Caixes d’estalvis: del seu govern i altres responsabilitats



La crisi del sector de caixes d'estalvi



nuevatribuna.es | 01 Junio 2013

En el present article passo a explicar algunes de les qüestions que volia plantejar a la Comissió investigadora que s’ha creat al Parlament de Catalunya referida a la crisi del sector i que no podré efectuar al ser vetat pels vots de CiU i  PP.

Avui en general és normal posar l’exemple de les Caixes d’Estalvi com entitats mal gestionades i responsables de molts dels mals del nostre sistema financer. Cal dir que caldria matisar molt aquesta apreciació en alguns aspectes.

En primer lloc les caixes d’estalvi durant molts anys, en alguns casos més de cent anys, han dut a terme una tasca positiva canalitzant l’estalvi popular, evitant l’exclusió financera i fent un retorn a la societat en forma de dividend social.

Les Caixes han canviat i molt en els darrers 25 anys del segle XX, i això ha estat fruit de la pressió dels seus directius i especialment de la voluntat del legislador polític que les ha anat equiparant a la banca privada.

Es evident que en els darrers temps, les caixes es van sumar amb alegria i sense mesurar les conseqüències a la “bacanal especulativa del totxo”. Però també cal dir que algunes ho van fer en major mesura mentre que d’altres van efectuar una gestió més ponderada. Cal afegir també dues coses, la primera que també els bancs van entrar en la “bacanal” i que en el cas d’alguns gran bancs com Santander i BBVA, la seva relació amb els grans promotors va ser equivalent a la de les caixes, la diferencia està en el grau de diversificació i especialment de la seva internacionalització que els ha permès tenir uns resultats globals positius malgrat els fets a Espanya fossin negatius. La segona és que el problema no ha estat només al nostre país, ningú parla de la situació de les caixes alemanyes la situació de les quals és molt qüestionable, però que tenen la sort de tenir la flassada protectora de la Sra. Merkel.

Entrarem a analitzar la situació de les caixes i alguna de les seves actuacions més qüestionades i ho farem analitzant el cas de les caixes catalanes, teòricament les menys polititzades de l’Estat. Malgrat no estar “polititzades” en aquests moment només resta una Caixa de les onze que havien conviscut a Catalunya.   

1.- El marc legislatiu i el govern de les caixes.

En primer lloc caldria  dir que la problemàtica de les Caixes d’Estalvi a Catalunya deriva d’una Llei de Caixes que va deixar el seu total control en mans dels seus directius. Això deriva de la primera Llei establerta en temps del President Pujol, i que la “vox populi” sempre ha apuntat a que va ser elaborada per en Josep Vilarasau, aleshores Director General de la Caixa.

En mans de les entitats, és a dir dels seus directius, es deixava en gran mesura la pròpia composició dels seus òrgans de govern. Cal dir que en el cas de les Caixes catalanes el poder ha residit sempre en l’equip directiu, la qual cosa ha comportat arribar a que en la principal caixa del país, ja fa temps es tradició que el Director General sortint es converteixi en President de la pròpia entitat. Cal dir que el màxim poder que en les caixes catalanes té el Director General, a les de la resta de l’Estat es deixa en mans d’un equivalent President executiu.

La selecció dels candidats a membres dels Consell d’Administració es deixa en mans dels gestors de les entitats, que han mantingut un poder quasi total sobre la gestió i la pròpia administració, mitjançant la important delegació de funcions del Consell  en els seus màxims responsables executius Directors i Presidents.

Aquesta situació del control de les entitats en poques mans, les dels màxims gestors no és exclusiva de les Caixes d’Estalvi sinó que es produeix així mateix en moltes de les gran empreses del país, incloses les de l’IBEX 35, on el poder també està en exclusiva en poques mans, les dels seus màxims directius i com a màxim en la dels representants dels accionistes de referència.

Cal dir que la informació que es donava als membres dels consells era mínima. Així en el cas d’una caixa gran, que potser era de les que més informació posava a l’abast dels consellers,  ni tant sols es donava als consellers els estatuts de la entitat quan entraven a formar part del Consell d’Administració, que es on es descriuen les seves funcions i responsabilitats. Els consellers només podien anar a consultar  els temes de l’ordre del dia el mateix dia del Consell, i així i tot en una informació reduïda. Fins i tot els consellers no disposaven ni tant sols de còpies de les actes de les sessions. Això és fruit del procés de selecció i control dels membres del Consell, del qual tan sols escapaven els representants dels treballadors escollits per elecció de la plantilla.



Dirigents de Caixa Penedés processats

Un cas extrem del caciquisme en algunes caixes el representava la situació a Caixa del Penedès on la Comissió Executiva estava composada només per tres persones, El President, el Director i un impositor. Mentre el Consell es reunia només cada dos mesos i l’executiva tenia pràcticament delegades totes les facultats. Aquesta situació denunciada reiteradament des de CCOO  a la Conselleria d’Economia, només es va resoldre, amb el Conseller Castells, en la darrera reforma de la Llei de Caixes, on es va establir l’obligatorietat de que l’executiva estigués composada per tots els sectors representats al Consell.

2.- L’espinós tema de les participacions preferents.

En primer lloc cal dir que sembla força discutible la pròpia figura de les participacions preferents  i la seva aprovació pels òrgans reguladors CMNV i Banc d’Espanya, ja que estem parlant d’uns productes financers sense data de caducitat.

També sembla increïble que el regulador, Banc d’Espanya, no tingués res a dir de la seva comercialització entre clients sense cultura econòmica. La responsabilitat dels directius de bancs i caixes va ser molt important, ells van determinar la col·locació del producte de participacions preferents entre clientela poc especialitzada, cosa que no van efectuar, per raons obvies, entre clients institucionals ni amb els dotats de cultura financera, per raons obvies.

Cal dir que fins els propis empleats de les entitats no eren conscients del producte que col·locaven. I és que tant les participacions preferents com el deute subordinat van funcionar durant molts anys amb l’existència d’un mercat secundari intern dins de les pròpies entitats, la qual cosa permetia que els clients poguessin desfer-se de les seves participacions. Però a l’estiu del 2011 una nota de la CMNV va prohibir aquesta pràctica obligant a que tots els intercanvis es fessin en mercats oficials, la qual cosa va col·lapsar el sistema per les pèrdues que això comportava. Fins aleshores els propis empleats de les entitats financeres estaven convençuts de les possibilitats d’intercanvi intern d’aquests productes. Fins i tot es dóna el cas de càrrecs d’un cert nivell que van convertir en participacions preferents, amb motiu de la seva jubilació, el seu fons de pensions, tan segurs estaven de la seva possibilitat de fàcil venda. 

Els perjudicats per la crisi

 3.- Les raons d’una crisi

Tant les caixes d’estalvi com la banca privada van endeutar-se en gran mesura per sobre de les seves possibilitats durant el temps de la “bombolla immobiliària”, sense que ni des dels Governs ni els reguladors es fes res per evitar-ho. Amb la crisi de “ la bombolla” les caixes han sofert més que els bancs per la seva pròpia estructura més vinculada a la situació de la ciutadania. Tant les caixes com els bancs han sofert l’impacte de la crisi dels promotors, però és evident que les caixes han sofert més la repercussió de la crisi, en especial l’atur, en els particulars, la seva clientela habitual i majoritària. La gran banca ha suportat més bé la situació degut a la seva diversificació internacional, però els seus balanços només de l’Estat també són negatius. Podríem dir que estem davant d’un  cas molt similar al de la banca industrial que va desaparèixer com a conseqüència de la reestructuració industrial dels anys 80.

Els directius de les caixes catalanes van cavar la fossa de les seves entitats al sortir dels seus mercats naturals i voler créixer més del que podien, enlluernant-se amb la possibilitat de beneficis ràpids derivats de creixement immobiliari. O en el cas de Caixa Catalunya per optar per unes formes de participació directa en promotores immobiliàries, opció que s’ha demostrat a posteriori suïcida.

La crisi que es va donar per la mala gestió per part d’algunes caixes, moltes tenien una gestió positiva, es va veure multiplicada per la política impulsada des del govern i el Banc d’Espanya, òrgan regulador i de control.  Aquest van impulsar la fusió entre caixes solvents i caixes amb problemes amb el resultat de podrir les entitats resultants. Encara més greu varen ser casos com Banca Cívica o especialment Bankia  on es va promoure la fusió de múltiples caixes problemàtiques amb els resultats que tots coneixem.

 4.- El paper dels representants dels treballadors:

Els representants dels treballadors han estat sempre una minoria dins dels Consells d’Administració. Així i tot en molts casos han estat la minoria més activa al tenir un coneixement del funcionament intern de les entitats. Dit això és evident que els hi mancava com a la resta una gran part del coneixement de la realitat de la gestió econòmica.

Malgrat això cal dir que els representants dels treballadors, en concret els de CCOO, han estat decisius en alguns temes de gran importància:

a- En la fusió de la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona el representants dels treballadors i CCOO van tenir un paper essencial al donar suport a la mateixa condicionant-lo a un acord sobre les condicions de la plantilla. La posició sindical venia però determinada pel coneixement de la situació de les dues entitats la primera afectada greument pel cas de l’escàndol de les  “les primes úniques” i la segona en una difícil situació econòmica que li impedia complir amb el compromís de dotació del fons de pensions i en perill d’intervenció.

b.- Quan el aleshores Director de Caixa de Catalunya Sr. Costabella va comprar l’asseguradora MNA, sense tenir  l’acord  preceptiu del Consell d’Administració,  només la pressió externa, de que aquest fet es faria públic, va obligar a la Presidència a proposar al Consell la destitució del Director.

c- Quan el Sr. Vilarasau es va convertir en President de la Caixa va voler nomenar dos directors generals,  malgrat estar en contra del que establia la Llei de Caixes. Això com reconeix el propi ex President en les seves memòries va trobar l’oposició del aleshores conseller d’Economia Sr. Artur Mas, malgrat que el President Pujol era més comprensiu. El Conseller Mas es va basar en la impugnació plantejada pels representants de CCOO.

Es evident que la presencia en el consells donava als representants dels treballadors un major coneixement de la realitat de la empresa. Però té raó Ignacio Fernández Toxo quan planteja la necessitat de no participar al no poder accedir a totes les eines de control i per contra estar involucrats en major o menor nivell en la gestió de les entitats.

 5.- A “modus” de cloenda:

La crisi de les caixes d’estalvi ha estat responsabilitat de la pròpia legislació, dels seus òrgans de govern, de la manca de control dels reguladors i l’omnipotència dels directius sense controls adequats. Per tant les responsabilitats estan en les entitats i els seus directius, però van més enllà. Estan també en els àmbits dels reguladors i els responsables polítics autonòmics i estatals.

I cal dir que la desaparició d’aquestes entitats ha estat fruit d’una decisió política de liquidar-les, en benefici de determinats interessos financers. Podien donar-se altres sortides però s’ha optat per la que perjudica als impositors, els treballadors de les caixes i a la pròpia societat en el seu conjunt. Per que no hi ha dubte que la solució escollida comporta un perjudici greu per a la societat, per que suposarà l’exclusió financera del sectors més desafavorits de la societat, la pèrdua del dividend que és l’obra social i que beneficiava directament  entitats del  Tercer Sector, i per que la Reforma Financera tal com està dissenyada només fa que potenciar un oligopoli financer.



Una alternativa desitjable