EUROPA I LA "SOBIRANIA LIMITADA"

Der Spiegel: La superioritat alemana

Nuevatribuna | 20 de Julio de 2015

La doctrina de la “sobirania limitada” és aquella que es va establir en els països de l’òrbita soviètica per tal d’evitar el “desviacionisme” sota l’excusa de l’amenaça del sistema capitalista. En base a aquesta concepció la Unió Soviètica i els seus satèl·lits del Pacte de Varsòvia s’arrogaven la possibilitat d’intervenir en qualsevol dels països en defensa dels valors socialistes. L’antecedent previ, a la concreció de la doctrina per part de Brèjnev al 1968, va ser la intervenció militar a Hongria al 1956, i posteriorment va tenir la seva concreció en la invasió de Txecoslovàquia al 1968. Amb la desaparició del bloc soviètic crèiem desapareguda aquesta figura que representava la dominació d’uns països per la potencia del bloc econòmic i polític al que estava lligat.

Però no hi ha dubte que sembla que avui es torna a donar una nova forma de doctrina de la “sobirania limitada”. Es la que s’està produint, a rel de la crisi econòmica dins de l’Eurozona entre els països creditors i els deutors. Més concretament ho podríem definir entre la política que defineix Alemanya i la que obliga a aplicar a la resta de l’ Eurozona.

Avui les invasions no són militars i la “sobirania limitada” s’imposa amb instruments econòmics. L’euro és avui l’eina que utilitza Alemanya per a imposar el seu poder a la resta de països de la zona Euro. L’Euro es va instituir d’acord amb els interessos d’Alemanya. En els moments de creixement econòmic res no va passar fins i tot països com la mateixa Alemanya o França van incomplir els objectius de dèficit sense conseqüències. Semblava que Europa havia aconseguit un pas endavant en la consolidació del projecte europeu. I tot això malgrat que s’instaurava una moneda comú que afectava  economies diverses i sense establir polítiques fiscals, econòmiques ni de deute comunes.

La crisi posa al descobert totes les debilitats del sistema. I la manca d’una governança comuna, ni el Eurogrup ni el BCE són uns instruments de govern comú, sinó els instruments a través dels quals la potència dominant, Alemanya, imposa les seves polítiques.

Schäubel-Merkel : la Europa Alemana

Àngela Merkel i les seves polítiques han significat un canvi radical respecte a tots els anteriors cancellers alemanys. Ha fet la transició d’una Alemanya europea al paradigma d’una Europa alemanya, la qual cosa comporta un retrocés de dècades en el procés europeu.

La imposició de la doctrina alemanya s’ha comprovat en el cas de Grècia on s’ha utilitzat el propi BCE per a obligar el govern democràtic grec a capitular davant d’una proposta que tothom sap que no resoldrà el problema de l’economia grega sinó que simplement l’endarrereix en el temps i alhora l’agreuja. L’actuació l’Alemanya amb  l’anuència de la resta de membres de la Zona Euro ha estat la imposició de la sobirania limitada al poble grec i la seva submissió. Però aquest cas de “cop d’estat financer” no ha estat l’únic cas sinó el més visible.

No podem oblidar que a Espanya a l’agost del 2011,  la pressió dels interessos de la Eurozona, encapçalada per Alemanya,  a través del BCE, va comportar ni més ni menys que el canvi , amb nocturnitat i sense consulta popular, de l’article 135 de la Constitució. La pressió del BCE, mitjançant una carta que es va mantenir en secret, va fer que el PSOE de Zapatero i el PP pactessin un canvi ràpid pel qual el retorn del deute es posava com a prioritari per sobre de qualsevol altre objectiu. Sens dubte un primer “cop d’estat financer” sense cap resistència per part dels principals partits espanyols. Potser aquesta és la causa de la bel·ligerància d’ambdós partits amb Tsipras i el seu referèndum.

Trinchet (BCE), Zapatero i la Reforma Consticional

Aquesta situació que viu l’euro i l’Eurozona, on les doctrines elaborades per l’Alemanya de Merkel i Schäuble són acceptades pels de la dreta popular europea, els lliberals i els socialdemòcrates, i en el millor dels cassos amb crítiques fetes amb la boca petita, és perillosa, antisocial i poc democràtica i simbolitza trencar amb els valors democràtics fundacionals de la UE.

A les veus crítiques de l’esquerra alternativa i ecologista, s’afegeixen economistes progressistes com Galbraith, Pikkety, Krugman, Stiglitz, contraris a la situació actual i a les polítiques europees d’austeritat , i fins i tot veus respectades del que podríem anomenar l’antiga socialdemocràcia. Veus de polítics respectats com Prodi que diu “el poder econòmic d’Alemanya no té els contrapesos que existeixen en una moneda única de veritat”: o Soares “No és possible que els mercats dominin els estats, són els estats que han de controlar els mercats” “No accepto que Alemanya, responsable de dos guerres mundials el segle  passat es permeti tractar a Grècia com si no fos res per que no té diner”. Inclús mitjans ja no anglosaxons han criticat la situació com ha fet el prestigiós setmanari alemany Der Spiegel: “El govern alemany ha destruït en un sol cap de setmana set dècades de diplomàcia de post-guerra”.

Hedlmut Schmidt, ex-canceller alemany

Però sens dubte si algú ha fet una critica més dura des de dins del sistema ha estat la venerable i respectada veu de la socialdemocràcia alemanya Helmut Schmidt, antic canceller alemany que compara la situació actual de Grècia i els seus creditors amb la que va tenir Alemanya i els seus creditors en L’Acord del Deute de Londres del 1952 i les grans diferències. Alemanya va tenir quitança i es van endarrerir els pagaments que s’han acabat de efectuar fa poc temps, quan es tractava d’un deute que es remuntava al període entre les dues guerres mundials. Schmidt critica clarament el que anomena “l’esperit nacional del pinxo alemany” i diu “ el diable s’endugui als líders europeus quan no estan llestos per a salvar Grècia” “Grècia necessita inversió!”

Les paraules dels antics dirigents europeus demostren el grau de regressió de la UE que ha passat de l’Europa de les llibertats a l’Europa de la “sobirania limitada merkeliana”.

BCE instrument per la nova sobirania limitada