CATALUNYA EN EL LABERINT

Catalunya en el labertint

Nuevatribuna | 26 de Diciembre de 2017


Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya dibuixen un panorama molt complicat. Catalunya ha entrat en un laberint polític del que no es veu la sortida. Dos opcions polítiques C,s i JxCat, de dretes i basades en dos nacionalismes excloents tenen hegemonitzat un país no ja dividit sinó fraccionat.


Desprès de dècades on la idea hegemònica del PSUC de “Catalunya un sol poble” ha estat indiscutida ara ha estat enterrada per una nova hegemonia: la dels nacionalismes excloents, l’independentista unilateralista i el “lerrouxista” espanyolista. I entremig poca cosa, terra erma on subsisteixen restes d’una esquerra desorientada.


La profecia de José Mª Aznar s’ha complert “abans es dividirà Catalunya que l’Estat”. I els responsables estan molt clars si contemplem els esdeveniments. Rajoy i el PP han estat els principals promotors de l’independentisme, des del moment del seu recurs a l’Estatut fins ara. La identificació en els darrers temps per part de molts catalans de l’Estat amb el PP i Rajoy ha multiplicat el nombre d’independentistes. I alhora  l’independentisme unilateralista i excloent que distingeix entre “bons i mals catalans”, “entre ells i nosaltres”, ha estat el multiplicador d’una opció clarament representant d’un nacionalisme espanyolista que representa C,s. En definitiva els nacionalismes es retroalimenten amb una característica comú tots rebutgen el que representa el PP, al qual en l’inconscient col·lectiu tothom culpabilitza.

Una idea avui enterrada

La divisió per orígens identitaris és molt clara. Món rural front món urbà, classes mitjanes front classes altes i treballadores. Els orígens que mai havien estat font de conflicte han tingut un ressorgir en termes generals. Molta gent es sent exclosa i marginada pel “procés” i fins i tot interpel·lada.


Es prou conegut que els nacionalismes són el pitjor enemic de l’esquerra i del principi de solidaritat. El nacionalisme divideix  les classes treballadores i els seus interessos en funció de la identitat. Aquesta situació i la desorientació de les forces d’esquerra davant els fenòmens nacionalistes amb discursos vacil·lants i ambigus han portat a l’actual situació marginal dels partits d’esquerra que havien tingut una presència activa important fins fa poc temps.


Hi ha sortida davant d’aquest laberint?. Es difícil i complexa per que cap de les dues forces nacionalistes triomfants i oposades poden proposar-la sense aplicar POLITICA amb majúscules. Es evident que estem en una situació difícil. Els independentistes no poden imposar-se a l’Estat amb menys del 50% . Però la seva realitat no es pot obviar.


Des d’un punt de vista racional allò més lògic seria arribar a una conclusió: Si ningú pot imposar-se cal una fórmula que sense satisfer a tots sigui acceptable per a una gran majoria. Cal trobar una fórmula en un entremig  que fos vàlida per a una majoria de la ciutadania i que tant uns com altres veiessin com a factible. Es tractaria de trobar un encaix de Catalunya dins d’un nou marc d’Estat.


Aquesta fórmula desactivaria sens dubte a molts independentistes conjunturals i a molts catalans votants per al·luvió a C,s.


Però les dificultats estan en que és difícil que això sigui acceptat no només a Catalunya sinó a l’Estat. Per que l’origen últim de tots els mals està a l’Estat. I per que el problema no és sols un problema de Catalunya sinó del conjunt de l’Estat.


I aquí s’inicien totes les dificultats per a aquesta hipòtesis de solució. Cal un nucli impulsor d’aquesta tercera via per a Catalunya que només podria sortir d’una aposta decidida i conjunta de les forces d’esquerra. Però aquí hi ha un nou problema: estan en disposició de fer-ho tant el PSOE com Podemos i els seus aliats?. Per que la dreta mai serà capaç de proposar una solució a un problema que ella mateixa ha creat.

Iglesias i Sánchez sense unitat no hi alternativa

En el PSOE hi ha molts sectors i baronies que van perdre davant Pedro Sánchez que no només són reticents sinó refractaris a tot el que sigui parlar de Catalunya i que fins i tot impugnen la relació amb el PSC. Per part de Podemos i Catalunya en Comú els caldria aclarir-se internament i dotar-se d’una estratègia que possibiliti una alternativa clara i una voluntat unitària, interna i amb el PSOE per a dur endavant un projecte no sols per a Catalunya sinó per a Espanya, i que passa en primer terme per desallotjar el PP del Govern de l’Estat, per que qui és la causa principal del problema mai podrà ser la solució. I per a fer possible un acord cal comptar amb un PP regenerat a l’oposició, cosa difícil no sols per si mateix sinó si tenim en compte que el seu adversari a la dreta, C,s, és, si això és possible, més refractari a buscar solucions.


Com es pot comprovar la solució al problema català, que és un problema espanyol, és summament difícil per que són necessaris massa factors per aconseguir-ho. I mentre el problema subsistirà i s’enquistarà.


Només escoltant aquests dies les dues parts en conflicte a Catalunya ens podem  adonar  de la dificultat de la situació. Puigdemont que parla com si Catalunya fos seva ignorant l’altra realitat existent, i Arrimades parlant de reconciliació però sense tenir en compte els independentistes.


L’esquerra, catalana i espanyola ha d’encarar el problema per que l’única possibilitat de solució està en les seves mans. I no parlo només de l’esquerra política, sinó també de  l’esquerra social i sindical, cal un bloc alternatiu que deixi de llepar-se les ferides, i surti a l’ofensiva amb una proposta de solidaritat, fraternitat i unitat per als catalans i els espanyols, a partir del respecte al caràcter divers i plurinacional del conjunt i del respecte a les diferències. Reivindicant no sols un canvi territorial sinó també un canvi de les polítiques econòmiques i socials que ens han dut a l’actual fractura interna de les societats catalana i espanyola.

ULSTER l'acord imposible que es va donar

Hi ha problemes que semblen molt difícils de resoldre, quasi impossibles. Però això no és cert, hem vist històricament situacions més crispades que han trobat solució entre enemics irreconciliables pensem en el cas de l’Ulster, o en la pròpia transició espanyola.


Per tant els dirigents de  l’esquerra no haurien d’abstenir-se, ans el contrari demostrar capacitat i rigor tant per a fer una alternativa com per arribar a convèncer als antagonistes de les dretes que el diàleg i el compromís són la única solució.

Cal de nou una porta a l'esperança