CATALUNYA I L’HORA DELS “MONSTRES”

La confrontació dels nacionalismes

Nuevatribuna | 06 de Octubre de 2015

Deia Antonio Gramsci, a l’analitzar l’increment del sentiment nacionalista a Europa i l’aparició del feixisme en el transcurs de la crisi dels anys trenta del segle XX, “El vell món es mor. El nou tarda en aparèixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”.

Sembla que a Catalunya ha arribat l’hora dels monstres en forma d’enfrontament de nacionalismes identitaris. Per primera vegada en la recent història democràtica el “frentisme identitari” ocupa el centre de la política catalana representat per “Junts pel Si” per una banda, i fonamentalment per C’S però també pel PP i en menor mesura pel PSC per l’altra.

Les eleccions del 27S van ser plantejades inicialment per Mas i els seus aliats. Però no hi ha dubte que potser no haguessin aconseguit el seu objectiu si per part de les estructures de l’estat espanyol no s’hagués optat per donar-li el mateix caràcter d’enfrontament entre el Si i el No a la independència. Aquesta confrontació d’identitats ha estat fomentada pels seus mitjans de comunicació afins, especialment els públics de forma descarada, afavorint la dinàmica plebiscitària i de confrontació d’identitats en funció de l’origen i la llengua de la ciutadania catalana. Aquesta hegemonia de les dues parts partidàries de la confrontació identitària va deixar fora de joc a d’altres opcions més partidàries del diàleg democràtic des de posicions molt diferenciades entre elles, com són les de CSQEP i Unió.

Els “monstres” de la divisió civil de la societat catalana en funció de la seva adscripció a una o altra identitat ha arribat i sembla que per a quedar-se per un llarg temps. Això és sens dubte un fet greu i distorsionador per aconseguir la cohesió civil de la ciutadania. Catalunya havia estat sempre lluny de la divisió social que ha viscut i viu el País Basc.

L’èxit d’aquesta manca de divisió va venir determinat pel paper hegemònic que  l’esquerra especialment el PSUC va tenir a Catalunya durant el període de la transició cap a la democràcia. El plantejament de “Catalunya un sol poble” practicat pel PSUC i per CCOO de Catalunya, organitzacions que tenien una hegemonia dins de “l’Assemblea de Catalunya”, va impedir que Catalunya es dividís en diferents col·lectius diferenciats per origen o llengua. El paper de dirigents comunistes, com Cipriano Garcia, Angel Rozas o el propi Gregorio Lopez Raimundo, màxim dirigent del PSUC, al ser els primers en defensar els drets i el caràcter nacional de Catalunya van tenir una profunda influencia en l’arrelament de la cohesió social i del sentiment de ser catalans entre les classes treballadores immigrades.

La Catalunya de tots

Aquesta mateixa concepció hegemònica dins de la política catalana i la necessitat d’evitar comunitats diferenciades va comportar la política que, des de l’esquerra socialista i comunista i dels seus pedagogs, es va plantejar en relació a la necessitat de la política educativa d’immersió lingüística que anés en la direcció de que tota la societat catalana tingués el coneixement, i en les futures generacions el domini, de les dues llengües cooficials de Catalunya, el català i el castellà. Política que al contrari del que es deia, per part de sectors especialment de la dreta espanyola, no va comportar un mai cap problema en la societat catalana.

Aquests aspectes derivats de l’antiga hegemonia del PSUC podem dir que han caducat desprès d’aquestes darreres eleccions. L’actuació de divisió ciutadana que ha fet el bloc independentista al plantejar la necessitat d’escollir entre Catalunya i Espanya, ha creat les condicions òptimes per a fer arrelar, per part de C’S i el PP, el discurs de defensa del sentiment de l’origen primigeni d’una part de la societat que no desitja la separació.  Ara podem dir que els conceptes hegemònics del PSUC han mort de forma definitiva. S’ha enterrat el concepte clarament nacional i de classe de “catalanisme popular” que ha estat substituït per conceptes que durant molt temps han estat residuals com el “d’independentista” i darrerament el despectiu “d’unionista”.

A Catalunya no hi ha dubte que s’ha instal·lat la confrontació política basada en la identitat que cadascú creu que té, en detriment de la confrontació social pròpia de tota societat desenvolupada. Així obrers que es senten per damunt de tot catalans han votat a “JxS” votant un partit com CDC que ha fet les majors retallades socials de la historia i que va donar suport a l’aprovació de la Reforma Laboral, es a dir han votat en contra dels seus propis interessos econòmics i socials. De la mateixa manera el cinturo “roig” metropolità s’ha convertit en un cinturó “taronja”, molts treballadors d’origen o família immigrant han votat un partit de dretes com C’S que en el seu programa porta la necessitat d’una Reforma Laboral en base al “contracte únic”.

La irracionalitat pròpia de tota situació de crisi econòmica, social i política profunda, tal com deia Gramsci ha fet aparèixer els “monstres” dels nacionalismes excloents. I les classes populars s’han dividit en funció  d’orígens, pàtries i banderes, deixant al marge els seus interessos econòmics i socials. La confrontació d’identitats s’ha sobreposat a la confrontació social.

Enfrontament de banderes

I el que és més greu d’aquesta dinàmica de fronts identitaris enfrontats és que han començat a fer aparèixer esquerdes i signes de crispació en la societat catalana. De moment la crispació s’ha donat especialment i fonamental contra ciutadans catalanoparlants no independentistes per part de l’independentisme. Sembla com si molts independentistes sobreentenguessin que els castellanoparlants no siguin independentistes però no ho accepten pel que fa als catalanoparlants, sembla com si fossin traïdors a la suposada pàtria.

Així en aquesta campanya els candidats i militants de CSQEP han vist com les seves pancartes i propaganda eren trencades, com en segons quines zones els seus militants insultats, o com des de les xarxes socials la seva gent, els seus candidats i la seva candidatures eren titllades de “caragirades” o traïdores. Era el moment en que Mas els ficava en el mateix sac que a l’Aznar, al PP i a C’S. El caràcter excloent de l’independentisme es veu en la frase de Mas davant dels resultats: “Catalunya ha guanyat”, con si la resta de votants que no eren seus no fossin igualment catalans.

Hem entrat en una situació que cal preveure que es dilatarà en el temps. Per que és clar que la societat catalana està dividida respecte el tema de la independència i és una situació d’enfrontament sense sortida.

Potser ara caldria que s’obrissin pas propostes que defensaven candidatures, com la de la coalició d’ICV (el partit hereu del PSUC col·ligat amb Podem) o Unió, que han estat blasmades pels identitaris de tot tipus, i que defensaven lluitar per aconseguir un “Referèndum pactat amb l’Estat” o l’establiment d’una reforma constitucional que permeti una certa relació confederal. Es a dir propostes  que obrin portes a negociar possibles acords per tal de resoldre una situació com l’actual de divisió civil, que pot perdurar però que és socialment insostenible, que trenca cohesions i provoca crispació social.

Unitat del poble

REFLEXIÓ SOBRE LES ELECCIONS A CATALUNYA

Ruptura en la societat catalana

nuevatribuna.es | 28 de Septiembre de 2015

Malgrat que el resultat de les eleccions catalanes caldrà analitzar-lo amb perspectiva dins d’uns dies podem fer una reflexió d’urgència.

En primer lloc cal dir que “Junts pel Si”, la coalició de CDC,ERC i les entitats sobiranistes i d’altres, ha guanyat les eleccions de forma clara. Malgrat això la coalició té menys diputats que en les passades eleccions i no ha aconseguit un vot majoritari en  el seu desitjat plebiscit. La possibilitat de que Mas sigui de nou President avui encara no és prou clara i dependrà de la posició que adopti la CUP.

Ciutadans ha aconseguit sens dubte un gran resultat i és el guanyador moral de les eleccions a l’aconseguir 25 diputats. Es presenta com l’alternativa catalana a  l’independentisme amb un discurs frentista.

C'S o el frentisme

El PSC malgrat les dificultats aconsegueix un resultat acceptable que consolida  Iceta com a dirigent dels socialistes catalans.

El PP rep un important revés electoral i queda com a cinquena força electoral i paga tant la seva política contra Catalunya com la seva política social.

La CUP té un molt bo resultat electoral i recull vots de diverses candidatures des de Junts pel Si, especialment d’ERC, com d’ICV-EUIA. I ara serà peça clau en el Parlament i s’haurà de mullar en les seves decisions.

Mal resultat per "Catalunya si que es pot"

He deixat pel final a “Catalunya Si Que Es Pot”. No hi ha dubte que el resultat de la candidatura de l’esquerra alternativa no ha cobert les expectatives i fins i tot ha reduït el nombre de diputats de la passada legislatura malgrat mantingui el mateix nivell de vots d’ICV-EUIA, però amb un menor percentatge degut a la gran participació. Creiem que la candidatura ha comès alguns erros propis i ha estat afectada per circumstancies alienes. La coalició no ha pogut trencar la dinàmica plebiscitària Si/No amb el seu discurs social i això els ha perjudicat. Fins el 27 uns els acusaven de comptar pel No i altres de ser sobiranistes amagats. Avui al contrari tots se'ls apunten com a propis, uns diuen que el seu vot no és NO i altres que no són Si, a l’hora de fer una lectura plebiscitària. Possiblement un altre error ha estat la sobreexposició i monopolització del discurs per part dels líders forans de PODEMOS tot deixant en un segon pla els candidats i líders d’Iniciativa. Això ha provocat dues coses, la captació de nous votants que abans no ho feien per ICV-EUiA, i la pèrdua de votants tradicionals dels ecosocialistes acostumats als líders propis. En definitiva s’han guanyat vots morats i s’han perdut roig i verds. Els hi caldrà una reflexió profunda de cara al futur. Una anàlisi a part seria la manca de participació i compromís d’Ada Colau amb els partits que la van portar a ser alcaldessa de Barcelona.

El principal fet que surt d’aquestes eleccions és una forta ruptura d’una societat durant molt temps cohesionada. El frentisme i conceptes com el de “unionista” fins ara absents en la vida política catalana han aparegut i això no és positiu. La nit del diumenge es recordarà pels crits de “Independència” de Junts pel Si, i el de “Yo soy espanyol, espanyol” de la seu de Ciutadans, la qual cosa es significativa.

Mas President?

Sembla clar que en les properes setmanes podrem veure la capacitat de governar per part de “JxS” si aconsegueix la necessària cohesió interna i captar el vot de la CUP per aconseguir la Presidència.

La situació és complexa, plena de perills, entre ells que les dos forces principals s’empenyin en la dinàmica identitària i novament els problemes de la gent quedin aparcats. Però la realitat és que això és el que  ha decidit la ciutadana en aquestes eleccions.

La solució definitiva potser caldrà veure-la dins d’uns mesos, especialment desprès de les eleccions generals de desembre.

Convivència o ruptura?

PP I CONVERGÈNCIA DUES CARES D’UNA MONEDA

Mas, Rajoy i els amics comuns

Nuevatribuna | 07 de Septiembre de 2015

Es presenten com a forces enfrontades però el cert és que PP i Convergència es necessiten i es retroalimenten. I el més interesant és que comparteixen un mateix fons ideològic.

No cal recordar que, malgrat les males relacions polítiques, comparteixen el mateix model de societat i les mateixes polítiques econòmiques i socials. Ambdós han portat a terme polítiques de retallades dels serveis públics i han afavorit les privatitzacions d’aquests serveis. I ambdós han coincidit en algunes de les mesures plantejades, així Convergència ha donat suport al govern de Rajoy en temes cabdals com la Reforma Laboral, la Llei d’Estabilitat Pressupostària o a l’Amnistia fiscal.

El que també és evident és que porten a terme un enfrontament embolicant-se amb les banderes, un, el PP,  amb l’espanyola i blasmant contra els separatistes catalans en nom de la sagrada unitat d’Espanya. Altres, els convergents, s’embolcallen amb la senyera, reivindiquen una identitat tricentenària i acusen  Espanya de tots els mals i espolis possibles. Ambdós tergiversen la història en benefici de les seves posicions i els dos atien l’enfrontament territorial per interessos partidistes. Amb l’enfrontament amb Catalunya el PP vol provocar un estat emocional a la resta de l’estat que li permeti mantenir la seva majoria política al Govern de l’Estat, i per la seva part Convergència maniobra amb l’enfrontament patriòtic per tal  d’aconseguir mantenir la seva hegemonia a Catalunya.

No hi ha dubte que el millor fabricant d’independentistes a Catalunya ha estat el PP i les seves polítiques. Les seves polítiques contra Catalunya que es remunten a la seva campanya contra el nou Estatut, va continuar amb la seva impugnació al TC del mateix i desprès amb la seva política clarament recentralitzadora de l’Estat,  ha provocat un rebuig molt important a Catalunya que ha nodrit les files de nous independentistes. Per la seva part Convergència, que mai havia estat independentista, ha fet una transformació des del moment en que no ha pogut mantenir la seva influència en el govern de l’Estat. Durant  les seves dècades d’hegemonia a la Generalitat de Catalunya, Convergència es va limitar a ser influent al govern de l’estat, tant amb socialistes com amb el PP, només cal recordar com Gonzalez va evitar el recurs de la fiscalia contra Pujol pel cas Banca Catalana, o en l’acord del Majestic entre un Aznar, que confessava parlar català en la intimitat, i un satisfet Jordi Pujol. Hagué d’arribar el govern tripartit d’esquerres per que es planteges la reforma de l’Estatut, mal acceptat per CiU que preferia un simple pacte fiscal.

Pujol - Aznar i el Pacte del Majestic

El PP i Convergència comparteixen la seva utilització d’un fals patriotisme irracional i nostàlgic, cadascú del seu, que va dirigit més al fetge que a la raó de la gent, amb l’únic objectiu de mantenir la seva hegemonia política cadascú en el seu àmbit.

Ambdós partits conservadors comparteixen el model social que estem patint i basat en el foment de les desigualtats i el seu servei als interessos dels poders econòmics. Els dos són fidels seguidors de les polítiques de la senyora Merkel i partidaris de les seves polítiques que només comporten patiment social. I per amagar les seves polítiques econòmiques i socials a tots dos els interessa l’enfrontament territorial. Es el típic recurs a l’enemic extern o al “boc expiatori” propi dels nacionalismes excloents. Tot això malgrat no els preocupa perdre sobirania pròpia amb tractats com el TTIP al que tant PP com Convergència donen suport.

Ambdós partits comparteixen el pensament d’utilitzar els poders institucionals en benefici de les seves opcions polítiques. Evidentment amb majors possibilitats i recursos per part de qui ostenta el poder central que el de la Generalitat, però cadascú en el seu àmbit utilitza i retorça la llei en benefici propi. El cas més evident és el de la manipulació dels mitjans públics de comunicació. La manipulació ideològica i sense control al servei del govern és un full de ruta comú per part del PP i de Convergència. Només recuperat el Govern per part d’Artur Mas, CiU va modificar la llei del govern tripartit sobre els mitjans públics que exigia majories qualificades en els seus òrgans de govern, amb la finalitat de  posar sota el control directa del govern a TV3 i Catalunya Radio, cosa que han utilitzat abastament per a difondre el seu missatge polític en tota la programació. El mateix que va fer, amb TVE i RNE, el PP en quant va tenir majoria absoluta. Les regulacions en els dos cassos són pràcticament idèntiques i liquidadores de la pluralitat informativa.

Hi ha un altre aspecte que els uneix a tots  dos, per que és part de la seva concepció política i és que tant el PP com Convergència són partits vinculats a les trames corruptes, és la forma de vincular el poder polític amb el poder econòmic. La corrupció és el preu que cobren aquests partits per mantenir el seu poder polític al servei del capital especulatiu i concursal.

PP i CDC: corruptes diversos

Bárcenas i Osacar com a tresorers, amb pràctiques paral·leles per als seus respectius partits. El 3% de Convergència que es remunta al temps de Pujol i Prenafeta, que ha perdurat al llargs dels anys i que té altres moltes expressions les més clares de les quals són l’espoli del Palau, el famós cas “Millet”, o tot “l’affaire” de la família Pujol. En el PP per la seva part tothom coneix la corrupció de la Gurtel, de la Púnica, i de les seves administracions siguin a la Comunitat de Madrid o a la valenciana. Els dos partits no es que tinguin cassos aïllats de corrupció sinó que són partits que han organitzat la corrupció en el seu si i com a forma d’autofinançar-se i d’enriquiment d’alguns dels seus dirigents.

Cal remarcar que el “xoc de trens” al que ens porta la posició de Mas i la manca de capacitat i voluntat política de Rajoy perjudicarà el conjunt de les dues societats tant la catalana com l’espanyola i només comportarà que en ambdues societats es provoqui una  ruptura emocional interna, tant a nivell de Catalunya com d’Espanya de greus conseqüències i a més s’afegiria a un moment on la ruptura de la cohesió social és molt important.

I en front d’això ens trobem amb un PSOE amb una actitud poc clara i indefinida que li pot comportar situar-se en una posició irrellevant a Catalunya i subalterna en l’àmbit estatal.

Només algunes forces minoritàries encara a Espanya com Podemos o IU, o a Catalunya com ICV-EUIA o Podem, plantegen la necessitat d’establir la forma de que els catalans puguin posicionar-se en la seva relació amb el conjunt de l’estat mitjançant un referèndum acordat, on es puguin plantejar les diverses opcions d’encaix amb el conjunt de l’estat. Però és evident que aquestes opcions aglutinades en la candidatura “Catalunya Sí Es Pot” tenen pràcticament vetades la presencia en els mitjans de comunicació públics i fins i tot en els privats que juguen la major part d’ells a potenciar el que les properes eleccions catalanes, antesala de les espanyoles, es  basin en el Si de Convergència o el NO del PP i C’S. Sembla que els poders mediàtics  també juguen i aposten a la mateixa moneda de dues cares.  Sembla que a tots ells no els hi agraden les paraules de Lluis Rabell cap de llista de la candidatura d’ICV-EUiA i Podem “la nostra candidatura és un No a la Corrupció, un No a la Injustícia i un No a l’Explotació”.

Qui molesta als poderosos?

UNA ALTRA CATALUNYA SÍ QUE ES POT

Un equip per guanyar de la Catalunya social

Nuevatribuna | 30 de Agosto de 2015


En les properes eleccions del 27S la candidatura de “Catalunya sí que es pot” vol impugnar de rel la política de Mas i CIU ens els darrers anys, primer amb el suport del PP i després d’ERC. Mas va ser el primer introductor de la política d’austeritat i de retallades socials a l’Estat. Embolcallant-se amb la bandera i fent com que no governava ha fet una política de privatitzacions i retallades en els serveis públics comparable a la de Rajoy a l’Estat. Tot això al marge de donar suport al Govern del PP en temes com la Reforma Laboral o la Llei que estableix el límit d’endeutament de les Administracions. 

Ara la candidatura de “confluència” que encapçala Lluis Rabell vol donar “la volta al mitjó” de la política de Mas. Per això proposa unes polítiques que pensin més en els ciutadans reals de Catalunya que són els que formen la nació real. 

La seva proposta tracta de fer front a la situació d’emergència social en que es troba gran part de la ciutadania catalana com a conseqüència de les polítiques austericides de Merkel, Mas i Rajoy. Això comporta posar els homes i les dones d’aquest país com a protagonistes de la transformació social que millori el benestar de la majoria.

Es tracta de fer front a la situació de desigualtat creada amb un Pla de Rescat Ciutadà que faci front a la greu situació que l’atur i el treball precari ha provocat com són els desnonaments, la pobresa alimentària, especialment infantil, o la pobresa en energètica.

El que es vol fer és una política nacional de debò que tracti els problemes concrets i urgents que afecten els qui composen la realitat nacional de Catalunya, més enllà de les velles polítiques de Mas i CDC polítiques que prometen una utopia futura alhora que malmeten la situació real dels ciutadans.

Es per això que el programa defensa la potenciació dels sistemes públics de salut i educació, prioritzant la xarxa pública i posant fi a les polítiques privatitzadores dels governs de la dreta. A la vegada cal una lluita contra la corrupció, contra els corruptors i els corruptes, de la que Mas i Convergència, amb els cassos Pujol i Palau com a principals exemples, han estat els màxims responsables a Catalunya. Això va en paral·lel a la lluita contra el frau fiscal i el desenvolupament d’una política fiscal progressiva que permeti impulsar la transició cap a un nou model econòmic socialment més just i ecològicament sostenible.

Mas i Pujol: retallades i corrupció

Un programa de canvi profund a Catalunya precisa de l’establiment de sistemes de participació de la ciutadania que reforci el projecte, així com reconquerir uns mitjans de comunicació públics, plurals i independents, allunyats del paper de portaveus de govern com ha estat fins ara el cas de TV3 i Catalunya Ràdio.

Però és evident que per aconseguir un canvi de polítiques és necessari un canvi en el marc polític i institucional de Catalunya. Aquest canvi cal concretar-lo en un procés constituent propi del subjecte polític que és Catalunya. Un projecte propi i no subordinat a d’altres que  pugui ajudar des de la col·laboració fraternal a un procés constituent en el conjunt de l’Estat.

“Catalunya sí que es pot” defensa que Catalunya precisa d’un procés constituent integral. On no poden subordinar-se les aspiracions nacionals i democràtiques a una o una altra. La subordinació a una suposada prioritat nacional, la independència de la que parla Mas i la llista que el vol fer President és una realitat buida de contingut que pretén que continuï submisa a l’imperi del poder financer i dels mercats internacionals.

El procés constituent que es proposa. I que és compatible i fins i tot positiu que es correspongui amb un procés a l’estat, ha de ser per decidir-ho tot, un nou model institucional, econòmic i social que estableixi no sols les relacions amb l’Estat, sinó que fixi els interessos de la ciutadania com a interessos prioritaris d’una nova Catalunya, més justa, més lliure i més social i democràtica.

La Catalunya que es proposa no és endogàmica i aïllada, sinó oberta a una relació d’igual a igual amb l’Estat, i amb opinió pròpia sobre el model europeu que és vol. El poble de Catalunya ha de decidir en un referèndum, convocat amb plenes garanties democràtiques i reconegut tant per l’estat com per la comunitat internacional, quin eés el seu futur constitutiu. Pot ser un procés més lent però sens dubte més real que els del que proposen una DUI ( Declaració Unilateral de Independència), que sense cap tipus de garantia només serà una declaració més, “un brindis al sol” que només comportarà més frustració i cap canvi.

Però no sols cal definir-se sobre quina Catalunya es vol i quina relació s’estableix amb l’Estat. També ha de definir clarament quin model d’Europa és vol defensar. Una Europa més democràtica i unida, amb sobiranies compartides, sense la dictadura de la Troika ni del futur TTIP, que són el model europeu que defensen Mas i Rajoy. Es vol defensar una concepció de societat democràtica, justa, social i ecològicament responsable exportable al nostre entorn estatal i europeu.

El 27S en les eleccions al Parlament de Catalunya s’enfrontaran dos models de Catalunya, Un defensat per la candidatura que vol fer a Mas President, però també per les candidatures de les dretes espanyolistes del PP i C’s, la prioritat de  les quals són els poderosos, els mercats financers-especuladors i de la divisió social i nacional, és a dir les opcions de la Catalunya de les classes privilegiades, i una altra la Catalunya popular, la hereua del “catalanisme popular” que defensa la lluita contra les desigualtats, i la voluntat de ser un sol poble amb plena cohesió social i nacional, la candidatura que ARA SI QUE ES POT! 

Catalunya sí que es pot la candidatura popular

                                    Raimón: "He mirat aquesta terra"

EL QUE LA LLISTA DE MAS VOL AMAGAR

La llista de Mas -President

Nuevatribuna | 23 de Agosto de 2015
 
No hi ha dubte que la candidatura de “Junts pel Si”, és una operació política de Mas per a no parlar del que ha fet en els seus anys de Govern i alhora amagar les sigles de CDC desprestigiades per la corrupció i especialment pel cas de Jordi Pujol.

Sota una suposada llista unitària sobiranista s’amaga la intenció de tornar a fer a Mas President de la Generalitat, tot això amb el consens actiu de les anomenades entitats sobiranistes o obligat en el cas d’ERC.

Bàsicament es tracta de intentar amagar, una vegada més, sota la bandera de la independència, el debat del que han fet els governs d’Artur Mas, com les seves polítiques han trencat la cohesió no sols nacional sinó especialment social a Catalunya, i com han portat a la situació de desigualtat social i de pobresa existent avui a la societat catalana.

1.-Precursor en la política de retallades socials. Cal dir quer el Govern de Mas va ser el primer en aplicar les polítiques d’austeritat en el conjunt de l’Estat. En el primer govern del 2010 al 2012, va governar amb el suport del PP, i va aprovar retallades pressupostaris en àmbits socials a la vegada que incrementava taxes en àmbit com la Justícia i la Sanitat, introduïa el pagament d’un euro per recepta farmacèutica i paradoxalment suprimia l’impost de Successions que només afectava els més rics.

En el seu segon mandat, Mas adopta l’estratègia independentista i canvia l’aliança amb el PP  per una nova amb ERC, però en tot cas no canvia les seves polítiques, i això es veu en la pròrroga dels pressupostos que va aprovar amb el PP al 2012, ara amb el suport d’ERC.

2.-Suport a les polítiques més regressives de Rajoy. El grup parlamentari de Mas en el Congrés va donar suport al Govern de Rajoy en alguns dels aspectes més regressius de la seva política estatal, així el partit de Mas va votar favorablement i fins i tot va endurir la Reforma Laboral i també va donar suport a la Llei d’Estabilitat Pressupostària, la mateixa que ha permès la intervenció estatal de les finances de la Generalitat. Son dos exemples de les múltiples votacions coincidents entre CDC i el PP.

El grup parlamentari de CiU al Congrés

3.-Increment del deute. El Govern Mas, malgrat les seves polítiques d’austeritat, ha incrementat el deute des dels 34.700 milions de euros que va trobar quan arribà al Govern fins els 64.800 en el moment actual. Aquesta situació ha comportat la qualificació com a “bons escombraria “ del deute de la Generalitat i que els mercats es tanquin a finançar el deute de la Generalitat. Això juntament amb l’aplicació de la Llei d’Estabilitat aprovada , com hem dit amb els vots de CiU, ha provocat que el Govern de l’Estat sigui l’únic prestamista de la Generalitat amb crèdits que superen els 40.000 milions, acabant amb la limitada autonomia financera de Catalunya.

4.-Deteriorament del mercat laboral. La realitat laboral a Catalunya s’ha deteriorat amb els govern de Mas, amb un atur del 19,1% ( 17,9% quan  van accedir al Govern),  amb una disminució de la població ocupada que s’ha reduït en quasi 150.000 persones i una pèrdua de la qualificació dels treballs i de l’ocupació, amb creixement del treball temporal i rebaixa del nivell salarial provocada per la situació de precarietat laboral. Aquesta situació del mercat de treball està derivada de la Reforma Laboral a la que va ddonar suport el partit de Mas.

5.- Insensibilitat social. Les polítiques del governs de Mas han provocat una reducció de la despesa social, sanitat, educació i benestar social que s’ha reduït un 15% en els seus mandats. Tot això afecta al nivell de cohesió social de la societat catalana, a l’increment de la desigualtat i la pobresa. Alhora aquesta reducció ha anat acompanyada de la creació d’un sistema sanitari més privatitzat, amb la creació de consorcis sanitaris per a eludir el control públic i retallar les condicions salarials. També en  l’àmbit educatiu s’ha retallat els fons per a les escoles públiques mentre es mantenien els concerts amb escoles d’elit. Tot això està derivat de la manca de sensibilitat de Mas i el seu governs davant les situacions de pobresa i desigualtat social. Per exemple Mas ha prioritzat campanyes institucionals partidistes enlloc de aportar més fons per beques-menjador. Les seves polítiques també han afectat la funció pública amb retallades extres als salaris dels funcionaris o la reducció del nombre d’aquests en més del 4%. Cal deixar clar que aquestes mesures no són imposades per ningú sinó desitjades per Mas i el seu govern. La pobresa no ha estat mai una prioritat del Govern de Mas malgrat a Catalunya hi hagi una taxa de risc d’un 20.9%.

6.- Cassos de mala gestió econòmica. El Govern de Mas ha protagonitzat cassos de mala gestió, no sabem si volguda o derivada de la incompetència. Posarem uns exemples:

a) La mala política de privatitzacions. La privatització d’Aigües Ter-Llobregat és un exemple de la política de privatitzacions impulsada pel govern , però alhora de  la seva incompetència. En primer lloc es pot criticar la voluntat de privatitzar ATLL, una empresa pública que dóna servei a tota la ciutadania de l’àrea metropolitana de Barcelona. La privatització feta  a corre cuita va incórrer en defectes en el concurs d’adjudicació que han comportat que el TSJC anul·lés la concessió la qual cosa comportarà indemnitzar amb 326 milions d’euros el consorci al que es va adjudicar això sense comptar amb el lucre cessant que puguin demandar.

La privatització de serveis públics

Un altre cas de malvenuda d’actius públics va ser la venda dels túnels de Vallvidrera i Cadí a un banc d’inversió que dos anys desprès els va revendre pel doble del valor d’adjudicació. Com a mínim es podria parlar de mala gestió del govern.
Un cas similar ha estat el procés de venda d’edificis públics molt per sota del seu valor davant la urgència del govern per a fer caixa.

b) La política de casinos. La única política clara d’atracció d’inversió estrangera sembla la dirigida a atraure la instal·lació de complexos de casinos de joc. Sembla com si Mas enlloc de pensar en una Catalunya que sigui el “Massachussetts  d’Europa” com molts cops ha proclamat, a la pràctica el que realment pensi és en convertir-la en “Las Vegas europea”. Es va veure tant en l’intent fallit de fer EuroVegas al Baix Llobregat i com en la també fallida instal·lació de BCNWorld al costat de Port Aventura. Però en tot cas ambdós són significatius del tipus de desenvolupament en que creu el Govern de Mas.

7.- I per últim la corrupció. Mas vol amagar amb la llista de “Junts pel Sí” el llast de la corrupció que l’arrossega a ell i el seu partit. Els cassos “Pujol” i “Palau” són només la punta de l’iceberg, d’una política vinculada a les comissions il·legals i les regalies. Les seves seus embargades és una imatge que Mas no vol que surti en el debat polític però que està present. El per que alguns es presten a fer el paper de comparses que amaguen a un President, i candidat a ser-ho de nou, ho hauran de respondre els afectats.

 Malgrat Mas, CDC i els seus comparses vulguin posar un vel independentista que amagui tot aquest balanç polític, no impedirà que aquest surti en el proper debat electoral i sigui un greu llast per la “Llista de Mas” .

"Junts pel Si" la llista que amaga al President

CATALUNYA A LA LLUM DE GRÈCIA

Catalunya- Grècia i la Unió Europea

Nuevatribuna | 17 de Agosto de 2015


El procés independentista de Catalunya sembla viure en una bombolla irreal. Els seus promotors i els mitjans, especialment els públics que els hi són afins, el presenten com si la consecució de la independència fos un camí de “flors i violes” fàcilment i ràpidament realitzable, mitjançant una Declaració Unilateral d’Independència, i al final del qual arribarem a l’Arcàdia feliç de la independència, sense costos i sense traumes.

Cal dir que aquest procés ja ha provocat una ruptura de la cohesió nacional de la ciutadania de Catalunya de conseqüències difícils de calcular, que s’afegeix a la ruptura social provocada per la crisis i les polítiques aplicades pels Governs de Mas i Rajoy.

Catalunya viu des de fa més de tres anys una paràlisi institucional provocada pel debat independentista. Aquest debat ha anat provocant cada vegada més divisió política i social. Si en un moment es va tractar d’una proposta sobre el “dret a decidir” que agrupava a més del 80% de la població i de les forces polítiques, ara s’ha transformat directament en la proposta d’una declaració ràpida i unilateral d’independència que té un suport molt més reduït per part de la societat catalana i que causa una fractura en la ciutadania. L’exemple més clar ha estat la pròpia ruptura de la coalició governant de CDC i UDC que s’ha trencat desprès de dècades d’unitat. Al contrari d'un procés que anés aglutinants forces, com el que va efectuar en la transició l’Assemblea de Catalunya, ara al contrari s’ha provocat una cada vegada més divisió entre els polítics i entre la població.

No discutirem aquí la impossibilitat política de dur a terme les propostes d’independència unilateral que defensen Mas, Junqueras i els seus acòlits. Com diu el cap de llista de “Catalunya si que es pot”, Lluis Rabell “Si no van ser capaços de fer un Referèndum, com ho han de ser de fer una Declaració unilateral d’Independència que tingui efectes reals”. Un procés d’aquest tipus ha de ser efectuat com els d’Escòcia o Quebec, mitjançant un referèndum acordat amb l’Estat amb regles assumides i incontestades i acceptades internacionalment i això comporta un llarg procés per aconseguir-ho molt diferent  del que proposen CDC i ERC i les seves entitats afins.

"Junts pel Si" la llista de Mas President

Però aquí voldríem plantejar un altre tema com és la viabilitat econòmica i financera d’aquests procés en un marc com és el de l’actual situació europea. El Govern de Mas fia molt el futur de la seva independència al suport internacional que trobi en l’àmbit de la UE. I això és el que volem tractar.

La UE actual sota la hegemonia alemanya ha demostrat que té un respecte molt relatiu per les democràcies nacionals i només cal veure el tracte dispensat a Grècia i al seu poble. Es evident que políticament una independència unilateral de Catalunya seria mal vista per molts països de la UE, França, Itàlia, Regne Unit, etc.,  per l’efecte contagi que podria provocar.

Però cal entrar en els supòsits econòmics de una independència unilateral.

El propi Consell Assessor per a la Transició Nacional del Govern de la Generalitat, en el seu informe 8, preveu necessitats financeres a l’inici del procés i planteja: “Un aspecte que té especial rellevància en el període de transició és el de la liquiditat. Aquest s'associa a la limitació dels col·laterals per a l'accés a la liquiditat del BCE en el cas que Catalunya restés fora de l’Eurozona i en absència d’un acord monetari. La qüestió principal en aquest sentit no és tant, però, l’accés a la liquiditat (resoluble -com s'ha dit- mitjançant filials o sucursals a qualsevol altre Estat de la UE), com les quantitats de líquid de què es podria disposar. En tot cas, pensem que és molt probable que els potencials perjudicis derivats d’aquesta restricció fossin minimitzats finalment per la mateixa UE, atesos els propis interessos empresarials i comercials en presència.”  I afegeix : “En aquest sentit, cal reiterar que la voluntat fortament europeista de Catalunya ha de portar a mostrar la disposició a seguir les exigències que es facin des de la UE, especialment considerant que aquesta sabrà calibrar prou bé les conseqüències d’una decisió o altra en el manteniment de l’espai comú, de respecte als compromisos adquirits amb la ciutadania, i de garantia dels creditors del Regne  d‘Espanya. Per això, es pot preveure que sigui la mateixa UE qui acabi afavorint un acord.”. En definitiva el futur del finançament es deixa en mans de la bona voluntat europea. Sembla que el cas de Grècia no hagi fet reflexionar als dirigents independentistes catalans. Com diu el mateix Lluis Rabell “no crec que Europa tracti millor Catalunya que Grècia”. I no li falta raó.

Lluis Rabell -"Catalunya sí que es pot"

Analitzant en termes de deute econòmic els dos casos en que es pot donar la independència de Catalunya, cal assenyalar ja d’entrada que el deute autonòmic de Catalunya no té possibilitat de finançament en els mercats i està catalogat com a “bons escombraria”.

Un primer cas es que fos possible una independència no acordada en la qual Catalunya no assumeixi la part del deute estatal. Només el deute autonòmic català suposa en el primer trimestre del 2015 uns 64.792, és a dir un 32,2% del PIB, Tot això sense assumir la part del deute estatal. Es evident que una independència unilateral no acordada i en aquestes condicions no seria assumida per la UE. I que el finançament per part dels mercats de l’economia d’un país no reconegut que no hagi assumit la seva part de deute amb la resta d’Espanya el situaria en una situació de morositat difícilment finançable en els mercats.

Suposem una segona alternativa, difícil de entreveure, en la que finalment Espanya i Catalunya es repartissin el deute. En aquest cas el deute de Catalunya en el millor dels cassos superaria el 100% del PIB, ja que hauria  d’assumir, aproximadament un  18% del deute estatal, que un cop deduït el deute autonòmic, es situaria per sota del 80% del PIB, al que caldria afegir en aquests primers moments les despeses inherents a la creació del nou estat, les quals incrementarien encara més el deute de Catalunya amb lo qual el situaria en una economia, un altra vegada, difícilment finançable pels mercats. En aquest cas ja sabem que passaria, en el millor dels cassos que seria que la UE, si ens hagués acceptat, la que ens podria aplicar un rescat amb el que això suposa d’austeritat i retallades.
.

Schäubel- La Europa alemana

I en el cas de que quedéssim fora d’Europa s’obren multitud d’interrogants: Quina moneda? Quines repercussions en les transaccions comercials amb Espanya i la UE? Quins problemes per atraure inversió estrangera? Quin sistema bancari tindríem? etc.

En conclusió fóra bo que els independentistes catalans toquessin de peus a terra i es refiessin menys de l’ajut democràtic de tercers i es donessin compte de quin món els rodeja. I si volen informació que preguntin a Grècia i sabran “quin pa s’hi dona”.

La alternativa social i nacional de Catalunya

EUROPA I LA "SOBIRANIA LIMITADA"

Der Spiegel: La superioritat alemana

Nuevatribuna | 20 de Julio de 2015

La doctrina de la “sobirania limitada” és aquella que es va establir en els països de l’òrbita soviètica per tal d’evitar el “desviacionisme” sota l’excusa de l’amenaça del sistema capitalista. En base a aquesta concepció la Unió Soviètica i els seus satèl·lits del Pacte de Varsòvia s’arrogaven la possibilitat d’intervenir en qualsevol dels països en defensa dels valors socialistes. L’antecedent previ, a la concreció de la doctrina per part de Brèjnev al 1968, va ser la intervenció militar a Hongria al 1956, i posteriorment va tenir la seva concreció en la invasió de Txecoslovàquia al 1968. Amb la desaparició del bloc soviètic crèiem desapareguda aquesta figura que representava la dominació d’uns països per la potencia del bloc econòmic i polític al que estava lligat.

Però no hi ha dubte que sembla que avui es torna a donar una nova forma de doctrina de la “sobirania limitada”. Es la que s’està produint, a rel de la crisi econòmica dins de l’Eurozona entre els països creditors i els deutors. Més concretament ho podríem definir entre la política que defineix Alemanya i la que obliga a aplicar a la resta de l’ Eurozona.

Avui les invasions no són militars i la “sobirania limitada” s’imposa amb instruments econòmics. L’euro és avui l’eina que utilitza Alemanya per a imposar el seu poder a la resta de països de la zona Euro. L’Euro es va instituir d’acord amb els interessos d’Alemanya. En els moments de creixement econòmic res no va passar fins i tot països com la mateixa Alemanya o França van incomplir els objectius de dèficit sense conseqüències. Semblava que Europa havia aconseguit un pas endavant en la consolidació del projecte europeu. I tot això malgrat que s’instaurava una moneda comú que afectava  economies diverses i sense establir polítiques fiscals, econòmiques ni de deute comunes.

La crisi posa al descobert totes les debilitats del sistema. I la manca d’una governança comuna, ni el Eurogrup ni el BCE són uns instruments de govern comú, sinó els instruments a través dels quals la potència dominant, Alemanya, imposa les seves polítiques.

Schäubel-Merkel : la Europa Alemana

Àngela Merkel i les seves polítiques han significat un canvi radical respecte a tots els anteriors cancellers alemanys. Ha fet la transició d’una Alemanya europea al paradigma d’una Europa alemanya, la qual cosa comporta un retrocés de dècades en el procés europeu.

La imposició de la doctrina alemanya s’ha comprovat en el cas de Grècia on s’ha utilitzat el propi BCE per a obligar el govern democràtic grec a capitular davant d’una proposta que tothom sap que no resoldrà el problema de l’economia grega sinó que simplement l’endarrereix en el temps i alhora l’agreuja. L’actuació l’Alemanya amb  l’anuència de la resta de membres de la Zona Euro ha estat la imposició de la sobirania limitada al poble grec i la seva submissió. Però aquest cas de “cop d’estat financer” no ha estat l’únic cas sinó el més visible.

No podem oblidar que a Espanya a l’agost del 2011,  la pressió dels interessos de la Eurozona, encapçalada per Alemanya,  a través del BCE, va comportar ni més ni menys que el canvi , amb nocturnitat i sense consulta popular, de l’article 135 de la Constitució. La pressió del BCE, mitjançant una carta que es va mantenir en secret, va fer que el PSOE de Zapatero i el PP pactessin un canvi ràpid pel qual el retorn del deute es posava com a prioritari per sobre de qualsevol altre objectiu. Sens dubte un primer “cop d’estat financer” sense cap resistència per part dels principals partits espanyols. Potser aquesta és la causa de la bel·ligerància d’ambdós partits amb Tsipras i el seu referèndum.

Trinchet (BCE), Zapatero i la Reforma Consticional

Aquesta situació que viu l’euro i l’Eurozona, on les doctrines elaborades per l’Alemanya de Merkel i Schäuble són acceptades pels de la dreta popular europea, els lliberals i els socialdemòcrates, i en el millor dels cassos amb crítiques fetes amb la boca petita, és perillosa, antisocial i poc democràtica i simbolitza trencar amb els valors democràtics fundacionals de la UE.

A les veus crítiques de l’esquerra alternativa i ecologista, s’afegeixen economistes progressistes com Galbraith, Pikkety, Krugman, Stiglitz, contraris a la situació actual i a les polítiques europees d’austeritat , i fins i tot veus respectades del que podríem anomenar l’antiga socialdemocràcia. Veus de polítics respectats com Prodi que diu “el poder econòmic d’Alemanya no té els contrapesos que existeixen en una moneda única de veritat”: o Soares “No és possible que els mercats dominin els estats, són els estats que han de controlar els mercats” “No accepto que Alemanya, responsable de dos guerres mundials el segle  passat es permeti tractar a Grècia com si no fos res per que no té diner”. Inclús mitjans ja no anglosaxons han criticat la situació com ha fet el prestigiós setmanari alemany Der Spiegel: “El govern alemany ha destruït en un sol cap de setmana set dècades de diplomàcia de post-guerra”.

Hedlmut Schmidt, ex-canceller alemany

Però sens dubte si algú ha fet una critica més dura des de dins del sistema ha estat la venerable i respectada veu de la socialdemocràcia alemanya Helmut Schmidt, antic canceller alemany que compara la situació actual de Grècia i els seus creditors amb la que va tenir Alemanya i els seus creditors en L’Acord del Deute de Londres del 1952 i les grans diferències. Alemanya va tenir quitança i es van endarrerir els pagaments que s’han acabat de efectuar fa poc temps, quan es tractava d’un deute que es remuntava al període entre les dues guerres mundials. Schmidt critica clarament el que anomena “l’esperit nacional del pinxo alemany” i diu “ el diable s’endugui als líders europeus quan no estan llestos per a salvar Grècia” “Grècia necessita inversió!”

Les paraules dels antics dirigents europeus demostren el grau de regressió de la UE que ha passat de l’Europa de les llibertats a l’Europa de la “sobirania limitada merkeliana”.

BCE instrument per la nova sobirania limitada