La cohesió social a Catalunya ara



Una Catalunya de tots

nuevatribuna.es | 26 Septiembre 2014

“Catalunya un sol poble”, aquesta era la principal consigna hegemònica que, en la pre-democràcia, el PSUC va imposar amb la seva hegemonia entre l’oposició democràtica y en la societat catalana. Posteriorment es va convertir en una frase definitòria de la Catalunya de la transició i de la democràcia “ Es català qui viu i treballa a Catalunya”. Aquesta voluntat d’unitat del poble ha aconseguit ser durant molt temps quelcom assumit per la ciutadania catalana. El desig de impedir la divisió entre els catalans d’origen i els “altres catalans”, com els va definir de forma encertada Paco Candel, va ser una opció de la esquerra catalana que ha estat i resta encara hegemònica en la societat catalana i ha permès en gran mesura la seva cohesió social i nacional.

En la mateixa línia va ser una proposta de l’esquerra, també especialment del PSUC i de gent socialista, com la pedagoga Marta Mata, la que va impulsar la política d’immersió lingüística. Per molt que no es recordi la gent de Jordi Pujol era més partidària de dues xarxes escolars, una en català i un altre en castellà. Finalment la immersió lingüística va aconseguir el ple consens polític. L’objectiu pel qual l’esquerra ho va plantejar era evident, evitar la creació de dos comunitats diferenciades, com va succeir en gran mesura al País Basc. La immersió ha estat un encert i un èxit que ha permès, no sols l’aprenentatge del català i el castellà, sinó la pròpia convivència social i la plena integració, inclús en els darrers anys amb la novíssima immigració procedent de tercers països.

 

Les faules i teories sobre la existència d’un problema lingüístic a Catalunya ha estat una “llegenda urbana” externa a Catalunya. S’ha parlat molt del tema fora de Catalunya, a determinats cercles fonamentalment de la dreta espanyola i del PP, que no ha calat en cap moment a Catalunya i que no ha tingut pràcticament ressò dins la societat catalana. Fins i tot amb els intents dels darrers anys del PP d’introduir políticament el tema, el seu ressò dins de la societat catalana ha estat pràcticament nul. No hi ha hagut problema de cohesió social a Catalunya derivat de la llengua.

Logo Normalització lingüística

No hi ha dubte que durant molt temps la dreta espanyola ha intentat crispar la societat catalana sense èxit. La societat catalana  no ha tingut cap problema especial, excepte els normals en tota relació política, en la seva relació amb l’Estat, i la prova més evident ha estat l’escassa incidència de l’independentisme a Catalunya. La política de la dreta catalana de Pujol del “peix al cove” el va situar com a acompanyant permanent de tots els governs de l’estat, tant del PSOE com del PP.

 

El deteriorament de la relació i la desafecció d’una molt amplia majoria de la societat catalana, té un origen: el tràmit del nou Estatut de Catalunya, impulsat pel Govern d’Esquerres, i contra el qual la dreta espanyola, i el PP especialment varen llançar una campanya especialment virulenta que va acabar amb la impugnació de l’Estatut davant d’un Tribunal Constitucional. La sentència que retallava un text ratificat pel poble de Catalunya  va provocar una veritable ruptura en la relació Catalunya- Espanya. A l’actitud bel·ligerant del PP contra Catalunya cal sumar-hi l’actitud passiva davant d’aquests atacs per part del PSOE i el Govern de Zapatero.

Contra la retallada de l'Estatut

Els culpables últims de l’actual situació política a Catalunya cal buscar-los en aquella actuació sectària i electoralista del PP. La frustració, la desafecció, el centrar els principals atacs del nacionalisme espanyol en ERC, va donar ales a aquesta formació i a l’independentisme, enfront a una posició federalista que sempre havia estat àmpliament majoritària a Catalunya.

Aquesta situació inicial i la crisi econòmica posterior són responsables de que una gran part de la societat catalana s’hagi anant radicalitzant, darrerament, cap a posicions independentistes.

 

Els darrers governs de Mas i CiU han fet una política de retallades que han estat no sols capdavanteres sinó de les més radicals aplicades dins l’Estat espanyol. Les seves polítiques han afectat de forma greu a la cohesió social però el Govern de CiU amb el suport de ERC han derivat tota la responsabilitat sobre l’Estat al que responsabilitzen de dur a terme aquestes polítiques antisocials que cal remarcar ells duen a terme per convicció propia.

 

A la crisi que pateix la societat catalana, similar a la de l’estat, s’afegeix un alt grau de desafecció respecte un Estat al que es responsabilitza de no respectar la voluntat del poble català desprès del Referèndum de l’Estatut, prèviament aprovat per la sobirania catalana, del Parlament, i l’espanyola, de les Corts.

Aquest és el cultiu que Mas i els seus acòlits utilitzen per engrandir un imaginari col·lectiu, difós fins a l’extenuació pels mitjans públics del Govern de CiU, on apareix una Catalunya agreujada per un Estat, i que es plasma en dos conceptes. “no ens volen” i “ens discriminen”. Tot això corroborat i justificat amb les actuacions sectàries del Govern del PP en temes com la llengua i l’educació. A partir d’això es crea un únic tema de debat mediàtic i polític a Catalunya que margina tots els altres. Així “el debat nacional” margina i redueix a un segon terme “el debat social”. A l’agenda política i social sembla com si només hi hagués un tema de debat, imposat a través dels mitjans de comunicació, especialment públics, el debat territorial. Tots els altres temes de caire social són reduïts a un caire marginal, no hi ha forma de que siguin noticia les retallades en sanitat, educació, o el problema de l’atur, ni tant sols s’aconsegueix que es doni rellevància a les mobilitzacions socials, mentre des dels mateixos mitjans s’ultramagnifiquen, quan no es convoquen descaradament, les mobilitzacions sobre el tema nacional. El tema nacional domina els mitjans, i ja sabem que el que no és noticia, especialment televisiva, no existeix.

Atca als drets socials

A la societat catalana hi ha un ampli consens respecte a la necessitat d’establir una nova relació amb l’Estat que permeti superar el que va significar la retallada de l’Estatut. També hi ha un ampli consens en que l’actual “impasse” només podrà ser superat per una solució que com l’Estatut sigui refrendada mitjançant el vot de la ciutadania catalana, el que s’ha donat en denominar  “el dret a decidir”.

Però avui les forces hegemòniques a Catalunya representants d’aquest pensament ultranacionalista en lo territorial i conservador en lo social, no dubten en tergiversar els conceptes. Així els seus poderosos mitjans tergiversen i identifiquen “dret a decidir” amb “independència”. Es una situació com la viscuda en la llarga etapa del pujolisme quan aquest en el seu discurs identificava com a sinònims el termes “ Catalunya”-“CiU”-“Pujol”.

Logo del tricentenari

Ara portem quasi dos anys  d’una continua propaganda institucional  que  ven tot un ideari suposadament “històric” i “indiscutible” sobre els drets històrics de Catalunya. Ja no es parla d’una Catalunya real, la que existeix amb les seves necessitats i els seus greuges nacionals i socials, sinó d’una Catalunya “idealitzada” on el més important és el suposat dret “ideal de nació eterna” sempre subjugada. Es torna a un joc on una nació ideal, fruit d’una història recreada entorn al mite del 1714, suplanta  la societat catalana real.

S’enfronten les dues idees imperants dels dos nacionalismes hegemònics, el nacionalisme espanyol en mans d’un Govern del PP intolerant i sectari, i el nacionalisme català més irreal i radical utilitzat pel Govern de la dreta conservadora de CiU amb el suport d’ERC. Tot això amb una manca de plantejaments des d’un desconcertat socialisme espanyol i català que juga un paper vacil·lant i poc definit. I una situació minoritària de l’esquerra alternativa, que tant a Espanya com a Catalunya tracta de defensar el raonable “dret a decidir”  amb la necessitat de cercar una sortida racional,  amb poc ressò mediàtic i mancada del suport dels socialistes per a crear un pol fort dins dels partidaris del dret a decidir.

Per primera vegada hi ha una veritable pèrdua de cohesió social dins de la societat catalana, com també hi ha a la espanyola, però aquesta derivada fonamentalment d’una crisi especialment econòmica i social, però  també territorial, política i institucional. Ens trobem en una situació on la racionalitat sembla no tenir lloc, on la raó es assaltada per la irracionalitat. Estem en un perillós moment on els nacionalismes irracionals, de les dues bandes poden imposar un “xoc de trens”, sense tenir en compte el cost social. 

Podem afirmar que “el debat nacional” encara no ha creat cap fractura important en la societat catalana i que el trencament de la cohesió és, avui per avui, una derivada de la crisi econòmica i les polítiques de retallades. Malgrat tot no es pot amagar que comencen a aparèixer  els primers símptomes fins ara desconeguts d’intolerància i intransigència a Catalunya. No parlem de la intolerància permanent del Govern de l’Estat i la seva manca de polítiques de diàleg per a resoldre un problema polític. Cal assenyalar també que no parlem de la resposta normal a la intolerància que arriba provinent del PP i del Govern de l’Estat. Parlem dels primers  símptomes d’intolerància, i de pressió social dins de Catalunya, que es donen des de sectors partidaris de l’independentisme i que casualment no van dirigits cap a la població castellanoparlant, potser per condescendència al considerar que és normal que no estiguin per la independència, sinó cap els catalanoparlants, siguin socialistes o fins i tot  partidaris del “dret a decidir”, que no donen suport a les tesis independentistes, i als quals se’ls hi comença a negar la seva catalanitat. Això és un fet nou que es comença a percebre i que fa que en determinats sectors i/o territoris molta gent no s’atreveixi a expressar la seva opinió pròpia. Fins i tot es dóna el cas de gent que sota la pressió social de l’entorn participa en actes que tenen una finalitat diferent a la de la seva opinió personal. La progressió de situacions com aquestes, de no aturar-les, podrien portar cap a una divisió i ruptura social.

Es imprescindible que al marge del recorregut que pugui tenir la “consulta” i el “debat nacional” torni a sortir amb força la prioritat del “debat social” que és el que planteja els problemes que afronten les classes populars amb  la necessitat d’alternatives als problemes reals de l’atur, la sanitat, l’educació,  l’habitatge, la dependència i tant d’altres que són la prioritat de les persones, com a contrapunt a la situació unidimensional creada per aquells, que com el PP i CiU,  ja els hi està bé que no es parli dels problemes concrets i reals dels ciutadans.

La prioritaria qüestio social