La cohesió social a Catalunya ara



Una Catalunya de tots

nuevatribuna.es | 26 Septiembre 2014

“Catalunya un sol poble”, aquesta era la principal consigna hegemònica que, en la pre-democràcia, el PSUC va imposar amb la seva hegemonia entre l’oposició democràtica y en la societat catalana. Posteriorment es va convertir en una frase definitòria de la Catalunya de la transició i de la democràcia “ Es català qui viu i treballa a Catalunya”. Aquesta voluntat d’unitat del poble ha aconseguit ser durant molt temps quelcom assumit per la ciutadania catalana. El desig de impedir la divisió entre els catalans d’origen i els “altres catalans”, com els va definir de forma encertada Paco Candel, va ser una opció de la esquerra catalana que ha estat i resta encara hegemònica en la societat catalana i ha permès en gran mesura la seva cohesió social i nacional.

En la mateixa línia va ser una proposta de l’esquerra, també especialment del PSUC i de gent socialista, com la pedagoga Marta Mata, la que va impulsar la política d’immersió lingüística. Per molt que no es recordi la gent de Jordi Pujol era més partidària de dues xarxes escolars, una en català i un altre en castellà. Finalment la immersió lingüística va aconseguir el ple consens polític. L’objectiu pel qual l’esquerra ho va plantejar era evident, evitar la creació de dos comunitats diferenciades, com va succeir en gran mesura al País Basc. La immersió ha estat un encert i un èxit que ha permès, no sols l’aprenentatge del català i el castellà, sinó la pròpia convivència social i la plena integració, inclús en els darrers anys amb la novíssima immigració procedent de tercers països.

 

Les faules i teories sobre la existència d’un problema lingüístic a Catalunya ha estat una “llegenda urbana” externa a Catalunya. S’ha parlat molt del tema fora de Catalunya, a determinats cercles fonamentalment de la dreta espanyola i del PP, que no ha calat en cap moment a Catalunya i que no ha tingut pràcticament ressò dins la societat catalana. Fins i tot amb els intents dels darrers anys del PP d’introduir políticament el tema, el seu ressò dins de la societat catalana ha estat pràcticament nul. No hi ha hagut problema de cohesió social a Catalunya derivat de la llengua.

Logo Normalització lingüística

No hi ha dubte que durant molt temps la dreta espanyola ha intentat crispar la societat catalana sense èxit. La societat catalana  no ha tingut cap problema especial, excepte els normals en tota relació política, en la seva relació amb l’Estat, i la prova més evident ha estat l’escassa incidència de l’independentisme a Catalunya. La política de la dreta catalana de Pujol del “peix al cove” el va situar com a acompanyant permanent de tots els governs de l’estat, tant del PSOE com del PP.

 

El deteriorament de la relació i la desafecció d’una molt amplia majoria de la societat catalana, té un origen: el tràmit del nou Estatut de Catalunya, impulsat pel Govern d’Esquerres, i contra el qual la dreta espanyola, i el PP especialment varen llançar una campanya especialment virulenta que va acabar amb la impugnació de l’Estatut davant d’un Tribunal Constitucional. La sentència que retallava un text ratificat pel poble de Catalunya  va provocar una veritable ruptura en la relació Catalunya- Espanya. A l’actitud bel·ligerant del PP contra Catalunya cal sumar-hi l’actitud passiva davant d’aquests atacs per part del PSOE i el Govern de Zapatero.

Contra la retallada de l'Estatut

Els culpables últims de l’actual situació política a Catalunya cal buscar-los en aquella actuació sectària i electoralista del PP. La frustració, la desafecció, el centrar els principals atacs del nacionalisme espanyol en ERC, va donar ales a aquesta formació i a l’independentisme, enfront a una posició federalista que sempre havia estat àmpliament majoritària a Catalunya.

Aquesta situació inicial i la crisi econòmica posterior són responsables de que una gran part de la societat catalana s’hagi anant radicalitzant, darrerament, cap a posicions independentistes.

 

Els darrers governs de Mas i CiU han fet una política de retallades que han estat no sols capdavanteres sinó de les més radicals aplicades dins l’Estat espanyol. Les seves polítiques han afectat de forma greu a la cohesió social però el Govern de CiU amb el suport de ERC han derivat tota la responsabilitat sobre l’Estat al que responsabilitzen de dur a terme aquestes polítiques antisocials que cal remarcar ells duen a terme per convicció propia.

 

A la crisi que pateix la societat catalana, similar a la de l’estat, s’afegeix un alt grau de desafecció respecte un Estat al que es responsabilitza de no respectar la voluntat del poble català desprès del Referèndum de l’Estatut, prèviament aprovat per la sobirania catalana, del Parlament, i l’espanyola, de les Corts.

Aquest és el cultiu que Mas i els seus acòlits utilitzen per engrandir un imaginari col·lectiu, difós fins a l’extenuació pels mitjans públics del Govern de CiU, on apareix una Catalunya agreujada per un Estat, i que es plasma en dos conceptes. “no ens volen” i “ens discriminen”. Tot això corroborat i justificat amb les actuacions sectàries del Govern del PP en temes com la llengua i l’educació. A partir d’això es crea un únic tema de debat mediàtic i polític a Catalunya que margina tots els altres. Així “el debat nacional” margina i redueix a un segon terme “el debat social”. A l’agenda política i social sembla com si només hi hagués un tema de debat, imposat a través dels mitjans de comunicació, especialment públics, el debat territorial. Tots els altres temes de caire social són reduïts a un caire marginal, no hi ha forma de que siguin noticia les retallades en sanitat, educació, o el problema de l’atur, ni tant sols s’aconsegueix que es doni rellevància a les mobilitzacions socials, mentre des dels mateixos mitjans s’ultramagnifiquen, quan no es convoquen descaradament, les mobilitzacions sobre el tema nacional. El tema nacional domina els mitjans, i ja sabem que el que no és noticia, especialment televisiva, no existeix.

Atca als drets socials

A la societat catalana hi ha un ampli consens respecte a la necessitat d’establir una nova relació amb l’Estat que permeti superar el que va significar la retallada de l’Estatut. També hi ha un ampli consens en que l’actual “impasse” només podrà ser superat per una solució que com l’Estatut sigui refrendada mitjançant el vot de la ciutadania catalana, el que s’ha donat en denominar  “el dret a decidir”.

Però avui les forces hegemòniques a Catalunya representants d’aquest pensament ultranacionalista en lo territorial i conservador en lo social, no dubten en tergiversar els conceptes. Així els seus poderosos mitjans tergiversen i identifiquen “dret a decidir” amb “independència”. Es una situació com la viscuda en la llarga etapa del pujolisme quan aquest en el seu discurs identificava com a sinònims el termes “ Catalunya”-“CiU”-“Pujol”.

Logo del tricentenari

Ara portem quasi dos anys  d’una continua propaganda institucional  que  ven tot un ideari suposadament “històric” i “indiscutible” sobre els drets històrics de Catalunya. Ja no es parla d’una Catalunya real, la que existeix amb les seves necessitats i els seus greuges nacionals i socials, sinó d’una Catalunya “idealitzada” on el més important és el suposat dret “ideal de nació eterna” sempre subjugada. Es torna a un joc on una nació ideal, fruit d’una història recreada entorn al mite del 1714, suplanta  la societat catalana real.

S’enfronten les dues idees imperants dels dos nacionalismes hegemònics, el nacionalisme espanyol en mans d’un Govern del PP intolerant i sectari, i el nacionalisme català més irreal i radical utilitzat pel Govern de la dreta conservadora de CiU amb el suport d’ERC. Tot això amb una manca de plantejaments des d’un desconcertat socialisme espanyol i català que juga un paper vacil·lant i poc definit. I una situació minoritària de l’esquerra alternativa, que tant a Espanya com a Catalunya tracta de defensar el raonable “dret a decidir”  amb la necessitat de cercar una sortida racional,  amb poc ressò mediàtic i mancada del suport dels socialistes per a crear un pol fort dins dels partidaris del dret a decidir.

Per primera vegada hi ha una veritable pèrdua de cohesió social dins de la societat catalana, com també hi ha a la espanyola, però aquesta derivada fonamentalment d’una crisi especialment econòmica i social, però  també territorial, política i institucional. Ens trobem en una situació on la racionalitat sembla no tenir lloc, on la raó es assaltada per la irracionalitat. Estem en un perillós moment on els nacionalismes irracionals, de les dues bandes poden imposar un “xoc de trens”, sense tenir en compte el cost social. 

Podem afirmar que “el debat nacional” encara no ha creat cap fractura important en la societat catalana i que el trencament de la cohesió és, avui per avui, una derivada de la crisi econòmica i les polítiques de retallades. Malgrat tot no es pot amagar que comencen a aparèixer  els primers símptomes fins ara desconeguts d’intolerància i intransigència a Catalunya. No parlem de la intolerància permanent del Govern de l’Estat i la seva manca de polítiques de diàleg per a resoldre un problema polític. Cal assenyalar també que no parlem de la resposta normal a la intolerància que arriba provinent del PP i del Govern de l’Estat. Parlem dels primers  símptomes d’intolerància, i de pressió social dins de Catalunya, que es donen des de sectors partidaris de l’independentisme i que casualment no van dirigits cap a la població castellanoparlant, potser per condescendència al considerar que és normal que no estiguin per la independència, sinó cap els catalanoparlants, siguin socialistes o fins i tot  partidaris del “dret a decidir”, que no donen suport a les tesis independentistes, i als quals se’ls hi comença a negar la seva catalanitat. Això és un fet nou que es comença a percebre i que fa que en determinats sectors i/o territoris molta gent no s’atreveixi a expressar la seva opinió pròpia. Fins i tot es dóna el cas de gent que sota la pressió social de l’entorn participa en actes que tenen una finalitat diferent a la de la seva opinió personal. La progressió de situacions com aquestes, de no aturar-les, podrien portar cap a una divisió i ruptura social.

Es imprescindible que al marge del recorregut que pugui tenir la “consulta” i el “debat nacional” torni a sortir amb força la prioritat del “debat social” que és el que planteja els problemes que afronten les classes populars amb  la necessitat d’alternatives als problemes reals de l’atur, la sanitat, l’educació,  l’habitatge, la dependència i tant d’altres que són la prioritat de les persones, com a contrapunt a la situació unidimensional creada per aquells, que com el PP i CiU,  ja els hi està bé que no es parli dels problemes concrets i reals dels ciutadans.

La prioritaria qüestio social

 

Catalunya a la llum d’Escòcia, o l’error de no deixar votar

Escòcia i Catalunya

 

A Catalunya hi ha un problema polític que cal solucionar per mitjans polítics. Es un error negar el problema com fa el Govern del PP, amb l’obedient suport del PSOE. Tot això només fa incrementar el sentiment de greuge creat arran de la sentència del TC i dóna ales a l’independentisme més arrauxat.

L’exemple d’Escòcia avui ho fa palès. Sembla que Rajoy i el PP donin per fet que a Catalunya guanyaria la independència. Es possible, sobretot si la política del Govern i les forces majoritàries a l’estat és nomes dir que NO. Dir NO a que voti la gent, la qual cosa és fàcilment presentable com a no democràtica. Al poble de Catalunya se li retalla l’Estatut que va votar i ara no li deixen votar una sortida a la situació política creada.

Ens caldria un Govern de l’Estat amb capacitat i voluntat política. Capaç de plantejar al poble de Catalunya alternatives polítiques i capaç d’acordar una pregunta per a plantejar a la ciutadania de Catalunya.

A Catalunya ningú ha demostrat que sigui independentista. La qual cosa no vol dir que polítiques errònies de greuges no puguin convertir-la en independentista com a solució final. Catalunya el que vol és negociar la seva relació amb l’Estat.

Votar es democràcia

Es evident que si es presenta una alternativa entre la independència i una nova relació basada en el respecte a les competències de Catalunya, amb blindatge de competències en temes com la llengua i l’educació, i un sistema de finançament just seria possible una victòria d’aquesta alternativa, la qual cosa permetria una sortida plenament democràtica a partir del  "dret a decidir” alhora que es posaria límits al victimisme de l’independentisme radical.

No cal tenir por del poble. Una part important del poble de Catalunya, no tota independentista,  ha sortit al carrer de forma massiva  però encara hi ha una part més gran que no s’ha expressat, que majoritàriament vol una sortida basada en el “dret a decidir” però que en gran part espera que hi hagi una alternativa de nova relació.

Escòcia demostra que la millor sortida és la més democràtica, una sortida acordada entre les parts i que desprès es deixi al poble, en aquest cas el català decidir el seu futur. L’actitud contrària, la del NO deixar votar, i la de forçar la legalitat només comporta divisió i crispació social. Els polítics estan per a resoldre problemes polítics no per a crear-los a partir de dir que les lleis són inamovibles. Una llei es canvia amb un altre llei.

Rajoy sempre mira a un altra banda

EL PP responsable de l’actual clima polític a Catalunya derivat de la seva campanya demagògica contra l’Estatut de Catalunya torna a ser el responsable principal de la crisi social i política que es pugui produir a Catalunya. El Govern del Regne Unit ha demostrat que les apostes polítiques, encara que semblin arriscades són sempre les millors i les més útils.

Dret a decidir i drets socials

  

Elogi de la Sanitat Pública

Entrada Hospital Vall d'Hebrón

 nuevatribuna.es | 13 Septiembre 2014 

Malgrat que les retallades dels governs de dretes han deixat sense treball a més de 53.000 treballadors de la sanitat pública, aquesta continua tenint avui, i gràcies als seus professionals un alt nivell de prestacions especialment pel que fa a les malalties greus, malgrat ja intenten privatitzar, també en aquests cassos, alguns serveis com radiologia i els laboratoris clínics. Front a totes aquestes agressions el sector sanitari i part de la societat, especialment els usuaris, han efectuat nombroses mobilitzacions.

Manifestació en defensa de la Sanitat Pública

 

He tingut ocasió de viureu en primera persona. A mitjans d’agost a la meva companya li van diagnosticar un càncer al pit. Tot el sistema sanitari va funcionar com un rellotge. De entrada a l’ambulatori on va anar per a consultar un bulto que li havia sortit ja li van fer de forma immediata una ecografia, i una biòpsia i la van remetre d’immediat el mateix dia a fer l’anàlisi de la biòpsia i visita a la Unitat de Patologia Mamaria de la Vall d’Hebron a Barcelona.
 

En aquesta Unitat que és un Centre de Referencia per aquestes malalties, ja l’estaven esperant i va passar a l’especialista mèdic, el qual li va fer realitzar al moment una mamografia i ens va citar pel dia següent al matí. A la vegada des de la Gestió de Cassos, ens van planificar en els deu dies següents tot un seguit de proves per a veure tant la perillositat de la malaltia, com per a preparar un possible preoperatori. Analítiques, proves de cor, Tacs, Ressonàncies magnètiques, Ecografies d’aixella, puncions, etc. Tot perfectament pautat i acompanyat d’una atenció humana de primera qualitat.

Un cop obtingudes totes les proves el metge especialista, va fer repetir una ecografia i punció a l’aixella i ja ens va avançar el diagnòstic: es tractava d’un càncer important de caràcter hormonal i ens va deixar clares d’entrada dues coses: la primera que caldria fer una mastectomia, i la segona que el procés sortiria bé. Desprès ens va informar que el Comitè Mèdic ja s’havia reunit i tractat el cas i que havia decidit en aquests cas concret començar per un tractament amb quimioteràpia, desprès es faria la mastectomia i desprès s’aplicaria radioteràpia.
 

A continuació ens va concertar ja visita amb l’Oncòleg a la vegada que s’encarregaven les proves de Medicina Nuclear, de cor i ossos, prèvies al tractament de quimioteràpia. I ara ja estem afrontant tot el procés. Cal remarcar que tot aquest procés s’ha realitzat en tant sols quinze dies.

Crec precís remarcar de nou que tota la experiència, que es dura per a qualsevol persona, te la fa molt mes assumible el fet de trobar uns equips professionals preparats i estructurats amb uns protocols clars i ràpids. I també el fet de trobar en els professionals sanitaris un tracte i un acompanyament ple d’humanitat que és summament important  tant pel pacient com pels familiars propers que s’enfronten a un tema greu i pel que fins aquell moment no es trobaven preparats per afrontar.

Defensem la Sanitat Pública

Aquesta actuació que encara ara, i malgrat l’important cost en recursos humans i tècnics que està patint la nostra sanitat pública, trobem els ciutadans és un dels principals beneficis que té la societat del nostre país. Aquesta situació, que es fa més evident quan et converteixes malauradament en usuari dels serveis, fa que es precís que defensem amb totes les forces una de les principals conquestes de la nostra societat.

El dret a una sanitat pública i de qualitat, com el dret a una educació pública i de qualitat, i el drets a un serveis socials i de dependència públics, són com d’altres conquestes com les pensions públiques, etc. quelcom que la societat ha de defensar amb “ungles i dents” enfront d’aquells que, com la dreta política del PP i CiU i els interessos econòmics privats que defensen, pretenen fer negoci amb les necessitats i en el seu cas el patiment de la ciutadania.

Aneurin Bevan creador del SNS britànic

En aquest sentit cal recordar en Aneurin Bevan, polític laborista britànic, fill d'un miner de carbó, que com a ministre de Salut, va encapçalar la creació del Servei Nacional de Salut Britànic, exemple i  precursor de la sanitat pública a tot el continent. I cal també recordar com el govern de Margaret Thatcher, va malmetre , tot privatitzant-la i reduint-la, aquella joia de la corona.

Cal que defensem el nostre sistema de sanitat pública i això ha d’esser un objectiu prioritari de la ciutadania. Una Sanitat Pública de qualitat és una de les diferències entre una societat desenvolupada i cohesionada socialment i humana i d’altres, que fins i tot econòmicament riques com és el cas dels Estats Units, no tenen un grau de cohesió i benestar social generalitzat per a tota  la seva població. 

 

 

EL PROBLEMA BÀSIC ES DE “CASTA POLITICA” O DE CLASSE SOCIAL?

Monedero i Iglesias liders de PODEMOS

nuevatribuna.es | 24 Agosto 2014

El crit més representatiu a les places del moviment del 15M era el de “no ens representen”. Es evident que era una exclamació de negació però que no comportava cap posició prepositiva. Podem dir que era una expressió d’una profunda indignació davant una realitat social profundament decebedora.

L’aparició de Podemos com a opció política a les eleccions europees significa que una part de gent procedent o no del moviment 15M ha decidit passar d'una posició negativa de rebuig a una proposta en positiu d’acció política. En aquest sentit ho podem considerar com un pas endavant.

No hi ha dubte que l’èxit de Podemos ha sorprès a la pròpia empresa, però no podem dir que sigui un moviment sense precedents similars. Podríem relacionar-lo, malgrat les seves profundes diferències polítiques, amb fenòmens com el de Grillo a Itàlia, un moviment que es basa en un fenomen de capacitat comunicativa, entorn a una personalitat de referència amb carisma popular, cas de Grillo a Itàlia, o Pablo Iglesias a Espanya, i que es presenta com una impugnació a la totalitat d’una política avui vista com a degradada al ulls de molta gent. Són moviments poc estructurats en la seva aparició i amb plantejaments simples i fàcilment popularitzables o fins i tot populistes. Es tracta d’oferir a la “gent” un enemic simple i identificable que en ambdós casos anomenen la “casta” referint-se als polítics en general.



Grillo i el Movim,ent "5 estrelles"



No voldriem equiparar ambdós fenòmens, podem dir que en el cas de Grillo és un moviment profundament antipolític i populista, amb algunes expressions i actuacions que es poden denominar com antidemocràtiques, i que en tot cas ataquen la política en general sense oferir cap tipus d’alternativa.

Crec que en el cas de Podemos hi ha al darrera gent amb voluntat i preparació política que tracten de crear a partir de plantejaments que en alguns casos són clarament populistes algun tipus d’alternativa encara no prou concretada.

La demostració més clara la podem veure en la seva diferent adscripció en els grups del Parlament Europeu. Mentre els eurodiputats de Grillo s’adscriuen als grups més antieuropeus, Podemos s’ha integrat en el grup de l’Esquerra Unitària.

Cal dir que el fenomen de Podemos no ha estat únic a Europa. En Itàlia ha sorgit un moviment clarament d’esquerres, que reivindica els vells valors de l’esquerra italiana i que sota el nom de “Altra Europa amb Tsipras” va aconseguir recollir 250 mil signatures per a presentar-se, en poc més de dos mesos de vida, va aconseguir 1.108.457 vots i cinc eurodiputats, els mateixos que Podemos i que d’entrada ja optaven per formar part del Grup de l’Esquerra Unitària. Es un fenomen molt diferent format per gent de reconeguda trajectòria d’esquerres i que no utilitza els mètodes ni el llenguatge populista i que es reivindica de la millor tradició de l’esquerra italiana, la de Gramsci i Berlinguer.

"Altra Italia amb Tsipras"

Un cop definit el camp d’aparició caldria analitzar alguns plantejaments de Podemos. El conflicte fonamental que planteja està entre una “casta” o élit política que té segrestat el poder en benefici dels poders finaciero-empresarials. Una “casta” poc concretada, en general sembla que referenciada a dirigents presuntament corruptes que vincula de forma transversal amb el PP i PSOE, pero a la que en general identifica amb una genèrica“casta” política caduca.

Aquesta “casta” o élit política és  la que cal derrotar per part de la “gent” en genèric a la que vol representar Podemos: No es tracta d’un enfrontament de classes sino una cosa més tranversal, interclassista entre la “gent” en general i la “élit” corrupta. En paraules de Pablo Iglesias : “ Lo que hay que hacer es algo que va mucho más allá de la izquierda y la derecha: tiene que ver con amar a tu gente”.

La "casta" del PP-PSOE

El discurs de Podemos es pot qualificar de discurs enfront de la política. I presenta  la política i els politics com el principal adversari a batre.

Podriem dir, en termes marxistes, que el discurs de la gent de Podemos centra el problema principal en un conflicte dins de la superestructura política, sense anar més enllar ni entrar en el conflcite bàsic, el que es dona a nivell de l’estructura econòmica entre explotats i explotadors.

Podemos fuig en el seu discurs de l’enfrontamernt entre classes tipic d’un plantejament clàsicc entre esquerra i dreta, i per tant no diferencia el fet que no tots els politics ni tots els partits són iguals i que no formen part d’una mateixa “casta” política.

Podemos vol apareixer com una cosa nova, pero quan planteja propostes,  aquestes no s’allunyen gaire, i fins i tot es queden curtes, de les que han plantejat de forma reiterada però sense ressó mediàtic forces de l’esquerra alternativa.

Cal construir la Esquerra Alternativa

Per que el problema del nostre país és un problema de classes. Es el problema d’un capitalisme financer-especulatiu i concessional que està imbricat amb aquelles forces  polítiques que han dominat el panorama polític del bipartidisme, és a dir del PP i del PSOE, amb l’apèndix de CiU.  La “casta” política que denuncia Podemos, no és més que el representant polític d’una classe social capitalista que com la espanyola no és ni tan sols industrial, sino com hem dit parasitària que viu de l’especulació i la concessió pública i que és la base d’un sistema que abona la corrupció.

 

Estem davant d’un conflicte de classes que no es pot ni es deu amagar. Contra un sistema econòmic i polític que ens ha portat a una crisi profunda econòmica, social, política i institucional, davant del qual cal aixecar una ampla alternativa social i política que comporti un canvi de radical.

 

Per això no es pot centrar únicament en el problema d’una “casta” politica corrupta que viu holgadament mentre la “gent” ho pateix. Estem davant d’un sistema econòmic propi d’un capitalisme parasitàri que cal enfrontar plantejant un canvi global. I cal distingir, i això fòra bo plantejar-ho,  entre els membres de la suposada “casta” tot diferenciant entre els representants ideològics d’aquest capitalisme parasitari com són el PP i CiU, i els que han claudicat com és el cas del PSOE.  No és bo posar a tots dins el mateix sac, ni és just. El PSOE que des de fa molt aplica la mateixa política econòmica i fiscal que la dreta, que accepta les politiques econòmiques de la dreta, representa un centre- esquerre social liberal que com a mínim té unes politiques pel que fa als drets individuals diferents  de la dreta, i cal entendre que és una força a la que una alternativa d’esquerres ha d’intentar arrossegar cap a posicions de canvi si és possible i si té una mínima possibilitat de regeneració.



Caldria exigir a Podemos una major claredat de plantejament i de propostes. I això avui passa per que es defineixi. Està d’acord en confluir en una alternativa plural i unitarària per a un canvi democràtic econòmic, polític i social? O preferix continuar un camí en solitari de qui es presenta com el depositari únic de la neteja del sistema de la “casta” sense acceptar el fet que aqui estem davant d’una dominació de classe representada pel poder econòmic i el bipartidisme i que el que hi ha és una continuació de la lluita entre explotats i exloptadors, entre esquerra i dreta, que és la realitat profunda del conflcite social i polític.

Podemos ha d’escollir, i la realitat concreta l’obligarà a definir-se més enllà de proclames o “slogans” publicitaris triomfadors.

Una alternativa plural d'esquerres

 

Pedro Sánchez: Canvi en el PSOE?

Pedro Sánchez nou Sec. Gral. del PSOE

nuevatribuna.es |18 Agosto 2014 
 
L’elecció de Pedro Sánchez com a Secretari General és la solució als problemes del PSOE, o és una mera operació cosmètica?.

Fins el moment el nou secretari general és una incògnita política, potser amb més símptomes negatius que positius. L’elecció de Sánchez ha estat avalada, sense cap dubte pels barons territorials, amb especial preponderància d’Andalusia, la qual cosa delimita les característiques del canvi en el partit. Fins el moment al nou secretari general se li coneixen poques definicions polítiques. Cal dir que el Congrés Extraordinari on va ser aclamat va ser més una entronització publicitària que un congrés “stricto sensu”. Un congrés on no es va discutir de política ni es van establir noves directrius pel partit. El PSOE continuarà amb el mateix programa aprovat en el darrer Congrés Ordinari que va escollir a Rubalcaba. El PSOE canvia de imatge però no canvia de política.

Molts a hores d’ara pensem que el PSOE fa molt temps que va abandonar els seus plantejaments socialdemòcrates per a convertir-se en un  partit socio-liberal, i en una de les dues potes del bipartidisme imperant en un període històric que ara ha entrat en una crisi similar a la de l’època de la Restauració.

Gomez Llorente un marxista al PSOE

Hi ha dos moments que sens dubte marquen l’evolució del PSOE i la seva desvinculació de les polítiques transformadores. El primer va ser la liquidació de la rel marxista, quan Felipe Gonzalez es va imposar a la gent encapçalada per Gómez Llorente. El segon i últim episodi en que es va intentar un retorn a les rels socialdemòcrates va ser quan Josep Borrell va derrotar al secretari general Almunia com a candidat a la Presidència del Govern. Aquest intent va ser liquidat en una fosca maniobra que va apartar a Borrell de la cursa política.

Sens dubte Borrell va ser l’últim intent intern per a restituir el PSOE al camp de l’esquerra socialdemòcrata, i la seva caiguda va significar la fi de l’ànima socialdemòcrata real del PSOE. Tot el que ha passat desprès, Almunia, la falsa i inconsistent renovació de Zapatero, i l’epíleg de Rubalcaba han estat passos cap el social-liberalisme “blairista” de centre-esquerra.

Almunia i Borrell dues cares del PSOE

Ara el canvi, amb l’elecció directa del jove Pedro Sánchez, sembla més un canvi publicitari i telegènic que un canvi en les polítiques del partit. L’historial polític del nou secretari general és un misteri, però les seves companyies delaten la seva vinculació a l’ànima més centrista del partit. El suport de l’aparell, la seva manca de definició en un procés electoral mancat de debat i de noves idees, i els seus referents polítics: Gonzalez i Renzi, ens fan pensar que res canvia en les profunditats del PSOE. Fins i tot el “miratge” Zapatero va significar d’entrada una esperança de canvi que és difícil de trobar en Sánchez.

Pel que fa a la seva mesura “estrella” fins ara, el de votar en contra de Juncker com a President de la Comissió, dòna una sensació de vel·leïtat i de trampa. Vel·leïtat  per que el PSOE forma part del Socialistes Europeus que van establir un acord amb el PPE i el Demòcrates –Liberals i ara han actuat al marge del seu referent europeu. Trampa per que malgrat votar en contra de Juncker, assumeix la resta de l’acord que inclou el nomenament de dos eurodiputats del PSOE, entre ells Elena Valenciano, com a Presidents de Comissions del Parlament Europeu, i no hem sentit que es pensi renunciar a aquests nomenaments. Sens dubte va ser més legal Zapatero al retirar les tropes d’Iraq.

Altrament hi ha declaracions de Sánchez que el mantenen en l’ambivalència. Parla de derogar la Reforma Laboral, la del PP o també la darrera del PSOE? Parla de canviar les polítiques europees, però ho farà igual que Hollande i Renzi que fins ara no han fet més que plantejar que a la política d’ajust i austeritat imperant s’inclogui un complement, que només és això, que parli de rellançament?. Amb qui es planteja el canvi a Europa? Amb els seus companys socialistes europeus que han pactat el futur amb el PPE i el Demo-liberals?.

Renzi model per Sánchez?

La primera prova de la sinceritat del nou Secretari General del PSOE hauria de ser assumir de forma autocrítica l’error del seu partit  d’aprovar la Reforma Constitucional “exprés” de l’article 135 de la Constitució que situa com a prevalent el retorn del deute sobre qualsevol altre política. Però d’això, d’aquest atemptat constitucional no en parla ni tant sols quan planteja una etèria i poc concretada Reforma Constitucional.

 

Sánchez només concreta que es dirigeix a recuperar el centre-esquerra i per això és poc concret al parlar de quina política econòmica, social i fiscal i europea vol fer, al marge de parlar de “llocs comuns “ com el combat contra la desigualtat, la importància de l’ educació, la necessitat de la reindustrialització, etc. I tampoc diu amb qui la vol fer. Només parla de recuperar 11 milions de vots. Continua el nou Secretari General pensant que el PSOE és l’única opció pels votants progressistes? Continua plantejant-se la lluita política en un àmbit purament bipartidista? Es un continuador de la política d’alternança que ara apareix com a caducada?

Podem apostar que Pedro Sánchez representarà el continuisme del PSOE i ens afirmarà als qui creiem que el PSOE és incapaç de regenerar-se per si sol, que pot continuar un camí de decadència cap al centre, defensant la continuïtat del bipartidisme en base a l’apel·lació a la governabilitat.  Camí que fins i tot el pot dur a seguir el passos del PASOK grec cap a la irrellevància futura.

No es veu en el nou líder del PSOE cap apel·lació a la col·laboració de les forces d’esquerra, ni a la configuració d’una alternativa per a canviar el país mitjançant un canvi constitucional rupturista amb la situació actual.

Ningú li demana al PSOE un canvi cap a l’esquerra, el seu espai està prou clar que és el del centre-esquerra, simplement caldria plantejar-li per a la seva pròpia auto-regeneració que estigui obert a la col·laboració amb les forces socials i polítiques plurals que des de l’esquerra plantegin una alternativa a l’actual hegemonia política i ideològica de les dretes tant en l’àmbit de l’estat com l’europeu. Però ens temem que no sigui Pedro Sánchez l’home adequat per a ressituar el PSOE.

L'alternativa enfront l'alternança

 

JORDI PUJOL: “El Otoño del Patriarca”

Jordi Pujol

nuevatribuna.es | 28 Julio 2014

Amarg final per a la vida política de Jordi Pujol. Ara en els moments finals de la pròrroga de la seva política tots els cadàvers comencen a sortir de l’armar. La seva confessió del diner que durant més de 34 anys ha tingut a l’estranger és la punta de l’iceberg de tota una vida plena de clarobscurs fins ara amagats.

Es evident que la confessió de Pujol és forçada, derivada del fet de conèixer que un empleat del banc andorrà havia fet còpies dels seus comptes. La seva demanda de perdó és com a mínim farisaica.Com ha manifestat de forma clara Dolors Camats de ICV, la carta de Pujol és “un triple insult: a la gent que cotitza i també té incerteses a la vida; a qui  ha defensat de veritat el país i no per això ha guardat el diner fora; i un insult a la intel·ligència dir que en trenta anys no ha trobat un moment per a fer la regularització”. Ni amb tres amnisties fiscals ha tingut prou. Per tant és una confessió forçada potser per tal d’ evitar una imputació penal.

Pujol: “Vicis privats, públiques virtuts”

Ara per primera vegada es pot tenir una panoràmica de l’home, i de la família, que ha dominat la vida política del país com si fos la seva finca. Pujol va tenir la habilitat de formular un discurs hegemònic on Catalunya, Convergència i ell mateix es fonien com a una nova “trinitat” d’interessos. El que era bo per a un era bo per  a tots. Ell va construir durant 23 anys l’entramat de totes les estructures de la nova situació de la Catalunya autònoma, des dels mitjans públics de comunicació fins els mossos d’esquadra, passant per tota l’estructura de la funció pública catalana. L’ hegemonia pujolista va ser total amprada pel sistemàtic acompanyament mediàtic tant dels mitjans públics com dels del Grup Godó. Enfront, en l’àmbit parlamentari una oposició, especialment la socialista, acomplexada, i on només s’aixecava en un panorama desèrtic la veu de la gent del PSUC-ICV,  la dels Gutiérrez Diaz i Rafel Ribó per a qüestionar les pràctiques pujolistas, però en tot cas amb ressò limitat dins la societat catalana. I una única institució enfront el seu poder, l’Ajuntament d’esquerres de Barcelona. També cal assenyalar dues coses que Pujol no va aconseguir malgrat el seu poder quasi absolut: construir un sindicat nacionalista a l’estil d’ELA, la implantació de CCOO com a sindicat nacional i de classe ho va frustrar; i el control de la principal entitat financera “ la Caixa” que es va mantenir sempre fora del seu control.

Pujol-Aznar-Mas

Mentre a l’àmbit de l’Estat,  Pujol i CiU eren el soci imprescindible a l’hora de fer aliances, amb el PSOE de Felipe Gonzalez o amb el PP d’Aznar tot parlant català en la intimitat. La qual cosa li permetia tenir una assegurança estatal per a la seva hegemonia a Catalunya.

Pujol ho va ser tot a Catalunya durant 23 anys, omnipresent i omnipotent, ell era Catalunya, Catalunya era seva. Fins al punt que la seva dona, Marta Ferrusola va qualificar d’okupes el Govern tripartit, i reivindicava que TV3 era seva.

Però ara la imatge s’ha trencat i ens fa recordar les peces d’ un  trencaclosques mai encaixades. La seva relació amb uns personalitats de trajectòria controvertides com Prenafeta (secretari general de la Presidència de la Generalitat fins l’any 1990, imputat per corrupció el 2009 en el marc de  l’operació “Pretòria”) o el denominat “sector del negocis” de CDC, en el que hi figuraven gent com Macià Alavedra que va ocupar càrrecs rellevants en el partit i en el Govern fins  l’any 1997 i que va ser també imputat en el cas “Pretòria” sortint de la presó amb una fiança d’un milió d’euros. En aquesta panoràmica apareixen personatges com Javier de la Rosa “empresari exemplar”, segons el va denominar Pujol, i desprès empresonat per l’escàndol del “cas KIO” entre d’altres, o Felix Millet i el “cas Palau” amb el suposat finançament irregular de CiU per part d’empreses constructores, que ha comportat l’embargament preventiu de la seu de CDC. Ara també caldria recordar el “cas Banca Catalana” i com Pujol va convertir  la denúncia plantejada pels fiscals Mena i Villarejo l’any 1984 en un greuge contra Catalunya que li va permetre guanyar àmpliament unes eleccions plantejades com a un plebiscit sobre la seva persona. Ara tot agafa una altra perspectiva  A tot això cal afegir en els darrers anys successius escàndols econòmics en els que s’han vist esquitxats bona part dels seus fills.

Homes Pujol: Alavedra i Prenafeta

En definitiva sembla evidenciar-se la doble moral en que durant tota la seva vida ha viscut un polític que ho ha estat tot en la vida política catalana, President de la Generalitat durant 23 anys. Es en base a aquesta doble moral, demostrativa de la talla ètica del personatge, que va tractar de construir una Catalunya i un relat polític a la seva imatge i semblança. Aquest és sens dubte el seu llegat, el d’una Catalunya imaginària on la doble moral és moneda de curs corrent y diferent de la situació existent a la Catalunya real.

CDC: el futur gens clar del partit de Pujol

La caiguda de Pujol i  la seva família, en especial del seu fill Oriol ha coincidit en el temps. La dimissió del fill del President Pujol, del seu càrrec de secretari general de CDC, ha estat forçada, segons sembla, per Artur Mas, amb conflicte amb el propi Jordi Pujol, per a qui Mas no era més que el “masover” de la seva finca.

Artur Mas-Jordi Pujol -Oriol Pujol

El propi Jordi Pujol és responsable de la deriva sobiranista presa en els darrers temps per CDC. Pujol va deixar fer als joves lleons de CDC, al denominat “pinyol” encapçalats per “l’hereu” Oriol i els seus companys, David Medi, Felip Puig, Germà Gordó entre d’altres, que envoltaven a un més executiu que polític Artur Mas. I això ha portat a la situació d’ ara.

No hi ha dubte que la situació actual, de “l’affaire” de Jordi Pujol, encara complica més el futur d’un partit fundat per  a ser el “pal de paller “ del catalanisme de dreta  pel “patriarca”. CDC es troba governant Catalunya sense poder dirigir el rumb de la seva política, llançada per un moviment social independentista que no controla i que l’empeny contínuament cap a la confrontació del “xoc de trens”.  El partit fundat per Pujol es troba actualment en un atzucac, sense possibilitat de maniobra, en una tenalla infernal entre ERC  i el Govern del PP. Si es volen aturar, el moviment sobiranista els hi farà pagar molt car, cada dia que passa és un dia que guanya ERC i perd CiU, que encara conserva una base important i perplexa d’electorat moderat. Mentre, coincidint en el temps, Duran i Lleida, s’allunya de la federació que forma el seu partit Unió amb CDC, i ja sembla treballar per un futur sense CDC, on pugui aglutinar el centre-dreta catalanista moderat, i representar com ha fet fins ara els interessos empresarials.

Alhora la única política real del Govern de CiU, embolicada en la “senyera”,  ha estat dur a terme un enderrocament i  privatització dels serveis públics essencials de Catalunya. La política de retallades de CiU, avalada en l’anterior legislatura pel PPC i actualment per ERC no té res a envejar a la del PP de Rajoy. Novament la doble moral que va demostrar Pujol: es parla de construir estructures d’Estat mentre es posa en venda un país que es privatitza a marxes forçades i liquida el seu “estat del benestar”.

En fi, l’impacte de la nova imatge real de qui ha estat realment Jordi Pujol arriba en un moment delicat de la societat catalana, on es difícil de establir un discurs racional, on el “fetge domina el cap”. Avui només hi ha una realitat que està molt assumida per la majoria de la ciutadania catalana: la necessitat d’una consulta que legitimi la sortida a la situació actual. Tot això tenint en compte la realitat actual de la societat catalana amb perill i riscos de divisió segons quina sigui la sortida, i  agreujada per la pèrdua  de cohesió social, conseqüència de les polítiques socialment regressives dutes a terme pels governs de la dreta catalana i espanyola.

La imatge de “l’oasi català” presentat per l’imaginari pujolista, i la seva política, basada en un discurs teòricament nacionalista i una pràctica del “peix al cove”, avui ja són historia