Incògnites a Catalunya, error a Espanya

Mas-Rajoy dues cares d'una moneda

nuevatribuna.es | 17 Mayo 2013

Un fet és cert: la sentència del Tribunal Constitucional contra el nou Estatut de Catalunya, aprovat tant pel Parlament  de Catalunya com pel Congrés dels Diputats, i ratificat pel poble català en referèndum, va significar el trencament de l’acord polític pel que fa a la vinculació de Catalunya amb Espanya. La sentència va oposar-se a la decisió democràtica del poble de Catalunya i acordada amb les Corts de l’Estat.

Cal afegir que la proposta de nou Estatut, impulsada pel Govern Tripartit, era un intent positiu per afavorir una millor integració de Catalunya en les estructures de l’Estat. Aquesta proposta va trobar-se amb l’oposició aferrissada del PP, responsable del recurs davant del Constitucional, i la reticència, quan no oposició, de sectors amplis del PSOE que podríem significar en la figura del jacobí, populista i caducat Alfonso Guerra.

Es evident que aquesta situació va comportar una fort sentiment de desafecció en la societat  catalana que reclama un millor encaix dins de les estructures de l’Estat, així com un sistema de finançament més equitatiu, sense impugnar la solidaritat, amb l’aportació que la comunitat fa al conjunt de l’estat. Va ser un cop a la voluntat  d’avançar cap a un model més federalista de l’Estat.

Saura-Maragall-Carod: El Tripartit de l'Estatut

Posteriorment aquest fracàs va afavorir la victòria electoral de CiU. El primer Govern d’Artur Mas va comportar el primer precedent d’un govern que va aplicar unes polítiques de retallades socials en base a una suposada política d’austeritat, però que només es feia recaure sobre la majoria de la ciutadania, però preservant  la situació dels  sectors més privilegiats.

L’arribada de la crisi va incrementar la crispació social, i la indignació i malestar del conjunt de la ciutadania catalana. Aquesta indignació s’ha tractat de canalitzar  des de sectors del nacionalisme i de l’independentisme, a partir de la frustració derivada del fracàs del procés de l’Estatut, cap a un enfrontament amb l’Estat, a qui es responsabilitza de tota la situació de crisi derivada del denominat “espoli" que sofreix Catalunya. Es evident que el “boom” independentista no s’hauria donat sense la crisi.

La nova posició sobiranista adoptada per CiU abans i  especialment desprès de la seva derrota a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i la necessitat del suport de ERC, ha comportat el plantejar com a objectiu fonamental de Catalunya la consulta al poble de Catalunya mitjançant un referèndum on pugui optar pel Dret a Decidir. Cal dir que per a l’independentisme aquest referèndum és sinònim de consultar sobre la independència. Altres opcions polítiques que com ICV-EUiA o fins i tot el PSC defensen el Dret a Decidir com una forma per solucionar l’actual atzucac en que es troba la relació de Catalunya amb Espanya i que comporta  la necessitat d’un nou acord polític de relació, que en gran mesura es vincularia amb la necessitat del procés de Reforma Constitucional que Espanya precisa.

El tema del futur de Catalunya presenta nombroses INCOGNITES. Els mitjans més nacionalistes- independentistes, incloent-hi els mitjans públics dependents del Govern de la Generalitat  presenten una futura independència com una forma de resoldre tots els problemes del país. I això malgrat ningú ha plantejat seriosament si realment és possible la separació, i en tot cas els costos que aquesta comportaria, i que sens dubte serien negatius per ambdues parts. Ni tant sols està clar que comportaria una suposada separació, per exemple: És continuaria dins la Unió Europea o no? En cas de resposta negativa, significaria això la sortida de l’euro?

Es a dir ningú pot avui en dia plantejar seriosament i de forma fefaent com seria i que comportaria la independència de Catalunya. Cal dir que darrerament des de sectors de la pròpia CiU es comença a plantejar un cert replegament de posicions i ja es parla clarament de que el ressò internacional  a la suposada independència no és tan positiu com es volia pensar.

Es evident que una altra possible sortida, i potser la més positiva, seria una negociació seriosa amb l’Estat per establir un encaix acceptable de Catalunya. Però en aquesta opció també ens trobem amb una incògnita derivada de les posicions polítiques negatives a Espanya, especialment per part del PP i en una mesura no menyspreable per part del PSOE. Aquest és l’ERROR a Espanya, la negativa a negociar l’encaix de Catalunya és sens dubte el factor que més afavoreix la causa independentista.

La societat catalana, per molt que pugui desagradar a dirigents de ERC i CiU, no és majoritàriament  independentista i s’inclinaria més per opcions federalistes que poden ser acceptades per ICV-EUiA, PSC i amplis sectors de la pròpia CiU, a més d’entitats empresarials i sindicals. Però aquí ens tornem a enfrontar amb la posició fins ara poc transigent de la part espanyola.

Cal dir que aquesta baralla entre nacionalismes dretans s’efectua al marge dels interessos reals de la ciutadania tant espanyola com catalana. I el principal problema és que les esquerres, des de les socio-liberals fins les més esquerranes, no han aconseguit fer hegemònica la prioritat dels problemes econòmics i socials, derivats de la crisi, per damunt dels territorials.

Per que cal que siguem cada vegada mes clars. El principal problema de Catalunya i d’Espanya avui és que la sobirania econòmica està fora de les mans d’uns i d’altres. Avui la sobirania econòmica de Espanya i de Catalunya, sigui independent o no, està en mans de Brussel·les, o millor dit de Berlín. I per tant la prioritat avui és lluitar per defensar un canvi de les polítiques econòmiques de la Unió Europea per tal de garantir desenvolupament econòmic, defensa de polítiques socials i  de l’estat de benestar.

L’objectiu i interès principal de la gent avui no està en suposats futurs independents sinó si serà una societat socialment cohesionada amb prioritat de polítiques socials.  La independència avui és contradictòria amb un món on cal una major integració política supranacional per fer front als mercats. Està en canviar les actuals polítiques econòmiques que ens ofeguen a tots i per això cal tenir com objectiu principal Europa i la necessitat de canviar la situació actual cap a una  Unió més unida políticament i social, i amb una democratització de les seves institucions. Això comportaria que els estats haguessin de cedir sobirania cap a una nova Unió Europea governada amb Institucions més democràtiques i representatives. Tota la resta podríem dir que són “volades de coloms”.

"Inno dei Lavoratori"