Caixes d’Estalvi: Liquidació i Tancament

Caixes d'Estalvi el seu paper

nuevatribuna.es |  19 Junio 2013

Amb l’aprovació el divendres 7 de juny del Projecte de Llei de Caixes i Fundacions Bancàries, es dóna el tret final a la  existència centenària de les Caixes d’Estalvi a l’estat espanyol. Es se’ns dubte el tret de gràcia que comporta la liquidació i tancament d’unes entitats que han arribat a controlar el 50% de la quota del mercat financer.

Les Caixes d’Estalvi han tingut sempre uns enemics molt importants, encapçalats per la Banca Privada però no exclusivament per ella. També des de sempre tant des del PSOE com del PP han hagut forts intents de liquidar-les.

Les Caixes d’Estalvi van estar impulsades pel Govern de la UCD i especialment pel ministre Fuentes Quintana, que va estructurar la primera regulació que donava a les caixes majors possibilitats de competir amb la banca privada. Però ja amb el primer Govern del PSOE van aparèixer enemics declarats començant pel Ministre Carlos Solchaga,  procedent del mon bancari, que ja va intentar un primer i fracassat intent de privatització al regular les denominades “quotes participatives”, una espècie d’accions que en un primer moment no tindrien drets polítics en les entitats, però que era l’inici d’introduir capital privat. L’intent no va reeixir, cap caixa va emetre quotes durant molts anys, i aquestes entitats van afrontar el major moment d’expansió especialment a partir de l’any 90.

Carlos Solchaga (PSOE): el precursor de la liquidació

La partida però estava plantejada i l’única defensa de les entitats era la seva bona gestió i el seu arrelament social. Mentre aquests dos elements es mantinguessin les caixes estarien blindades enfront els seus poderosos enemics.

La situació però va començar a canviar amb el desenvolupament de la “bombolla immobiliària” a finals dels 90 i l’inici dels 2000. Les Caixes com els Bancs es van sobreendeutar i es van arriscar en “l’orgia del crèdit barat”, fins que va arribar el trist despertar de l’esclat de la “bombolla” i la vinguda de la crisi.

Es evident que cal establir diferències, hi ha caixes, com bancs, que van ser més prudents que d’altres i que van estar millor o pitjor gestionades. I per tant els resultats van ser diferents en uns i altres casos.

Com ja he dit en d’altres ocasions la vinculació de les caixes amb els promotors va ser molt similar a la dels grans bancs. Ningú pot obviar que els grans bancs espanyols Santander i BBVA tenen resultats negatius en el seu negoci dins de l’estat, i que els salva la seva dimensió internacional. La principal diferència està en el major pes de les economies familiars en les caixes d’estalvi i com un fort atur té un efecte devastador en les famílies i per tant en les seves entitats de crèdit.

L’esclat de la “bombolla immobiliària” té una repercussió molt forta en el sistema financer i especialment en les entitats mes dèbils o pitjor gestionades.

Cal aquí exposar que en res va ajudar l’actuació al llarg del temps de gestació de la crisi dels supervisors, en especial del Banc d’Espanya i del seu darrer  Governador, Miguel Angel Fernández Ordoñez, un enemic declarat de la pròpia existència de les caixes d’estalvi. A la seva manca d’actuació, deixant a les entitats sobreendeutar-se per exemple, es deu en gran mesura la crisi del sistema.

També cal tenir en compte les responsabilitats polítiques del Govern de Zapatero, i del principal partit de l’oposició que només van coincidir en el “Real Decreto Ley de 9 de julio de 2010, de Órganos de Gobierno y Otros Aspectos del Régimen Jurídico de las Cajas de Ahorros”, que va ser el primer pas en el desmantellament del  sector de les caixes d’estalvi.

Amb aquest Decret es va optar per una sortida que va conduir a la situació actual, es va forçar la concentració de caixes, fusionant caixes mal gestionades i amb problemes amb d’altres que tenien bona gestió. Va ser l’aplicació de la doctrina de posar pomes podrides amb pomes sanes amb el resultat d’un podriment generalitzat, o encara pitjor fusionant grups de caixes mal gestionades amb conseqüències com Bankia o NovaCaixaGalicia.

Es evident que hi havia altres opcions, des de nacionalitzar entitats, crear una banca pública que garantís l’arribada del crèdit, crear un banc dolent i traspassar-li immobles per a fer un parc d’habitatges socials, etc. Però es va prendre una opció política determinada que va conduir a un empitjorament de la situació i a l’enfortiment d’un oligopoli bancari.

Desprès va venir el rescat bancari i es continua amb l’opció de rescatar entitats per a un cop sanejades posar-les al millor postor i mentre la manca de crèdit continua i s’agreuja.

Luis de Guindos (PP): l'enterrador

I ara amb el seu Projecte de Llei de 7 de juny es vol donar el cop final al que queda de les Caixes. En el Proyecto es regula una llei de caixes dirigida a un sector quasi residual composat per dues caixes minúscules Ontinyent i Pollença. La resta es converteixen en Fundacions Bancàries que fan la seva funció de forma indirecta a través d’una entitat bancària. I aquí ve el “cop de gràcia”, amb aquest projecte es tracta de limitar i liquidar a llarg termini el paper de les caixes ben gestionades, com per exemple “laCaixa” o les caixes basques entre d’altres. A les Fundacions Bancàries se’ls hi posen tots els entrebancs possibles que no es posarien a cap accionista majoritari en cap altre societat. Així cap membre del Consell d’una Fundació que sigui majoritària en una entitat financera podrà tenir càrrec en aquesta. Es a dir el President de “laCaixa” majoritària en Caixabank no podrà ni tant sols ser conseller del banc. Altrament es fomenta que les Fundacions Bancàries que siguin majoritàries en un banc vagin perdent la seva majoria. En cas de ampliació de capital o no podran acudir o si ho fan les seves noves accions no tindran drets polítics amb la qual cosa disminuirà el seu pes gradualment. Són unes condicions que ningú defensaria en un sistema capitalista per a cap altre tipus d’empresa ni d’accionista.

I ja per aprofitar l’ocasió, estableix la dependència de les Fundacions Bancàries que tenen el seu àmbit per sobre d’una comunitat autònoma del Ministeri d’Economia enlloc de dependre de la comunitat d’origen. Així d’un cop una entitat com “laCaixa” ja no dependrà de la Generalitat de Catalunya, ( no se si s’adona el President Mas, ell que vol crear suposades estructures d’estat i li treuen una competència financera bàsica). Es a dir es centralitza la competència de les antigues caixes.

En definitiva es tracta de liquidar d’una vegada per totes les Caixes d’Estalvi a fi de que dins d’un temps hagin desaparegut de la memòria col·lectiva.

La desaparició de les caixes i la manca d’una banca pública signifiquen un greuge per a la societat. No hi ha garanties de que el finançament arribi a tothom, es fomenta  l’exclusió financera i s’elimina tota evidència de banca social.

Molts diuen que és un requeriment de la Unió Europea, però caldrà recordar que a Alemanya continuen existint caixes i moltes en pitjors condicions financeres que les nostres ( un dels secrets més guardats d’Àngela Merkel) i que a França les dues principals entitats financeres són començant pel Crèdit Agricole, entitats de capital social.

Caldrà agrair al PSOE i al PP que hagin aconseguit, desprès de 40 anys d’intentar-ho, liquidar unes entitats financeres de caire social que eren part de la nostra història i del nostre paisatge social.

Gent i diners: direccions oposades

                                          Giorgio Gaber: I Borghesi