24 de nov. 2017

NACIONALISME NI ESPANYOL NI CATALÀ !!







La guerra de les banderes
Nuevatribuna | 27 de Noviembre de 2017


Parafrasejant Marx podríem dir que “la religió, el futbol i el nacionalisme són l’opi del poble”. Tots ells apel·len a instints i emocions irracionals en oposició a la raó de les necessitats objectives. Això és aplicable per a entendre la situació actual de Catalunya,
Ens trobem davant un escenari d’eleccions al Parlament de Catalunya resultat d’un període de greus turbulències. Unes eleccions convocades pel Govern de l’Estat, desprès dels greus fets passats des del mes de setembre a Catalunya: sessions del 6/7 de setembre al Parlament on es vulnera la legalitat de l’Estatut per la majoria independentista; mobilitzacions davant els registres fets a les conselleries i empresonament dels presidents de l’ANC i Omnium; manifestació multitudinària de rebuig;  referèndum il·legal del 1-O lligat a una intervenció descontrolada de les forces de seguretat; "aturada de país" del dia 3-O i successives manifestacions multitudinàries de partidaris i contraris a la independència; una falsa declaració d’independència ; apercebiment del Govern de l’Estat al Govern de la Generalitat on s’amenaça d’aplicar l’art. 155 de la Constitució. Desprès i de forma continuada, una “suposada" declaració de la República pel Parlament; aprovació del 155 pel Senat, aplicació del 155 per part del Govern del PP amb cessament del Govern de la Generalitat i dissolució del Parlament amb convocatòria d’eleccions al Parlament pel 21-D.
Posteriorment fugida del cessat President de la Generalitat a Brussel·les, citació del Govern per part de l’Audiència Nacional i de la Mesa del Parlament per part del Tribunal Suprem. Els membres del Govern que es presenten a l’AN són empresonats, mentre que amb posterioritat els membres de la Mesa desprès de declarar que realment no s’havia proclamat res i de renunciar a la unilateralitat són posats en llibertat sota fiança i amb condicions.
Com hem arribat a aquesta situació? Qui és o qui són els responsables dels costos econòmics i polítics de tot això? Qui és o són els responsables de la greu fractura de la ciutadania de Catalunya i de la ruptura emocional entre catalans i espanyols?
No hi ha dubte que hi han uns responsables i són els que han dividit  la societat catalana en blocs antagònics, mentre una bona part de la ciutadania no sortim de la incredulitat. Els responsables són els que des de posicions de nacionalisme radical, català i també espanyol han utilitzat política i electoralment l’enfrontament en benefici propi.
Nacionalisme espanyol
Fa molt temps que la dreta espanyola, representada pel PP ha vist en l’enfrontament amb el nacionalisme català una via de guanyar posicions electorals, malgrat que això pogués comportar crispació i fractura social. El PP des de la seva frontal oposició al nou Estatut de Catalunya no va parar d’utilitzar Catalunya i els catalans com a l’enemic exterior amb el que guanyar electoralment el govern d’Espanya i fer passar a l’oposició, amb la seva ofensiva, a un PSOE acovardit.

Tot això malgrat el cost de desafecció que va comportar a Catalunya veure retallat el seu “Estatut” que havia estat aprovat en referèndum  per la ciutadania desprès de la seva aprovació al Parlament i al Congrés dels Diputats.
El nacionalisme espanyolista i l’enfrontament amb Catalunya li ha permès al PP aparèixer com el defensor de la unitat d’Espanya, i alhora deixar en segon pla tot el relacionat amb la seva corrupció i les seves polítiques antisocials.
Cal dir que en tot aquest temps l’aplicació del 155 no ha estat el pitjor que ha fet el PP i el seu Govern. El pitjor que ha fet Rajoy ha estat la seva inacció envers el problema que s’estava creant a Catalunya i la manca de la més mínima proposta per a solucionar un problema polític de gran intensitat, no es pot dubtar que aquest sol fet invalida  a Mariano Rajoy com a governant.
Per ajudar a la confrontació interna de Catalunya apareix C’s que fa de la problemàtica lingüística un element de divisió a partir d’una mentida reiterada de forma constant que pretén dir que a Catalunya es discrimina el castellà i atacant la política d’immersió lingüística que sens dubte ha estat un element de cohesió de la societat catalana al permetre el coneixement dels dos idiomes i evitar la divisió de la societat per raó de la llengua, i aquesta va ser una conquesta no dels nacionalistes sino de la esquerra del PSUC i el PSC. Posteriorment C’s salta a la política nacional on es caracteritza per anar fins i tot més enllà que el PP en la defensa del nacionalisme espanyolista i la seva confrontació especialment amb el nacionalisme català.
Mentre a Catalunya el catalanisme tranversal que havia estat sempre dominant va sent poc a poc substituït per un nacionalisme català cada vegada més radicalitzat. En un primer moment i aprofitant la retroalimentació de l’enfrontament entre nacionalismes és usat per la CiU d’Artur Más per aconseguir una avantatge electoral i poder accedir al poder. Cal dir que al principi aquest enfrontament va ser volgut per ambdues parts que obtenien redits electorals un en l’àmbit de l’Estat i l’altre a Catalunya i que no impedien les seves coincidències pel que fa a les polítiques econòmiques i socials. El PP dóna suport als pressupostos de CiU a Catalunya, i mentre CiU vota les lleis econòmiques i laborals del PP a Madrid, des de la Reforma Laboral fins a les del sostre de despesa base de les retallades socials.
Nacionalisme independentista català
Posteriorment CiU per tal de sostraure’s a les mobilitzacions contra la seva política de retallades es suma al moviment independentista i fa una entesa amb el nacionalisme radical independentista,tant d’ERC com de la CUP, i s'inicia un camí cap a una suposada independència, en allò que tots coneixem com “el procés” i “el full de ruta”. I a partir d’aquest moment i mitjançant la política de victimització i d’un missatge basat en la il·lusió d’una independència que serà la solució a tots els problemes, que segons el nacionalisme català estan causats per un enemic extern que es diu “estat espanyol”, tot aprofitant el rebuig social a un govern clarament impopular per les seves polítiques socials i territorials com el de Rajoy. Es així com es llancen a un camí cap una “independència irreal” que ha aconseguit un alt nivell de mobilització social, especialment de classes mitjanes, jubilats i estudiants. I que malgrat s’ha demostrat que ha estat un “engany col·lectiu”, continua com una “certesa” possible en la mentalitat  d’una part important d’una ciutadania “abduïda” pels somnis independentistas.
La realitat és molt crua. S’ha confirmat el desig d’Aznar de que abans es trencaria Catalunya que Espanya. La realitat social catalana s’ha modificat de forma substancial i el que abans era una comunitat cohesionada avui és una societat dividida pels discursos identitaris d’uns i d’altres que tracten de dividir la societat entre catalans d’origen i d’adopció. I alhora es dona una fugida d’empreses que ja comença a fer-se evident en un important retrocés de l’economia catalana que pot comportar greus repercussions socials que afegir a les retallades que s’han continuat donat en temps del “procés”. I la vida política continua dominada per l’enfrontament entre els blocs del nacionalisme radical català i el nacionalisme recentralitzador espanyol, per una part el que queda de CDC amb ERC i la CUP i per l’altre el PP i C’S.
I mentre el conflicte social continua amagat sota els discursos nacionalistes i la dificultat per fer-se sentir dels qui podrien defensar una altra via basada en la defensa, la protecció i millora de l’autogovern, d’una societat tranversal, com es definia el “catalanisme popular”, el posar els problemes reals de la gent en primer lloc. En definitiva cal un esforç diferenciador de les opcions de l’esquerra, que parteixen de l’anàlisi de la situació real del país i volen solucions racionals i progressistes a partir d’un canvi constitucional i un millor encaix de Catalunya. Però aquestes esquerres estan dividides i assetjades pels dos blocs frontistes d’independentistes i centralistes.
Els fronts identitaris
En l’actualitat no hi ha solució al problema sense la participació de les forces transversals que representen el PSC i Catalunya en Comú. I una solució possible per Catalunya hauria de passar per la participació d’aquests partits en la solució per a diluir la divisió i els fronts creats. En aquest moment ambdós partits tenen una gran responsabilitat en derivar l’actual situació basada en l’enfrontament entre nacionalismes a una altra on la problemàtica real de la ciutadania sigui afrontada des de posicions polítiques de progrés. I també tenen una gran responsabilitat la d’aconseguir la imprescindible col·laboració entre ells ( en el cas d’Espanya entre PSOE i Podemos), per aconseguir el canvi a Catalunya i a l’Estat per part dels que volen representar la raó de posar com a prioritat la realitat social i economica de la ciutadania enfront de les irracionalitats i els precipicis de les propostes dels nacionalismes d’una i altra part.
Iceta i Domenech la tranversalitat necessària

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada