Els nacionalismes i l’esquerra

Fent esquerra

Nuevatribuna | 30 de Octubre de 2017


El primer que cal aclarir és que el nacionalisme és un adversari natural de l’esquerra. I  de l’enfrontament entre nacionalismes contraposats els que resulten perjudicats són les classes treballadores i les seves organitzacions. Les organitzacions d’esquerres s’agrupen per interessos comuns i els nacionalismes les divideixen i afebleixen.


La diferència de discurs entre el nacionalisme i les opcions d’esquerres rau en que el primer es basa en emocions i plantejaments ideals irreals i les segones es basen en la raó de la realitat concreta. En moltes ocasions especialment en moments de crisis econòmiques i socials els populismes nacionalistes aconsegueixen seguiments emotius més fàcils de comunicar que els plantejaments més racionals de l’esquerra.


A principis de segle els nacionalismes enfrontats que van provocar la I Guerra mundial van provocar també l’ensorrament de la II Internacional ja que en molts casos els partits es van alinear amb els interessos dels seus estats-nació prioritzant els interessos nacionals als interessos propis de les classes treballadores en que es basava l’internacionalisme. Això és el que va denunciar Jean Jaurès, dirigent socialista i director de “l’Humanitè”, que es va posicionar contra les guerres nacionalistes fet que li va comportar el seu assassinat per l’extrema- dreta.

Jaurès front als ncionalismes

En l’actual etapa marcada per la crisi econòmica els nacionalismes tornen a ressorgir, basant-se en un populisme defensiu que presenta el concepte nacionalista radical com a contrapunt i falsa defensa davant la globalització. Ho hem comprovat arreu amb Le Pen a França o l’AdF a Alemanya, i d’altres arreu d’Europa des de Noruega a Àustria, i molt més acusat a països com Hongria o Polònia. En tots els cassos es presenta els “altres”, els no nacionals com a culpables i enemics exteriors dels quals cal protegir-se. I en tots els cassos això ha anat acompanyat de la caiguda de les esquerres acomplexades i sense alternatives clares. En aquesta onada nacionalista cal també incloure el “Brexit” i el “independentisme” a Catalunya.

A Catalunya la crisi que en principi va comportar mobilitzacions per a fer front a les polítiques de retallades d’Artur Más i el Govern de CiU, el nacionalisme va aconseguir desviar-ho en una onada nacional-independentista on el culpable de tot era Espanya, tot identificant  l’Estat espanyol amb el govern del PP. I el PP és un fidel representant del nacionalisme espanyol. Aquests enfrontaments entre nacionalismes els va beneficiar electoralment tots dos fins arribar a l’enfrontament final d’aquests darrers dies amb la Dui i el 155.

I mentre les esquerres s’han anat arrossegant tot fent seguidisme de les dretes hegemòniques que han monopolitzat el monotemàtic enfrontament territorial. Mentre la qüestió social, la defensa dels interessos de les classes treballadores quedaven enterrats i supeditats a la primacia del tema del debat territorial.

I aquest seguidisme altrament ha provocat més divisió entre les diverses parts de  l’esquerra i fins i tot les ha confrontat. Amb el PSOE per una banda defensant un poc definit estat federal, i una esquerra alternativa que encertava en la definició de l’estat plurinacional però alhora errava fent un seguidisme en molts casos de les opcions independentistes. Només cal veure la constant ambigüitat de la màxima representant dels “comuns”, l’alcaldessa Ada Colau, en tot el procés justificant el referèndum del 1-0 com a gran mobilització, malgrat desprès digués que era contraria a la unilateralitat a la qual havia ajudat en la “moguda”. Mentre, sempre ha ignorat com a grup de referència  al Parlament a “Catalunya si Que es Pot”, això quan no l’ha contradit directament. A Catalunya és pot ser com era el PSUC un partit “nacional” però “no nacionalista” i això els “comuns” no ho han entès fins ara.

Sens dubte s’obre un nou període que pot comportar o una forta regressió sota la direcció de les dretes espanyolistes del PP i C’s, o la possibilitat de posar en primer pla per part del conjunt de les esquerres la qüestió social, els problemes de la gent treballadora, la centralitat de la qüestió del treball en tota la seva dimensió. Tractant a la vegada d’aconseguir una certa unitat de debò de les esquerres que també ha de contemplar la necessitat d’una urgent Reforma Constitucional que reconegui garanties en l’obligatori compliment dels drets socials de tot tipus de la ciutadania, encarant a la vegada una definició federal de l’Estat i el necessari encaix de la especial situació de Catalunya amb el reconeixement de la plurinacionalitat.



"Brexit" les mentides del nacionalisme

Hi ha exemples a seguir, mirem sinó el cas de Jeremy Corbyn i el “labour” a Gran Bretanya. Desprès de ser durament criticat per molta gent, pels  mitjans de comunicació i molt especialment pels partidaris de la tercera via de “Blair”, els socioliberals que el van intentar enderrocar dues vegades, ara Corbyn sembla avançar imparable. Va passar el calvari del “Brexit” quan el nacionalisme anglès estava desfermat, ell però va continuar en la seva línia de defensar una política d’esquerres. Passada l’eufòria del “Brexit” i vista la seva falsa realitat, la posició de Corbyn es va veure reforçada i va començar a recollir el vot de la classe treballadora, tant la que havia votat a favor del “Brexit” com la que no, i el vot de molta gent de classe mitjana que veuen correcte la defensa de Corbyn de més impostos pels més rics a canvi de millors serveis. La gent comença a considerar fins i tot positives les propostes de nacionalitzacions de serveis públics importants. I ara quan les enquestes li són plenament favorables i l’impulsen cap el poder ha deixat clar que un altre referèndum pot comportar el retorn a la Unió Europea i ningú el critica.

L’esquerra catalana i espanyola hauria de fixar-se molt en l’experiència anglesa del “labour”. Cal més unitat de tots plegats per damunt de les rivalitats caïnites. Falta una visió estratègica a partir de la unitat de les esquerres que posi en primer lloc la millora del treball, dels salaris i de les condicions laborals i socials. I amb l’objectiu últim d’aconseguir una Reforma Constitucional per la qual no es pot obviar que es precisarà del consens d’altres, però que s’ha de fer des de la preeminència de les forces de  l’esquerra i del canvi. Seran el conjunt de les esquerres lo suficientment madures per aconseguir tenir una visió política estratègica, oblidant tacticismes i populismes varis, que els permeti tornar a aconseguir amb claredat d’idees i de discurs i amb seriositat la confiança de les classes treballadores, populars i mitjanes ? Aquesta serà la qüestió que els partits d’esquerra i els seus dirigents ens hauran de respondre ara.

L'esquerra per la majoria no per pocs