JORDI PUJOL: “El Otoño del Patriarca”

Jordi Pujol

nuevatribuna.es | 28 Julio 2014

Amarg final per a la vida política de Jordi Pujol. Ara en els moments finals de la pròrroga de la seva política tots els cadàvers comencen a sortir de l’armar. La seva confessió del diner que durant més de 34 anys ha tingut a l’estranger és la punta de l’iceberg de tota una vida plena de clarobscurs fins ara amagats.

Es evident que la confessió de Pujol és forçada, derivada del fet de conèixer que un empleat del banc andorrà havia fet còpies dels seus comptes. La seva demanda de perdó és com a mínim farisaica.Com ha manifestat de forma clara Dolors Camats de ICV, la carta de Pujol és “un triple insult: a la gent que cotitza i també té incerteses a la vida; a qui  ha defensat de veritat el país i no per això ha guardat el diner fora; i un insult a la intel·ligència dir que en trenta anys no ha trobat un moment per a fer la regularització”. Ni amb tres amnisties fiscals ha tingut prou. Per tant és una confessió forçada potser per tal d’ evitar una imputació penal.

Pujol: “Vicis privats, públiques virtuts”

Ara per primera vegada es pot tenir una panoràmica de l’home, i de la família, que ha dominat la vida política del país com si fos la seva finca. Pujol va tenir la habilitat de formular un discurs hegemònic on Catalunya, Convergència i ell mateix es fonien com a una nova “trinitat” d’interessos. El que era bo per a un era bo per  a tots. Ell va construir durant 23 anys l’entramat de totes les estructures de la nova situació de la Catalunya autònoma, des dels mitjans públics de comunicació fins els mossos d’esquadra, passant per tota l’estructura de la funció pública catalana. L’ hegemonia pujolista va ser total amprada pel sistemàtic acompanyament mediàtic tant dels mitjans públics com dels del Grup Godó. Enfront, en l’àmbit parlamentari una oposició, especialment la socialista, acomplexada, i on només s’aixecava en un panorama desèrtic la veu de la gent del PSUC-ICV,  la dels Gutiérrez Diaz i Rafel Ribó per a qüestionar les pràctiques pujolistas, però en tot cas amb ressò limitat dins la societat catalana. I una única institució enfront el seu poder, l’Ajuntament d’esquerres de Barcelona. També cal assenyalar dues coses que Pujol no va aconseguir malgrat el seu poder quasi absolut: construir un sindicat nacionalista a l’estil d’ELA, la implantació de CCOO com a sindicat nacional i de classe ho va frustrar; i el control de la principal entitat financera “ la Caixa” que es va mantenir sempre fora del seu control.

Pujol-Aznar-Mas

Mentre a l’àmbit de l’Estat,  Pujol i CiU eren el soci imprescindible a l’hora de fer aliances, amb el PSOE de Felipe Gonzalez o amb el PP d’Aznar tot parlant català en la intimitat. La qual cosa li permetia tenir una assegurança estatal per a la seva hegemonia a Catalunya.

Pujol ho va ser tot a Catalunya durant 23 anys, omnipresent i omnipotent, ell era Catalunya, Catalunya era seva. Fins al punt que la seva dona, Marta Ferrusola va qualificar d’okupes el Govern tripartit, i reivindicava que TV3 era seva.

Però ara la imatge s’ha trencat i ens fa recordar les peces d’ un  trencaclosques mai encaixades. La seva relació amb uns personalitats de trajectòria controvertides com Prenafeta (secretari general de la Presidència de la Generalitat fins l’any 1990, imputat per corrupció el 2009 en el marc de  l’operació “Pretòria”) o el denominat “sector del negocis” de CDC, en el que hi figuraven gent com Macià Alavedra que va ocupar càrrecs rellevants en el partit i en el Govern fins  l’any 1997 i que va ser també imputat en el cas “Pretòria” sortint de la presó amb una fiança d’un milió d’euros. En aquesta panoràmica apareixen personatges com Javier de la Rosa “empresari exemplar”, segons el va denominar Pujol, i desprès empresonat per l’escàndol del “cas KIO” entre d’altres, o Felix Millet i el “cas Palau” amb el suposat finançament irregular de CiU per part d’empreses constructores, que ha comportat l’embargament preventiu de la seu de CDC. Ara també caldria recordar el “cas Banca Catalana” i com Pujol va convertir  la denúncia plantejada pels fiscals Mena i Villarejo l’any 1984 en un greuge contra Catalunya que li va permetre guanyar àmpliament unes eleccions plantejades com a un plebiscit sobre la seva persona. Ara tot agafa una altra perspectiva  A tot això cal afegir en els darrers anys successius escàndols econòmics en els que s’han vist esquitxats bona part dels seus fills.

Homes Pujol: Alavedra i Prenafeta

En definitiva sembla evidenciar-se la doble moral en que durant tota la seva vida ha viscut un polític que ho ha estat tot en la vida política catalana, President de la Generalitat durant 23 anys. Es en base a aquesta doble moral, demostrativa de la talla ètica del personatge, que va tractar de construir una Catalunya i un relat polític a la seva imatge i semblança. Aquest és sens dubte el seu llegat, el d’una Catalunya imaginària on la doble moral és moneda de curs corrent y diferent de la situació existent a la Catalunya real.

CDC: el futur gens clar del partit de Pujol

La caiguda de Pujol i  la seva família, en especial del seu fill Oriol ha coincidit en el temps. La dimissió del fill del President Pujol, del seu càrrec de secretari general de CDC, ha estat forçada, segons sembla, per Artur Mas, amb conflicte amb el propi Jordi Pujol, per a qui Mas no era més que el “masover” de la seva finca.

Artur Mas-Jordi Pujol -Oriol Pujol

El propi Jordi Pujol és responsable de la deriva sobiranista presa en els darrers temps per CDC. Pujol va deixar fer als joves lleons de CDC, al denominat “pinyol” encapçalats per “l’hereu” Oriol i els seus companys, David Medi, Felip Puig, Germà Gordó entre d’altres, que envoltaven a un més executiu que polític Artur Mas. I això ha portat a la situació d’ ara.

No hi ha dubte que la situació actual, de “l’affaire” de Jordi Pujol, encara complica més el futur d’un partit fundat per  a ser el “pal de paller “ del catalanisme de dreta  pel “patriarca”. CDC es troba governant Catalunya sense poder dirigir el rumb de la seva política, llançada per un moviment social independentista que no controla i que l’empeny contínuament cap a la confrontació del “xoc de trens”.  El partit fundat per Pujol es troba actualment en un atzucac, sense possibilitat de maniobra, en una tenalla infernal entre ERC  i el Govern del PP. Si es volen aturar, el moviment sobiranista els hi farà pagar molt car, cada dia que passa és un dia que guanya ERC i perd CiU, que encara conserva una base important i perplexa d’electorat moderat. Mentre, coincidint en el temps, Duran i Lleida, s’allunya de la federació que forma el seu partit Unió amb CDC, i ja sembla treballar per un futur sense CDC, on pugui aglutinar el centre-dreta catalanista moderat, i representar com ha fet fins ara els interessos empresarials.

Alhora la única política real del Govern de CiU, embolicada en la “senyera”,  ha estat dur a terme un enderrocament i  privatització dels serveis públics essencials de Catalunya. La política de retallades de CiU, avalada en l’anterior legislatura pel PPC i actualment per ERC no té res a envejar a la del PP de Rajoy. Novament la doble moral que va demostrar Pujol: es parla de construir estructures d’Estat mentre es posa en venda un país que es privatitza a marxes forçades i liquida el seu “estat del benestar”.

En fi, l’impacte de la nova imatge real de qui ha estat realment Jordi Pujol arriba en un moment delicat de la societat catalana, on es difícil de establir un discurs racional, on el “fetge domina el cap”. Avui només hi ha una realitat que està molt assumida per la majoria de la ciutadania catalana: la necessitat d’una consulta que legitimi la sortida a la situació actual. Tot això tenint en compte la realitat actual de la societat catalana amb perill i riscos de divisió segons quina sigui la sortida, i  agreujada per la pèrdua  de cohesió social, conseqüència de les polítiques socialment regressives dutes a terme pels governs de la dreta catalana i espanyola.

La imatge de “l’oasi català” presentat per l’imaginari pujolista, i la seva política, basada en un discurs teòricament nacionalista i una pràctica del “peix al cove”, avui ja són historia