15 d’ag. 2017

Corbyn o el renaixement d’una esperança






Corbyn: "Per la Majoria no pels pocs"

nuevatribuna.es | 15 de Agosto de 2017


Els resultats de Jeremy Corbyn i el partit laboralista a les darreres eleccions britàniques han significat una agradable sorpresa i no hi falten raons.

Corbyn i la seva proposta política de gir a l’esquerra, de retorn als valors dels laboristes i l’abandonament de la “tercera via blairista”, ha hagut d’enfrontar moltes dificultats. En primer lloc les derivades dels propis parlamentaris laboristes la majoria identificats amb una posició centrista. Corbyn ha superat dues vegades la rebel·lió dels seus parlamentaris que han tractat de desbancar-lo de la direcció del partit. I ho ha aconseguit gràcies al suport de la militància en especial la més jove, i de molts dels nous militants que han arribat al laborisme atrets per les posicions de Corbyn.
Altrament Corbyn ha estat qüestionat constantment per una majoria dels mitjans de comunicació i pel conjunt del “establisment” que ha tractat de presentar-lo com algú antiquat i amb propostes no adequades al actual moment històric.
Però el dirigent laborista ha mantingut un missatge perseverant, a contracorrent, molt equiparable a l‘efectuat per Bernie Sanders a les primàries dels Estats Units. Un missatge coherent, sense fissures i defensat amb una clara honestedat. Un missatge que enllaça amb els plantejaments que en el passat havien donat l’hegemonia al “Labour” des de la victòria al 1945 d’Attlee i Bevan.
Fa més de dues dècades el “thatcherisme” va aconseguir amb la seva “revolució conservadora” obtenir l’hegemonia ideològica basada en l’individualisme i la política neoliberal. Política e ideologia, que amb petites matisacions va ser assumida pel “Nou Laborisme de Blair” i els seus seguidors de la “tercera via” partidaris d’una posició centrista del partit per atraure votants moderats.
El programa electoral de Corbyn i el “Labour” ha confrontat directament amb el missatge actualment hegemònic del “thatcherisme” i ha reivindicat de nou unes essències d’esquerres, i qüestionat el que fins ara era acceptat com un pensament del “sentit comú”. Es tracta de tornar a plantejar un nou conjunt de valors socials i defensar-los amb entusiasme i honestedat.  Es tracta de demostrar que seria extraordinàriament positiu i realment de “sentit comú” seria un govern que estigués al servei de la majoria tot rebutjant l’austeritat i defensant a la majoria enfront la minoria d’especuladors i privatitzadors.

Liquidar un sistema injust socialment

Es un programa basat en un increment d’impostos al 5% més ric de la societat que suposaria una recaptació de milers de milions que permetrien potenciar els actuals serveis públics deteriorats en tots els seus aspectes, educació incloent-hi guarderies, Servei Nacional de Salut, habitatge de protecció oficial de qualitat, increment del treball digne fix i amb salaris adequats i defensa de les pensions, entre d’altres. També es contempla la renacionalització d’infraestructures com les ferroviàries, l’aigua, l’energia o l’eliminació de les classistes taxes acadèmiques.
Es tracta d’atacar de rel un model actual que ha demostrat ser injust i irracional destinat només al servei d’una minoria. Nomes l’any passat la riquesa dels mil més rics de Gran Bretanya va augmentar el 14% mentre les retallades salarials i la precarietat semblen no tenir límits.  Es plantejar fer una política que podíem denominar clarament socialdemòcrata, però que en aquest moment sembla revolucionària, basada en que el més rics paguin més impostos per tal d’invertir en l’economia, tot modernitzant i potenciant els serveis bàsics de la ciutadania.
Aquest programa ha il·lusiona una societat que feia molt de temps que semblava adormida. I contra les visions apocalíptiques d’alguns, incloent-hi la dreta laborista, ha arrelat de forma important en l’electorat. I no ha estat tan sols el resultat electoral, que malgrat tot no ha pogut superar encara als “tories", sinó  fonamentalment la dinàmica política que ha generat i que impulsa  Corbyn i al “Labour” en les enquestes y en el protagonisme polític dels darrers mesos.

El laborisme ha aconseguit una forta amalgama no només de la gent treballadora sinó també entre molts sectors de la classe mitjana,  i especialment dels joves.  Una majoria de joves fins a 35 anys de classe mitjana van votar laborista a l’igual que un 70% dels joves treballadors. Cal ressaltar aquests fets per que les polítiques que proposa Corbyn interessen als dos sectors bàsics per tal d’aconseguir en el futur la victòria electoral. Es important ressaltar que no es tracta tant sols que hagi aconseguit mobilitzar el vot jove sinó que inclús s’ha produït una força activa dels mateixos amb més de dos cents mil activistes actius, al carrer i a les xarxes, que sens dubte han tingut una important influència en la remuntada electoral.
Per que tant la classe treballadora com els joves de classe mitjana estan d’acord en tenir uns bons serveis públics i de qualitat en camps com  l’educatiu o la sanitat; un treball digne i estable; uns serveis ferroviaris de qualitat i són contraris a les privatitzacions de serveis bàsics; amb habitatges assequibles i segurs. I són conscients que si la minoria que s’ha beneficiat de la crisi pagués més impostos, la majoria gaudiria de millors serveis i infraestructures, més garanties d’ocupació digna i d’accés a l’habitatge en condicions favorables de preu i qualitat.
Acabar amb el llegat de Thatcher i Blair
L’objectiu, com diria Owen Jones, és tornar a moure la “Finestra d’Overton” és a dir el paradigma socialment acceptat. En el seu moment a partir d’Attlee allò socialment acceptat va ser durant dècades una societat del benestar, això va canviar amb Thatcher que va imposar el seu paradigma neoliberal dominat per l’individualisme i la desigualtat, i ara es tractaria de retornat la visió general cap a una societat més justa per a la majoria. La política de “Labour” de Corbyn, si pot arribar a dur-la a la pràctica, pot comportar la liquidació del “thatcherisme” i del “blairisme”.
Hi ha elements que semblen assenyalar que el missatge de Corbyn està calant, per primera vegada en molts anys la classe mitjana britànica està d’acord a pujar els impostos a canvi de millors serveis públics. Com diu el periodista britànic Paul Mason “si en las properes eleccions els Conservadors plantegen un pla d’impostos més alts i un increment de la despesa i la inversió pública indicarà que Corbyn ha canviat el joc”.
El que està clar és que Corbyn com Sanders han creat un estat d’esperança en la gent d’esquerres i que la seva proposta no només és vàlida per a Gran Bretanya sinó que és un programa exportable al conjunt de les esquerres europees avui confoses.
I esperem que els canvis produïts en els darrers temps en els sectors de l’esquerra en el nostre país puguin produir un apropament cap a paràmetres similars als defensats per Corbyn i el “Labour” que puguin derivar en una alternativa capaç de desbancar a la dreta governant.


Sanders i Corbyn: construint alternativa






4 d’ag. 2017

CEOE: Una Patronal paràsita


CEOE la patronal
Nuevatribuna | 05 de Agosto de 2017
La manca de voluntat de la patronal ha impedit un acord referent als increments salarials pel 2017. Malgrat els indicis d'una certa recuperació econòmica la CEOE no ha acceptat que la proposta d'increments salarials pogués assolir en cap cas la recuperació dels salaris per damunt de la inflació ni tan sols que es pogués establir una clàusula de revisió salarial en el cas que la inflació superés el previst.
La CEOE ha tornat a manifestar que té una insatisfacció permanent, més aviat una obsessió a intentar que els salaris es vagin depreciant cada cop més. Sembla ignorar que el govern ha afrontat la crisi a partir de la premissa clara d'efectuar una devaluació de salaris que ha provocat que la participació dels salaris en la renda nacional s'hagi depreciat tres punts, mentre que creixia enmig de la crisi la participació de les rendes empresarials. Només cal dir que en el 2016 els beneficis empresarials van pujar per sobre del 20% mentre que els salaris baixaven un 0,1%. Aquest és el resultat d'una política del Govern del PP que afavoreix  la classe empresarial mentre deprecia salaris i pensions.
A la patronal espanyola CEOE  li manca  la més mínima sensibilitat social i el seu objectiu sembla ser intentar aprofitar al màxim les possibilitats que els dóna la política laboral del PP, especialment després de la seva Reforma Laboral del 2012, que ha comportat la ruptura de l'equilibri necessari en la negociació col·lectiva afavorint descaradament la posició empresarial. És un govern antisocial com demostra en totes les seves polítiques econòmiques, laborals i socials que només atén els interessos del gran capital econòmic especulatiu identificat amb l'IBEX 35. Per la seva banda la CEOE ha demostrat que no és una patronal amb voluntat d'una política independent sinó subordinada a la de la dreta política i a la ideologia dels seus patrons.
Dogma patronal: Més beneficis i menys salaris
Però hem de preguntar-nos, aquesta política coincident de govern i patronal és la que interessa al moment actual a l'economia del país?. Creiem que hi ha motius per a dir que no. L'actual millora econòmica de la qual tant es vana el govern depèn fonamentalment de factors externs que beneficien la nostra economia en major mesura que a altres economies importants de la zona euro.
Per assentar l'actual creixement econòmic caldria introduir factors que permetessin la millora del consum i la demanda interna. Per a això seria necessari aconseguir un increment dels salaris i pensions que permetés superar l'escenari de devaluació interna, i alhora que plantejar uns paradigmes d'ocupació basats en superar la creació de llocs de treball de caràcter temporal o parcial. Només així serà possible encarar un creixement de la nostra economia més robust i permanent.
La CEOE no sembla interessada en un sistema econòmic estable i de futur. El seu objectiu sembla dirigit a aconseguir una maximització del benefici a curt termini encara que això sigui perjudicial a mitjà i llarg termini.
La patronal que diu parlar en nom dels empresaris, és una patronal rapinyaire, paràsita i de curts vols, que prefereix aprofitar al màxim les oportunitats que els ha donat el govern de Rajoy.
Fins i tot cal pot posar en dubte que l'interès i la política de la CEOE puguin representar l'interès objectiu del conjunt de la classe empresarial. És difícil de creure que l’empresariat prefereixi un creixement poc sòlid i sense futur, basat en baixos salaris, precarietat, baixa productivitat, falta de desenvolupament de polítiques de R+D+i, tant tecnològiques com a organitzatives que semblen voler competir més amb paradigmes de països emergents que amb els dels països desenvolupats.
Per a entendre una mica la posició de la CEOE i el perquè de la seva política parasitària hauríem de fer una mica d'història. La CEOE es nodreix en la seva fundació de les restes de les agrupacions gremials del sindicat vertical franquista. En tots els seus anys d'història mai ha afrontat un procés de renovació ni de democratització interna. Al contrari dels sindicats, la CEOE no té processos democràtics interns ni s'enfronta a processos electorals externs. Ningú pot dir quin nivell de representativitat realment té i ni tan sols el canvi econòmic ha produït canvis profunds en el seu sistema organitzatiu. En la CEOE manen les grans empreses, sense aparèixer excessivament en els seus òrgans directius i els funcionaris de la pròpia organització patronal, atès que hi ha pocs empresaris de debò que es dediquin a l’esdevenir patronal.
Una patronal paràsita
Els dirigents de la CEOE defineixen la seva pròpia  història. El seu fundador Ferrer Salat provenia d'una família d'empresaris, vinculats a la indústria farmacèutica i amb clara vocació política que no va aconseguir aprofundir i que va desviar cap a la creació de una Organització Empresarial que fos contrapart enfront del sindicalisme confederal emergent en la transició, mantenint des d'una òptica liberal una relació pacífica amb el govern de Felipe González en les seves reformes econòmiques ajudant a donar-los un vernís liberal. A la mort de Ferrer Salat el va substituir José Mª Cuevas que havia estat durant tot el període de l'anterior com a Secretari General de la CEOE i la persona que realment tenia el control de l'organització. Cuevas era un típic producte del Sindicat Vertical i va dirigir la CEOE des de 1984 fins al 2007, és a dir un període suficientment ampli per a marcar l'organització. Així mateix Cuevas no solament va mantenir el caràcter gremial de l'organització sinó que va incrementar el poder de la cúpula de l'organització. Així va modificar els estatuts de manera que l'elecció de la successió a la Presidència de la CEOE fos competència dels vice-presidents i no d'una Assemblea General, incrementant el poder de la burocràcia gremial i dels propis funcionaris de la CEOE com ell mateix.
Protestes contra el latrocini de Diaz-Ferrán
El seu successor per un breu període de temps va ser Díaz Ferrán (de juny de 2007 fins a gener de 2010) quan va haver de dimitir a causa de la fallida fraudulenta de les seves empreses per la qual cosa està  empresonat en l’actualitat. D'ell és la frase cèlebre “Cal treballar més i cobrar menys”. I pot ser paradigmàtic del pensament empresarial i del component directiu de la CEOE. El seu successor és el president actual Juan Rosell amb fama de “supòsit reformador” que anava a canviar la patronal, però que no ha renovat gens ni en la patronal catalana de la qual va ser president des de 1995 fins a 2011, ni en la CEOE on ha prioritzat la seva dependència de les polítiques del govern a fomentar l'autonomia dels agents socials.
Cal dir que  l’anquilosament de la patronal es fa evident quan simplement es dedica a repetir un “mantra neoliberal” que es basa en la necessitat de contenir els costos salarials en tots els seus aspectes, sense que aparegui cap altra proposta que afecti a problemàtiques empresarials. La seva defensa del model de competitivitat és  tradicional i obsolet.
Díaz-Ferrán i Joan Rosell. els darrers presidents patronals
A manera d'exemples direm que a) la CEOE no fa cap proposta sobre la necessitat de la innovació tecnològica i organitzativa de les empreses com si no fos un tema d'importància cabdal; b) No fa cap proposta sobre la problemàtica energètica malgrat que en molts sectors, especialment els industrials, el cost de l'energia arriba a superar el dels costos salarials; i c) És poc freqüent saber el pensament de la CEOE sobre la necessitat i urgència del transport ferroviari de mercaderies, malgrat que és una necessitat per a fomentar i dotar de major rapidesa el transport tant de les exportacions com les importacions.
En definitiva en aquest moment al nostre país tenim dos elements retardataris per al seu desenvolupament, 1) un Govern antisocial que no assumeix les reformes realment necessàries, una indústria potent i sostenible i un desenvolupament i potenciació dels serveis públics d’atenció a les persones; i 2) una patronal com la CEOE parasitària del poder, incapaç de tenir un discurs empresarial de futur i ser capaç d'actuar com un interlocutor vàlid per als sindicats sobre la base d'una autonomia plena de les relacions laborals i la negociació col·lectiva.
Una patronal molt "marcada"

23 de jul. 2017

PRESTAMISME LABORAL SEGLE XXI




Prestamisme segfle XXI


nuevatribuna.es | 23 de Julio de 2017


El prestamisme laboral ha estat una constant en la història de la nostra economia capitalista, molt associada també al treball precari i al treball “negre”. En temps del franquisme, fins els anys 60, alguns encara recordaran como cada matí a la plaça Urquinaona de Barcelona, com a molts altres indrets del país, gent sense treball esperava l’arribada del “prestamista” que els agafava amb un senyal del seu dit i els hi donava treball per aquell dia en alguna obra a canvi d´un sou de miseria.
Amb l’adveniment de la democràcia van millorar una mica les coses al menys en el terreny legal, on aquestes pràctiques no estaven permeses. Tot això malgrat que el treball en “negre” i l’economia submergida van continuar però sempre fora de la legalitat.
La reforma Laboral del 1994 portada a terme pel Govern de Felipe González va ser una de les més profundes efectuada sense l’acord dels sindicats. La reforma va flexibilitzar tots els aspectes referents a la contractació, la causalitat de la contractació temporal, la creació  del contracte “escombraries” i van  incrementar les causes d’acomiadament. Finalment van donar llum verda a les ETT ( Empreses de Treball Temporal).
ETT
Les ETT van començar la seva actuació establint sous diferents pels treballadors posats a disposició de les empreses amb salaris i normes diferents de les que establia el Conveni Col·lectiu de les empreses que utilitzaven el seus serveis. Això significava clarament un nou tipus de prestamisme de persones treballadores amb sous inferiors als  establerts en les empreses on prestaven el seu serveis. Es tractava sens dubte d’intentar un model de empreses ( les ETT) que afavorissin la reducció de costos i l’increment de la precarització laboral.
La lluita contra les ETT va ser molt important i  l’objectiu del sindicalisme confederal va ser, i desprès d’una llarga lluita de quasi dos anys es va aconseguir, la signatura del Conveni Col·lectiu de ETT’s per part de CCOO i UGT  per tal de regular tant les normes laborals del personal d’estructura ( es a dir els de les pròpies ETT) com el posat a disposició, és a dir els que es cedien a les empreses. A aquests últims  se’ls havien  d’aplicar les condicions establertes en el Conveni de les empreses contractadores del servei de treball temporal.
Però és evident que “feta la llei, feta la trampa”, així moltes de les pròpies empreses de treball temporal van començar a constituir les denominades “empreses multiserveis” amb el mateix sentit econòmic de precaritzar no només el treball temporal sinó també la substitució de personal fix per d’altres més barats. Això es va començar mitjançant l’externalització de treballs accessoris, com neteja o vigilància, però incrementant-se en el temps amb la substitució de treballs bàsics, especialment en el sector serveis.
De ETT a Multiserveis
Les Empreses Multiserveis actuen a partir d’un “frau de llei” establint uns convenis propis de empresa per sota de les condicions dels convenis sectorials amb la finalitat d’empitjorar les condicions laborals de les persones treballadores. Tant les de les pròpies persones de la empresa multiservei, que tenien condicions pitjors, com les de les  que treballen a la empresa contractadora a les quals es pressionava a la baixa en les seves condicions laborals i salarials de futur.
La Reforma Laboral del 2012 efectuada pel Govern del PP va donar més impuls a aquests tipus d’activitats al retallar els drets de negociació col·lectiva i prioritzar els convenis de empresa per sobre dels sectorials.
La lluita sindical ha estat intensa, especialment mitjançant la negociació col·lectiva sectorial on s’ha tractat d’establir formes de control per a la utilització d’aquests tipus de empreses i sistemes de regulació que limitin i estableixin les condicions de quan es poden utilitzar, i alhora tractant de millorar la situació de les persones de la subcontracta.
Aquestes empreses han estat molt utilitzades a l’hostaleria, els grans magatzems o els supermercats entre d’altres, i darrerament els sindicats han aconseguit importants victòries en la via jurídica tant a nivell de l’Audiència Nacional com del Tribunal Suprem que han anul·lat convenis de diverses “Empreses Multiserveis”.
Sembla que hi ha una part important del empresariat que no ha comprès a hores d’ara que la sortida de la nostra economia no pot basar-se en treball precari, poca qualificació i baixos salaris. Per sort comencen a sortir veus dins del propi empresariat, poques encara, que defensen altre forma de procés econòmic basat en un creixement de la productivitat a partir del treball fix de qualitat i amb salaris dignes. Així hem vist com des del propi sector de la hostaleria hi ha que s’ha manifestat en contra de la subcontractació com a forma d’abaratiment del treball.
Però la inventiva dels partidaris del treball precari,  de l’elusió fiscal i el treball “negre” continua. I actualment ho fa a l‘entorn  d’un nou paradigma de “modernitat” que és presenta sota la denominació de “Economia Col·laborativa”.
Empresa col·laborativa?
Es evident que pot haver-hi exemples positius de la “economia col·laborativa” com pot ser en el camp de la mobilitat sostenible, per exemple  la utilització del cotxe compartit o del cotxe multiusuari que poden millorar el cost de l’usuari a l’hora que redueixin la contaminació i milloren la sostenibilitat.
Però no tot és tan clar sinó al contrari. Casos com UBER, AIRBN, DELIVEROO, i molts d’altres plantegen que aquestes plataformes tecnològiques en el fons amaguen dos elements paradigmàtics que potencien la precarietat i la pobresa laboral d’una banda   i de l’altra l’elusió fiscal, com és el cas dels pisos de lloguer il·legals que fan competència deslleial a l’hostaleria que paga els seus impostos o UBER que fa competència deslleial al sector del taxi en preus, en fiscalitat i en salaris.
Com ha manifestat l’actual Secretari General de CCO, Unai Sordo “A veces esto de la economía colaborativa es una especie de digitalización de economía sumergida, lo que hace falta es una regulación y que no se pueda dar esta situación de precariedad que se está produciendo.” i  Una cosa es aprovechar las nuevas tecnologías para el mejor aprovechamiento de los recursos y otra cosa es esta informalización absoluta de la relación mercantil que sustituye a una relación con claros tintes laborales”.
Sens dubte cal oposar-se de forma radical a noves formes de prestamisme laboral, precarització, competència deslleial i elusió fiscal, que es volen presentar com quelcom innovador que no és modern rebutjar, per que segons ens volen fer creure  és el futur i ningú ho podrà aturar”. La resposta ha de ser clara: mai les noves formes de prestamisme, de precarització i desfiscalització són modernes ni tenen perquè acceptar-se ni imposar-se. Ans al contrari, cal refusar-les de rel perquè és retornar al passat més antic, al semi-esclavisme sota un fals vernís de modernitat, és tornar de nou als temps grisos de la Plaça Urquinaona.
Contra la precarietat

15 de jul. 2017

Referèndum: No és això

Referéndum: No és Aixó
nuevatribuna.es | 15 de Julio de 2017


Original al Facebook " Referéndum: No és això"


Manifest davant la convocatòria de l’1 d’octubre:


1.- A l’assemblea d’un País en Comú es van establir les condicions dels comuns per donar suport a un referèndum: un referèndum efectiu, que interpel·li tota la societat catalana i la seva pluralitat de posicionaments, amb reconeixements internacionals i garanties democràtiques. La convocatòria de l’1-O, tal com va passar el 9-N, no reuneix cap d’aquestes condicions.
2.- Qualsevol votació impulsada per un govern en un país democràtic exigeix unes garanties que aquí no es donen, com són: una llei reguladora coneguda amb anticipació per la ciutadania i debatuda àmpliament per les forces polítiques; una administració electoral per garantir la igualtat, l’objectivitat i la transparència de tot el procés, des de l’inici fins a l’escrutini; un cens electoral; unes taules electorals amb membres escollits aleatòriament entre el cens electoral, i uns mitjans públics respectuosos amb la pluralitat d’opcions.
3.- La convocatòria no té el reconeixement internacional perquè no reuneix les condicions per a la seva homologació democràtica per la Comissió de Venècia, òrgan consultiu del Consell d’Europa. De fet, tampoc té el reconeixement nacional, ja que el Pacte Nacional pel Referèndum impulsat pel Govern mateix, no l’avala ni el reconeix com a tal.
4.- Tampoc pot ser un referèndum efectiu de resultat vinculant, entre d’altres raons perquè no interpel·la tota la societat catalana i la seva pluralitat de posicionaments, sinó que és una proposta unilateral dirigida als votants d’una majoria de govern, Junts pel Sí i la CUP, que no va obtenir la majoria de vots en les últimes eleccions autonòmiques, que asseguraven que eren plebiscitàries.
5.- El referèndum té un interès secundari per al govern de la Generalitat, com ho demostra el fet que el partit del seu president, el PDeCAT, no va a votar a favor de Pablo Iglesias, el primer candidat a president d’Espanya que defensa un referèndum per decidir el futur de Catalunya, en abstenir-se en la moció de censura a Mariano Rajoy.
6.- La consulta de l’1-O no té la legalitat, però tampoc la legitimitat de representar la majoria, i en cap cas serà la consulta que volen les tres quartes parts dels catalans i catalanes, sinó una maniobra per fer com el 9-N, passar en fals la pantalla del referèndum i atiar el conflicte amb l’Estat per polaritzar el vot en les properes eleccions catalanes.
7.- Catalunya en Comú defensa els drets d’aquelles persones que se sentin cridades a participar en l’1-0, sense tolerar cap mesura de força del govern del PP per impedir-ho. Amb la mateixa coherència no pot cridar a la participació ni participar en una consulta que pretén ser un referèndum sense complir cap de les condicions del que hauria de ser el referèndum democràtic i efectiu que necessitem.
8.- Catalunya en Comú no pot avalar la convocatòria i celebració d’una consulta ni cap mobilització substitutòria que, a més de no ser un referèndum real, degrada el significat d’un instrument democràtic pensat per resoldre problemes donant la veu i el vot a tota la ciutadania.
9.- El referèndum que vam aprovar a l’assemblea dels comuns no forma part del conflicte sinó de la solució. És l’instrument que ha de permetre que sigui la ciutadania de Catalunya qui decideixi el seu futur encaix amb la resta d’Espanya, que no passa exclusivament pel sí o el no a la independencia.
10.- La proposta dels comuns, a més de defensar un referèndum efectiu, amb garanties i reconeixement, és assolir un Estat plurinacional sustentat en la fraternitat dels pobles i en la capacitat de generar aliances i teixir complicitats amb les forces polítiques de l’Estat i d’Europa.





Primers signants ( odre alfabètic)
Atienza Ferrero José Luis Catalunya en Comú
Atienza Fuentes Jonathan Catalunya en Comú
Baiges Siscu Catalunya en Comú
Barbará Molina Antonio Catalunya en Comú
Barber Sancho Joana Catalunya en Comú
Barnabá Marina Catalunya en Comú
Barreras Santi Catalunya en Comú
Bartolomé Quim Catalunya en Comú
Bertomeu Marc Catalunya en Comú
Belotti Marcello Catalunya en Comú
Boada Joan Catalunya en Comú
Boix Lluch Isidor Sindicalista CCOO
Boixadera Ramon Catalunya en Comú
Botella Joan Catalunya en Comú
Braga Gernández Isabel Catalunya en Comú
Brugué Quim Catalunya en Comú
Burdallo Isabel Catalunya en Comú
Burjons Comas Joaquim Catalunya en Comú
Calvo Solá Yolanda Catalunya en Comú
Camacho Antonio Catalunya en Comú
Camacho Ángeles Catalunya en Comú
Camacho Alcalde Gregorio Catalunya en Comú
Camós Josep Maria Catalunya en Comú
Camprubí Lluís Catalunya en Comú
Canillas Rodríguez José Antonio Catalunya en Comú
Capilla Olmo Juan Catalunya en Comú
Carpintero Escalada Enrique Sindicalista NISAN
Carrasco Pons Silvia Catalunya en Comú
Carretero Oscar Catalunya en Comú
Casanovas Carles Catalunya en Comú
Casas Jordi Catalunya en Comú
Cascales Fernández Fernando Catalunya en Comú
Ceano Román Catalunya en Comú
Cenzano Ezquerro Maria Teresa Catalunya en Comú
Chaib Amar Hassan Catalunya en Comú
Cirbian Aritz Catalunya en Comú
Clavero Ciurana Montserrat Catalunya en Comú
Clemente Alfredo Catalunya en Comú
Coll Rios Fina Catalunya en Comú
Comín María Catalunya en Comú
Cosano Gil Manuel Catalunya en Comú
Cuevas Jordi Catalunya en Comú
Dabbah Velázquez Javier Catalunya en Comú
de Gispert Pastor Inés Catalunya en Comú
Delgado Grego Catalunya en Comú
Díaz Alejandro Catalunya en Comú
Díaz-Flores Pablo Catalunya en Comú
Domínguez Miguel Ángel Catalunya en Comú
Duarte Rafa Catalunya en Comú
Elhiluch El Antit Saida Catalunya en Comú
Enfedaque Echevarria Jesús Catalunya en Comú
Erroteta Peru Catalunya en Comú
Escribano Robert Catalunya en Comú
Español Fernández Paco Catalunya en Comú
Espinar Carmona Juan Catalunya en Comú
Expósito Garcia Juan José Catalunya en Comú
Farrerons Carme Catalunya en Comú
Fernández Pedro Jesús Catalunya en Comú
Fernández Expósito Mari Catalunya en Comú
Fernández Mandoval Francesc Catalunya en Comú
Fernández Martínez Antonio Catalunya en Comú
Fernández Martínez José Catalunya en Comú
Fernández Paz Gabriel Catalunya en Comú
Fornes Quim Catalunya en Comú
Fornés Arnau Catalunya en Comú
Funes Arnau Catalunya en Comú
Galán Paco Catalunya en Comú
García Biel Manel Catalunya en Comú
García Fradejas Mari Carmen Catalunya en Comú
García Jiménez Encarnación Catalunya en Comú
García Aran Merche Catalunya en Comú
García Celada Cayetano Catalunya en Comú
García Fernández Montse Catalunya en Comú
García López Emilio Catalunya en Comú
Geijo Victoria Catalunya en Comú
Ginés José María Catalunya en Comú
Giral Lídia Catalunya en Comú
Gómez Acosta Manolo Enginyer Industrial
González Díaz Rafael Catalunya en Comú
González Soto Juan Catalunya en Comú
Guardia Julia Catalunya en Comú
Guardia Montserrat Maria Antònia Catalunya en Comú
Guil Barrionuevo Juan Catalunya en Comú
Henández Dani Catalunya en Comú
Ramos Blas Catalunya en Comú
Hidalgo Manuel Catalunya en Comú
Huerga Aurora Catalunya en Comú
Huertas Ovi Catalunya en Comú
Ibáñez Villuendas Maribel Barcelona en Comú
Izquierdo Mari Carmen Catalunya en Comú
Jiménez Marc Catalunya en Comú
Juan Ricard Catalunya en Comú
Jurado José Manuel Catalunya en Comú
Lago Mari Paz Catalunya en Comú
Lara Salva Catalunya en Comú
Llabina Josep Catalunya en Comú
Llop Tello Manolo Catalunya en Comú
López Salva Catalunya en Comú
López Barquero Manuel Catalunya en Comú
López Bueno Josep Catalunya en Comú
López Bulla José Luis exsecretari gral CCOO, exdiputat Parlament
López Fernández Jordi Catalunya en Comú
López Rodríguez José Catalunya en Comú
López Provencio Pedro Catalunya en Comú
López Quintana Antonio Catalunya en Comú
López Valentín Silvia Catalunya en Comú
Lozano Cano Faustino Catalunya en Comú
Luque Side Ana Catalunya en Comú
Maestre Reverter Àngels Catalunya en Comú
Mañas Àlex Catalunya en Comú
Marín Maribel Catalunya en Comú
Mármol David Catalunya en Comú
Martin Ana Catalunya en Comú
Martín José Maria Catalunya en Comú
Martínez Jesús Catalunya en Comú
Martínez Contreras José María Catalunya en Comú
Martínez Navarro Apolonia Catalunya en Comú
Martos Ivan Catalunya en Comú
Mata Isaac Catalunya en Comú
Medir Lluis Catalunya en Comú
Mena Pol Catalunya en Comú
Mentrida Santiago Catalunya en Comú
MIralles Albert Catalunya en Comú
Miranda Jose Antonio Catalunya en Comú
Molinas Amorós Roger Catalunya en Comú
Monfort Heras Anna Catalunya en Comú
Montserrat Toni Catalunya en Comú
Morata Martín Javier Catalunya en Comú
Muñoz Juan Catalunya en Comú
Muñoz Garcia Álvaro Catalunya en Comú
Navajas Adan José Francisco Catalunya en Comú
Navarro Eduardo Catalunya en Comú
Navarro Cañete Miguel Ángel Catalunya en Comú
Navarro Teruel Alfonso Catalunya en Comú
Notivoli Josep Lluis Catalunya en Comú
Obón Paco Catalunya en Comú
Oñate Luisa Catalunya en Comú
Ortega Jordi Catalunya en Comú
Ortuño Juan Catalunya en Comú
Pajares Miguel Catalunya en Comú
Paris Albiol Vicente Catalunya en Comú
Pérez Ester Catalunya en Comú
Pérez Javier Catalunya en Comú
Pérez Kilian Catalunya en Comú
Pérez Costa Paqui Catalunya en Comú
Pérez Moreno Ángel Catalunya en Comú
Pérez Moya Josep Catalunya en Comú
Pérez Vera Manuel Catalunya en Comú
Pineda Manu Catalunya en Comú
Poblet Gabriela Catalunya en Comú
Portillo Justino Catalunya en Comú
Prado Raquel Catalunya en Comú
Prat Carvajal Enric Catalunya en Comú
Prieto Jesús Ángel Catalunya en Comú
Pros Perelló Jaume Catalunya en Comú
Pujols Xavier Catalunya en Comú
Quesada Francisco Catalunya en Comú
Ravinale Leoonardo Catalunya en Comú
Redón Salva Catalunya en Comú
Ribas Arboledas Joan Catalunya en Comú
Rodriguez Alfonso Catalunya en Comú
Rodríguez Jaume Catalunya en Comú
Rodríguez Castell Teresa Catalunya en Comú
Rodríguez de Lecea Paco Catalunya en Comú
Rodríguez Rovira Josep María Catalunya en Comú
Roger Vicente Ersilla Catalunya en Comú
Romero Diana Catalunya en Comú
Romero Avelino Catalunya en Comú
Romero Isa Catalunya en Comú
Ros Baron Juan Camilo Catalunya en Comú
Rosa Roberto Miguel Catalunya en Comú
Rubio Bretones Javier Catalunya en Comú
Ruiz Pascual Tamara Catalunya en Comú
Ruiz Ruiz Eutimio Catalunya en Comú
Salazar Juana Catalunya en Comú
Salguero Antonio Catalunya en Comú
Salomon Dominique Catalunya en Comú
San José Marta Catalunya en Comú
Sánchez Olimpia Catalunya en Comú
Sánchez Mejías Francisco Catalunya en Comú
Santana Catalán Ramon Catalunya en Comú
Santoro Claudia Catalunya en Comú
Sentís Arga Catalunya en Comú
Simó Cristina Catalunya en Comú
Solís Ortiz Eugenia Catalunya en Comú
Tarifa Elena Catalunya en Comú
Tébar Hurtado Javier Catalunya en Comú
Terradas Rodriguez Oscar Catalunya en Comú
Terron Jessica Catalunya en Comú
Toledano Diosdado Catalunya en Comú
Torrens Campillo Lluís Catalunya en Comú
Torres Ivan Catalunya en Comú
Torres Jorge Catalunya en Comú
Úbeda López Silvia Catalunya en Comú
Vallejo Calderón Carles Catalunya en Comú
Valls Raül Catalunya en Comú
Vera Francisco Catalunya en Comú
Vila Carles Catalunya en Comú
Viñes Herrero Araceli Catalunya en Comú
Vintró Eulalia Catalunya en Comú

9 de jul. 2017

CATALUNYA “AKELARRE” FINAL?


El final de la fugida?
Nuevatribuna | 09 de Julio de 2017


Desprès de més de 5 anys de viure en un “bucle virtual” o en una “historia interminable” cal esperar que finalment el 2 d’octubre Catalunya pugui passar pàgina i anar a una situació política i social “post-processista”. Una nova situació que permeti enfrontar els problemes socials que pateix la societat catalana i que han estat marginats durant tot aquest período.
Abans de continuar cal aclarir algunes de les bases sobre el perquè  de tot plegat i on recauen les responsabilitats de l’actual estat de coses.
La principal responsabilitat recau sense cap mena de dubte en el PP. Amb la seva impugnació de l’Estatut, aprovat pel Parlament, per les Corts espanyoles i ratificat pel poble català, té la plena responsabilitat del que està passant. La sentència del Tribunal Constitucional aconseguida amb tot un seguit de tripijocs, com el d’apartar a magistrats contraris a la impugnació, va iniciar el que el President Montilla va denominar la “desafecció” de la ciutadania de Catalunya.
Altrament el Govern de Rajoy i la seves polítiques tant les que afecten Catalunya com les de les seves retallades socials van situar la major part de la societat catalana en contra. S’ha dit amb encert que el PP ha estat una màquina de crear nous independentistes. Per que lamentablement, i degut en part també a l’actitud poruga del PSOE, molts catalans han identificat  Espanya amb el govern del PP.
Finalment el PP i el seu Govern són responsables de no haver fet mai cap proposta política per a solucionar el malestar existent a Catalunya, per incapacitat política però també  per la seva pròpia concepció ideològica.

Els responsables de tot plegat
Es evident que no només el PP és responsable de l’actuat atzucac. L’actuació inicial del Govern Mas que va veure en el moviment independentista una oportunitat per a mantenir-se en el poder i l’aventurisme posterior del Govern de Junts pel Si (JxS) han contribuït també a provocar que no pugui haver una resposta àmpliament majoritària a Catalunya i que al contrari hagi provocat una forta divisió dins la societat catalana. La cada vegada major radicalització, alienament i enroc de JxS ha fet que s’hagi provocat una divisió inclús amb la gent que vol una solució al voltant del dret a decidir dels catalans.
Perquè el problema radica fonamentalment en el fet que la societat catalana abans o desprès haurà de ratificar la seva relació amb l’Estat mitjançant un Referèndum que signifiqui superar la ruptura creada per la negació, per part de la sentència del TC, de la voluntat aprovada del poble de Catalunya en el referèndum del Estatut.
El poble de Catalunya haurà de decidir en un Referèndum amb garanties, abans o desprès d’un canvi en el model constitucional espanyol, el seu encaix en el conjunt de l’Estat.
Però no és cap això on ens està portant la política unilateralista del Govern de Catalunya tot maltractant la gestió del procés. El Govern català  està vulnerant la legalitat del propi Estatut de Catalunya, base de l’origen de la pròpia legalitat del Parlament i del Govern de la Generalitat, reduint la seva representativitat, desobeint les posicions del Consell de Garanties Estatutàries (el TC de Catalunya), plantejant propostes no democràtiques com les que va anunciar sobre la llei del Referèndum, incomplint les recomanacions de la Comissió de Venècia i sense cap suport internacional ni voluntat de dialeg.
Aferrant-se únicament a una concepció cada vegada més sectària de la política no podran aconseguir els seus objectius.
L’1-O no hi haurà Referèndum  a Catalunya. Perquè el que s’està plantejant des de JxS i la CUP no és un Referèndum. Serà una “kermesse” o un “Akelarre” però no un referèndum real perquè no hi ha garanties i ni el Govern de Puigdemont les pot donar ni els seus aliats les pretenen.
Vull referir-me ni que sigui de passada a l’ambient de crispació que des dels més hiperventilats processistes i els mitjans que els hi són afins s’està llançant a la societat catalana. Comencen a aparèixer cartells qualificant de “traïdor” a qui no combrega amb les seves posicions. S’estan atacant locals de forces que opinen de forma diferent i els insults a les xarxes socials son constants.

Cap el "feixisme" català?
Totes aquestes accions son preocupants i totalment reprovables sigui qui sigui el seu destinatari. Però es significatiu  és que la majoria dels atacs van dirigits, sinó fonamentalment contra la gent de “Catalunya en Comú” o de “Catalunya si que es Pot”. Així hem vist com es qualifica de traïdors a Domenech, Colau, Rabell o Coscubiela. Aquests aprenents de ultranacionalistes, per no aplicar-los el mot que més els hi escauria, es centren en desqualificar als que defensen el respecte a les institucions i la defensa d’un Referèndum amb garanties.
Molta gent que va defensar els drets nacionals de Catalunya en l’època de la dictadura avui són acusats de traïdors per qui mai va fer res en aquells temps foscos.
En aquests moment no valen posicions ambigües des de l’esquerra i de qui sempre ha cregut en el concepte de “Catalunya un sol poble” o en el del “catalanisme popular”. Cal una oposició radical al PP i als seus intents d’ofegar l’autogovern, però alhora no es pot posar ningú de perfil davant una convocatòria partidista i sectària d’una consulta sense cap garantia democràtica.
Cal donar l’esquena a la convocatòria del 1-O i començar a preparar ja per al 2-O una alternativa per tal d’ impulsar una proposta que es pugui defensar arreu, amb el màxim d’aliances en defensa del caràcter plurinacional que cal que tingui l’Estat i on es pugui fer una proposta d’encaix polític de Catalunya sobre el que tota la ciutadania de Catalunya pugui decidir amb plenes garanties democràtiques.


Refermant els origens

2 de jul. 2017

Amb UNAI #CCOOsemueve


Cloenda del XI Congrés de CCOO
Nuevatribuna | 02 de Julio de 2017


L'11è Congrés de CCOO ha confirmat el relleu d'Ignacio Fernández Toxo per Unai Sordo. Es tracta d'un relleu generacional en tota regla. El mandat de Toxo ha consolidat un profund canvi organitzatiu a l'intern del sindicat i una profunda reflexió sobre la pròpia situació i funció del sindicat. Com he dit en una altra ocasió Toxo ha dut a terme “una revolució tranquil·la” en el sí del sindicat i la unificació d'aquest.  D'altra banda, Toxo ha estat el motor del relleu generacional en la màxima responsabilitat del sindicat. Segurament per tot això serà un secretari general molt recordat per la seva acció positiva i unificadora en temps molt difícils.
Amb Unai Sordo arriba la renovació i la tasca del salt endavant. Sortir de l'intern del propi sindicat i llançar una ofensiva cap a la societat per tal d’aconseguir ampliar i enfortir el paper fonamental que ha de tenir el sindicalisme de classe dins la societat actual si desitgem un canvi en profunditat de l'actual estat de coses.
Sens dubte el Congrés ha estat un èxit en quant de forma molt majoritària el sindicat ha acordat les bases de les seves polítiques futures en els seus documents congressuals.
No eludiré un aspecte conflictiu del Congrés. El relacionat amb el tema de la presència de Paco Carbonero en la nova executiva. No dubto de la fonamentada presumpció d'innocència de l'afectat tal com va defensar Toxo en el plenari. Però vull fer dues reflexions crítiques. La primera en relació al propi Carbonero, crec que quan algú veu, que per la raó que sigui, representa un perjudici en la imatge de l'organització allò més coherent és fer un pas enrere. I en segon lloc no va ser gens positiva l'actuació de dirigents de grans organitzacions que en lloc d'ajudar a buscar una solució van introduir un profund nerviosisme en les seves pròpies delegacions. No dubto que en molts casos es tractava d'establir un pols pel poder en el sí de l'organització que per moments va portar a recordar uns temps feliçment superats. Hi ha qui encara no pot sostreure's al desig de patrimonialitzar l'organització quan aquesta és de tots.
Toxo la virtut de la serenitat
És precisament aquesta entre altres raons, la d'evitar que la Confederació sigui patrimonialitzada per les grans organitzacions, que Toxo va proposar Unai Sordo com a Secretari General.
Malgrat el que alguns puguin pensar ni Unai és un secretari feble ni ningú li ha guanyat cap pols. I això va tenir dues demostracions. La primera a l'elecció amb gairebé el 90% dels vots de Unai Sordo com a Secretari General el que li dóna una legitimitat per sobre de qualsevol dubte. I segona el seu primer discurs com a Secretari General. Crec que en els meus 43 anys de militància sindical en CCOO mai he vist un discurs més concís, profund i que concretés tant els objectius del sindicat com el que vam poder sentir a Unai en la clausura del Congrés. No crec equivocar-me en afirmar  que CCOO ha triat  un gran Secretari General que augura un bon futur pel sindicat.
Unai en la seva intervenció va enllaçar amb les arrels del sindicat però alhora va dibuixar la nova realitat del món del treball. Va reivindicar la centralitat del treball, d'un món del treball molt més plural i divers que abans i va plantejar que ha de ser el sindicat el que integri els treballadors davant la desintegració dels centres de treball de les empreses. El sindicat ha d'anar a buscar les treballadores i treballadors allà on siguin, especialment els més precaris, els joves i les dones. El sindicat ha de tenir una presència activa en tots els centres de treball i ser el factor d'estructuració i  conscienciació de la classe treballadora. Ha de fer que totes les persones treballadores siguin conscients que no hi ha sortida individual sinó col·lectiva a l'actual estat de coses.


Unai Sordo la renovació
Unai va reivindicar tots i cadascun dels plantejaments del sindicat. En primer lloc el dret a disputar el repartiment de la riquesa en el sí de les empreses i en segon lloc en la societat. També la necessitat d'una profunda reforma fiscal on les empreses paguin com a mínim tant com paga la gent treballadora, rebutjant propostes poc útils com l'impost als robots que podrien desincentivar l'increment necessari de la productivitat, en definitiva va defensar un únic impost però efectiu i just sobre els beneficis empresarials.
Unai Sordo va reclamar un altre model econòmic més just socialment però alhora més eficient econòmicament. Millors salaris, ocupacions dignes, renda mínima garantida, que com va aclarir no desincentiva la cerca de treball sinó les ocupacions indignes. Defensa, millora i potenciació del que és públic, en sanitat, en educació, en dependència, en serveis socials, en prestació a la desocupació, en pensions on possiblement CCOO té les propostes més elaborades que ningú. Tot això permetria un major nivell de consum intern i donaria un major i millor desenvolupament de la nostra economia.
Sordo va reclamar la derogació de les reformes laborals, objectiu difícil amb l'actual correlació política, però va defensar amb més força la necessitat de major “poder sindical” en tots els àmbits laborals que permeti la millor defensa de les persones treballadores i disputar l'hegemonia als empresaris. També va defensar amb força la concertació social dins de l’empresa, amb la patronal i amb el govern per a fer avançar les nostres reivindicacions.
Aquestes són algunes de les múltiples qüestions que va abordar amb claredat i de forma concisa Unai que  va reivindicar el paper del sindicalisme confederal i de classe com a únic representant de la classe treballadora, la qual cosa no ha de ser obstacle per construir aliances profundes amb els moviments socials emergents. Finalment va reivindicar  CCOO i el moviment sindical com el major intel·lectual col·lectiu de l'esquerra existent en l'estat.
Sens dubte estem davant l'inici d'un mandat d'un jove lideratge d'una persona honesta, preparada i propera que pot donar moltes satisfaccions a la classe treballadora.
Ongi Etorri Unai!!!
Unai i Toxo el relleu

31 de maig 2017

RAIMON UN DELS NOSTRES



Publicat a Revista TREBALL/ 31.05.2017
Nuevatribuna | 03 de Junio de 2017


El diumenge 28 Raimón va dir adéu als escenaris en el Palau de la Música. Va ser un recital típic del nostre amic, amb sobrietat, amb senzillesa però amb un perfecte ordre i concepció de les cançons triades.
Raimón va repassar el conjunt de la seva llarga carrera però deixant prou petjades per a descriure gran part de la seva concepció com a persona, com a cantant i com a ciutadà compromès i destil·lant de forma clara la seva concepció ideológica.
Raimón, l’home i el cantant són sens dubte “un dels nostres”, i a llarg del darrer recital va deixar molt clara la seva concepció ideològica i humana. Raimón va recordar les seves primeres cançons des de “Som” fins “Al vent” cançó que va definir com el seu inici i la seva cloenda. Però Raimón cantà les seves cançons més intimistes i personals vinculades a Itàlia i a l’Annalissa, passant per les cançons que representen la seva vinculació amb la llengua i la cultura catalanes, des de una àmplia visió cultural reflectida en els versos cantats dels poetes Ausiàs March i Rois de Corella (del seu País Valencià d’origen), Anselm Turmeda ( Illes) i Espriu ( Catalunya).
Però Raimón també va deixar molt clar els seus orígens que no oblida per que no vol perdre la identitat, i malgrat el desconeixement d’alguns dels seus espectadors que van tractar d’identificar amb el crit de “independència”, ell va deixar explícites dues coses: la seva identificació amb les classes subalternes i una concepció molt clara que va des del seu primigeni “instint de classe” fins  la seva clara “consciència de classe”.
Raimón va anar desgranant paisatges del seu pensament com a “No el coneixia de res” on fa referencia al lluitador desconegut amb cinc anys de presó a l’esquena que li explica com és d’important l’educació de la joventut si es vol alliberar. Va passar per la seva comprensió de la “espriuana” fraternitat plurinacional dels pobles ibèrics amb cançons com “País Basc” o “18 de Maig a la Villa” referència del seu històric recital a Madrid.
I va arrodonir la seva adscripció ideològica que no partidista amb cançons clarament combatives com “Als anys 40 quan jo vaig nàixer”, a la dedicatòria a tots els lluitadors clandestins amb la cançó que en el seu moment va dedicar a Gregori López Raimundo “T’he conegut sempre igual” fins a culminar amb temes com “D’un roig encès” com ell voldria les paraules i el món, a “Jo vinc d’un silenci” on ret homenatge a la lluitat d’alliberament de les classes subalternes per part de qui no vol perdre ni els seus orígens ni la seva identitat, i com no al “Diguem no!” de la fam que és pa dels treballadors i dels homes tancats a la presó plens de raó. I fins i tot es va esplaiar explicant la raó per la qual va cantar  Amanda” com a homenatge a Victor Jara, l’única no composta per ell.
La veu de Raimón, la humanitat, la tendresa, la profunditat, la lluita que desprenen les seves cançons ens són tan actuals ara com abans. Es cultura en estat viu. Es alhora defensa dels drets nacionals i dels drets socials. Són una història del nostre temps feta cançons.
Són en gran part un relat de la trajectòria personal de molts de nosaltres.
Va ser en definitiva un recital d’acomiadament acurat i encertat per part d’un Raimón en plenitud de facultats que tanca una pàgina de la seva historia personal. Per sort les seves cançons, els seus discs, continuaran amb nosaltres. Moltes vegades per donar-nos moral en moments de defalliment.
I sens dubte la personalitat de Raimón perdurarà sempre entre nosaltres per que “ELL ÉS UN DELS NOSTRES”.