PRECARIETAT I DESIGUALTAT

Cal lluitar per treballs dignes

Nuevatribuna | 08 de Noviembre de 2017


L’actualitat de la crisi catalana, present de forma constant i quasi absoluta en els mitjans de comunicació i en la opinió publicada és acaparadora i relega a l’ombra altres aspectes de la vida social i econòmica del país que haurien de ser  també prioritat en la vida política.


Parlem d’una cosa tan fonamental com és la situació quotidiana de gran part de la ciutadania d’aquest país. L’atur, la precarietat laboral, la temporalitat, els baixos salaris són els grans responsables de la cada vegada major desigualtat social que s’està cronificant en el conjunt de l’estat. La precarietat i la desigualtat que en principi semblava ser una conseqüència conjuntural de la crisi econòmica s’està convertint en quelcom estructural.


El país viu en una realitat paral·lela i contradictòria. Sembla que estem en una fase de recuperació econòmica segons els resultats  macroeconòmics que  no es reflecteixen en la realitat social. Els indicadors són positius en quant el creixement econòmic, les grans empreses milloren resultats, els bancs han guanyant en els darrers anys més de 80.000 milions d’euros. Però hi ha un altre realitat contradictòria amb les grans xifres de  l’economia: la de la realitat de la societat, es donen per perduts més de 40.000 euros invertits en les bancs i que han comportat profundes retallades en els serveis públics i en el benestar social; enguany els jubilats perdran poder adquisitiu en les seves pensions, caldria fer reflexionar a  la gent gran que vota al del PP; els salaris continuen sense recuperar poder adquisitiu; cada vegada hi ha més treballadors pobres que malgrat tenir treball no arriben a final de mes; es crea més treball però la majoria és precari i mal remunerat i de poca qualificació; hi ha molt treball parcial, malgrat en molts cassos en frau de llei al fer més hores de les que figuren en el contracte; la meitat dels aturats no tenen cap tipus de subsidi. En definitiva creix la desigualtat social. A uns pocs els hi va be, sempre els hi ha anat be fins i tot en la crisi, i a molts els hi continua anant malament. Pel proper pressupost continuen plantejant-se retallades en sectors bàsics pel benestar social com són les partides de sanitat i educació.

Deteriorament dels serveis públics

En definitiva el país socialment no se’n surt, però tot això està amagat sota la guerra de les banderes. I el que cal dir és que a totes dues bandes la seva política econòmica d’austeritat i retallades ha estat la mateixa. En això semblen tenir un comú acord.


El sindicalisme sembla voler fer un pas endavant i aprofitar la millora econòmica per lluitar per a més i millors condicions de treball, per a més treball i per a salaris més justos. Per que cal reivindicar la centralitat del món del treball, per que més i millor treball és la base per aconseguir una reducció de la desigualtat. I per que més i millor treball, més qualificació del treball, salaris més justos significa una millor i més equitativa sortida de la crisi i un pas endavant per aconseguir una millor i menys desigual societat. Però els seus intents queden amagats davant l’onada de les noticies relacionades amb la qüestió catalana i el nul acompanyament polític i mediàtic que tenen.


Cal un canvi radical de paradigma. L’austeritat econòmica imposada durant la crisi no és un model per a una millora ni tan sols de la pròpia economia. De la crisi es sortirà si es potencia la creació de més treball i més qualificació del mateix amb millors retribucions, que repercutirà en un major consum que comportarà una millora en els ingressos públics i que cal que comporti una millora en els serveis públics i en la economia. I per fer-ho cal un altre patró de desenvolupament econòmic. El futur no està en una economia competitiva en baixos costos laborals. El futur està en una nova economia més productiva, més ecològica i sostenible, i en una economia on potenciem de nou els serveis públics i en la que sigui possible que es reverteixin les privatitzacions de sectors bàsics. Això és el que per exemple està plantejant Corbyn a Gran Bretanya, una economia al servei de la majoria i no d’uns pocs privilegiats.

Contra la desigualtat

Cal potenciar les industries ecològiques, l’energia neta per a fer front a un problema global com és el de l’escalfament global. Cal potenciar el transport ferroviari i el de rodalies per a reduir el transport contaminant. Cal potenciar una industria altament qualificada i molt productiva en quantitat i qualitat. I cal potenciar uns serveis públics de qualitat que són el filó de creació d’ocupació que no es mesura en funció de la productivitat sinó de la qualificació i millora del servei que es presta, en especial en el camps de l’educació i la sanitat públiques i dels serveis a les persones, però sense obviar els serveis de transport públics i/o la investigació entre d’altres.


Cal prioritzar la inversió pública. Es rellevant com a Portugal s’ha decidit no donar més diners públics a l’educació privada ja que es considera que cal prioritzar la pública. Tot enmig d’una gran revolta mediàtica de l’església i la dreta política. Però aquests és el camí.

El problema és que la classe política i els partits de l’esquerra avui semblen estar absents del debat. El debat territorial ha creat una gran divisió entre les forces progressistes i avui temes com la necessitat de liquidar la reforma laboral, la millora de les pensions, uns pressupostos més socials etc. semblen absents de les seves prioritats.



Contra la explotació laboral

Hi ha vida més enllà de la qüestió catalana, i les lluites entre nacionalismes bloqueja  l’esquerra i amaga la realitat social de les classes treballadores i la desigualtat social.

Per que les retallades continuen i el sistema econòmic dominant continua fent camí i convertint en estructural el que semblava conjuntural. I les esquerres si volen ser realment creïbles han de fer un gran esforç quasi titànic per plantejar propostes que arribin a la ciutadania i que parlin dels seus problemes. Es molt difícil però no impossible. És urgent que es deixin de picabaralles i plantegin la urgència d’ un canvi social. En contra dels interessos dels poders polítics de la dreta i dels poders econòmics i mediàtics.

I ho han de fer ara, al conjunt de l’estat i també a Catalunya, cal dirigir-se a la gent més enllà dels sentiments i parlar amb la raó de la realitat social i sens dubte parlar del cost que l’enfrontament a Catalunya comportarà per a tots, espanyols i catalans, en cost econòmic i de ruptura social de la ciutadania. En la mesura que s’aconsegueixi arribar a la consciència ciutadana dels que pateixen la crisi la similitud de les seves condicions de vida i de la degradació d’aquestes serà possible construir vincles de solidaritat i rebaixar els enfrontaments identitaris que falsegen la realitat quotidiana de la gent.

L’esquerra ha de fugir de l’enfrontament d’identitats diverses i fomentar la identitat solidària de la realitat social de tots els desafavorits enfront d’uns pocs que s’emporten el que és de tots.

La lluita per la dignitat, pel treball i per la igualtat i contra l’espoli per part dels grans poders econòmics i els seus servidors polítics i mediàtics ha de ser la base d’una política de transformació que es basi en la igualtat, la fraternitat i la solidaritat del conjunt de pobles de l’estat. 

Lluitem per un mon més digne per a tothom