NOMÉS LA FORTA MOBILITZACIÓ DE L'ESQUERRA POLÍTICA I SOCIAL PODRÀ FRENAR LES DRETES

La onada reaccionària PP-VOX

 nuevatribuna/28 de julio de 2026

Tots podem veure com les dretes, les polítiques PP-VOX, al costat del conjunt dels aparells de l'estat, tant els repressius com la judicatura i organismes policials, com els ideològics és a dir el conjunt dels mitjans de comunicació o pseudomitjans afins a la dreta i els canals de les xarxes socials i plataformes digitals, estan llançant una ofensiva l'objectiu de la qual és sens dubte desprestigiar el govern i aconseguir una majoria en les pròximes eleccions generals.

Per això no dubten a utilitzar tot tipus d'arguments, tergiversant la realitat o falsejant-la i calumniant constantment el govern progressista amb tota mena d'epítets aliens a la normalitat del debat polític.

Aquesta ofensiva té totes les característiques d'un “cop tou” per a enderrocar un govern progressista legítim que ha aconseguit importants avanços en el conjunt del país i en benefici del conjunt de la població i especialment dels treballadors i les capes populars.

La dreta s'excusa alimentant el fantasma de la corrupció quan és incapaç d'oferir alternatives clares als assoliments aconseguits en les legislatures del govern de coalició progressista. Tot val, des dels més gruixuts insults, a les calúmnies i les falsedats per atacar el govern i especialment al seu President caracteritzant-lo com a un perillós delinqüent.

Estem observant diàriament com es multipliquen les acusacions públiques en la política ampliades per tots els mitjans i xarxes quasi monopolitzats per la dreta, així com actuacions dels jutges i organismes de les forces de seguretat que tracten de culpabilitzar  tot l'entorn de Pedro Sánchez. Mentre al carrer les dretes, i especialment l'extrema dreta mobilitza  ciutadans amb una agressivitat poc democràtica atacant les institucions del govern al qual culpabilitzen de tots els problemes i intentant ocultar els importants avanços socials aconseguits en les legislatures.

No hi ha dubte que l'actual Govern ha estat el que més avanços socials ha aconseguit. En polítiques laborals sens dubte, amb la primera Reforma Laboral que millora els drets i les condicions laborals de les persones treballadores, limitant en gran part la precarietat. Amb una Reforma de les Pensions que ha millorat i molt de manera clara la situació dels pensionistes, tant en la seva revisió anual com millorant les dels col·lectius menys afavorits. Una progressiva revaloració del SMI, etc.

El Govern ha afrontat la regularització dels immigrants al país, de manera que deixin de ser mà d'obra barata i irregular que sigui explotada en el treball com a mà d'obra barata i sense garanties de ciutadania.

Així mateix, s'ha intentat millorar situacions com les sanitàries o de l'habitatge, però s'han trobat amb el mur de les competències de les comunitats autònomes en mans de la dreta que s'han negat a implementar mesures de millora en sanitat o serveis socials.

Mai un govern com aquest s'ha vist tan atacat des de tots els fronts, polítics i judicials, un govern que ha estat considerat des de l'inici com a il·legítim, pel fet d'aconseguir una majoria parlamentària que ha deixat fora de joc la dreta i la ultradreta.

L'oposició de dretes ha estat incapaç de presentar un programa alternatiu perquè el seu programa és el dels anteriors governs del PP agreujats ara per la coalició amb VOX.

El programa de les dretes, el de veritat, el sap tot aquell que recordi el passat. Bàsicament es basa en: a) reducció de drets, tant cívics com laborals; b) baixades d'impostos als més rics i reducció dels serveis públics bàsics (sanitat, educació, serveis socials) potenciant la privatització d'aquests serveis bàsics; c) contrareforma laboral, major poder a les empreses, reducció del paper dels sindicats, precarització laboral i eliminació de la concertació social; d) “Prioritat Nacional” és a dir demonització del diferent, potenciar la irregularitat i la desprotecció i indefensió de la població immigrant; e) en política internacional supeditació a Trump i a l'OTAN i eliminar una política de defensa de pau i els drets humans.

En definitiva, la típica política realitzada pels anteriors governs del PP: beneficiar als grans poders econòmics i carregar contra les condicions de vida i treball de les classes treballadores i populars. El millor és no oblidar el que van fer els governs d'Aznar i Rajoy. No oblidem les contrareformes laborals, no oblidem la Guerra de l'Iraq, no oblidem la privatització de les empreses públiques, com Telefónica, adjudicada al seu amic Villalonga. No oblidem la corrupció de Rajoy, un partit el PP finançat per les contínues corrupcions i el cas Gurtel, la corrupció de Zaplana, la del propi edifici de la seu del Partit Popular i múltiples etc. I les mentides entre ella la més ignominiosa com va ser la de la Matança dels trens d'Atocha.

Hi ha moltes raons per a evitar que una dreta ara empesa per una ultradreta que enyora el franquisme tingui greus conseqüències per a la majoria de la població. Més beneficis per als rics, més privatitzacions de serveis, més pobresa per a treballadors i jubilats, més privatitzacions de l'educació i la sanitat amb pitjors condicions per al futur de joves i adults. Més beneficis per als més rics i pitjors condicions per a la resta.

Joves: si ara teniu problema per a accedir a l'habitatge aquests són els causants de la falta d'habitatge social. Jubilats: Aquests són els que us van congelar les pensions. Dones: aquests són els que sempre han negat les millores per a vosaltres, els que sempre han estat contra el divorci o l'avortament. LGTBI: ja sabeu quina és la seva posició enfront dels vostres drets per part de les dretes. Persones treballadores: Ja sabeu quina és la recepta de la dreta, contrareformes laborals, reducció de drets laborals, polítiques al dictat de la patronal.

Per tot l'exposat i molt més és imprescindible una mobilització de les esquerres i els demòcrates per tal d’evitar en el futur el retorn d'aquestes “dretes ultres”. I per  això cal la mobilització a fons de les forces polítiques d'esquerra i democràtiques. Unitat de partits, d’una banda l'esquerra socialista i de l’altre la resta de l'esquerra que ha de ser capaç d'unir-se (menys aquells de sempre que mai ajuden)  en un front democràtic d'esquerres i popular (obviant egos i sigles). La història jutjarà amb duresa la falta d'acord en l'actual situació. Tots ells al costat de les esquerres i les forces democràtiques de les nacionalitats històriques han de comprometre's a impedir la majoria de les dretes del PP i VOX. I més encara haurien d'acordar candidatures conjuntes al Senat de tots els demòcrates per tal d’evitar que les dretes el controlin com fins ara.

I tot això acompanyat d'una forta mobilització popular de partits. sindicats, moviments socials, tots units per a evitar el retorn d'una ultradreta hereva tota ella del passat franquista.

La història ens jutjarà a tots.

“COP D’ESTAT TOU” DES DELS APARELLS DE L'ESTAT

 

L'influent Jutge Marchena

nuevatribuna/10 de julio de 2026,

Tots sabem que la transició va ser fruit d'una transició on no va ser possible el derrocament del règim franquista, sinó del compromís dels sectors més aperturistes del règim amb el conjunt de les forces de l'oposició, molt especialment reflectida en la legalització imprescindible del PCE i de CCOO els més ferms adversaris amb capacitat de mobilització en l'oposició.

Aquesta transició sense ruptura clara entre el règim dictatorial a la conformació d'una democràcia consolidada va ser formalment impecable, però es va deixar molts elements sense resoldre. La superestructura política es va transformar ràpidament en la pròpia d'un sistema democràtic, i els residus polítics del franquisme es van veure reduïts a la presència d'un reduït grup parlamentari d'Aliança Popular amb Manuel Fraga al capdavant.

No obstant això, la transició no es va fer sense traumes ni espetecs de l'antic règim. L'intent de cop d'Estat del 23 F va ser l'episodi més clar d'aquests intents involutius. Evidentment l'Exèrcit era un dels principals components del “aparell repressiu” que es conservava del règim franquista. Amb l'adveniment del Govern del PSOE i amb Felipe González com a cap de l'executiu i Narcís Serra com a ministre de l'exèrcit es va iniciar una subtil maniobra per a regenerar l'exèrcit. No hi ha dubte que la maniobra va passar per l'entrada d'Espanya a l'OTAN i a la seva ombra el procés de canvi de la cúpula de l'exèrcit dels càrrecs més sensibles, amb el pas a la reserva dels militars més recalcitrants. La maniobra va sortir prou bé i l'exercit integrat en l'organització internacional va canviar i es va modernitzar de manera important. En aquest sentit cal destacar que un alt comandament de l'exèrcit com un Cap de l'Estat Major de la Defensa com va ser el General Julio Rodríguez es va convertir en militant de Podemos.

Però els “aparells repressius de l'estat” no es circumscriuen únicament a l'exèrcit, sinó que també formen part d'aquests aparells les forces policials i la judicatura. I en aquests casos és evident que no s'ha efectuat en cap moment la necessària democratització. En el cas de la judicatura, ens referim als alts estaments de la Judicatura, les forces conservadores han vingut operant des de dins de l'estament judicial i controlant clarament el seu funcionament. Tots els alts càrrecs de la judicatura franquista es van integrar en la judicatura democràtica. I la continuïtat té sagues familiars així l'expolicia de la Brigada Social en la Dictadura i Jutge del TOP durant llargs anys Jaime Mariscal de Gante, va tenir una filla, Margarita Mariscal de Gante que va ser ministra de Justícia amb el PP.

És a dir que les altes estructures de la judicatura no van sofrir cap mena de depuració democràtica, al contrari, un dels pocs inhabilitats va ser el Jutge Baltasar Garzón el que va aconseguir encausar a Pinochet, a més de destacar en la lluita contra el narcotràfic i el terrorisme.

I així ha continuat fins avui amb la creació d'una clara relació entre els alts càrrecs de la judicatura i el Partit Popular. Va ser significatiu el missatge de novembre de 2018 del llavors portaveu del PP al Senat Ignacio Cosidó que en tractar sobre la negociació del Consell General del Poder Judicial va comentar que no havia de que preocupar-se per l'acord amb el PSOE, perquè “Controlarem la Sala Segona des de darrere”. La frase suggeria que posseïen una gran influència política en els tribunals encarregats de jutjar casos de gran rellevància política institucional o de corrupció. Cal dir que fins  agost del 25 la Sala Segona del Suprem va estar presidida per Manuel Marchena, que manté encara una gran influència en els actuals processos polítics.

Posteriorment estem assistint a diversos processos polítics uns que es tramiten amb gran rapidesa si es tracta del PSOE, des del cas Begoña, al del germà de Sánchez, o el cas Koldo, mentre veiem com a casos com la “Kitchen” han trigat més de deu anys a ser jutjats, o el cas de la parella d'Ayuso que no sols no ha estat jutjat, sinó que va provocar un ràpid judici on es va condemnar al fiscal general de l'Estat. En definitiva, estem veient un permanent estat de “lawfaire” de la judicatura contra el Govern de Progrés i una plena coincidència de la judicatura amb les iniciatives polítiques el PP. I la diferent actuació dels jutges en uns casos i en uns altres.

Al costat d'això hem de constatar la falta de democratització dels serveis policials especialment la plena autonomia d'aparells com l'UCO i la UDEF que en molts caos sobrepassen les seves funcions a més d'un constant filtrat de les seves recerques a mitjans afins per a permetre el constant atac al govern.

En definitiva, podem dir que els aparells repressius, al marge de les forces armades,  la judicatura i els aparells policials mantenen una actitud clarament hostil i gairebé de confrontació enfront del govern legítim.

Però al marge dels tradicionals aparells repressius de l'estat hem de constatar també l'evident influència dels que Althusser va qualificar “d'Aparells Ideològics de l'Estat”, els quals actuen de forma més subtil mitjançant la persuasió i la socialització. En l'actualitat podíem incloure com a més influents especialment els mitjans de comunicació, els grups de pressió econòmics i últimament i molt importants les xarxes socials.

És evident que la gran majoria dels mitjans de comunicació tant escrits com visuals, estan en una gran part en mans de la dreta o la ultradreta, i ens referim tant a grans diaris com a diaris digitals, així com corporacions de ràdio i televisió o mitjans petits però que destil·len una gran quantitat de verinoses pseudonotícies que repercuteixen en nivells més amplis. Una gran part d'aquests mitjans de major o menor audiència estan de manera majoritària al servei de les dretes,  les quals son beneficiades amb importants quantitats econòmiques per part de les institucions polítiques que governen.

Esment a part hem de dedicar a les xarxes socials avui dia gairebé monopolitzades a nivell nacional i internacional per sistemes informàtics que estan dominades per  grans corporacions internacionals que potencien les idees de la ultradreta.

I finalment no cal oblidar els poders  econòmics que, de manera directa o indirecta, i malgrat que les polítiques econòmiques no els perjudiquen especialment, s'oposen a tot el que siguin millores laborals o socials i es posicionen al costat de les dretes que els prometen menys regulacions, menys pressió fiscal i majors beneficis. Com si tot això no conduís a mitjà termini a greus conflictes interns en la societat.

Tots ells estan ara plenament alineats a enderrocar el que sens dubte i amb tots els seus defectes o errors ha estat el govern més progressista de la història recent.

Amb millores en les relacions laborals, en les polítiques socials, en les polítiques de protecció social, en la democratització de la societat i en una política internacional digna condemnant els conflictes i els genocidis que ens han portat a confrontar amb Trump i ser rebuts amb gran cordialitat per Xi Jinping.

Però els grans poders fàctics, els aparells de l'estat, tant repressius com ideològics al servei dels interessos més poderosos i reaccionaris intenten fer descarrilar l'actual govern de progrés i instaurar com en gran part d'Europa i del món un nou ordre reaccionari i retrògrad  tant social com polític amb pèrdua de llibertats i d’igualtat per al conjunt de la societat.