RAJOY I PUIGDEMONT DOS PIRÒMANS

Piròmans en la política

Nuevatribuna | 24 de Octubre de 2017


El conflicte de Catalunya ha arribat a un punt crític. Ara ja no hi ha tornada enrere sigui quina sigui la seva resolució, millor amb unes eleccions a Catalunya o pitjor amb l’aplicació del 155, el mal ja està fet i sens dubte tardaran molt de temps en curar-se les ferides.

Aquesta situació que comportarà una profunda regressió econòmica, política i social no sols a Catalunya sinó al conjunt d’Espanya, ha provocat ja una forta destrucció de la cohesió social dins de Catalunya. Avui la depressió, la tristesa i la desconfiança és palpable en la ciutadania i costarà molt restituir inclús les relacions personals afectades.

Els màxims dirigents del dos governs són responsables de la situació. Han encapçalat unes polítiques que han negat el diàleg i han jugat a la confrontació a veure qui arribava més lluny i qui es feia enrere abans. La seva ceguesa els desacredita com a dirigents polítics ja que la seva funció és precisament utilitzar la política per a resoldre els problemes no atiar els conflictes fins a fer-los irresolubles.

No hi ha dubte que el principal responsable de tot plegat ha estat Mariano Rajoy. Al gener del 2006 Rajoy i el PP varen iniciar una forta campanya mediàtica de recollida de firmes contra l’Estatut de Catalunya. L’objectiu fonamental era la visió política d’estimular el nacionalisme espanyol envers un enemic extern que era el perill d’una Catalunya que de forma limitada era reconeguda com a una nació. Posteriorment la campanya va donar un nou salt al presentar una impugnació de l’Estatut, aprovat pel Parlament espanyol, el Parlament català i ratificat pel poble de Catalunya, davant el Tribunal Constitucional. Posteriorment el PP va maniobrar per a excloure a magistrats del Constitucional que en  principi fossin favorables a l’Estatut de Catalunya, per tal d’aconseguir una “majoria espúria” favorable a la retallada del text estatutari. Des  d’aquell moment fins ara Rajoy ha estat condicionat per la seva trajectòria basada en la potenciació del nacionalisme espanyolista, la qual cosa l’ha impossibilitat en la seva etapa com a President de Govern per a donar i ni tan sols intentar una sortida política a la problemàtica catalana.

PP en la campanya contra l'Estatut

Desprès de la retallada de l’Estatut alguna cosa va canviar en la relació de la ciutadania de Catalunya envers l’Estat. Es el que l’ex-President Montilla va denominar de forma encertada com a “una profunda desafecció”. Catalunya es sentia menystinguda i per tant discriminada, encara més quan articles retallats desprès no van ser impugnats en els processos de renovació d’altres estatuts com els d’Andalusia o la Comunitat Valenciana entre d’altres.

Rajoy i el seu partit estan presoners de la seva història, i per tant és molt difícil que pugui fer una proposta de solució fora de la de la força per a solucionar el problema de Catalunya, és presoner del seu passat. Una part important dels seus votants no podria entendre que desprès d’encendre la torxa del nacionalisme espanyolista i anticatalà ara donés un gir en la seva política per a solucionar-ho de forma pacífica i negociada. El primer piròman no té sortida i per això estimula de nou el patrioterisme nacionalista espanyol.

Carles Puigdemont és l’altre cara de la moneda. L’home que va succeir Artur Mas. Mas era el típic polític nacionalista de CDC de dretes i no independentista. Ell va iniciar la política de les retallades a Catalunya amb el suport parlamentari del PP, abans que comencessin al conjunt de l’Estat. Això va provocar forts moviments reivindicatius que van posar en qüestió el seu futur polític. Artur Mas es va trobar amb una important manifestació independentista l’11 de setembre del 2012 a la que ell va ser aliè completament. Però a partir d’aquella data va canviar ràpidament i es va afegir al moviment i fins i tot el va encapçalar. Va comprendre que l’onada independentista li permetia dirigir la culpa de tot el que passava cap el govern de l’Estat. Posteriorment i desprès d’unes fallides eleccions “plebiscitàries” que els independentistes van guanyar en escons però van perdre en vots es van veure obligats, la coalició de JxS,  a establir un pacte amb els independentistes radicals de la CUP que van posar com a condició la retirada de Artur Mas. I és aquí on apareix Carles Puigdemont fins aleshores un polític de CDC de segona fila, alcalde de Girona, i independentista convençut. Puigdemont ha estat sens dubte un polític que ha desfet més que ha fet. Segurament sense voler ha ajudat a la política del PP i de C’s  d’aconseguir dividir la ciutadania de Catalunya. Al fer una aposta per la independència o res, Puigdemont ha trencat la unitat majoritària d’una gran part de la ciutadania catalana que desitja més i millor autogovern. S’ha aïllat de qualsevol altre força política, i amb l’avantatge d’un discurs nacionalista extrem basat en les emocions i que fuig de la realitat ha aconseguit tenir el seu sector de la població mobilitzat i cregut de que aconseguir la independència era un joc de “flors i violes”. L’aparell de propaganda de l’independentisme no ha cessat en els últims temps, amb el suport dels mitjans de comunicació públics i d’altres d’afins, de presentar un “futur virtual” d’una Catalunya que seria “un país nou” on tot aniria millor. Tot això construït sota un fals miratge que fugia de tota realitat.

Junqueras i Puigdemont aprenents de bruixots

El resultat ha estat un despertar molt dur. Rebuig clar de la comunitat internacional i de forma especial de la Unió Europea. Fugida massiva d’empreses. Ruptura interna de la ciutadania catalana. Amb unes conseqüències futures econòmiques, socials i polítiques de greu crisi. Això arriba al seu punt culminant quan els dies 6/7 de setembre el Parlament adopta de forma il·legal, vulnerant les pròpies normes de l’Estatut de Catalunya unes suposades lleis de Referèndum i Transitorietat cap a un nou Estat. Puigdemont ha fet quelcom increïble que és vulnerar la pròpia legalitat que li dóna el seu càrrec representatiu. Es va tractar d’un veritable “coup d’etat” contra la legalitat catalana. Malgrat això Puigdemont ha tingut un gran aliat sense el qual estaria ara molt més contra les cordes. Aquest aliat en la seva tasca piròmana és Mariano Rajoy, les intervencions a les conselleries per a evitar el referèndum van mobilitzar la població independentista per a fer possible el fals referèndum del 1-O. Les càrregues policials van tenir un efecte devastador i favorable a Puigdemont amb la mobilització d’una bona part de la societat inclosos no independentistes contra la repressió viscuda. Posteriorment l’independentisme va passar el seus pitjors moments amb la fugida d’empreses de Catalunya i la manifestació anti-independentista del 8-0.

Però novament Rajoy mitjançant la fiscalia va aconseguir el “martirologi” de l’entrada a presó del dos “Jordis”  amb la conseqüent resposta ciutadana no exclusivament independentista. Ara la DUI i el 155 posen els dos piròmans front a front.

Allò més normal, allò  natural en política entre dos dirigents polítics que pensen diferent és trobar  mitjançant el diàleg i la negociació una sortida que pugui ser acceptada per ambdues parts. Això comporta que cap pugui sortir perdedor i per tant un “mínim comú denominador” que pugui posar fi al conflicte. Però això sembla difícil coneixent els nostres piròmans i és difícil pensar que a hores d’ara pugui haver-hi solució.

Sense aprofundir en el tema cal destacar el paper subaltern que durant tot aquest temps han tingut les opcions de l’esquerra, incapaces d’articular una posició pròpia, unitària enfront les dualitats dels nacionalismes excloents, la qual cosa els fa també responsables de l’actual “cul de sac”. Sens dubte caldrà que sigui objecte d’una reflexió en un altre momento.

Foc o diàleg?