxa fins passat l’hivern. Una proposta a la que ha deixat sumar-se en l’ últim moment a C’s, demostrant el seu menyspreu vers els de Rivera, i que ha molestat profundament els de Pablo Iglesias al que ha donat una nova raó per a criticar el PSOE. I ho torna a demostrar en la negociació paritària que estan establint per escollir els membres a renovar en el TC.

El disseny de Rajoy és el de qui vol salvaguardar l’essència d’un model polític bipartidista que ell tant enyora i desitja. Seria tornar el joc a la casella de sortida desprès de l’ensurt del 20D. Creu en la política d’alternança en el poder, no desitja una política que permeti alternatives en el poder. El PSOE i encara més el que es dibuixa darrera de la gestora i el barons és un partit que somia també en retornar al bipartidisme de la alternança, és un PSOE que té al·lèrgia a qualsevol aliança a la seva esquerra, i en especial a la que dibuixa Podemos. I Rajoy en un gest de magnificència li dona una mà per a sortir de la seva situació actual de debilitat que d’altra banda comportarà noves cessions del PSOE al PP governant.
El desig polític de Rajoy
Rajoy vol tornar al bipartidisme, vol tornar a una situació on  C’s torni a recordar a una UPyD insignificant i poc perillosa i on amb un UnidosPodemos radicalitzat sigui una nova versió de la IU d’Anguita. Tot això alhora li permet tenir un PSOE domesticat en la direcció de l’oposició i amb el que podria compartir polítiques bàsiques com és la defensa de l’actual UE neoliberal dibuixada pels “populars” europeus amb la conxorxa de la socialdemocràcia europea, amb una mútua voluntat de permanència en el sistema de defensa europeu, inclús amb la política davant els refugiats i la immigració, o establir una forta unitat en el tema territorial que inclús li permeti plantejar una negociació política limitada davant el desafiament independentista de Catalunya. Tots hem pogut comprovar la sintonia amb que des del PSOE han respòs a les paraules lleugerament autocrítiques de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría al dir que hauria estat bo en el seu moment haver fet un pacte previ del PP amb el PSOE respecte l’Estatut de Catalunya. Tot això fins i tot li podria fer considerar a Rajoy com a un tema menor que el PSOE no avalés els propers pressupostos.

Rajoy està demostrant ser el més capaç dels polítics actuals, amb una autoritat única i indiscutible en el PP al qual conduirà sens dubte a una actualització i rejoveniment de cares en la seva direcció. A un PP que ha conduit des de la  derrota a una situació en que es veuen com a l’única força política sòlida i amb capacitat de govern. Ja hi ha veus des del seu partit que aposten per una continuïtat de Rajoy en una legislatura posterior. Per que és evident que amb la seva política Rajoy està dissenyant la seva oposició preferida amb un PSOE que seria incapaç fins i tot de liderar una alternança política degut a la forta divisió que s’ha establert a l’esquerra política amb una nova dinàmica fratricida de “neofelipisme front a neoanguistisme”.

Malauradament un panorama poc prometedor per a la gent d’esquerres si no hi ha un canvi radical en els partits que la volen representar.
Cal alternatives al bipartidisme de l'alternança

23 de des. 2016

FELIÇ ANY 2017


El mundo del trabajo

Luis García Montero (artículo en Info-Libre)




Las movilizaciones convocadas esta semana por los sindicatos intentan situar la reivindicación laboral en el centro de los debates políticos. Se trata de un esfuerzo difícil, pero imprescindible. Pensar el trabajo es pensar la democracia.


En el poema inicial de Campos de Castilla, Antonio Machado dio prioridad a su orgullo laboral en unos versos inolvidables: “A mi trabajo acudo; con mi dinero pago / el traje que me cubre  y la mansión que habito, / el pan que me alimento y el lecho en donde yago”. La alusión al trabajo en su “Retrato” contenía una declaración ética que marcó también el sentido de su poesía. El civismo republicano de los versos no se identificaba con la torre de marfil, ni con la profecía de los dioses, ni con la marginalidad dorada de los bohemios, sino con la palabra del ciudadano que acude a su trabajo.


El mundo laboral es el ámbito en el que se juega la realización personal de los individuos. Me parece significativo señalar que esta realización personal es inseparable de la forma en la que cada uno nos integramos en la sociedad. Así que ganarse la vida tiene aspectos públicos y privados. No se trata sólo de tener la suerte de llegar a fin de mes gracias a un salario, sino de que la labor diaria sea el medio de vivir una vocación y de participar en la organización de una sociedad. No es lo mismo tener un puesto de trabajo que tener un oficio. No deberíamos olvidar este fin último pese a las urgencias de unas realidades marcadas por la explotación y el difícil paisaje laboral.


Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque el orgullo de tener un trabajo decente y un oficio es el factor más importante a la hora de generar sentimientos de ciudadanía. Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque tener un salario digno es el mejor síntoma de una buena producción y distribución de la riqueza. Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque en las condiciones laborales se plasman las brechas de la injusticia y la desigualdad por motivos género. Pensar en el trabajo es pensar en la democracia porque la política sólo resulta creíble cuando se funde con la vida cotidiana de la gente.


Y para evitar bromas simpáticas sobre el derecho a la pereza, no olvidemos que el tiempo de ocio es un aspecto más del mundo del trabajo.


Así que el peso de los trabajadores es indispensable en una verdadera regeneración de la democracia. De ahí  también la dificultad de llevar las reivindicaciones del trabajo al centro de los debates políticos. Vivimos en un mundo que ha identificado su globalización con un proceso degradador de la democracia. Es el mundo que identifica la libertad con las manos libres del dinero a la hora de fijar las reglas de la vida y del Estado. Cuando se sustituye la producción por la especulación a la hora de generar riqueza, resulta muy difícil mantener el peso de los trabajadores en la organización social. Eso tiene consecuencias políticas inmediatas. Los ciudadanos somos hoy becarios del sistema electoral. Cubrimos los huecos de la plantilla, pero sin derechos ni sueldo democrático.


Y después, claro, están las condiciones de cada país. Las sucesivas reformas laborales que la inercia neoliberal ha impuesto en España dejan casi sin campo de estudio a los profesores de Derecho del Trabajo. ¿Qué derechos quedan? Defender el trabajo decente y el salario digno resulta muy complicado cuando se acaba con los convenios laborales, se facilita el despido libre y se utiliza el código penal para poner en duda el derecho a la huelga.


La situación actual hace muy difícil la labor de los sindicatos, pero las dificultades están siempre allí donde se juegan las cuestiones decisivas.  Es una tarea de todos encontrar la manera de volver a situar el mundo del trabajo en el centro de los debates políticos. Corresponde a los sindicatos pensar en sus posibles errores y comprometerse con el futuro de nuestro presente. Corresponde a los revolucionarios de pacotilla comprender que la zambomba de sus críticas a los sindicatos es el villancico que más le gusta oír al poder.






   




16 de des. 2016

INTERROGANTS DE LA NOVA POLITICA

Errejon i Iglesias, dos models?



Nuevatribuna | 16 de Diciembre de 2016

La política a l’estat espanyol està en un moment de canvi profund. El sistema de partits hegemònics que han controlat la vida política, el denominat bipartidisme, sembla passar per un moment de crisi. Actualment hem vist sortir noves opcions polítiques que aspiren a tenir un paper important en el futur polític.
No parlarem del cas de C’s que sembla més una formació que pretén jugar un paper  de complement del bipartidisme i ens centrarem en els partits denominats del “canvi” o de la “nova política” en concret de Podemos i les seves confluències.
Aquestes forces que han aparegut amb força es troben encara en un context de profunda indefinició interna. Són moviments sorgits com a conseqüència d’una certa crisi de la política dominant i com a rebuig de la mateixa però que tenen enormes mancances en quan a la seva definició final.
Ens podem centrar especialment en el moment del procés intern de renovació pel que passa la principal formació de la “nova política” com és el cas de Podemos i la seva propera Assemblea Ciutadana denominada “Vistalegre 2”.
Fins el moment allò que apareix als mitjans no són més que discussions dins del nucli dirigent sobre diversos aspectes relatius a com ha de ser la forma de debat del procés congressual que ni tan sols amaguen el que són  lluites de poder dins del nucli dirigent de la formació. Però caldria que la ciutadania tingués més informació sobre una sèrie d’interrogants que la formació hauria de definir amb claredat d’una vegada.
Es evident que fins ara Podemos ha estat una maquinària electoral molt eficient en mans d’un nucli dirigent molt centralitzat i bon dominador de la propaganda mediàtica mitjançant la qual ha llençat conceptes generals i poc concrets sobre la necessitat del “canvi” i la lluita contra la “corrupció” i la “casta”. Malgrat tot encara hi ha molt poc coneixement sobre elements bàsics de que és o vol ser Podemos com a partit, i quins són els seus objectius.
"Vistalegre 1"
Sens dubte Podemos es troba en un moment essencial que és la conformació del seu projecte polític i de la pròpia organització com a partit polític, més enllà de la maquinària electoral.
I per aconseguir-ho caldria clarificar molts interrogants entorn la formació i els seus plantejaments i objectius polítics.
Quina és la seva concepció ideològica i quines són les seves bases? Quins són els seus objectius polítics i la seva estratègia i tàctica política per dur-los a terme? Tot això  més enllà de parlar de “la necessitat del canvi que la gent necessita”, o de plantejaments com estar “amb la gent” o “amb el que la gent decideixi en cada moment”. Cal concretar conceptes poc definits com Quina és la gent que es vol representar? Quins sectors la conformen? Qui són els de baix?  Què és i qui composa  la “casta” ?.
No hi ha dubte de que cal passar de les frases genèriques i del tacticisme constant i amb objectius mediàtics a concepcions polítiques més aprofundides.
I respecte a diverses qüestions bàsiques. Quina és la seva concepció de l’estat? Més enllà de defensar una major democratització i participació. Quin model productiu es defensa? Com es defineix  la societat i la seva composició?
Quins mitjans es defensen per aconseguir la transformació política i social? Com es defineixen els instruments d’acció política i social? Quina política d’aliances socials es planteja? Quina és la seva relació amb els moviments socials i sindicals? Quina és la política d’aliances en l’àmbit polític? Com es vol aconseguir la majoria social i política necessària per a governar? Quina és la seva concepció de l’hegemonia ideològica i de com s’aconsegueix?
Quin és el model de partit que proposen? Quin és el seu model organitzatiu? Quina és la funció del partit? Quin és el seu model de militància i el seu paper? Quin és el compromís i la participació del militant?
Tot això són preguntes que no han tingut una resposta suficient fins el moment. Es possible que es defineixin en els documents de l’Assemblea Ciutadana, però no deixa de ser significatiu que prèviament ja es proposi a la militància si la votació de les propostes polítiques i els equips s’han de fer de forma conjunta o no.
Partit d'avantguarda
Fins el moment Podemos ha estat una formació  que podríem definir com a “d'avantguarda”, és a dir amb un nucli compacte i reduït de dirigents i amb una militància molt poc estructurada que segueix les directrius dels seus dirigents, és un model que podríem qualificar de “leninista” o fins i tot de “caudillista” on el secretari general, en aquest cas Pablo Iglesias, té un alt grau de decisió política. Era d’alguna forma un partit que tenia com a objectiu aconseguir el poder en poc temps. Eren els moments de “assaltar els cels”.
Ara l’organització es prepara per a un plantejament d’aconseguir el poder, o millor dit el govern, en un temps més llarg. I això comporta la necessitat d’estructurar el partit. Però, l’objectiu és el d’aconseguir un “partit de masses” estructurat i organitzat de forma que permeti no sols la major participació de la militància sinó la implicació d’aquesta en la societat?.
Es vol un partit que tingui relacions fluides amb els moviments socials i sindicals, aquests darrers abans molt demonitzats, i que el partit els acompanyi en les seves lluites, o un partit que estigui immers en els moviments socials i sindicals i on la seva funció sigui establir una pràctica política que aglutini i doni una visió globalitzada de les reivindicacions socials?.
El PCI  va ser un partit de masses
Això últim deixaria com a estèril el fals debat que s’ha volgut plantejar a Podemos sobre la preeminència de la funció institucional o la mobilització social. En un partit de masses immers en la societat no hi ha preeminència ja que la lluita social i l’acció institucional estan en plena sincronització sense preeminència d’una sobre l’altre.
També és molt discutible l’organització interna del partit. L’actual model que es vol presentar com a molt participatiu amaga una realitat de relació virtual de la militància i una nul·la capacitat real de participació decisiva d’aquesta. La consulta directa a les bases ha de ser per a determinades qüestions concretes i clares, la resta incloent-hi les Assemblees Ciutadanes precisen de debats a fons en les organitzacions on els militants s’enquadrin de forma que permetin el debat de documents, esmenes, transaccions i síntesi etc.  Lo contrari és un miratge de participació que deixa tot el control en les elits dirigents.
Cal aclarir com es vol aconseguir el govern. Per aconseguir tenir majoria cal establir unes polítiques que aglutinin les més amplies majories socials. I no sembla que això sigui el que estigui aconseguint UnidosPodemos que en sis mesos ha perdut un milió del seus votants al percebre’s una radicalització en les expressions del principal dirigent de la coalició. I poden tenir el perill de que una radicalització en el discurs els situï en un extrem polític que impediria l’objectiu d’aconseguir el poder. I d’altra banda no es veu cap política d’aliances envers altres forces, fora de les confluències i aquestes encara no prou fortes ni consolidades, que fessin possible un govern en coalició.
En definitiva Podemos ha d’aclarir-se i aclarir-nos molt. No és fàcil construir de nou una força política amb voluntat majoritària i alternativa a allò existent. Una nova força on es doni una participació real de la militància i amb una capacitat de discurs inclusiu dels diversos sectors i sensibilitats del propi partit. Potser li caldrà un procés més llarg de maduració del projecte polític i organitzatiu si vol ser a mig termini una força amb capacitat real de transformació social.
I el que val per Podemos val també per les seves confluències, com en el procés de construcció del nou subjecte polític a Catalunya, i per totes les organitzacions que vulguin ser alternatives al bipartidisme desprestigiat existent, i amb major raó per organitzacions que han estat molt qüestionades pel que fa a la seva democràcia interna com Izquierda Unida.

Quin nou subjecte polític?

9 de des. 2016

EUROPA: L’ALTERNATIVA ÉS ECOSOCIALISME O BARBÀRIE



Ecosocialisme o barbàrie
Nuevatribuna | 09 de Diciembre de 2016
Les ombres planegen sobre Europa. Una Europa sotmesa al domini de l’austericidi decretat pels poders europeus de la dreta i el neoliberalisme amb la complicitat de la socialdemocràcia. Una austeritat neoliberal adoptada per uns organismes de la UE amb fortes carències democràtiques i a esquenes dels propis Parlaments nacionals. Aquesta Europa on els estats han fet cessions de sobirania a unes institucions polítiques europees amb forts dèficits democràtics i participatius. Una Europa feta d’esquenes a les seves ciutadanies i demostrativa del fracàs d’unes elits que apliquen unes polítiques que provoquen frustració i fracturen la majoria social. Unes polítiques europees que es volen presentar com les úniques possibles. Així hem vist com polítiques com les contrareformes laborals s’han aplicat de forma mimètica per governs de dreta com el PP de Rajoy o socialistes com el de Holande -Valls a França.

Europa avui es contempla amb temor, s’ha destruït l’ideal europeista motivador que era vist socialment com un model de futur de benestar i cohesió social. Ara és tot el contrari, les retallades semblen venir totes d’Europa, incloses les que són fruit de decisions presses en àmbits nacionals. La realitat és que s’ha produït un retrocés des de l’etapa conduïda per Jacques Delors, on el creixement econòmic es plantejava en paral·lel a la millora de les condicions socials. S’ha desfet bona part del camí que s’havia avançat pel que fa a la concepció de la unitat europea. Tot això és degut a les polítiques dutes a terme en les últimes dècades i aguditzades arran de la crisi i que han anat dirigides a beneficiar els grans poders econòmics que han concentrat la riquesa cada vegada en més poques mans, a la vegada que la pobresa i desigualtat augmenta, i les societats es fracturen en la seva cohesió interna amb el creixement de sectors de població exclosos que són cada cop més nombrosos. 
Merkel, Rajoy i Hollande
 I aquesta és una de les raons per les quals creixen com a reacció les opcions ultranacionalistes que volen retornar als vells estats-nació superats per la historia. Unes opcions que es basen en la por a un futur fosc i poc atractiu però que es vol combatre amb un model idíl·lic d’estat nacional que ja és inexistent i impossible i que en el passat van provocar greus desastres bèl·lics.

Aquests moviments ultranacionalistes d’extrema dreta, racistes i aïllacionistes s’aprofiten de la nova situació creada per les polítiques d’austeritat que des de les institucions europees i els governs de dretes i socialdemòcrates s’han implantat. Hi que  han  generat en gran part una resposta primària de malestar profund per part dels sectors més afectats per la crisi. Una bona part de vot de les classes treballadores i de classes mitges expressen la seva frustració i ressentiment contra els partits tradicionals governants als qui responsabilitzen amb raó de la seva situació. Aquests sentiments de frustració i rebuig són fàcilment utilitzats pels populismes de dretes que apel·len als sentiments nacionalistes per a combatre aquest enemic que representa Brussel·les, les elits governants i les seves polítiques.

Les opcions populistes nacionalistes i xenòfobes tenen un caldo de cultiu òptim pel seu missatge radical que situa l’enemic fora de la tradicional estructura de l’Estat-Nació. Tota la culpa ve de l’exterior, de les institucions comunitàries i de l’emigració especialment la que prové de cultures i races  diferents. Aquest és el missatge que està calant a molts països europeus. En els de l’est on la ultradreta ja governa a Hongria o Polònia, i a l’oest on pren força al nord i centre d’Europa, i on properament podrem contemplar la seva força en les eleccions a França,  Holanda i  Alemanya. Es dóna  el fet de que davant la falta de resposta i alternativa a l’actual estat de coses per part de l’esquerra una part de l’electorat de classe obrera i treballadora molt afectat per les polítiques d’austeritat avui  és veu seduït per la demagògia del populisme nacionalista Ho hem vist al Brèxit britànic, i ho estem veient de forma reiterada a França.
La ultradreta que ens aguaita: Le Pen i Wilders
I malgrat el problema està provocat en gran mesura per les polítiques que els governs de la UE i institucions europees com la Comissió o el BCE estan portant a terme, tampoc pot haver-hi cap dubte que l’alternativa a l’actual estat de coses no vindrà de la mà d’un retorn nostàlgic als antics Estats-Nació. L’alternativa només pot venir a escala europea, el retorn nostàlgic a les antigues formes estatals no pot donar solució als problemes actuals derivats de la globalització econòmica i financera.

L’alternativa només pot ser més Europa i una altra Europa. I aconseguir-ho només serà possible mitjançant un canvi radical a Europa. Una Europa més democràtica que superi l’actual UE burocratitzada i mancada de controls democràtics reals. Un moviment europeu que pensi a escala europea però sense obviar la escala estatal quan es tracti de establir i formular alternatives. Cal una nova Europa més democràtica i social més orientada al benestar de la seva ciutadania, amb més capacitat de creació d’ocupació mitjançant una reconversió cap a una energia i una industria més “verda” , més ecològica i sostenible. Creadora de nova d’ocupació a través d’aquesta nova industria i mitjançant polítiques públiques de potenciació de sectors creadors de molta ocupació intensiva amb mà d’obra com són els sectors de la sanitat, l’educació i els serveis socials públics. I per això cal no confondre la lògica de l’eficiència econòmica  industrial que es mesura amb la productivitat amb la lògica del que és socialment productiu en els àmbits del treball social,  és a dir la qualitat de la prestació laboral. El concepte de la productivitat com augment de la producció per persona, l’eficiència productiva no és aplicable en l’acció social. Per això a Europa hi ha un gran jaciment d’ocupació intensiva en el sectors socials que no s’ha tingut en compte en les polítiques fetes fins al moment i basades només en el principis de l’austeritat és a dir saldar deutes i reduir el dèficit. Es possible fer coexistir una part de l’economia molt productiva  amb la resta que sigui sostinguda amb alts nivells d’ocupació intensius amb ma d’obra.

Cal que l’alternativa a defensar per les esquerres progressistes i ecologistes, i que s’ha d’ampliar a les forces democràtiques i europeistes, sigui defensar un NOU MODEL D’ EUROPEISME. Un model de nou estat del benestar que només és realitzable a nivell europeu amb un ampli respecte a cert grau de sobirania dels estats. Cal MES EUROPA  per a fer front a la globalització. Cal MES EUROPA com a ideal col·lectiu i polític per a una nova etapa. Una Europa social, inclusiva, més política, més democràtica i ecològicament sostenible. Només des de l’àmbit europeu és possible fer front, amb garanties pels interessos col·lectius, a la globalització, i establir normes i regles que la controlin mínimament. Això avui dia és impossible fer-ho des de l’àmbit dels estats. Només a escala europea és possible establir un equilibri avui entre el mercat i la justícia social.

I cal tenir un projecte europeu compartit, la qual cosa  no exclou la seva articulació a escala local, regional, estatal i europea. Però ha de ser una lluita amb referents europeus i estructures també europees.
La CES, el sindicat europeu
En aquest sentit el moviment sindical pot tenir un paper capdavanter però alhora una forta responsabilitat. La Confederació Europea de Sindicats és ja un embrió estructurat de moviment sindical a escala europea. Té propostes i programes inclòs en l`àmbit de la sostenibilitat medi-ambiental, però ha de fer un pas més, ha de donar un salt des dels estats a la escala europea. Cal exigir més drets sindicals als països que han de formar part de la nova Europa. Cal establir drets laborals i sindicals europeus, cal establir criteris de negociació i impulsar la negociació col·lectiva a escala europea. El sindicalisme pot ser l’embrió que faci que les forces d’esquerres, de progrés, ecologistes i a les europeistes es comencin a plantejar actuar també a escala europea coordinada amb la seva actuació en els àmbit estatals. La democratització europea no és possible sense que hi hagin propostes polítiques i socials europees fruit d’estructures socials i polítiques d’àmbit europeu.

Aconseguir MES EUROPA és el repte i la utopia i ha de ser l’alternativa de progrés. Per que sense MES EUROPA  el futur serà abocar-nos a un procés de desintegració del projecte europeu i de les seves economies i societats.
Un petit triomf a Europa: Àustria
Marx deia que la alternativa era en el seu temps entre “Socialisme o Barbàrie”, avui, desprès de la derrota a Àustria del candidat de la ultradreta a mans d’un candidat verd, podríem dir que el futur de Europa podria ser “Ecosocialisme o Barbàrie”.
Un altra Europa es possible
                                          Leonard Cohen "The partisan"

30 de nov. 2016

Les classes socials en la crisi




Un pocs guanyen i molts perden
 Nuevatribuna | 30 de Noviembre de 2016


L'hegemonia ideològica conservadora dominant des del triomf de la revolució conservadora, amb la caiguda del bloc soviètic, ha provocat un canvi notable en la percepció social de les classes. Aquest canvi s'ha aguditzat encara més amb la profunda crisi econòmica provocada per la bombolla financera.
Durant bona part del segle XX estava molt clara la distinció entre les classes i el propi concepte de la lluita de classes. Però els ideòlegs conservadors van anar incorporant una sèrie de nous conceptes l'objectiu últim dels quals era amagar la contradicció fonamental entre els explotats i els explotadors de la societat. Així va anar guanyant terreny la concepció d'establir les classes en funció del nivell de renda, en lloc de la situació de cadascun en el procés productiu. Així sorgeixen gradualment els conceptes de classe alta, mitjana i baixa. I posteriorment la seva multiplicació en classe alta, classe mitjana-alta, mitja-mitjana, mitjana-baixa i classe baixa.
Aquestes concepcions van paral·leles al procés de foment de la individualització i  la concepció que cadascun està situat en funció de les seves capacitats i esforços personals, i que és fàcil pujar a l'ascensor social en funció de la meritocràcia existent.

Pirámide social
Aquests conceptes d'individualisme van acompanyats de la potenciació del consum massiu, o consum de masses, més enllà del necessari. Cal recordar en aquest sentit la posició de Berlinguer quan reclamava la necessitat de potenciar l'austeritat, una austeritat que no tenia res a veure amb les polítiques austericidas del neoliberalisme governant. En efecte Berlinguer criticava una societat d’individualisme consumista desenfrenat que malbaratava recursos i defensava una societat diferent on es valorés el col·lectiu especialment a partir de la potenciació dels serveis públics.
Però és evident que la globalització sense regles es va aprofitat de la caiguda del comunisme real que va produir un efecte devastador en el conjunt de l'esquerra, com si aquella experiència negativa i frustrada hagués d'involucrat  tot  plantejament progressista i d'esquerres. I va conduir a una situació on l'alternativa neoliberal es presenta i es difon per tots els canals com a l'única alternativa possible. I davant ella es resigna l'esquerra majoritària en l'Europa Occidental, la socialdemòcrata, mentre que pràcticament s'anul·len les veus minoritàries discordants.

L'alternativa dominant es basa en la idea bàsica de donar al capital les majors facilitats i marge d'actuació, reduint els nivells de seguretat i protecció de l'ocupació. La creació d'ocupació es subordina a l'eficàcia econòmica i es potencien  noves formes més flexibles i precàries de contractació i d'acomiadament. Es demonitza i es critica el paper de les organitzacions sindicals a les quals se les presenta falsament com a organitzacions corporatives que només defensen els privilegiats amb ocupacions fixes. La utopia neoliberal seria un món laboral totalment mercantilitzat de subjectes individuals i sense organitzacions sindicals.
Alhora es tracta d'enfrontar els treballadors entre ells, en lloc de la solidaritat es tracta de fomentar un individualisme on el treballador vegi la resta de la seva classe no com els seus aliats sinó els seus competidors davant un mercat de treball limitat. Es tracta d'utilitzar tots els mitjans possibles per a dividir  la classe treballadora, aprofitant per a això els canvis produïts amb la desindustrialització i el trasllat de les indústries a països emergents on la producció és més barata. Els països occidentals desenvolupats es terciaritzen i es converteixen en societats on el sector serveis, amb menor concentració de treballadors als centres, té cada vegada més protagonisme.
Es tracta de segmentar i enfrontar els diversos estrats en què es divideix una classe treballadora cada cop amb situacions laborals més plurals. Als treballadors precaris o en atur se'ls hi assenyala com a culpables els treballadors amb ocupacions fixes o els funcionaris públics amb ocupacions estables,  als que es presenta com a privilegiats que són responsables de la precarització de la resta. S'enfronta a la classe treballadora per la situació generacional o de gènere, així les dones són culpables de l'atur masculí en incorporar-se al mercat de treball. Es tracta d'aprofundir les divisions en funció del seu origen com si els treballadors immigrants, als quals es presenta com a responsables de la baixada de salaris, fossin responsables de la crisi. En definitiva es tracta d'enfrontar els diversos sectors de la classe treballadora entre si a fi que s'oblidin dels veritables responsables de la crisi: el capital que no només ha provocat la crisi sinó que s'ha beneficiat d'ella. Es tracta de provocar por entre la classe treballadora a perdre el status que tenia abans de la crisi i fomentar-li el pànic cap a la possibilitat de descens. I tracten de fer aparèixer com a culpables a aquells que estan encara pitjor i als quals els presenta com a possibles competidors.
L'efecte de la crisi
Tot això ha comportat que l’actual realitat social es divideixi en tres categories:
  1. Els que es beneficien de l'actual situació. Aquí estan des dels més privilegiats,  l’1% més ric. La cohort dels seus servidors, els seus executius i els seus servidors polítics, mediàtics, legitimadors socials, les classes professionals molt qualificades, empresaris i membres de les patronals i sectors de treballadors de sectors punta amb treballs fixos i salaris ben remunerats entre d’altres.
     
  2. Els que estan intimidats davant l'actual situació, la major part de la classe treballadora amb por a perdre el seu lloc de treball i amb els seus salaris ja devaluats, els funcionaris de mitjà o baix nivell, pensionistes, així com altres sectors en vies de proletarització com a autònoms reals i falsos, petits empresaris i comerciants, i professionals, molts d'ells joves, etc. Tots ells veuen com es dilueixen les seves expectatives de futur.
     
  3. Els exclosos, entre ells molts joves a la recerca de treball, treballadors adults en atur i sense expectatives d'aconseguir treball, parats de llarga durada, treballadors pobres, gent amb contractes precaris o a temps parcial, en definitiva aquells a qui socialment es dóna ja per perduts i la recuperació laboral o professional dels quals és cada cop més difícil i que estan mancats en molts casos de prestacions socials.
Aquesta situació és el brou de cultiu per a la creació d'un ambient de malestar, frustració, on la gent no veu perspectives de futur  o com a mínim una forta incertesa. Tot això crea un ressentiment que moltes vegades és la base de la canalització de les expectatives cap a moviments de rebuig a la situació actual i  cap a tot canvi que es percep com a negatiu i la defensa d’un passat nostàlgic. En definitiva és el brou de cultiu dels moviments nacionalistes populistes i reaccionaris que hem vist créixer als països més avançats de l'Europa occidental, no citarem per òbvia la situació a l'Europa de l'est, i que ha estat la causa del Brexit o del triomf de Trump.
Enfront d'aquesta situació el moviment sindical i les esquerres han de ser capaces de construir un discurs moral, no defensiu i basat en alternatives al sistema actual, en valors de progrés i superació de la situació actual, qüestionant els costos ambientals i socials que estan comportant un model que és insostenible, i creant uns factors d'esperança i confiança en uns governs  i unes institucions que es situïn realment al costat de la majoria de la població i no únicament al servei dels més poderosos.
Quines són les prioritats de la societat ?

21 de nov. 2016

Els més rics no tenen pàtria


Rics sense pàtria


Nuevatribuna | 21 de Noviembre de 2016


L'adveniment del neoliberalisme globalitzador de les últimes dècades, que fins i tot s'ha potenciat durant l'etapa de la gran depressió ha comportat l'increment de la desigualtat social fruit d’un injust repartiment dels beneficis.
Les doctrines de l'austeritat només han provocat rebaixes en la situació de les classes treballadores no tan sols en termes de menor renda sinó de la seva pròpia situació social, on l'increment de l'atur, la rebaixa de salaris i dels seus drets socials ha estat una norma. Un clar exemple és com els rescats de les corporacions financeres s'han efectuat a costa dels drets del conjunt de la societat i especialment de les classes treballadores.

La situació precedent de l'Estat del Benestar existent en “les dècades daurades” dels 50, 60 i 70 del segle XX, s'ha vist reduïda de forma considerable. Els principis que la feien possible, la llibertat de mercat corregida per la justícia social redistributiva, han desaparegut. El neoliberalisme imposa la lògica del mercat en tots els àmbits com l'única política possible i acompanyada per receptes d'austeritat i menor redistribució social amb un canvi negatiu en la progressivitat impositiva.
El fonamentalisme econòmic dels mercats lliures amb la mínima intervenció dels estats, la desregulació, la flexibilització, la globalització econòmica impulsada pel desenvolupament de les TIC han provocat als països europeus una situació d'increment de la desigualtat i de la cohesió social.

Es dóna la paradoxa que la globalització neoliberal sense regles ha comportat l'establiment del que s'ha donat a dir “un socialisme per als rics i un capitalisme per als pobres”.
En efecte el resultat de les polítiques derivades de la crisi han perjudicat la majoria social i només ha beneficiat  la minoria més rica, l'anomenat 1% dels més rics, i el 20 % format pels  seus escuders socials (executius, professionals qualificats, comparses polítics o mediàtics etc.).

Creix la desigualtat
Els canvis econòmics i socials que han comportat un increment de la vulnerabilitat i desigualtat social, de la precarietat laboral, de la pobresa i de la pròpia recessió democràtica han produït alhora una concentració dels recursos en poques mans amb la consegüent acumulació desmesurada de poder.
Als països europeus la deslocalització industrial ha estat una constant en les últimes dècades de globalització sense regles. Els processos industrials s'han traslladat a països en vies de desenvolupament on el cost de la producció és més barat. Paral·lelament el capital industrial ha estat, cada vegada més, substituït pel capitalisme financer o el ben denominat “capitalisme de casino”. Tot això davant la més completa inacció dels governs que estan situats en la lògica de que l’única alternativa és la neoliberal, és a dir  la liberalització dels mercats sense regles. Aquesta preeminència financera del capital es basa en la maximització del valor de l'acció en les grans corporacions. El fonamental no és ara la producció sinó aconseguir el màxim de benefici aprofitant el moviment global de capitals i recursos tot buscant l'acumulació mitjançant l’elusió de regulacions o lleis que els limitaven anteriorment a nivell dels estats.

La submissió de la política
El més paradoxal de l'actual situació és que els components que més s'han beneficiat per les noves polítiques econòmiques, els més rics, s'han desnacionalitzat. És a dir que han situat una gran part dels seus recursos més enllà del control dels seus estats nacionals de procedència.
La utilització per part dels privilegiats de la pràctica del “offshoring” els ha permés ocultar una part substancial de les seves fortunes lluny del control dels seus estats de procedència, amb la consegüent elusió fiscal. Els més rics s'han  independitzat dels seus estats o pàtries originàries.

Aquests rics sense pàtria han definit un sistema d'economia global que els  permet un moviment de recursos, des d’un territori a un altre burlant jurisdiccions i ocultant-se al control de les autoritats i de la societat.
Aquesta és una pràctica generalitzada no només per part de les persones físiques més privilegiades sinó de la pràctica totalitat de les grans corporacions europees, tant financeres com  industrials que tenen localitzades gran part les seves filials en “paradisos fiscals” eludint el pagament dels impostos que els correspondrien pels beneficis obtinguts.

Tenen en favor seu el que Owen Jones denuncia en el seu llibre “El Establishment: la casta al desnudo”, és a dir tot un seguit de servidors, des de directius patronals, a serveis d'estudis,  líders comunicacionals, dirigents polítics o directius de mitjans de comunicació, alts professionals, etc. sobre els quals tenen control i que tenen una situació de dominació sobre la comunicació i la vida de la societat. Aquests de forma permanent defensen des de les seves tribunes corresponents com a única alternativa   l'actual model econòmic, ocultant la realitat de l'espoliació de la majoria social per part de la minoria privilegiada.
Els servidors de la plutocràcia
Per aconseguir un canvi d'aquesta situació de domini de la iniquitat en què es troba la gran majoria de la societat, excepte aproximadament el 20% que d'una forma o una altra està al servei del 1% més privilegiat, caldria que la societat fos conscient de la realitat de l’espoliació que pateix en el seu conjunt.  De l'existència d'uns privilegiats que són els únics responsables de l'actual situació de crisi i desigualtat en què viu la majoria social derivada d'unes polítiques injustes, egoistes i antisocials. Tant les classes mitjanes que han vist disminuir les seves perspectives de futur i estan indignades per això, com la classe treballadora que veu com les seves condicions de vida disminueixen i es tornen més precàries, fins al més de 20% de població exclosa socialment i que viu en la més absoluta precarietat i pobresa, han de conèixer qui són els responsables de l'empitjorament de la seva situació.
El coneixement de la realitat és un factor fonamental previ per aconseguir la reacció necessària per part de la majoria que articuli una resposta a l'actual estat de coses en les societats europees.

La desigualtat creixent del neoliberalisme