1 de des. 2017

EL 21-D: CAL VOTAR OPCIONS TRANSVERSALS


21D eleccions al Parlament
Nuevatribuna | 01 de Diciembre de 2017


En les eleccions del 21D ens juguem la possibilitat de sortir de la via “morta” del procés i de la divisió de la societat catalana en fronts oposats d’independentistes unilateralistes i d’espanyolistes mal dits constitucionalistes.
La ciutadania catalana té la responsabilitat de donar un pas endavant per a sortir d’un atzucac que ja dura 5 anys. Uns anys perduts en els que hem viscut en una realitat virtual mentre es deterioraven les condicions de vida de la majoria de les persones de Catalunya. Ara cal donar un tomb radical i que la qüestió social, la situació real del conjunt de la ciutadania, es posi per davant dels somnis de banderes.

L’enfrontament entre banderes, entre els dos nacionalismes ens ha portat a una perspectiva negativa per a tots, a una ruptura social que mai s’havia viscut a Catalunya des de l’adveniment de la democràcia. S’ha trencat aquella imatge potent de “Catalunya un sol poble” i avui ens trobem amb una societat dividida i desconfiada basada en un “ells o nosaltres” alimentat pels dos blocs enfrontats. I mentre les empreses se’n van del país, els serveis públics bàsics es continuen deteriorant sense que el govern no faci res més que continuar amb les polítiques de retallades. Ens prometien portar-nos a un país millor i ens trobem amb una situació pitjor amb l’autonomia intervinguda, amb la societat no sols trencada sinó en pitjors condicions socials i el que encara és més greu, amb unes perspectives de futur poc clares.


Les dues parts que ens han portat fins aquí, independentistes i centralistes i els partits que les representen són els responsables d’aquesta situació i per tant ara no poden representar, ni uns ni altres, la solució. La solució només pot sortir de qui faci una aposta decidida per a tendir ponts pel retrobament ciutadà i això només pot venir de qui des del respecte a la legalitat tracti de recuperar i millorar l’autogovern, restablir unes relacions fraternals amb la resta de l’estat i ocupar-se en primer lloc pel benestar del conjunt de la ciutadania, especialment dels seus sectors més febles.
Domenech (CatenComú) i Iceta (PSC)
La sortida que ens han de permetre aquestes eleccions ha de partir del reforçament d’aquelles formacions polítiques que de diverses maneres han representat i representen la transversalitat i la pluralitat de la societat catalana i que no han volgut en allò fonamental formar part dels blocs excloents. Són les formacions que més defugen posicions essencialistes i nacionalistes. Són aquelles formacions que tenen com a objectiu principal posar en primer pla la situació real present i futura de les persones que composen la ciutadania de Catalunya. I aquestes formacions tenen uns noms concrets que són “Catalunya en Comú” i el PSC. Ambdues formacions polítiques reconeixen el fet de que d’una o altre manera formem part d’un estat plural, sigui un “estat plurinacional” o “una nació de nacions”. Ambdues defensen una reforma Constitucional que doni sortida no només a la necessitat de solucionar el problema territorial i dins d’ell l’encaix de Catalunya, també defensen la necessitat de que es garanteixin en la Constitució els drets socials bàsics.


Es normal que siguin precisament  formacions que venen d’una tradició d’esquerres i catalanista que es remunta al moment de la transició on la força del PSC i del PSUC va tenir un paper cabdal en la recuperació de l‘autogovern i d’algunes de les normes més fonamentals per aconseguir una societat cohesionada. Només cal remarcar que la immersió lingüística per exemple és filla d’aquestes forces polítiques la qual cosa  ha permès impedir la segregació per raó de l’idioma a Catalunya, i cal dir que les dretes no eren en principi partidàries d’aquest sistema escolar integrador.


Cal recuperar els vells conceptes del “catalanisme popular” per aconseguir un nou eix transversal que lideri la recuperació de la unitat interna de la societat catalana. Només des de l’hegemonia conjunta d’aquestes forces i la col·laboració d’altres sectors que renunciïn de forma clara i sense ambigüitats a la unilateralitat  es pot construir un espai polític central a Catalunya que busqui una recuperació i millora de l’autogovern des  d’una primacia del fet social.
Maragall (PSC) i Saura (ICV)
Es evident que això no és fàcil i menys davant d’unes eleccions on tothom vol  diferenciar-se. Però ja des de la campanya cal tendir ponts en aquest eix transversal que per part dels dos blocs “frentistes” es voldrà impedir. Es evident que des de les files independentistes, que ara diuen renunciar de moment a la unilateralitat, es voldrà atreure a “Catalunya en Comú” i que des de les files del centralisme es voldrà fer el mateix amb el PSC sota la proposta d’una falsa unió constitucionalista.
Els dirigents de “Catalunya en Comú” i del PSC  hauran de buscar punts de trobada més enllà de si un ha acceptat el 155 i l’altre no. En la pràctica tothom està alleujat amb la perspectiva electoral que ens pot fer sortir d’un mal son. I no hi ha dubte que hi ha més que els uneix que no el que els separa. Per que tant en l’àmbit català com especialment en el de l’Estat no hi ha possibilitats de canvi i de fer fora a la dreta del PP i C’s si no és a partir fonamentalment de la col·laboració entre les forces d’esquerra.
Està molt bé marcar el terreny propi dins de l’àmbit de les forces del canvi però mal servei es farà si la competició tàctica s’anteposa a la necessitat estratègica de la col·laboració. Fins el moment s’han comès errors per totes bandes,  el darrer la ruptura del pacte de govern a Barcelona. Fins que no s’abandoni el tacticisme per part d’uns i no es presenti una posició ferma per part d’altres no es podrà avançar.
Collboni i Colau ruptura a BCN
Crec que caldria abordar propostes de col·laboració per tal d’aconseguir el canvi de model territorial però també econòmic i social, un canvi del model productiu i de l’estat del benestar que el país necessita. Cal tenir en compte experiències positives com el programa econòmic i social del “labour” de Corbyn o el model de col·laboració en el govern de Portugal. “Catalunya en Comú” cal que es faci gran d’una vegada i que abandoni ambigüitats i falsos purismes d’adolescència política i cal que el PSOE es rejoveneixi definitivament i s’emmiralli en el canvi dels seus homòlegs britànics.


Ara quan tant es qüestiona el règim del 78 notem a faltar el nivell polític de molts dels actors d’aquells temps que van aconseguir en circumstàncies molt més complexes el pas d’una dictadura a una democràcia homologable malgrat els defectes, molts d’ells fruit dels condicionants del moment que ara no hi són amb la mateixa intensitat. Només cal recordar que malgrat tot la Constitució va reconèixer la existència diferenciada de “nacionalitats i regions”, que seria equiparable a reconèixer ara el caràcter plurinacional o de nació de nacions de l’Estat.
Aquest és el repte que les forces de l’esquerra catalana transversal tenen per davant i per l’esforç que facin per aconseguir un canvi en la situació actual de Catalunya els jutjarem.


Catalunya en Comú- Podemos
PSC-PSOE



























24 de nov. 2017

NACIONALISME NI ESPANYOL NI CATALÀ !!







La guerra de les banderes
Nuevatribuna | 27 de Noviembre de 2017


Parafrasejant Marx podríem dir que “la religió, el futbol i el nacionalisme són l’opi del poble”. Tots ells apel·len a instints i emocions irracionals en oposició a la raó de les necessitats objectives. Això és aplicable per a entendre la situació actual de Catalunya,
Ens trobem davant un escenari d’eleccions al Parlament de Catalunya resultat d’un període de greus turbulències. Unes eleccions convocades pel Govern de l’Estat, desprès dels greus fets passats des del mes de setembre a Catalunya: sessions del 6/7 de setembre al Parlament on es vulnera la legalitat de l’Estatut per la majoria independentista; mobilitzacions davant els registres fets a les conselleries i empresonament dels presidents de l’ANC i Omnium; manifestació multitudinària de rebuig;  referèndum il·legal del 1-O lligat a una intervenció descontrolada de les forces de seguretat; "aturada de país" del dia 3-O i successives manifestacions multitudinàries de partidaris i contraris a la independència; una falsa declaració d’independència ; apercebiment del Govern de l’Estat al Govern de la Generalitat on s’amenaça d’aplicar l’art. 155 de la Constitució. Desprès i de forma continuada, una “suposada" declaració de la República pel Parlament; aprovació del 155 pel Senat, aplicació del 155 per part del Govern del PP amb cessament del Govern de la Generalitat i dissolució del Parlament amb convocatòria d’eleccions al Parlament pel 21-D.
Posteriorment fugida del cessat President de la Generalitat a Brussel·les, citació del Govern per part de l’Audiència Nacional i de la Mesa del Parlament per part del Tribunal Suprem. Els membres del Govern que es presenten a l’AN són empresonats, mentre que amb posterioritat els membres de la Mesa desprès de declarar que realment no s’havia proclamat res i de renunciar a la unilateralitat són posats en llibertat sota fiança i amb condicions.
Com hem arribat a aquesta situació? Qui és o qui són els responsables dels costos econòmics i polítics de tot això? Qui és o són els responsables de la greu fractura de la ciutadania de Catalunya i de la ruptura emocional entre catalans i espanyols?
No hi ha dubte que hi han uns responsables i són els que han dividit  la societat catalana en blocs antagònics, mentre una bona part de la ciutadania no sortim de la incredulitat. Els responsables són els que des de posicions de nacionalisme radical, català i també espanyol han utilitzat política i electoralment l’enfrontament en benefici propi.
Nacionalisme espanyol
Fa molt temps que la dreta espanyola, representada pel PP ha vist en l’enfrontament amb el nacionalisme català una via de guanyar posicions electorals, malgrat que això pogués comportar crispació i fractura social. El PP des de la seva frontal oposició al nou Estatut de Catalunya no va parar d’utilitzar Catalunya i els catalans com a l’enemic exterior amb el que guanyar electoralment el govern d’Espanya i fer passar a l’oposició, amb la seva ofensiva, a un PSOE acovardit.

Tot això malgrat el cost de desafecció que va comportar a Catalunya veure retallat el seu “Estatut” que havia estat aprovat en referèndum  per la ciutadania desprès de la seva aprovació al Parlament i al Congrés dels Diputats.
El nacionalisme espanyolista i l’enfrontament amb Catalunya li ha permès al PP aparèixer com el defensor de la unitat d’Espanya, i alhora deixar en segon pla tot el relacionat amb la seva corrupció i les seves polítiques antisocials.
Cal dir que en tot aquest temps l’aplicació del 155 no ha estat el pitjor que ha fet el PP i el seu Govern. El pitjor que ha fet Rajoy ha estat la seva inacció envers el problema que s’estava creant a Catalunya i la manca de la més mínima proposta per a solucionar un problema polític de gran intensitat, no es pot dubtar que aquest sol fet invalida  a Mariano Rajoy com a governant.
Per ajudar a la confrontació interna de Catalunya apareix C’s que fa de la problemàtica lingüística un element de divisió a partir d’una mentida reiterada de forma constant que pretén dir que a Catalunya es discrimina el castellà i atacant la política d’immersió lingüística que sens dubte ha estat un element de cohesió de la societat catalana al permetre el coneixement dels dos idiomes i evitar la divisió de la societat per raó de la llengua, i aquesta va ser una conquesta no dels nacionalistes sino de la esquerra del PSUC i el PSC. Posteriorment C’s salta a la política nacional on es caracteritza per anar fins i tot més enllà que el PP en la defensa del nacionalisme espanyolista i la seva confrontació especialment amb el nacionalisme català.
Mentre a Catalunya el catalanisme tranversal que havia estat sempre dominant va sent poc a poc substituït per un nacionalisme català cada vegada més radicalitzat. En un primer moment i aprofitant la retroalimentació de l’enfrontament entre nacionalismes és usat per la CiU d’Artur Más per aconseguir una avantatge electoral i poder accedir al poder. Cal dir que al principi aquest enfrontament va ser volgut per ambdues parts que obtenien redits electorals un en l’àmbit de l’Estat i l’altre a Catalunya i que no impedien les seves coincidències pel que fa a les polítiques econòmiques i socials. El PP dóna suport als pressupostos de CiU a Catalunya, i mentre CiU vota les lleis econòmiques i laborals del PP a Madrid, des de la Reforma Laboral fins a les del sostre de despesa base de les retallades socials.
Nacionalisme independentista català
Posteriorment CiU per tal de sostraure’s a les mobilitzacions contra la seva política de retallades es suma al moviment independentista i fa una entesa amb el nacionalisme radical independentista,tant d’ERC com de la CUP, i s'inicia un camí cap a una suposada independència, en allò que tots coneixem com “el procés” i “el full de ruta”. I a partir d’aquest moment i mitjançant la política de victimització i d’un missatge basat en la il·lusió d’una independència que serà la solució a tots els problemes, que segons el nacionalisme català estan causats per un enemic extern que es diu “estat espanyol”, tot aprofitant el rebuig social a un govern clarament impopular per les seves polítiques socials i territorials com el de Rajoy. Es així com es llancen a un camí cap una “independència irreal” que ha aconseguit un alt nivell de mobilització social, especialment de classes mitjanes, jubilats i estudiants. I que malgrat s’ha demostrat que ha estat un “engany col·lectiu”, continua com una “certesa” possible en la mentalitat  d’una part important d’una ciutadania “abduïda” pels somnis independentistas.
La realitat és molt crua. S’ha confirmat el desig d’Aznar de que abans es trencaria Catalunya que Espanya. La realitat social catalana s’ha modificat de forma substancial i el que abans era una comunitat cohesionada avui és una societat dividida pels discursos identitaris d’uns i d’altres que tracten de dividir la societat entre catalans d’origen i d’adopció. I alhora es dona una fugida d’empreses que ja comença a fer-se evident en un important retrocés de l’economia catalana que pot comportar greus repercussions socials que afegir a les retallades que s’han continuat donat en temps del “procés”. I la vida política continua dominada per l’enfrontament entre els blocs del nacionalisme radical català i el nacionalisme recentralitzador espanyol, per una part el que queda de CDC amb ERC i la CUP i per l’altre el PP i C’S.
I mentre el conflicte social continua amagat sota els discursos nacionalistes i la dificultat per fer-se sentir dels qui podrien defensar una altra via basada en la defensa, la protecció i millora de l’autogovern, d’una societat tranversal, com es definia el “catalanisme popular”, el posar els problemes reals de la gent en primer lloc. En definitiva cal un esforç diferenciador de les opcions de l’esquerra, que parteixen de l’anàlisi de la situació real del país i volen solucions racionals i progressistes a partir d’un canvi constitucional i un millor encaix de Catalunya. Però aquestes esquerres estan dividides i assetjades pels dos blocs frontistes d’independentistes i centralistes.
Els fronts identitaris
En l’actualitat no hi ha solució al problema sense la participació de les forces transversals que representen el PSC i Catalunya en Comú. I una solució possible per Catalunya hauria de passar per la participació d’aquests partits en la solució per a diluir la divisió i els fronts creats. En aquest moment ambdós partits tenen una gran responsabilitat en derivar l’actual situació basada en l’enfrontament entre nacionalismes a una altra on la problemàtica real de la ciutadania sigui afrontada des de posicions polítiques de progrés. I també tenen una gran responsabilitat la d’aconseguir la imprescindible col·laboració entre ells ( en el cas d’Espanya entre PSOE i Podemos), per aconseguir el canvi a Catalunya i a l’Estat per part dels que volen representar la raó de posar com a prioritat la realitat social i economica de la ciutadania enfront de les irracionalitats i els precipicis de les propostes dels nacionalismes d’una i altra part.
Iceta i Domenech la tranversalitat necessària

16 de nov. 2017

Adéu ICV?


On va ICV?
Publicat a TREBALL/ 16 de Novembre de 2017 
Nuevatribuna | 17 de Noviembre de 2017


De vegades les idees modelen quasi tota una vida, i la fidelitat a les idees forma part d’un mateix. Som uns quants els que a partir de l’any 1970, ara farà 47 anys ens vàrem afiliar al PSUC, i hem continuat fins avui sent fidels a les idees originals d’un socialisme en llibertat, un catalanisme popular i un partit al servei de les classes treballadores i populars.
Ha passat molt de temps i moltes vicissituds, alguns moments de gran joia com la legalització o les primeres eleccions democràtiques, altres menys alegres, la clandestinitat, la repressió, les derrotes electorals. El trencament del V Congrés, desprès els canvis, la creació d’IC, la seva transformació en ICV, en definitiva alegries i desfetes però sempre conservant la convicció en la justícia de l’ideal que defensàvem. Quasi sempre hem coincidit amb els plantejaments de l’organització i per això hem continuat fins ara. De vegades amb actituds crítiques, com quan en el debat sobre la posició davant la Constitució Europea molts del companys, especialment el provinents del món sindical estàvem a favor, però la majoria va acordar la posició del No que defensava en aquells moments la direcció en la persona de Raúl Romeva.

Una tradició que ve de molt lluny
Pràcticament la trajectòria política de molts ha estat treballar en els moviments socials i molt especialment per alguns en el camp sindical de les nostres estimades CCOO, i fent feina en l’àmbit de Catalunya i a l’Estat. La vida sindical ens va reforçar a alguns en una perspectiva cada vegada més clara de la necessitat de plantejar com objectiu polític prioritari la centralitat del treball. I durant tots aquests anys sempre hem tingut molt clar que militàvem en l’opció que millor representava aquest plantejament.
Ara però des de fa poc temps alguns, com jo mateix, comencem a tenir dubtes cada cop més grans respecte cap on va la nostra organització de tota la vida. Moltes vegades no acabem de compartir molts plantejaments que es fan des de les confluències de les que forma part ICV. Realment per dir-ho amb claredat ens sentim orfes de partit. Tot va començar amb la “defenestració amagada” del company Joan Herrera i l’acord d’anar en confluència amb “En Comú Podem” acceptant que el primer representant d’ICV anés el número 3 de la llista enlloc del que s’havia acordat prèviament. Va ser difícil d’entendre l’acceptació d’aquella posició que va  semblar una claudicació i l’amortització d’un bon Coordinador General que tenia idees clares de per on hauria d’anar la Confluència, però ho vàrem acceptar disciplinadament.
Malgrat tot va  albirar de nou l’esperança en la XI Assemblea d’ICV on es plantejaven com a objectius: Avançar en la Confluència i alhora enfortir ICV. Sincerament ho vàrem creure. En el Document de l’Assemblea  figuraven epígrafs com : “Una Iniciativa activa i proactiva, una Iniciativa per a guanyar” Una Iniciativa Forta i Cohesionada” i subapartats referits a la confluència on es parlava de com aquesta havia de ser “Volem un espai d’esquerra ecosocialista” “Volem uns fonaments ideològics clars” o “Volem la centralitat del treball en el procés de confluència”.

Darrera Assemblea de ICV
El 22 d’abril de 2015 vaig escriure un article a la revista Treball titulat “ICV, una opció a preservar”. Però tot va ser un “miratge”. A hores d’ara ICV no apareix ni té rellevància enlloc i les decisions semblen estar a “l’atzar” del que decideixen alguns personatges dels “comuns” en especial l’alcaldessa Ada Colau.
Fins ara només hem sentit l’antiga veu del PSUC i d’ICV a través de la nostra gent en el grup de “Catalunya Si Que es Pot” al Parlament de Catalunya. Per que ni el discurs polític de l’Ada Colau ni el d’En Comú Podem ens fan reviure i recordar el  projecte en que hem passat tota la vida. I també ens motiven veus individuals com les d’Andreu Mayayo, Lali Vintró o Quim Brugué entre alguns altres. I el que és més sorprenent moltes veus i debats en el Consell Nacional d’ICV que desprès no s’han vist reflectides en la pràctica de la política quotidiana. Cal també ressenyar que els dirigents dels “comuns” han menystingut, quan no obviat, el nostre grup al Parlament quan  ha estat la veu més clara del que ha representat sempre tant el PSU com ICV.
Alguns no ens reconeixem en la política mantinguda al llarg del “procés”. Ja el 9-N no vàrem entendre quan “in extremis” la direcció de Joan Herrera es va plantejar la participació en la consulta sobiranista simplement per que Rajoy l’havia desautoritzat. Tampoc ha agradat tota la posició dels darrers temps dictada pels “comuns” en relació a tot el procés, ha estat poc clara amb canvis constants i amb un clar seguidisme no equidistant respecte els unilateralistes de JxS i la CUP. El paper de l’Ada Colau ha estat d’un tacticisme constant, tan aviat no reconeixia el referèndum unilateral però alhora cridava a participar com a forma de mobilització. El silenci només va ser trencat pel grup de CSQEP els dies 6/7 de setembre quan es va vulnerar l’Estatut i es van violentar les nostres Institucions d’autogovern. Per últim es pot qualificar com a molt greu que davant la consulta als inscrits, per a veure que es feia el 1-0, el mateix dia 12 quan s’iniciaven les votacions Ada Colau fes manifestacions públiques de que no sabia si Votar Si o No en el referèndum quan en teoria estàvem decidint que faríem els inscrits sí participar o no en el 1-0. Això no són noves formes de política ni res de nou, més aviat semblen caudillismes caducs.

La veu de CSQEP l'alè del PSUC
Pel que fa al portaveu d’En Comú Podem sembla la copia catalana del que diu Pablo Iglesias, amb un discurs poc atractiu, poc consistent i divagador. On està la nostra  personalitat en el Congrés dels Diputats? Recordem èpoques quan només amb un o tres diputats  la nostra veu era clara i forta, amb en Joan Saura o Joan Herrera en solitari o el Coscu i la Laia com a duet. Ara només hi ha un discurs sense estratègia seriosa, clara i moltes vegades purament tàctic basat en proclames cada vegada més esgotades i amb poca capacitat propositiva, només avalant llocs comuns amb Podemos. I a Catalunya quan sentim declaracions de la portaveu de “Catalunya en Comú” la notem com algú totalment aliè als nostres plantejaments tradicionals.
En aquests darrers dies plens de convulsions hem tornat a comprovar la posició subalterna i de seguiment dels dirigents de Catalunya en Comú envers dels postulats independentistes. Desprès d’un plantejament que va semblar encertat  a partir  ni DUI ni 155”,  l’actuació desproporcionada i contraproduent de l’Audiència Nacional, en lloc de denunciar el caràcter negatiu dels empresonaments dels ex membres del Govern de la Generalitat, derivat no cal oblidar-ho de la vulneració de les pròpies lleis que regulen l’autogovern, Ada Colau novament s’ha posicionat en suport dels independentistes. No és de rebut referir-se al  Govern cessat i a l’ex-President fugit com “el legítim Govern de Catalunya i el legítim President”,  ni referir-se als polítics empresonats com a “presos polítics”, això és una lleugeresa i frivolitat envers els que han estat presos polítics de debò a la dictadura.

Presos Polítics?
Cal tornar a remarcar que alguns ens sentim per primera vegada en aquests llargs anys orfes de partit. Ara estem en portes d’unes noves Eleccions al Parlament i hi ha un greu dubte. Anirem en una confluència que sembla que les enquestes li donen al voltant de 12 escons, els mateixos que va aconseguir ICV la darrera vegada que es va presentar en solitari. I que hem de fer? Veure representada clarament en les candidatures i en el programa la ideologia d’ICV o tornarem a tenir  gent de l’estil del Dante Fachín o la Marta Sibina en llocs preferents per que ho imposa algun “poder fàctic” de la confluència? Es plantejarà un programa que parli clarament de treure a Catalunya d’un escenari polític frentista potenciant escenaris de diàleg i negociació o continuarem en l’espai de la indefinició quan no de rentar la cara als unilateralistes. Molts volem veure com ICV està viva en les persones i els programes i que això ens animi a treballar a fons. En cas contrari molts pensarem que ICV ha desaparegut a la pràctica i només és “un mort vivent”. En aquest cas ho lamentarem tot dient: Adéu ICV Adéu !
Hi ha futur?



8 de nov. 2017

PRECARIETAT I DESIGUALTAT


Cal lluitar per treballs dignes
Nuevatribuna | 08 de Noviembre de 2017


L’actualitat de la crisi catalana, present de forma constant i quasi absoluta en els mitjans de comunicació i en la opinió publicada és acaparadora i relega a l’ombra altres aspectes de la vida social i econòmica del país que haurien de ser  també prioritat en la vida política.


Parlem d’una cosa tan fonamental com és la situació quotidiana de gran part de la ciutadania d’aquest país. L’atur, la precarietat laboral, la temporalitat, els baixos salaris són els grans responsables de la cada vegada major desigualtat social que s’està cronificant en el conjunt de l’estat. La precarietat i la desigualtat que en principi semblava ser una conseqüència conjuntural de la crisi econòmica s’està convertint en quelcom estructural.


El país viu en una realitat paral·lela i contradictòria. Sembla que estem en una fase de recuperació econòmica segons els resultats  macroeconòmics que  no es reflecteixen en la realitat social. Els indicadors són positius en quant el creixement econòmic, les grans empreses milloren resultats, els bancs han guanyant en els darrers anys més de 80.000 milions d’euros. Però hi ha un altre realitat contradictòria amb les grans xifres de  l’economia: la de la realitat de la societat, es donen per perduts més de 40.000 euros invertits en les bancs i que han comportat profundes retallades en els serveis públics i en el benestar social; enguany els jubilats perdran poder adquisitiu en les seves pensions, caldria fer reflexionar a  la gent gran que vota al del PP; els salaris continuen sense recuperar poder adquisitiu; cada vegada hi ha més treballadors pobres que malgrat tenir treball no arriben a final de mes; es crea més treball però la majoria és precari i mal remunerat i de poca qualificació; hi ha molt treball parcial, malgrat en molts cassos en frau de llei al fer més hores de les que figuren en el contracte; la meitat dels aturats no tenen cap tipus de subsidi. En definitiva creix la desigualtat social. A uns pocs els hi va be, sempre els hi ha anat be fins i tot en la crisi, i a molts els hi continua anant malament. Pel proper pressupost continuen plantejant-se retallades en sectors bàsics pel benestar social com són les partides de sanitat i educació.

Deteriorament dels serveis públics
En definitiva el país socialment no se’n surt, però tot això està amagat sota la guerra de les banderes. I el que cal dir és que a totes dues bandes la seva política econòmica d’austeritat i retallades ha estat la mateixa. En això semblen tenir un comú acord.


El sindicalisme sembla voler fer un pas endavant i aprofitar la millora econòmica per lluitar per a més i millors condicions de treball, per a més treball i per a salaris més justos. Per que cal reivindicar la centralitat del món del treball, per que més i millor treball és la base per aconseguir una reducció de la desigualtat. I per que més i millor treball, més qualificació del treball, salaris més justos significa una millor i més equitativa sortida de la crisi i un pas endavant per aconseguir una millor i menys desigual societat. Però els seus intents queden amagats davant l’onada de les noticies relacionades amb la qüestió catalana i el nul acompanyament polític i mediàtic que tenen.


Cal un canvi radical de paradigma. L’austeritat econòmica imposada durant la crisi no és un model per a una millora ni tan sols de la pròpia economia. De la crisi es sortirà si es potencia la creació de més treball i més qualificació del mateix amb millors retribucions, que repercutirà en un major consum que comportarà una millora en els ingressos públics i que cal que comporti una millora en els serveis públics i en la economia. I per fer-ho cal un altre patró de desenvolupament econòmic. El futur no està en una economia competitiva en baixos costos laborals. El futur està en una nova economia més productiva, més ecològica i sostenible, i en una economia on potenciem de nou els serveis públics i en la que sigui possible que es reverteixin les privatitzacions de sectors bàsics. Això és el que per exemple està plantejant Corbyn a Gran Bretanya, una economia al servei de la majoria i no d’uns pocs privilegiats.

Contra la desigualtat
Cal potenciar les industries ecològiques, l’energia neta per a fer front a un problema global com és el de l’escalfament global. Cal potenciar el transport ferroviari i el de rodalies per a reduir el transport contaminant. Cal potenciar una industria altament qualificada i molt productiva en quantitat i qualitat. I cal potenciar uns serveis públics de qualitat que són el filó de creació d’ocupació que no es mesura en funció de la productivitat sinó de la qualificació i millora del servei que es presta, en especial en el camps de l’educació i la sanitat públiques i dels serveis a les persones, però sense obviar els serveis de transport públics i/o la investigació entre d’altres.


Cal prioritzar la inversió pública. Es rellevant com a Portugal s’ha decidit no donar més diners públics a l’educació privada ja que es considera que cal prioritzar la pública. Tot enmig d’una gran revolta mediàtica de l’església i la dreta política. Però aquests és el camí.

El problema és que la classe política i els partits de l’esquerra avui semblen estar absents del debat. El debat territorial ha creat una gran divisió entre les forces progressistes i avui temes com la necessitat de liquidar la reforma laboral, la millora de les pensions, uns pressupostos més socials etc. semblen absents de les seves prioritats.


Contra la explotació laboral
Hi ha vida més enllà de la qüestió catalana, i les lluites entre nacionalismes bloqueja  l’esquerra i amaga la realitat social de les classes treballadores i la desigualtat social.

Per que les retallades continuen i el sistema econòmic dominant continua fent camí i convertint en estructural el que semblava conjuntural. I les esquerres si volen ser realment creïbles han de fer un gran esforç quasi titànic per plantejar propostes que arribin a la ciutadania i que parlin dels seus problemes. Es molt difícil però no impossible. És urgent que es deixin de picabaralles i plantegin la urgència d’ un canvi social. En contra dels interessos dels poders polítics de la dreta i dels poders econòmics i mediàtics.

I ho han de fer ara, al conjunt de l’estat i també a Catalunya, cal dirigir-se a la gent més enllà dels sentiments i parlar amb la raó de la realitat social i sens dubte parlar del cost que l’enfrontament a Catalunya comportarà per a tots, espanyols i catalans, en cost econòmic i de ruptura social de la ciutadania. En la mesura que s’aconsegueixi arribar a la consciència ciutadana dels que pateixen la crisi la similitud de les seves condicions de vida i de la degradació d’aquestes serà possible construir vincles de solidaritat i rebaixar els enfrontaments identitaris que falsegen la realitat quotidiana de la gent.

L’esquerra ha de fugir de l’enfrontament d’identitats diverses i fomentar la identitat solidària de la realitat social de tots els desafavorits enfront d’uns pocs que s’emporten el que és de tots.

La lluita per la dignitat, pel treball i per la igualtat i contra l’espoli per part dels grans poders econòmics i els seus servidors polítics i mediàtics ha de ser la base d’una política de transformació que es basi en la igualtat, la fraternitat i la solidaritat del conjunt de pobles de l’estat. 
Lluitem per un mon més digne per a tothom

   

30 d’oct. 2017

Els nacionalismes i l’esquerra


Fent esquerra
Nuevatribuna | 30 de Octubre de 2017


El primer que cal aclarir és que el nacionalisme és un adversari natural de l’esquerra. I  de l’enfrontament entre nacionalismes contraposats els que resulten perjudicats són les classes treballadores i les seves organitzacions. Les organitzacions d’esquerres s’agrupen per interessos comuns i els nacionalismes les divideixen i afebleixen.


La diferència de discurs entre el nacionalisme i les opcions d’esquerres rau en que el primer es basa en emocions i plantejaments ideals irreals i les segones es basen en la raó de la realitat concreta. En moltes ocasions especialment en moments de crisis econòmiques i socials els populismes nacionalistes aconsegueixen seguiments emotius més fàcils de comunicar que els plantejaments més racionals de l’esquerra.


A principis de segle els nacionalismes enfrontats que van provocar la I Guerra mundial van provocar també l’ensorrament de la II Internacional ja que en molts casos els partits es van alinear amb els interessos dels seus estats-nació prioritzant els interessos nacionals als interessos propis de les classes treballadores en que es basava l’internacionalisme. Això és el que va denunciar Jean Jaurès, dirigent socialista i director de “l’Humanitè”, que es va posicionar contra les guerres nacionalistes fet que li va comportar el seu assassinat per l’extrema- dreta.

Jaurès front als ncionalismes
En l’actual etapa marcada per la crisi econòmica els nacionalismes tornen a ressorgir, basant-se en un populisme defensiu que presenta el concepte nacionalista radical com a contrapunt i falsa defensa davant la globalització. Ho hem comprovat arreu amb Le Pen a França o l’AdF a Alemanya, i d’altres arreu d’Europa des de Noruega a Àustria, i molt més acusat a països com Hongria o Polònia. En tots els cassos es presenta els “altres”, els no nacionals com a culpables i enemics exteriors dels quals cal protegir-se. I en tots els cassos això ha anat acompanyat de la caiguda de les esquerres acomplexades i sense alternatives clares. En aquesta onada nacionalista cal també incloure el “Brexit” i el “independentisme” a Catalunya.

A Catalunya la crisi que en principi va comportar mobilitzacions per a fer front a les polítiques de retallades d’Artur Más i el Govern de CiU, el nacionalisme va aconseguir desviar-ho en una onada nacional-independentista on el culpable de tot era Espanya, tot identificant  l’Estat espanyol amb el govern del PP. I el PP és un fidel representant del nacionalisme espanyol. Aquests enfrontaments entre nacionalismes els va beneficiar electoralment tots dos fins arribar a l’enfrontament final d’aquests darrers dies amb la Dui i el 155.

I mentre les esquerres s’han anat arrossegant tot fent seguidisme de les dretes hegemòniques que han monopolitzat el monotemàtic enfrontament territorial. Mentre la qüestió social, la defensa dels interessos de les classes treballadores quedaven enterrats i supeditats a la primacia del tema del debat territorial.

I aquest seguidisme altrament ha provocat més divisió entre les diverses parts de  l’esquerra i fins i tot les ha confrontat. Amb el PSOE per una banda defensant un poc definit estat federal, i una esquerra alternativa que encertava en la definició de l’estat plurinacional però alhora errava fent un seguidisme en molts casos de les opcions independentistes. Només cal veure la constant ambigüitat de la màxima representant dels “comuns”, l’alcaldessa Ada Colau, en tot el procés justificant el referèndum del 1-0 com a gran mobilització, malgrat desprès digués que era contraria a la unilateralitat a la qual havia ajudat en la “moguda”. Mentre, sempre ha ignorat com a grup de referència  al Parlament a “Catalunya si Que es Pot”, això quan no l’ha contradit directament. A Catalunya és pot ser com era el PSUC un partit “nacional” però “no nacionalista” i això els “comuns” no ho han entès fins ara.

Sens dubte s’obre un nou període que pot comportar o una forta regressió sota la direcció de les dretes espanyolistes del PP i C’s, o la possibilitat de posar en primer pla per part del conjunt de les esquerres la qüestió social, els problemes de la gent treballadora, la centralitat de la qüestió del treball en tota la seva dimensió. Tractant a la vegada d’aconseguir una certa unitat de debò de les esquerres que també ha de contemplar la necessitat d’una urgent Reforma Constitucional que reconegui garanties en l’obligatori compliment dels drets socials de tot tipus de la ciutadania, encarant a la vegada una definició federal de l’Estat i el necessari encaix de la especial situació de Catalunya amb el reconeixement de la plurinacionalitat.


"Brexit" les mentides del nacionalisme
Hi ha exemples a seguir, mirem sinó el cas de Jeremy Corbyn i el “labour” a Gran Bretanya. Desprès de ser durament criticat per molta gent, pels  mitjans de comunicació i molt especialment pels partidaris de la tercera via de “Blair”, els socioliberals que el van intentar enderrocar dues vegades, ara Corbyn sembla avançar imparable. Va passar el calvari del “Brexit” quan el nacionalisme anglès estava desfermat, ell però va continuar en la seva línia de defensar una política d’esquerres. Passada l’eufòria del “Brexit” i vista la seva falsa realitat, la posició de Corbyn es va veure reforçada i va començar a recollir el vot de la classe treballadora, tant la que havia votat a favor del “Brexit” com la que no, i el vot de molta gent de classe mitjana que veuen correcte la defensa de Corbyn de més impostos pels més rics a canvi de millors serveis. La gent comença a considerar fins i tot positives les propostes de nacionalitzacions de serveis públics importants. I ara quan les enquestes li són plenament favorables i l’impulsen cap el poder ha deixat clar que un altre referèndum pot comportar el retorn a la Unió Europea i ningú el critica.

L’esquerra catalana i espanyola hauria de fixar-se molt en l’experiència anglesa del “labour”. Cal més unitat de tots plegats per damunt de les rivalitats caïnites. Falta una visió estratègica a partir de la unitat de les esquerres que posi en primer lloc la millora del treball, dels salaris i de les condicions laborals i socials. I amb l’objectiu últim d’aconseguir una Reforma Constitucional per la qual no es pot obviar que es precisarà del consens d’altres, però que s’ha de fer des de la preeminència de les forces de  l’esquerra i del canvi. Seran el conjunt de les esquerres lo suficientment madures per aconseguir tenir una visió política estratègica, oblidant tacticismes i populismes varis, que els permeti tornar a aconseguir amb claredat d’idees i de discurs i amb seriositat la confiança de les classes treballadores, populars i mitjanes ? Aquesta serà la qüestió que els partits d’esquerra i els seus dirigents ens hauran de respondre ara.
L'esquerra per la majoria no per pocs



24 d’oct. 2017

RAJOY I PUIGDEMONT DOS PIRÒMANS


Piròmans en la política
Nuevatribuna | 24 de Octubre de 2017


El conflicte de Catalunya ha arribat a un punt crític. Ara ja no hi ha tornada enrere sigui quina sigui la seva resolució, millor amb unes eleccions a Catalunya o pitjor amb l’aplicació del 155, el mal ja està fet i sens dubte tardaran molt de temps en curar-se les ferides.
Aquesta situació que comportarà una profunda regressió econòmica, política i social no sols a Catalunya sinó al conjunt d’Espanya, ha provocat ja una forta destrucció de la cohesió social dins de Catalunya. Avui la depressió, la tristesa i la desconfiança és palpable en la ciutadania i costarà molt restituir inclús les relacions personals afectades.
Els màxims dirigents del dos governs són responsables de la situació. Han encapçalat unes polítiques que han negat el diàleg i han jugat a la confrontació a veure qui arribava més lluny i qui es feia enrere abans. La seva ceguesa els desacredita com a dirigents polítics ja que la seva funció és precisament utilitzar la política per a resoldre els problemes no atiar els conflictes fins a fer-los irresolubles.
No hi ha dubte que el principal responsable de tot plegat ha estat Mariano Rajoy. Al gener del 2006 Rajoy i el PP varen iniciar una forta campanya mediàtica de recollida de firmes contra l’Estatut de Catalunya. L’objectiu fonamental era la visió política d’estimular el nacionalisme espanyol envers un enemic extern que era el perill d’una Catalunya que de forma limitada era reconeguda com a una nació. Posteriorment la campanya va donar un nou salt al presentar una impugnació de l’Estatut, aprovat pel Parlament espanyol, el Parlament català i ratificat pel poble de Catalunya, davant el Tribunal Constitucional. Posteriorment el PP va maniobrar per a excloure a magistrats del Constitucional que en  principi fossin favorables a l’Estatut de Catalunya, per tal d’aconseguir una “majoria espúria” favorable a la retallada del text estatutari. Des  d’aquell moment fins ara Rajoy ha estat condicionat per la seva trajectòria basada en la potenciació del nacionalisme espanyolista, la qual cosa l’ha impossibilitat en la seva etapa com a President de Govern per a donar i ni tan sols intentar una sortida política a la problemàtica catalana.

PP en la campanya contra l'Estatut
Desprès de la retallada de l’Estatut alguna cosa va canviar en la relació de la ciutadania de Catalunya envers l’Estat. Es el que l’ex-President Montilla va denominar de forma encertada com a “una profunda desafecció”. Catalunya es sentia menystinguda i per tant discriminada, encara més quan articles retallats desprès no van ser impugnats en els processos de renovació d’altres estatuts com els d’Andalusia o la Comunitat Valenciana entre d’altres.
Rajoy i el seu partit estan presoners de la seva història, i per tant és molt difícil que pugui fer una proposta de solució fora de la de la força per a solucionar el problema de Catalunya, és presoner del seu passat. Una part important dels seus votants no podria entendre que desprès d’encendre la torxa del nacionalisme espanyolista i anticatalà ara donés un gir en la seva política per a solucionar-ho de forma pacífica i negociada. El primer piròman no té sortida i per això estimula de nou el patrioterisme nacionalista espanyol.
Carles Puigdemont és l’altre cara de la moneda. L’home que va succeir Artur Mas. Mas era el típic polític nacionalista de CDC de dretes i no independentista. Ell va iniciar la política de les retallades a Catalunya amb el suport parlamentari del PP, abans que comencessin al conjunt de l’Estat. Això va provocar forts moviments reivindicatius que van posar en qüestió el seu futur polític. Artur Mas es va trobar amb una important manifestació independentista l’11 de setembre del 2012 a la que ell va ser aliè completament. Però a partir d’aquella data va canviar ràpidament i es va afegir al moviment i fins i tot el va encapçalar. Va comprendre que l’onada independentista li permetia dirigir la culpa de tot el que passava cap el govern de l’Estat. Posteriorment i desprès d’unes fallides eleccions “plebiscitàries” que els independentistes van guanyar en escons però van perdre en vots es van veure obligats, la coalició de JxS,  a establir un pacte amb els independentistes radicals de la CUP que van posar com a condició la retirada de Artur Mas. I és aquí on apareix Carles Puigdemont fins aleshores un polític de CDC de segona fila, alcalde de Girona, i independentista convençut. Puigdemont ha estat sens dubte un polític que ha desfet més que ha fet. Segurament sense voler ha ajudat a la política del PP i de C’s  d’aconseguir dividir la ciutadania de Catalunya. Al fer una aposta per la independència o res, Puigdemont ha trencat la unitat majoritària d’una gran part de la ciutadania catalana que desitja més i millor autogovern. S’ha aïllat de qualsevol altre força política, i amb l’avantatge d’un discurs nacionalista extrem basat en les emocions i que fuig de la realitat ha aconseguit tenir el seu sector de la població mobilitzat i cregut de que aconseguir la independència era un joc de “flors i violes”. L’aparell de propaganda de l’independentisme no ha cessat en els últims temps, amb el suport dels mitjans de comunicació públics i d’altres d’afins, de presentar un “futur virtual” d’una Catalunya que seria “un país nou” on tot aniria millor. Tot això construït sota un fals miratge que fugia de tota realitat.

Junqueras i Puigdemont aprenents de bruixots
El resultat ha estat un despertar molt dur. Rebuig clar de la comunitat internacional i de forma especial de la Unió Europea. Fugida massiva d’empreses. Ruptura interna de la ciutadania catalana. Amb unes conseqüències futures econòmiques, socials i polítiques de greu crisi. Això arriba al seu punt culminant quan els dies 6/7 de setembre el Parlament adopta de forma il·legal, vulnerant les pròpies normes de l’Estatut de Catalunya unes suposades lleis de Referèndum i Transitorietat cap a un nou Estat. Puigdemont ha fet quelcom increïble que és vulnerar la pròpia legalitat que li dóna el seu càrrec representatiu. Es va tractar d’un veritable “coup d’etat” contra la legalitat catalana. Malgrat això Puigdemont ha tingut un gran aliat sense el qual estaria ara molt més contra les cordes. Aquest aliat en la seva tasca piròmana és Mariano Rajoy, les intervencions a les conselleries per a evitar el referèndum van mobilitzar la població independentista per a fer possible el fals referèndum del 1-O. Les càrregues policials van tenir un efecte devastador i favorable a Puigdemont amb la mobilització d’una bona part de la societat inclosos no independentistes contra la repressió viscuda. Posteriorment l’independentisme va passar el seus pitjors moments amb la fugida d’empreses de Catalunya i la manifestació anti-independentista del 8-0.
Però novament Rajoy mitjançant la fiscalia va aconseguir el “martirologi” de l’entrada a presó del dos “Jordis”  amb la conseqüent resposta ciutadana no exclusivament independentista. Ara la DUI i el 155 posen els dos piròmans front a front.
Allò més normal, allò  natural en política entre dos dirigents polítics que pensen diferent és trobar  mitjançant el diàleg i la negociació una sortida que pugui ser acceptada per ambdues parts. Això comporta que cap pugui sortir perdedor i per tant un “mínim comú denominador” que pugui posar fi al conflicte. Però això sembla difícil coneixent els nostres piròmans i és difícil pensar que a hores d’ara pugui haver-hi solució.
Sense aprofundir en el tema cal destacar el paper subaltern que durant tot aquest temps han tingut les opcions de l’esquerra, incapaces d’articular una posició pròpia, unitària enfront les dualitats dels nacionalismes excloents, la qual cosa els fa també responsables de l’actual “cul de sac”. Sens dubte caldrà que sigui objecte d’una reflexió en un altre momento.
Foc o diàleg?

16 d’oct. 2017

LA LLIÇO DE COSCUBIELA




 
Joan Coscubiela parlamentari
revistatreball.cat
/15-10.2017

Nuevatribuna | 18 de Octubre de 2017

Durant els debats al Parlament sobre les Lleis del Referèndum i la Transitorietat molta gent identificada en la tradició de l’esquerra del PSUC  hem tingut un fort sentiment de rejoveniment polític.
Va ser una sensació d’identificació i de renéixer l’orgull per una política, escoltada novament, de la millor esquerra en les dues intervencions de Joan Coscubiela al Parlament de Catalunya. Rigor, sinceritat i profunditat ideològica. Al manifestar el rebuig radical a unes propostes de llei de JxS i la CUP que vulneraven la pròpia legalitat democràtica del Parlament, tal com ja havien advertit els lletrats de la càmera i el propi Consell de Garanties Estatutàries del Parlament, Coscubiela no sols va criticar amb rigor unes lleis i uns procediments antidemocràtiques i poc solvents, sinó que alhora va fer una dura critica de la política del PP que està en la base de tot el conflicte. També va defensar el dret d’aquells que vulguin defensar la independència, però deixant clar que “no tot s’hi val” i que els comportaments antidemocràtics no es poden combatre amb altres comportaments també antidemocràtics com els que significaven les propostes de JxS i la CUP.
La intervenció de Coscubiela ens va reconciliar a molts amb la política. Com ho va reflectir amb la seva sempre agudesa intel·lectual la Lali Vintró en el seu article a la Revista Treball “Vergonya aliena i orgull Psuquero: Joan Coscubiela” la Lali conclou “Les dues magistrals intervencions de Joan Coscubiela aquesta setmana al Parlament m’han fet recordar aquella etapa de prestigi merescut dels militants psuqueros i m’han portat a sumar-me a la immensa riuada de comentaris, articles i missatges elogiosos per allò que va dir, per com ho va dir i per la pregona sinceritat i convicció dels seus arguments”.

La saviessa de Lali Vintró
Molta altra gent va manifestar amb més o menys sinceritat elogis a les intervencions del portaveu de “ Catalunya si que es Pot”. Una de les darreres i més sinceres la de l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, que es va identificar totalment amb la intervenció que va dir que va aplaudir en el seu interior.
Coscubiela juntament amb Luis Rabell, president del grup i tots dos procedents de l’activisme social ( un veïnal i l’altre sindical), ara en les seves responsabilitats polítiques han aconseguit una cosa increïble, malgrat dirigir amb dificultat un grup heterogeni i conflictiu, han estat els protagonistes d’aquests debats decisius. I això especialment per la coherència del seu discurs. Alguna vegada caldrà fer un reconeixement a aquests dos polítics, Rabell i Coscubiela, que a contracorrent han dignificat la política en moments marcats per la demagògia i la crispació que molts han volgut, tant des dels unitaristes als unilateralistes, introduir en la política catalana i española.
He tingut la sort de compartir anys de la vida sindical formant part de l’equip de Joan Coscubiela en la seva etapa de Secretari General de CCOO de Catalunya, i he pogut comprovar des de primera fila la seva capacitat de treball, però també la seva gran rigorositat i la seva passió al plantejar les propostes polítiques i sindicals. Coscubiela és essencialment una persona d’una honestedat exemplar, fruit d’una experiència familiar on l’honestedat i els conceptes ètics i morals en lo social, en lo polític i en lo personal eren la base de la coherència ideològica. Cal dir que en el sindicat va ser un dirigent capaç de generar amplis consensos i de dirigir i governar la organització amb tothom. La prova més clara que en la primera elecció va aconseguir un 52% del conjunt dels vots de Congrés que el va escollir, però amb el temps va tenir el reconeixement de tota la organització de CCOO de Catalunya.
Coscubiela no és un polític a l’ús. Mai va tenir la intenció de dedicar-se a la política al abandonar el seu càrrec sindical. Es cert que ell ha estat sempre un militant del PSUC primer, un partit que deixava petjada indeleble en molts dels seus militants i el Joan és un d’ells, i desprès d’ICV, sense ostentar mai cap càrrec orgànic. Va ser a proposta de Joan Herrera que el partit li va plantejar encapçalar la candidatura al Congrés dels Diputats. Va ser sens dubte una bona proposta, tant a nivell de resultats per ICV que va passar de 1 a 3 diputats, com a nivell personal pel propi Joan. En el Congrés i dins del Grup de l’Esquerra Plural es va destacar com a un excel·lent i agut parlamentari, sense recórrer a l’espectacle en la tribuna sinó al rigor i la claredat d’un discurs que entenia la gent del carrer. Coscubiela va ser el primer que va acusar de “corrupte” a Rajoy molt abans de que això fos una generalitat.
El coneixement profund de la realitat laboral i social que va adquirir al llarg dels seus anys al sindicat li van comportar un gran bagatge de realitat en la seva tasca parlamentaria, i això es notava en les seves intervencions fetes a ran de carrer. Crec que puc afirmar que Joan Coscubiela està satisfet de la seva etapa al Congrés dels Diputats.
Coscubiela i Rabell, la raò al Parlament
Posteriorment i com a conseqüència d’acords establerts per ICV amb Podem, se li va proposar anar en la llista de “Catalunya si que es Pot” al Parlament, i com és habitual en una persona com ell va acceptar disciplinadament. Tot hem vist que la legislatura al Parlament ha estat força decebedora. El “full de ruta” independentista de la majoria formada per JxS i la CUP ha instaurat un legislatura pràcticament monotemàtica, on el fet territorial ha acaparat la major part del temps relegant les qüestions socials a un segon pla. Alhora ha tingut que capejar amb en Lluis Rabell i la majoria del grup els personalismes i les sortides de tot d’alguns membres d’aquest grup, cosa que comporta un fatiga constant i decebedora.
Coscubiela en el tema nacional és un fidel representant del ”Catalanisme popular” del PSUC, és a dir la defensa dels drets nacionals i socials com alternativa al nacionalisme identitari  de la dreta. I sempre ha estat conseqüent amb les seves concepcions i ho ha demostrat. Coscubiela va encapçalar la defensa de la autonomia de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya davant els intents de retallar-la per part de Fidalgo. I aquesta va ser una raó per la qual les CCOO de Catalunya de forma majoritària van apostar per Toxo com a nou Secretari de  Confederació Sindical de les CCOO d’Espanya.
Puc dir que he conegut molts polítics pels quals  públicament he manifestat la meva consideració  pel seu que fer, gent com Nicolas Sartorius, Antoni Gutiérrez, José Antonio Labordeta o Gaspar Llamazares, inclús gent de partits diferents al meu com Josep Borrell o Cristina Narbona.
Però si he d’escollir algú que pel seu rigor polític, la seva sinceritat ideològica i  l’honradesa i honestedat moral he sentit més a prop hem quedo amb en Joan Saura i Joan Coscubiela. I potser per això ambdós han estat objecte de campanyes de desprestigi vulgars i reprovables, un a través dels mitjans de comunicació i l’altre a través de les xarxes. Cal gent com ells en aquests moments. Són més exemple de “nova política” que molta de la nova gent que ara acapara, amb menys capacitat i rigor, l’actualitat política.
Joan Coscubiela ha anunciat ja la seva voluntat de deixar la política activa. És comprensible i està en el seu dret, però sens dubte a molta gent li mancarà un referent important d’una política en majúscules.
Coscubiela i Saura dos referents