Possiblement aquest any 2024 es tanqui el cicle que Podemos va iniciar al 2014 amb la presentació de Pablo Iglesias a les Eleccions Europees i en les quals sorprenentment va aconseguir del no-res 5 diputats amb més d'1.250.000 vots. Aquell resultat va provocar un terratrèmol polític que va propulsar la marca política de Podemos.
Pablo Iglesias i el
que va ser el nucli inicial de la formació morada va capitalitzar el
descontentament que es va aglutinar en les places espanyoles durant el 15-M de
2011 enfront de la crisi política i econòmica que va canviar les perspectives
de futur del país. Aquest moviment es va nodrir bàsicament d'una joventut de
classe mitjana frustrada davant la ruptura del que s'havien plantejat com les
seves expectatives de vida.
Aquest sentiment de
frustració en aquest sector de la societat va ser recollit per una sèrie de
professors universitaris que van anar dissenyant un plantejament teòric de
rebuig total a la situació política existent.
Aquest plantejament
va ser hàbilment explicat especialment
per Pablo Iglesias que va aconseguir convertir-se en tertulià quasi permanent
d'alguns programes populistes de polèmica en cadenes privades com la SEXTA o CUATRO.
En la primera promogut pel periodista Antonio García Ferreras en “ARV”
o en la “Sexta Noche”, així com en “Las Mañanas de la Cuatro” del grup
televisiu privat rival.
No hi ha dubte que
aquesta utilització dels programes de debat de les cadenes privades (actualment
demonitzades pel mateix Pablo Iglesias) va ser la rampa de llançament popular
de Pablo Iglesias i la promoció del seu engranatge polític. Tot això entorn
d'un grup molt cohesionat que pretenia aparèixer com a rupturista amb tota la
política existent i que qüestionava de manera radical tot el “establishment” polític i social a partir
d’arengues radicals i populistes, fruit de l'aplicació del pensament del
post-marxista Laclau.
La primera
perjudicada per aquesta aparició va ser l'organització a l'esquerra del PSOE
realment existent fins al moment és a dir Esquerra Unida la qual en aquells
moments, l'any 2014, quan s’havien de celebrar les Eleccions al Parlament Europeu tenia unes
perspectives d'aconseguir un 15% dels vots.
Les Eleccions al
Parlament Europeu, amb circumscripció única, eren la palanca que precisava la
nova formació política, la manifestació més popular de la qual era la cara de
Pablo Iglesias, que va figurar en la papereta. El resultat per a una primera
contesa electoral va ser, com hem assenyalat a l'inici de l'article positiu per
als morats. Mentre el seu més pròxim competidor IU es va haver de conformar amb
1,5 milions de vots i 6 eurodiputats. En definitiva Iglesias va tenir un
resultat amb sabor de victòria, mentre IU va aparèixer com una força en
declivi.
A partir d'aquí
Iglesias i Podemos amb un llenguatge radical que qüestionava des de
la Constitució fins a tots els aspectes de la pràctica política va plantejar de
forma molt pragmàtica el seu salt a la política nacional. Així Podemos no es va
presentar com a tal a les Eleccions Municipals de 2015. No tenia ni organització
ni quadres per a afrontar unes eleccions d'aquest tipus i va preferir juntament
amb altres forces progressistes llançar les anomenades “Candidatures del Canvi”
que de manera sorprenent van guanyar les alcaldies de Madrid, Barcelona,
València, Saragossa, Cadis, la Corunya, Santiago i Ferrol. Així mateix IU en solitari
va conquerir la de Zamora.
Després d'aquestes
eleccions Iglesias i Podemos presenten com un èxit propi les candidatures
municipals i es preparen per a les generals de 2015 amb l'objectiu de “Assaltar
els cels” és a dir que el poder polític s'aconseguiria amb l'assalt a les
institucions. Amb aquest plantejament radical i populista, i amb un llenguatge
nou i desacomplexat aconsegueixen un resultat espectacular de 69
escons i més de 5 milions de vots, és a dir un 20,66% del conjunt dels vots.
Malgrat tot el PP
aconsegueix conformar govern amb el suport del C’s i l'abstenció del PSOE.
Abstenció que comportaria la dimissió de Pedro Sánchez de la Secretària General
per la seva posició contrària a aquesta. I a partir d’aquí inicia la seva
carrera des de la base per a conquistar el poder en un PSOE renovat.
Com a conseqüència
tant de la irrupció de Podemos, com de la recuperació del poder en el PSOE d'un
Pedro Sánchez renascut, al maig del 2018 Pedro Sánchez d'acord amb Iglesias
presenta una moció de censura que derroca del govern a Mariano Rajoy. I continua
la legislatura amb un PSOE que governa en minoria amb el suport de l'anomenada
“majoria de la moció de censura”.
No hi ha dubte que
una dels aspectes més positius de la presència de Podemos va ser la renovació
del PSOE sota el nou lideratge de Pedro Sánchez. Alhora Podemos comença a
perdre força a causa de les seves picabaralles internes i a la seva falta de
propostes polítiques concretes i realitzables, la qual cos l’afebleix, mentre
el PSOE es reforça en adoptar postures més d'esquerres.
A l'abril de 2019 es
celebren Eleccions Generals que guanya el PSOE que recupera més de 2 milions de
vots i 38 diputats mentre que Podemos baixa fins a 42 diputats i 14,31% de
vots. Malgrat aquests resultats no
s'aconsegueix conformar un nou govern i es tornen a convocar noves Eleccions
Generals al novembre del 2019. Durant aquesta època les divergències entre els
dirigents de Podemos s'aguditzen i alguns dirigents del nucli inicial abandonen
l'organització i altres com Iñigo Errejón conformen un nou espai
polític que pretenen més pragmàtic com és Más País. En les eleccions de
novembre del 2019 el PSOE obté uns resultats similars i Podemos baixa a 35 i
els seus vots al 12,97%.
Amb aquests
resultats es conforma el primer Govern de Coalició Progressista de la
democràcia on Sánchez ocupa la Presidència i Iglesias la Vice-Presidència
segona. Es pot afirmar que el balanç del Govern de coalició és sens dubte
positiu malgrat haver d'afrontar situacions imprevistes com la pandèmia
del COVID. No obstant això moltes de les seves consecucions es van veure poc
valorades degut als sorolls interns entre els socis amb crítiques i sortides de
to en els mitjans de comunicació, bàsicament per part de Podemos, que es
podrien haver evitat.
A tot això al març
del 2021 davant la celebració d'eleccions en la Comunitat de Madrid de manera
sorprenent Pablo Iglesias dimiteix del Govern per tal de reforçar Podemos com a cap de llista en la Comunitat.
Iglesias proclama Yolanda Díaz, que és ministra de Treball i la referent més
valorada, com a la seva successora en una actuació clarament cesarista que
ningú contesta en la seva organització.
El resultat
d'Iglesias en la Comunitat és negatiu només aconsegueix 10 electes enfront de la
majoria del PP i els 24 de Más Madrid. Al maig Pablo Iglesias abandona la
política i tots els càrrecs.
És evident que
Podem comença una època de declivi pronunciat, amb una cada cop major
desafecció dels seus inscrits i la reticència d'alguns dels dirigents del seu
nucli dur cap a la figura de Yolanda Díaz i la seva decisió de concretar un nou
projecte polític Sumar que tracta d'evitar el naufragi total del que en el seu
moment va ser l'espai d'Unidas Podemos. L'organització morada estructurada al
voltant d'Irene Montero i Ione Belarra apareix cada vegada més
afeblida, i sempre sota la supervisió de Pablo Iglesias a través del seu
projecte audiovisual Canal RED. Així doncs Podemos es veu obligat a acceptar
les condicions de SUMAR per a presentar-se a les Eleccions Generals del 2023, la qual
cosa demostra les seves minvades forces i estructures organitzatives.
SUMAR aconsegueix
en les Eleccions Generals 31 diputats (5 d'ells de Podemos). Són quatre menys
que els que va aconseguir Podemos el 2019. I amb un 12,31% dels vots i més de 3
milions de votants per tant proper a l'aconseguit en el 2019 per Podemos.
No sembla haver-hi
dubte que Podemos sota la direcció a distància del Dirigent “Alfa” sembla
aproximar-se al seu ocàs, els abandons continuats de dirigents estatals i
autonòmics són demostratius d'un procés de desballestament.
Podemos sempre ha estat
una organització política “gasosa”
amb activistes però amb poca militància estructurada. Sense debat, simplement
amb convocatòries de validació de l'actuació dels dirigents quan aquesta ho
considera oportú. Sense una política ni estructures clares, amb decisions
conjunturals i donant-li la preeminència a qüestions identitàries més que a les
qüestions econòmic-socials. Les seves relacions amb el moviment sindical han
estat pràcticament nul·les, amb l'excepció de la titular de Treball, i amb els
moviments socials les relacions han estat ocasionals i propagandistes.
En resum Podemos ha
tingut una concepció “adanista” de
la política, per a ells res s'havia fet fins la seva arribada, podríem dir que ha estat
políticament adolescent i sense molta capacitat d'adaptació a l'entorn, com si
fos l'entorn social el que hagués d'adaptar-se a ells, i sense capacitat
d’adaptar-se a un rol institucional.
Sense debat intern
com a organització, ja que aquesta no
existeix, al marge de les estructures directives, és com han pujat com l'escuma i han baixat de la
mateixa forma. La “nova política” ha demostrat que més que ser nova ha estat “immadura” així com incapaç d'adaptar-se
a la realitat social.
És evident que
podem criticar els grans partits per ser estructures sovint inamovibles i en
molts casos burocratitzades. Però aquests partits antics tenen alguna cosa que
l'anomenada nova política no ha tingut que és afiliats i militants, per això
partits com el PSOE i el PP tenen tanta resiliència i permanència enfront de
les derrotes. Fins i tot el PCE i IU, lluny del que el PCE va ser, tenen més
força militant i estructural que la que ha tingut Podemos.
Repetirem una
vegada més el que va dir Gramsci: “No hi ha idees sense organització”.
I Podemos avui ni té idees ni organització i s'encamina a la seva fi de cicle
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada