Europa a la cruïlla



La UE d'avui

 nuevatribuna.es | 23 Mayo 2013

La crisi econòmica ha comportat la pitjor crisi política i social de l’existència de la Unió Europea. No hi ha dubte que la ciutadania està perdent confiança en la idea d’Europa. I  sembla que raons no falten.

Durant els darrers temps l’Europa Institucional s’allunya cada vegada més dels ciutadans que la composen, que veuen com els interessos i les propostes que es discuteixen en el si de la Unió no tenen res a veure amb la prioritat de les seves vides quotidianes.

Les polítiques europees estan mancades de la més mínima solidaritat entre els països integrants. Cada cop més les diferències entre països es fan més evidents., així com que la qualitat de vida dels pobles que la composen no és la seva prioritat.  La Unió Europea   s’assembla cada vegada més a un pur mercat on s’imposen els interessos del més poderós. El pas d’una Alemanya europea a una Europa alemanya ha comportat una pèrdua de la consciència d’una Europa Unida, alhora que es fan més evidents els defectes de la construcció europea, especialment les seves mancances no sols pel que fa a la unió monetària, sinó pel que fa a la unió fiscal, econòmica, social i especialment a la mancança més important: la d’una Unió Europea governada per una Unitat política i democràtica institucionalitzada.

Sembla oblidar-se la raó inicial de la creació del germen de la Unitat Europea. Es tractava d’avançar cap a una Europa més unida, de crear un espai de col·laboració, que posés fi per sempre més a les confrontacions entre estats del vell continent, en especial entre França i Alemanya. Es tractava de crear un nou espai econòmic, com a embrió d’un nou espai polític, que ajudés a fer una unificació progressiva entorn els valors de la pau, la llibertat, la democràcia i l’estat del benestar. Evidentment també es tractava de crear un espai capaç d’oferir una situació social favorable en la confrontació amb la Europa de l’Est encapçalada per la URSS.

L’experiment va tenir un èxit indubtable i va ser una realitat per als països fundadors i un punt de referència per a la majoria de la resta de països. Ara la realitat dels 27 països que formen la UE semblava confirmar l’èxit del projecte, però és precisament ara que es posa en qüestió el futur del projecte.

Potser el que passa és que la Unió Europea ha avançant massa ràpidament en diverses qüestions com l’ampliació, i en aspectes com la unió monetària, sense consolidar ni donar cap prioritat a la integració social i ciutadana, ni a la democratització de les institucions.

Avui en dia una gran part de la ciutadania ha perdut la confiança en la idea d’Europa. Observa la Unió Europea com una cosa allunyada dels seus problemes, quan no com la responsable i  causant de la seva negativa situació actual. La unitat sembla  esquerdar-se entre el diversos països. Sembla que més que el bé comú de la Unió, cadascú busca el seus interessos estatals. Les acusacions, siguin d’hegemonia, o de viure per sobre de les seves possibilitats, es llencen entre uns i d’altres.

Mentre la crisi s’enfronta amb polítiques equivocades que no fan entreveure cap sortida  a curt termini i provoquen greus situacions socials en els pobles més afectats. No es veu cap iniciativa solidària sinó que només es parla de mesures d’ajuda subjectes a contrapartides doloroses.

La societat europea nota la crisi,  però enlloc de veure un far que els indiqui una sortida favorable pel conjunt dels seus components només veu, i així se li presenta, càstigs  en el cas dels més endarrerits, o pagament sense fons per als indolents en el cas dels països més rics.

La idea d’una Alemanya que domina finalment i de forma prepotent, aquesta vegada amb el seu potencial econòmic, el conjunt d’Europa causa recels així com rebuig en moltes societats on encara està recent  el passat del darrer segle.

Però alhora es generen efectes més negatius: l’aparició de noves formes de radicalismes nacionalistes i xenòfobs o populismes de tot tipus i opcions euroescèptiques  guanyen terreny en molts dels estats.

Ens trobem amb una situació molt perillosa, una Europa institucional dominada per una dreta a qui només interessen els mercats i l’economia, i una contestació abanderada per opcions que signifiquen un renéixer de posicions nacionalistes exclusives



La Europa dels treballadors: CES



I la esquerra on està? De moment ni està ni se l’espera pel que sembla. Només el limitat paper de la Confederació Europea de Sindicats dóna una idea d’una altra concepció  d’Europa basada en la solidaritat i els drets socials i la unitat democràtica.

I és aquesta idea crítica però europeista la que cal impulsar per tota la gent que creu necessària la idea d’una Europa forta que sigui un “focus” de llibertat, igualtat i solidaritat. Una Europa unida econòmica, monetària i fiscalment, però una Europa que fonamentalment avanci en la unitat política, social i laboral, i amb la institucionalització democràtica, amb una governança democràtica amb un Parlament democràtic amb poders legislatius i de control real de l’executiu, i un Govern realment democràtic de la Unió.

El proper any hi ha eleccions al Parlament Europeu, i pot ser la demostració del fracàs d’Europa. La possibilitat d’una baixa participació com a reacció davant unes institucions que la ciutadania veu allunyades de la seva realitat pot ser una de les realitats. L’altre encara més negativa és la presència en l’Europarlament d’una important presència de forces antieuropees i/o antidemocràtiques contraries a la idea d’una Europa Plena Unida i democràtica.

Davant d’aquesta cruïlla cal un replantejament de totes les forces d’esquerra, de la moderada i de la alternativa. La solució a aquesta crisi només es pot aconseguir a escala europea, cap país podrà sortir sol de la crisi i de la dictadura dels mercats. Cal revertir el camí actual de la Unió, el de l’austericidi i las retallades. Cal donar un altre paper al Banc Central Europeu, com a instrument per  a desenvolupar un impuls a polítiques de creixement econòmic. Cal un impuls per a cohesionar l’Europa política i monetària, impulsar les polítiques comuns, però especialment cal un impuls imprescindible i prioritari a la creació d’una Europa política i socialment unida, democràtica i solidaria que permeti  a la ciutadania reconciliar-se amb l’ideal europeu.

I per aconseguir-ho cal aglutinar en programes alternatius i creïbles les forces de progrés. Tant per un costat l’esquerra moderada, com per altra banda un front unit de les forces alternatives i critiques de l’esquerra, superant espais com els dels Verds Europeus o el de la Esquerra Unitària Europea, tant en l’àmbit del nostre estat, com dels països del Sud d’Europa i del conjunt dels països de la Unió.

Està en joc el nostre futur, més important que la situació de cada estat, o de cada comunitat autònoma. Els problemes es creen i es resolen cada vegada més en àmbits supranacionals. Qui no ho vegi o només vulgui convertir les eleccions al Parlament Europeu en un problema domèstic farà un mal favor a la ciutadania d’arreu. 



UE demá?
Tsipras (SYRIZA)-Herrera (ICV-EUIA)