16 d’oct. 2017

LA LLIÇO DE COSCUBIELA




 
Joan Coscubiela parlamentari
revistatreball.cat
/15-10.2017


Durant els debats al Parlament sobre les Lleis del Referèndum i la Transitorietat molta gent identificada en la tradició de l’esquerra del PSUC  hem tingut un fort sentiment de rejoveniment polític.
Va ser una sensació d’identificació i de renéixer l’orgull per una política, escoltada novament, de la millor esquerra en les dues intervencions de Joan Coscubiela al Parlament de Catalunya. Rigor, sinceritat i profunditat ideològica. Al manifestar el rebuig radical a unes propostes de llei de JxS i la CUP que vulneraven la pròpia legalitat democràtica del Parlament, tal com ja havien advertit els lletrats de la càmera i el propi Consell de Garanties Estatutàries del Parlament, Coscubiela no sols va criticar amb rigor unes lleis i uns procediments antidemocràtiques i poc solvents, sinó que alhora va fer una dura critica de la política del PP que està en la base de tot el conflicte. També va defensar el dret d’aquells que vulguin defensar la independència, però deixant clar que “no tot s’hi val” i que els comportaments antidemocràtics no es poden combatre amb altres comportaments també antidemocràtics com els que significaven les propostes de JxS i la CUP.
La intervenció de Coscubiela ens va reconciliar a molts amb la política. Com ho va reflectir amb la seva sempre agudesa intel·lectual la Lali Vintró en el seu article a la Revista Treball “Vergonya aliena i orgull Psuquero: Joan Coscubiela” la Lali conclou “Les dues magistrals intervencions de Joan Coscubiela aquesta setmana al Parlament m’han fet recordar aquella etapa de prestigi merescut dels militants psuqueros i m’han portat a sumar-me a la immensa riuada de comentaris, articles i missatges elogiosos per allò que va dir, per com ho va dir i per la pregona sinceritat i convicció dels seus arguments”.

La saviessa de Lali Vintró
Molta altra gent va manifestar amb més o menys sinceritat elogis a les intervencions del portaveu de “ Catalunya si que es Pot”. Una de les darreres i més sinceres la de l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, que es va identificar totalment amb la intervenció que va dir que va aplaudir en el seu interior.
Coscubiela juntament amb Luis Rabell, president del grup i tots dos procedents de l’activisme social ( un veïnal i l’altre sindical), ara en les seves responsabilitats polítiques han aconseguit una cosa increïble, malgrat dirigir amb dificultat un grup heterogeni i conflictiu, han estat els protagonistes d’aquests debats decisius. I això especialment per la coherència del seu discurs. Alguna vegada caldrà fer un reconeixement a aquests dos polítics, Rabell i Coscubiela, que a contracorrent han dignificat la política en moments marcats per la demagògia i la crispació que molts han volgut, tant des dels unitaristes als unilateralistes, introduir en la política catalana i española.
He tingut la sort de compartir anys de la vida sindical formant part de l’equip de Joan Coscubiela en la seva etapa de Secretari General de CCOO de Catalunya, i he pogut comprovar des de primera fila la seva capacitat de treball, però també la seva gran rigorositat i la seva passió al plantejar les propostes polítiques i sindicals. Coscubiela és essencialment una persona d’una honestedat exemplar, fruit d’una experiència familiar on l’honestedat i els conceptes ètics i morals en lo social, en lo polític i en lo personal eren la base de la coherència ideològica. Cal dir que en el sindicat va ser un dirigent capaç de generar amplis consensos i de dirigir i governar la organització amb tothom. La prova més clara que en la primera elecció va aconseguir un 52% del conjunt dels vots de Congrés que el va escollir, però amb el temps va tenir el reconeixement de tota la organització de CCOO de Catalunya.
Coscubiela no és un polític a l’ús. Mai va tenir la intenció de dedicar-se a la política al abandonar el seu càrrec sindical. Es cert que ell ha estat sempre un militant del PSUC primer, un partit que deixava petjada indeleble en molts dels seus militants i el Joan és un d’ells, i desprès d’ICV, sense ostentar mai cap càrrec orgànic. Va ser a proposta de Joan Herrera que el partit li va plantejar encapçalar la candidatura al Congrés dels Diputats. Va ser sens dubte una bona proposta, tant a nivell de resultats per ICV que va passar de 1 a 3 diputats, com a nivell personal pel propi Joan. En el Congrés i dins del Grup de l’Esquerra Plural es va destacar com a un excel·lent i agut parlamentari, sense recórrer a l’espectacle en la tribuna sinó al rigor i la claredat d’un discurs que entenia la gent del carrer. Coscubiela va ser el primer que va acusar de “corrupte” a Rajoy molt abans de que això fos una generalitat.
El coneixement profund de la realitat laboral i social que va adquirir al llarg dels seus anys al sindicat li van comportar un gran bagatge de realitat en la seva tasca parlamentaria, i això es notava en les seves intervencions fetes a ran de carrer. Crec que puc afirmar que Joan Coscubiela està satisfet de la seva etapa al Congrés dels Diputats.
Coscubiela i Rabell, la raò al Parlament
Posteriorment i com a conseqüència d’acords establerts per ICV amb Podem, se li va proposar anar en la llista de “Catalunya si que es Pot” al Parlament, i com és habitual en una persona com ell va acceptar disciplinadament. Tot hem vist que la legislatura al Parlament ha estat força decebedora. El “full de ruta” independentista de la majoria formada per JxS i la CUP ha instaurat un legislatura pràcticament monotemàtica, on el fet territorial ha acaparat la major part del temps relegant les qüestions socials a un segon pla. Alhora ha tingut que capejar amb en Lluis Rabell i la majoria del grup els personalismes i les sortides de tot d’alguns membres d’aquest grup, cosa que comporta un fatiga constant i decebedora.
Coscubiela en el tema nacional és un fidel representant del ”Catalanisme popular” del PSUC, és a dir la defensa dels drets nacionals i socials com alternativa al nacionalisme identitari  de la dreta. I sempre ha estat conseqüent amb les seves concepcions i ho ha demostrat. Coscubiela va encapçalar la defensa de la autonomia de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya davant els intents de retallar-la per part de Fidalgo. I aquesta va ser una raó per la qual les CCOO de Catalunya de forma majoritària van apostar per Toxo com a nou Secretari de  Confederació Sindical de les CCOO d’Espanya.
Puc dir que he conegut molts polítics pels quals  públicament he manifestat la meva consideració  pel seu que fer, gent com Nicolas Sartorius, Antoni Gutiérrez, José Antonio Labordeta o Gaspar Llamazares, inclús gent de partits diferents al meu com Josep Borrell o Cristina Narbona.
Però si he d’escollir algú que pel seu rigor polític, la seva sinceritat ideològica i  l’honradesa i honestedat moral he sentit més a prop hem quedo amb en Joan Saura i Joan Coscubiela. I potser per això ambdós han estat objecte de campanyes de desprestigi vulgars i reprovables, un a través dels mitjans de comunicació i l’altre a través de les xarxes. Cal gent com ells en aquests moments. Són més exemple de “nova política” que molta de la nova gent que ara acapara, amb menys capacitat i rigor, l’actualitat política.
Joan Coscubiela ha anunciat ja la seva voluntat de deixar la política activa. És comprensible i està en el seu dret, però sens dubte a molta gent li mancarà un referent important d’una política en majúscules.
Coscubiela i Saura dos referents



13 d’oct. 2017

La política no és contes de nens


Exemple de la política
Nuevatribuna | 13 de Octubre de 2017


Els contes dels nens es basen en il·lusions que no tenen per que tenir relació amb la realitat. La imaginació ens pot traslladar a qualsevol lloc i fer les coses més inversemblants. Però la política no és cosa  de contes en tot cas de comptes.
La política es basa en correlacions de forces, en aliances per aconseguir majories i en amplis acords per arribar a consensos. Tot això per assolir millors situacions, canvis de govern o canvis legislatius en profunditat.
Podem posar l’exemple de l’Alberto Garzón i la seva demanda constant de la vinguda d’una República. Crec que té tot el dret a fer-ho, i que hi ha més gent que podem coincidir. Però això així enunciat no passa de ser un conte sense cap perspectiva. Per aconseguir una República en Garzón hauria de tenir, en primer lloc,  un acompanyament polític i social suficient com per a emprendre aquest camí. I li caldria no tan sols tenir una força política i social important al darrera sinó comptar també amb una àmplia aliança que estigués a favor de la República. I desprès li caldria ser capaç d’arribar al consens polític necessari per abordar un canvi substancial en profunditat de l’actual Constitució. I sincerament de moment no puc observar que hagi obtingut ni el primer d’aquests objectius amb la qual cosa la seva reivindicació es queda en una paraula molt bonica però sense contingut sinó explica que pensa fer per aconseguir fer-la realitat. En primer lloc caldria conèixer quin tipus de República planteja i en base a la qual vol fer els consensos i acords necessaris i l’apel·lació a la ciutadania, caldria establir quin tipus es planteja: una  República presidencialista o parlamentaria, unicameral o bicameral, unitària, federalista o confederal entre els primers elements per a posar-se d’acord. I també tenir en compte si es un objectiu prioritari de la ciutadania


El dilema de Puigdemont
Anem a un altre exemple molt més actual i real. La intenció del Govern de la Generalitat de JxS i la CUP per aconseguir una República Catalana Independent, tenen força política i social però no suficient. Han vulnerat les pròpies lleis la qual cosa no és acceptable ni acceptada ni a nivell de l’Estat, ni de la comunitat internacional, ni de la majoria de la ciutadania catalana. Més que aconseguir aliances, suports i consensos han creat tot el contrari. Es tracte per tant d’un altre conte fantasiós, però no infantil que pot comportar greus conseqüències de futur si las parts no actuen amb prudència. No es pot aconseguir un objectiu incomplint tota la legalitat inclosa la que el propi Govern de Puigdemont ha acordat.
La política no es basa en “brindis al sol” sinó en actuacions concretes que comporten resultats concrets. I posaré un exemple que a molta gent pot estranyar com a exemple de fer política. El recent discurs del Cap de l’Estat. No el valoraré, és evident que a molta gent no li va agradar el que va dir, o la manca de referencies a determinats successos. Però va ser un discurs amb uns objectius polítics clars. No crec que fos un discurs a la ciutadania sinó que tenia uns destinataris concrets. En primer lloc la Comunitat Internacional deixant clara la posició de l’Estat, que no ja la del govern; en segon lloc els poders de l’Estat reclamant la seva cohesió, el resultat va estat clar veient com des del poder econòmic les grans empreses començaven a marxar con a rebuig a l’intent de secessió; i en tercer lloc el govern de la Generalitat per a dir-li que s’havia arribat al final i que a partir d’aquell moment tot aniria molt en serio. Va ser un discurs que pot agradar o no, però que va complir els seus objectius. L’únic que cal saber és si fer aquesta actuació arriscada té alguna contrapartida amagada per part del govern del PP envers el monarca.
La nostra recent historia de país ens demostra que hem estat capaços de fer política en moments molt més durs i difícils. La transició és un exemple de com gent amb plantejaments polítics molt diferents va ser capaç d’arribar a acords acceptables malgrat no cobrien les expectatives prèvies de cap d’ells. En el cas del PCE va ser claríssim, va renunciar a la república per la democràcia per que era el primer punt d’acord amb tot el que comporta de reconeixements de les llibertats bàsiques individuals i col·lectives i l’obertura de la via dels estatuts d’autonomia: la dreta i el PSOE van establir un sistemes de representació que en principi afavoria les grans opcions; i els partits nacionalistes van rebre el premi no només del reconeixement de les nacionalitats (com aperitiu d’una plurinacionalitat encoberta) sinó un plus de representativitat parlamentària.
Es més difícil l’encaix de Catalunya que ho va ser el pacte constitucional?. Pasqual Maragall i el “tripartit” van intentar un nou Estatut per a mantenir l’encaix de Catalunya durant unes dècades més. Però això va ser dinamitat fonamentalment per l’actuació d’agitació, recollida de signatures en contra, per l’actuació política de Recurs al Constitucional i per les argúcies per a deixar sense vot alguns dels membres de l’esmentat tribunal per part del PP.

CCOO una proposta a favor del diàleg i la negociació
Podem dir que no seria tan difícil un acord si hi hagués voluntat de resoldre els problemes, la qual cosa comporta un clar viratge per les dues bandes. Per part del PP de deixar de fer política electoralista i fer política d’Estat. Per part dels unilateralistes donant marxa enrere en el seu camí cap al barranc que comportarà la ruptura de la societat catalana. Per part de la resta de forces, especialment les federalistes o confederalistes ajudant al trànsit cap a l’acord d’estat. Serà possible? Tenint en compte els polítics que hi ha al capdavant de les diverses forces diria que molt difícil si la societat no força el diàleg. Però propostes com la de diàleg i negociació de CCOO o l’intent del PSOE d’acordar amb el PP una reforma de la Constitució son iniciatives polítiques que poden aconseguir consensos i per tant propostes amb voluntat de fer política i no “volada de coloms”.
De vegades les polítiques que semblen contes poden portar, al contrari que en el cas dels nens, a greus conflictes que desprès són difícils d’aturar.
La ciutadania som gent adulta i  cal dir prou a tanta política de conte, de curt termini, electoralista, i sense estratègies a mig i llarg termini. Es evident que això és la moda avui a Europa i al món on els nacionalismes i els populismes o tot junt són la normalitat política. Es per això que ens aferrem als pocs exemples positius que contemplem com son el de Portugal o la proposta de futur de Corbyn basada en principis polítics.
Paradigma de la política

23 de set. 2017

Els responsables del “Xoc de trens”


Rajoy i Puigdemont
Nuevatribuna | 25 de Septiembre de 2017


El que semblava que mai arribaria a passar ja ha començat. Finalment el “xoc de trens” entre els governs de Catalunya i l’Estat s’ha produït i les conseqüències no crec que siguin favorables per a ningú.
Perquè ha passat? Qui és el responsable?
Per mi no hi ha dubte que el primer i principal responsable ha estat el PP en un inici i el Govern de Rajoy posteriorment. El PP amb la recollida de signatures contra la reforma de l’Estatut de Catalunya, el seu posterior recurs al Tribunal Constitucional, les seves maniobres per a obtenir una majoria d’aquest tribunal impugnant algun dels seus membres, i la sentència de retallada de l’Estatut està a l’inici de tot.
A Catalunya es va produir una forta frustració i com encertadament va dir el llavors President de la Generalitat, José Montilla, un sentiment de forta desafecció de la ciutadania catalana envers l’estat.
PP signatures contra l'Estatut
Posteriorment el Govern del PP, per convicció potser però fonamentalment per càlculs electorals ha portat una política totalment equivocada envers Catalunya, que ha coincidit també amb la seva política antisocial en tots els seus plantejaments i arreu de l’Estat espanyol. El Govern ha deixat que s’anés acumulant una profunda animadversió entre la població catalana i vulgui o no ha alimentat i estimulat el creixement d’un sentiment no sols antigovern del PP sinó antiespanyol que ha portat  molta gent a apropar-se a un fins aquell moment reduït espai independentista.
Avui allò més fàcil seria parlar de la deriva autoritària del PP envers Catalunya i el seu govern, però no crec que sigui el més greu. El que és més criticable del PP i del Govern Rajoy és la seva indiferència i falta de voluntat política en els últims cincs anys per tal d’oferir una proposta política que permetés superar la creixent crispació i malestar en la ciutadania catalana. Al contrari, en tot moment el Govern del PP, torno a repetir especialment per càlculs electorals, li ha interessat promoure una “guerra de banderes” o dit d’altra manera “un enfrontament de nacionalismes”, l’espanyol i el català.
Dit això cal també reservar la seva responsabilitat a qui ha governat Catalunya.   El govern de CiU d’Artur Más va ser l’iniciador a tot l’estat en la pràctica d’una política de retallades socials, amb el suport parlamentari del PP primer i d’ERC desprès, que va provocar una onada de protestes socials. Però la manifestació de 11-S de 2012 va inclinar a Mas a afegir-se a una proposta independentista en la que mai havia cregut i desviava el malestar social cap el Govern del PP convertint-lo en un malestar nacionalista.
Els responsables del "full de ruta"
El relat posterior de l’error del “full de ruta” és prou conegut. Es convoquen unes eleccions que els independentistes defineixen com a “plebiscitàries” i que malgrat aconsegueixen la majoria parlamentaria entre JxS i la CUP no aconsegueix una majoria de vots. A continuació la CUP va marcant posicions, dimissió de Más, i incoherències aprovant pressupostos regressius.
I finalment fan el greu error de dinamitar la seva millor arma, la de l’apel·lació a la democràcia. S’aproven unes Lleis del Referèndum i de Transitorietat Jurídica que han vulnerat tota la legalitat del Parlament de Catalunya, malgrat no tan sols dels requeriments de la oposició, sinó no escoltant tampoc ni l’opinió dels lletrats de la càmera ni el propi Consell de Garanties Estatutàries.
Però el gran error dels independentistes és no tenir en compte la correlació de forces. Sembla que hagin estat jugant a una independència de joguina. No han tingut en cap moment present el poder de l’estructura estatal. I han preferit la tàctica de “pocs però segurs” dividint l’espectre polític de Catalunya i quedant-se en la reduïda majoria independentista rebutjant l’aliança amb altres forces partidaris del reforç de l’ autogovern i de la reivindicació d’un Referèndum pactat i amb garanties de reconeixement. Al contrari s’han anat tancant en el nucli més reduït.
Durant la transició l’Assemblea de Catalunya va deixar la lliçó de aglutinar àmplies majories per aconseguir grans objectius com en aquell moment era la democràcia. JxS i la CUP no han tingut en compte aquesta lliçó. No han volgut rebaixar ni canviar una coma del seu “full de ruta” i han desestimat aconseguir àmplies majories socials i polítiques. Només cal veure com van desestimar la força del Pacte Nacional pel Referèndum quan van considerar que no els hi servia.
Fins i tot han provocat fractures importants en la pròpia societat catalana i entre les forces partidàries d’un major autogovern. Han maltractat tothom que no combregués amb els ideals nacionalistes, fossin federalistes o confederalistes, i contra ells i els seus representants més coneguts han llançats furioses campanyes dequalificadores, algunes de contingut com a mínim menyspreable. S’han reduït en un ambient ultra-nacionalista que és el pitjor que podien fer.
Una política abocada al fracàs
I desprès ha vingut la realitat, la intervenció desproporcionada i grollera de l’Estat que els ha fet conscients de la seva força i la seva incapacitat per a fer-li front. Especialment per que darrera no tenien una societat plenament aglutinada ni aliats suficients dins de l’estat.
No tinc cap dubte que tot això pot comportar al final  en una ressaca considerable de frustració que pot durar molt de temps i que fa témer  una regressió en el nivell de l’autogovern. Caldrà tornar a començar sobre altres basses el més aviat  possible. Crear una forta i amplia unitat dels demòcrates, fóra del marc del fracassat “full de ruta”, que defensin un nou i més ple autogovern de Catalunya i teixir àmplies aliances amb forces de l’estat partidàries d’una regeneració i d’una reforma de la Constitució que permeti un encaix còmode de tots i també de Catalunya i una substitució de la etapa reaccionària del actual govern del PP.


Un model d'unitat a recordar 

18 de set. 2017

De què van els “Comuns”?


Els caps de fila: Domènech i Colau
Nuevatribuna | 21 de Septiembre de 2017


En les darreres setmanes  molta gent d’esquerres estem desconcertats per les posicions que des els dirigents dels “Comuns” ens van arribant.
Al principi es va plantejar que 1-O en cap cas era un referèndum amb garanties i que en tot cas com a màxim es podria tractar d’una mobilització social contra l’actitud del PP i el Govern de Rajoy.
Poc a poc, i com si res, aquesta posició s’ha anat modificant sense donar cap raó més que les pròpies declaracions de membres del equip que “de facto” sembla manar a Catalunya en Comú, al marge del que ha estat passant al Parlament de Catalunya.
Hem vist  les declaracions de l’Ada Colau, la cara més visible de “Catalunya en Comú”, que el primer dia que començava la votació de la consulta interna de l’organització es despatxava dient que no sabia si votaria Si o No en el pseudo- referèndum. Mentre la gent inscrita començava a votar ella ja definia una posició. La pròpia pregunta de la consulta era també clarament escorada cap  una resposta. I cal dir que aquests processos refrendataris interns no cal idealitzar-los i estan mancats de molts controls.
Posteriorment es produeix l’acord Puigdemont-Colau on sembla que els Comuns o la seva màxima representant institucional es suma a una aliança amb els unilateralistes. I aquí comença un cor de “corifeus” lloant l’estratègia (?) definida per no se sap qui.

Colau i Puigdemont: aliats o adversaris?
Ara ja veiem com el Xavier Domènech, màxim portaveu teòric de “Catalunya en Comú” no descarta actes conjunts amb les forces independentistes durant la suposada campanya del suposat referèndum. Altres ja s’han avançat fent actes conjunts amb la CUP.
Desprès de la consulta interna i malgrat un 40% participant manifestava la seva negativa a fer res el 1-O i la resta cal creure que votava que fos un acte de mobilització ara ja es parla, sense cap tipus de respecte als participants d’anar a votar el 1-O, amb el que suposa de legitimar el full de ruta unilateral de JxS i la CUP. I sense fer una gestió política dels resultats de la consulta interna.
Molts pensem que es tracta d’un profund error que es pagarà car en el futur i que portarà al desencantament i l’automarginació de molta gent que procedim d’una llarga trajectòria de lluita política i sindical des de l’esquerra. Perquè com molt bé diu en el seu article Cesáreo Rodríguez Aguilera “Contradicciones de los comunes” “la clave de porqué muchos están dispuestos a participar es simplemente para manifestar su protesta contra un gobierno tan reaccionario como el de Rajoy, un argumento excesivamente coyuntural y táctico muy endeble e inapropiado para justificar adherirse a la estrategia rupturista y unilateral del independentismo”.
L’esquerra alternativa que es vulgui construir en aquest país no té per que prendre partit per un nacionalisme o un altre especialment si els dos es basen en pràctiques antidemocràtiques. L’espai de l’esquerra no es fer el joc a un o altre nacionalisme sinó defensar els interessos de les classes populars. Per això va néixer l’esquerra. Aquest és l’exemple llunyà d’en Jean Jaurés, o més proper del “Catalanisme popular” del PSUC que no era sinònim de nacionalisme.
En l’enfrontament de nacionalismes l’esquerra sempre acostuma a sortit malparada i ara alguns semblen haver caigut en el parany.

ICV neix per plantar cara a la dreta
No hi ha dubte que l’actitud camaleònica dels dirigents de “Catalunya en Comú” està produint ja divisions en les estructures socials de les classes populars. Només cal veure la crisi provocada en el Tercer Sector, i les divisions que poden produir-se en entitats com les associacions de veïns, i fins i tot, malgrat semblen estar més cohesionats en els sindicats.


Molts ens sentim decebuts per aquesta actuació del “Comuns” i també per que no dir-ho pel silenci de l’encara existent Iniciativa per Catalunya. Molta gent que teníem esperances en una futura nova alternativa de l’esquerra a Catalunya no creiem ni creurem en polítiques tacticistes produïdes per interessos que ni entenem ni volem entendre. El món dels “comuns” ha perdut una oportunitat per cohesionar-se amb un missatge clar i políticament estratègic, però sembla voler continuar-se mantenint en una posició d’ambigüitat que enlloc d’ampliar el seu marc polític i electoral per totes bandes, pot conduir a una retirada de confiança d’amplis sectors socials, en especial de la classe treballadora de Catalunya. Per que si alguna cosa està clara és que continuar amb l’hegemonia del debat monotemàtic de la qüestió territorial i oblidar-se de la qüestió social significa un suïcidi per a l’esquerra i cedir l’hegemonia als populistes i nacionalistes.


Molts ho tenim clar, estem en contra de la política anticatalana i antidemocràtica en aquest i molts altres aspectes del PP, però no estem gens identificats amb el procés dels unilateralistes de JxS i la CUP que també han entrat en les pràctiques antidemocràtiques contra el seu propi poble. Perquè “posar urnes” no és sinònim de democràcia si no es fa mitjançant processos rigorosament democràtics. Es per això que no podem considerar el 1-O com el Referèndum que Catalunya necessita i per això molta gent catalanista i d’esquerres ens ABSTINDREM de participar-hi.

 
PSUC un referent a recordar





29 d’ag. 2017

Referèndum Si! Però l’1-O no ho és!


La divisió social a Catalunya
Nuevatribuna | 29 de Agosto de 2017


La majoria de la ciutadania de Catalunya és partidària d’un Referèndum que determini la relació amb el conjunt de l’Estat. Aquesta és una demanda legítima desprès de la sentència del TC que va retallar la darrera reforma de l’Estatut que havia estat legitimada en els àmbits institucionals i refrendada pel conjunt del poble de Catalunya. Aquella situació va provocar una desafecció de la societat catalana respecte de l’Estat que només un nou Referèndum pot ajudar a restablir una futura relació.
Però és evident que l’1-O no es celebrarà cap referèndum, sinó un simulacre sense regles ni garanties democràtiques que l’únic que pretén és mantenir el full de ruta de les forces independentistes que desprès de cinc anys de “procés” ens estan portant a un carreró sense sortida.
JxS, la Cup i les entitats que els hi donen suport no creuen ni volen realment un  referèndum real. Ells ja ho van dir en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, que van qualificar de plebiscitàries, per a ells “el Referèndum era un pantalla passada”. Només van recuperar tàcticament la consulta desprès de que fracassés el suposat plebiscit.
No hi ha dubte que el PP amb la seva denúncia de l’Estatut primer, i l’actuació del Govern Rajoy després no ha fet més que incrementar els adeptes a la causa independentista, una gran part d’ells gent no independentista però que reaccionen per oposició als greuges del PP envers Catalunya. El PP mai ha volgut buscar una solució al problema català sinó que ha buscat deixar podrir el problema i crear divisió dins de la pròpia societat catalana amb la inestimable ajuda de C’s. L’única posició del PP ha estat la resposta purament judicial als desafiaments dels independentistes. Mai ha fet cap oferta política per a tractar de solucionar el conflicte per que és una qüestió que pensa que el beneficia electoralment a la resta de l’estat.

Rajoy i Puigdemont culpables del trencament social
I els independentistes de JxS i la CUP han donat una continuada resposta sectària i equivocada i han ajudat a trencar la unitat de la societat catalana contribuint als desitjos del PP. Enlloc de fer una política que ajudés a unir  tots els catalanistes enfront del PP el que han traçat és una divisòria que obligués  la ciutadania catalana a optar entre “o esteu amb la independència o esteu amb el PP”. I així enlloc d’unificar  la societat catalana no han fet res més que tractar de radicalitzar-la i bipolaritzar-la i el que han provocat és ajudar a dividir-la.
Això ja s’ha posat en evidència en la trajectòria i el recorregut del Pacte Nacional pel Referèndum que aglutinava  una part important de la societat catalana, dels seus partits, agents socials i entitats ciutadanes. L’objectiu del Pacte Nacional era tractar d’aconseguir un Referèndum legal, pactat i amb garanties democràtiques i reconeixement internacional. Però una vegada comprovades les primeres dificultats, les forces independentistes van optar per congelar el Pacte Nacional i optar ells sols per un suposat Referèndum Unilateral d’Independència, trencant la unitat aconseguida en el Pacte Nacional.
I així ara ens trobem a un mes del fals referèndum sense ni tan sols tenir les normes sobre les quals es planteja, sense garanties democràtiques i sense que ningú ni el Govern de la Generalitat ni les forces que defensen “el procés” puguin ni vulguin establir les mínimes garanties d’un procés que pugui denominar-se “democràtic”. Per que el que ells defensen “el posar urnes” no comporta en cap mesura que sigui un acte amb garanties democràtiques i això és el mínim que cal exigir en una societat democràtica avançada.
No ens equivoquem el que es dilucidarà el 1-O no serà un Referèndum sobre “Independència Si o NO” sinó una cosa molt més simple si “És un Referèndum”, que els convocants saben perfectament que no ho serà. I desprès vindran les gesticulacions victimistes i segurament ens convocaran a unes noves eleccions al Parlament que igual volen denominar com a “Constituents” per a continuar amb una farsa que dura des del setembre del 2012.

Unilateralitat de JxS i la CUP
El debat fonamental del 1-O no estarà en el debat de la independència de Catalunya, sinó en si ens trobem davant d’un referèndum de debò, publicitat, acceptat de forma majoritària amb garanties en els col·legis electorals, amb debats democràtics, amb neutralitats dels mitjans de comunicació, especialment els públics, i a hores d’ara no sabem res de res sobre el tema. Només sabem que s’ha gestat de forma quasi clandestina, sense el mes mínim debat polític, quan estem a un més de la suposada data referencial. El que sabem és que no complirà els paràmetres ni garanties establertes per la Comissió de Venècia, òrgan consultiu del Consell d’Europa, format per experts independents en el camp del Dret Constitucional, per a cassos com el que es planteja del suposat referèndum a efectuar  a Catalunya.
I allò més important és que els convocants del 1-O saben que el fals referèndum no es celebrarà, i que tot és pura gesticulació i propaganda. Sabem que el Govern central l’il·legalitzarà, i és per això que avui no sabem res del cens, ni de com es podran presentar reclamacions al mateix, ni sabem res de les meses electorals ni de qui les composarà; ni de quins funcionaris s’encarregaran de garantir el procés de votació; ni de quina campanya institucional s’efectuarà; ni de quina regulació s’efectuarà pels mitjans públics per a garantir la seva neutralitat. Avui en dia no es sap res de res, per que sabem que no hi haurà cap referèndum de debò.
Es per això que molta gent que ha conegut o que es reconeix en la trajectòria de la lluita per la recuperació de les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya contra la dictadura farà de l’Abstenció la seva posició davant la farsa del 1-O. I no val dir com diu alguna gent dels “comuns” o d’altres com Podemos que reconeix que no és un referèndum però que cal reconvertir-lo en un acte de protesta contra les polítiques del PP.  Això comporta participar en la farsa unilateral dels “processistes” ja que no és una actuació consensuada sinó un punt més del full de ruta dels independentistes de JxS i la CUP. No es pot caure més en el seguidisme  d’aquest fals debat de “Independència o PP”, ja és hora de dir “ni uns ni els altres”.

L'Assemblea de Catalunya un exemple
Cal recordar com en la lluita contra la dictadura a Catalunya i sota l’hegemonia del PSUC l’oposició va crear l’Assemblea de Catalunya un organisme ampli i unitari amb uns objectius comuns, assumits per tots i recollits en el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, i la seva força era la Unitat. Ara al contrari que en aquells moments JxS i la CUP i l’autodenominada Assemblea Nacional (ANC) han preferit anteposar les seves propostes pròpies per davant de la unitat de tots els que volen un canvi real i profund a Catalunya i per que no a l’Estat.
Però desprès de cinc anys continuem per un camí que només porta al fracàs i l’enfrontament intern a la societat catalana. Per que només amb la unitat es podrà aconseguir els objectius d’un millor reconeixement ple dels drets nacionals de Catalunya. La divisió i el sectarisme existent avui només porten a la derrota, al ressentiment i la frustració socials.
Cal esperar que en el millor dels cassos, i cal dir-ho que amb poques esperances, el 2-O s’obri una nova etapa on el realisme s’imposi i s’emprengui un nou camí polític amb majúscules, basat en la unitat i el màxim comú denominador de qui es reconeix en la defensa d’una Catalunya amb un reconeixement nacional amb plenitud, però també més democràtica i més social,  i sense oblidar el seu caràcter solidari amb la resta de pobles de l’Estat, d’Europa i del món. I en aquest sentit fugint de l’aïllament cercant la unitat dins de Catalunya i buscant la complicitat d’altres actors polítics i socials arreu de  l’Estat.
Una esperança que no cal perdre

15 d’ag. 2017

Corbyn o el renaixement d’una esperança






Corbyn: "Per la Majoria no pels pocs"

nuevatribuna.es | 15 de Agosto de 2017


Els resultats de Jeremy Corbyn i el partit laboralista a les darreres eleccions britàniques han significat una agradable sorpresa i no hi falten raons.

Corbyn i la seva proposta política de gir a l’esquerra, de retorn als valors dels laboristes i l’abandonament de la “tercera via blairista”, ha hagut d’enfrontar moltes dificultats. En primer lloc les derivades dels propis parlamentaris laboristes la majoria identificats amb una posició centrista. Corbyn ha superat dues vegades la rebel·lió dels seus parlamentaris que han tractat de desbancar-lo de la direcció del partit. I ho ha aconseguit gràcies al suport de la militància en especial la més jove, i de molts dels nous militants que han arribat al laborisme atrets per les posicions de Corbyn.
Altrament Corbyn ha estat qüestionat constantment per una majoria dels mitjans de comunicació i pel conjunt del “establisment” que ha tractat de presentar-lo com algú antiquat i amb propostes no adequades al actual moment històric.
Però el dirigent laborista ha mantingut un missatge perseverant, a contracorrent, molt equiparable a l‘efectuat per Bernie Sanders a les primàries dels Estats Units. Un missatge coherent, sense fissures i defensat amb una clara honestedat. Un missatge que enllaça amb els plantejaments que en el passat havien donat l’hegemonia al “Labour” des de la victòria al 1945 d’Attlee i Bevan.
Fa més de dues dècades el “thatcherisme” va aconseguir amb la seva “revolució conservadora” obtenir l’hegemonia ideològica basada en l’individualisme i la política neoliberal. Política e ideologia, que amb petites matisacions va ser assumida pel “Nou Laborisme de Blair” i els seus seguidors de la “tercera via” partidaris d’una posició centrista del partit per atraure votants moderats.
El programa electoral de Corbyn i el “Labour” ha confrontat directament amb el missatge actualment hegemònic del “thatcherisme” i ha reivindicat de nou unes essències d’esquerres, i qüestionat el que fins ara era acceptat com un pensament del “sentit comú”. Es tracta de tornar a plantejar un nou conjunt de valors socials i defensar-los amb entusiasme i honestedat.  Es tracta de demostrar que seria extraordinàriament positiu i realment de “sentit comú” seria un govern que estigués al servei de la majoria tot rebutjant l’austeritat i defensant a la majoria enfront la minoria d’especuladors i privatitzadors.

Liquidar un sistema injust socialment

Es un programa basat en un increment d’impostos al 5% més ric de la societat que suposaria una recaptació de milers de milions que permetrien potenciar els actuals serveis públics deteriorats en tots els seus aspectes, educació incloent-hi guarderies, Servei Nacional de Salut, habitatge de protecció oficial de qualitat, increment del treball digne fix i amb salaris adequats i defensa de les pensions, entre d’altres. També es contempla la renacionalització d’infraestructures com les ferroviàries, l’aigua, l’energia o l’eliminació de les classistes taxes acadèmiques.
Es tracta d’atacar de rel un model actual que ha demostrat ser injust i irracional destinat només al servei d’una minoria. Nomes l’any passat la riquesa dels mil més rics de Gran Bretanya va augmentar el 14% mentre les retallades salarials i la precarietat semblen no tenir límits.  Es plantejar fer una política que podíem denominar clarament socialdemòcrata, però que en aquest moment sembla revolucionària, basada en que el més rics paguin més impostos per tal d’invertir en l’economia, tot modernitzant i potenciant els serveis bàsics de la ciutadania.
Aquest programa ha il·lusiona una societat que feia molt de temps que semblava adormida. I contra les visions apocalíptiques d’alguns, incloent-hi la dreta laborista, ha arrelat de forma important en l’electorat. I no ha estat tan sols el resultat electoral, que malgrat tot no ha pogut superar encara als “tories", sinó  fonamentalment la dinàmica política que ha generat i que impulsa  Corbyn i al “Labour” en les enquestes y en el protagonisme polític dels darrers mesos.

El laborisme ha aconseguit una forta amalgama no només de la gent treballadora sinó també entre molts sectors de la classe mitjana,  i especialment dels joves.  Una majoria de joves fins a 35 anys de classe mitjana van votar laborista a l’igual que un 70% dels joves treballadors. Cal ressaltar aquests fets per que les polítiques que proposa Corbyn interessen als dos sectors bàsics per tal d’aconseguir en el futur la victòria electoral. Es important ressaltar que no es tracta tant sols que hagi aconseguit mobilitzar el vot jove sinó que inclús s’ha produït una força activa dels mateixos amb més de dos cents mil activistes actius, al carrer i a les xarxes, que sens dubte han tingut una important influència en la remuntada electoral.
Per que tant la classe treballadora com els joves de classe mitjana estan d’acord en tenir uns bons serveis públics i de qualitat en camps com  l’educatiu o la sanitat; un treball digne i estable; uns serveis ferroviaris de qualitat i són contraris a les privatitzacions de serveis bàsics; amb habitatges assequibles i segurs. I són conscients que si la minoria que s’ha beneficiat de la crisi pagués més impostos, la majoria gaudiria de millors serveis i infraestructures, més garanties d’ocupació digna i d’accés a l’habitatge en condicions favorables de preu i qualitat.
Acabar amb el llegat de Thatcher i Blair
L’objectiu, com diria Owen Jones, és tornar a moure la “Finestra d’Overton” és a dir el paradigma socialment acceptat. En el seu moment a partir d’Attlee allò socialment acceptat va ser durant dècades una societat del benestar, això va canviar amb Thatcher que va imposar el seu paradigma neoliberal dominat per l’individualisme i la desigualtat, i ara es tractaria de retornat la visió general cap a una societat més justa per a la majoria. La política de “Labour” de Corbyn, si pot arribar a dur-la a la pràctica, pot comportar la liquidació del “thatcherisme” i del “blairisme”.
Hi ha elements que semblen assenyalar que el missatge de Corbyn està calant, per primera vegada en molts anys la classe mitjana britànica està d’acord a pujar els impostos a canvi de millors serveis públics. Com diu el periodista britànic Paul Mason “si en las properes eleccions els Conservadors plantegen un pla d’impostos més alts i un increment de la despesa i la inversió pública indicarà que Corbyn ha canviat el joc”.
El que està clar és que Corbyn com Sanders han creat un estat d’esperança en la gent d’esquerres i que la seva proposta no només és vàlida per a Gran Bretanya sinó que és un programa exportable al conjunt de les esquerres europees avui confoses.
I esperem que els canvis produïts en els darrers temps en els sectors de l’esquerra en el nostre país puguin produir un apropament cap a paràmetres similars als defensats per Corbyn i el “Labour” que puguin derivar en una alternativa capaç de desbancar a la dreta governant.


Sanders i Corbyn: construint alternativa






4 d’ag. 2017

CEOE: Una Patronal paràsita


CEOE la patronal
Nuevatribuna | 05 de Agosto de 2017
La manca de voluntat de la patronal ha impedit un acord referent als increments salarials pel 2017. Malgrat els indicis d'una certa recuperació econòmica la CEOE no ha acceptat que la proposta d'increments salarials pogués assolir en cap cas la recuperació dels salaris per damunt de la inflació ni tan sols que es pogués establir una clàusula de revisió salarial en el cas que la inflació superés el previst.
La CEOE ha tornat a manifestar que té una insatisfacció permanent, més aviat una obsessió a intentar que els salaris es vagin depreciant cada cop més. Sembla ignorar que el govern ha afrontat la crisi a partir de la premissa clara d'efectuar una devaluació de salaris que ha provocat que la participació dels salaris en la renda nacional s'hagi depreciat tres punts, mentre que creixia enmig de la crisi la participació de les rendes empresarials. Només cal dir que en el 2016 els beneficis empresarials van pujar per sobre del 20% mentre que els salaris baixaven un 0,1%. Aquest és el resultat d'una política del Govern del PP que afavoreix  la classe empresarial mentre deprecia salaris i pensions.
A la patronal espanyola CEOE  li manca  la més mínima sensibilitat social i el seu objectiu sembla ser intentar aprofitar al màxim les possibilitats que els dóna la política laboral del PP, especialment després de la seva Reforma Laboral del 2012, que ha comportat la ruptura de l'equilibri necessari en la negociació col·lectiva afavorint descaradament la posició empresarial. És un govern antisocial com demostra en totes les seves polítiques econòmiques, laborals i socials que només atén els interessos del gran capital econòmic especulatiu identificat amb l'IBEX 35. Per la seva banda la CEOE ha demostrat que no és una patronal amb voluntat d'una política independent sinó subordinada a la de la dreta política i a la ideologia dels seus patrons.
Dogma patronal: Més beneficis i menys salaris
Però hem de preguntar-nos, aquesta política coincident de govern i patronal és la que interessa al moment actual a l'economia del país?. Creiem que hi ha motius per a dir que no. L'actual millora econòmica de la qual tant es vana el govern depèn fonamentalment de factors externs que beneficien la nostra economia en major mesura que a altres economies importants de la zona euro.
Per assentar l'actual creixement econòmic caldria introduir factors que permetessin la millora del consum i la demanda interna. Per a això seria necessari aconseguir un increment dels salaris i pensions que permetés superar l'escenari de devaluació interna, i alhora que plantejar uns paradigmes d'ocupació basats en superar la creació de llocs de treball de caràcter temporal o parcial. Només així serà possible encarar un creixement de la nostra economia més robust i permanent.
La CEOE no sembla interessada en un sistema econòmic estable i de futur. El seu objectiu sembla dirigit a aconseguir una maximització del benefici a curt termini encara que això sigui perjudicial a mitjà i llarg termini.
La patronal que diu parlar en nom dels empresaris, és una patronal rapinyaire, paràsita i de curts vols, que prefereix aprofitar al màxim les oportunitats que els ha donat el govern de Rajoy.
Fins i tot cal pot posar en dubte que l'interès i la política de la CEOE puguin representar l'interès objectiu del conjunt de la classe empresarial. És difícil de creure que l’empresariat prefereixi un creixement poc sòlid i sense futur, basat en baixos salaris, precarietat, baixa productivitat, falta de desenvolupament de polítiques de R+D+i, tant tecnològiques com a organitzatives que semblen voler competir més amb paradigmes de països emergents que amb els dels països desenvolupats.
Per a entendre una mica la posició de la CEOE i el perquè de la seva política parasitària hauríem de fer una mica d'història. La CEOE es nodreix en la seva fundació de les restes de les agrupacions gremials del sindicat vertical franquista. En tots els seus anys d'història mai ha afrontat un procés de renovació ni de democratització interna. Al contrari dels sindicats, la CEOE no té processos democràtics interns ni s'enfronta a processos electorals externs. Ningú pot dir quin nivell de representativitat realment té i ni tan sols el canvi econòmic ha produït canvis profunds en el seu sistema organitzatiu. En la CEOE manen les grans empreses, sense aparèixer excessivament en els seus òrgans directius i els funcionaris de la pròpia organització patronal, atès que hi ha pocs empresaris de debò que es dediquin a l’esdevenir patronal.
Una patronal paràsita
Els dirigents de la CEOE defineixen la seva pròpia  història. El seu fundador Ferrer Salat provenia d'una família d'empresaris, vinculats a la indústria farmacèutica i amb clara vocació política que no va aconseguir aprofundir i que va desviar cap a la creació de una Organització Empresarial que fos contrapart enfront del sindicalisme confederal emergent en la transició, mantenint des d'una òptica liberal una relació pacífica amb el govern de Felipe González en les seves reformes econòmiques ajudant a donar-los un vernís liberal. A la mort de Ferrer Salat el va substituir José Mª Cuevas que havia estat durant tot el període de l'anterior com a Secretari General de la CEOE i la persona que realment tenia el control de l'organització. Cuevas era un típic producte del Sindicat Vertical i va dirigir la CEOE des de 1984 fins al 2007, és a dir un període suficientment ampli per a marcar l'organització. Així mateix Cuevas no solament va mantenir el caràcter gremial de l'organització sinó que va incrementar el poder de la cúpula de l'organització. Així va modificar els estatuts de manera que l'elecció de la successió a la Presidència de la CEOE fos competència dels vice-presidents i no d'una Assemblea General, incrementant el poder de la burocràcia gremial i dels propis funcionaris de la CEOE com ell mateix.
Protestes contra el latrocini de Diaz-Ferrán
El seu successor per un breu període de temps va ser Díaz Ferrán (de juny de 2007 fins a gener de 2010) quan va haver de dimitir a causa de la fallida fraudulenta de les seves empreses per la qual cosa està  empresonat en l’actualitat. D'ell és la frase cèlebre “Cal treballar més i cobrar menys”. I pot ser paradigmàtic del pensament empresarial i del component directiu de la CEOE. El seu successor és el president actual Juan Rosell amb fama de “supòsit reformador” que anava a canviar la patronal, però que no ha renovat gens ni en la patronal catalana de la qual va ser president des de 1995 fins a 2011, ni en la CEOE on ha prioritzat la seva dependència de les polítiques del govern a fomentar l'autonomia dels agents socials.
Cal dir que  l’anquilosament de la patronal es fa evident quan simplement es dedica a repetir un “mantra neoliberal” que es basa en la necessitat de contenir els costos salarials en tots els seus aspectes, sense que aparegui cap altra proposta que afecti a problemàtiques empresarials. La seva defensa del model de competitivitat és  tradicional i obsolet.
Díaz-Ferrán i Joan Rosell. els darrers presidents patronals
A manera d'exemples direm que a) la CEOE no fa cap proposta sobre la necessitat de la innovació tecnològica i organitzativa de les empreses com si no fos un tema d'importància cabdal; b) No fa cap proposta sobre la problemàtica energètica malgrat que en molts sectors, especialment els industrials, el cost de l'energia arriba a superar el dels costos salarials; i c) És poc freqüent saber el pensament de la CEOE sobre la necessitat i urgència del transport ferroviari de mercaderies, malgrat que és una necessitat per a fomentar i dotar de major rapidesa el transport tant de les exportacions com les importacions.
En definitiva en aquest moment al nostre país tenim dos elements retardataris per al seu desenvolupament, 1) un Govern antisocial que no assumeix les reformes realment necessàries, una indústria potent i sostenible i un desenvolupament i potenciació dels serveis públics d’atenció a les persones; i 2) una patronal com la CEOE parasitària del poder, incapaç de tenir un discurs empresarial de futur i ser capaç d'actuar com un interlocutor vàlid per als sindicats sobre la base d'una autonomia plena de les relacions laborals i la negociació col·lectiva.
Una patronal molt "marcada"