6 d’oct. 2015

CATALUNYA I L’HORA DELS “MONSTRES”

La confrontació dels nacionalismes

Nuevatribuna | 06 de Octubre de 2015
Deia Antonio Gramsci, a l’analitzar l’increment del sentiment nacionalista a Europa i l’aparició del feixisme en el transcurs de la crisi dels anys trenta del segle XX, “El vell món es mor. El nou tarda en aparèixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”.

Sembla que a Catalunya ha arribat l’hora dels monstres en forma d’enfrontament de nacionalismes identitaris. Per primera vegada en la recent història democràtica el “frentisme identitari” ocupa el centre de la política catalana representat per “Junts pel Si” per una banda, i fonamentalment per C’S però també pel PP i en menor mesura pel PSC per l’altra.

Les eleccions del 27S van ser plantejades inicialment per Mas i els seus aliats. Però no hi ha dubte que potser no haguessin aconseguit el seu objectiu si per part de les estructures de l’estat espanyol no s’hagués optat per donar-li el mateix caràcter d’enfrontament entre el Si i el No a la independència. Aquesta confrontació d’identitats ha estat fomentada pels seus mitjans de comunicació afins, especialment els públics de forma descarada, afavorint la dinàmica plebiscitària i de confrontació d’identitats en funció de l’origen i la llengua de la ciutadania catalana. Aquesta hegemonia de les dues parts partidàries de la confrontació identitària va deixar fora de joc a d’altres opcions més partidàries del diàleg democràtic des de posicions molt diferenciades entre elles, com són les de CSQEP i Unió.

Els “monstres” de la divisió civil de la societat catalana en funció de la seva adscripció a una o altra identitat ha arribat i sembla que per a quedar-se per un llarg temps. Això és sens dubte un fet greu i distorsionador per aconseguir la cohesió civil de la ciutadania. Catalunya havia estat sempre lluny de la divisió social que ha viscut i viu el País Basc.

L’èxit d’aquesta manca de divisió va venir determinat pel paper hegemònic que  l’esquerra especialment el PSUC va tenir a Catalunya durant el període de la transició cap a la democràcia. El plantejament de “Catalunya un sol poble” practicat pel PSUC i per CCOO de Catalunya, organitzacions que tenien una hegemonia dins de “l’Assemblea de Catalunya”, va impedir que Catalunya es dividís en diferents col·lectius diferenciats per origen o llengua. El paper de dirigents comunistes, com Cipriano Garcia, Angel Rozas o el propi Gregorio Lopez Raimundo, màxim dirigent del PSUC, al ser els primers en defensar els drets i el caràcter nacional de Catalunya van tenir una profunda influencia en l’arrelament de la cohesió social i del sentiment de ser catalans entre les classes treballadores immigrades.
La Catalunya de tots


Aquesta mateixa concepció hegemònica dins de la política catalana i la necessitat d’evitar comunitats diferenciades va comportar la política que, des de l’esquerra socialista i comunista i dels seus pedagogs, es va plantejar en relació a la necessitat de la política educativa d’immersió lingüística que anés en la direcció de que tota la societat catalana tingués el coneixement, i en les futures generacions el domini, de les dues llengües cooficials de Catalunya, el català i el castellà. Política que al contrari del que es deia, per part de sectors especialment de la dreta espanyola, no va comportar un mai cap problema en la societat catalana.

Aquests aspectes derivats de l’antiga hegemonia del PSUC podem dir que han caducat desprès d’aquestes darreres eleccions. L’actuació de divisió ciutadana que ha fet el bloc independentista al plantejar la necessitat d’escollir entre Catalunya i Espanya, ha creat les condicions òptimes per a fer arrelar, per part de C’S i el PP, el discurs de defensa del sentiment de l’origen primigeni d’una part de la societat que no desitja la separació.  Ara podem dir que els conceptes hegemònics del PSUC han mort de forma definitiva. S’ha enterrat el concepte clarament nacional i de classe de “catalanisme popular” que ha estat substituït per conceptes que durant molt temps han estat residuals com el “d’independentista” i darrerament el despectiu “d’unionista”.

A Catalunya no hi ha dubte que s’ha instal·lat la confrontació política basada en la identitat que cadascú creu que té, en detriment de la confrontació social pròpia de tota societat desenvolupada. Així obrers que es senten per damunt de tot catalans han votat a “JxS” votant un partit com CDC que ha fet les majors retallades socials de la historia i que va donar suport a l’aprovació de la Reforma Laboral, es a dir han votat en contra dels seus propis interessos econòmics i socials. De la mateixa manera el cinturo “roig” metropolità s’ha convertit en un cinturó “taronja”, molts treballadors d’origen o família immigrant han votat un partit de dretes com C’S que en el seu programa porta la necessitat d’una Reforma Laboral en base al “contracte únic”.

La irracionalitat pròpia de tota situació de crisi econòmica, social i política profunda, tal com deia Gramsci ha fet aparèixer els “monstres” dels nacionalismes excloents. I les classes populars s’han dividit en funció  d’orígens, pàtries i banderes, deixant al marge els seus interessos econòmics i socials. La confrontació d’identitats s’ha sobreposat a la confrontació social.
Enfrontament de banderes


I el que és més greu d’aquesta dinàmica de fronts identitaris enfrontats és que han començat a fer aparèixer esquerdes i signes de crispació en la societat catalana. De moment la crispació s’ha donat especialment i fonamental contra ciutadans catalanoparlants no independentistes per part de l’independentisme. Sembla com si molts independentistes sobreentenguessin que els castellanoparlants no siguin independentistes però no ho accepten pel que fa als catalanoparlants, sembla com si fossin traïdors a la suposada pàtria.

Així en aquesta campanya els candidats i militants de CSQEP han vist com les seves pancartes i propaganda eren trencades, com en segons quines zones els seus militants insultats, o com des de les xarxes socials la seva gent, els seus candidats i la seva candidatures eren titllades de “caragirades” o traïdores. Era el moment en que Mas els ficava en el mateix sac que a l’Aznar, al PP i a C’S. El caràcter excloent de l’independentisme es veu en la frase de Mas davant dels resultats: “Catalunya ha guanyat”, con si la resta de votants que no eren seus no fossin igualment catalans.

Hem entrat en una situació que cal preveure que es dilatarà en el temps. Per que és clar que la societat catalana està dividida respecte el tema de la independència i és una situació d’enfrontament sense sortida.

Potser ara caldria que s’obrissin pas propostes que defensaven candidatures, com la de la coalició d’ICV (el partit hereu del PSUC col·ligat amb Podem) o Unió, que han estat blasmades pels identitaris de tot tipus, i que defensaven lluitar per aconseguir un “Referèndum pactat amb l’Estat” o l’establiment d’una reforma constitucional que permeti una certa relació confederal. Es a dir propostes  que obrin portes a negociar possibles acords per tal de resoldre una situació com l’actual de divisió civil, que pot perdurar però que és socialment insostenible, que trenca cohesions i provoca crispació social.
Unitat del poble


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada