LA LLIÇO DE COSCUBIELA



 

Joan Coscubiela parlamentari

revistatreball.cat /15-10.2017
Nuevatribuna | 18 de Octubre de 2017

Durant els debats al Parlament sobre les Lleis del Referèndum i la Transitorietat molta gent identificada en la tradició de l’esquerra del PSUC  hem tingut un fort sentiment de rejoveniment polític.

Va ser una sensació d’identificació i de renéixer l’orgull per una política, escoltada novament, de la millor esquerra en les dues intervencions de Joan Coscubiela al Parlament de Catalunya. Rigor, sinceritat i profunditat ideològica. Al manifestar el rebuig radical a unes propostes de llei de JxS i la CUP que vulneraven la pròpia legalitat democràtica del Parlament, tal com ja havien advertit els lletrats de la càmera i el propi Consell de Garanties Estatutàries del Parlament, Coscubiela no sols va criticar amb rigor unes lleis i uns procediments antidemocràtiques i poc solvents, sinó que alhora va fer una dura critica de la política del PP que està en la base de tot el conflicte. També va defensar el dret d’aquells que vulguin defensar la independència, però deixant clar que “no tot s’hi val” i que els comportaments antidemocràtics no es poden combatre amb altres comportaments també antidemocràtics com els que significaven les propostes de JxS i la CUP.

La intervenció de Coscubiela ens va reconciliar a molts amb la política. Com ho va reflectir amb la seva sempre agudesa intel·lectual la Lali Vintró en el seu article a la Revista Treball “Vergonya aliena i orgull Psuquero: Joan Coscubiela” la Lali conclou “Les dues magistrals intervencions de Joan Coscubiela aquesta setmana al Parlament m’han fet recordar aquella etapa de prestigi merescut dels militants psuqueros i m’han portat a sumar-me a la immensa riuada de comentaris, articles i missatges elogiosos per allò que va dir, per com ho va dir i per la pregona sinceritat i convicció dels seus arguments”.

La saviessa de Lali Vintró

Molta altra gent va manifestar amb més o menys sinceritat elogis a les intervencions del portaveu de “ Catalunya si que es Pot”. Una de les darreres i més sinceres la de l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, que es va identificar totalment amb la intervenció que va dir que va aplaudir en el seu interior.

Coscubiela juntament amb Luis Rabell, president del grup i tots dos procedents de l’activisme social ( un veïnal i l’altre sindical), ara en les seves responsabilitats polítiques han aconseguit una cosa increïble, malgrat dirigir amb dificultat un grup heterogeni i conflictiu, han estat els protagonistes d’aquests debats decisius. I això especialment per la coherència del seu discurs. Alguna vegada caldrà fer un reconeixement a aquests dos polítics, Rabell i Coscubiela, que a contracorrent han dignificat la política en moments marcats per la demagògia i la crispació que molts han volgut, tant des dels unitaristes als unilateralistes, introduir en la política catalana i española.

He tingut la sort de compartir anys de la vida sindical formant part de l’equip de Joan Coscubiela en la seva etapa de Secretari General de CCOO de Catalunya, i he pogut comprovar des de primera fila la seva capacitat de treball, però també la seva gran rigorositat i la seva passió al plantejar les propostes polítiques i sindicals. Coscubiela és essencialment una persona d’una honestedat exemplar, fruit d’una experiència familiar on l’honestedat i els conceptes ètics i morals en lo social, en lo polític i en lo personal eren la base de la coherència ideològica. Cal dir que en el sindicat va ser un dirigent capaç de generar amplis consensos i de dirigir i governar la organització amb tothom. La prova més clara que en la primera elecció va aconseguir un 52% del conjunt dels vots de Congrés que el va escollir, però amb el temps va tenir el reconeixement de tota la organització de CCOO de Catalunya.

Coscubiela no és un polític a l’ús. Mai va tenir la intenció de dedicar-se a la política al abandonar el seu càrrec sindical. Es cert que ell ha estat sempre un militant del PSUC primer, un partit que deixava petjada indeleble en molts dels seus militants i el Joan és un d’ells, i desprès d’ICV, sense ostentar mai cap càrrec orgànic. Va ser a proposta de Joan Herrera que el partit li va plantejar encapçalar la candidatura al Congrés dels Diputats. Va ser sens dubte una bona proposta, tant a nivell de resultats per ICV que va passar de 1 a 3 diputats, com a nivell personal pel propi Joan. En el Congrés i dins del Grup de l’Esquerra Plural es va destacar com a un excel·lent i agut parlamentari, sense recórrer a l’espectacle en la tribuna sinó al rigor i la claredat d’un discurs que entenia la gent del carrer. Coscubiela va ser el primer que va acusar de “corrupte” a Rajoy molt abans de que això fos una generalitat.

El coneixement profund de la realitat laboral i social que va adquirir al llarg dels seus anys al sindicat li van comportar un gran bagatge de realitat en la seva tasca parlamentaria, i això es notava en les seves intervencions fetes a ran de carrer. Crec que puc afirmar que Joan Coscubiela està satisfet de la seva etapa al Congrés dels Diputats.

Coscubiela i Rabell, la raò al Parlament

Posteriorment i com a conseqüència d’acords establerts per ICV amb Podem, se li va proposar anar en la llista de “Catalunya si que es Pot” al Parlament, i com és habitual en una persona com ell va acceptar disciplinadament. Tot hem vist que la legislatura al Parlament ha estat força decebedora. El “full de ruta” independentista de la majoria formada per JxS i la CUP ha instaurat un legislatura pràcticament monotemàtica, on el fet territorial ha acaparat la major part del temps relegant les qüestions socials a un segon pla. Alhora ha tingut que capejar amb en Lluis Rabell i la majoria del grup els personalismes i les sortides de tot d’alguns membres d’aquest grup, cosa que comporta un fatiga constant i decebedora.

Coscubiela en el tema nacional és un fidel representant del ”Catalanisme popular” del PSUC, és a dir la defensa dels drets nacionals i socials com alternativa al nacionalisme identitari  de la dreta. I sempre ha estat conseqüent amb les seves concepcions i ho ha demostrat. Coscubiela va encapçalar la defensa de la autonomia de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya davant els intents de retallar-la per part de Fidalgo. I aquesta va ser una raó per la qual les CCOO de Catalunya de forma majoritària van apostar per Toxo com a nou Secretari de  Confederació Sindical de les CCOO d’Espanya.

Puc dir que he conegut molts polítics pels quals  públicament he manifestat la meva consideració  pel seu que fer, gent com Nicolas Sartorius, Antoni Gutiérrez, José Antonio Labordeta o Gaspar Llamazares, inclús gent de partits diferents al meu com Josep Borrell o Cristina Narbona.

Però si he d’escollir algú que pel seu rigor polític, la seva sinceritat ideològica i  l’honradesa i honestedat moral he sentit més a prop hem quedo amb en Joan Saura i Joan Coscubiela. I potser per això ambdós han estat objecte de campanyes de desprestigi vulgars i reprovables, un a través dels mitjans de comunicació i l’altre a través de les xarxes. Cal gent com ells en aquests moments. Són més exemple de “nova política” que molta de la nova gent que ara acapara, amb menys capacitat i rigor, l’actualitat política.

Joan Coscubiela ha anunciat ja la seva voluntat de deixar la política activa. És comprensible i està en el seu dret, però sens dubte a molta gent li mancarà un referent important d’una política en majúscules.

Coscubiela i Saura dos referents