LA FI DEL SOMNI EUROPEU?

Grècia o la fi del somni europeu

nuevatribuna.es | 13 de Julio de 2015


Aquest darrers temps han estat molt durs per aquells que durant molt temps hem cregut en la idea d’Europa. Una Europa en línia amb el pensament dels “pares fundadors”. Una Europa que per a fugir dels enfrontaments entre nacions va pensar en la necessitat de crear un espai comú, unit econòmicament com a pas per  crear una vinculació política entre les diverses nacions de la “vella Europa”. Un espai on la democràcia, la llibertat, la igualtat, la fraternitat i la solidaritat fos llei. Una Europa model d’un estat de benestar com a base per a crear societats cohesionades socialment.

En els últims temps i especialment en els últims dies amb la negociació amb Grècia hem despertat del somni europeu. Hem vist que avui ja no es tractava de la vella discussió entre la “Europa dels mercaders” i la “Europa dels pobles”, sinó de que l’actual Europa és l’Europa dels mercats i dels poders financers que exclou i enterra l’Europa dels ciutadans.

Ja fa temps que la UE va iniciar una deriva clara cap a convertir-se bàsicament en un ampli mercat i poca cosa més. La caiguda del mur de Berlin va significar el final de la por a l’enemic extern. La unificació alemanya, la ràpida apertura als antics països de l’Est, la majoria amb poca tradició democràtica, però que constituïen “l’hinterland alemany”, ha portat a un canvi radical del projecte. L’inici de la CEE es basava en  l’existència d’un eix franco-alemany, on Alemanya era el lideratge econòmic, i França el lideratge polític. Tot això s’ha acabat, avui hi ha només un lideratge el d’Alemanya que imposa el seu poder econòmic a la resta de socis. El paper de les institucions europees s’ha devaluat totalment. El “diktat” alemany és total. La pròpia moneda única, l’euro, es va realitzar a la mesura dels desitjos i necessitats alemanyes. El poder financer, “els mercats” es va convertir en la base indiscutible de la nova Europa alemanya.

La Europa alemana

La pèrdua de valors en la construcció europea ha estat una constant contra més gran es feia. La qualitat democràtica dels últims membres era en molts cassos discutible, només cal veure la realitat d’Hongria, l’existència de minories sense molts drets a alguns països bàltics, les mancances a Bulgària o Romania, per citar només alguns cassos. El paper de la UE no ha impedit, ans al contrari, que s’hagin donat guerres cruentes en el marc europeu. Cal recordar també el paper d’Alemanya i d’altres en la implosió de l’antiga Iugoslàvia, i com desprès  han abandonat a països com Bòsnia que ha acabat com a un estat fallit. O el paper gens neutral en el conflicte ucraïnès.

Dos fets significatius s’han donat darrerament que són demostratius de la pèrdua de valors a la UE. El primer és la política migratòria, o la política de solidaritat externa de la UE. Molts hem sentit vergonya envers la política de la UE cap a la immigració que s’acumula a les fronteres del nord d’Àfrica, establint quotes ridícules en relació a la importància del problema , quotes en les que fins i tot no ha estat possible acordar compromisos concrets dels països de la UE.

Però potser el cas que dóna tota la dimensió de la crisi europea, de la fi del somni europeu és el de Grècia. En primer lloc cal dir que el rescat a Grècia ha estat bàsicament el rescat dels bancs europeus ( especialment alemanys i francesos). Aquests bancs van anar a Grècia a fer negoci i treure més beneficis dels que podien obtenir en els seus països d’origen. Tots entenem que les inversions poden tenir més o menys beneficis i en alguns casos pèrdues. En el cas dels bancs europeus a Grècia amb la crisi es van trobar amb la dificultat de rescabalar les seves inversions. Aquesta situació fruit de polítiques inversores privades, mobilitzen a la UE que obliga a uns rescats a Grècia l’objectiu dels quals no ha estat ajudar  Grècia sinó fonamentalment aconseguir que els bancs privats europeus recuperin les seves inversions i que el deute grec amb ells, es converteixi amb deute amb els seus socis de la UE i amb la Troika.

La política de la UE ha estat així una política de rescat dels bancs dels grans països dominants de la UE, més que d’ajuda al poble i la ciutadania grega a la que s’ha castigat amb profundes retallades en les seves condicions socials portant al país a l’empobriment i a una situació de un deute extern impagable.

Es evident que els governants de Grècia tenen responsabilitat en la situació. Cal dir que la història del país és turbulenta. Desprès de la guerra mundial el país va patir una guerra civil on els partisans van ser derrotats gracies a la intervenció anglesa i l’abstenció soviètica derivada del Tractat de Ialta. L’esquerra va estar exclosa de la política del país, un regne basat en el poder de la família reial i els poderosos. L’any 1963 una  coalició de centre-esquerra   guanya les eleccions però entra amb conflicte amb el rei i tot acaba amb el “cop dels coronels” l’abril del 67, amb una dictadura militar que dura fins juliol del 1974. Posteriorment s’instaura la república que va quedar controlada per dos grans partits vinculats a dos clans, el de la dreta de Karamanlis i el dels socialistes de Papandreu, els quals dominen la vida política grega mitjançant un sistema clarament clientelar.

Cal assenyalar que Grècia va entrar a l’euro al 2002 i com tothom sap que ho va fer de forma fraudulenta mitjançant la falsificació de les seves comptes per part del govern de Kostas Karamanlis, en aquest tema va ser assessorat per la companya Goldman Sachs de la qual era vicepresident i un dels màxim responsables per Europa, Mario Draghi, l’actual president del BCE. Es poc creïble que des de la UE ningú analitzés a fons els comptes dels països candidats a l’Euro, la qual cosa porta a constatar un error per omissió de les institucions europees, malgrat molts pensen que va ser una decisió política, en aquell moment convenia l’entrada de Grècia. Cal dir que la UE no va controlar mai el destí dels fons europeus a Grècia que van ser utilitzats pels governs tant de Nova Democràcia com del Pasok per a fomentar el seu clientelisme. 

Papandreu (PASOK) i Samaràs (ND) 

Des del primer rescat a Grècia la voluntat democràtica ha estat vulnerada de forma reiterada pels poders de la UE. Va obligar a dimitir a Papandreu i el seu relleu per un govern tecnocràtic. Desprès va acceptar el govern de ND, amb coalició del Pasok, malgrat que era el responsable del frau de les comptes i que no va dur a terme cap de les reformes acordades.

Quan la situació a Grècia comença a ser insostenible, quan apareix l’alternativa de SYRIZA, els poder europeus es conjuren en donar suport a les forces de ND i Pasok malgrat ser les responsables de la situació creada. Malgrat això la coalició de Tsipras aconsegueix la victòria electoral i des del primer moment comença l’assetjament al nou govern per part dels poders de la UE amb Merkel i Schäuble al capdavant.

L’actuació de la UE amb Grècia qüestiona la seva rel democràtica. Al marge de les situacions econòmiques, s’ha tractat sempre d’un problema polític, fins i tot podríem dir ideològic. Els poders polítics i econòmics no poden consentir que hi hagi qui vulgui sortir-se del pensament únic de l’austeritat i del càstig a la ciutadania.

Només cal veure com tots els poders polítics i mediàtics tant de dins de Grècia com de tota Europa van fomentar una campanya per tal d’aconseguir que el SI guanyés en el referèndum i així fer dimitir  Tsipras. Fins i tot el president del Parlament Europeu ja va parlar de la creació d’un govern tècnic en cas de la victòria del SI. Per la seva banda el BCE va imposar una restricció en els fons pels bancs grecs la qual cosa va comportar la instauració del “corralito” al país la setmana prèvia al referèndum. Un veritable intent de “cop d’estat tou”.

OXI una victoria democràtica

Malgrat tot el poble grec va donar un suport massiu al NO-OXI i això es va rebre com una nova insubordinació a ulls de Merkel i els poders de las UE. Com a conseqüència la negociació posterior no ha estat  tractar de buscar un acord entre els creditors i el govern grec, sinó castigar i humiliar el govern de Tsipras i el poble grec.

Es evident que tot això tindrà conseqüències. La pèrdua de credibilitat democràtica de la UE és irreversible. Aquesta actuació en defensa del poders econòmics i el càstig als pobles i especialment als més díscols comportarà que continuï l’aïllament de les institucions europees envers la ciutadania i el que és més greu, el trencament del “somni europeu” ens retornarà al foment del nacionalisme excloent i egoista, com ja s’està donant en una gran part dels països de la UE , des de França a Holanda i els països del nord. El trencament del “somni europeu” és el retorn al passat negre del nacionalisme a Europa.

Grècia com a referent