Catalunya, el problema polític persisteix

Votar és la solució

 nuevatribuna.es | 02 Octubre 2014

Com era d’esperar el Govern de Rajoy ha impugnat tant la Llei com el Decret de la consulta de la Generalitat i el Tribunal Constitucional ha suspès provisionalment el procés.

A l’espera de la sentència del TC, tot queda en principi aturat. Això en el camp legal, però el que no s’atura sinó que s’aprofundeix és el problema polític.

 

Fins ara el Govern del PP s’ha limitat a recórrer a la llei i apel·lar a la Constitució contra la demanda plantejada per una majoria política a Catalunya. Es evident que Rajoy juga amb les lleis i el poder de l’Estat al seu favor. Però el que també és evident és que la seva posició no sols no soluciona la situació sinó que la complica.

La posició defensiva de Rajoy i el PP, amb el suport matisat del PSOE, és profundament decebedora i podríem dir que mancada de lideratge. De la política cal esperar que resolguin els problemes polítics. I si ha un problema greu cal valentia i capacitat d’entomar els problemes i plantejar solucions.

 

Fins ara la única alternativa que ha rebut la societat catalana del govern central ha estat una negativa al plantejament de la consulta per a definir l’encaix i les relacions Catalunya-Estat, desprès del deteriorament i desafecció provocades per la sentència del TC sobre l’Estatut, dictada a instancies del PP, no cal oblidar-ho.

Dues actituts : Cameron vs Rajoy

Molts han comparat l’actitud de Rajoy amb la de Cameron i és comprensible. Cameron va acceptar el Referèndum d’Escòcia desprès de negociar el com i de quina manera s’havia de dur a terme. Es a dir va actuar políticament, i es va demostrar que moltes vegades no les propostes més visibles són les majoritàries. Però Rajoy sembla tenir por, por de la decisió dels catalans. No creu que els catalans puguin acceptar raons per continuar dins de l’Estat. I és evident que la seva resposta únicament negativa, sense proposar cap alternativa política no fa més que fer créixer la desafecció i l’animadversió envers la seva posició i de retruc envers el conjunt de l’Estat.

En el cas d’Escòcia els nacionalisme escocès jugava amb el factor favorable del rebuig dels escocesos envers el partit conservador. En aquest cas es confrontava un model de governar més “socialdemòcrata” a Escòcia amb la política d’austeritat del Govern de Londres. Però Cameron va tenir l’habilitat d’apel·lar als escocesos deixant clara la diferència  entre votar contra ell i els conservadors i votar per la independència. Es evident que en el nostre cas falten moltes coses, no només Rajoy no és Cameron, sinó que tampoc apareix un Gordon Brown capaç de fer propostes alternatives a la independència a partir de plantejar majors competències per a l’autogovern escocès.

Les diferències són abismals. En el cas del Regne Unit el seu “premier” no té cap problema en reconèixer que és una “nació de nacions” i que Escòcia és una nació. En el cas de l’Estat espanyol el seu govern no sols no creu en el caràcter plurinacional de l’Estat sinó que està portant a terme, emparant-se amb la crisi, tot un procés de recentralització i de lectura restrictiva de la Constitució. Davant d’això el PSOE planteja una hipotètica Reforma constitucional poc concreta pel que fa a les demandes de Catalunya, i només l’Esquerra Plural- IU defensa el dret dels catalans a ser consultats.

 

Amb aquest panorama cada actuació del Govern de Rajoy significa el decantament per aversió de més catalans cap a posicions independentistes, que defensa un Govern com el de Mas i CiU que no representen cap canvi pel que fa a les polítiques antisocials de retallades sinó que fins i tot van ser els capdavanters a l’Estat.

En aquests moments caldria recordar que al consensuar la Constitució, encara recent el final de la dictadura, es va tenir una especial voluntat de remarcar el caràcter diferenciat de les nacionalitats històriques i per això es parla de nacionalitats i regions. Gent de pes com Herrero de Miñón o Santiago Carrillo han reconegut que amb el terme “nacionalitats”, es volia reconèixer en un moment encara difícil el caràcter nacional i diferent de Catalunya, Euskadi i Galicia. Desprès va vindre el 23-F, la LOAPA i el “cafè per tothom”.

Catalunya: Som una Nació-No a la LOAPA

A Catalunya ja des d’abans de la democràcia la major part de les forces polítiques i de la societat s’han identificat amb el fet de que Catalunya és una nació. Ho han reivindicat des de l’inici i per això l’acord constitucional de la referència a les “nacionalitats”. Un exemple clar d’això és que  la legalització de CCOO a Catalunya es fa al marge de la de les CCOO d’Espanya i amb el nom de “Comissió Obrera Nacional de Catalunya”. I tots els partits catalans s’autoanomenen en els seus estatuts com a partits nacionals catalans.

Aquí hi ha la rel del problema i la manca de voluntat política i pel que sembla la impossibilitat ideològica de la dreta espanyola, PP- UPyD, de reconèixer una realitat i consegüentment la seva incapacitat de plantejar alternatives que puguin ser com a mínim debatudes, negociades i potser acceptades per la societat catalana.

 

Si el Govern de l’Estat plantegés : a) reconèixer Catalunya com a nació amb una relació bilateral amb l’Estat; b) Blindés les competències pròpies de Catalunya, en especial les més sensibles com llegua i educació; i c) Establís un sistema de finançament més just sense renunciar a la necessària solidaritat; potser estaria en condicions possiblement de negociar i amb probabilitats de guanyar una consulta a Catalunya.

Si aquest govern no és capaç de fer-ho es retardarà la solució, incrementarem els greuges i la manca de diàleg i deixarem a un altre govern futur la responsabilitat de resoldre en pitjors situacions un conflicte enquistat.

La política és l’art de solucionar els problemes polítics i les necessitats de la societat, i les lleis i les constitucions estan per a regular les relacions i per a ser modificades quan no ho fan. I el polítics de debò son els responsables de fer-ho.

11-S Diada Nacional de Catalunya

Raimon : "Quatre rius de sang"