30 d’abr. 2014

La fi de “la Caixa” o la seva privatització patrimonial


Isidre Fainé: President de "la Caixa"
 nuevatribuna.es | 01 Mayo 2014 
Amb la Llei 26/2013, de 27 de desembre, de caixes d’estalvi i fundacions bancàries”  es posa punt i final a la centenària història d’aquestes institucions financeres. Des del temps del ministre Solchaga, tant el PSOE com el PP i molts poders econòmics i mediàtics, no han amagat el seu interès en reduir o eliminar aquestes entitats, per a ells anòmales. Malgrat tot ha hagut d’arribar la crisi de la “bombolla immobiliària”, i una agosarada actuació prèvia per part de molts dels directius de les caixes per a fer-les entrar en crisi. En podríem parlar molt del tema i omplir moltes pàgines, però el que està clar és que el poder polític no ha buscat altre alternativa que eliminar-les. Fins i tot han recorregut al tòpic de la imposició de la UE, obviant que sense anar més lluny, a Alemanya, Merkel ha defensat i mantingut unes caixes en situació molt semblant sinó pitjor que les espanyoles.
PSOE-PP i el poder de la banca
 

Es evident que ha mancat voluntat política de mantenir unes entitats que complien una funció diferent a la de la banca privada. Es podria haver optat per racionalitzar-les i reestructurar-les, però ha predominat l’interès de fer-les desaparèixer. Es va iniciar amb processos de “fusió freda” o SIP, desprès per la gestió financera indirecta i finalment per aquesta llei que posa punt i final inclòs a les entitats ben gestionades.

El més sorprenent d’aquesta llei de “punt i final” és que converteix les Caixes, propietàries d’entitats solvents, en Patronats omnipotents que no han de donar comptes de la seva gestió a ningú, exceptuant els supervisors econòmics i polítics de torn. Es converteixen unes entitats d’origen social i que rendien comptes davant de representants d’aquesta societat segons establia la llei, en uns Patronats que donen comptes a ells mateixos. En definitiva amb aquesta darrera Llei es deixa el patrimoni de les Caixes en mans d’un Patronat, en la majoria dels casos controlat pels antics directius de les caixes.

Rajoy-Mas: amb això els dos d'acord
 

El cas de “la Caixa” es el més evident d’aquesta privatització patrimonial. I el més important ja que es tracta d’una entitat que controla una de les entitats principals de l’oligopoli financer com és “Caixabank”. En aquest cas cal dir, a més a més, que les competències sobre l’entitat han passat de la Generalitat de Catalunya al Ministeri d’Hisenda, sense que el Govern d’Artur Mas, tan partidari d’altra banda de crear “estructures d’estat” hagi dit ni mitja paraula. També cal dir que curiosament per una vegada el Govern de l’Estat no ha fet cas a Brussel·les tot acordant, amb els vots del PP i PSOE, una esmena de CiU que permet que els màxims directius dels Patronats puguin mantenir el càrrec en el banc que fa la seva activitat financera fins al 30-6-2016. Aquesta esmena beneficia personalment els presidents de “la Caixa”, Isidre Fainé i d’Unicaja, Braulio Medel.

No és d’estranyar, Isidre Fainé ha estat, en la seva qualitat de President de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvi, un interlocutor imprescindible dels diversos governs en tot aquest procés. I és evident que tenia algunes fites molt clares: la pervivència de la seva entitat financera, el manteniment d’un aspecte o referència social, i el seu control sobre l’entitat. I ho ha aconseguit plenament.
Cal reconèixer la capacitat estratègica i la subtil intel·ligència de que ha fet gala el President de “la Caixa” en la consecució d’uns resultats que li atorguen un control ple de la nova Fundació, del Holding de participacions industrials, “Critèria”, i de l’entitat financera “Caixabank”.
Fainé: un Patronat a mida
 
La configuració del nou Patronat de la Fundació bancaria “la Caixa” està perfectament dissenyat i format en la seva majoria per persones afins i vinculades personalment i/o per intenses relacions econòmiques amb el President Fainé. Així veiem com dels 15   patrons de la Fundació formaran part, juntament amb Isidre Fainé,  persones com: César Alierta (president de Telefònica on Fainé és vice-president i “Caixabank” principal accionista), Carlos Slim (Inbursa amb participació de “Caixabank”), Salvador Alemany (Abertis, on “Caixabank” és el principal accionista), Javier Godó (president de “La Vanguardia”, vice-president de “la Caixa” i conseller de Caixabank ), Jaume Lanaspa (fins ara director de la Fundació “la Caixa” i estret col·laborador i vell amic de Fainé), Alejandro Garcia-Bragado (Secretari General i del Consell de “la Caixa” i “Caixabank). Alhora dos ex-polítics vinculats per Fainé a “la Caixa”: Javier Solana ( PSOE, ja vinculat a la Fundació fa temps) i Francesc Homs ( ex conseller d’Economia de CiU, membre actual del Consell de “la Caixa”). Per a completar el Patronat hi figuraran un representat de les entitats fundadores (4 entitats que faran rotacions cada dos anys), dos entitats socials de referència que cobreixen la imatge social: Càritas de Barcelona i Creu Roja, més l’oceanògrafa Josefina Castellvi ( Presidenta de la Comissió de Control de “la Caixa”), i Juan José Burniol i Mª Teresa Bassons ( ambdós membres del Consell de “la Caixa” i de Caixabank). Cal destacar que alguns dels nous nomenats com Alierta i Slim tenen un reduït coneixement sobre la realitat del que ha estat la funció social de “la Caixa”.

La dedicació formal fonamental del Patronat és la gestió de l’Obra Social de la nova Fundació amb els beneficis que li atorguen les seves inversions. Cal però destacar que té una altra potestat no gens menyspreable: la d’escollir la totalitat dels membres del Consell d’Administració de “Critèria” que és el holding industrial que no només controla les inversions en empreses com Telefònica, Inbursa, Abertis, Gas Natural, Repsol, etc. sinó que té la majoria de les accions de “Caixabank” i nomena els seus consellers a l’entitat financera, per tant exerceix el seu control.
I ara sense temes com limitacions de mandats, exceptuant el de la presència en “Caixabank”, i d’altres que pugui establir el propi Patronat. Alhora els seus membres, al marge de la compensació de despeses per la seva assistència al Patronat, podran representar la Fundació en altres entitats participades amb els seus emoluments corresponents.

Heus aquí la història de com unes entitats com les Caixes, entitats financeres d’origen social i vinculades a la societat, es converteixen en unes Fundacions que fan un control privat del seu patrimoni, i tot per la voluntat i connivència de les principals forces polítiques del país es diguin PP, PSOE o CiU.
El poder del diner
 

23 d’abr. 2014

La socialdemocràcia ja no és alternativa de canvi

Blair-Zapatero o el fi de la socialdemocràcia

nuevatribuna.es | 25 Abril 2014

Si hi va haver algun beneficiat de l’existència del bloc soviètic van ser les classes populars dels països europeus occidentals i els partits socialdemòcrates. La por a la suposada alternativa comunista va provocar que las classes hegemòniques permetessin, acceptessin i fins i tot els hi fos útil l’existència d’una força d’esquerres reformista. Una força que no qüestionava la forma de societat capitalista però que introduïa paràmetres socials que la feia més equitativa.
La caiguda del mur de Berlín no sols va acabar amb la utopia comunista sinó que paradoxalment també va significar la fi, o millor dit la crisi del model socialdemòcrata. Les classes hegemòniques ja no tenien enemic a la vista i per tant li era totalment accessori el socialisme reformista.

Altrament la socialdemocràcia va virar clarament cap a la dreta i el social-liberalisme i fins i tot va establir un mestissatge amb sectors hegemònics. Només cal veure la diferencia abismal entre les polítiques laboristes en temps d’Aneurin Bevan i les polítiques de Toni Blair. Mentre un va establir mesures clarament d’esquerres partint de les nacionalitzacions de sectors estratègics i la creació de polítiques d’habitatge social o de creació del Sistema Nacional de Salut, el segon no va fer més que refermar, com a màxim dulcificades les polítiques que anteriorment havia efectuat la conservadora Margaret Thatcher. La diferencia entre un Bevan i un Blair és la que hi ha entre un socialista i la “Tercera Via social-liberal”.
L’experiència britànica no és única. La hem vist reproduïda a Alemanya on Schroeder és l’iniciador de les polítiques d’austeritat amb les reformes Hartz que van precaritzar i modificar, a la baixa, el mercat laboral a Alemanya i que han estat continuades i potenciades posteriorment amb Àngela Merkel, en els dos cassos amb governs de coalició CDU-SPD.

Renzi o "blairisme" a la italiana

A Itàlia l’evolució del PD ha acabat amb l’arribada de Renzi al poder, és a dir amb un partit que ha evolucionat fins a establir com a màxim dirigent un democratacristià. Renzi que abomina del passat, (es suposa de la història d’un partit que té en el seu origen al PCI), del paper del sindicats, i que és capaç de retornar protagonisme a Berlusconi i establir una llei electoral que estableix descaradament el bipartidisme reduint la pluralitat democràtica, i que significa la imposició d'una via “blairista” italiana.

Pel que fa a Espanya, el govern de Zapatero va significar un avanç sens dubte en qüestions de llibertat individual, molt diferents de la dreta, avortament, matrimonis del mateix sexe, però mantenint la mateixa política econòmica de la “bombolla immobiliària”, i amb l’arribada de la crisi econòmica la seva submissió a les polítiques d’austeritat, introduint de forma artera la Reforma “exprés” de la Constitució, modificant de la nit al dia l’art.35 de la constitució amb l’acord PSOE-PP, que significa que el retorn del deute està per sobre de qualsevol consideració social. Aquesta reforma significa trencar una Constitució que permetia polítiques econòmiques de dretes  o d’esquerres i establir el predomini de les polítiques econòmiques de la dreta.

En tots els cassos cal assenyalar que en major o menor mesura, els partits de la socialdemocràcia han anat trencant o disminuint els seus lligams amb les organitzacions sindicals i amb les seves bases treballadores en la recerca d’un espai de centre. No és una cosa a oblidar.

Schulz- Junkers: bipartidisme europeu
 
Cal ressenyar que la crisi europea ha estat causada per les polítiques financeres -especulatives. I era evident que això posava en qüestió les polítiques neoliberals i era una oportunitat d’aixecar una alternativa d’esquerres. Però la socialdemocràcia ha estat incapaç de proposar una alternativa reformista d’esquerres. Sembla haver-se quedat paralitzada i ha cedit la hegemonia a donar sortida a la crisi a la pròpia dreta que era la responsable de la mateixa.

Fins i tot quan va semblar que a França el socialista Hollande, defensava una política alternativa d’esquerres, en qui mols veien una esperança equilibrant en la política europea, la realitat posterior ha estat una rendició plena davant els “mercats especulatius” i amb el nou govern dirigit per Manuel Valls sembla retornar a l’ ortodòxia lliberal.
Sembla que són temps dolents  per a les polítiques de reforma des de l’esquerra, i en tot cas no es poden esperar de la mà dels partits mal anomenats socialdemòcrates. En l’àmbit europeu poc es pot esperar de qui ha governat subordinadament  la UE en coalició amb els grups de la dreta i els lliberals. La socialdemocràcia sembla que ha perdut tota capacitat alternativa a la hegemonia de la dreta neoliberal. En tot cas només sembla plantejar-se ser una alternança amb majors dosis de liberalisme pel que fa als drets individuals. I el manteniment de la coalició dels socialdemòcrates amb els populars europeus és la posició que ambdues parts mantenen de cara a les eleccions del 25 de Maig

En el cas de l’Estat espanyol, l’últim intent socialdemòcrata va ser el de Josep Borrell que va ser liquidat, amb “males arts”  des de les seves pròpies files. Ara veiem que davant la possibilitat d’una manca de majories absolutes, destacats dirigents com Gonzalez o Zapatero, i ho teoritzen diputats com Moscoso, parlen de la impossibilitat de pensar en coalicions amb IU, (potenciant conscient o inconscientment una gran coalició PP-PSOE)  i que consideren que cal oblidar-se de termes com la lluita de classes, precisament en un moment de crisi on es veu que un 1% es beneficia del patiment de la resta del 99%.

González- Rajoy: Gran Coalició?
 
El paper reformador i alternatiu avui ja no pot sortir d’una socialdemocràcia que no és digna d’aquest nom. Es per això que cal impulsar tots els esforços per a la unitat de forces a l’esquerra que, renunciant a una vella política resistencialista de la negació, siguin capaces de plantejar alternatives en positiu dirigides a canviar l’actual hegemonia de qui volen o es resignen a l’austeritat. Es en aquest sentit que el paper de SYRIZA a Grècia és significatiu per que no sols abandera l’oposició a les polítiques austericides sinó que proposa alternatives, radicals però possibles, fins i tot recordant les polítiques reformistes de l’antiga socialdemocràcia. Syriza ja es alternativa de poder liquidant el bipartidisme corrupte de ND i PASOK que van conduir a Grècia a la seva actual situació de crisi.

Ara és el moment de reagrupar a tots els sectors transformadors des de  la verdadera socialdemòcrates fins a esquerres alternatives o ecologistes per a fer un front contra les polítiques de dretes de la Troika i per avançar cap a una Europa i unes societats més justes i equitatives.


Construint alternatives

 
 

12 d’abr. 2014

Es POLITICA estúpids!!

Adolfo Suárez i Santiago Carrillo

nuevatribuna.es | 15 Abril 2014

El problema de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya precisa d’una solució que només pot venir de la mà de LA POLITICA en majúscules.
Cal deixar de banda les polítiques partidistes i a partir del reconeixement de que hi ha un problema greu tractar de prendre les mesures i efectuar els canvis legislatius que es precisin per tal de solucionar un conflicte real.

Cal menys partidisme i més altura de mires. Ara això està més d’actualitat amb motiu de la mort d’Adolfo Suárez. La transició va ser possible per que va haver-hi uns dirigents polítics des del propi Suárez a Santiago Carrillo que van saber anteposar els interessos generals als seus propis interessos de partit. Es evident que amb costos personals, a nivell polític, per a les pròpies persones citades anteriorment.
A Catalunya hi ha un problema que va ser provocat per la sentència d’un Tribunal Constitucional, mancat en el seu moment de legitimitat (fruit de mandats prorrogats, de impugnacions de membres, etc.), sobre el Nou Estatut de Catalunya. Sentència provocada per una demanda del PP, plantejada clarament amb motius partidistes, que va comportar qüestionar tant l’acord dels dos parlaments, el català i l’espanyol, i la votació del poble de Catalunya que l’havia ratificat.

El partidisme es va imposar a la política. El nou Estatut de Catalunya impulsat pel tripartit de Maragall tenia per objectiu establir una renovada i actualitzada relació de Catalunya amb l’Estat. L’actuació del PP ho va impedir. Objectius particulars a curt termini es van imposar a objectius generals de calat. Fins a tal punt era partidista que temes impugnats de l’Estatut català són vigents en els estatuts d’altres comunitats aprovats posteriorment.
Aquesta situació ha anat provocant una important desafecció de Catalunya envers l’Estat, que ha crescut com a conseqüència de la crisi i de les polítiques recentralitzadores del govern del PP. Això ha portat a l’acord del Parlament de Catalunya a proposar una consulta sobre quin ha de ser el futur de la relació amb l’Estat.

Així hem arribat al debat sobre el traspàs de la competència de L’Estat, de convocar referèndums consultius, a Catalunya. Per desgràcia ens hem trobat davant d’un debat en que alguns no ha volgut profunditzar en la realitat del conflicte i les seves possibles solucions.
Joan Herrera al Congrés dels Diputats
 
Durant el debat tant Joan Herrera, per ICV, com Joan Coscubiela, per l’Esquerra Plural, i fins i tot Duran Lleida de CiU, van plantejar la necessitat de que des de l’Estat es proposin alternatives a les propostes que venen de Catalunya. Cal una resposta política a la proposta de Catalunya, una  resposta que pugui ser fruit d’un acord i que es pugui dur a consulta del poble de Catalunya.

Es va demanar i no es va obtenir resposta. I no val dir que no es pot, que la llei o la Constitució no ho permeten. L’art de la política, en la seva millor accepció és solucionar els problemes. La llei sempre va a remolc de la realitat i la política és la responsable d’adequar la llei a la realitat social.
Ni CiU, ni el PP, ni el PSOE tenen dret a parlar de sobiranies, ni catalanes ni espanyoles, quan han estat els qui han cedit sobirania per aplicar les polítiques antisocials de la Troika. Fins al punt que PSOE i PP van dur a terme un canvi constitucional amb nocturnitat i d’esquenes a la ciutadania.

Com van plantejar els portaveus de les esquerres alternatives catalana i espanyola,  els que han cedit la sobirania no poden ser ara els seus defensors.
La mediocritat política pot provocar un greu enfrontament.

Herrero de Miñon
 
Es paradoxal que un vell polític de la transició, un dels pares de la Constitució, Herrero de Miñón, un home de dretes, persona que té tots els atributs per que no sigui gens sospitós, hagi estat qui ha plantejat una proposta de compromís que podria cobrir tots els aspectes com per a ser una alternativa a l’actual atzucac.
Es tracta d’una proposta pròpia de LA POLITICA. El que proposa Herrero “es aplicar a Catalunya una disposició similar a la que afecta a Euskadi i Navarra ”. Herrero proposa que Catalunya disposi de “un instrument de govern pactat amb l'Estat” tot blindant les competències econòmiques i financeres, educatives, lingüístiques i culturals.  I  es “això és el que s'hauria de sotmetre al referèndum del poble català d'acord amb l'article 152.2 de la constitució”.

Es evident que només es tracta d’una proposta de compromís. Caldria que els nostres representants polítics, tant espanyols com catalans, en especial els representants dels governs i dels principals partits, vegin que quan es vol es poden trobar fórmules, que permeten donar solució a qualsevol confrontació.
La de Herrero podria ser una sortida de compromís per ambdues parts. Sens dubte deixaria a col·lectius insatisfets però potser podria aglutinar  una majoria a Catalunya i a l’Estat, en tot cas la consulta tindria la darrera paraula.

Es cert, que també pot plantejar-se: I per arribar a aquest punt tan de rebombori? Lamentablement el nivell dels nostres principals polítics ha deixat podrir una situació que hauria d’haver tingut una solució molt abans.
El que encara seria més de lamentar és que ni ara fossin capaços de trobar solucions intel·ligents enfollits pels seus partidismes.


                                         Raimon: "Jo vinc d'un silenci"

29 de març 2014

UNA ALTRA EUROPA ES POSSIBLE I NECESSARIA


CES: Un nou camí per Europa 

 nuevatribuna.es | 29 Marzo 2014
La deriva de les polítiques de la Unió Europea pot estar posant en qüestió la pròpia idea del projecte comunitari. El projecte comunitari iniciat amb la CEE perseguia posar fi a les convulsions del continent derivades dels enfrontaments entre els diversos nacionalismes. Era un intent de reacció per tal d’evitar en el futur els enfrontaments entre nacions mitjançant una cooperació conjunta i la construcció d’un espai comú europeu.

El embrió comunitari la CEE ( Comunitat Econòmica Europea) estava concebuda  com a una unió duanera que potenciava la lliure circulació de persones i mercaderies en el seu espai comú. I entre els seus objectius estava fomentar la cooperació econòmica, la relació entre els seus estats i la millora del nivell de vida dels ciutadans. El seu resultat més evident va ser la creació d’un “model social europeu” basat en l’anomenat “estat del benestar”, és a dir una societat capitalista però amb una redistribució de la riquesa i la garantia d’uns serveis socials bàsics als seus ciutadans.

Posteriorment, amb el Nou tractat per a Europa del 1997 signat a Amsterdam, la UE estableix com a objectiu avançar cap a una Europa social i política, a partir de principis com “fer de l’ocupació i dels drets del ciutadans l’eix de la UE” “suprimir els últims obstacles a la lliure circulació, refermar la posició d’Europa al món, tot millorant l’eficàcia de les institucions europees”.

Com podem veure tots aquests anhels semblen avui molt més lluny de fer-se realitat.

No hi ha dubte que les polítiques dutes a terme per la UE en els darrers anys han significat un retrocés important. Les polítiques d’austeritat i de retallades de drets socials; les deficiències del disseny de l’Euro; la manca d’un Banc Central Europeu que fes quelcom més que vetllar per evitar la inflació; la preponderància del Consell Europeu (representant dels interessos dels diferents estats membres)  en detriment de la Comissió Europea ( que en principi representa i defensa els interessos de la Unió i que hauria de ser el motor de la integració); el reduït paper i atribucions del Parlament; són tots ells elements que han actuat contra la idea primigènia de la Unió Europea.

Avui els interessos dels grans i poderosos s’imposen sobre la majoria. Els grans estats, especialment Alemanya, imposen els seus interessos sobre la resta. Els interessos dels totpoderosos “mercats”, és a dir els grans poders financers i especuladors, s’imposen sobre els drets de la ciutadania.
La TROIKA (FMI-UE-BCE)ofega Europa

Les conseqüències són evidents, cada vegada més hi ha un greu distanciament dels ciutadans envers Europa, a la que molts veuen com la causa dels seus mals. Alhora creix la malfiança envers la política en els diversos països. El populisme xenòfob i el nacionalisme excloent creixen entre amplis sectors socials, en molts casos entre els més desfavorits. L’atac a l’altre, al diferent, a l’emigrant, com a enemic exterior a qui culpabilitzar de la situació guanya adeptes.

Europa està enmig d’una greu crisi de valors i d’identitat. Però no hi ha dubte que Europa, la Unió Europea, ha estat una important conquesta que cal evitar que es posi en qüestió. Cal evitar el renaixement de nou d’una Europa de nacionalismes excloents i enfrontats. Cal mantenir Europa, però és evident que CAL UNA ALTRA EUROPA.

Cal reivindicar una Europa alternativa a l’actualment existent, un aprofundiment en la Europa del “pares fundadors”. Una “Altra Europa” que ha de ser : més democràtica, més social i més política, on els interessos globals dels seus ciutadans siguin la prioritat.
Logo dels "Verds Europeus"

Ara, davant de les eleccions al Parlament Europeu, es comencen a sentir veus a favor d’aquesta altra Europa. La veu de grups polítics com els “Verds Europeus” o el “Partit de l’Esquerra Europea” reivindiquen un nou model d’Unió. I també des del món social la CES ( Confederació Europea de Sindicats) ha fet públic el seu "Manifest de la CES per a les Eleccions al Parlament Europeu", on reivindica la lluita per un altra Europa, mitjançant les mobilitzacions dels primers dies d’abril, i el vot “per a escollir parlamentaris disposats a defensar els interessos dels ciutadans, que vulguin imposar un canvi polític i construir un altre projecte europeu basat en el progrés social, que posi fi a l’austeritat, l’atur, la pobresa, la desigualtat i el dumping social i fiscal, per redescobrir una Europa que faci somiar, una Europa més propera als ciutadans”.

Logo del "Partit de l'Esquerra Europea
 

El relat dels grups polítics alternatius a l’actual realitat política europea i el de la CES són plenament coincidents en els seus plantejaments especialment en tres qüestions bàsiques pel rellançament del projecte europeu: en el camp econòmic, un canvi radical de la política econòmica; en el camp social, el reforç de la igualtat i la solidaritat;  i en el camp polític aprofundiment de la unitat política i la democràcia.

El canvi radical en el camp econòmic es concreta en el cessament de les polítiques d’austeritat, i posar en el centre el rellançament de l’ocupació de qualitat mitjançant un Pla Europeu d’Inversions ( una espècie de Pla Marshall), un pressupost europeu digne d’aquest nom i dirigit a la recuperació. En definitiva prioritzar els drets socials sobre les llibertats dels poders econòmics.

Pel que fa al camp social es tracta de restablir la cohesió i la justícia social i el reforçament de la solidaritat entre països dins de la UE. En aquest camp cal canviar l’actual política migratòria tancada i policial, Europa necessitarà pel seu futur la immigració. Cal una lluita decidida contra els fenòmens racistes, xenòfobs i els extremismes nacionalistes, que només serà possible amb els canvis de les polítiques econòmiques i socials actuals. Cal fer unes polítiques fiscals més justes per a combatre l’evasió, l’elusió i el frau que permetin garantir els serveis públics segons el que disposa la Carta de Drets Fonamentals.

En el camp polític l’alternativa passa per a impulsar la democràcia que garanteixi la transparència, la legitimitat de les Instituciones de la UE en especial pel que fa al control del govern de l’economia de la Unió. En aquest camí el Parlament Europeu ha de reforçar el seu poder i la seva capacitat legislativa i de control articulant les seves competències amb les dels Parlament nacionals.

La alternativa a l’actual decadència europea derivada del control hegemònic de la dreta i la submissió de la socialdemocràcia ha de ser producte de la pressió política i social de les forces alternatives. Els moviments socials europeus i l’esquerra alternativa i ecologista han de pressionar al carrer i a les institucions per aconseguir establir una nova majoria social i política tot forçant un reposicionament de la socialdemocràcia ( al qual és impossible que arribi per si sola).

La lluita pel rellançament d’Europa,  “UNA ALTRA EUROPA”,  ja ha començat, i està en joc el seu propi futur.

Convocatòria de manifestacions europees

 
 

19 de març 2014

Eleccions Europees : L’efecte TSIPRAS

Alexis Tsipras candidat de l'Esquerra Unitària a Europa

nuevatribuna.es | 19 Marzo 2014

La candidatura d’Alexis Tsipras a la Presidència de la Comissió Europea, per part del Grup de l’Esquerra Unitària Europea, significa no només un cop d’efecte sinó la voluntat, per part de les forces a l’esquerra de la socialdemocràcia, de presentar una alternativa europeista sòlida a la actual política neoliberal de la Unió Europea.
La candidatura del polític grec, líder de Syriza, representa un abans i un desprès per a la esquerra alternativa. Tsipras no renega en cap cas de la unitat europea ni del euro, sinó que planteja una alternativa d’esquerres a la construcció d’Europa. Significa que per fi l’esquerra alternativa opta per una política en positiu, allunyada de la típica actitud negativa que l’havia caracteritzat durant moltes dècades.

Tsipras i Syriza han significat un alè d’aire fresc per a l’esquerra alternativa. La imatge de joventut i frescor d’un discurs polític clar i entenedor són molt importants. El fenòmen de Tripras i Syriza té una especial importància al sorgir de Grècia potser el país més castigat per la crisi i per les polítiques imposades per la Troika. A Grècia un petit partit, una coalició diversa de grups d’esquerra hereva del KKE-interior (PC eurocomunista), s’ha erigit, al voltant de la figura d’Alexis Tsipras, en l’alternativa al bipartidisme de Nova Democràcia i PASOK (dreta i socialdemocràcia) imperant durant dècades en la política grega. Avui a Grècia l’alternativa de Syriza sembla destinada a guanyar les properes eleccions a la dreta i substituir al front de l’esquerra a un quasi desaparegut PASOK ,que a hores d’ara dona les últimes alenades polítiques com a soci menor de la dreta de ND del primer ministre Samarás.
Tsipras-Syriza ho ha plantejat clar a Grècia i ara ho amplia al conjunt de la UE. Cal plantejar una alternativa radical a l’actual crisi derivada d’unes polítiques d’austericidi que només han fet que sumir a molts països en la pobresa social i l’atur.

El temor que causa Tsipras dins les elits que manen a Europa és similar a l’esperança que provoca entre els sectors més progressistes. Cal recordar la campanya contraria a Tsipras i favorable als responsables de la greu situació creada a Grècia (ND i PASOK) per part dels poders europeus. Com cal jutjar el suport als causants de la corrupció enfront d’un polític net de l’esquerra?. Sens dubte és la por a una política alternativa.
La proposta europea de Tsipras (Manifest Tsipras: la meva idea per a Europa) tracta d’aixecar una alternativa enfront les polítiques de l’austeritat a ultrança de la dreta europea del PPE i els lliberals, i el silenci i la manca  d’alternativa, quan no complicitat, de la socialdemocràcia. Una alternativa centrada en recuperar el caràcter democràtic d’Europa, en una Europa dels ciutadans i no dels “mercats” (especuladors dels poders financers), en una Europa dels drets socials i no dels privilegiats.

Per això proposa reforçar les institucions que tenen una base de legitimitat democràtica com són el Parlament Europeu i els parlaments nacionals.  El Parlament Europeu ha de ser el centre de la democràcia política europea, s’ha de dotar de més competències i poders pel que fa a les decisions de la Unió Europea, ha de ser un instrument de control democràtic del Consell Europeu i la Comissió Europea.
Europa està en una cruïlla històrica. Està en perill la seva pròpia existència en cas de continuar en mans de la dreta actualment hegemònica i d’unes polítiques de patiment social que està liquidant el propi ideal europeu, provocant el creixement del nacionalisme i la ultradreta xenòfoba. Les Eleccions Europees del 25 de Maig  han de servir per a rellançar el projecte europeu mitjançat un reforçament de la presència de  l’esquerra alternativa, que comporti forçar  la socialdemocràcia cap a una nova majoria o bloc d’esquerres que trenqui la gran coalició fins ara existent a Brussel·les. Una nova majoria que permeti sortir de l’actual immobilisme de l’austeritat, l’atur i el patiment social, que generi una nova dinàmica de reconstrucció d’una Europa “casa comú” del treball, de la cultura i de l’ecologia. Cal un canvi radical a la UE per a garantir la seva pròpia supervivència.


Rehn (lliberal) i Merkel (PPE):Austeritat i Patiment

Per Tsipras, i l’esquerra alternativa europea, l’actual austeritat no garanteix la sortida de la crisi, és la crisi. Es necessari acabar amb les actuals polítiques austericides per a fer  d’altres que impulsin la reconstrucció econòmica centrada en l’ocupació, la tecnologia i les infraestructures. Es tracta de sortir del cercle viciós de la recessió i l’increment del deute, i que permeti la creació de llocs de treball i la recuperació econòmica. Es tracta de fer en l’àmbit europeu quelcom similar al que es va fer amb Alemanya al final de la guerra. Cal quelcom similar al que va significar el “New Deal”  pel que fa al rellançament de l’economia europea. Cal establir un acord europeu sobre el deute i el seu pagament, similar al que es va fer a l’any 1953 amb Alemanya, tot establint condicions i terminis que no impedeixin la recuperació econòmica i la lluita contra l’atur. Les propostes econòmiques de rellançament econòmic europeu, que proposa Tsipras i l’esquerra alternativa, són coincidents amb propostes efectuades des de la CES (Confederació Europea de Sindicats) i fins i tot des del sindicalisme alemany.
Per tot això, i per a garantir el destí de l’euro i la prosperitat europea, proposa un canvi radical del paper del Banc Central Europeu que faci la funció d’un veritable Banc Central. El BCE ha de poder finançar el programa de recuperació i també a de ser  prestador de diners com a últim recurs als estats membres, i no només com fins ara als bancs privats que desprès especulen tot comprant deute públic a més interès.

La proposta de Tsipras és engrescadora i té credibilitat, la qual cosa ja es tradueix en els propis sondeixos electorals que preveuen un creixement electoral de l’esquerra alternativa en el Parlament Europeu. Però cal reforçar aquest camí i en aquest sentit caldria fins i tot una redefinició de les famílies polítiques a Europa formant un front comú de les forces de l’esquerra alternativa i ecosocialista i el seu acompanyament per part del sindicalisme europeu. I amb la voluntat de convergència amb una socialdemocràcia que vulgui apostar per dotar la Unió Europea d’una perspectiva política d’esquerres real.
L’efecte Tsipras ha aconseguit fins i tot crear il·lusió en una societat com la italiana, on el PD de Renzi sembla perdut per a l’esquerra, allà s’ha conformat una proposta de candidatura sorgida de l’esquerra civil, sindical i intel·lectual, que sota la denominació “Altra Europa amb Tsipras” vol presentar-se el 25 de maig, encapçalada per Bàrbara Spinelli, filla d’un dels fundadors de la CEE, i que té el suport de partits d’esquerra com “Refundazione Comunista” o “Sinistra, Ecologia e Libertà”.

Logo de la candidatura social a Itàlia

A l’estat espanyol ja s’ha conformat una llista que engloba diverses pluralitats a l’entorn de IU, ICV,Anova i amb incorporacions sindicals i socials. Evidentment no engloba tot que el que seria desitjable, cal encara lluitar contra sectarismes i personalismes en els àmbits socials i polítics de l’esquerra renovadora, però sens dubte es presenta com a una opció concreta de canvi amb voluntat unitària i amb creixement garantit,  que pot concretar la resposta al rebuig social a les polítiques de la dreta europea i espanyola.
 
Les eleccions al Parlament Europeu i les posteriors eleccions a Grècia poden confirmar un canvi polític d’aprofundiment cap a una Unió Europea més democràtica i defensora del model social europeu.

Com diu Alexis Tsipras La Unió Europea serà democràtica o deixarà d'existir. Per a nosaltres, la democràcia no és negociable”.
 
Ernest Urtasun candidat d'ICV a Europa
 
                                        Moustaki: "Le temps de vivre"

15 de març 2014

ALEXIS TSIPRAS: La meva idea per a Europa


Alexis Tsipras-Syriza




El Partit de l'Esquerra Europea m'ha elegit com a candidat a la presidència de la Comissió de la Unió Europea, en el seu quart congrés els dies 13-15 de desembre a Madrid .

És un honor i una càrrega . L'honor no és només personal : la candidatura del líder del partit d'oposició a Grècia simbolitza el reconeixement dels sacrificis del poble grec . També simbolitza la solidaritat de tots els pobles del sud d'Europa que han patit les conseqüències socials catastròfiques d'austeritat i recessió .


Però , més d'una aplicació , és un mandat de l'esperança i el canvi a Europa. És una crida a la democràcia en la qual cada generació mereix a participar , i en el qual cada generació té el dret a viure . Es tracta d'una lluita pel poder de canviar la vida quotidiana de la gent comuna . Per citar Aneurin Bevan , un veritable socialdemòcrata i el pare de la NHS , el poder per a nosaltres significa "l'ús de l'acció col · lectiva amb l'objectiu de transformar la societat i elevar tots nosaltres , junts . "

Jo no sóc un candidat al Sud . Sóc candidat per a tots els ciutadans que volen una Europa sense l'austeritat , la recessió i la clientela , independentment de si la seva residència és Nord o Sud

La meva candidatura aspira a arribar a tots , independentment de les seves ideologies polítiques i amb independència dels vots que vostè ha expressat en les eleccions nacionals . Combina les mateixes persones que estan dividides per la gestió neoliberal de la crisi econòmica . S'integra l'aliança indispensable anti - Memoràndum del Sud en un gran moviment europeu contra l'austeritat : un moviment per a la construcció d'una unió democràtica que ara és només monetària .

La meva candidatura està dirigit principalment als joves : per primera vegada a l'Europa de la postguerra una nova generació té expectatives pitjor que els seus pares . Els joves veuen a les seves aspiracions bloquejats per l'alt atur i la perspectiva de créixer sense feina o mal pagats . Hem d'actuar - no per a ells , sinó amb ells - i hem d'actuar ara !

Necessitem urgentment per superar la divisió entre el nord i el sud i enderrocar el "mur de diners" que separa les normes i la possibilitat de vida al continent .

La zona euro està a punt del col·lapse . Això no es deu a la pròpia Euro , però les polítiques d'austeritat que , en lloc de donar suport a la moneda única , s'han debilitat . I juntament amb la moneda única també debilitar la confiança dels ciutadans en la Unió Europea i el procés d'integració europea . És la desigualtat que estimula l'euro - escepticisme , haurem d'abandonar l'austeritat i recuperar la democràcia .

L'establiment va tenir l'oportunitat de reescriure la política econòmica de la postguerra . La gestió política de la crisi del deute és part del procés de transformació del sud d'Europa en el model del capitalisme neoliberal anglosaxona . La diversitat en les institucions nacionals no es tolera , i la imposició de les regles és la pedra angular de les lleis aprovades per la Comissió Europea per impulsar el control econòmic de la zona euro .

Canceller Merkel a Alemanya , juntament amb l'elit burocràtica neoliberal a Brussel·les , és la solidaritat social i la dignitat humana com a barreres econòmiques , i la sobirania nacional com una molèstia . Europa es veu obligat a usar la camisa de força de l'austeritat , la desregulació de la disciplina i , pitjor encara, el risc d'una " generació perduda" de la seva població més jove i amb talent .

Aquesta no és la nostra Europa . És només l'Europa que volem canviar, volem una Europa al servei de les necessitats humanes en comptes d'una Europa plena de por a la desocupació , invalidesa , vellesa i la pobresa , que distribueix els ingressos dels rics als pobres , i la por , que serveix les necessitats dels banquers .

El canvi és possible i va a succeir . Els que diuen que l'Europa en què vivim no es pot canviar no volen que Europa canviï pel fet que tenen un interès en no voler canviar .

Hem d'unir Europa i reconstruir sobre una base democràtica i progressista . Hem de tornar a connectar Europa amb els seus orígens en la Il · lustració i donar prioritat a la democràcia . Per què la Unió Europea serà democràtic o deixar d'existir. I per a nosaltres , la democràcia no és negociable .

L'esquerra europea està lluitant per una societat democràtica , social i econòmica . Aquests objectius estratègics defineixen les nostres tres prioritats polítiques :

1 . Posar fi a la crisi i l'austeritat . Sense una austeritat de la zona euro que és possible . Per què l'austeritat és la crisi , no és una solució a la crisi . Força Europa a oscil·lar · lar entre una recessió i el creixement anèmic en el producte intern brut , s'ha inflat la desocupació es deu a l' augment del deute públic de la zona euro des del 70,2% el 2008 al 90,6% el 2012 . Treballarem per una solució consensuada i definida la qüestió del deute de l'Eurozona : hem resumit el nostre pla contra la crisi política en deu punts , i presentarem en la propera secció .

2 . Inicieu la transformació ecològica de la producció . La crisi no és només econòmica . És també el medi ambient ja que reflecteix un paradigma econòmic insostenible a Europa . Per tant , cal una transformació econòmica i ecològica simultània de la societat per sortir de la crisi i crear una base sòlida per a un desenvolupament que porta la justícia social, treball decent i estable i una millor qualitat de vida per a tots .

Necessitem aquest canvi ara ! La gestió de la crisi al sud de la zona euro de la " troica " de la crisi ambiental s'ha afegit a l'impost, l'augment de la divisió entre el nord i el sud . A més , sota el pretext de la crisi i la recerca d'una solució ràpida a la situació econòmica , la Unió Europea i els seus Estats membres han abandonat les seves polítiques verdes i sostenibilitat limitat , en el millor dels casos , les mesures d'eficiència energètica i de matèries primeres . Un cas de tot , fins i tot si Europa està plena de casos similars , i el suport brindat pel govern a l'empresa minera multinacional grec Eldorado Gold , que va iniciar operacions mineres a gran escala al bosc primitiu de Skouries a Halkidiki .

Europa necessita un canvi de paradigma a favor de la sostenibilitat . Per a això, necessitem una política pública que doni prioritat a la sostenibilitat ecològica i la qualitat de vida , la cooperació i la solidaritat . Per exemple , una política pública ecològica podria planificar , fomentar i finançar l'educació per a la sostenibilitat i fomentar les carreres en els sectors sostenibles . La transformació ecològica de la producció té molts aspectes que es deriven de decisions polítiques : la reforma fiscal , que canviaria la lògica de l'impost canviant el seu pes en el consum i no en l'ús dels recursos , l'eliminació dels subsidis a les empreses contaminants ' medi ambient, la preservació de la biodiversitat , així com la substitució de les energies convencionals amb recursos renovables , la inversió en recerca ambiental i el desenvolupament de l'agricultura ecològica i el transport sostenible i la denegació de qualsevol acord comercial transatlàntic que no garanteix alts estàndards socials i ambientals .

3 . La reforma de les polítiques d'immigració a Europa . Hi humana d'una vida millor és imparable , i les fronteres tancades de blocs dels drets humans , fins i tot davant el poble . Persisteix , sempre que la diferència entre els ingressos i les perspectives dels països d'origen i els de la Unió Europea seguirà augmentant la immigració a Europa .

La Unió Europea hauria de mostrar la seva solidaritat doble : externa , als països d'emigració , i interna , amb una ubicació geogràfica adequada dels immigrants . En particular , la Unió Europea ha de prendre la iniciativa política per a una nova relació amb aquests països , la millora de l'assistència al desenvolupament portar la pau , la democràcia i la justícia social . Alhora , cal canviar l'arquitectura institucional per l'asil i la immigració . Hem de garantir la protecció dels drets humans en el territori europeu i per planificar mesures per salvar els migrants al mar , per organitzar refugis i adoptar noves lleis que regulen l'accés dels migrants als països europeus d'una manera justa i proporcionada , tenint en compte , mesura del possible , els desitjos individuals .

Els fons de la Unió han de ser distribuïts de la manera més sensata , les recents tragèdies de Lampedusa i Farmakonisi mostren que tant el Pacte Europeu sobre Immigració i Asil que el Conveni de Dublín II ha de ser corregit immediatament . Els immigrants han de tenir l'oportunitat de sol · licitar asil directament a l'Estat membre de la seva elecció i no el país a través del qual entren a la Unió Europea . El país ha de proporcionar els documents de viatge d'entrada per tal d'arribar al seu destí . Rebutgem la "Fortalesa Europa" que no fa més que promoure la xenofòbia , el racisme i el feixisme . Treballem per una Europa que és immune a l'extrema dreta i neo - nazisme .

Però Europa no serà ja sigui social o ecològic si no és democràtic . I si no és democràtic , serà cada vegada més distants dels seus ciutadans i els ciutadans senten que és igual que ho fa avui . Per què , en aquest moment crucial , la Unió Europea s'ha convertit en una oligarquia anti - democràtica al servei dels bancs , les corporacions i els rics .

La democràcia a Europa està en retirada . I no hi ha dubte que cal posar fi a l'austeritat per recuperar la democràcia : l'austeritat es va imposar a través de mesures legislatives que debiliten els parlaments nacionals; ha eliminat els drets socials i econòmics dels ciutadans amb les seves pròpies mesures dels estats policials . Alhora , l'estructura i el funcionament de les institucions europees perquè els poders han estat transferits i els drets nacionals , no tenen legitimitat democràtica i la transparència . Buròcrates sense rostre i per sobre de la llei no poden reemplaçar als polítics electes .

Però , pel fet que el debat sobre la democràcia a Europa és important , la Unió Europea requereix un pressupost important i un Parlament Europeu que decideix l'assignació, i que juntament amb els parlaments nacionals decidir els costos i controla la seva eficiència . La reorganització democràtica de la Unió Europea és l'objectiu polític de la excel · lència. Per a això, estenem la participació del públic i l'interès dels ciutadans en el desenvolupament de polítiques i serveis a Europa . Alhora , hem d'enfortir les institucions que compten amb una base democràtica legítima , ja que el Parlament Europeu i els parlaments nacionals . Això implica iniciatives polítiques concretes , com un primer pas per tornar a la funció central dels parlaments nacionals en la legislació i en les decisions sobre el pressupost nacional . Això vol dir que la suspensió dels articles 6 i 7 del Reglament europeu sobre el seguiment i avaluació dels plans econòmics nacionals , que donen a la Comissió Europea el dret de supervisar i modificar el pressupost nacional , fins i tot abans que els seus parlaments . El Parlament Europeu ha de ser un instrument de control democràtic del Consell Europeu i la Comissió Europea .

Però una Europa democràtica no pot ser democràtica i consensuada dins les seves fronteres i arrogant , militarista i bel · licista a l'estranger. Per aquesta raó , necessitem un sistema europeu de seguretat basat en la negociació i el desarmament . Cap soldat a Europa ha de funcionar fora d'Europa .



I. UN PLA DE 10 PUNTS EN CONTRA DE LA CRISI DE CREIXEMENT AMB JUSTÍCIA SOCIAL I OCUPACIÓ PER A TOTS .

La zona euro és el nivell ideal per implementar polítiques progressistes orientades al creixement , la redistribució de la riquesa i la creació de llocs de treball . Això es deu a la unió monetària té més llibertat de cadascun dels seus components presos per separat i està menys exposada a la volatilitat i inestabilitat de l'entorn extern . Però el canvi requereix tant políticament factible que l'acció col · lectiva.

Per posar fi a la crisi europea , cal un canvi dràstic de règim . I per això comptem amb una agenda política es resumeix en deu punts :

1 . Fi immediatament a l'austeritat . L'austeritat és un medicament que sigui nociva i el més important s'administra en el moment equivocat , amb conseqüències devastadores per a la cohesió de la societat , per a la democràcia i per al futur d'Europa . Una de les cicatrius deixades per l'austeritat que no mostra signes de curació és la desocupació , especialment entre els joves . Avui , gairebé 27 milions de persones estan aturades a la Unió Europea , dels quals més de 19 milions a la zona euro . La taxa oficial d'atur a la zona euro ha augmentat del 7,8 % el 2008 al 12,1% al novembre de 2013. A Grècia , del 7,7 % al 24,4% i a Espanya del 11,3% al 26,7% durant el mateix període . La desocupació juvenil a Grècia i a Espanya és d'uns 60% . Amb 4,5 milions de persones desocupades menors de 25 anys , Europa va signar la seva sentència de mort .

2 . Un New Deal europeu . L'economia europea ha patit sis anys de crisi , amb un atur superior a la mitjana del 12% i el risc d'una depressió igual a la dels anys 30 . Europa pot i ha de demanar un préstec a baix interès per finançar un programa de reconstrucció econòmica centrada en l'ocupació, la tecnologia i la infraestructura . El programa ajudarà a les economies afectades per la crisi que sorgeixin del cercle viciós de la recessió i l'augment del deute , crear llocs de treball i donar suport a la recuperació econòmica . Els Estats Units han fet . Per què no nosaltres ?

3 . El creixement dels préstecs a les petites i mitjanes empreses . Empreses Els termes dels préstecs a Europa són desastroses , i petites i mitjanes empreses són les més afectades . En milers de persones , sobretot al sud d'Europa , s'han vist obligats a tancar a causa que no eren sostenibles , però pel fet que el crèdit va ser esgotat . Les conseqüències per als llocs de treball eren terribles . Circumstàncies extraordinàries requereixen mesures extraordinàries : el Banc Central Europeu hauria de seguir l'exemple dels bancs centrals d'altres països , i oferir préstecs a baix interès als bancs només si estan d'acord a veure amb el crèdit a baix interès a les petites i mitjanes empreses .

4 . La derrota d'atur . L'atur europeu mitjà és el més alt mai registrat. Molts dels aturats estan sense feina durant més d'un any i molts joves mai han tingut l'oportunitat de rebre un salari per un treball decent . La major part de la desocupació és el resultat de poc o cap desenvolupament econòmic , però encara que el creixement es reprèn , l'experiència mostra que es necessita molt de temps, perquè la desocupació de nou al nivell anterior a la crisi . Europa no es pot permetre el luxe d'esperar tant de temps . Els llargs períodes de desocupació són devastadores per a les capacitats dels treballadors , especialment els joves , i això alimenta l'extremisme de dreta , debilita la democràcia i destrueix l'ideal europeu . Europa no ha de perdre el temps , s'ha de mobilitzar i reorientar els fons estructurals per crear importants oportunitats d'ocupació per als ciutadans . Quan els límits fiscals dels estats membres són massa estrets, les contribucions nacionals han restablir-se.

5 . La suspensió del nou sistema d'impostos a Europa . Es requereix per a cada any , un pressupost equilibrat sense tenir en compte les condicions econòmiques de l'Estat membre . Això evita l'ús de la política fiscal com a instrument de l'estabilitat i el creixement en temps de crisi , és a dir , quan més es necessita . Europa necessita en lloc d'un sistema fiscal que garanteixi la responsabilitat fiscal en el mitjà termini i , a la vegada permet als Estats membres a utilitzar els estímuls fiscals durant una recessió . Cal un cicle de polítiques modificat que eximiria de la inversió pública .

6 . Un banc europeu real que pot prestar els diners com un últim recurs per als estats membres , i no només per als bancs . L'experiència històrica suggereix que les unions monetàries reeixides necessiten un banc central que compleix totes les funcions d'un banc i que no només serveixen per mantenir l'estabilitat de preus . El préstec a un estat en necessitat ha de ser incondicional i no depèn de l'acceptació d'un programa de reformes amb el Mecanisme Europeu d'Estabilitat . El destí de l'euro i la prosperitat d'Europa depèn d'això .

7 . L'ajust macroeconòmic : els països que tenen excedents econòmics han de treballar amb els països deficitaris per equilibrar l'evolució macroeconòmica a Europa . Europa ha de supervisar , avaluar i estimular l'acció dels països amb superàvit per alleujar la pressió sobre els països deficitaris unilaterals . L'actual desequilibri fa mal no només als països deficitaris . Danya el conjunt d'Europa .

8 . Una Conferència del deute europeu . La nostra proposta s'inspira en un dels moments més visió de futur en la història de la política europea : l'Acord de Londres sobre el deute de 1953 , el que va alleujar el pes econòmic d'Alemanya , ajudant a reconstruir el país després de la guerra i aplanant el camí per al seu èxit comunicat . L'acord no requereix el pagament de la meitat dels deutes , tant privats com intergovernamental vinculada però el moment del pagament a la possibilitat que el país de retorn, la dilució de la solució durant un període de 30 anys . Deute relacionada amb el desenvolupament econòmic , arran d'una clàusula implícita de creixement : en el període entre 1953 i 1959 , els pagaments eren només interessos del deute , per donar a Alemanya el temps per recuperar-se. Des de 1958 , l'Acord preveu pagaments anuals que es van fer cada vegada menys important en el creixement de l'economia. L'acord preveia que la reducció en el consum d'Alemanya , el que ara anomenem " devaluació interna " no és un mètode acceptable : els pagaments estaven condicionats per la capacitat de pagament . L'Acord de Londres és un pla d'acció pot ser utilitzada fins i tot avui dia . No volem una conferència europea del deute per al Sud d'Europa , volem una conferència europea del deute d'Europa . En aquest context , hem d'utilitzar tots els instruments polítics disponibles , inclosos els préstecs del Banc Europeu com a últim recurs, així com l'establiment d'un deute social europeu , com els eurobons , per substituir als deutes nacionals .

9 . Una llei europea de la Glass - Steagall . Cal separar el concret de les activitats financeres de banca d' inversió per evitar que els converteix en una sola entitat incontrolable .

10 . La legislació europea que permet la tributació dels actius financers i els negocis a l'estranger .



Aquest és el moment per al canvi !

Per facilitar aquest canvi , hem de influir decisivament en la vida dels ciutadans europeus . No volem simplement per canviar les polítiques actuals , sinó també per ampliar l'interès i la participació de la gent en la política des de la redacció de les lleis europees . Per això necessitem crear una aliança política i social més ampli possible .

Hem de alterar l'equilibri del poder polític per tal de canviar Europa . El neoliberalisme no és un fenomen natural , ni és una cosa invencible . És només el producte de decisions polítiques en un balanç històric particular de forces . Deu el seu longevitat a les polítiques dels anys 90 que han afavorit als principis neoliberals i al mateix temps un desplaçament gradual cap a la dreta . Per a molts europeus , els socialdemòcrates semblen  el ressò d'una època passada. El malestar social causat per la crisi i l'escepticisme dels electors cap a la política ha portat a un carreró sense sortida en la seva estratègia . Els socialdemòcrates no poden permetre el luxe de perdre el temps . Aquí i ara haurà de fer un pas històric per redefinir-se en la percepció i en la consciència pública com una força de l'esquerra democràtica , en l'oposició al neoliberalisme i les polítiques fallides del Partit Popular Europeu i de l'Aliança Liberal . O , com s'ha dit amb cura , convertint-se en una força política "disposat a ser tan radical com la realitat mateixa . "

Europa ha arribat a una cruïlla crítica . A les eleccions europees del 25 de maig , dues alternatives clares per al present i el futur estan sobre la taula o romandre immòbil , amb els conservadors i els liberals , o seguir endavant amb l'esquerra europea . O permetem que l’estatus quo neoliberal - pretenent que la crisi es pot resoldre amb les mateixes polítiques que han causat - o mirar cap al futur representat per l'esquerra europea .

Estem per atendre especialment al ciutadà europeu comú que ha votat tradicionalment pels socialdemòcrates : per exercir el dret al vot el 25 de maig en lloc d'abstenir i deixar que altres votin al seu lloc, i per què votar per l'esperança i el canvi , votant pel esquerra europea .

Podem reconstruir la nostra Europa basada en el treball , la cultura i l'ecologia . Una vegada més hem de reconstruir la història de la nostra casa comuna que és Europa , un conjunt de democràtica i justa . Per reconstruir Europa és necessari canviar-lo. I hem de canviar ara , perquè sobreviu .

Mentre que les polítiques neoliberals arrosseguen cap enrere la roda de la història , és hora que l'empenta deixat a Europa cap endavant .