CATALUNYA A LA LLUM DE GRÈCIA

Catalunya- Grècia i la Unió Europea

Nuevatribuna | 17 de Agosto de 2015


El procés independentista de Catalunya sembla viure en una bombolla irreal. Els seus promotors i els mitjans, especialment els públics que els hi són afins, el presenten com si la consecució de la independència fos un camí de “flors i violes” fàcilment i ràpidament realitzable, mitjançant una Declaració Unilateral d’Independència, i al final del qual arribarem a l’Arcàdia feliç de la independència, sense costos i sense traumes.

Cal dir que aquest procés ja ha provocat una ruptura de la cohesió nacional de la ciutadania de Catalunya de conseqüències difícils de calcular, que s’afegeix a la ruptura social provocada per la crisis i les polítiques aplicades pels Governs de Mas i Rajoy.

Catalunya viu des de fa més de tres anys una paràlisi institucional provocada pel debat independentista. Aquest debat ha anat provocant cada vegada més divisió política i social. Si en un moment es va tractar d’una proposta sobre el “dret a decidir” que agrupava a més del 80% de la població i de les forces polítiques, ara s’ha transformat directament en la proposta d’una declaració ràpida i unilateral d’independència que té un suport molt més reduït per part de la societat catalana i que causa una fractura en la ciutadania. L’exemple més clar ha estat la pròpia ruptura de la coalició governant de CDC i UDC que s’ha trencat desprès de dècades d’unitat. Al contrari d'un procés que anés aglutinants forces, com el que va efectuar en la transició l’Assemblea de Catalunya, ara al contrari s’ha provocat una cada vegada més divisió entre els polítics i entre la població.

No discutirem aquí la impossibilitat política de dur a terme les propostes d’independència unilateral que defensen Mas, Junqueras i els seus acòlits. Com diu el cap de llista de “Catalunya si que es pot”, Lluis Rabell “Si no van ser capaços de fer un Referèndum, com ho han de ser de fer una Declaració unilateral d’Independència que tingui efectes reals”. Un procés d’aquest tipus ha de ser efectuat com els d’Escòcia o Quebec, mitjançant un referèndum acordat amb l’Estat amb regles assumides i incontestades i acceptades internacionalment i això comporta un llarg procés per aconseguir-ho molt diferent  del que proposen CDC i ERC i les seves entitats afins.

"Junts pel Si" la llista de Mas President

Però aquí voldríem plantejar un altre tema com és la viabilitat econòmica i financera d’aquests procés en un marc com és el de l’actual situació europea. El Govern de Mas fia molt el futur de la seva independència al suport internacional que trobi en l’àmbit de la UE. I això és el que volem tractar.

La UE actual sota la hegemonia alemanya ha demostrat que té un respecte molt relatiu per les democràcies nacionals i només cal veure el tracte dispensat a Grècia i al seu poble. Es evident que políticament una independència unilateral de Catalunya seria mal vista per molts països de la UE, França, Itàlia, Regne Unit, etc.,  per l’efecte contagi que podria provocar.

Però cal entrar en els supòsits econòmics de una independència unilateral.

El propi Consell Assessor per a la Transició Nacional del Govern de la Generalitat, en el seu informe 8, preveu necessitats financeres a l’inici del procés i planteja: “Un aspecte que té especial rellevància en el període de transició és el de la liquiditat. Aquest s'associa a la limitació dels col·laterals per a l'accés a la liquiditat del BCE en el cas que Catalunya restés fora de l’Eurozona i en absència d’un acord monetari. La qüestió principal en aquest sentit no és tant, però, l’accés a la liquiditat (resoluble -com s'ha dit- mitjançant filials o sucursals a qualsevol altre Estat de la UE), com les quantitats de líquid de què es podria disposar. En tot cas, pensem que és molt probable que els potencials perjudicis derivats d’aquesta restricció fossin minimitzats finalment per la mateixa UE, atesos els propis interessos empresarials i comercials en presència.”  I afegeix : “En aquest sentit, cal reiterar que la voluntat fortament europeista de Catalunya ha de portar a mostrar la disposició a seguir les exigències que es facin des de la UE, especialment considerant que aquesta sabrà calibrar prou bé les conseqüències d’una decisió o altra en el manteniment de l’espai comú, de respecte als compromisos adquirits amb la ciutadania, i de garantia dels creditors del Regne  d‘Espanya. Per això, es pot preveure que sigui la mateixa UE qui acabi afavorint un acord.”. En definitiva el futur del finançament es deixa en mans de la bona voluntat europea. Sembla que el cas de Grècia no hagi fet reflexionar als dirigents independentistes catalans. Com diu el mateix Lluis Rabell “no crec que Europa tracti millor Catalunya que Grècia”. I no li falta raó.

Lluis Rabell -"Catalunya sí que es pot"

Analitzant en termes de deute econòmic els dos casos en que es pot donar la independència de Catalunya, cal assenyalar ja d’entrada que el deute autonòmic de Catalunya no té possibilitat de finançament en els mercats i està catalogat com a “bons escombraria”.

Un primer cas es que fos possible una independència no acordada en la qual Catalunya no assumeixi la part del deute estatal. Només el deute autonòmic català suposa en el primer trimestre del 2015 uns 64.792, és a dir un 32,2% del PIB, Tot això sense assumir la part del deute estatal. Es evident que una independència unilateral no acordada i en aquestes condicions no seria assumida per la UE. I que el finançament per part dels mercats de l’economia d’un país no reconegut que no hagi assumit la seva part de deute amb la resta d’Espanya el situaria en una situació de morositat difícilment finançable en els mercats.

Suposem una segona alternativa, difícil de entreveure, en la que finalment Espanya i Catalunya es repartissin el deute. En aquest cas el deute de Catalunya en el millor dels cassos superaria el 100% del PIB, ja que hauria  d’assumir, aproximadament un  18% del deute estatal, que un cop deduït el deute autonòmic, es situaria per sota del 80% del PIB, al que caldria afegir en aquests primers moments les despeses inherents a la creació del nou estat, les quals incrementarien encara més el deute de Catalunya amb lo qual el situaria en una economia, un altra vegada, difícilment finançable pels mercats. En aquest cas ja sabem que passaria, en el millor dels cassos que seria que la UE, si ens hagués acceptat, la que ens podria aplicar un rescat amb el que això suposa d’austeritat i retallades.
.

Schäubel- La Europa alemana

I en el cas de que quedéssim fora d’Europa s’obren multitud d’interrogants: Quina moneda? Quines repercussions en les transaccions comercials amb Espanya i la UE? Quins problemes per atraure inversió estrangera? Quin sistema bancari tindríem? etc.

En conclusió fóra bo que els independentistes catalans toquessin de peus a terra i es refiessin menys de l’ajut democràtic de tercers i es donessin compte de quin món els rodeja. I si volen informació que preguntin a Grècia i sabran “quin pa s’hi dona”.

La alternativa social i nacional de Catalunya