Publicat a Revista TREBALL/ 31.05.2017
Nuevatribuna | 03 de Junio de 2017
El diumenge 28 Raimón va dir adéu als escenaris en el Palau de la Música. Va ser un recital típic del nostre amic, amb sobrietat, amb senzillesa però amb un perfecte ordre i concepció de les cançons triades.
El diumenge 28 Raimón va dir adéu als escenaris en el Palau de la Música. Va ser un recital típic del nostre amic, amb sobrietat, amb senzillesa però amb un perfecte ordre i concepció de les cançons triades.
Raimón va repassar el conjunt de la seva llarga carrera però deixant prou
petjades per a descriure gran part de la seva concepció com a persona, com a
cantant i com a ciutadà compromès i destil·lant de forma clara la seva
concepció ideológica.
Raimón, l’home i el cantant són sens dubte “un dels nostres”, i a llarg del
darrer recital va deixar molt clara la seva concepció ideològica i humana.
Raimón va recordar les seves primeres cançons des de “Som” fins “Al vent” cançó
que va definir com el seu inici i la seva cloenda. Però Raimón cantà les seves
cançons més intimistes i personals vinculades a Itàlia i a l’Annalissa, passant
per les cançons que representen la seva vinculació amb la llengua i la cultura
catalanes, des de una àmplia visió cultural reflectida en els versos cantats
dels poetes Ausiàs March i Rois de Corella (del seu País Valencià d’origen),
Anselm Turmeda ( Illes) i Espriu ( Catalunya).
Però Raimón també va deixar molt clar els seus orígens que no oblida per
que no vol perdre la identitat, i malgrat el desconeixement d’alguns dels seus
espectadors que van tractar d’identificar amb el crit de “independència”, ell
va deixar explícites dues coses: la seva identificació amb les classes
subalternes i una concepció molt clara que va des del seu primigeni “instint de
classe” fins la seva clara “consciència
de classe”.
Raimón va anar desgranant paisatges del seu pensament com a “No el coneixia de res” on fa referencia
al lluitador desconegut amb cinc anys de presó a l’esquena que li explica com és
d’important l’educació de la joventut si es vol alliberar. Va passar per la
seva comprensió de la “espriuana” fraternitat plurinacional dels pobles ibèrics
amb cançons com “País Basc” o “18 de Maig a la Villa” referència del
seu històric recital a Madrid.
I va arrodonir la seva adscripció ideològica que no partidista amb cançons
clarament combatives com “Als anys 40
quan jo vaig nàixer”, a la dedicatòria a tots els lluitadors clandestins
amb la cançó que en el seu moment va dedicar a Gregori López Raimundo “T’he conegut sempre igual” fins a
culminar amb temes com “D’un roig encès”
com ell voldria les paraules i el món, a “Jo
vinc d’un silenci” on ret homenatge a la lluitat d’alliberament de les
classes subalternes per part de qui no vol perdre ni els seus orígens ni la
seva identitat, i com no al “Diguem no!”
de la fam que és pa dels treballadors i dels homes tancats a la presó plens de
raó. I fins i tot es va esplaiar explicant la raó per la qual va cantar “Amanda”
com a homenatge a Victor Jara, l’única no composta per ell.
La veu de Raimón, la humanitat, la tendresa, la profunditat, la lluita que
desprenen les seves cançons ens són tan actuals ara com abans. Es cultura en
estat viu. Es alhora defensa dels drets nacionals i dels drets socials. Són una
història del nostre temps feta cançons.
Són en gran part un relat de la trajectòria personal de molts de nosaltres.
Va ser en definitiva un recital d’acomiadament acurat i encertat per part
d’un Raimón en plenitud de facultats que tanca una pàgina de la seva historia
personal. Per sort les seves cançons, els seus discs, continuaran amb
nosaltres. Moltes vegades per donar-nos moral en moments de defalliment.
I sens dubte la personalitat de Raimón perdurarà sempre entre nosaltres per
que “ELL ÉS UN DELS NOSTRES”.