Per la democratització de la economia i la empresa

Original publicat a "PERSPECTIVA" revista de la FSC-CCOO
Nuevatribuna | 31 de Agosto de 2018

No hi ha dubte que la globalització i la crisi econòmica han afectat de forma molt negativa  la situació de les classes treballadores a Espanya i a Europa. Altrament  les polítiques conservadores s’han apropiat de l’hegemonia ideològica, política i social amb comptades excepcions.

No hi ha dubte que en el moment en que la crisi sembla que comença a remetre és l’ hora de donar un fort impuls a una alternativa que eviti que el domini conservador comporti la regressió política cap a opcions nacionalistes ultraconservadores. Es hora que des de les forces de progrés polítiques i socials es plantegi una ofensiva per aconseguir un canvi de rumb en el procés polític i econòmic en els diversos àmbits nacionals i en l’àmbit europeu.

En el moment actual observem com el conjunt de l’esquerra política, els seus dirigents, sembla incapaç de fer front i ni tan sols d’intentar plantejar alternatives amb “cara i ulls” a les polítiques conservadores. El que és més greu és que fins i tot sembla en molts casos haver renunciat a fer-ho. Només en el cas de Portugal i amb l’opció del “Labour” de Jeremy Corbyn es veuen intents de retornar  l’esquerra a les polítiques que li corresponen.

Hem vist que el moviment sindical ha estat en la majoria dels cassos en els diversos països l’únic que ha intentat fer front a les polítiques austericides impulsades des del  cor mateix del govern europeu. Els sindicats han hagut de patir en les seves carns el pes dels governs de torn per afeblir els drets i el paper de moviment organitzat de les persones treballadores. Tot això davant el silenci covard dels polítics que es denominen d’esquerres.

Sembla inconcebible que els partits que es diuen d’esquerres no entenguin que per aconseguir sortir del seu forat actual han de plantejar-se com a fonamental potenciar i defensar el paper i el reforçament de les organitzacions sindicals dels treballadors com un pas més per a recuperar el seu pes polític de representants de les classes treballadores.

Contra més força tingui el moviment sindical, contra més presencia tingui en els diversos àmbits de la vida laboral, econòmica i social més fàcil serà per a les forces polítiques progressistes intentar fer avançar les seves posicions en l’àmbit de la política i en la representació institucional. El ressorgiment del laborisme britànic hauria de ser per al conjunt de l’esquerra europea un exemple del que aquí es planteja.

Però mentre l’esquerra política desperta el moviment sindical no descansa. En aquest sentit és important el “Llamamiento Europeo” patrocinat per la Confederació Europea de Sindicats (CES) i subscrit pels dirigents dels principals sindicats dels països de la UE juntament amb eurodiputats i personalitats dels àmbits econòmics en defensa d’una major democràcia en el treball i per tant d’una major participació de les persones treballadores en les empreses, en la societat i en l’economia.

En el nostre país cal posar punt i final al fet que de forma clara va enunciar Marcelino Camacho sobre el fet de que “ La democracia se ha quedado a la puerta de las empresas”. Cal impulsar una forta campanya per aconseguir la participació sindical en el sí de les empreses trencant amb l’omnímode poder empresarial. Cal exigir el dret a la participació en el govern de l’organització empresarial, en el control dels processos de reorganització i reestructuració per tal de vetllar pels legítims interessos i el futur de les persones treballadores, en les empreses principals i en les subalternes.

Però el sindicalisme també ha de conquerir el dret a tenir participació dins l’àmbit polític i institucional, tant en el marc estatal com en  l’europeu, en tots aquells temes que afecten el treball, però també el salari diferit i el salari social que incideixen directament en les condicions de totes i cadascuna de les persones treballadores, com també la participació en el debat de la política econòmica en general on és imprescindible que se senti la veu del sindicalisme general. Com es pot defensar el treball, el salari diferit o el social si no es té veu quan es parla del sistema tributari que té un paper fonamental en la seva evolució?.

Aquesta és una problemàtica que planteja ja el sindicalisme europeu i sobre la que hauria de reflexionar l’esquerra política, sortint de la seva passivitat i renovant el seu compromís amb el món del treball potser trobaria la formula de recuperar la seva presència i el seu paper com a instrument polític i aconseguir reconciliar-se amb la majoria social.

EL “CUL DE SAC” DE CATALUNYA

Torra i Puigdemont els responsables

Nuevatribuna | 18 de Agosto de 2018
-@RevistaTreball/ 21 d'Agost 2018


L’elecció de Pedro Sánchez ha provocat un canvi objectiu en la situació política de Catalunya. En primer lloc Sánchez va ser escollit entre d’altres pels sectors menys radicals de l’independentisme català, els grups parlamentaris de PDCat i ERC, contra  l’opinió de l’ex-President de la Generalitat Puigdemont i del seu vicari l’actual EL President Torra. Es curiosa la seva coincidència en aquest tema amb els seus adversaris del PP i de C’s, i és que a ambdues parts els interessava més una situació de confrontació entre nacionalismes. Sánchez trenca aquesta dinàmica, abandona la senda de judicialització i obre la mà al diàleg, això sí sempre dins de la llei.

La situació descol·loca en un primer moment el líder independentista però Puigdemont reacciona fent-se amb el control del PDCat i fent fora els partidaris de la moderació representants per Marta Pascal. Altrament el vicari Torra canvia l’objectiu de la seva confrontació amb l’Estat, ja que Rajoy està desaparegut ara l’objectiu central dels seus atacs és el Rei Felip VI, de qui arriba a declarar que “ja no és el rei dels catalans” i amb qui trenca teòricament relacions.

Sánchez restableix les relacions institucionals i fa un cert desafiament al instar al Govern de la Generalitat a parlar dels problemes reals que afecten els catalans i els dèficits que Catalunya ha reclamat. Els independentistes, malgrat no els agrada aquest plantejament,  no es poden negar i es veuen obligats  a entrar però sense abandonar la seva retòrica maximalista sobre presos i referèndum.

Pel que fa als principals líders més radicals dels independentistes, especialment Puigdemont i Torra el que pretenen i els interessa és tornar a la seva “realitat política virtual” per tal de mantenir la flama de la mobilització independentista encesa.

Fa temps que els líders independentistes han abandonat la gestió de les institucions  i tan sols les utilitzen per a la seva política d’agitació i propaganda. El govern de Catalunya fa anys que va ser abandonat, es continuen fent les polítiques iniciades per Mas a la seva arribada al govern l’any 2012, polítiques d’austeritat i retallades que van ser aprovades en principi per CiU i el PP i posteriorment sustentades en els diversos governs per ERC, JxC, i fins i tot per les Cup.

Sánchez insta a Torra al diàleg

La prioritat donada pels successius governs de la generalitat al “procés” ha anat en detriment del paper de la pròpia Institució de la Generalitat la funció de la qual és prioritàriament solucionar els problemes de la ciutadania de Catalunya.

La realitat s’imposa, la reducció de la despesa social s’ha retallat a Catalunya en un 19,96% i és la comunitat autònoma que més ho ha fet, especialment en Sanitat on s’ha retallat un 27,51% i es la que ha sofert un procés més gran de privatització sanitària. Pel que fa a l’Educació, aquesta de la que tant es vanta el Govern de defensar, també ha patit les retallades, és la tercera comunitat en retallades, un 12 % menys en despesa educativa.  Aquesta és la realitat dels governs del “procés”.

Però encara hi ha un altre fet que demostra que als màxims dirigents i ex-dirigents de la Generalitat el que els interessa més  és la “virtualitat política”  no  la realitat social del país. Desprès de criticar el 155 per haver congelat les institucions de Catalunya el 27 d’octubre, els independentistes unilateralistes van tardar 5 mesos en escollir un candidat a President, del 21 de desembre al 2 de juny. I ara per diferències entre els socis de govern han tancat el Parlament des del 24 de juliol fins  l’1 d’octubre. Això demostra la seva manca d’interès real en defensar la democràcia i el seu poc respecte per les institucions del país.

La pèrdua del poder per part del PP elimina un element que des d’Espanya estimulava el conflicte amb Catalunya. La manca de voluntat política del PP  la seva nul·la voluntat de negociació i la judicialització de la política eren les seves ensenyes. Amb Sánchez ara la pilota està en el teulat de la Generalitat, que ha perdut un dels elements que han ajudat a fer créixer l’onada independentista, la política del PP envers Catalunya.

Malgrat tot és evident que per que l’atzucac de la problemàtica catalana es pugui solucionar caldrà en primer lloc buscar una solució dins de la pròpia societat catalana. No és possible un acord entre Catalunya i Espanya si primer no es dona entre dins d’una societat catalana a qui el “procés” ha fraccionat profundament. I si el PP i les seves polítiques han estat una font de creació d’independentistes, també cal dir que la política sectària dels Governs del “procés” amb el seu nacionalisme excloent han estat en la base del fraccionament de la societat catalana que ha estat dividida profundament i que ha fomentat un espanyolisme fins fa poc residual a Catalunya.

La Generalitat adornada amb pacarta partidista

Per a sortir de la situació de “bogeria” que fa anys que impera a Catalunya cal que des dels sectors més racionals de l’independentisme es faci una reflexió del que ha estat una política virtual, basada en “fets falsos” (fakes) i propis d’un pensament ultra-nacionalista i basat en les polítiques de la “post-veritat” pròpies del “trumpisme” o de les polítiques de la “Lega Nord” de Salvini properes a actituds pre-feixistes.

Des de fa massa temps el conjunt de la ciutadania catalana ha estat sotmesa al domini de la mentida continuada com a fonament de la política de les forces “nacionalistes”, en la creació d’una falsa realitat i uns falsos conceptes. Hem vist com sota la denominació de “democràcia” es vulneraven els 6 i 7 de setembre del l’any passat la legitimitat democràtica de l’Estatut i la Constitució, i s’aprovaven sense respectar la legalitat unes lleis de Referèndum i Transitorietat Jurídica. No pot haver democràcia amb vulneració de la lleis democràtiques.

Hem vist com en base a això es convocava un “fals referèndum” sense cap garantia democràtica i el seu resultat es donava com a base d’una declaració “fake” d’independència d’una República Catalana morta abans de néixer, sense l’existència de cap estructura d’estat que s’havia promès pel Govern i sense el més mínim reconeixement internacional. I hem vist com l’absurda i brutal repressió dels fets de l’1 d’octubre per part de les forces de l’Estat ha estat la raó més important per a legitimar-ho.

Hem vist com al llarg d’aquests anys s’ha fet un continuat rentat de cervell per part dels mitjans públics de la Generalitat i de mitjans privats subvencionats pels diners públics que plantejaven com a real una falsa versió de la realitat, al més pur estil de Trump i la cadena Fox, que ha tingut acceptació  especialment entre les classes mitjanes i a la Catalunya rural tradicionalment conservadora, tradicionalista i “carlina”. Així el 47,5% dels catalans que votaven opcions independentistes es transformaven en la “majoria dels catalans”. Hem vist parlar del que vol el país i del que volen els catalans quan realment parlaven la “minoria independentista”. Al final es qualifica com a bons catalans als independentistes del llaç groc, mentre la resta són qualificats com a mínim de mals catalans. Les xarxes socials i els debats de 140 caràcters de twitter s’omplen de insults i veritables “linxaments” a qui no combrega amb el procés. S’ha arribat a qualificar de “colons” i colonització la vinguda d’immigrants dels anys 60 i 70 que van ser la mà d’obra que va potenciar amb la seva explotació l’economia catalana. I s’escriu una realitat històrica plenament falsejada amb conceptes supremacistes i fins i tot xenòfobs per a retratar  Espanya i els espanyols.

Vic: ocupació de l'espai públic

Cal reconèixer als dirigents processistes la construcció d’un bon relat “postmodern” que ha calat en molta gent, mentre des del govern del PP es reaccionava únicament amb actuacions judicials que a ulls de molta gent no feien res més que confirmar el relat de la “post-veritat” processista.

I ara quan més s’esgota el relat processista més es radicalitza i avui en dia l’ocupació de l’espai públic significa un pas més en l’enfrontament social. La campanya del llaç groc només busca diferenciar entre bons i mals catalans i alhora demostrar que ells són capaços d’ocupar l’espai de tots. Es sens dubte una campanya d’intimidació que és especialment efectiva i visible en les zones de la Catalunya rural i interior. Es  inacceptable l’ocupació de l’espai públic però encara ho és més es veure com símbols i “eslògans” partidistes ocupen les seus de les institucions públiques de tots.

Per que hem de ser clars a Catalunya i a Espanya hi ha un estat democràtic amb totes les mancances que hi puguin existir però plenament homologables a la resta de països democràtics. A Catalunya i Espanya hi ha llibertat de pensament i d’ideologia. A Catalunya tenim uns mitjans públics i privats que  només fan que propaganda constant de l’independentisme i no han estat sancionats. A Catalunya hi ha polítics presos, però no pel seu pensament sinó per l’incompliment de la llei, possiblement no són culpables de rebel·lió o sedició, però no hi ha dubte que han fet una profunda desobediència de les lleis i un intent “virtual i postmodern” de secessió pel que possiblement seran com a mínim inhabilitats per molts temps. Es pot estar d’acord en que les peticions són desmesurades, que la presó provisional potser es inadmissible, però que són responsables d’incompliments de la llei no hi ha cap dubte i això els fa responsables davant la llei.

Es evident que per a solucionar la divisió entre dues meitats de la societat catalana no es podrà fer amb la imposició d’una sobre l’altra. Caldrà donar passes per a la reconciliació i el destensament de la situació de divisió i crispació existent. I això no serà possible sense que els esforços es donin per totes les parts. Fins el moment no hem vist cap canvi real en la posició dels que defensen el procés unilateral. I les úniques veus que han plantejat la possibilitat de distensió han vingut des de sectors de l’esquerra i el progrés properes a ICV o el PSC, però sense cap actitud similar des dels sectors sobiranistes. Cal dir també que fins el moment des de posicions de la nova esquerra  s’ha estat sempre més sensible i comprensiu amb els “processistes” que amb els unionistes, quan és evident que tants uns com els altres són responsables de l’actual crispació. Les dues parts són responsables sense diferències però un cert “síndrome d’Estocolm” fa que sempre des de sectors de l’esquerra es sigui més indulgent amb les posicions dels “processistes”.

El Govern de Sánchez i la seva oferta de diàleg és una primera passa en una bona direcció, que hi hagi sectors de gent progressista que faci manifestos en favor de la distensió també és positiu. Però sens dubte el que cal és que si hi han sectors racionals dins de les forces que han donat suport al “procés” que vulguin retornar a una situació de normalitat tinguin la valentia de donar un pas endavant, cosa que fins ara no s’ha produït. Això serà imprescindible per tal de que per fi les Institucions de la Generalitat tornin a treballar per a millorar la vida real de la societat catalana tot abandonant “utopies” i “falsos relats”.

Senyals pròpies del feixisme



BANKIA: PER UNA BANCA PÚBLICA

Per una Banca pública

Nuevatribuna | 04 de Agosto de 2018

Ningú pot dubtar que la crisi bancària a Espanya està darrera de la crisi econòmica i social que hem patit la ciutadania.

No hem d’oblidar mai que les polítiques d’austeritat derivades del rescat europeu de les entitats financeres espanyoles són el resultat de la transformació del deute privat de les entitats bancaries   en deute públic, el qual hem hagut de pagar el conjunt de la societat espanyola especialment les classes treballadores i els sectors més desfavorits.

La solució a la crisi de les entitats bancàries espanyoles, derivada de la necessitat de retornar crèdits a la banca europea, ha esta fer pagar al conjunt de la ciutadania aquest deute mitjançant retallades socials en sanitat, educació, etc. Es a dir  retallant les partides pressupostàries destinades a l’estat de benestar  prop de 77.000 milions d’euros, injectats en el rescat i dels que més de 60.000 no es recuperaran.  Dit ras i curt mentre  havien beneficis aquests eren privats i beneficiaven a les entitats financeres, quan han tingut pèrdues impagables s’han socialitzat entre tota la població. Aquest és el millor exemple del capitalisme especulatiu que ens ha estat i ens està dominant.

La societat en el seu conjunt ha perdut i és avui més pobre i desigual. Molts dels petits estalviadors han perdut diners directament per productes bancaris opacs o per participacions preferents. Els treballadors del sector bancari han estat directament afectats, des del 2008 al 2017 s’han perdut més de 83.000 llocs de treballs més del 31% del conjunt de les plantilles que també han sofert com el conjunt dels assalariats una forta pèrdua del seu poder adquisitiu.

Alhora s’ha produït l’aparició d’un procés doble. D’una banda la  creació d’un oligopoli bancari al voltant de tres entitats, Santander, BBVA i Caixabank, i d’altra la creació de processos d’exclusió financera, tant pel fet del tancament d’oficines , més del 40% de les existents l’any 2008, la qual cosa ha provocat que moltes zones geogràfiques, especialment rurals es quedin sense oficines de referència, com per la pròpia política de les entitats financeres que es dediquen de forma molt preferent als clients més rendibles, deixant fora o  amb una pitjor atenció els sectors de població menys rendible.

Unai Sordo, secretari general de CCOO

Davant d’aquesta situació no  pot estranyar que surtin veus que comencin a defensar de forma clara i contundent la necessitat de l’existència d’una banca pública i de que Bankia, avui amb una majoria de capital estatal sigui l’entitat de referència. Així recentment Unai Sordo, Secretari General de CCOO ha manifestat “ Hay que quitarse el miedo a que una parte del sistema bancario sea público” “ Mantener herramientas públicas o semipúblicas en el sistema financiero es una cuestión de responsabilidad”.

Aquesta declaració contrasta amb les posicions negatives respecte a la possibilitat de l’existència d’una banca pública per part dels dirigents de l’oligopoli bancari i del propi Governador del Banc d’Espanya. Posicions contràries que contrasten amb l’informe del Banc Mundial  que reconeix “el positiu paper jugat pels banc públics de diversos països durant la crisi financera per a mantenir el flux del crèdit... compensant en part la reducció del crèdit ofert pels bancs privats” “és evident el paper contracíclic que han jugat diversos bancs públics durant la crisi”.

Caldria tenir en compte per part del qui s’oposen a l’existència d’una banca pública que aquesta no és estranya en el nostre entorn de la europeu. L’existència d’una banca pública amb pes és inqüestionable a França, Alemanya, Itàlia, Països Baixos, i fins i tot Suïssa i  Països Nòrdics.

Es per això que no és cap plantejament absurd i estrafolari proposar que Bankia es pugui transformar en una entitat semipública que ajudi a compensar el pes del monopoli bancari privat existent i que es destini a salvaguardar aspectes bàsics com són evitar  l’exclusió financera i fer una política de salvaguarda dels interessos socials bàsics com   l’ accés social al crèdit per a l’habitatge social públic entre d’altres.

Caldria en aquest punt valorar que el conjunt del cost de la salvació de Bankia per part de l’estat, comptant el rescat directe i l’indirecte a través de la compra d’actius per part de la SAREB, segons avalen el pèrits del Banc d’Espanya seria de 46.000 milions d’euros. Dels quals segons calcula el propi Banc d’Espanya la quantitat recuperable per la venta de la participació pública majoritària de l’Estat seria d’uns 9.800 euros.



Els responsables de la crisi de Bankia

A la vista d’aquestes dades i del cost que tota la ciutadania hem pagat pel rescat bancari en general i de Bankia en particular, seria més lògic que la societat se’n beneficiés amb la creació d’un banc públic gestionat de forma clara i transparent i al servei de la societat abans que fer una nova venda a la baixa que perjudicaria econòmicament a la societat i previsiblement novament només beneficiaria a l’oligopoli especulador que domina la nostra economia.

Cal recordar que Espanya ha estat un país on van funcionar amb èxit i durant molt temps tot un seguit d’entitats financeres públiques ( Banc Exterior, Banc Hipotecari, Banc de Crèdit Local, Banc de Crèdit Agrícola, Banc de Crèdit Industrial i Caixa Postal) que es van fusionar durant el govern de Felipe González en Argentaria que aglutinava tota la banca pública. Va ser sota el Govern del PP de José Maria Aznar que, com en molts altres sectors, es va impulsar la seva privatització sota la direcció del seu “amic” Francisco González. Aquest va dirigir la seva privatització que va produir-se totalment al 1998 i la seva posterior fusió l’any 1999 amb el Banc Bilbao Vizcaya del qual el propi Francisco González continua sent a hores d’ara President del seu Consell.

Per tant només des d’opcions polítiques i ideològiques neoliberals es pot entendre  l‘oposició a convertir  Bankia en banca pública. Cap altra raó porta a la lògica de la seva total privatització amb un cost encara més negatiu per al conjunt de la societat.

Bankia banca pública