LA DRETA SEMPRE VOL DIVIDIR LA CLASSE TREBALLADORA

Cal unir a la classe treballadora

Nuevatribuna | 02 de Abril de 2018


Un dels principals objectius ideològics de totes les dretes ha estat el de liquidar el concepte de classes socials i el conflicte de classes.  L’economia "fordista" amb els seus grans conglomerats industrials creava un marc favorable per a l’existència d’un instint col·lectiu de la classe treballadora que alhora afavoria la seva conversió en consciència de classe. En aquests moments, un cop superada aquesta etapa, la classe dominant tracta d’evitar que es mantingui viva la consciència col·lectiva de la classe treballadora.

Des de la seva dominació dels aparell ideològics i dels mitjans de comunicació  l’hegemonia de la dreta dominant es trasllada també al debat polític. Les dretes polítiques sempre intenten enfrontar entre ells els diversos sectors de les classes treballadores per tal de que s’oblidin de tot allò que els uneix i també de l’explotació que tots plegats pateixen.

En el nostre país tenim molts exemples d’aquestes polítiques que pretenen presentar com a privilegiats  sectors de la classe treballadora que tenen unes condicions millors que d’altres, i així desviar  la mirada de la classe realment privilegiada.

Recordem com des dels governs de dretes s’ha demonitzat el funcionariat pel fet de tenir garantit el seu lloc de treball. En situacions de crisi es justificava la seva congelació salarial sota el pretext de que “ells no patien pel seu lloc de treball com d’altres”.

També hem sentit tractar de privilegiats els treballadors fixes, com si ells fossin responsables de la precarietat dels no fixes. Tots hem vist que quan s’han volgut retallar les condicions d’acomiadament dels fixos sempre s’ha fet referència a la dualitat del mercat de treball com si la precarietat fos culpa de les condicions de treball dels fixes. Sempre defugen el fet de que al capital l’interessa el treball precari per que entre d’altres coses, especialment en moments de crisi, el beneficia per a pressionar a la baixa les condicions de treball dels treballadors fixos. I hem vist com des de sectors de la dreta política com C,s es defensa un tipus únic de contracte que significaria a la pràctica la rebaixa de les condicions de tots els treballadors  unificant-los en la precarietat.

També en els cas de les pensions tornen a defensar la seva voluntat d’enfrontar els diversos col·lectius de la classe treballadora. Així hem vist com primer s’ha acusat els pensionistes de ser els que menys han patit la crisi en les seves pensions. Sense valorar que les pensions són en molts cassos reduïdes pel que fa a la seva quantia, i en el fet de que en molts cassos els pensionistes han estat els sostenidors del mínim benestar de moltes famílies afectades per la crisi. 

 I alhora amenacen els futurs pensionistes plantejant que les seves pensions seran pitjors  que las dels actuals pensionistes, amb la qual cosa  creen incerteses sobre les  pensions futures i semblen culpabilitzar als actuals perceptors de pensions.

Montoro menteix sobre les pensions

Finalment, com s’ha vist amb l’actuació del PP en els pressupostos, tracten de separar els pensionistes en raó de la pensió que gaudeixen, sense explicar que en tot cas aquesta és resultat de les seves cotitzacions i es vol dividir-los entre aquells que cobren menys i els que cobren més, com si la situació d’uns fos conseqüència de la dels altres.

La dreta tracta d’enredar. Volen limitar l’anàlisi de la situació de les pensions a elles mateixes sense entrar en la responsabilitat que es té des de la política de garantir unes pensions adequades i dignes, i en el fet de que el nostre país sigui dels que menys dedica al pressupost de pensions en relació al PIB.

La dreta utilitza tots els seus mitjans per a tractar de crear divisions i enveges primàries dins la pròpia classe, de fer aparèixer  uns sectors com a privilegiats enfront d’altres que estan en pitjor situació. Sembla que es vulgui reduir el problema a que és entre la classe treballadora on s’ha de repartir la situació de les desigualtats existents. Volen obviar  l’evidència del fet que mentre el conjunt de les classes treballadores i populars han sortit perjudicades de la crisi econòmica els sectors més poderosos han sortit beneficiats en gran mesura. I que és en aquesta contradicció entre la gran quantitat que ha guanyat una minoria privilegiada i la gran quantitat que ha perdut la gran majoria on s’ha de situar la gran contradicció i la raó de la desigualtat.

La desigualtat està entre les classes

Es en les polítiques laborals dissenyades per la dreta on hi ha la clau del problema. Començant per la Reforma Laboral que ha retallat drets fonamentals com el de la negociació col·lectiva, amb la voluntat d’afeblir el sindicalisme i el seu principal instrument, les retallades en les condicions laborals, la potenciació de l’ocupació precària, temporal i a temps parcial. I acabant per la reforma del sistema de pensions feta de forma unilateral pel govern del PP, donant l’esquena al sistema de concertació social i política creat al voltant del Pacte de Toledo, reforma unilateral que ha comportat una forta retallada present i de futur a un sistema públic de pensions que havia funcionat amb prou eficiència fins aquell moment.

Enfront a aquesta voluntat de les dretes polítiques, econòmiques i socials cal reivindicar i rellançar la unitat de la classe en defensa de les reivindicacions que uneixen a la gran majoria. Es en aquest sentit que reivindicacions com la de les dones per la igualtat, i la lluita per pensions dignes per a tothom ara i en el futur són importants, i caldria afegir la necessitat d’eliminar la reforma laboral del PP i la necessitat d’un sistema fiscal progressiu necessari per a garantir un estat de benestar suficient amb uns serveis públics dignes i assequibles per a tota la ciutadania.

Per que no és amb bonificacions fiscals que es pot donar sortida a les desigualtats sinó al contrari. Amb un sistema fiscal potent i amb capacitat de recaptar especialment entre els sectors més rics i privilegiats, sobre els beneficis desorbitats de les gran empreses, lluitant a fons contra l’elusió i l’evasió fiscal i donant una forta batalla contra  l’economia submergida.

No ens podem resignar a ser una societat de baixa qualitat resultat d’un sistema econòmic de baixa qualitat i  una política de baixa qualitat. Hem de donar la batalla per a conquerir una societat més justa i capaç de explotar tot el seu potencial i per això  cal una àmplia reacció conjunta des de la societat i els agents socials fins a una regeneració de la política i d’uns partits d’esquerra que sàpiguen fer front amb la força d’una ideologia al servei de les classes treballadores en el seu conjunt i contra la desigualtat resultat de l’actual hegemonia de la dreta. Cal renovació cultural i política en les forces d’esquerra i una clara voluntat d’unitat.

Hi ha exemples a estudiar, des de l‘acord de les esquerres a Portugal a l’experiència del “labour” renovat de Corbyn. El que cal és voluntat i claredat dels responsables polítics, i la seva connexió amb el moviment sindical confederal que pot aportar arguments i propostes, que ja estan elaborades des de el coneixement de la realitat, per a  noves polítiques socials i laborals del conjunt de les esquerres.

2018: 200 anys del naixement de Marx

EL FEDERALISME UNA ALTERNATIVA D’ESQUERRES

La alternativa federal de l'esquerra

Publicat  @revistatreball
Nuevatribuna | 15 de Marzo de 2018
El primer que cal dir és que a Espanya el concepte federal no és nou. Ja en les darreres dècades del segle XIX el federalisme té una important presència política especialment a través del Partit Republicà Federal i que arriba al seu moment culminant en el breu període de vida de la I República Espanyola en el 1873, denominada “la federal”,  i on tots els seus Presidents van ser del partit republicà federal. La seva breu existència va acabar amb el cop d’estat del General Pavía. El federalisme surt com alternativa a una societat dividida entre la monarquia unitària liberal i el carlisme tradicionalista en constant confrontació.

La Espanya federal de la I República

El federalisme ha estat  clarament un concepte vinculat al progressisme i a la descentralització en la historia del país per oposició al centralisme i unitarisme que les dretes han defensat en el decurs de la historia española.

Es necessari defensar que el federalisme avui a Espanya és una opció clarament progressista i d’esquerres. I això malgrat que una part de l’esquerra hagi adoptat el mot federalista amb poca convicció i més com a un eslògan per a sortir del pas en el conflicte territorial que per un convenciment ideològic i polític, només cal veure la poca acceptació que té en alguns dels principals líders territorials. I una altra part de l’esquerra renega del concepte només per considerar que està desprestigiat per la falsa utilització que s’ha fet d’ell en concret pels socialistes.

Però cal determinar que el federalisme és un concepte no només d’esquerres sinó en aquests moments el més útil per a fer front als problemes de l’encaix territorial més homogeni de l’estat sinó per fer-ho des d’una perspectiva de construcció europea.

Davant els moviments nacionalistes que apareixen arreu d’Europa com a reacció defensiva i inútil a la globalització econòmica cal defensar que només des d’una federalització de la Unió Europea que l’enforteixi i l’acosti a la seva ciutadania serà possible establir regles a la globalització econòmica desbocada.

El retorn al nacionalisme que defensen les dretes radicals partidàries de tornar a l’estat-nació a la Gran Bretanya, a França, Italia i altres països com la pròpia Alemanya no són propostes vàlides per que ignoren les causes i el context en que ens trobem. El mateix podríem dir de les propostes d’establir noves fronteres a Europa com defensa l’independentisme unilateralista a Catalunya. Tanmateix el federalisme es confronta tant amb l’unilateralisme independentista com amb la temptació recentralitzadora de les dretes espanyoles

L’esquerra, tota ella, sense vergonya hauria  d’alçar la bandera del federalisme arreu d’Europa i especialment a Espanya. En el nostre cas el federalisme ha de defensar la igualtat social de tota la ciutadania i el respecte a la diversitat plurinacional existent a l’estat. El caràcter plurilingüe i plurinacional no sols hi cap sinó que s’ha de defensar des del federalisme de la mateixa manera que s’ha de defensar de forma radical la igualtat pel que fa als drets socials en la Constitució.

Es possible el federalisme asimètric?. No només és possible sinó que és necessari a Espanya. No totes les comunitats tenen la mateixa demanda d’autogovern. No totes tenen les mateixes característiques diferencials. L’asimetria del federalisme que cal defensar des de les esquerres comporta defensar alhora que no hi hagi cap desigualtat social entre les persones, però no s’ha de confondre amb la uniformitat dins de l’estat federal

Un llibre de referència

Com diu Joan Coscubiela en el seu llibre “Empantanados” “La izquierda debería haber entendido que necesitaba y necesita una propuesta alternativa a la unidad uniformizadora de España..... este se construye a partir del reconocimiento e impulso de la plurinacionalidad y su plasmación en la forma y estructura del Estado. Esto sería más fácil, o menos difícil, si la izquierda identificara de manera clara la desigualdad con las diferencias de clase”. Es a dir el federalisme ha de plantejar-se des de una  òptica de classe i no de greuges territorials. Fins ara cap de les dues esquerres existents ho ha fet i aquesta és la seva gran errada.

En definitiva L’esquerra ha de defensar que l’Estat ha de garantir les mateixes prestacions socials a tota la ciutadania visqui on visqui, però l’estat ha de reconèixer els fets diferencials i la plurinacionalitat de l’estat.

El federalisme comporta canvis radicals en el model d’Estat. En aquests temps hem sentit defensar per part de dirigents polítics de la dreta i alguns de l’esquerra que l’article 155 que s’ha aplicat a Catalunya era similar al d’altres països com Alemanya. Però les mitges veritats amaguen mentides o enganys. A Alemanya és cert que hi ha un article similar i l’aplica el Senat (Bundesrat) però la composició del Senat espanyol i alemany s’assemblen com “un ou a una castanya”. A Alemanya el Senat és una cambra de representació territorial i està composada per representants dels estats federats i té funcions sobre totes les lleis que afecten les competències dels estats federats, per tant res comparable al que passa aquí. I aquest és un dels canvis constitucionals més necessaris.

No només cal un canvi institucional especialment en referència al paper del Senat que ha de ser una cambra de representació territorial i amb competència sobre la legislació que afecti a la federació. També cal un canvi en el paper pel que fa a la fiscalitat. Cal una coresponsabilitat fiscal entre les administracions centrals i autonòmiques. No pot ser com fins ara que l’estat recapta i reparteix els fons a les autonomies que són les responsables de fer la despesa social sense cap corresponsabilitat en la recaptació.

També cal establir de forma clara, com explica Coscubiela en el seu llibre, elements de cooperació i solidaritat així com la garantia de control que l’Estat central ha de tenir pel que fa a competències plenes sobre temes que afecten al conjunt de la societat com són la legislació laboral, la normativa sobre la fiscalitat de les rendes del capital per a evitar “dumpings” interns o sobre el sistema contributiu de la Seguretat Social.

En definitiva el Federalisme no tan sols no és un concepte antiquat sinó que és plenament actual i que hauria de ser reivindicat de forma clara i prioritària per l’esquerra alhora que aquesta recupera la lluita contra la desigualtat social fruit de les diferències de classe i que res té a veure amb la desigualtat territorial on estem tots empantanats.

I és un projecte de futur no només per a Espanya sinó un objectiu necessari per a la construcció de la Unió Europea que hauria d’esdevenir  una Europa Federal.

El Federalisme que uneix

ES HORA DE CONQUERIR DRETS

Conquerir drets

Nuevatribuna | 04 de Marzo de 2018


Sembla que amb l’inici de la recuperació econòmica la societat comença a bullir i a reclamar tant els drets perduts en la crisi com nous drets. En aquests darrers dies les reivindicacions d’igualtat de les dones o la reclamació dels pensionistes són un símptoma. I tot fa preveure que això no acabarà aquí.

Aquesta és una situació que no és nova. En tot cicle econòmic els moments de crisi són moments de debilitat en la reivindicació social, sembla natural ja que la crisi comporta por entre la ciutadania. El contrari passa en el moment de recuperació econòmica on les ànsies reivindicatives es desfermen.

A Espanya tot indica que cal un canvi en profunditat. La dreta política i econòmica en el nostre país és profundament reaccionària i antisocial. Blasma contra la intervenció econòmica de l’estat però alhora se’n aprofita precisament dels pressupostos de l’estat.

La característica dels grans poders econòmics als quals es subordina la dreta política és el capitalisme concessional. Les grans companyes de l’IBEX viuen de les concessions de l’estat. Des de les companyies de serveis fins  les grans constructores i les financeres. L’estat i especialment la dreta política està al seu servei. Aquesta és una de les raons en gran mesura del càncer de la corrupció en el país. Els corruptes són polítics però els corruptors són empresaris. I en el sistema de concessió fraudulent està en gran part la base de la corrupción.

Altrament com ja hem dit en alguna ocasió tenim una patronal rapaç incapaç d’adaptar-se al canvi dels temps i de l’economia. Es una classe empresarial, que amb honroses excepcions, es basa en l’explotació intensiva del treball i de la societat i sembla incapaç d’avançar en tot el que representi inversió en la modernització, en la innovació i en el coneixement dels sistemes productius.

La crisi s’ha fet a costa del conjunt de la societat, especialment en la rebaixa de les condicions laborals i socials, en una retallada brutal de l’estat del benestar i en benefici únic del gran capital empresarial especialment l’especulatiu i financer.

Ara el malestar social acumulat comença a trencar les costures de la resignació i surten al carrer les reivindicacions socials ajornades. Els sindicalisme confederal considera que es l’hora de l’ofensiva per a la reconquesta dels drets perduts durant la crisi i la conquesta de nou drets.

Conquerir el futur

Les reivindicacions tenen no sols una base de justícia sinó de racionalitat econòmica. Per a consolidar la recuperació econòmica cal més i millor treball, amb treballs més dignes i estables i increments salarials que afavoriran tant el consum com la recaptació fiscal. Es necessari revertir una Contrareforma Laboral injusta que és la responsable de l’aberrant situació laboral. Més i millor treball és la base per aconseguir a llarg termini el manteniment d’unes pensions dignes per a les persones jubilades, i a curt termini caldrà establir les reformes necessàries que millorin les fonts de finançament de la Seguretat Social tot eliminant la regressiva Contrareforma unilateral del PP, especialment l’absurd factor de sostenibilitat i retornant el dret al manteniment del poder adquisitiu de les pensions.

Altrament caldrà fer front als sectors més afectats per la crisi, des dels joves sotmesos a una precarietat insostenible que impedeix el seu dret a la pròpia independència personal, els aturats de llarga duració establint mesures com la Renda Garantida de Ciutadania, i acabant amb la discriminació de les dones en l’àmbit laboral i social que semblen abocades a ser tractades com a força de treball subsidiària, de treball de segon nivell i treballs a temps parcial no desitjats.

Però també cal un canvi estructural en el sistema de redistribució. Cal una reforma fiscal progressiva que faci que no sempre siguin les rendes del treball les més castigades mentre les rendes del capital surten beneficiades. Cal un major nivell de recaptació fiscal per permeti estimular la inversió pública per a millorar l’estat del benestar que alhora comporta un filó d’ocupació estable al servei de la societat. Però també caldrà replantejar-se la necessitat de tornar al sector públic el control de serveis bàsics de la societat, com són l’energia, l’aigua o la creació d’habitatge social públic. I la necessària inversió per a canviar el sistema productiu que precisa de més inversió en innovació,  i ciència, així com actualitzar infraestructures i equipaments.

Garantir drets, garantir el futur

La mobilització sindical i social és imprescindible i necessària per aconseguir un canvi polític en profunditat. Avui en dia la capacitat de generar alternatives sembla que ha d’estar en mans de la societat i de les classes treballadores i les seves organitzacions, a la vista de la incapacitat de la classe política. Es la mobilització sindical i social per conquerir drets allò que pot impulsar la necessitat d’una alternativa política, especialment davant l’evidencia de la decadència del partit en el poder llastrat per les seves polítiques i la seva corrupció i tot impedint que sigui reemplaçat per una nova dreta que només es diferencia en les aparences però no en les polítiques econòmiques i socials.

La mobilització social en aquests moments vinculada a sectors concrets de la societat, dones, pensionistes, reivindicacions salarials, caldrà possiblement anar-la dirigint, per part del sindicalisme confederal, cap a una acció del conjunt de la societat per a derrocar unes polítiques errònies i agressives contra la majoria social tot aprofintant la minoria parlamentaria en que es troba el Govern.

Cal impulsar l’ofensiva per aconseguir aquesta conquerir nous drets i reconquerir altres perduts per les polítiques austericides hegemòniques en la crisi. Ara és el moment objectiu per a fer avançar la societat en igualtat i llibertats polítiques i socials.

Es l'hora de l'ofensiva