Malgrat que el resultat de les eleccions catalanes caldrà analitzar-lo amb
perspectiva dins d’uns dies podem fer una reflexió d’urgència.
En primer lloc cal dir que “Junts pel Si”, la coalició de CDC,ERC i les entitats
sobiranistes i d’altres, ha guanyat les eleccions de forma clara. Malgrat això
la coalició té menys diputats que en les passades eleccions i no ha aconseguit
un vot majoritari en el seu desitjat
plebiscit. La possibilitat de que Mas sigui de nou President avui encara no és
prou clara i dependrà de la posició que adopti la CUP.
Ciutadans ha aconseguit sens dubte un gran resultat i és el guanyador moral
de les eleccions a l’aconseguir 25 diputats. Es presenta com l’alternativa
catalana a l’independentisme amb un
discurs frentista.
C'S o el frentisme
El PSC malgrat les dificultats aconsegueix un resultat acceptable que
consolidaIceta com a dirigent dels
socialistes catalans.
El PP rep un important revés electoral i queda com a cinquena força
electoral i paga tant la seva política contra Catalunya com la seva política
social.
La CUP té un molt bo resultat electoral i recull vots de diverses
candidatures des de Junts pel Si, especialment d’ERC, com d’ICV-EUIA. I ara
serà peça clau en el Parlament i s’haurà de mullar en les seves decisions.
Mal resultat per "Catalunya si que es pot"
He deixat pel final a “Catalunya Si Que Es Pot”. No hi ha dubte que el resultat
de la candidatura de l’esquerra alternativa no ha cobert les expectatives i
fins i tot ha reduït el nombre de diputats de la passada legislatura malgrat
mantingui el mateix nivell de vots d’ICV-EUIA, però amb un menor percentatge
degut a la gran participació. Creiem que la candidatura ha comès alguns erros
propis i ha estat afectada per circumstancies alienes. La coalició no ha pogut
trencar la dinàmica plebiscitària Si/No amb el seu discurs social i això els ha
perjudicat. Fins el 27 uns els acusaven de comptar pel No i altres de ser
sobiranistes amagats. Avui al contrari tots se'ls apunten com a propis, uns
diuen que el seu vot no és NO i altres que no són Si, a l’hora de fer una lectura
plebiscitària. Possiblement un altre error ha estat la sobreexposició i
monopolització del discurs per part dels líders forans de PODEMOS tot deixant
en un segon pla els candidats i líders d’Iniciativa. Això ha provocat dues
coses, la captació de nous votants que abans no ho feien per ICV-EUiA, i la
pèrdua de votants tradicionals dels ecosocialistes acostumats als líders
propis. En definitiva s’han guanyat vots morats i s’han perdut roig i verds.
Els hi caldrà una reflexió profunda de cara al futur. Una anàlisi a part seria
la manca de participació i compromís d’Ada Colau amb els partits que la van
portar a ser alcaldessa de Barcelona.
El principal fet que surt d’aquestes eleccions és una forta ruptura d’una
societat durant molt temps cohesionada. El frentisme i conceptes com el de
“unionista” fins ara absents en la vida política catalana han aparegut i això
no és positiu. La nit del diumenge es recordarà pels crits de “Independència”
de Junts pel Si, i el de “Yo soy espanyol, espanyol” de la seu de Ciutadans, la
qual cosa es significativa.
Mas President?
Sembla clar que en les properes setmanes podrem veure la capacitat de
governar per part de “JxS” si aconsegueix la necessària cohesió interna i
captar el vot de la CUP per aconseguir la Presidència.
La situació és complexa, plena de perills, entre ells que les dos forces
principals s’empenyin en la dinàmica identitària i novament els problemes de la
gent quedin aparcats. Però la realitat és que això és el que ha decidit la ciutadana en aquestes eleccions.
La solució definitiva potser caldrà veure-la dins d’uns mesos, especialment
desprès de les eleccions generals de desembre.
Es presenten com a forces enfrontades però el cert és que PP i Convergència
es necessiten i es retroalimenten. I el més interesant és que comparteixen un
mateix fons ideològic.
No cal recordar que, malgrat les males relacions polítiques, comparteixen
el mateix model de societat i les mateixes polítiques econòmiques i socials.
Ambdós han portat a terme polítiques de retallades dels serveis públics i han
afavorit les privatitzacions d’aquests serveis. I ambdós han coincidit en
algunes de les mesures plantejades, així Convergència ha donat suport al govern
de Rajoy en temes cabdals com la Reforma Laboral, la Llei d’Estabilitat
Pressupostària o a l’Amnistia fiscal.
El que també és evident és que porten a terme un enfrontament embolicant-se
amb les banderes, un, el PP,amb l’espanyola
i blasmant contra els separatistes catalans en nom de la sagrada unitat
d’Espanya. Altres, els convergents, s’embolcallen amb la senyera, reivindiquen
una identitat tricentenària i acusen Espanya de tots els mals i espolis possibles.
Ambdós tergiversen la història en benefici de les seves posicions i els dos
atien l’enfrontament territorial per interessos partidistes. Amb l’enfrontament
amb Catalunya el PP vol provocar un estat emocional a la resta de l’estat que
li permeti mantenir la seva majoria política al Govern de l’Estat, i per la
seva part Convergència maniobra amb l’enfrontament patriòtic per tal d’aconseguir mantenir la seva hegemonia a
Catalunya.
No hi ha dubte que el millor fabricant d’independentistes a Catalunya ha
estat el PP i les seves polítiques. Les seves polítiques contra Catalunya que
es remunten a la seva campanya contra el nou Estatut, va continuar amb la seva
impugnació al TC del mateix i desprès amb la seva política clarament recentralitzadora
de l’Estat, ha provocat un rebuig molt
important a Catalunya que ha nodrit les files de nous independentistes. Per la
seva part Convergència, que mai havia estat independentista, ha fet una
transformació des del moment en que no ha pogut mantenir la seva influència en
el govern de l’Estat. Durantles seves
dècades d’hegemonia a la Generalitat de Catalunya, Convergència es va limitar a
ser influent al govern de l’estat, tant amb socialistes com amb el PP, només
cal recordar com Gonzalez va evitar el recurs de la fiscalia contra Pujol pel
cas Banca Catalana, o en l’acord del Majestic entre un Aznar, que confessava
parlar català en la intimitat, i un satisfet Jordi Pujol. Hagué d’arribar el
govern tripartit d’esquerres per que es planteges la reforma de l’Estatut, mal
acceptat per CiU que preferia un simple pacte fiscal.
Pujol - Aznar i el Pacte del Majestic
El PP i Convergència comparteixen la seva utilització d’un fals patriotisme
irracional i nostàlgic, cadascú del seu, que va dirigit més al fetge que a la
raó de la gent, amb l’únic objectiu de mantenir la seva hegemonia política
cadascú en el seu àmbit.
Ambdós partits conservadors comparteixen el model social que estem patint i
basat en el foment de les desigualtats i el seu servei als interessos dels
poders econòmics. Els dos són fidels seguidors de les polítiques de la senyora
Merkel i partidaris de les seves polítiques que només comporten patiment
social. I per amagar les seves polítiques econòmiques i socials a tots dos els
interessa l’enfrontament territorial. Es el típic recurs a l’enemic extern o al
“boc expiatori” propi dels nacionalismes excloents. Tot això malgrat no els
preocupa perdre sobirania pròpia amb tractats com el TTIP al que tant PP com
Convergència donen suport.
Ambdós partits comparteixen el pensament d’utilitzar els poders
institucionals en benefici de les seves opcions polítiques. Evidentment amb
majors possibilitats i recursos per part de qui ostenta el poder central que el
de la Generalitat, però cadascú en el seu àmbit utilitza i retorça la llei en
benefici propi. El cas més evident és el de la manipulació dels mitjans públics
de comunicació. La manipulació ideològica i sense control al servei del govern
és un full de ruta comú per part del PP i de Convergència. Només recuperat el
Govern per part d’Artur Mas, CiU va modificar la llei del govern tripartit
sobre els mitjans públics que exigia majories qualificades en els seus òrgans
de govern, amb la finalitat de posar
sota el control directa del govern a TV3 i Catalunya Radio, cosa que han
utilitzat abastament per a difondre el seu missatge polític en tota la
programació. El mateix que va fer, amb TVE i RNE, el PP en quant va tenir
majoria absoluta. Les regulacions en els dos cassos són pràcticament idèntiques
i liquidadores de la pluralitat informativa.
Hi ha un altre aspecte que els uneix a totsdos, per que és part de la seva concepció política i és que tant el PP
com Convergència són partits vinculats a les trames corruptes, és la forma de
vincular el poder polític amb el poder econòmic. La corrupció és el preu que
cobren aquests partits per mantenir el seu poder polític al servei del capital
especulatiu i concursal.
PP i CDC: corruptes diversos
Bárcenas i Osacar com a tresorers, amb pràctiques paral·leles per als seus
respectius partits. El 3% de Convergència que es remunta al temps de Pujol i
Prenafeta, que ha perdurat al llargs dels anys i que té altres moltes
expressions les més clares de les quals són l’espoli del Palau, el famós cas
“Millet”, o tot “l’affaire” de la família Pujol. En el PP per la seva part
tothom coneix la corrupció de la Gurtel, de la Púnica, i de les seves
administracions siguin a la Comunitat de Madrid o a la valenciana. Els dos
partits no es que tinguin cassos aïllats de corrupció sinó que són partits que
han organitzat la corrupció en el seu si i com a forma d’autofinançar-se i
d’enriquiment d’alguns dels seus dirigents.
Cal remarcar que el “xoc de trens” al que ens porta la posició de Mas i la
manca de capacitat i voluntat política de Rajoy perjudicarà el conjunt de les
dues societats tant la catalana com l’espanyola i només comportarà que en ambdues
societats es provoqui una ruptura
emocional interna, tant a nivell de Catalunya com d’Espanya de greus
conseqüències i a més s’afegiria a un moment on la ruptura de la cohesió social
és molt important.
I en front d’això ens trobem amb un PSOE amb una actitud poc clara i
indefinida que li pot comportar situar-se en una posició irrellevant a
Catalunya i subalterna en l’àmbit estatal.
Només algunes forces minoritàries encara a Espanya com Podemos o IU, o a
Catalunya com ICV-EUIA o Podem, plantegen la necessitat d’establir la forma de
que els catalans puguin posicionar-se en la seva relació amb el conjunt de
l’estat mitjançant un referèndum acordat, on es puguin plantejar les diverses
opcions d’encaix amb el conjunt de l’estat. Però és evident que aquestes
opcions aglutinades en la candidatura “Catalunya Sí Es Pot” tenen pràcticament
vetades la presencia en els mitjans de comunicació públics i fins i tot en els
privats que juguen la major part d’ells a potenciar el que les properes
eleccions catalanes, antesala de les espanyoles, esbasin en el Si de Convergència o el NO del PP
i C’S. Sembla que els poders mediàtics també
juguen i aposten a la mateixa moneda de dues cares.Sembla que a tots ells no els hi agraden les
paraules de Lluis Rabell cap de llista de la candidatura d’ICV-EUiA i Podem “la nostra candidatura és un No a la
Corrupció, un No a la Injustícia i un No a l’Explotació”.
En les properes
eleccions del 27S la candidatura de “Catalunya sí que es pot” vol impugnar de
rel la política de Mas i CIU ens els darrers anys, primer amb el suport del PP
i després d’ERC. Mas va ser el primer introductor de la política d’austeritat i
de retallades socials a l’Estat. Embolcallant-se amb la bandera i fent com que
no governava ha fet una política de privatitzacions i retallades en els serveis
públics comparable a la de Rajoy a l’Estat. Tot això al marge de donar suport
al Govern del PP en temes com la Reforma Laboral o la Llei que estableix el
límit d’endeutament de les Administracions.
Ara la candidatura
de “confluència” que encapçala Lluis Rabell vol donar “la volta al mitjó” de la
política de Mas. Per això proposa unes polítiques que pensin més en els ciutadans
reals de Catalunya que són els que formen la nació real.
La seva proposta tracta de fer front a la situació
d’emergència social en que es troba gran part de la ciutadania catalana com a
conseqüència de les polítiques austericides de Merkel, Mas i Rajoy. Això
comporta posar els homes i les dones d’aquest país com a
protagonistes de la transformació social que millori el benestar de la majoria.
Es tracta de fer front a la situació de desigualtat
creada amb un Pla de Rescat Ciutadà que faci front a la greu situació que
l’atur i el treball precari ha provocat com són els desnonaments, la pobresa
alimentària, especialment infantil, o la pobresa en energètica.
El que es vol fer és una política nacional de debò que
tracti els problemes concrets i urgents que afecten els qui composen la
realitat nacional de Catalunya, més enllà de les velles polítiques de Mas i CDC
polítiques que prometen una utopia futura alhora que malmeten la situació real
dels ciutadans.
Es per això que el programa defensa la potenciació
dels sistemes públics de salut i educació, prioritzant la xarxa pública i
posant fi a les polítiques privatitzadores dels governs de la dreta. A la
vegada cal una lluita contra la corrupció, contra els corruptors i els
corruptes, de la que Mas i Convergència, amb els cassos Pujol i Palau com a
principals exemples, han estat els màxims responsables a Catalunya. Això va en
paral·lel a la lluita contra el frau fiscal i el desenvolupament d’una política
fiscal progressiva que permeti impulsar la transició cap a un nou model
econòmic socialment més just i ecològicament sostenible.
Mas i Pujol: retallades i corrupció
Un programa de canvi profund a Catalunya precisa de
l’establiment de sistemes de participació de la ciutadania que reforci el
projecte, així com reconquerir uns mitjans de comunicació públics, plurals i
independents, allunyats del paper de portaveus de govern com ha estat fins ara
el cas de TV3 i Catalunya Ràdio.
Però és evident que per aconseguir un canvi de
polítiques és necessari un canvi en el marc polític i institucional de Catalunya.
Aquest canvi cal concretar-lo en un procés constituent propi del subjecte
polític que és Catalunya. Un projecte propi i no subordinat a d’altres que pugui ajudar des de la col·laboració
fraternal a un procés constituent en el conjunt de l’Estat.
“Catalunya sí que es pot” defensa que Catalunya
precisa d’un procés constituent integral. On no poden subordinar-se les
aspiracions nacionals i democràtiques a una o una altra. La subordinació a una
suposada prioritat nacional, la independència de la que parla Mas i la llista
que el vol fer President és una realitat buida de contingut que pretén que
continuï submisa a l’imperi del poder financer i dels mercats internacionals.
El procés constituent que es proposa. I que és
compatible i fins i tot positiu que es correspongui amb un procés a l’estat, ha
de ser per decidir-ho tot, un nou model institucional, econòmic i social que
estableixi no sols les relacions amb l’Estat, sinó que fixi els interessos de
la ciutadania com a interessos prioritaris d’una nova Catalunya, més justa, més
lliure i més social i democràtica.
La Catalunya que es proposa no és endogàmica i
aïllada, sinó oberta a una relació d’igual a igual amb l’Estat, i amb opinió
pròpia sobre el model europeu que és vol. El poble de Catalunya ha de decidir
en un referèndum, convocat amb plenes garanties democràtiques i reconegut tant
per l’estat com per la comunitat internacional, quin eés el seu futur
constitutiu. Pot ser un procés més lent però sens dubte més real que els del
que proposen una DUI ( Declaració Unilateral de Independència), que sense cap
tipus de garantia només serà una declaració més, “un brindis al sol” que només
comportarà més frustració i cap canvi.
Però no sols cal definir-se sobre quina Catalunya es
vol i quina relació s’estableix amb l’Estat. També ha de definir clarament quin
model d’Europa és vol defensar. Una Europa més democràtica i unida, amb
sobiranies compartides, sense la dictadura de la Troika ni del futur TTIP, que
són el model europeu que defensen Mas i Rajoy. Es vol defensar una concepció de
societat democràtica, justa, social i ecològicament responsable exportable al
nostre entorn estatal i europeu.
El 27S en les eleccions al Parlament de Catalunya
s’enfrontaran dos models de Catalunya, Un defensat per la candidatura que vol
fer a Mas President, però també per les candidatures de les dretes
espanyolistes del PP i C’s, la prioritat deles quals són els poderosos, els mercats financers-especuladors i de la
divisió social i nacional, és a dir les opcions de la Catalunya de les classes
privilegiades, i una altra la Catalunya popular, la hereua del “catalanisme
popular” que defensa la lluita contra les desigualtats, i la voluntat de ser un
sol poble amb plena cohesió social i nacional, la candidatura que ARA SI QUE ES
POT!
Nuevatribuna | 23 de Agosto de 2015 No hi ha dubte que
la candidatura de “Junts pel Si”, és una operació política de Mas per a no
parlar del que ha fet en els seus anys de Govern i alhora amagar les sigles de
CDC desprestigiades per la corrupció i especialment pel cas de Jordi Pujol.
Sota una suposada llista unitària sobiranista s’amaga la intenció de tornar
a fer a Mas President de la Generalitat, tot això amb el consens actiu de les
anomenades entitats sobiranistes o obligat en el cas d’ERC. Bàsicament es tracta de intentar amagar, una vegada més, sota la bandera de
la independència, el debat del que han fet els governs d’Artur Mas, com les
seves polítiques han trencat la cohesió no sols nacional sinó especialment social
a Catalunya, i com han portat a la situació de desigualtat social i de pobresa
existent avui a la societat catalana.
1.-Precursor en la política de
retallades socials. Cal
dir quer el Govern de Mas va ser el primer en aplicar les polítiques
d’austeritat en el conjunt de l’Estat. En el primer govern del 2010 al 2012, va
governar amb el suport del PP, i va aprovar retallades pressupostaris en àmbits
socials a la vegada que incrementava taxes en àmbit com la Justícia i la
Sanitat, introduïa el pagament d’un euro per recepta farmacèutica i
paradoxalment suprimia l’impost de Successions que només afectava els més rics.
En el seu segon mandat, Mas adopta l’estratègia independentista i canvia
l’aliança amb el PPper una nova amb
ERC, però en tot cas no canvia les seves polítiques, i això es veu en la pròrroga
dels pressupostos que va aprovar amb el PP al 2012, ara amb el suport d’ERC.
2.-Suport a les polítiques més
regressives de Rajoy. El
grup parlamentari de Mas en el Congrés va donar suport al Govern de Rajoy en
alguns dels aspectes més regressius de la seva política estatal, així el partit
de Mas va votar favorablement i fins i tot va endurir la Reforma Laboral i
també va donar suport a la Llei d’Estabilitat Pressupostària, la mateixa que ha
permès la intervenció estatal de les finances de la Generalitat. Son dos
exemples de les múltiples votacions coincidents entre CDC i el PP.
El grup parlamentari de CiU al Congrés
3.-Increment del deute. El Govern Mas,malgrat
les seves polítiques d’austeritat, ha incrementat el deute des dels 34.700 milions
de euros que va trobar quan arribà al Govern fins els 64.800 en el moment
actual. Aquesta situació ha comportat la qualificació com a “bons escombraria “
del deute de la Generalitat i que els mercats es tanquin a finançar el deute de
la Generalitat. Això juntament amb l’aplicació de la Llei d’Estabilitat
aprovada , com hem dit amb els vots de CiU, ha provocat que el Govern de
l’Estat sigui l’únic prestamista de la Generalitat amb crèdits que superen els
40.000 milions, acabant amb la limitada autonomia financera de Catalunya.
4.-Deteriorament del mercat
laboral. Larealitat laboral a Catalunya s’ha
deteriorat amb els govern de Mas, amb un atur del 19,1% ( 17,9% quan van accedir al Govern),amb una disminució de la població ocupada que
s’ha reduït en quasi 150.000 persones i una pèrdua de la qualificació dels
treballs i de l’ocupació, amb creixement del treball temporal i rebaixa del nivell
salarial provocada per la situació de precarietat laboral. Aquesta situació del
mercat de treball està derivada de la Reforma Laboral a la que va ddonar suport
el partit de Mas.
5.- Insensibilitat social. Lespolítiques
del governs de Mas han provocat una reducció de la despesa social, sanitat,
educació i benestar social que s’ha reduït un 15% en els seus mandats. Tot això
afecta al nivell de cohesió social de la societat catalana, a l’increment de la
desigualtat i la pobresa. Alhora aquesta reducció ha anat acompanyada de la
creació d’un sistema sanitari més privatitzat, amb la creació de consorcis
sanitaris per a eludir el control públic i retallar les condicions salarials.
També enl’àmbit educatiu s’ha retallat
els fons per a les escoles públiques mentre es mantenien els concerts amb
escoles d’elit. Tot això està derivat de la manca de sensibilitat de Mas i el
seu governs davant les situacions de pobresa i desigualtat social. Per exemple
Mas ha prioritzat campanyes institucionals partidistes enlloc de aportar més
fons per beques-menjador. Les seves polítiques també han afectat la funció
pública amb retallades extres als salaris dels funcionaris o la reducció del
nombre d’aquests en més del 4%. Cal deixar clar que aquestes mesures no són imposades
per ningú sinó desitjades per Mas i el seu govern. La pobresa no ha estat mai
una prioritat del Govern de Mas malgrat a Catalunya hi hagi una taxa de risc
d’un 20.9%.
6.- Cassos de mala gestió
econòmica. El Govern de Mas ha
protagonitzat cassos de mala gestió, no sabem si volguda o derivada de la
incompetència. Posarem uns exemples:
a) La mala política de
privatitzacions. La privatització d’Aigües Ter-Llobregat és un exemple de
la política de privatitzacions impulsada pel govern , però alhora dela seva incompetència. En primer lloc es pot
criticar la voluntat de privatitzar ATLL, una empresa pública que dóna servei a
tota la ciutadania de l’àrea metropolitana de Barcelona. La privatització
fetaa corre cuita va incórrer en
defectes en el concurs d’adjudicació que han comportat que el TSJC anul·lés la
concessió la qual cosa comportarà indemnitzar amb 326 milions d’euros el
consorci al que es va adjudicar això sense comptar amb el lucre cessant que
puguin demandar.
La privatització de serveis públics
Un altre cas de malvenuda d’actius públics va ser la venda dels túnels de
Vallvidrera i Cadí a un banc d’inversió que dos anys desprès els va revendre
pel doble del valor d’adjudicació. Com a mínim es podria parlar de mala gestió
del govern. Un cas similar ha estat el procés de venda d’edificis públics molt per sota
del seu valor davant la urgència del govern per a fer caixa. b) La política de casinos. La única
política clara d’atracció d’inversió estrangera sembla la dirigida a atraure la
instal·lació de complexos de casinos de joc. Sembla com si Mas enlloc de pensar
en una Catalunya que sigui el “Massachussettsd’Europa” com molts cops ha proclamat, a la pràctica el que realment
pensi és en convertir-la en “Las Vegas europea”. Es va veure tant en l’intent
fallit de fer EuroVegas al Baix Llobregat i com en la també fallida
instal·lació de BCNWorld al costat de Port Aventura. Però en tot cas ambdós són
significatius del tipus de desenvolupament en que creu el Govern de Mas.
7.- I per últim la corrupció. Mas vol amagar amb la llista de “Junts pel Sí” el llast
de la corrupció que l’arrossega a ell i el seu partit. Els cassos “Pujol” i
“Palau” són només la punta de l’iceberg, d’una política vinculada a les
comissions il·legals i les regalies. Les seves seus embargades és una imatge
que Mas no vol que surti en el debat polític però que està present. El per que
alguns es presten a fer el paper de comparses que amaguen a un President, i
candidat a ser-ho de nou, ho hauran de respondre els afectats.
Malgrat Mas, CDC i els seus comparses vulguin posar un vel independentista
que amagui tot aquest balanç polític, no impedirà que aquest surti en el proper
debat electoral i sigui un greu llast per la “Llista de Mas” .
El procés independentista de Catalunya sembla viure en una bombolla irreal.
Els seus promotors i els mitjans, especialment els públics que els hi són
afins, el presenten com si la consecució de la independència fos un camí de
“flors i violes” fàcilment i ràpidament realitzable, mitjançant una Declaració
Unilateral d’Independència, i al final del qual arribarem a l’Arcàdia feliç de
la independència, sense costos i sense traumes.
Cal dir que aquest procés ja ha provocat una ruptura de la cohesió nacional
de la ciutadania de Catalunya de conseqüències difícils de calcular, que
s’afegeix a la ruptura social provocada per la crisis i les polítiques aplicades
pels Governs de Mas i Rajoy. Catalunya viu des de fa més de tres anys una paràlisi institucional
provocada pel debat independentista. Aquest debat ha anat provocant cada vegada
més divisió política i social. Si en un moment es va tractar d’una proposta
sobre el “dret a decidir” que agrupava a més del 80% de la població i de les forces
polítiques, ara s’ha transformat directament en la proposta d’una declaració ràpida
i unilateral d’independència que té un suport molt més reduït per part de la
societat catalana i que causa una fractura en la ciutadania. L’exemple més clar
ha estat la pròpia ruptura de la coalició governant de CDC i UDC que s’ha
trencat desprès de dècades d’unitat. Al contrari d'un procés que anés
aglutinants forces, com el que va efectuar en la transició l’Assemblea de
Catalunya, ara al contrari s’ha provocat una cada vegada més divisió entre els
polítics i entre la població. No discutirem aquí la impossibilitat política de dur a terme les propostes
d’independència unilateral que defensen Mas, Junqueras i els seus acòlits. Com
diu el cap de llista de “Catalunya si
que es pot”, Lluis Rabell “Si no van
ser capaços de fer un Referèndum, com ho han de ser de fer una Declaració
unilateral d’Independència que tingui efectes reals”. Un procés d’aquest
tipus ha de ser efectuat com els d’Escòcia o Quebec, mitjançant un referèndum
acordat amb l’Estat amb regles assumides i incontestades i acceptades
internacionalment i això comporta un llarg procés per aconseguir-ho molt
diferent del que proposen CDC i ERC i
les seves entitats afins.
"Junts pel Si" la llista de Mas President
Però aquí voldríem plantejar un altre tema com és la viabilitat econòmica i
financera d’aquests procés en un marc com és el de l’actual situació europea.
El Govern de Mas fia molt el futur de la seva independència al suport internacional
que trobi en l’àmbit de la UE. I això és el que volem tractar.
La UE actual sota la hegemonia alemanya ha demostrat que té un respecte
molt relatiu per les democràcies nacionals i només cal veure el tracte
dispensat a Grècia i al seu poble. Es evident que políticament una
independència unilateral de Catalunya seria mal vista per molts països de la
UE, França, Itàlia, Regne Unit, etc., per l’efecte contagi que podria provocar.
Però cal entrar en els supòsits econòmics de una independència unilateral.
El propi Consell Assessor per a la Transició Nacional del Govern de la
Generalitat, en el seu informe 8, preveu necessitats financeres a l’inici del
procés i planteja: “Un
aspecte que té especial rellevància en el període de transició és el de la
liquiditat. Aquest s'associa a la limitació dels col·laterals per a l'accés a
la liquiditat del BCE en el cas que Catalunya restés fora de l’Eurozona i en
absència d’un acord monetari. La qüestió principal en aquest sentit no és tant,
però, l’accés a la liquiditat (resoluble -com s'ha dit- mitjançant filials o
sucursals a qualsevol altre Estat de la UE), com les quantitats de líquid de
què es podria disposar. En tot cas,
pensem que és molt probable que els potencials perjudicis derivats d’aquesta
restricció fossin minimitzats finalment per la mateixa UE, atesos els propis
interessos empresarials i comercials en presència.”I afegeix : “En aquest sentit, cal reiterar que la
voluntat fortament europeista de Catalunya ha de portar a mostrar la disposició
a seguir les exigències que es facin des de la UE, especialment considerant que
aquesta sabrà calibrar prou bé les conseqüències d’una decisió o altra en el
manteniment de l’espai comú, de respecte als compromisos adquirits amb la
ciutadania, i de garantia dels creditors del Regne d‘Espanya. Per això, es pot preveure que sigui la mateixa UE qui acabi afavorint
un acord.”. En definitiva el futur del finançament es deixa en mans de
la bona voluntat europea. Sembla que el cas de Grècia no hagi fet reflexionar
als dirigents independentistes catalans. Com diu el mateix Lluis Rabell “no crec que Europa tracti millor Catalunya
que Grècia”. I no li falta raó.
Lluis Rabell -"Catalunya sí que es pot"
Analitzant
en termes de deute econòmic els dos casos en que es pot donar la independència
de Catalunya, cal assenyalar ja d’entrada que el deute autonòmic de Catalunya
no té possibilitat de finançament en els mercats i està catalogat com a “bons
escombraria”.
Un
primer cas es que fos possible una independència no acordada en la qual
Catalunya no assumeixi la part del deute estatal. Només el deute autonòmic català
suposa en el primer trimestre del 2015 uns64.792, és a dir un
32,2% del PIB, Tot això sense assumir la part del deute estatal. Es evident que
una independència unilateral no acordada i en aquestes condicions no seria
assumida per la UE. I que el finançament per part dels mercats de l’economia
d’un país no reconegut que no hagi assumit la seva part de deute amb la resta d’Espanya el
situaria en una situació de morositat difícilment finançable en els mercats.
Suposem
una segona alternativa, difícil de entreveure, en la que finalment Espanya i
Catalunya es repartissin el deute. En aquest cas el deute de Catalunya en el
millor dels cassos superaria el 100% del PIB, ja que hauria d’assumir, aproximadament un 18% del deute estatal, que un cop deduït el
deute autonòmic, es situaria per sota del 80% del PIB, al que caldria afegir en
aquests primers moments les despeses inherents a la creació del nou estat, les
quals incrementarien encara més el deute de Catalunya amb lo qual el situaria
en una economia, un altra vegada, difícilment finançable pels mercats. En
aquest cas ja sabem que passaria, en el millor dels cassos que seria que la UE,
si ens hagués acceptat, la que ens podria aplicar un rescat amb el que això
suposa d’austeritat i retallades.
.
Schäubel- La Europa alemana
I en el cas de que
quedéssim fora d’Europa s’obren multitud d’interrogants: Quina moneda? Quines
repercussions en les transaccions comercials amb Espanya i la UE? Quins
problemes per atraure inversió estrangera? Quin sistema bancari tindríem? etc.
En
conclusió fóra bo que els independentistes catalans toquessin de peus a terra i
es refiessin menys de l’ajut democràtic de tercers i es donessin compte de quin
món els rodeja. I si volen informació que preguntin a Grècia i sabran “quin pa
s’hi dona”.
Nuevatribuna | 20 de Julio de 2015 La doctrina de la “sobirania limitada” és aquella que es va establir en els
països de l’òrbita soviètica per tal d’evitar el “desviacionisme” sota l’excusa
de l’amenaça del sistema capitalista. En base a aquesta concepció la Unió
Soviètica i els seus satèl·lits del Pacte de Varsòvia s’arrogaven la
possibilitat d’intervenir en qualsevol dels països en defensa dels valors
socialistes. L’antecedent previ, a la concreció de la doctrina per part de Brèjnev
al 1968, va ser la intervenció militar a Hongria al 1956, i posteriorment va
tenir la seva concreció en la invasió de Txecoslovàquia al 1968. Amb la desaparició del bloc soviètic crèiem desapareguda aquesta figura que
representava la dominació d’uns països per la potencia del bloc econòmic i
polític al que estava lligat.
Però no hi ha dubte que sembla que avui es torna a donar una nova forma de
doctrina de la “sobirania limitada”. Es la que s’està produint, a rel de la
crisi econòmica dins de l’Eurozona entre els països creditors i els deutors.
Més concretament ho podríem definir entre la política que defineix Alemanya i
la que obliga a aplicar a la resta de l’ Eurozona.
Avui les invasions no són militars i la “sobirania limitada” s’imposa amb
instruments econòmics. L’euro és avui l’eina que utilitza Alemanya per a
imposar el seu poder a la resta de països de la zona Euro. L’Euro es va
instituir d’acord amb els interessos d’Alemanya. En els moments de creixement
econòmic res no va passar fins i tot països com la mateixa Alemanya o França
van incomplir els objectius de dèficit sense conseqüències. Semblava que Europa
havia aconseguit un pas endavant en la consolidació del projecte europeu. I tot
això malgrat que s’instaurava una moneda comú que afectavaeconomies diverses i sense establir
polítiques fiscals, econòmiques ni de deute comunes.
La crisi posa al descobert totes les debilitats del sistema. I la manca
d’una governança comuna, ni el Eurogrup ni el BCE són uns instruments de govern
comú, sinó els instruments a través dels quals la potència dominant, Alemanya,
imposa les seves polítiques.
Schäubel-Merkel : la Europa Alemana
Àngela Merkel i les seves polítiques han significat un canvi radical
respecte a tots els anteriors cancellers alemanys. Ha fet la transició d’una
Alemanya europea al paradigma d’una Europa alemanya, la qual cosa comporta un
retrocés de dècades en el procés europeu.
La imposició de la doctrina alemanya s’ha comprovat en el cas de Grècia on
s’ha utilitzat el propi BCE per a obligar el govern democràtic grec a capitular
davant d’una proposta que tothom sap que no resoldrà el problema de l’economia
grega sinó que simplement l’endarrereix en el temps i alhora l’agreuja. L’actuació
l’Alemanya amb l’anuència de la resta de
membres de la Zona Euro ha estat la imposició de la sobirania limitada al poble
grec i la seva submissió. Però aquest cas de “cop d’estat financer” no ha estat
l’únic cas sinó el més visible.
No podem oblidar que a Espanya a l’agost del 2011,la pressió dels interessos de la Eurozona,
encapçalada per Alemanya,a través del
BCE, va comportar ni més ni menys que el canvi , amb nocturnitat i sense
consulta popular, de l’article 135 de la Constitució. La pressió del BCE,
mitjançant una carta que es va mantenir en secret, va fer que el PSOE de
Zapatero i el PP pactessin un canvi ràpid pel qual el retorn del deute es
posava com a prioritari per sobre de qualsevol altre objectiu. Sens dubte un
primer “cop d’estat financer” sense cap resistència per part dels principals
partits espanyols. Potser aquesta és la causa de la bel·ligerància d’ambdós
partits amb Tsipras i el seu referèndum.
Trinchet (BCE), Zapatero i la Reforma Consticional
Aquesta situació que viu l’euro i l’Eurozona, on les doctrines elaborades
per l’Alemanya de Merkel i Schäuble són acceptades pels de la dreta popular europea,
els lliberals i els socialdemòcrates, i en el millor dels cassos amb crítiques
fetes amb la boca petita, és perillosa, antisocial i poc democràtica i
simbolitza trencar amb els valors democràtics fundacionals de la UE.
A les veus crítiques de l’esquerra alternativa i ecologista, s’afegeixen economistes
progressistes com Galbraith, Pikkety, Krugman,Stiglitz, contraris a la
situació actual i a les polítiques europees d’austeritat , i fins i tot veus
respectades del que podríem anomenar l’antiga socialdemocràcia. Veus de
polítics respectats com Prodi que diu “el
poder econòmic d’Alemanya no té els contrapesos que existeixen en una moneda
única de veritat”: o Soares “No és possible que els mercats dominin els
estats, són els estats que han de controlar els mercats” “No accepto que
Alemanya, responsable de dos guerres mundials el seglepassat es permeti tractar a Grècia com si no
fos res per que no té diner”. Inclús mitjans ja no anglosaxons han criticat la situació com ha fet el prestigiós setmanari alemany Der Spiegel: “El
govern alemany ha destruït en un sol cap de setmana set dècades de diplomàcia
de post-guerra”.
Hedlmut Schmidt, ex-canceller alemany
Però sens dubte si algú ha fet una critica més dura des
de dins del sistema ha estat la venerable i respectada veu de la
socialdemocràcia alemanya Helmut Schmidt, antic canceller alemany que compara la
situació actual de Grècia i els seus creditors amb la que va tenir Alemanya i
els seus creditors en L’Acord del Deute de Londres del 1952 i les grans
diferències. Alemanya va tenir quitança i es van endarrerir els pagaments que
s’han acabat de efectuar fa poc temps, quan es tractava d’un deute que es
remuntava al període entre les dues guerres mundials. Schmidt critica clarament
el que anomena “l’esperit nacional del
pinxo alemany” i diu “ el diable
s’endugui als líders europeus quan no estan llestos per a salvar Grècia” “Grècia necessita inversió!”
Les paraules dels antics dirigents europeus demostren el
grau de regressió de la UE que ha passat de l’Europa de les llibertats a l’Europa
de la “sobirania limitada merkeliana”.
Aquest darrers temps han estat molt durs per aquells que durant molt temps
hem cregut en la idea d’Europa. Una Europa en línia amb el pensament dels
“pares fundadors”. Una Europa que per a fugir dels enfrontaments entre nacions
va pensar en la necessitat de crear un espai comú, unit econòmicament com a pas
per crear una vinculació política entre
les diverses nacions de la “vella Europa”. Un espai on la democràcia, la
llibertat, la igualtat, la fraternitat i la solidaritat fos llei. Una Europa
model d’un estat de benestar com a base per a crear societats cohesionades
socialment.
En els últims temps i especialment en els últims dies amb la negociació amb
Grècia hem despertat del somni europeu. Hem vist que avui ja no es tractava de
la vella discussió entre la “Europa dels mercaders” i la “Europa dels pobles”,
sinó de que l’actual Europa és l’Europa dels mercats i dels poders financers
que exclou i enterra l’Europa dels ciutadans.
Ja fa temps que la UE va iniciar una deriva clara cap a convertir-se
bàsicament en un ampli mercat i poca cosa més. La caiguda del mur de Berlin va
significar el final de la por a l’enemic extern. La unificació alemanya, la
ràpida apertura als antics països de l’Est, la majoria amb poca tradició
democràtica, però que constituïen “l’hinterland alemany”, ha portat a un canvi
radical del projecte. L’inici de la CEE es basava en l’existència d’un eix franco-alemany, on
Alemanya era el lideratge econòmic, i França el lideratge polític. Tot això
s’ha acabat, avui hi ha només un lideratge el d’Alemanya que imposa el seu
poder econòmic a la resta de socis. El paper de les institucions europees s’ha
devaluat totalment. El “diktat” alemany és total. La pròpia moneda única,
l’euro, es va realitzar a la mesura dels desitjos i necessitats alemanyes. El
poder financer, “els mercats” es va convertir en la base indiscutible de la
nova Europa alemanya.
La Europa alemana
La pèrdua de valors en la construcció europea ha estat una constant contra
més gran es feia. La qualitat democràtica dels últims membres era en molts
cassos discutible, només cal veure la realitat d’Hongria, l’existència de
minories sense molts drets a alguns països bàltics, les mancances a Bulgària o
Romania, per citar només alguns cassos. El paper de la UE no ha impedit, ans al
contrari, que s’hagin donat guerres cruentes en el marc europeu. Cal recordar
també el paper d’Alemanya i d’altres en la implosió de l’antiga Iugoslàvia, i
com desprèshan abandonat a països com
Bòsnia que ha acabat com a un estat fallit. O el paper gens neutral en el
conflicte ucraïnès.
Dos fets significatius s’han donat darrerament que són demostratius de la
pèrdua de valors a la UE. El primer és la política migratòria, o la política de
solidaritat externa de la UE. Molts hem sentit vergonya envers la política de
la UE cap a la immigració que s’acumula a les fronteres del nord d’Àfrica,
establint quotes ridícules en relació a la importància del problema , quotes en
les que fins i tot no ha estat possible acordar compromisos concrets dels
països de la UE.
Però potser el cas que dóna tota la dimensió de la crisi europea, de la fi
del somni europeu és el de Grècia. En primer lloc cal dir que el rescat a
Grècia ha estat bàsicament el rescat dels bancs europeus ( especialment
alemanys i francesos). Aquests bancs van anar a Grècia a fer negoci i treure
més beneficis dels que podien obtenir en els seus països d’origen. Tots entenem
que les inversions poden tenir més o menys beneficis i en alguns casos pèrdues.
En el cas dels bancs europeus a Grècia amb la crisi es van trobar amb la
dificultat de rescabalar les seves inversions. Aquesta situació fruit de
polítiques inversores privades, mobilitzen a la UE que obliga a uns rescats a
Grècia l’objectiu dels quals no ha estat ajudar Grècia sinó fonamentalment aconseguir que els
bancs privats europeus recuperin les seves inversions i que el deute grec amb
ells, es converteixi amb deute amb els seus socis de la UE i amb la Troika.
La política de la UE ha estat així una política de rescat dels bancs dels
grans països dominants de la UE, més que d’ajuda al poble i la ciutadania grega
a la que s’ha castigat amb profundes retallades en les seves condicions socials
portant al país a l’empobriment i a una situació de un deute extern impagable.
Es evident que els governants de Grècia tenen responsabilitat en la
situació. Cal dir que la història del país és turbulenta. Desprès de la guerra
mundial el país va patir una guerra civil on els partisans van ser derrotats
gracies a la intervenció anglesa i l’abstenció soviètica derivada del Tractat
de Ialta. L’esquerra va estar exclosa de la política del país, un regne basat
en el poder de la família reial i els poderosos. L’any 1963 unacoalició de centre-esquerraguanya
les eleccions però entra amb conflicte amb el rei i tot acaba amb el “cop dels coronels”
l’abril del 67, amb una dictadura militar que dura fins juliol del 1974.
Posteriorment s’instaura la república que va quedar controlada per dos grans
partits vinculats a dos clans, el de la dreta de Karamanlis i el dels
socialistes de Papandreu, els quals dominen la vida política grega mitjançant
un sistema clarament clientelar.
Cal assenyalar que Grècia va entrar a l’euro al 2002 i com tothom sap que ho
va fer de forma fraudulenta mitjançant la falsificació de les seves comptes per
part del govern de Kostas Karamanlis, en aquest tema va ser assessorat per la
companya Goldman Sachs de la qual era vicepresident i un dels màxim
responsables per Europa, Mario Draghi, l’actual president del BCE. Es poc
creïble que des de la UE ningú analitzés a fons els comptes dels països
candidats a l’Euro, la qual cosa porta a constatar un error per omissió de les
institucions europees, malgrat molts pensen que va ser una decisió política, en
aquell moment convenia l’entrada de Grècia. Cal dir que la UE no va controlar
mai el destí dels fons europeus a Grècia que van ser utilitzats pels governs
tant de Nova Democràcia com del Pasok per a fomentar el seu clientelisme.
Papandreu (PASOK) i Samaràs (ND)
Des del primer rescat a Grècia la voluntat democràtica ha estat vulnerada
de forma reiterada pels poders de la UE. Va obligar a dimitir a Papandreu i el
seu relleu per un govern tecnocràtic. Desprès va acceptar el govern de ND, amb
coalició del Pasok, malgrat que era el responsable del frau de les comptes i
que no va dur a terme cap de les reformes acordades.
Quan la situació a Grècia comença a ser insostenible, quan apareix l’alternativa
de SYRIZA, els poder europeus es conjuren en donar suport a les forces de ND i
Pasok malgrat ser les responsables de la situació creada. Malgrat això la
coalició de Tsipras aconsegueix la victòria electoral i des del primer moment
comença l’assetjament al nou govern per part dels poders de la UE amb Merkel i
Schäuble al capdavant.
L’actuació de la UE amb Grècia qüestiona la seva rel democràtica. Al marge
de les situacions econòmiques, s’ha tractat sempre d’un problema polític, fins
i tot podríem dir ideològic. Els poders polítics i econòmics no poden consentir
que hi hagi qui vulgui sortir-se del pensament únic de l’austeritat i del
càstig a la ciutadania.
Només cal veure com tots els poders polítics i mediàtics tant de dins de
Grècia com de tota Europa van fomentar una campanya per tal d’aconseguir que el
SI guanyés en el referèndum i així fer dimitir Tsipras. Fins i tot el president del Parlament
Europeu ja va parlar de la creació d’un govern tècnic en cas de la victòria del
SI. Per la seva banda el BCE va imposar una restricció en els fons pels bancs
grecs la qual cosa va comportar la instauració del “corralito” al país la
setmana prèvia al referèndum. Un veritable intent de “cop d’estat tou”.
OXI una victoria democràtica
Malgrat tot el poble grec va donar un suport massiu al NO-OXI i això es va
rebre com una nova insubordinació a ulls de Merkel i els poders de las UE. Com
a conseqüència la negociació posterior no ha estat tractar de buscar un acord entre els creditors
i el govern grec, sinó castigar i humiliar el govern de Tsipras i el poble
grec.
Es evident que tot això tindrà conseqüències. La pèrdua de credibilitat
democràtica de la UE és irreversible. Aquesta actuació en defensa del poders
econòmics i el càstig als pobles i especialment als més díscols comportarà que
continuï l’aïllament de les institucions europees envers la ciutadania i el que
és més greu, el trencament del “somni europeu” ens retornarà al foment del
nacionalisme excloent i egoista, com ja s’està donant en una gran part dels
països de la UE , des de França a Holanda i els països del nord. El trencament
del “somni europeu” és el retorn al passat negre del nacionalisme a Europa.
