25 de des. 2017

CATALUNYA EN EL LABERINT


Catalunya en el labertint
Nuevatribuna | 26 de Diciembre de 2017


Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya dibuixen un panorama molt complicat. Catalunya ha entrat en un laberint polític del que no es veu la sortida. Dos opcions polítiques C,s i JxCat, de dretes i basades en dos nacionalismes excloents tenen hegemonitzat un país no ja dividit sinó fraccionat.


Desprès de dècades on la idea hegemònica del PSUC de “Catalunya un sol poble” ha estat indiscutida ara ha estat enterrada per una nova hegemonia: la dels nacionalismes excloents, l’independentista unilateralista i el “lerrouxista” espanyolista. I entremig poca cosa, terra erma on subsisteixen restes d’una esquerra desorientada.


La profecia de José Mª Aznar s’ha complert “abans es dividirà Catalunya que l’Estat”. I els responsables estan molt clars si contemplem els esdeveniments. Rajoy i el PP han estat els principals promotors de l’independentisme, des del moment del seu recurs a l’Estatut fins ara. La identificació en els darrers temps per part de molts catalans de l’Estat amb el PP i Rajoy ha multiplicat el nombre d’independentistes. I alhora  l’independentisme unilateralista i excloent que distingeix entre “bons i mals catalans”, “entre ells i nosaltres”, ha estat el multiplicador d’una opció clarament representant d’un nacionalisme espanyolista que representa C,s. En definitiva els nacionalismes es retroalimenten amb una característica comú tots rebutgen el que representa el PP, al qual en l’inconscient col·lectiu tothom culpabilitza.

Una idea avui enterrada
La divisió per orígens identitaris és molt clara. Món rural front món urbà, classes mitjanes front classes altes i treballadores. Els orígens que mai havien estat font de conflicte han tingut un ressorgir en termes generals. Molta gent es sent exclosa i marginada pel “procés” i fins i tot interpel·lada.


Es prou conegut que els nacionalismes són el pitjor enemic de l’esquerra i del principi de solidaritat. El nacionalisme divideix  les classes treballadores i els seus interessos en funció de la identitat. Aquesta situació i la desorientació de les forces d’esquerra davant els fenòmens nacionalistes amb discursos vacil·lants i ambigus han portat a l’actual situació marginal dels partits d’esquerra que havien tingut una presència activa important fins fa poc temps.


Hi ha sortida davant d’aquest laberint?. Es difícil i complexa per que cap de les dues forces nacionalistes triomfants i oposades poden proposar-la sense aplicar POLITICA amb majúscules. Es evident que estem en una situació difícil. Els independentistes no poden imposar-se a l’Estat amb menys del 50% . Però la seva realitat no es pot obviar.


Des d’un punt de vista racional allò més lògic seria arribar a una conclusió: Si ningú pot imposar-se cal una fórmula que sense satisfer a tots sigui acceptable per a una gran majoria. Cal trobar una fórmula en un entremig  que fos vàlida per a una majoria de la ciutadania i que tant uns com altres veiessin com a factible. Es tractaria de trobar un encaix de Catalunya dins d’un nou marc d’Estat.


Aquesta fórmula desactivaria sens dubte a molts independentistes conjunturals i a molts catalans votants per al·luvió a C,s.


Però les dificultats estan en que és difícil que això sigui acceptat no només a Catalunya sinó a l’Estat. Per que l’origen últim de tots els mals està a l’Estat. I per que el problema no és sols un problema de Catalunya sinó del conjunt de l’Estat.


I aquí s’inicien totes les dificultats per a aquesta hipòtesis de solució. Cal un nucli impulsor d’aquesta tercera via per a Catalunya que només podria sortir d’una aposta decidida i conjunta de les forces d’esquerra. Però aquí hi ha un nou problema: estan en disposició de fer-ho tant el PSOE com Podemos i els seus aliats?. Per que la dreta mai serà capaç de proposar una solució a un problema que ella mateixa ha creat.

Iglesias i Sánchez sense unitat no hi alternativa
En el PSOE hi ha molts sectors i baronies que van perdre davant Pedro Sánchez que no només són reticents sinó refractaris a tot el que sigui parlar de Catalunya i que fins i tot impugnen la relació amb el PSC. Per part de Podemos i Catalunya en Comú els caldria aclarir-se internament i dotar-se d’una estratègia que possibiliti una alternativa clara i una voluntat unitària, interna i amb el PSOE per a dur endavant un projecte no sols per a Catalunya sinó per a Espanya, i que passa en primer terme per desallotjar el PP del Govern de l’Estat, per que qui és la causa principal del problema mai podrà ser la solució. I per a fer possible un acord cal comptar amb un PP regenerat a l’oposició, cosa difícil no sols per si mateix sinó si tenim en compte que el seu adversari a la dreta, C,s, és, si això és possible, més refractari a buscar solucions.


Com es pot comprovar la solució al problema català, que és un problema espanyol, és summament difícil per que són necessaris massa factors per aconseguir-ho. I mentre el problema subsistirà i s’enquistarà.


Només escoltant aquests dies les dues parts en conflicte a Catalunya ens podem  adonar  de la dificultat de la situació. Puigdemont que parla com si Catalunya fos seva ignorant l’altra realitat existent, i Arrimades parlant de reconciliació però sense tenir en compte els independentistes.


L’esquerra, catalana i espanyola ha d’encarar el problema per que l’única possibilitat de solució està en les seves mans. I no parlo només de l’esquerra política, sinó també de  l’esquerra social i sindical, cal un bloc alternatiu que deixi de llepar-se les ferides, i surti a l’ofensiva amb una proposta de solidaritat, fraternitat i unitat per als catalans i els espanyols, a partir del respecte al caràcter divers i plurinacional del conjunt i del respecte a les diferències. Reivindicant no sols un canvi territorial sinó també un canvi de les polítiques econòmiques i socials que ens han dut a l’actual fractura interna de les societats catalana i espanyola.


ULSTER l'acord imposible que es va donar
Hi ha problemes que semblen molt difícils de resoldre, quasi impossibles. Però això no és cert, hem vist històricament situacions més crispades que han trobat solució entre enemics irreconciliables pensem en el cas de l’Ulster, o en la pròpia transició espanyola.


Per tant els dirigents de  l’esquerra no haurien d’abstenir-se, ans el contrari demostrar capacitat i rigor tant per a fer una alternativa com per arribar a convèncer als antagonistes de les dretes que el diàleg i el compromís són la única solució.
Cal de nou una porta a l'esperança




22 de des. 2017

14 de des. 2017

LES ELECCIONS I LA PRIORITAT SOCIAL


Joan Carles Gallego la veu de la gent treballadora
Nuevatribuna | 15 de Diciembre de 2017


Lamentablement sembla que la campanya electoral continua plantejant-se en termes d’enfrontaments identitaris que tant interessen als partidaris dels dos nacionalismes tant els independentistes com els centralistes. Lamentablement la realitat de la gent, la seva situació social i econòmica semblen desaparegudes en la majoria dels discursos amb l’excepció del de “Catalunya en Comú” que tracta de forma encara infructuosa d’obrir-se pas entre les consignes enfrontades dels nacionalismes.
I potser seria hora que es fes un punt i a part sobre un tema, el territorial, que durant més de cinc anys no ens ha portat enlloc i que és de difícil solució si no es tracta en base a amplis consensos lluny dels enfrontaments que només comporten trencament i fractura social. El tema de l’encaix territorial de Catalunya només tindrà solució a partir d’àmplies majories i aquestes no poden basar-se ni en la independència ni en deixar les coses com estan. Cal un consens entorn a un major reconeixement de Catalunya i un millor encaix territorial que segurament comporta un canvi constitucional cap a un estat federal, aquesta és l’única fórmula possible que comporta la cessió de les parts dels seus objectius màxims. També en aquest tema l’opció de “Catalunya en Comú” i en menor mesura del PSC són les més possibilistes i les que proposen solucions que no marginin  ningú.
Però a banda d’aquest tema cal que s’afronti de forma urgent la situació real de la societat catalana que ha estat amagada durant tot el processisme. Les retallades socials, l’atur, l’increment de la desigualtat social, la pèrdua de qualitat en els pilars del benestar com la sanitat, l’educació i els serveis socials han estat una constant en els darrers anys. I no són fruit tan sols dels pressupostos i les polítiques del Govern central del PP  sinó que han estat compartides pels darrers governs de la Generalitat que han coincidit en les polítiques de retallades antisocials amb el govern espanyol. La sanitat i l’educació han estat fora de l’interès prioritari del Govern de la Generalitat. I tots aquests són problemes que com molt bé ha dit Xavier Domenech: “No ens poden dir que el problema és només Montoro i el TC mentre consoliden retallades de 2.600 milions en sanitat i educació... Això no és el TC”.
Desigualtat creixent
La Generalitat no ha canviat en aquests darrers anys de polítiques econòmiques i socials basades en retallades i pressupostos antisocials iniciades pel Govern d’Artur Mas amb el suport primer del PP i desprès d’ERC i posteriorment continuades pel Govern de JxS amb el suport de la CUP.
Com reflecteix el manifest de Federalistes d’Esquerra de cara a les eleccions: “Les polítiques d’uns i d’altres s'han alimentat mútuament i no sols han provocat una fractura interna a Catalunya, i a la resta d’Espanya, sinó que també han servit per amagar la gestió ultraliberal que ambdós fan de la crisi econòmica, que ha afavorit més desigualtat i injustícia social.”
L’atur, la temporalitat i la precarietat estan en la base d’una desigualtat social que any rere any es va incrementant i deixa amplis sectors en situació de pobresa i marginació. Aquest fet hauria de ser el principal focus d’atenció de les propostes dels diferents candidats  que amb honroses excepcions només parlen d’enfrontaments identitaris sense contemplar en cap moment la realitat de la societat catalana.
A tot això cal afegir la urgència de fer front a les conseqüències econòmiques, laborals i socials que pot comportar especialment la marxa d’empreses de Catalunya així com els costos en la imatge de Catalunya i Barcelona que ha comportat tota la fantasmagoria del procés.
Es hora que des de les opcions polítiques de l’esquerra i des dels moviments sindicals es llanci una ofensiva per a  posar en primer lloc la qüestió social oblidada pels governs de Catalunya i de l’Estat i que és tant o més importants que la qüestió territorial.

Els problemes amagats darrera banderes
Mentre ens entretenen amb guerres de banderes la situació social es deteriora. Es fonamental que tant a Catalunya com a l’Estat es posi en primer pla la qüestió social com la que més precisa d’un canvi urgent de polítiques que han estat errònies i injustes per a la majoria de la població, i brutals pels sector menys afavorits i en aquest sentit és imprescindible derogar la Reforma Laboral del PP que està en la base de la situació laboral i social que patim avui dia. I això és un tema a tenir en compte quan es discuteix sobre la necessitat de canvis constitucionals. Els canvis són necessaris però no només per a solucionar la qüestió del repartiment del poder territorial. Es imprescindible per a revestir la desigualtat  establir com a drets fonamentals de ciutadania el dret a la salut,  a l’educació, a pensions dignes, habitatge social o la dependència. Revocar el canvi de l’article 135 i alhora reforçar el dret a la participació sindical tant en els pressupostos de les administracions com en l’intern de les empreses.  Alhora cal contemplar canvis en la llei electoral i establir mesures contra la corrupció política i económica.
Els problemes socials que afecten Espanya i són responsabilitat del Govern de l’Estat són similars als que afecten  Catalunya i han estat responsabilitat dels Governs de la Generalitat amb Mas i Puigdemont al capdavant i amb Junqueras al darrera. Com molt bé va escriure l’anterior Secretari General de CCOO de Catalunya i que avui honora amb un lloc simbòlic  la llista de “Catalunya en Comú”: “ l’acció humana, la política que es fa, impacta en el funcionament de la societat. Si s’afavoreixen uns interessos i menystenen altres, si es retallen drets, si s’ataca la capacitat de defensa organitzada dels treballadors i treballadores, si s’afebleix la protecció social i es fan regals fiscals a les rendes més altes, s’entén els perquès de la realitat. Avui la Despesa Pública en Protecció Social de Catalunya és del 21’3% del PIB per sota de Grècia (26’0%) Portugal (26’9%), Itàlia (29’9%) o la UE-15 (29’5%),. I en Educació a Catalunya, que ens l’estimem tant, invertim un 3’60% del PIB, només darrera de Romania (2’75%) i lluny de Portugal (5’04%) i França (5’54%)".Podríem afegir que Catalunya ha estat la comunitat on s’ha dut a terme una major privatització de la sanitat pública en benefici de la privada.
Continuisme en la política de retallades
La qüestió social és una prioritat a Catalunya, a Espanya i a Europa, però sembla que a determinats interessos no els convé que es parli d’això i per això està absent de les conteses electorals darrera d’inútils discussions sobre nacionalismes tronats i/o excloents. Esperem que exemples com la política social del Govern de Portugal, o el nomenament del seu Ministre d’Economia com a cap del Eurogrup, o la proposta política de Corbyn en el Regne Unit siguin iniciatives que prosperin i que més d’hora que tard arribin també a casa nostra i que posin en primer lloc del debat polític la importància de la qüestió avui quasi ignorada.
Cal un canvi: lo social primer

1 de des. 2017

EL 21-D: CAL VOTAR OPCIONS TRANSVERSALS


21D eleccions al Parlament
Nuevatribuna | 01 de Diciembre de 2017


En les eleccions del 21D ens juguem la possibilitat de sortir de la via “morta” del procés i de la divisió de la societat catalana en fronts oposats d’independentistes unilateralistes i d’espanyolistes mal dits constitucionalistes.
La ciutadania catalana té la responsabilitat de donar un pas endavant per a sortir d’un atzucac que ja dura 5 anys. Uns anys perduts en els que hem viscut en una realitat virtual mentre es deterioraven les condicions de vida de la majoria de les persones de Catalunya. Ara cal donar un tomb radical i que la qüestió social, la situació real del conjunt de la ciutadania, es posi per davant dels somnis de banderes.

L’enfrontament entre banderes, entre els dos nacionalismes ens ha portat a una perspectiva negativa per a tots, a una ruptura social que mai s’havia viscut a Catalunya des de l’adveniment de la democràcia. S’ha trencat aquella imatge potent de “Catalunya un sol poble” i avui ens trobem amb una societat dividida i desconfiada basada en un “ells o nosaltres” alimentat pels dos blocs enfrontats. I mentre les empreses se’n van del país, els serveis públics bàsics es continuen deteriorant sense que el govern no faci res més que continuar amb les polítiques de retallades. Ens prometien portar-nos a un país millor i ens trobem amb una situació pitjor amb l’autonomia intervinguda, amb la societat no sols trencada sinó en pitjors condicions socials i el que encara és més greu, amb unes perspectives de futur poc clares.


Les dues parts que ens han portat fins aquí, independentistes i centralistes i els partits que les representen són els responsables d’aquesta situació i per tant ara no poden representar, ni uns ni altres, la solució. La solució només pot sortir de qui faci una aposta decidida per a tendir ponts pel retrobament ciutadà i això només pot venir de qui des del respecte a la legalitat tracti de recuperar i millorar l’autogovern, restablir unes relacions fraternals amb la resta de l’estat i ocupar-se en primer lloc pel benestar del conjunt de la ciutadania, especialment dels seus sectors més febles.
Domenech (CatenComú) i Iceta (PSC)
La sortida que ens han de permetre aquestes eleccions ha de partir del reforçament d’aquelles formacions polítiques que de diverses maneres han representat i representen la transversalitat i la pluralitat de la societat catalana i que no han volgut en allò fonamental formar part dels blocs excloents. Són les formacions que més defugen posicions essencialistes i nacionalistes. Són aquelles formacions que tenen com a objectiu principal posar en primer pla la situació real present i futura de les persones que composen la ciutadania de Catalunya. I aquestes formacions tenen uns noms concrets que són “Catalunya en Comú” i el PSC. Ambdues formacions polítiques reconeixen el fet de que d’una o altre manera formem part d’un estat plural, sigui un “estat plurinacional” o “una nació de nacions”. Ambdues defensen una reforma Constitucional que doni sortida no només a la necessitat de solucionar el problema territorial i dins d’ell l’encaix de Catalunya, també defensen la necessitat de que es garanteixin en la Constitució els drets socials bàsics.


Es normal que siguin precisament  formacions que venen d’una tradició d’esquerres i catalanista que es remunta al moment de la transició on la força del PSC i del PSUC va tenir un paper cabdal en la recuperació de l‘autogovern i d’algunes de les normes més fonamentals per aconseguir una societat cohesionada. Només cal remarcar que la immersió lingüística per exemple és filla d’aquestes forces polítiques la qual cosa  ha permès impedir la segregació per raó de l’idioma a Catalunya, i cal dir que les dretes no eren en principi partidàries d’aquest sistema escolar integrador.


Cal recuperar els vells conceptes del “catalanisme popular” per aconseguir un nou eix transversal que lideri la recuperació de la unitat interna de la societat catalana. Només des de l’hegemonia conjunta d’aquestes forces i la col·laboració d’altres sectors que renunciïn de forma clara i sense ambigüitats a la unilateralitat  es pot construir un espai polític central a Catalunya que busqui una recuperació i millora de l’autogovern des  d’una primacia del fet social.
Maragall (PSC) i Saura (ICV)
Es evident que això no és fàcil i menys davant d’unes eleccions on tothom vol  diferenciar-se. Però ja des de la campanya cal tendir ponts en aquest eix transversal que per part dels dos blocs “frentistes” es voldrà impedir. Es evident que des de les files independentistes, que ara diuen renunciar de moment a la unilateralitat, es voldrà atreure a “Catalunya en Comú” i que des de les files del centralisme es voldrà fer el mateix amb el PSC sota la proposta d’una falsa unió constitucionalista.
Els dirigents de “Catalunya en Comú” i del PSC  hauran de buscar punts de trobada més enllà de si un ha acceptat el 155 i l’altre no. En la pràctica tothom està alleujat amb la perspectiva electoral que ens pot fer sortir d’un mal son. I no hi ha dubte que hi ha més que els uneix que no el que els separa. Per que tant en l’àmbit català com especialment en el de l’Estat no hi ha possibilitats de canvi i de fer fora a la dreta del PP i C’s si no és a partir fonamentalment de la col·laboració entre les forces d’esquerra.
Està molt bé marcar el terreny propi dins de l’àmbit de les forces del canvi però mal servei es farà si la competició tàctica s’anteposa a la necessitat estratègica de la col·laboració. Fins el moment s’han comès errors per totes bandes,  el darrer la ruptura del pacte de govern a Barcelona. Fins que no s’abandoni el tacticisme per part d’uns i no es presenti una posició ferma per part d’altres no es podrà avançar.
Collboni i Colau ruptura a BCN
Crec que caldria abordar propostes de col·laboració per tal d’aconseguir el canvi de model territorial però també econòmic i social, un canvi del model productiu i de l’estat del benestar que el país necessita. Cal tenir en compte experiències positives com el programa econòmic i social del “labour” de Corbyn o el model de col·laboració en el govern de Portugal. “Catalunya en Comú” cal que es faci gran d’una vegada i que abandoni ambigüitats i falsos purismes d’adolescència política i cal que el PSOE es rejoveneixi definitivament i s’emmiralli en el canvi dels seus homòlegs britànics.


Ara quan tant es qüestiona el règim del 78 notem a faltar el nivell polític de molts dels actors d’aquells temps que van aconseguir en circumstàncies molt més complexes el pas d’una dictadura a una democràcia homologable malgrat els defectes, molts d’ells fruit dels condicionants del moment que ara no hi són amb la mateixa intensitat. Només cal recordar que malgrat tot la Constitució va reconèixer la existència diferenciada de “nacionalitats i regions”, que seria equiparable a reconèixer ara el caràcter plurinacional o de nació de nacions de l’Estat.
Aquest és el repte que les forces de l’esquerra catalana transversal tenen per davant i per l’esforç que facin per aconseguir un canvi en la situació actual de Catalunya els jutjarem.


Catalunya en Comú- Podemos
PSC-PSOE