MANIFEST FEDERALISTES D'ICV

FEDERALISTES D'ICV

Davant la propera convenció d’ICV, les persones sotasignades, militants d’ICV, compromeses amb l’organització i amb els seus objectius de transformació social, preocupades per la creixent desmobilització i desconcert de la nostra gent en aquests moments en què cal més que mai una militància activa i il·lusionada en la construcció d’una nova hegemonia al servei de la majoria social treballadora de Catalunya, volem contribuir a fer de la convenció un moment de retrobament i compromís col·lectiu aportant aquestes reflexions:

Els resultats electorals de Catalunya en Comú-Podem el 21-D han estat dolents i preocupants. Dolents perquè, malgrat l’augment de participació, hem perdut més de 44.000 vots respecte de les anteriors autonòmiques del 2015 i més de mig milió respecte de les eleccions generals de 2016. Preocupants perquè obren interrogants sobre el futur dels Comuns i d’ICV. Si no volem córrer el risc de caure en la insignificança, és obligat esbrinar les causes d’aquest retrocés per reorientar els nostres plantejaments i recuperar la confiança dels electors.

El resultat electoral ens allunya del principal objectiu fundacional dels Comuns: “construir un nou subjecte polític amb capacitat de ser hegemònic i governar Catalunya”. En el camí a la confluència, ICV-EUiA hem perdut el 40% de la representació al Parlament. Si hem retrocedit és perquè ICV i els Comuns hem comès errors. No podem ignorar-ho ni responsabilitzar-ne el context o els electors.

La indefinició i l’ambigüitat dels Comuns sobre la relació Catalunya-Espanya ens ha castigat. Com podem anar a una campanya fortament polaritzada, on uns volen la independència i els altres no tocar res de la situació actual, sense una proposta forta i clara de model d’Estat?

S’han repetit en excés paraules i gestos de sintonia de dirigents dels Comuns amb el processisme. La república catalana com a proposta política, la participació a l’1-O legitimant-lo, la pancarta i el llaç groc a l’Ajuntament de Barcelona, el trencament amb els socialistes o l’organització de l’acte de Saragossa amb Podem i el PdCat. Critiquem amb duresa, i justament, el PP, però no hem criticat JxSí ni hem atacat amb la mateixa contundència la corrupció a Catalunya.

És imprescindible tenir un projecte d’Estat clar i integrador de la seva plurinacionalitat perquè la nova legislatura seguirà instal·lada en el conflicte Catalunya-Espanya que taparà qualsevol discurs social o mediambiental. Un projecte aferrat a la realitat, capaç de forjar aliances polítiques i ciutadanes aquí i allà, on quedi clar que reclamem, des de la seva singularitat, el reconeixement nacional de Catalunya dins d’Espanya.

Cal defensar obertament que no estem per la independència, que volem compartir un projecte d’Estat federal que reconegui la singularitat catalana per lluitar junts contra les desigualtats i per la recuperació dels drets perduts en la dretanització de la crisi. Drets civils, laborals i col·lectius, com la salut i l’educació. L’experiència d'ICV i la de la confluència, han demostrat la impossibilitat de construir un espai polític unitari coherent sumant retalls de projectes nacionals divergents.

El procés ha esquinçat la catalanitat inclusiva i barrejada d’un sol poble (la gent que viu i treballa a Catalunya), substituïda per una catalanitat integrista, basada en el rebuig polític i emocional a Espanya, que en deixa fora més de la meitat de catalans i catalanes. El malson del PSUC era un nou lerrouxisme i lluitava per impedir-ho. Ara el processisme ha atiat la victòria de C’s als barris obrers i cinturons industrials.

La nostra política ha perdut més vots allà on érem més forts. A tall d'exemple, al Prat i a Montcada, al cinturó metropolità, hem perdut un 31% del nostre percentatge del 2015. A Blanes hem perdut el 34% i al barri de Tarragona on teníem el millor resultat hem perdut el 42%.

Cal situar el món del treball i els seus canvis al centre de la nostra activitat política. Per a la immensa majoria, per a la classe treballadora en la seva diversitat, el treball a canvi d’un salari és la base per construir la vida personal i la cohesió social. Els sindicats, i en concret CCOO, són les organitzacions dels treballadors per defensar els interessos col·lectius de classe i formen part del patrimoni actiu de l'esquerra.

Hem d’impedir la consolidació a Espanya de la pujada dretana i nacionalista del PP i C’s com a resposta al problema català, que fa més evident la necessitat que l’esquerra alternativa defensi un model d’Estat que assumeixi i integri la realitat plurinacional espanyola.

És prioritari transformar la confluència en una organització democràtica i horitzontal, amb estructures territorials de base, amb afiliats amb drets i deures i un cens real i estable. I fer de les primàries amb llistes obertes la forma única d'elecció dels càrrecs i les candidatures electorals dels Comuns, per practicar la radicalitat democràtica des de l’exemplaritat.

S’ha de garantir la representativitat local de les candidatures municipals. Aquesta serà la prova de foc per cohesionar l’espai, a partir d’una assemblea d’inscrits, organitzacions locals dels comuns i un procés reglat amb primàries que siguin una experiència a imitar de participació democràtica.

ICV ha d’estar a l’avantguarda en aquests objectius, perquè es torni a sentir la nostra veu ecosocialista, la nostra veu de classe, la nostra veu ecologista i la nostra veu feminista. Cal reforçar ICV organitzativament i políticament, amb un discurs propi i autònom. Trobem inexplicable el silenci dels Comuns sobre CQSP, sense rendibilitzar l’excel·lent feina del grup parlamentari de Lluís Rabell i Joan Coscubiela. Els nostres valors històrics s'han silenciat perquè la confluència no els ha incorporat i sense aquests valors és com si la confluència es fes sense nosaltres.

Les municipals estaran impregnades de la batalla nacional, especialment als municipis mitjans, que han estat el gran actiu d’ICV, incomprensiblement ignorats per una confluència emmurallada territorialment en la ciutat de Barcelona. La indefinició que practiquem posa en perill els nostres resultats municipals allà on som més forts. Tant els independentistes com C’s estaran interessats en nacionalitzar la batalla municipal.

Nosaltres, com a ICV, som responsables de la nostra política i de la nostra organització, i corresponsables dels encerts i desencerts dels Comuns. Per això la nostra Convenció ha d’aprovar una política i uns criteris organitzatius que contribueixin a una reflexió serena i a una pràctica combativa i radicalment democràtica dels Comuns. Necessitem una ICV mobilitzada per aconseguir aportar el millor de la nostra tradició a un espai democràtic i arrelat al territori, a uns Comuns que puguin ser una eina útil per millorar les condicions de vida de la gent.

Febrer 2018

Per veure les primeres 100 signatures: https://www.facebook.com/federalistesambICV/?hc_ref=ARQUWXPS0YLX9AR6gezAR3qEyZrQwkn6UzfeW5_YeVE1hlSHyl29KJDMlTx_Jlnu5PM&fref=nf

L'ASSALT A LA RAÓ

La demagògia dels instints

Nuevatribuna | 16 de Febrero de 2018


Georg Lukàcs en el seu llibre “L’assalt a la raó” analitza com les filosofies irracionalistes van influir en l’adveniment del feixisme  durant els anys 30. En aquest article li prenem el títol del llibre per a intentar fer una reflexió sobre les moments que estem vivint.

La globalització econòmica, la crisi dels Estats nacionals en el control de l’economia, juntament amb la crisi econòmica dels darrers anys i les polítiques austericides plantejades especialment a la Unió Europea han ajudat al sorgiments de nous moviments polítics que arrelen en molts sectors de la població. Són plantejaments tots ells profundament reaccionaris que reivindiquen un impossible retorn al passat i que en conseqüència no són cap alternativa sinó simplement una reacció conservadora enfront de la incertesa del futur i la manca d’alternatives  clares per part de  l’esquerra.

Són propostes totalment irracionals ja que no és possible el retorn al passat, és per això que tots aquests moviments no apel·len a la raó ni fan propostes possibles sinó que apel·len a les emocions no racionals i en ocasions als instints més conservadors i egoistes de sectors socials que veuen com les seves expectatives de vida decauen o perillen. Es com si s’hagués volgut combatre l’aparició del capitalisme defensant tornar al feudalisme.

En la quasi totalitat dels cassos són propostes que apel·len a valors com el nacionalisme excloent, i que poden presentar aspectes supremacistes, xenòfobs o racistes, i en tot cas busquen un enemic extern a qui carregar totes les culpes i així fugir de fer front als veritables problemes i les seves causes profundes.

Hem vist molts exemples d’aquestes situacions arreu d’Europa, però també als Estats Units de Trump. El creixement de l’extrema dreta nacionalista als països europeus, des de l’est fins l’oest i de nord a Sud, compleixen moltes característiques d’aquests moviments basats en la por al diferent, a l’estranger, a la pèrdua de sobirania dels Estats i per tant carregats d’eurofòbia. El problema ja no són les polítiques econòmiques errònies adoptades per la UE, el problema és la pròpia UE a la qual fan responsable de totes els problemes. L’emigració, la crisi, els estrangers són resultats de la UE i el que cal és el retorn impossible a uns estats anteriors dels quals es dóna una falsa visió ideal d’estats homogenis i falsament segurs econòmica i socialment.

TRUMP: Una falsa idea d'America 

Trump posa a “Amèrica primer”, com si els Estats Units fossin una societat únicament “WASP”, com si no fos terra d’emigrants, com si la seva fortalesa econòmica no hagués sortit de l’explotació de les successives capes de població arribada d’altres països i de l’explotació de la població negra. La ideologia reaccionària, supremacista, racista i xenòfoba de Trump està al servei dels interessos econòmics dels sectors més reaccionaris, els que són responsables del canvi climàtic, però també de la crisi econòmica mundial que estem patint. Però Trump, un multimilionari especulador,  va ser escollit per una gran part de la població blanca empobrida per la crisi industrial i a la qual apel·la amb una crida irracional al nacionalisme com si la culpa fos dels països estrangers, dels emigrants, les minories i les dones que els hi ha tret els seus llocs de treball. Tot això encobert per la patina del nacionalisme més radical, d’un “Amèrica Primer” que exclou  la major part de la població dels Estats Units.

La política de Marie Le Pen i d’altres moviments europeus d’extrema dreta també apellen a la irracionalitat de la gent i a la seva emotivitat com si això els  fes sortir de la seva precària situació. La seva crida és a recuperar una França ideal, que mai va existir i retornar a un passat gloriós  que també és fruit d’un miratge irreal. La por de les classes mitjanes a caure en la marginalitat de les classes treballadores, la frustració de molts treballadors que  han perdut els seus llocs de treball o han perdut expectatives ajuden a la creació de l’imaginari irreal d’un paradís “nacional”. Els responsables com sempre són l’enemic exterior, fonamentalment la burocràcia de la UE  i els emigrants que estan espoliant  una pàtria suposadament benestant. I la por al present i al futur arrossega  molta gent cap aquests plantejaments ideals.

Puigdemont o la Catalunya irreal

El cas de l’independentisme català també està marcat en molts aspectes per aquesta situació de canvi derivat de la crisi econòmica. Hi ha també altres factors com la manca de diàleg per part del govern espanyol per a negociar un encaix de Catalunya dins del conjunt d’un estat que reconegui les diferències. Però la ideologia de l’independentisme també es basa en conceptes emotius i per tant allunyats d’un debat racional. La imatge d’una Catalunya sobirana, com si fossin possibles les sobiranies davant el poder de la globalització econòmica. Una Catalunya autosuficient enfront d’una Espanya que es presenta com explotadora i endarrerida que viu de la explotació catalana. Una Catalunya superior, on es dibuixen uns catalans de debò, els independentistes, i uns altres poc fiables malgrat siguin més de la meitat de la població. Una política que busca un enemic extern que és Espanya i un intern “els que no són dels nostres”. Una idea romàntica de la pàtria, supremacista i reaccionària partidària de crear noves fronteres en un món que està superant les barreres estatals, un retorn a un passat ideal que altrament mai va existir. Tot això ha comportat que amplis sectors de classes mitjanes a qui la crisi econòmica ha limitat o derruït les seves expectatives i que tenen el temor de caure al nivell dels més empobrits per la crisi s’hagin deixat endur per una idea impossible en la que es creu des del sentiment sense que la raó es pugui imposar. Aquest és la gran paradoxa d’una Catalunya que abans es presentava com oberta i cosmopolita i que avui està abocada  a l’hegemonia d’un pensament irreal, provincià i reaccionari. I tot això alimentat per un nacionalisme espanyol patrioter i també summament reaccionari que fa que ambdós es retroalimentin mútuament.

Farage o la falsetat del BREXIT

El cas del Brexit és un altre exemple de cap on porten aquestes doctrines irracionals. Els partidaris del Brexit, fonamentalment els seus dirigents conservadors, van plantejar una via nacionalista per aconseguir que els britànics fixessin la seva mirada en un enemic extern: la Unió Europea com a responsable de la seva crisi social. L’UE i els estrangers eren els culpables de la decadència britànica i la seva pèrdua de condicions laborals i socials. Amb això els conservadors britànics intentaven evadir les seves responsabilitats per les polítiques de destrucció del teixit industrial, del desastre de les privatitzacions i de la caiguda de l’estat del benestar, només en benefici de la “City”, derivades de les polítiques iniciades per Thatcher i que han continuat sense variacions fins avui. Amb uns arguments irreals i demagògics el Brexit es va imposar amb el vot d’una part important d’una classe treballadora enfonsada que es va creure les solucions miraculoses del Brexit. I el Brexit va guanyar però precisament amb la seva victòria es va descobrir la falsedat de la solució. Ara ja ningú es podria amagar en l’enemic extern. La realitat dels britànics es podia exposar de forma crua i fent veure els verdaders culpables. Es per això que un partit laborista reformat a fons per Jeremy Corbyn ha pogut plantejar un programa alternatiu des de l’ esquerra a partir de la crítica de les conseqüències de tants anys de governs neoliberals i fent palès que és només amb un canvi de polítiques i afrontant la realitat de forma clara amb propostes que ataquin la rel dels problemes que es pot plantejar una alternativa real a l’actual estat de coses.

Ens trobem en un moment en que la manca d’alternatives progressistes globals, en el sentit de crear espais democràtics superiors als estats, que siguin capaços de controlar mínimament uns mercats globals, i que alhora defensin un desenvolupament solidari de l’economia i la defensa d’un estat del benestar per a la ciutadania deixa el camp a l’hegemonia de la irracionalitat reaccionària.

Y el mes greu que les actuals propostes basades en ideals irreals i reaccionàries poden ser el pròleg a noves formes de feixisme.

CORBYN una possibilitat per l'esquerra

Crisi en la “Nova Política”

Iglesias i Colau liders de la "Nova Política"

Nuevatribuna | 06 de Febrero de 2018
 
No hi ha dubte a hores d’ara que l’anomenada “nova política” pateix una situació de crisi. Els resultats de les eleccions catalanes i tots els sondejos així ho indiquen. No sabem com acabarà, si serà una crisi de maduresa o una crisi de projecte. La “nova política”, és a dir Podemos o “comuns”, va sortir com una flamarada al voltant de personalitats de forta empremta mediàtica. Aquests nous subjectes van arraconar projectes existents de l’esquerra alternativa acabant també amb les seves possibilitats de creixement, són els casos de IU o ICV, l’única organització que sembla haver sortit indemne ha estat  Compromís.


Però com les grans flamarades fetes de branquillons, que fan molta foguera però es consumeixen ràpid i no deixen brases sinó únicament cendres, la “nova política” que va acaparar en un moment donat un fort ressò mediàtic que es va traduir en uns bons resultats electorals a hores d’ara sembla passar per hores baixes.


La realitat política és alguna cosa més que projectes mediàtics o de laboratoris d’investigació política. Requereix tenir solidesa ideològica, estratègia política a curt, mitja i llarg termini, i una organització arrelada a l’espai que es vol representar.

Bescansa, Iglesias i Errejón: els inicis de Podemos

Però la “nova política” ho volia canviar tot i ràpid, a partir de missatges genèrics i amplis, gran capacitat de difusió, i una onada ràpida d’il·lusió política atractiva en aquell moment per a una gran quantitat de gent frustrada o desil·lusionada que tenia necessitat de creure. En especial molts sectors de classes mitges radicalitzades davant la frustració de les seves expectatives per la gravetat de crisi econòmica, social i política. Això va ser important per a fer créixer un projecte nou i il·lusionant que plantejava un canvi radical de les coses i que ho plantejava a curt termini, era el temps de les propostes “de assaltar los cielos”.


Malgrat tot la dura realitat s’acaba imposant, i els projectes basats en lideratges personalistes i de populisme fàcil més aviat que tard entren en contradicció amb la duresa de la realitat de les coses, i en aquest cas de la política que requereix de la maduresa i realisme del propi projecte.


No és possible mantenir un projecte molt temps basant-se en cop de geni mediàtic o  en propostes genèriques i ideals si aquestes no es concreten. Un projecte polític de debò que es vulgui transformador s’ha d’embarrar en la realitat de les coses i això és molt més dur i ha de plantejar-se a més llarg termini.


Els referents de la “nova política”, que han embarcat en el seu camí i com a elements subalterns a subjectes de l’esquerra política alternativa anteriors a ells, s’ha comprovat que eren aprenents de la política la qual cosa s’ha demostrat en la seva dificultat d’articular propostes polítiques concretes, deixant veure un cert “amateurisme” i manca de professionalitat en la tasca política quotidiana. Es evident que això es pot anar millorant amb el temps. Però el que és més difícil és tenir un projecte polític que es basi en un projecte ideològic definit i en una estratègia política que vagi més enllà del pur tacticisme canviant a cada moment o de la gestualitat mediàtica i els eslògans més o menys encertats.


Ja és hora de que la “nova política” sigui alguna cosa més que demonitzar la resta de les opcions polítiques com a “casta”, “regim del 78”, “els del 155” o “la coalició monàrquica”  i sense concretar estratègies per aconseguir un canvi de la realitat política. Tot això passa per a tenir en compte un factor d’anàlisi imprescindible com és el de la correlació de forces realment existent que condiciona la política, l’estratègia i les tàctiques.


A tall d’exemple podem dir que un gran error de Podemos i els “comuns” ha estat el seu enfoc de la situació a Catalunya. No han plantejat de forma clara la seva proposta d’un Estat plurinacional que defensi el dret a la diversitat tot respectant la igualtat pel que fa als drets socials,  i confrontar-la tant amb els unitaristes com els independentistes. Es d’aquesta manera que defensarien la solidaritat de classe en el conjunt de l’estat, la qual cosa comporta el rebuig de propostes independentistes. Enlloc d’això en la pràctica han mantingut una falsa equidistància que s’ha manifestat en una actitud comprensiva i fins i tot contemporitzadora amb les propostes dels independentistes catalans. Això ha comportat que una gran part de la classe treballadora de Catalunya, que es sent exclosa de la Catalunya independentista, hagi donat l’esquena a la candidatura de “Catalunya en Comú”. Alhora ha comportat també la incomprensió en una part de l’electorat de Podemos al conjunt de l’Estat.

Catalunya en Comú- Podem: l'entrabanc

Es podria dir que a la “nova política” li manca o és deficient en tres aspectes bàsics:

1. Una ideologia clara i concreta que determini a qui es vol representar i per que. En aquest sentit no es pot parlar d’esquerra transformadora sense plantejar que el conflicte social i la defensa de les classes treballadores i populars són l’objectiu fonamental de la seva política. I això implica abandonar el radicalisme verbal i gestual i plantejar-se la relació amb les organitzacions socials representatives d’aquestes classes i l’estratègia i aliances necessàries per aconseguir els objectius ideològics.
    
2. Una estratègia més enllà de moviments tàctics que tingui com a objectiu avançar en la consecució dels interessos de les classes que es vol representar. I en base a aquesta estratègia s’establiran els moviments tàctics i les aliances per aconseguir els seus objectius.
    
3. I fonamentalment els hi manca una organització democràtica. Tant en el cas de Podemos com els “comuns” tenen una mancança d’organització democràtica. Ja ni ha prou de falses democràcies directes plebiscitàries. Cal tenir organitzacions territorials definides; cal un cens d’afiliació transparent amb drets i deures ( no és admissible confondre com afiliats a gent que l’únic que fa és apuntar-se a una pàgina web); cal un cens i unes organitzacions locals; cal un debat democràtic de les polítiques a tot nivell que comporti la possibilitat d’esmena i síntesi de les propostes; cal una elecció democràtica dels organismes a tot nivell i dels candidats a les diverses eleccions mitjançant primàries amb llistes obertes. En definitiva cal, tant a Podemos com als “comuns” que deixin d’estar dirigits per “capelletes” de personalitats i cal obrir l’organització i els òrgans de direcció a la gent que es diu que es vol representar, fugint d’una vegada del “despotisme il·lustrat”.

Sense aconseguir aquests objectius la nova política pot acabar per passar com una oportunitat perduda per a l’esquerra alternativa que no sols no va aconseguir ser un subjecte de canvi sinó que va liquidar els subjectes polítics alternatius existents anteriorment. L’objectiu seria passar de ser un “nou subjecte il·lusionant” a ser un subjecte polític sòlid i fiable i realment arrelat en els sectors socials que diu voler representar. Aquest seria el futur desitjable per als projectes de la “Nova política”: el convertir-se en “subjectes polítics de canvi real”.

Gramsci: Idees i Organització